La mar respira calma

Divendres es va posar a ploure mentre estàvem davant de cala Jònculs, a mig camí, per mar, entre Roses i Cadaqués. Era una pluja intensa i d’estiu. Benèfica i benvinguda pels que ens varem mullar. En aquest cas, el millor és mullar-se del tot tirant-se a l’aigua, que sol estar més calenta. Quan vaig tornar a casa vaig buscar el llibre de Josep Pla titulat “Contraban i altres narracions” i que és el número 33 de la gran col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana. Aquell groc dels cent llibres del MOLC va omplir tantes cases i ens va donar tantes bones estones de lectura i de retrobament amb els nostres escriptors! En el llibre “Contraban...” hi ha el conte “Pa i Raïm” que Pla va escriure de jove i que transcorre entre Cadaqués i les cales del Cap de Creus. Un relat de contraban i de suspens. Pla era un home poc donat a la imaginació i, per tant, una història viscuda. L’he recordat i l’he rellegit. És una narració rodona i molt apropiada per aquests dies de mar. Pa i Raïm és el nom d’un dels protagonistes del relat. Però avui Pa i Raïm també és el nom d’un restaurant que uns hereus de l’escriptor regenten, en una antiga i noble casa familiar, en el cor de Palafrugell, al carrer Torres i Jonama. S’hi menja bé. Es tracta d’encertar-la a l’hora de menjar fora de casa. I això és especialment difícil en la voràgine d’agost on és més fàcil fer passar gat per llebre. També tinc un record inesborrable d’una pasta molt ben cuinada menjada a chez Tomàs a Llafranc,,. Per la resta, cada dia que passa del mes d’agost prefereixo més el menjar fet a casa. Perquè en aquest racó de l’Empordanet encara és possible l’intercanvi no lucratiu ni monetari entre veïns: els tomàquets d’en Joan, acabats de collir de l’hort, els mongets de la Maria, que ja ens els ha donat desgranats. I en Pere Servià em va portar a pescar amb canya al mig del mar, a l’altura de la costa de Begur. Eren les set del matí i havia dormit poc. La placidesa era absoluta i la mar respirava calma, recordant un vers de Raimon. No sé si tindria paciència per pescar amb canya en una altra època de l’any però com que estava poc despert aquella forma de vida i de recol·lecció em va semblar molt apropiada pel pic dels dies solts de les vacances. Després d’esmorzar em vaig quedar adormit a la barca, amb el vaivé, i em vaig despertar davant de la Gola del Ter. Les Illes Medes a la dreta retallades en un cel net, esmolat, d’una puresa mineral. Comença el compte enrere d’aquests dies de descans. I de la mateixa manera que en els primers dies de vacances el neguit em fa mantenir una activitat una mica compulsiva, ara estaré un parell de dies malhumorat tornant a entomar un joc a moltes bandes entre el que és important i ple de significat i el que és la bromera i la pols de la vida en societat. És com si una canya comences a molestar l’animal instintiu i feliç que viu a ple en la barraca idíl·lica i imaginària de l’Hermós a la platja de Fornells.