Destaco tres aspectes importants que hem discutit aquesta setmana al Congrés. Hem fet la votació final de la Llei d’Universitats, peça clau de qualsevol societat que es vulgui avançada, culta i emergent. Hem fet la primera lectura de la Llei d’Investigació biomèdica, que inclou la regulació i els límits a la possibilitats de la clonació terapèutica. He estat ponent d’aquesta llei i he tingut l’oportunitat d’endinsar-me en un debat eminentment ètic i molt interessant. Finalment, dimecres vam constituir la ponència per fer una nova llei de finançament dels partits polítics que ha d’evitar la corrupció i l’opacitat en les finances. Fa vint anys que no s’havia pogut tenir una majoria suficient per reformar i actualitzar la llei de finançament dels partits polítics. Els tres temes són importants. Però no han ocupat l’espai en els diaris que es mereixerien. Tot és el “monotema”, tot és la dura confrontació política al voltant de la lluita antiterrorista i el final dialogat de la violència. Tot ho ocupa el “monotema”. En tantes democràcies europees els debats socials i polítics sobre educació, bioètica o finançament dels partits polítics ocupa molt més espai que aquí. Crec que fem la feina que hem de fer, però queda ofegada pel soroll de la crispació. I tampoc se’ns demana passar comptes sobre aquestes matèries com en altres llocs d’Europa. Em queixo? Doncs una mica sí. Sembla que l’anomenada societat civil i els mitjans de comunicació també han quedat atrapats en “el camí fàcil del monotema”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada