Faig memòria de com vam afrontar les eleccions generals de fa quatre anys. El 20 de desembre de 2003 a les dotze del migdia Pasqual Maragall prenia possesió del càrrec de president de la Generalitat. Li havien portat una envalentonats menestrals malcarats de comarques que prometien “arrosegar les mases obreres castellanoparlants cap al referèndum d’autodeterminació”. Ara José Montilla és president de la Generalitat acobillat pels menestrals evolucionats a classe dirigent (que no competent) amb flaire de colònia de nou ric i increments del sou del 42%. Es posen al llit cada dia amb el socialisme funcionarial del Baix Llobregat, desen les conviccions nacionalistes a la tauleta de nit, i, a sobre, hi senten plaer. Ara fa quatre anys la vena llibertària i estripadora del nacionalisme de “pit i collons” es va plantar al Madrid dels funcionaris multiseculars confonent canyes amb llances i al crit de “Ara se n’assaebentaran”. I prou que ho han vist que totes les cases tenen algun pocasolta i prou que n’han tret suc a Madrid fins a confondre la part amb el tot i alimentar la catalanofòbia. Ja ho va dir el president Tarradellas: “El pitjor que es pot fer en política és el ridícul”. Està per veure com evolucionaran les coses en les properes setmanes però ja no seran possibles lliçons de “puresa nacionalista” per part de la crossa del socialisme governant. Crossa a canvi de res, crossa desorientada i paralitzada per l’escalforeta del cotxe oficial. S’ha acabat l’hora del pati. És hora de poques frivolitats en el camp de la política. Almenys en aquest camp.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada