Bermejo: "Tengo buena punteria"

A veure si s’aixeca la boira i s’aclareix una mica el panorama. El jutge Baltasar Garzón ha tirat la xarxa sobre l’edifici del Partit Popular i diu que té elements per pescar persones molt properes en un suposat cas de tràfic d’influències. Ha aixecat només parcialment el secret del sumari i encara anem a les palpentes. Per posar-hi més emoció ha insinuat que hi podria haver la implicació de persones aforades (parlamentaris). Pot ser molt o pot ser poc, però Garzón no és el jutge més silenciós de la aconstitucional Audiència Nacional. Els vells socialistes, els de l’època de Felipe González, tenen un odi indissimulable contra Garzón i recorden que ell va actuar en un seguit de sumaris del GAL dos dies abans de la seva prescripció i després de sortir escaldat de la seva aventura política. Va ser número dos per Madrid en les llistes del PSOE el 1993, volia ser ministre de l’Interior i Rafael Vera li va parar els peus. Després Garzón va impulsar una causa que va portar a Vera a una llarga estada a la presó. El jutge posat en política es va quedar amb una secretaria d’Estat. Va deixar la política i va disparar contra el socialisme d’aleshores amb gran eficàcia pel desgast definitiu de l’últim govern González, que va anar a l’oposició el 1996 després de 30 mesos d’una legislatura truculent. Aquests dies es manifesta una subterrània solidaritat del vell socialisme d’aleshores amb el PP d’avui: “ara us ha tocat a vosaltres”. Per què? Potser amb el pas de molts mesos es veuran alguns motius. Potser el nou socialisme té nous interessos i molt poca memòria per volar lleuger d’equipatge. Carlos Dívar és el nou president del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional necessita d’un nou emblema.

Dimarts a la nit vaig anar a dormir amb l’informatiu que anuncia els titulars dels diaris del dia següent. El “tot Madrid”, doncs, coneixia la portada de El Mundo del dimecres: Baltasar Garzón i Mariano Fernández Bermejo, ministre de Justícia, van compartir una “cazería” el cap de setmana passat. Allí es van matar uns quants porcs senglars i algun altre animal del qual no recordo el seu nom. Sembla ser que al socialista Fernández Bermejo li agrada caçar porcs senglars en companyia de la seva esposa. Els socialistes s’afanyen a dir que hi havia un munt de persones en aquella festa de “señoritos” però reneguen ferros i claus. La causa general pot tenir llarg recorregut i la “montería” és cosa d’uns pocs dies en els diaris i les ràdios, diuen. Fernández Bermejo va ser promocionat a ministre sota el patrocini únic i explícit de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega. Ara ella ja n’està fins a la coronil·la. A Fernández Bermejo li passa quelcom semblant que a la ministra Magdalena Álvarez: encara que tinguin raó, la defensen amb tanta xulería que irriten al públic en general. I als jutges que volen anar a la vaga en particular.

Dimecres a la tarda hi havia convocada Comissió de Justícia al Congrés dels Diputats. Hi vaig treure el cap. El xoc frontal de dos cabrons (en el sentit animal del terme). Pel Partit Popular oficia Federico Trillo, un supervivent nat. “Empaque” torero. Aquest dies Trillo ha tornat als llocs de comandament del PP abonyegat. Porta la batuta de la defensa jurídica i l’estratègia d’atac. Llenguatge barroc i descarat d’un lletrat-militar de la marina i lletrat en excedència del Consell d’Estat. Pel PSOE actua Julio Villarúbia, diputat per Palencia i home que li ha tocat defensar les aficions cinegètiques del ministre de justícia. Defensa atacant (què pot fer en aquest cas!): “Vostès (en referència al PP) són els hereus dels protagonistes de la pel·lícula “la escopeta nacional””. Després torna a parlar el ministre de justícia per dir, desafinat, que ell “té molt bona punteria”. Més “empaque” torero. Quin fàstic de debat. Des de la cadira de la sala de la comissió de justícia em pregunto si aquest espectacle es podria donar en un parlament com l’alemany, l’austríac i el finlandès. O el català.

Agafar-se la política espanyola molt seriosament és perillós. El que una setmana sembla una hecatombe, la setmana següent està en la tercera fila. Els espies de la Comunitat de Madrid seran un “nyap” de tercera regional. I El Mundo que fa dues setmanes disparava contra la direcció del primer partit de l’oposició ara els hi passa un flotador per uns dies (tot sigui per les ventes en època de caiguda lliure dels beneficis).

A veure si s’aixeca la boira en pocs dies. Els conspiradors del PP de començaments d’estiu ja es tornen a excitar un altre cop però Mariano Rajoy és un gallec escèptic que només li surt el “carallo” quan li toquen el vora viu (dimarts ho va demostrar en el debat de política econòmica). Un fumador de puros del Casino de Pontevedra que es vitamina en moments difícils (fins a l’èxit o el fracàs definitiu). Com es pot suposar, el govern socialista observa amb gran fruïció el moment polític actual. Encara que només sigui per tapar la seva insuportable lleugeresa i superficialitat en la conducció de la crisi econòmica. Dimarts Rodríguez-Zapatero va deixar clar que és un tàctic que només fa temps per veure com queden les coses després de les eleccions de l’1 de març. Amb Zapatero no ens trobem davant d’un socialdemòcrata europeu convencional. És quelcom diferent. Dimarts el debat econòmic va durar des de les quatre fins a dos quarts d’onze. A última hora, quan els periodistes ja estaven escrivint la crònica, Zapatero va deixar anant dirigint-se a Gaspar Llamazares: “Porqué su partido se llame Izquierda Unida esto no quiere decir que mi partido no haga políticas mas a la izquierda que las que usted propone”. Aplaudiment dels nous socialistes, cara d’astorament dels socialdemòcrates sensats.

En Duran va fer un bon discurs carregat de propostes i reflexions. Però fa basarda pensar que el president del govern està més atent a superar la setmana i veure com el primer partit de l’oposició s’entrebanca que no pas a prendre mesures valentes i agafar el timó del govern de la crisi. Ramon Trias Fargas va deixar dit en el seu llegat polític: “Tingueu la generositat del que mereix la victòria”. Crec que així ens comportem. Però no pas aquesta colla que cavalquen sobre les onades de la política espanyola entre “La escopeta nacional” i el matrix de la política d’enquestes i emocions.