Gabriel Cisneros

Divendres al matí, en el trajecte cap a l’aeroport, m’assabento de la mort de Gabriel Cisneros. Venim de dues tradicions polítiques ben diferents –el meu partit va néixer en l’antifranquisme i ell va evolucionar des del cor del franquisme- però vam practicar la conversació, l’intercanvi de punts de vista i ens vam correspondre en el respecte que tant s’ha aprimat en els últims anys en la vida parlamentària espanyola – allò no està normalitzat-. Com en l’etapa del Senat vaig tenir l’oportunitat de conversar amb Jordi Solé-Tura dels debats de la ponència constitucional, l’experiència es va repetir amb el primer “pare de la Constitució” que s’ha mort. Generalment ho fèiem en l’auster però correctíssim restaurant La Ancha, a dos passes de la sortida del patí del Parlament. Han passat trenta anys i alguns altres ponents no és que tinguin molt bona salut. El temps fuig...i la memòria de la concòrdia es debilita. Perquè es va necessitar concòrdia perquè un home com Cisneros, que havia estat secretari general de les joventuts del Movimento Nacional, evolucionés i arrossegués elements franquistes cap a la democràcia. Ho va fer amb convicció i el seu trajecte va ser llarg i flexible. Però no se li podia demanar més. Per això es va oposar amb franquesa i sense impostura al nou Estatut català. Recordo que vam discutir parlamentàriament i amb duresa en la comissió constitucional sobre un Títol del nou text estatutari. En consideració i rèplica cap a mi va acabar llegint, en català, unes línies de les cròniques de Josep Pla sobre la Segona República – bones i premonitòries cròniques d’aquell moment-. Cisneros era un home molt marcat per la bala que li va arribar fins al pulmó el 2 de juliol de 1979 i que va ordenar disparar Arnaldo Otegi. Va tornar al Congrés el dimarts del debat de política general, 3 de juliol, amb cadira de rodes i molt debilitat però ocupant el seu lloc de vice-president. Després del discurs del matí el vaig anar a saludar i va voler parlar amb mi una estona amb un fil de veu. Era un dels pocs dirigents de la dreta que mantenia vies de diàleg amb els socialistes –alguns l’han plorat- i els partits nacionalistes. Vies que s’han obturat i s’han substituït per un immediatisme d’una lleugeresa que res té a veure amb el parlamentarisme que ens convindria.