El proper 1 de gener entrarà en vigor la llei reguladora de la venta del tabac. Es tracta d’una de les lleis sanitàries que tindrà un impacte més directe sobre un nombre més nombrós de ciutadans. No podem parlar d’una nova llei del tabac sinó de la primera llei que intenta afrontar de forma integral el consum del tabac, la regulació dels espais on es pot i on no es pot fumar, la relació de llocs on es pot vendre tabac, un quadre sancionador pels casos d’incompliment de la norma així com un nou capítol, introduït en la tramitació parlamentària, sobre las polítiques sanitàries de deshabituació tabàquica i de prevenció del tabaquisme.
No persegueixo, en les següents línies, fer una descripció exhaustiva d’una llei que ja ha estat àmpliament discutida i explicada a través dels mitjans de comunicació. Sí que voldria, però, assenyalar que la discussió i aprovació de la llei ha aixecat un gran nombre d’interpretacions sobre la seva aplicació que, en alguns casos, són exagerades.
La necessitat d’una llei integral del tabac era un objectiu programàtic compartit pel conjunt de les forces de l’arc parlamentari. Coincidint en el què, han existit, en canvi, importants debats en el com. Això és: en els temps i les mesures a adoptar pel desplegament de la norma. Podem coincidir fàcilment en el què si tenim en compte que un 31% de la població adulta d’Espanya fuma i que reduir aquest percentatge és una obligació d’una política sanitària que tingui en compte els perjudicis que causa el tabac tant en la salut dels que fumen com dels que reben passivament el fum. No podem pretendre, seria absurd, que a partir de les zero hores del proper 1 de gener es produeixi una transformació realment rellevant entre la població fumadora. La deshabituació del tabac així com la prevenció en la iniciació és un objectiu que s’haurà de valorar a mig termini. Per dir-ho d’una altre manera: aquesta ha de ser una llei reformista i no pas una llei redemptorista. I amb aquest esperit crec que s’ha d’aplicar. Pensant, sobretot, en aquelles persones joves que encara no han començat a fumar. Sabent, també, que serà una llei que ajudarà a les persones que amb poca dependència al tabac ja tenien previst deixar-lo. La ministra de Sanitat s’ha fixat l’objectiu d’una reducció del 5% del nombre de fumadors en dos anys. Crec que és un objectiu abastable i segurament prudent perquè l’aplicació de la llei tindrà un fort impacte tant pel que prohibeix com, encara més, perquè ha creat un estat d’opinió i una aparença de prohibició que va molt més enllà del que s’ha legislat.
El projecte de llei va entrar a les Corts Generals amb unes previsions molt menys gradualistes, en la seva aplicació, de les que s’han acabat aprovant. Faig referència, per exemple, a la moratòria de 8 mesos que tenen bars i restaurants de més de 100m2 per adaptar-se a la llei o de la moratòria de tres anys pel que fa referència a la publicitat en les competicions esportives de motor. Una llei que afecta a un segment tan important de la població ha de contemplar períodes transitoris. S’han tingut veritables controvèrsies parlamentàries i socials sobre els períodes transitoris, que em semblen necessaris. El que ens ha de preocupar, per exemple, és que encara no havent entrat en vigor la llei, l’empresa tabaquera ja hagi ideat una oferta de capses de tabac molt barat (menys de dos euros) per fer forat especialment entre la població més jove. Això sí que ens hauria de preocupar.
La llei del tabac s’ha explicat per part d’alguns d’una manera que només ha creat desinformació i confusió. Algun mitjà ha publicat una exhaustiva relació de restaurants als quals els hi ha preguntat si l’1 de gener deixaren fumar o no. Tot plegat és molt més senzill: els bars, restaurants i sales de festa de més de 100m2 d’atenció útil al públic (ull al matís) el proper 1 de setembre hauran d’haver habilitat unes zones de fumadors de fins al 30% del conjunt de l’espai del local d’atenció útil al públic. Això si no decideixen ser locals sense fum. Pel que fa a bars i restaurants de menys de 100m2 d’atenció útil al públic, simplement hauran de decidir si deixen fumar o no. No cal complicar-ho més.
La llei hauria d’haver previst exempcions fiscals perquè les obres necessàries per l’adaptació de locals no fossin gravoses pels propietaris. Hauria estat un estímul per l’aplicació de la norma. La majoria va rebutjar aquest punt però ja puc dir que els ajuntaments governats per CiU eximiran de l’impost municipal els locals que hagin de fer obres d’adaptació a la llei. És una iniciativa que pot ser sanament imitada per altres ajuntaments.
Afirmava al començament que la llei del tabac té la pretensió de ser una llei integral. Li manca, però, una pota bàsica pel seu efectiu compliment: el finançament públic dels tractaments de deshabituació. Fumar és un hàbit que crea dependència en bona part dels fumadors. Una dependència que compleix totes les característiques d’una drogodependència. Així està reconegut pels propis poders públics. En canvi, fumar serà l’única drogodependència reconeguda com a tal però per la qual no es proporcionen les ajudes públiques per a la seva deshabituació. S’ha arribat a qüestionar, durant la tramitació parlamentària, el valor mèdic i científic d’alguns tractaments. Pocs dies després, el govern de la Generalitat anunciava que financiaria els tractaments de deshabituació a tots els seus funcionaris. La contradicció és evident i requereix esmena.
Qui fuma segurament ho continuarà fent l’1 de gener. La llei ha de servir, sobretot, perquè qui no ha fumat mai no hi vegi cap alicient. Els resultats, doncs, s’han de valorar a mig termini. Tranquilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada