És molt important anar seguint l’evolució dels moviments indigenistes a Amèrica del sud. N’hi ha tant per parlar! El problema ve de molt lluny. De la pròpia manera de colonitzar dels castellans, tant diferent de la dels anglesos. A la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés aquest és un tema que surt de forma recurrent i el portaveu del PP sempre associa indigenisme amb moviments revolucionaris subversius de l’Estat de Dret. Són dos coses que s’han de separar. Cert que molts de cops l’indigenisme –que és la majoria silenciosa de tants països- troba una acollida política en partits que volen transgredir el propi Estat liberal i democràtic –vegis el cas de Bolívia. Però l’indigenisme és un retorn a les arrels. En el tren de Cusco a Machu Picchu ens trobem una família peruana amb la que podem parlar llargament – el trajecte dura quatre hores. L’avi només parla quechua i viu en un poblet de la muntanya cosquenya, el fill va emigrar a Lima –8 milions apilonats d’habitants- per progressar – i ho va fer- amb un negoci de càtering. La néta viu a New Jersey i és una emigrant que ha progressat als Estats Units. La independència del Perú, i de tots els estats sud-americans, ara arribarà als 200 anys. Han volgut construir un Estat nou amb la llengua castellana i deixant en tercera fila la llengua indígena. Però això torna, de forma cultural i política. Conversa amb l’ambaixador sobre aquest tema: va tenir el seu caldo de cultiu en la mal enfocada celebració de 1992 del descobriment d’Amèrica i pot tenir un nou catalitzador en la commemoració dels bicentenaris que el Govern espanyol vol impulsar i que no troba receptivitat en els governs sud-americans. Quelcom es mou. Identitat i globalització. Qui ho havia de dir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada