25 de febrer 2006

Sándor Márai, sempre!


El vell i el nou- 23 de febrer de 2006 a quarts de vuit del vespre. L’avió aixeca el vol i m’endinso en el segon volum de les memòries de Sándor Márai, Tierra, Tierra (que aquest mes de febrer ha vist la llum en castellà a l’editorial Salamandra i que dona continuïtat al volum Memorias de un burgués). L’escriptor hongarès, redescobert a Europa fa ben pocs anys, torna a transitar entre el vell i el nou. Ara amb l’arribada de les tropes soviètiques a Budapest i l’inici de l’era comunista. De la qual ell va fugir cap a Amèrica però que sempre més el va marcar en els temes de les seves novel·les: un món, públic i privat, que s’acaba i un nou que comença. Fa 25 anys, un 23 de febrer, no va tornar el passat, per fortuna, i, en canvi, avui, tornant de Madrid en una setmana política profitosa, entre paisatges nevats, des del cel, es veu un futur que ja arriba. Tornant a Márai. Fa ben pocs anys va irrompre a les llibreries europees amb L'última trobada, el llibre que més he regalat des d'aleshores i que em sembla una magnífica novel.la, la trobada de dos homes units per l'amor a una mateixa dona i que al cap de molts anys es retroben per recordar un món, el de l'Europa d'abans de la primera Guerra Mundial, el de l'Europa de l'Imperi Austro-hungarès, que ja s'acaba. Recomano també Divorci a Buda i La dona justa però, sobretot, L'última trobada i els dos llibres de memòries per als qui els hi agradi l'assaig i les memòries. Quin gran llibre ¡Tierra, Tierra! on en forma de relat memorialístic hi trobareu un devessall d'idees.

25 anys després


23 de febrer de 2006 a quarts de set de la tarda. En el trajecte cap a la terminal 4 de Barajas (que és un nou aeroport magnífic amb nom de modèstia) es posa a nevar. Un cel gris, volves de neu entre cotxes i més cotxes per l’avinguda de les Amèriques, fred ambiental i una llum metàl·lica. Fa 25 anys. Aquelles hores. Fa 25 anys en tenia 7, d’anys. I tinc pocs records. El meu pare estava venent màquines per Galícia. El meu germà devia estar a punt de casar-se i ja vivia a Girona. No recordo que la meva mare estigués espantada però sí que el telèfon sonava molt. També algunes imatges de la televisió i que el dia següent no hi va haver escola, a Olot. Un quart de segle després, qui ho havia de dir, hem llegit, a les dotze del migdia, una declaració institucional en el Ple del Congrés que diuen que han esmenat a última hora en plena pugna política sobre el text. No sé ben bé en quin sentit. Un quart de segle després m’ha tocat intervenir en el ple del matí sobre la votació final d’una llei i he acabat fent referència a la magnífica rutina formal de la democràcia, i que així sigui sempre, i la gran vivesa substantiva d’un règim democràtic. I he fet vots per la seva continuïtat i millora. I Alfonso Guerra, des de l’escó, que m’escoltava, tocava fusta de forma visible. No pas perquè no les tingui totes sinó perquè ell ja hi era, fa un quart de segle, i el deixa parat l’optimisme i un punt d’impertinència d’aquests joves que parlen i li pregunten i li fan amistat. I ell que es va administrant magníficament bé el personatge i els seus temps polítics i la segona joventut de la presidència de la Comissió Constitucional.
25 anys menys un dia. 22 de febrer, a l’hora de dinar, amb Landelino Lavilla, que era president del Congrés dels Diputats el dia del cop d’Estat fallit, continuem una conversa que vam deixar a mitges el mes de desembre. Havíem de parlar de la reforma constitucional i de la proposta del Consell d’Estat, de la qual ell, vice-president, n’ha estat una ploma molt principal. Però parlem de fa 25 anys, és clar. Un apunt. Tejero a Lavilla, l’únic cop que parlen aquella nit: “Yo solo acepto órdenes de Don Jaime (Milans del Bosch)”, quina cosa confirma que com a mínim van conviure dos cops d’Estat confusos i emmascarats: el de Milans del Bosch i el d’Alfonso Armada. El primer partidari d’una ocupació del poder pels militars, el segon partidari d’un govern de concentració presidit per ell mateix i jugant a la confusió i l’ambigüitat per la seva antiga relació amb la Casa Reial. Segon apunt: “No vaig deixar de tenir un guàrdia apuntant-me tota la nit i que tenia encomanat no permetre’m parlar amb el govern. Però quan vaig poder parlar amb el president Suárez al passadís, els guàrdies civils no van gosar interrompre’ns perquè en quasi cap moment el poder militar va arribar a ensorrar el poder civil, l’autoritas, en l’interior de l’hemicicle”. Ai, l’autoritas!

12 de febrer 2006

S’ha acabat l’hora del pati


Arrancar motors- Ha arrancat el període de sessions amb el primer Ple tot i que el gener no ha estat un mes d’inactivitat política sinó, just el contrari, un mes en que s’han pres decisions molts rellevants i que marcaran els propers anys de la política catalana i, tal vegada, espanyola.
Em refereixo, és clar, a l’acord entre Mas i Zapatero per aprovar un nou Estatut per Catalunya. La decisió de tenir com a interlocutor preferent a Artur Mas, el president del govern espanyol la tenia decidida des de feia mesos, des d’abans del debat de pressa en consideració del 2 de novembre de l’any passat.

Primeres votacions- Divendres va ser un dia que es respirava un aire de moment d’una certa transcendència històrica al Congrés dels Diputats. Arribava l’hora de la veritat: les primeres votacions, els primers passos amb valor jurídico-parlamentari.
La ponència de l’Estatut català va aprovar, per exemple, un article 5 que per primer cop reconeix drets històrics al poble de Catalunya. Això és: que el nostre dret a l’autogovern no neix de la Constitució sinó que és anterior. Aquest fet és molt rellevant i és una gran conquesta. Entre altres coses perquè corregim un error del passat recent. Els redactors de l’Estatut de 1979 van decidir renunciar a l’invocació de cap mena de dret històric segurament afectats per una mena de prejudici “modernitzador” del catalanisme que li va fer trencar llaços amb la tradició foralista catalana. El poble basc, en canvi, no hi va renunciar en aquell moment. I en aquest assumpte, com en tants d’altres, havíem de recuperar posicions perdudes.
Divendres, també, es va equiparar jurídicament el català i el castellà en el règim lingüístic definit pel nostre Estatut. Com recordava un diari arran d’aquest fet, per primer cop des de 1714, català i castellà tenen el mateix nivell de protecció jurídica. I això no és poc. A més de continuar definint el català com a llengua oficial de Catalunya i de declarar l’oficialitat del castellà en tant i en quant ho és del conjunt de l’Estat espanyol. I d’això se’n deriven unes conseqüències en molts àmbits de la nostra vida quotidiana. Per exemple, garantint el català com a llengua vehicular a l’escola. Per cert, aquests dies hem vist, i ho viurem encara més les properes setmanes, una nova campanya basada en la mentida sobre una suposada discriminació del castellà a Catalunya.

El camí del PP- Res de nou. Una campanya idèntica i calcada a les que s’han engegat cada cop que s’ha fet una operació d’una certa embergadura en l’autogovern del país. Només cal repassar les cròniques parlamentàries de Josep Pla en el debat de l’Estatut de Núria. De totes elles, s’ha de llegir el volum 40 de les Obres Completes on es pot trobar el reflex de moltes de les actituds i reaccions que vivim en aquest madur nou debat estatutari. Dijous vaig parlar d'aquest llibre amb Federico Trillo, ponent popular de l’Estatut català, que diu que ja el té i en català, després de la batussa dialèctica que vam tenir la setmana passada sobre l’Estatut valencià i al qual em referiré més endavant. Més que res perquè prengui nota, (ep! Si vol!) de que ell i els seus capitans Rajoy, Acebes i Zaplana comencin a pensar en què diran el dia després de l’aprovació del nou Estatut. Continuen jugant al tot o res i la pendent els fa rodolar ràpidament cap al res discursiu en aquest tema i, en general, en la por de l’Espanya que s’acaba. Però s’hi entesten en una estratègia que potser els pot donar algun rèdit en algun replec de la geografia hispànica però que em sembla que qualsevol persona sensata ha de saber que els portarà a uns migrats resultats a Catalunya. Però el Partit Popular ha triat aquest camí, també el català, més enllà de les melancòliques variacions de Josep Piqué. Perquè, a l’hora de la veritat, Piqué vota amb Trillo i Soraya Saenz de Santamaría mentre Dolors Nadal puja a la tribuna a tronar contra la discriminació lingüística del castellà a Catalunya, que és com passar la barrera del so disparats cap a l’espai estratosfèric de la política i la realitat catalanes.

Una irresponsabilitat- Aquesta setmana també hem viscut el debat final al Congrés dels Diputats de l’Estatut valencià. PP i PSOE han votat junts una reforma de l’Estatut que consagra l’expressió jurídica “idioma valencià”. El mateix dijous el secretari general dels populars valencians s’emparava amb aquest fet per demanar una carrera de “filologia valenciana”. Em considero una persona prou templada i raonable per practicar el parlamentarisme quan aquest és sinònim d’aproximació de posicions. Però també acabo satisfet la setmana perquè, perdonin la confessió, em considero que he mantingut fermes les meves conviccions. I se n’han de tenir de conviccions per navegar en aquest mar de la política on s’ha de separar allò essencial d’allò accessori i allò urgent d’allò que es pot recollir en un nou viatge. La unitat de la llengua és un tema essencial, de principis. No de principis polítics sinó filològics. Portem anys i anys treballant perquè no hi hagués trencadissa en aquest assumpte. Un dels acords no publicitats, ara ja es pot dir, de la investidura dels temps de majoria relativa popular de 1996 va ser precisament preservar la unitat de la llengua i no fer-ne qüestió. I just un any després en la sentència 75 de 1997 el Tribunal Constitucional donava per tancada una llarga i absurda “batalla de la llengua” a través d’una sentència que posava en valor jurídic allò que és una evidència filològica. Quant que vam treballar amb prudència per pacificar la qüestió! I ara el Partit Socialista del País Valencià firma un pacte amb el Partit Popular que consagra un “idioma valencià”. El primer firmant d’aquesta gran irresponsabilitat és Joan Ignasi Pla, secretari general dels socialistes valencians. Dijous, en el debat en el Ple, em vaig permetre apel·lar a la consciència lingüística dels 21 diputats del Partit Socialista de Catalunya que, tots ells, sabien perfectament la barbaritat que estàvem a punt de votar i tots ells en la intimitat de les seves conviccions també sabien que haurien de violentar-les. La reacció del grup socialista va ser atòmica. Tal vegada, la pròpia dels que tenen mala consciència. Deixo pel llibre de memòries que segurament mai tindrà interès que escrigui, els apunts sobre la comparació que em va arribar des d’aquelles files amb la pràctica d’una organització terrorista! Per cert, si nosaltres el 1996 vam posar aquest assumpte com un element de la investidura, també ho haurien d’haver fet el 2004 els que van votar la investidura del president Zapatero. Però queda clar que no va ser així.

Un nou clima polític- Observació d’un experimentat home retirat de la vida política i que en sap un niu : “És hora de combinar el fer avançar el país i el seu autogovern i, alhora, centrar-lo, políticament i en el clima general. D’allunyar-lo del lament, la nostàlgia i la melancolia” Em sembla que estem transitant per aquest camí, precisament. Que s’ha acabat l’hora del pati, vaja.


05 de febrer 2006

Les falles de febrer


Aquesta setmana que acabem ha estat la de la discussió de l’Estatut valencià a la comissió Constitucional del Congrés i la setmana que començarem serà la de l’inici del debat de l’Estatut català mitjançant la comissió mixta i paritària integrada per 39 parlamentaris del Congrés dels Diputats i un nombre idèntic del Parlament de Catalunya. Uns apunts dels dos Estatuts.

L’Estatut valencià- Final lamentable de la negociació de la reforma de l’Estatut valencià. Fem una mica d’història. Abans de l’estiu i amb gran celeritat, PSOE i PP van acordar reformar l’Estatut valencià per convertir-lo en bandera i referència del que en aquell moment van definir com les “línies roges”, el màxim possible, en el desenvolupament del poder autonòmic. Eren moments de gran trasbals i l’aprovació de l’Estatut català estava ple d’interrogants. Va ser un acord patrocinat i pilotat, en bona mesura, pel ministre Jordi Sevilla, diputat per Castelló i crític sever amb la reforma catalana. Al cap d’uns mesos, en ple agost, se li va comunicar que tindria un paper nul en la negociació de l’Estatut català i sortia d’escena. Així les coses, el 20 de setembre l’Estatut valencià va arribar al Ple del Congrés per la seva primera discussió. Quedaven deu dies per l’aprovació de l’Estatut català però res estava clar. Els discursos dels dos pares i mares del text van tornar a definir-lo com l’exemple i el referent dels Estatuts de “nova generació”. Ara hem vist que és l’últim d’antiga generació. Tot i això, convé subratllar que el text enviat per les Corts valencianes tenien unes referències als drets històrics del poble valencià i una derogació expressa del decret de Nova Planta del 25 d’abril de 1707 pel qual s’abolien les institucions valencianes que Déu n’hi do! Vull dir que el mateix dit o aprovat des de Catalunya tenia una recepció ben diferent en aquest Madrid polític que és un gran teatre de les exageracions. Aquell dia em va tocar intervenir en nom del grup parlamentari i vaig deixar dit que per aquell Estatut no ens sentíem en absolut interpel·lats, condicionats o al·ludits pel que fa referència al procés català. Després va arribar l’acord català del 30 de setembre de 2005, la definició clar del nostre horitzó d’autogovern per ara i pels propers anys. Només hi havia dos punts en els quals crèiem tenir legitimitat per intervenir: deixar ben resolt el tema de la unitat de la llengua i fer que el sistema electoral del País Valencià no sigui el sistema proporcional menys proporcional de tota la Unió Europea i, per tant, que no permet l’accés a minories no tant minoritàries però a les quals se’ls hi demana el 5% de vots en el conjunt de la Comunitat Autònoma. El Bloc Nacionalista Valencià, per exemple, amb el 7% dels vots a Castelló i amb dos diputats segurs per aquesta demarcació i un de segur per València es va quedar fora de les Corts perquè a nivell general va registrar una votació del 4’8% dels vots. Si apliquéssim aquest criteri a les eleccions espanyoles, el Congrés seria un Parlament de dos o tres partits i si l’apliquéssim a les eleccions catalanes, durant molts anys el Parlament del Parc de la Ciutadella també hauria tingut molta menys pluralitat política.

Una llengua, dons noms- El tema de la llengua era i és especialment sagnant. L’Estatut valencià de 1982 va definir la llengua pròpia com a valencià, nom històricament emprat des de sempre per nominar el català que es parla a València. Els sececionistes lingüístics van començar, aleshores, el que s’ha conegut com la batalla de la llengua que ha durat més de vint anys i que és una de les barbaritats més grans que s’han viscut en democràcia. Finalment la situació es va pacificar després d’arribar fins al Tribunal Constitucional on en la sentència 75/1997 va deixar dit el que és una evidència científica, filològica: una llengua, dos denominacions. Aquest tema tant sensible i que ha donat munició per tanta i tanta demagògia, finalment quedava ben resolt. Del 1999 ençà el Partit Popular va tornar a coquetejar tàcitament amb els plantejaments sececionistes per fagocitar Unió Valenciana i alimentar un anticatalanisme de baixa volada i un cert rendiment electoral. Això ja ho sabíem. El que no sabíem ni esperàvem és que el Partit Socialista del País Valencià en el pacte de l’estiu de 2005 es deixés marcar un gol tant greu com el d’introduir l’expressió “idioma valencià” al projecte aprovat a les Corts i enviat al Congrés. Una cosa és parlar de valencià (un idioma, dues denominacions) i l’altre parlar d’idioma valencià. Com no és el mateix “el valencià és l’idioma” (esborrany d’esmena fallida de dimecres a la nit) que “idioma valencià”. Alarmats i preocupats els socialistes valencians a Madrid van intentar reparar el greu error. Cal dir, aquí, que el diputat Ciprià Ciscar ha tingut en tot aquest procés una actitud positiva i sensata, de defensa del que ell mateix va protagonitzar com a conseller de cultura i promotor de la llei de normalització lingüística.

El desenllaç- Dimecres al vespre. Els socialistes ens sondegen sobre un possible acord per resoldre els dos temes – llengua i barrera electoral al 3%-. El compromís és fer costat i sumar el nombre més gran de forces. El mòbil deixa de sonar, per aquest tema, a quarts de deu de la nit. Silenci. A quarts d’una els informatius anuncien un acord entre PP i PSOE. Me’n vaig a dormir sense més notícies però amb algunes intuïcions. Dijous a les deu comença la discussió i votació a la comissió Constitucional. Pedaços d’acord fets a última hora i peces que van encaixant poc a poc. Dimecres al migdia, Mariano Rajoy, de gira per Andalusia amb les seves mesas petitorias per demanar que “me eche una firma contra los catalanes” dona ordres de forçar al PSOE a acceptar l’Estatut tal com surt de les Corts valencianes –amb llengua i barrera electoral- o anunciar que el PP, amb majoria absoluta, rebutjaria el text apropat a les Corts Generals, en la votació final que s’ha de fer a València. Els socialistes no volen encetar el front valencià a les portes de la discussió de l’Estatut català i practiquen la rendició incondicional i l’entrega als punts i les comes dels dictats dels populars. En aquell moment haurien preferit no tenir l’Estatut valencià entre mans. Un final barroc, molt valencià.