En aquest estudi d’Olot, on hi ha la majoria de llibres que m’han acompanyat fins avui, em retrobo amb el llibre La condició humana de Hannah Arendt que vaig llegir en els anys d’estudiant universitari, quan una inquietud política ja prenia forma. D’aquest llibre, que dibuixa un concepció de la humanitat rigorosament incompatible amb el totalitarisme, en treu la distinció entre les tres activitats humanes: laborar (menjar, beure, vestir, dormir...), treballar i actuar (exercir la capacitat de ser lliure). D’aquest llibre recordo un capítol referit a “qui fa el dret?”. Una amena descripció de la producció del Dret romà i de com el dret fonament de tots els drets era escrit per “professionals de l’escriptura sense vivències intenses i al dictat pels propietaris, pocs en l’estructura de la propietat romana”.
On vull anar a parar? Feia anys i anys que havia llegit aquest llibre que torno a tenir a les mans. Però el pensament liberal i antitotalitari de Arendt devia deixar el seu pòsit en les meves conviccions. Una de les funcions principals d’un parlamentari és fer lleis, les necessàries i justes. En fem masses i moltes declaratives i retòriques, segons el meu punt de vista. Els que fem lleis, hem de venir de l’experiència i de les “vivències intenses” i no ens hem de moure al dictat dels “propietaris” d’avui, que són uns pocs ben diferents dels romans. Uns “propietaris”, en l’era de la globalització, que poden estar a milers de quilòmetres i que sota un discurs ben confús poden buscar interessos ben oposats als declarats. Les patents i els genèrics en són un exemple, al revés del que ens volen fer veure.
Aquesta campanya que ja s’ha acabat m’ha reafirmat en la convicció que vinc i venim de la gent amb “vivències intenses”, ben arrapats al brogit diari de la vida quotidiana. Aquesta campanya amb el periple pels 221 municipis de la demarcació i per tants i tants sectors professionals em reafirma que som gent que no ens deixarem impressionar ni per una teoria que flota en el buit. George Steiner ja ho ha deixat dit: fins i tot els parallamps tenen connexió directe amb el terra. Ni ens deixarem impressionar pels buròcrates una mica oxidats en el desgast de la gestió de l’expedient i l’alentiment del respirar de la societat. Ni ens deixarem impressionar pels dogmàtics. La gestió nefasta del riu Ter, que se’ns està morint, n’és un exemple imperiós. Aquesta setmana m’he reunit amb els pagesos del Baix Ter. Gent de “vivències intenses” que reneguen ferros i claus veient com fan pous per sota del nivell freàtic per abocar al riu “perquè baixi una mica la merda” i que acabaran assecant la terra i provocant la salinització de les aigües.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada