La setman
a que arriba la primavera al calendari un fred intens i inesperat refreda persones i expectatives. La política espanyola està gelada, gelada pel fred polar de la incertesa, la improvisació, la radicalització, l’extremisme, la bronca i el desconcert. Tant li fa si el Parlament té en tramitació fins a 47 lleis, tant li fa si tenim un debat de tres hores sobre el servei dels trens de rodalies a Catalunya. Tant li fa... tot és el foc atiat per l’oposició (sobre fets i sobre invencions, que de les dues coses hi ha) i la cara d’esparverament i desconcert del govern. La setmana que ve és una eternitat i s’imposa el curt termini i el regateig. Els pneumàtics derrapen per les corbes d’una legislatura plena de revolts. Però, a on som i a on anem?
Queda un any de legislatura (o menys) i el govern funciona amb el pilot automàtic en matèria de política econòmica (quant que s’assemblen les polítiques de Solbes-I, Rato i Solbes-II). L’executiu ha desplegat el que ells en diuen l’eixamplament dels drets de ciutadania (alguns necessaris, altres gestuals i molts inèdits a l’Europa consensual en matèria de drets i llibertats) mentre que s’ha topat (que no buscat) amb unes reformes estatutàries que ja han quedat amortitzades com a element de confrontació política (ai! els catalans, de les portades a la invisibilitat d’un govern gris, ara tot torna a ser basc). Queda un any de legislatura (o menys) i el debat del terrorisme i les maneres d’afrontar el seu final ocupen tot l’espai dels debats parlamentaris i de la reverberació mediàtica. La corda s’ha tensat i la paraula crispació torna a descriure molt bé el moment polític. No és el primer cop, cal dir-ho. També hi va haver crispació abans de l’octubre del 1982 (l’època del “acoso y derribo”), també en els trenta mesos del trienni 1993-1996 i ara en una legislatura on l’oposició té la ràbia de tornar al govern aviat i on el govern navega sense un nord gaire imantat. Crispació. Per què? Perquè de mica en mica un partit i varis mitjans de comunicació han intentat portar el debat polític en el camp del debat ètic (el tercer grau d’un pres en vaga de fam). I poc o molt, votants del PP i altres, hi han entrat, en aquest camp. Només així es pot entendre que els carrers s’omplin de manifestants, que els taxistes desenvolupin llargs monòlegs entre la politització d’alt voltatge i l’odi a la política (tot a la vegada) i que els ponts de diàleg entre govern i oposició estiguin trencats com no passava des de fa onze o dotze anys, fins i tot en allò més elemental (reforma del sistema de finançament dels partits polítics i retocs en la llei electoral general, que d’això me n’ocupo).
Estratègia de l’oposició popular: infiltrar el fastigueig i un punt de dubte entre els votants socialistes perquè alguns es quedin a casa i ells puguin guanyar amb una participació baixa i una alta mobilització del seu electorat. Estratègia dels socialistes: estar convençuts que interpreten millor els nous temps i els nous sentiments de la ciutadania (pau, diàleg, drets de ciutadania...) i que el temps el jugarà a favor (cal dir que no tots els socialistes n’estan convençuts d’això, però, de moment, callen i es mosseguen la llengua). Impressió del tercer espai, dels nostres, dels que tenim l’òptica del que ells en diuen perifèria, dels que enyorem l’ampli centre impossible en la política espanyola, dels que ens cansa per igual la bronca d’uns i la lleugeresa dels altres: uns i altres estan tractant a cops de peu assumptes que necessiten altura de mires i consens, serenitat i un mínim comú denominador. Uns i altres han perdut el senderi i uns i altres ho pagaran en forma d’una alta abstenció i més vots en blanc que mai. Pregunta: com ens ho farem per què no es confongui la part amb el tot? Com ens ho farem per no quedar atrapats en aquest espiral d’insensatesa? Com ens ho farem per allunyar-nos del “amb mi o contra mi” que domina l’escenari? Ho podrem fer en la mesura que molts ciutadans també pensen que és necessari que hi hagi un tercer espai que moderi i torni la sensatesa i el sentit comú on avui hi ha soroll i atac sense reserves a l’adversari.
En la vida parlamentària les formes es continuen mantenint. En els discursos, en la cortesia parlamentària i fins i tot i en molts casos en les relacions humanes. Però la guspira pot saltar al carrer en qualsevol moment. Els cops de garrots d’alguns cèlebres quadres de Goya, segles i segles de l’Espanya atàvica, poden ser postals del segle XXI. Perquè hi ha més papistes que el Papa, perquè hi ha persones que carreguen el pap escoltant cada matí el radiofonista Federico (jo mai escolto la ràdio a primera hora del matí perquè vull arribar fresc i eficient a la feina), perquè hi ha lectors àvids de tonteries en lletra impresa en els diaris capitalins (millor llegir els diaris de la proximitat o la premsa estrangera però lluny del verí dels columnistes en peu de guerra).... per tot això, un dia d’aquests hi pot haver un joc d’ous. Dijous anava en taxi cap al Palau de Congressos vell (Paseo de la Castellana 99) a un homenatge ben singular (vaig quedar assegut entre Leopoldo Calvo-Sotelo i Sara Montiel, literalment) quan, de cop, vaig fer un bot en la contemplació passiva i una mica cansada del tràfec de les persones i la ciutat. Pel barri de Salamanca, prop de la Fiscalia General de l’Estat, una colla pujaven amb banderes preconstitucionals, banderes franquistes, vaja, i amb alguna bandera de la Falange. Quin calfred en el Madrid accelerat de l’opa i la contraopa, del bullici del negoci del ciment i del dinar ràpid! A pocs metres vaig veure la manifestació del Foro de Érmua (el braç més ràpid de l’entorn popular) davant la seu de la Fiscalia General de l’Estat després de la decisió del fiscal de retirar els càrrecs contra Arnaldo Otegi. La Fiscalia General de l’Estat té dependència orgànica del Govern. Els membres de l’Audiència Nacional han mostrat gelosia i disconformitat perquè no han pogut intervenir en la vinyeta. Otegi ha estat traslladat i alliberat en hores. La seva advocada riu per sota el nas en un restaurant proper al Congrés. Càlcul? Estratègia política a mig termini? Disseny d’un procés per a la formalització de candidatures de l’entorn de Batasuna en les properes eleccions municipals? I ara! Improvisació, pura improvisació! Personalismes i una insuportable lleugeresa. Això és el que hi ha. I la guspira que pot saltar al carrer. Als carrers de Madrid, d’entrada. No pas al carrer Major d’Olot, per exemple. Ai, la guspira! El Madrid electritzat on des de fa mesos els socialistes boicotegen a la televisió de la Comunitat Autònoma i on ara els populars han anunciat que trenquen relacions amb el grup Prisa, el diario independiente de la mañana i els canals de televisió del senyor Polanco, Jesús del Gran Poder. Aquests romans estan ben bojos!
A la mateixa hora que els nois de Salamanca tallaven la Castellana i jo em dirigia a l’homenatge del tot Madrid, a Barcelona es reunia la societat civil organitzada (per fi) per demanar una gestió radicalment diferent de l’aeroport del Prat. Ai que al Madrid electritzat se li escapa del camp de visió una Barcelona desafecta i que ha posat l’intermitent als cops de garrot goyescos. Una Catalunya on la societat civil s’organitza per incompareixença del govern de la Generalitat i de qui l’hauria de liderar (el president diesel). Una setmana difícil, aquesta, per l’aparell de la plaça de Sant Jaume, dedicat a cobrir el periodista que amenaça a un grup editorial amb un “Te juro que no pararé hasta joderte”. M’ho crec ben bé. I la prova que és així és que el periodista-cap de prems -censor (fins i tot el Col·legi de Periodistes s’ha despertat del son) ha demanat disculpes. Els capitans en els seus assumptes, els de Madrid tirant benzina, els bascos (alguns) sota els focus (Erkoreka ens ho explicarà molt bé dijous a Girona)...I els neguits i les esperances del país? El país ha aguantat moltes estrebades i pot aguantar aquesta. Però, per si de cas, un consell: pel dret i a fer feina. No es distreguin i no escoltin al radiofonista Federico. Jo em poso a parlar pel mòbil quan el taxista envesteix. I tapin-se que fa fred. Un dia d’aquests, sense avisar, arribarà la primavera al carrer... esplendorosa, sensual, irrepetible, única.
a que arriba la primavera al calendari un fred intens i inesperat refreda persones i expectatives. La política espanyola està gelada, gelada pel fred polar de la incertesa, la improvisació, la radicalització, l’extremisme, la bronca i el desconcert. Tant li fa si el Parlament té en tramitació fins a 47 lleis, tant li fa si tenim un debat de tres hores sobre el servei dels trens de rodalies a Catalunya. Tant li fa... tot és el foc atiat per l’oposició (sobre fets i sobre invencions, que de les dues coses hi ha) i la cara d’esparverament i desconcert del govern. La setmana que ve és una eternitat i s’imposa el curt termini i el regateig. Els pneumàtics derrapen per les corbes d’una legislatura plena de revolts. Però, a on som i a on anem?Queda un any de legislatura (o menys) i el govern funciona amb el pilot automàtic en matèria de política econòmica (quant que s’assemblen les polítiques de Solbes-I, Rato i Solbes-II). L’executiu ha desplegat el que ells en diuen l’eixamplament dels drets de ciutadania (alguns necessaris, altres gestuals i molts inèdits a l’Europa consensual en matèria de drets i llibertats) mentre que s’ha topat (que no buscat) amb unes reformes estatutàries que ja han quedat amortitzades com a element de confrontació política (ai! els catalans, de les portades a la invisibilitat d’un govern gris, ara tot torna a ser basc). Queda un any de legislatura (o menys) i el debat del terrorisme i les maneres d’afrontar el seu final ocupen tot l’espai dels debats parlamentaris i de la reverberació mediàtica. La corda s’ha tensat i la paraula crispació torna a descriure molt bé el moment polític. No és el primer cop, cal dir-ho. També hi va haver crispació abans de l’octubre del 1982 (l’època del “acoso y derribo”), també en els trenta mesos del trienni 1993-1996 i ara en una legislatura on l’oposició té la ràbia de tornar al govern aviat i on el govern navega sense un nord gaire imantat. Crispació. Per què? Perquè de mica en mica un partit i varis mitjans de comunicació han intentat portar el debat polític en el camp del debat ètic (el tercer grau d’un pres en vaga de fam). I poc o molt, votants del PP i altres, hi han entrat, en aquest camp. Només així es pot entendre que els carrers s’omplin de manifestants, que els taxistes desenvolupin llargs monòlegs entre la politització d’alt voltatge i l’odi a la política (tot a la vegada) i que els ponts de diàleg entre govern i oposició estiguin trencats com no passava des de fa onze o dotze anys, fins i tot en allò més elemental (reforma del sistema de finançament dels partits polítics i retocs en la llei electoral general, que d’això me n’ocupo).
Estratègia de l’oposició popular: infiltrar el fastigueig i un punt de dubte entre els votants socialistes perquè alguns es quedin a casa i ells puguin guanyar amb una participació baixa i una alta mobilització del seu electorat. Estratègia dels socialistes: estar convençuts que interpreten millor els nous temps i els nous sentiments de la ciutadania (pau, diàleg, drets de ciutadania...) i que el temps el jugarà a favor (cal dir que no tots els socialistes n’estan convençuts d’això, però, de moment, callen i es mosseguen la llengua). Impressió del tercer espai, dels nostres, dels que tenim l’òptica del que ells en diuen perifèria, dels que enyorem l’ampli centre impossible en la política espanyola, dels que ens cansa per igual la bronca d’uns i la lleugeresa dels altres: uns i altres estan tractant a cops de peu assumptes que necessiten altura de mires i consens, serenitat i un mínim comú denominador. Uns i altres han perdut el senderi i uns i altres ho pagaran en forma d’una alta abstenció i més vots en blanc que mai. Pregunta: com ens ho farem per què no es confongui la part amb el tot? Com ens ho farem per no quedar atrapats en aquest espiral d’insensatesa? Com ens ho farem per allunyar-nos del “amb mi o contra mi” que domina l’escenari? Ho podrem fer en la mesura que molts ciutadans també pensen que és necessari que hi hagi un tercer espai que moderi i torni la sensatesa i el sentit comú on avui hi ha soroll i atac sense reserves a l’adversari.
En la vida parlamentària les formes es continuen mantenint. En els discursos, en la cortesia parlamentària i fins i tot i en molts casos en les relacions humanes. Però la guspira pot saltar al carrer en qualsevol moment. Els cops de garrots d’alguns cèlebres quadres de Goya, segles i segles de l’Espanya atàvica, poden ser postals del segle XXI. Perquè hi ha més papistes que el Papa, perquè hi ha persones que carreguen el pap escoltant cada matí el radiofonista Federico (jo mai escolto la ràdio a primera hora del matí perquè vull arribar fresc i eficient a la feina), perquè hi ha lectors àvids de tonteries en lletra impresa en els diaris capitalins (millor llegir els diaris de la proximitat o la premsa estrangera però lluny del verí dels columnistes en peu de guerra).... per tot això, un dia d’aquests hi pot haver un joc d’ous. Dijous anava en taxi cap al Palau de Congressos vell (Paseo de la Castellana 99) a un homenatge ben singular (vaig quedar assegut entre Leopoldo Calvo-Sotelo i Sara Montiel, literalment) quan, de cop, vaig fer un bot en la contemplació passiva i una mica cansada del tràfec de les persones i la ciutat. Pel barri de Salamanca, prop de la Fiscalia General de l’Estat, una colla pujaven amb banderes preconstitucionals, banderes franquistes, vaja, i amb alguna bandera de la Falange. Quin calfred en el Madrid accelerat de l’opa i la contraopa, del bullici del negoci del ciment i del dinar ràpid! A pocs metres vaig veure la manifestació del Foro de Érmua (el braç més ràpid de l’entorn popular) davant la seu de la Fiscalia General de l’Estat després de la decisió del fiscal de retirar els càrrecs contra Arnaldo Otegi. La Fiscalia General de l’Estat té dependència orgànica del Govern. Els membres de l’Audiència Nacional han mostrat gelosia i disconformitat perquè no han pogut intervenir en la vinyeta. Otegi ha estat traslladat i alliberat en hores. La seva advocada riu per sota el nas en un restaurant proper al Congrés. Càlcul? Estratègia política a mig termini? Disseny d’un procés per a la formalització de candidatures de l’entorn de Batasuna en les properes eleccions municipals? I ara! Improvisació, pura improvisació! Personalismes i una insuportable lleugeresa. Això és el que hi ha. I la guspira que pot saltar al carrer. Als carrers de Madrid, d’entrada. No pas al carrer Major d’Olot, per exemple. Ai, la guspira! El Madrid electritzat on des de fa mesos els socialistes boicotegen a la televisió de la Comunitat Autònoma i on ara els populars han anunciat que trenquen relacions amb el grup Prisa, el diario independiente de la mañana i els canals de televisió del senyor Polanco, Jesús del Gran Poder. Aquests romans estan ben bojos!
A la mateixa hora que els nois de Salamanca tallaven la Castellana i jo em dirigia a l’homenatge del tot Madrid, a Barcelona es reunia la societat civil organitzada (per fi) per demanar una gestió radicalment diferent de l’aeroport del Prat. Ai que al Madrid electritzat se li escapa del camp de visió una Barcelona desafecta i que ha posat l’intermitent als cops de garrot goyescos. Una Catalunya on la societat civil s’organitza per incompareixença del govern de la Generalitat i de qui l’hauria de liderar (el president diesel). Una setmana difícil, aquesta, per l’aparell de la plaça de Sant Jaume, dedicat a cobrir el periodista que amenaça a un grup editorial amb un “Te juro que no pararé hasta joderte”. M’ho crec ben bé. I la prova que és així és que el periodista-cap de prems -censor (fins i tot el Col·legi de Periodistes s’ha despertat del son) ha demanat disculpes. Els capitans en els seus assumptes, els de Madrid tirant benzina, els bascos (alguns) sota els focus (Erkoreka ens ho explicarà molt bé dijous a Girona)...I els neguits i les esperances del país? El país ha aguantat moltes estrebades i pot aguantar aquesta. Però, per si de cas, un consell: pel dret i a fer feina. No es distreguin i no escoltin al radiofonista Federico. Jo em poso a parlar pel mòbil quan el taxista envesteix. I tapin-se que fa fred. Un dia d’aquests, sense avisar, arribarà la primavera al carrer... esplendorosa, sensual, irrepetible, única.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada