Reflexions sobre la utilitat de cridar a votar "a la contra"

Avui, en aquest cap de setmana post electoral, podria començar a apuntar percentatges de vot i comparacions entre partits polítics. Tots hem pogut fer aquest exercici durant la setmana. Tots sabem que el panorama polític ha quedat molt simplificat i que a Catalunya ha funcionat un vot “a la contra” dels conservadors espanyols que ha donat un gran resultat als socialistes espanyols. Algun dia no gaire llunyà algú, en el camp dels conservadors espanyols, haurà de fer una reflexió sobre la construcció d’un discurs antagònic que tan bons resultats els dóna a Castella i, en canvi, abona una reacció “ a la contra” a Catalunya. Una reacció que en forma de vots han capitalitzat com ningú els socialistes. Jo no hauria sabut fer una campanya només “de la por” i en negatiu, però se’ls ha de reconèixer que ha donat el seu resultat. Ni trens d’alta velocitat, ni polítiques socials! I ara! A Catalunya, país sentimental i amb amor propi –una mica ferit- ha funcionat un discurs pseudoidentitari d’afirmació que han sabut fer bé els alquimistes de mixtures identitàries de la factoria socialista -Tarantino, la Cope...- i que hem fet prou bé, en un panorama d’extrema bipolarització –pactada entre els dos grans- i empobriment del debat, les persones que hem posat el rostre i les idees a la campanya de la força política que represento a les Corts Generals.
També podria escriure amb una certa preocupació sobre la inestabilitat del Govern català que ha agafat el contagi de la inestabilitat dels dos socis minoritaris del tripartit. Queda clar per a qui és un bon negoci la formació del tripartit a finals del 2003. Hi podria entrar però en aquest camp hi ha tant de cojunturalisme i, fins i tot, tanta misèria, que millor deixar-ho córrer en aquests apunts post electorals relaxats.