Els dos primers dies i mig de l’any a Malta, illa mediterrània meridional on conflueixen tres fortes influències: la britànica, la italiana i l’àrab. El resultat és singular: país petit, més que Menorca, amb una forta densitat de població, més “polida” que el sud italià pels anys de petja britànica. Illa de pas, també pels catalans. Cal visitar la Casa de Catalunya a La Valletta, actual seu del ministeri de justícia i interior. A Malta comença l’any amb la introducció de l’euro, juntament amb Xipre. Vivim, quasi com a espectadors, els embolics i la dificultat de fer els càlculs dels primers dies. El que devia passar aquí, també. Veiem, en un cafè o en un port, com els maltesos miren amb badocaria les monedes i els bitllets. Com que estan acostumats a comptar amb els decimals de les antigues lliures malteses, fan una converssió exacte, sense arrodoniments, quina cosa evidentment que influeix en la inflació. En això estic d’acord amb el vicepresident Pedro Solbes. En un restaurant informal a primera línia de mar de Marsaxlokk –l’ambient em fa pensar amb el Marítim de Cadaqués- em prenc una magnífica pasta italiana per 4’17 euros. La felicitat de les coses petites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada