El dimecres de Sant Josep a les deu del matí a l’església romànica de Sant Pere de Besalú es va celebrar un funeral molt sentit i emotiu per la jove cuinera garrotxina Judith Oliveras, que va morir d’un accident mentre anava en cavall als 33 anys d’edat. He tractat amb la família Oliveras des de fa anys, sobretot amb el seu pare, que era un home d’idees molt semblants. El 23 de febrer, dissabte, vaig dinar al restaurant de la Judith a Besalú. Vaig dinar amb un grup de ciutadans de Besalú en plena campanya. Aquell dia, de cop, vaig veure que la Judith ja era un cuinera que havia acumulat molta saviesa, art i ofici, feta, madura, a punt de fer el gran salt. Aquestes impressions arriben un bon dia, amb la gent que veus de tant en tant. Em va desitjar molt sort per les eleccions quan ens varem acomiadar ràpid perquè m’esperaven a Sant Joan les Abadesses. Si fos ara, hauria preferit arribar tard al Ripollès i estar més estona amb ella. Però això no se sap mai. Les desgràcies enormes i que ens esqueixen, no ens les arribem a imaginar mai. Dimecres plovia a estones, feia fred també a fora. El poema “Que tinguem sort” recitat sense música i el cant de Virolai van acabar d’estendre una gran capa de silenci sobre els corpresos dels que estàvem allí. Interrogant-nos, en silenci, sobre els temes grans: la vida i la mort, i el perquè i el què i el qui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada