A les portes de la deflació

Dilluns 26 de gener a la tarda. El director de IESE a Madrid, Juan José Toribio ens fa una interessant sessió per a un grup d’una cinquantena de persones amb responsabilitats polítiques sobre la crisi econòmica que estem vivint. Entenedor per a no economistes, com és el meu cas.

Divendres 30, dino amb un grup d’empresaris garrotxins. De la teoria a la pràctica. Els apunts d’una i altra reunió són concloents: ens trobem davant d’una crisi econòmica mundial d’efectes incalculables. El present econòmic és gris i el futur no es presenta esperançador. Des del camp de la política sempre existeix el dubte de si parlar d’una situació econòmica dolenta amb tota la seva cruesa perquè aquest sol fet pot ajudar a empitjorar les coses. Aquest dubte podia ser pertinent fa uns mesos però no pas avui. Per això el president dels Estats Units anuncia un futur difícil, per això el Fons Monetari Internacional ha revisat les seves previsions i ha anunciat que la recuperació no arribarà fins el 2011. Aquest anunci té conseqüències econòmiques i polítiques. Les econòmiques és que el mer anunci alimenta la crisi: si la paràlisi és tan llarga, ningú s’anima a consumir i els consumidors es posen a estalviar. També té conseqüències polítiques. El president del govern espanyol s’ha de carregar de coratge i prendre decisions que poden ser impopulars. Aquesta és la setmana que el president Zapatero ens ha llegat una altra perla del seu univers filosòfic: “l’economia és un estat d’ànim”!

L’economia espanyola i de tota l’eurozona, així com la dels Estats Units, ha entrat en recessió. La inflació es preveu molt baixa per la retracció en el consum i la retallada dels costos de producció. Els tipus d’interès també són molt baixos – remei a curt termini, parany a llarg termini com ens il·lustra la llarga crisi japonesa amb interessos quasi al 0%- i estem a les portes de la deflació. La caiguda del preu de bens i serveis també suposarà la caiguda de salaris. Viurem amb menys. I l’atur es pot enfilar aquest any fins al 20%. I començarà a acabar-se entre aquest any i el proper la prestació per desocupació de milers de ciutadans. El govern s’inclinarà per allargar les prestacions de l’atur? Si ho fa, l’endeutament ens portaria a haver de sortir de l’euro. Espanya, de l’economia que creixia més de l’eurozona a l’entrada en la recessió. De la petulància del decenni del totxo que multiplicava pans i nous rics – sobretot en el Gran Madrid- a un dels mercats laborals més endimoniats i un índex d’economia submergida sobre el conjunt del PIB – un 20%- de nivells italians. Fa uns mesos la revista The economist va definir els Estats europeus amb menys ortodòxia econòmica i un creixement més voluble com els països PIGS. Portugal, Itàlia, Grècia i Spain. Jugava amb la dolenteria que pigs en anglès significa porcs. Espanya té un comportament econòmic dels països PIGS.

Si una forma de fer diners és prudent, segura i conservadora en el risc és la que he conegut dels empresaris garrotxins. Uns tenen feina segura per mig any, els altres per nou mesos...Saben que exportar pot ser la solució però ponderen el risc d’obrir nous mercats. Els despatxos professionals s’estan reorientant. Els qui abans calculaven pisos i més pisos, avui fan projectes de rehabilitació i d’energia renovable.Ens en sortirem? Sí. Tot té remei menys la mort. Formo part d’una generació que tot ens ha vingut de cara. L’anterior crisi de 1993 em va agafar en el penúltim any de la universitat. La nova crisi m’agafa casat, amb hipoteca, dues filles i una crisi que els que en saben no saben oferir grans remeis per sortir-ne. Si parlo de mi, parlo de tota una generació molt ben acostumada. A començaments d’abril s’ha de celebrar a Londres la segona cimera mundial contra la crisi després de la del desembre passat a Washington. No hi ha res parlat – reformes en profunditat- entre els líders mundials. La realitat desborda els plans. Obama, intel·ligent, ha començat la seva primera setmana presidencial parlant a fons amb Índia i Xina. I Europa desfullant la margarita de la seva major –indispensable- integració econòmica, política i energètica.