L’any 1986 el govern de la Generalitat va encarregar la redacció d’un primer projecte per la connexió ferroviària en alta velocitat entre Barcelona i la frontera francesa. Va ser el primer cop que es va parlar d’Alta Velocitat a Espanya. I va ser, en un primer moment, una proposta mal rebuda. El ministeri de Transports del moment, Abel Caballero, es va llançar en contra de la proposta i va fer un defensa tancada de “l’ample de via espanyol”. Al cap d’uns anys la posició va canviar i el 1992 Sevilla i Madrid estaven connectats per alta velocitat. Tothom sap que Sevilla és una ciutat a tocar just a França, ideal per la interconnexió ferroviària.
Han passat vint anys des d’aquella primera proposta que va redactar Albert Vilalta, en aquell moment director general de Ferrocarrils del Govern català. Vint anys. El govern del Partit Popular va fer filigranes fins l’últim moment per fer veure que compliria el compromís de l’arribada a la frontera francesa el 2004.
Ara l’executiu socialista es compromet que la connexió amb la xarxa europea, objectiu inicial, serà el 2009. Lamentant-ho molt, en dubto.
El que existirà el 2009 serà la connexió Figueres-Perpinyà acabada i amb el constructor i explotador de l’obra (perquè cobrarà un cànon) parant la mà per cobrar. Per cobrar un servei que difícilment es posarà en marxa perquè no s’haurà arribat a temps de culminar la construcció del pas del tren per Barcelona i Girona. Solucions que tot just ara s’esbossen. Comptat i debatut, doncs, un quart de segle després podrem pujar al tren. Aquestes són les queixes d’una Catalunya pràctica que queda esmaperduda (favagirada, que diuen els pagesos de la Garrotxa) quan el vice-president econòmic anuncia una caiguda de la inversió pública de l’Estat a Catalunya pels propers cinc anys o quan els dirigents del Partit Popular converteixen en una creuada contra “el nacionalisme exacerbat i sobiranista” plantejaments de la vida pràctica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada