31 de desembre 2012

Previsions i propòsits pels primers compassos del 2013


Política catalana- “Salpem” cap a una legislatura absolutament diferent. En el primer Ple de l’any del Parlament de Catalunya a finals de gener una majoria absoluta de la cambra aprovarà una resolució manifestant el desig que el poble de Catalunya exerceixi el dret a l’autodeterminació durant aquesta legislatura. En el primers compassos de l’any 2013 es produirà la reunió entre els presidents Mas i Rajoy on veurem si el president espanyol es manté de perfil mentre alguns dels seus li van fent la feina de “policia dolent”. Viurem la petició de celebració d’un referèndum aprovat per les Corts Generals prèvia petició del Consell de Ministres. Viurem l’elaboració d’una nova Llei catalana de Consultes que hem de veure si el govern espanyol s’atreveix a portar al Tribunal Constitucional per intentar la seva suspensió. Viurem, un altre cop, l’atenció dels mitjans internacionals davant els previsibles no del govern espanyol en contraposició a l’impecable procés democràtic que es viurà, en paral·lel, a Gran Bretanya en allò referit a Escòcia.
El socialisme català- Des dels estralls polítics i intel·lectuals que va suposar l’arraconament del president Pasqual Maragall del lideratge del socialisme català, els nous dirigents han anat fent esforços ingents per adaptar la sintonia del socialisme català amb la sintonia del socialisme espanyol. Però han succeït dos fenòmens que han desquadrat aquests esforços: el focus política català s’ha mogut cap al debat al voltant del dret a decidir i el PSC per no quedar fora de focus ni trencar-se internament ha hagut d’adoptar un criteri davant aquest rellevant aspecte. El que han acordat: respectar com a demòcrates el dret a decidir i manifestar que votarien que no en un referèndum d’autodeterminació. Aquesta doctrina ha irritat profundament el socialisme espanyol que considera que el PSC s’hauria d’haver oposat frontalment al dret a decidir en clara alineació amb el PP i Ciutadans. La segona derivada de la complexitat socialista catalana: encara que no sembli molt racional, l’adhesió d’una part dels votants socialistes a la idea del projecte espanyol va lligada amb la dada de si a la Moncloa hi governen socialistes o conservadors. En part, ells mateixos han alimentat aquesta idea amb aquelles campanyes que associaven l’Espanya atractiva al govern del PSOE i l’Espanya irrespirable al govern del PP. Aquests anys de plom (democràtic) de la majoria absoluta del PP també erosionen el posicionament del socialisme català. S’ha de firmar un protocol de col·laboració entre el PSC i el PSOE que serà un moment de catarsis en aquest punt. Un PSC viu i actualitzat és important per la cohesió social del país. Ho va ser en els anys de la transició i en el pacte de la llei de normalització lingüística de 1982. Ho han de ser avui sempre que els seus dirigents se sentin hereus d’aquell PSC d’ampli espectre.
Política espanyola- No hi ha res que cohesioni més a un partit que l’exercici del poder i, encara més, si aquest es produeix amb una majoria absoluta. Però en veu baixa és molt fàcil escoltar crítiques dels propis dirigents del PP per la passivitat i els silencis del president Rajoy. Uns diuen que és l’astúcia de l’home que ha viscut en l’ecosistema del poder sempre i que té una voluntat de pedra de mantenir-s’hi i resistir. Altres, senzillament, creuen que no té idees. I prova d’aquest “anar passant” és un govern ple de ministres d’una talla política més que qüestionable. El PP té dintre d’ell un embrió de partit d’extrema dreta articulat al voltant d’uns dogmàtics enyorats de temps pretèrits (finals dels anys noranta), una fundació –FAES- de pensament hard però que és l’única que proveeix pensament polític a la dreta espanyola i una premsa que vol dictar el pas al Govern. Ja veurem si es consuma la fusió de dos diaris incendiaris de la dreta madrilenya. Rajoy sobreviurà a tots aquests elements? Ell pensa que pot guanyar les properes eleccions generals. I Rubalcaba resisteix entre l’astúcia i el desgast més profund pensant que el temps li permetrà governar en coalició amb altres formacions. El comunisme i el populisme d’UPyD creixeran, fenòmens dels temps fotuts.
N-II- Propòsits programàtics que crec que ens hem de plantejar pel 2013: 1-Pressionar insistentment per acabar el 2013 les obres del tram Caldes de Malavella-Sils de la N-II desdoblada (4’5 km raquítics) tal com s’ha compromès formalment el govern. 2- Aconseguir que obligatòriament els camions transitin per l’AP-7 en el tram gironí alliberant així la N-II de camions que fan més perillosa la circulació. Per això comptem amb els 3 milions d’euros incorporats amb aquesta finalitat als Pressupostos de l’Estat. 3- Negociar el traspàs del tram de la N-II entre Maçanet de la Selva i la Tordera a la Generalitat desprès que el Govern fes oficial que no vol desdoblar aquest tram i que la ministra de Foment plantegés en seu parlamentària (contestant-me una interpel·lació) la possibilitat de negociar aquest traspàs amb la corresponent dotació econòmica. Després d’aquell dia, no n’ha volgut tornar a parlar. És important aconseguir aquest tram perquè sigui desdoblat per la Generalitat.
TAV- Aprofitar l’arribada el gener, per fi, del Tren d’Alta Velocitat a Girona i Figueres (fins a l’abril no funcionarà una línia que creui la frontera) i treure profit dels potencials econòmics. Però, sobretot, no fem el ridícul rient les gràcies i aplaudint a una autoritats que ens han fet arribar el tren d’alta velocitat amb, com a mínim, 10 anys d’injustificable retard. Salut i bon any nou per a tots vostès i als que vostès estimen.

23 de desembre 2012

Rosa Díez i el Partit dels Pirates


El Ple d’aquesta setmana ha estat molt llarg, tres dies complerts i molt densos. En un punt, Rosa Díez es va enfilar a la tribuna d’oradors i va començar a blasfemar sobre Catalunya, un dels seus punts forts. El diputat Pere Macias va pujar després a la tribuna i li va etzibar: “Vostè té menys legitimitat per parlar de Catalunya que el Partit dels Pirates que van treure 5000 vots més que UpyD en les últimes eleccions catalanes”. L’anticatalanisme com a vellíssima manera de guanyar vots en la geografia hispànica. Dos sistemes de partits ben diferents. No hem de deixar de cantar-li les quaranta davant de tanta demagògia.

3 milions per treure els camions de la N-II


En el tràmit parlamentari de l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat de 2013, CiU només ha pogut incloure dues esmenes. I les dues són per a les comarques gironines. Crec que convé recordar-ho i subratllar-ne el seu valor en un temps que la majoria absoluta del PP ha rebutjat sistemàticament les esmenes de l’oposició al Congrés i al Senat. En el Congrés vam aprovar l’esmena de CiU –pactada amb el grup de la majoria, és clar- per mantenir la rebaixa de taxes a l’aeroport de Girona-Costa Brava, cosa que garanteix, un any més, una bona posició del nostre aeroport i un impuls definitiu pel manteniment de la nostra industria turística. Al Senat vàrem aprovar una esmena per la qual es dota en 3 milions d’euros un fons per desgravar el trànsit habitual de l’AP-7 a les comarques gironines. Això, dit ras i curt, és una partida per treure vehicles de la N-II i finançar el seu pas per l’AP-7, autopista de pagament fins a l’any 2021 quan s’acaba la concessió. En el mes d’agost d’aquest any ja vaig llançar la idea de treure els camions de la N-II i fer-los passar per l’autopista obligatòriament instaurant el pagament de l’eurovinyeta (taxa per camions per l’ús d’autovies). Es calcula que l’eurovinyeta suposa entre un terç i una quarta part del que costa el pagament d’un peatge. És per això que s’ha de fer una acció coordinada: fer pagar als camions i obligar-los a utilitzar l’autopista i, alhora, pagar quelcom a la concessionària per l’ús obligatori de la via pels camions. És el preu a pagar per les obres no fetes en temps millors. Així alliberaríem la N-II de camions i faríem la via una mica més segura mentre no hem de baixar la guàrdia ni un mil·límetre del propòsit del total desdoblament. La partida està aprovada amb la votació final dels pressupostos que va fer el Ple del Congrés el 20 de desembre. Ara, hem d’anar molt ràpid per fer efectiva la mesura. Ja sabem com s’han deixat perdre partides destinades a la N-II. No serà el cas d’aquesta partida de la qual hem d’aprofitar fins a l’últim cèntim per treure els camions de la N-II. Per cert, IU i ICV van votar en contra d’aquesta esmena de CiU. Ells, que sempre clamen per obligar a fer transitar els camions per l’autopista. Hi ha coses, de segons qui, que no entendré mai.

El que veuen els socialistes


La política és més canviant i líquida que mai. Ara fa un any just de la investidura del president Rajoy amb la majoria absoluta més àmplia de la dreta espanyola. Un any després, el desgast del govern ha estat altíssim. No només perquè ha pagat el preu de les mesures impopulars que ha d’adoptar qualsevol govern en època de crisi econòmica sinó també per la falta d’impuls polític. El primer ministre Rajoy compareix poc, no li interessa la política internacional –entesa com una política d’aliances per la millor defensa dels interessos- i té un govern amb poca visió política. Els socialistes, enfonsats fa un any en la més profunda de les depressions polítiques, ara veuen que en tres anys el PP pot perdre les eleccions generals. Que no vol dir que el PSOE les guanyi clarament. Avui, els estudis sociològics més seriosos que hi ha en les taules del poder assenyalen que PP i PSOE junts ben just sumen el 50% de la intenció de vot. Veurem petits partits creixent (IU i UPyD) i alguns que ni ens imaginem a dia d’avui. I es mantindrà una presència fixa de partits nacionalistes que, en totes les legislatures, sumen entre 25 i 30 escons. El PSOE ha començat a treballar en una proposta de reforma constitucional per atreure els partits nacionalistes. Però quan s’aproximen a la realitat política catalana, veuen que, ara per ara, no hi ha res a fer. I s’escruixeixen en veure la transparència política del PSC. D’aquí a tres anys, eleccions generals. Abans, juny de 2014, eleccions al Parlament Europeu, primera ronda d’unes eleccions que canviaran molt el sistema de partits. A Catalunya ja hi hem passat, al Parlament espanyol està germinant aquesta fragmentació.

La desena legislatura


21 de desembre de 2012, investidura del president de la Generalitat de la desena legislatura del Parlament restaurat el 1980. El valor de la continuïtat institucional i de l’atermància. Dels dos dies de debats em quedo amb alguns apunts: PSC i PP, de cop, s’han convertit en partits envellits i desintonitzats amb la dinàmica política dominant a la Cambra. El PP té dos problemes: la seva quasi nul·la capacitat de capitalitzar vot espanyolista davant el creixement de Ciutadans i a això s’hi ha de sumar l’accelerat procés de desgast del govern espanyol amb un primer ministre mancat de nervi i passió política. El PSC té el problema d’estar entre dos focs i no ser entès per les parts: el PSOE s’enfila per les parets amb l’opció del PSC de respectar el dret a decidir i molts dels seus no entenen que totes les votacions de la legislatura sobre el dret a decidir siguin abstenció –ni carn ni peix. ICV té un problema després d’escoltar els primers compassos de la CUP al Parlament. ERC avui està al bell mig de la pista i hem de veure com resisteix el pes de les responsabilitats amb el pas dels mesos. I no vull defugir que CiU no hem tingut prou temps per analitzar la caiguda de diputats i que tenim el repte de mantenir la cohesió entre els partits federats que nodreixen el grup de 50 diputats. Vaig sortir del Palau del Parlament, divendres a quarts de quatre de la tarda, més convençut de les possibilitats de la legislatura. Hi ha objectius programàtics nous i que han de madurar (la campanya electoral va ser massa sobtada per poder fer madurar alguns plantejaments), hi ha aire nou i actituds positives i hi ha una distància grandiosa amb els plantejaments del PP.

19 de desembre 2012

Josu Erkoreka

Un, quan es dedica a la política, no ho fa pas per fer amics sinó per defensar unes idees i uns valors. Però el pas per la política fa que acabis fent algunes amistats a prova del dia després del pas per la cosa pública i el trànsit cap a la vida privada. Aquest es el cas de l'amistat que he anat travant des de 2004 amb Josu Erkoreka. Dijous, quan es va acabar el Ple del Congrés, en un passadís de sortida pràcticament buit, en Josu em va portar cap a un racó lluny de les orelles sempre indiscretes per comunicar-me quelcom que durant 48 hores havia de ser un secret: deixava el Congrés per convertir-se en conseller i portaveu del Govern basc. Notícia del tot imprevista: l’home que va descartar ser lehendakari per decisió pròpia i després de les consultes familiars, ara era cridat a ser conseller i no podia pas dir que no. Jo sóc un animal de costums que em costa remoure’m dels llocs on hem sento a ple fent la feina. Passo uns dies dolents i després ja li sé trobar la girada a la nova ocupació. En Josu em va explicar que es trobava en aquest mateix estat de l'esperit. Li vaig dir que d’aquí a molts pocs dies estaria orgullós de ser ministre del govern del seu país. I així serà. Després de nou anys i un viatge pendent pel febrer que ja anàvem preparant i que ara segurament no podrem fer, em queda més lluny un amic que és un dels millors oradors que he conegut en el parlament. Però, sobretot, he admirat el seu mètode sistemàtic de treball: no obrir cap nova negociació fins haver tancar la prèvia, estudiar tots els casos fins a la lletra petita, firmar els acords, tenir un arxiu ben ordenat i tenir els documents subratllats i anotats i fer una recerca discreta del que pensen els contraris. La quinta essència de la millor tradició dels homes del PNB formats a Deusto. Una aplicació civil de la formació de la Companyia de Jesús. Li desitjo el millor i el trobaré a faltar.




Un discens democràtic per resoldre

Hem arribat a la fase del discens: una Catalunya sobirana o una Catalunya de l'anar tirant en un abonyegat Estat de les autonomies. I aquest discens s'ha de dilucidar democràticament en els propers temps, en la propera legislatura. Al cap del carrer no s'hi arriba per casualitat.

Les alternatives- Davant la pregunta racional de si els ciutadans volen viure en una societat amb major nivell econòmic, millors serveis i un entorn més innovador i de cultura centreeuropea, com molts creiem que seria una Catalunya que fos mestressa del seu futur, la resposta d'una gran majoria seria el sí. Sobretot si l'alternativa és l'anar-se masegant en un Estat espanyol ineficient - i més que ho serà-, premeditadament incomplidor en les inversions amb Catalunya (compreu el nou llibre de Pere Macias i Gemma Guilera, La gran bacanal, per confirmar aquest extrem) i ignorant, quan no dolós, en tot allò referent a la llengua i la cultura catalanes. Però les recents eleccions del 25 de novembre ens han donat alguns apunts interessants sobre la rica composició sociològica i el variat comportament electoral català. La participació va ser la més alta mai registrada en unes eleccions catalanes: 69'5% dels censats van votar. I la quarta amb més participació de totes les 35 convocatòries a les urnes que ha viscut el país des de la recuperació de la democràcia. I quina lliçó ens ha lliurat aquesta convocatòria electoral? Un joc de miralls.

El joc de miralls- La fragmentació dels canals de comunicació - des de la multiplicació dels canals de televisió fins a l'extremadament seleccionada comunitat de seguidors que hom té en el compte de Twitter- ens ha fet reduir la topografia emocional i la morfologia identitaria del país. Jo que no tinc sintonitzada a la televisió de casa ni el Canal 13 ni Intereconomia i que només llegeixo els diaris de la dreta extrema i demagògica de Madrid quan em cauen a les mans, he de començar a entendre que hi ha uns quants conciutadans catalans -milers- que s’informen (es desinformen segons el meu punt de vista) i fan la provisió dels seus elements de judici a través de canals de combat de la idea d'una comunitat nacional catalana que pugui desenvolupar en llibertat totes les seves potencialitats en el camp polític i cultural. Estem, doncs, en una cruïlla, en un discens que només es pot resoldre a través d'un debat democràtic madur, segurament tens, que ha de ser profundament respectuós i clarificador i que ha de culminar amb una consulta.

Segurament un dels despertars abruptes dels resultats del 25 de novembre és que no tots els que teníem una forta il•lusió nascuda de la manifestació de l'11 de setembre de 2012 ens esperàvem -ingenus de nosaltres- uns efectes tan mobilitzadors entre els contraris a la idea d'una Catalunya sobirana. A aquesta conclusió s’hi arriba després de llegir el resultat electoral de totes les comarques i seccions electorals de Catalunya, no només d’aquelles en les que s'ha incrementat el nombre de vots, alhora, de CiU i ERC, i que són només Pla de l'Estany, Garrotxa, Ripollès, Osona i el Pla d'Urgell. No, convé llegir els resultats en el seu conjunt, també l'increment de 13 punts de participació, per exemple, al Prat de Llobrtegat.

Fer el pas per guanyar- Ara tenim una societat que no està fragmentada però que té a davant un debat democràtic per ventilar. Hem de discutir, argumentar i, al final, votar.

I els que som partidaris de la Catalunya sobirana, des de fa tants anys però que també sabem que ara la podem sustentar amb arguments més tangibles de viabilitat econòmica i progrés material, hem de ser conscients que en aquest debat democràtic l’ofensiva del no serà intensa, aclaparadora per a algunes ànimes embargades per alguns dubtes.

Per això, molt més important que fixar la data de la consulta és assegurar que la mateixa serà un èxit perquè hi haurà hagut prou temps per fer madurar un debat ciutadà que si alguns el teníem molt clar hem de reconèixer que va agafar al conjunt de la població catalana amb una certa precipitació.

Aquesta setmana es celebrarà el debat d’investidura i possiblement la propera prendrà possessió el nou govern. Però davant una crisi de les finances de la Generalitat -pel sistema de finançament i per la caiguda d'ingressos-, una crisi econòmica severa que s'ha convertit en crisi social i aprimament i depauperació de les classes mitjanes, i davant del repte de la consulta durant aquesta legislatura, hem de ser molt conscients que la mateixa només tindrà consistència i podrà completar els quatre anys si té una majoria parlamentària compacte, sòlida, quasi granítica. I això és el que s'ha de descabdellar en els propers dies: un govern fort per afrontar la resolució del discens de fons. En som prou conscients tots els cridats a assegurar aquesta majoria? Hi ha moments que fer les coses bé o malament marquen l'itinerari d'un poble per unes quantes generacions. Ara, ens trobem en un moment d'aquesta naturalesa.

14 de desembre 2012

Lluís Maria de Puig, el polític gironí que ha arribat més lluny

L’Alex Sáez va entrar a mitjanit del dia 12 al restaurant La Ancha per dir-me que se’ns havia mort un amic. Dos polítics socialistes catalans m’han marcat i amb ells he aprés i m’han ajudat a ser una mica millor: Lluís Maria de Puig i Isidre Molas. Lluís Maria de Puig és el polític gironí que ha arribat més lluny, que ha anat més lluny. Ho dic en molts sentits: el que ha arribat més lluny en la política internacional com a president de l’Assemblea Parlamentària de la Unió Europea Occidental (1997-2000) després d’haver estat president del Grup socialista i com a president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (2008-2010) després d’haver estat també líder del grup socialista en l’assemblea parlamentària que agrupa a més Estats del món, 47.

L’any 2008 ell ja era president de l’Assemblea del Consell d’Europa quan jo vaig arribar al grup liberal. Des del primer dia em va ajudar a orientar-me i em va donar bons consells. Durant el seu mandat, quan ell presidia el Ple, sempre vaig començar les intervencions en català. Era un catalanista socialdemòcrata partidari d’una solució racional per una Europa que coneixia tan bé – l’Europa gran, la del Consell d’Europa- que sabia que no era només una suma d’Estats sinó una realitat molt més rica de llengües, nacions i grups culturals. Ell va ser un home clau per la ratificació el 5 de novembre de 1992 de la Carta europea de llengües minoritàries o regionals.

Durant la seva presidència del Consell d’Europa –quan tenia tractament de cap d’Estat- va esclatar, per primer cop en més de 60 anys d’existència de l’organització una guerra entre dos Estats membres: el 8 d’agost de 2008 Rússia envaïa part de Geòrgia. A en Lluís Maria li va tocar dirigir l’Assemblea en un moment especialment delicat i tens. L’ambient de guerra es notava en el quefer parlamentari. Aquell estiu no va parar d’intentar fer de mitjancer entre Moscou i Tblisi.

En Lluís Maria de Puig és el polític que ha arribat més lluny perquè és el que ha conegut més replecs de la política europea i de la densíssima geografia humana i cultural d’Europa. Era un home d’un gran prestigi en els cercles europeus. Per mi, durant aquests anys, invocar la nostra amistat era una excel•lent carta de presentació. A més, estic convençut que ha estat feliç en el que ha fet durant els seus anys d’activitat política. Això no es pot dir sempre. Ha estat feliç perquè ha estat coherent i fidel amb una línia d’actuació, amb una vocació demòcrata i europeista, i d’aquí no s’ha mogut. Una lliçó per aprendre. Hauria pogut ser Secretari d’Estat de Consum durant l’època d’Ernest Lluch ministre de Sanitat. Hauria pogut ser alcalde de Girona al gener de 2002. Es va mantenir determinat en la seva línia de treball i va arribar molt lluny i molt amunt fins a presidir les institucions que havia servit amb entrega sistemàtica i estima. Sense cap bri de supèrbia, amb la humilitat que només sap donar una ironia fina- que és el tresor de les persones sàvies- i un coneixement de gran angular.

El seu últim Ple del Consell d’Europa va ser el mes de gener de 2011. Recordo que varem sopar junts amb altres parlamentaris i la Mariate, la coordinadora indispensable de la delegació, en la seva última nit com a parlamentari a Estrasburg, a la brasserie Aux Armes a la plaça Gutenberg. Aquella nit era un home feliç que completava una trajectòria de 31 anys de bon servei a una política digne, constructiva, de propostes de profit: la política magnànima en l’Europa gran. Junts recordàvem amb un somriure als llavis que molts dels nostres no sabien ben bé “què fèiem a Europa”.

I recordo que el dilluns 26 de novembre, el dia després de les recents eleccions catalanes ens varem trobar a la cantonada de la plaça Catalunya amb l’avinguda Sant Francesc de Girona. Ell, que anava amb la seva esposa, l’Ieto, em va encalçar i em va saludar amb la bonhomia de sempre. També hi era la Montse Vilosa. Varem parlar del panorama polític resultant de les eleccions, del mirall trencat de la política espanyola, dels possibles i dels impossibles. Em va dir que estava més prim, li vaig dir que el veia bé i que teníem tantes coses per fer! Era el president del Consell català del Moviment Europeu i de la Fundació Ernest Lluch entre moltes altres responsabilitats cíviques. I els amics d’Europa l’anaven reclamant. Poques persones saben que el Lluís Maria de Puig, historiador que mai va deixar la seva dimensió acadèmica, és doctor honoris causa per diverses universitats europees. Ha arribat molt lluny, ple de vida viscuda i ben acompanyat de tantes persones que en l’Europa gran avui el plorem.




10 de desembre 2012

Arriba el TAV a Girona i Figueres: memorial de greuges

Arriba el Tren d'Alta Velicitat, el TAV, a Girona i a la frontera amb França. 21 anys després de l'arribada de la primera línia d'Alta velocitat a Sevilla, primavera de 1992. 9 anys després de la primera data oficial de l'arribada del TAV a Girona: 2004. Fins a tres dates oficials i ¨definitives¨ ha arribat a anunciar el Govern de l'Estat per l'arribada del TAV a Girona i la frontera francesa: 2006, 2008 i 2012. Arriba el TAV a Girona el 2013 després que l'Estat espanyol s'hagi convertit en l'Estat del món amb més quilòmetres de línea d'Alta Velocitat. Aviat l’estadística dirà que el xinesos (1.350 milions d’habitants) ocuparan el primer lloc en el rànquing. Res a agrair, un retard històric a recordar, perquè no es tracta només de l’arribada del TAV a Girona. La pregunta clau és: com pot ser que l'Estat que ha fet més quilòmetres de línia d'Alta Velocitat (Valladolid, Toledo, Albacete, Còrdoba...) s’hagi passat 21 anys sense entendre que una prioritat absoluta era la connexió amb França que vol dir amb la resta d'Europa. 21 anys d'autarquisme ferroviari en Alta Velocitat, 21 anys d'entornassolament en trens que anaven del no res al Gran Madrid i del Gran Madrid a Sevilla (un tren de "folclòricas", segons va escriure Francisco Umbral), a la Manxa, a les vacances de Marbella, a les vacances de València... Però 21 anys sense pensar que els trens moderns han d'anar "nord enllà on diuen que la gent és neta, rica, lliure, desvetllada i feliç" (en paraules de Salvador Espriu de qui precisament el proper any celebrarem el centenari del seu naixement a Santa Coloma de Farners). Arriba el Tren d'Alta Velocitat amb algunes vergonyes majúscules: tenir durant anys les vies acabades però no programada la sortida de Barcelona i la construcció de l'estació de Girona. Però sobretot l’escàndol major té un nom: TPFerro, l'empresa hispano-francesa que té la concessió de la construcció i explotació del tram internacional Figueres-Perpinyà. El 14 de febrer de 2004, quan el ministre Francisco Álvarez-Cascos era un ministre en temps de descompte perquè ja s'havien convocat eleccions i ell ja havia anunciat la seva retirada de la política, es va firmar el protocol internacional entre el Regne d'Espanya i la República Francesa per la construcció del tram internacional TPFerro en forma de concessió amb la participació d'un consorci d’empreses espanyoles i franceses. Per la part espanyola, el palco del Bernabeu: Florentino Pérez i alguns amics valencians. El protocol és d'una claredat meridiana: a partir del 9 de febrer de 2009, si l'empresa tenia acabada l'obra, tenia dret a cobrar pel pas dels trens o, en defecte, una indemnització. L'Estat espanyol, en diferents acords del Consell de Ministres que tinc aplegats, ha gastat més de 200 milions d'euros en indemnitzacions - "compensacions"- a l'empresa TPFerro. El que s’hauria pogut fer amb 200 milions d'euros llançats al sac de la incompetència i la mala planificació! D'entrada, desdoblar més de mitja N-II al seu pas per les comarques gironines, el negoci de Robert i les cabres: 200 milions d'euros dels nostres impostos llançats en la compensació d'una empresa perquè el TAV no va arribar a entrar en servei fins a Figueres i en el tram internacional el 9 de febrer de 2009.

El 8 de gener o un altre dia, això també forma part del fum final per desviar les coses de la memòria, arribarà el TAV a la frontera francesa. Convé recordar que l'any 1986 el govern de la Generalitat va presentar un projecte de connexió en línea d'Alta Velocitat de Barcelona amb França. El projecte va ser redactat per Albert Vilalta, en aquells moments director general dels Ferrocarrils de la Generalitat, posteriorment conseller i secretari d'Estat. Existia una proposta catalana, impulsada pel president Jordi Pujol, per fer una obra que venia avalada pel més rotund sentit comú: connectar Barcelona, segona ciutat de l'Estat, a uns 150 quilòmetres amb França, a través d'una línia d'Alta Velocitat. Fins i tot els vam redactar el projecte. I el president Pujol va començar els contactes amb els presidents regionals del sud de França -Llenguadoc-Rosellò- perquè pressionessin a les autoritats de París per accelerar els terminis de l’arribada del TGV a Perpinyà. Era un projecte europeu i europeista. Era 1986, 27 anys després arribarà el tren que vam proposar en els feliços anys 80 del segle passat, quan es construïa i es proposava reformar amb profunditat l'Estat. Algú hauria de respondre per aquests 27 anys transcorreguts. Girona és una de les demarcacions amb l’índex de riquesa i industrialització més alt de l'Estat però, sobretot, és lloc de pas indispensable per a la connexió amb França. Perquè algun dia no gaire llunyà les mercaderies del Port de Barcelona siguin transportades fins al port de Rotterdam i perquè complementin aquest ara que Rotterdam segon està saturat en les seves capacitats de transportar les mercaderies que li arriben per la ruta del Rhin. Barcelona, el port principal de recepció de les mercaderies que arriben d'Àsia a través del canal de Suez i que es volen estalviar els dies de navegació per l'Estret de Gibraltar i la navegació per l'Atlàntic fins a Rotterdam.

Aquesta mateixa setmana el president de la república francesa François Hollande i el president del consell de ministres italià, Mario Monti, han firmat els acords internacionals per la ràpida construcció de la línea d'alta velocitat entre Lió i Torí. França prioritza primer Itàlia que Espanya, perquè els primers han mostrat molt més interès en aquesta connexió. A través d'una obra cara i d’enginyeria complexa a través dels Alps. L’autarquia del miratge del diner fàcil a Espanya els hi fer oblidar que després de més de 2500 quilòmetres de tren d'Alta Velocitat encara no s’havien connectat amb la resta d'Europa.

I convé recordar que fins el mes d'abril no serà efectiva la connexió amb la resta d'Europa perquè el gener només arribaran trens fins a Figueres i després s’haurà de canviar de tren per fer el trajecte per les vies franceses. Més precisió suïssa en la programació de les obres.

Estic convençut que els trens Avant seran rentables pel desplaçament des de Figueres i Girona fins a Barcelona i la resta de capitals catalanes. Al principi amb 40 minuts entre Girona i Barcelona, d’aquí a uns mesos amb menys, un 30 o 35 minuts. L’alternativa a un servei de Renfe Regional que ara fa el trajecte en una hora i 20 minuts, si tot va bé, quan aquest servei d'havia fet en 50 minuts no fa gaire temps. Convé que tothom sàpiga que els preus dels bitllets dels trens Avant i AVE estan per sota del preu de mercat. Em sembla que els gironins els ajudarem modestament a eixugar aquest dèficit. Perquè aquest dèficit l’han provocat aquelles línies que tenien 9 passatgers al dia entre Albacete i Conca.

El mes que ve arribarà el TAV, amb molts anys de retard: 27, 21 o 9 depèn des de quan es calculi el retard i l’absurditat. Una bona notícia per Catalunya: més connectats amb els semblants, nord enllà. Cap rendezvous als equips ministerials de Fomento. Moltes coses a recordar-los. Les aquí apuntades i la suspensió del projecte de soterrament de la línia del tren convencional i l’enderrocament del viaducte al pas de la línia de tren convencional per Girona. O la nul·la sensibilitat de l'Estat per connectar l’aeroport de Girona-Costa Brava amb el TAV que passa a pocs metres (això ho haurà de fer el govern català). Aquest és el memorial de greuges pel dia que arribi, amb surrealista retard, el TAV a Girona i Figueres, 21 anys després de l’arribada a Sevilla.

03 de desembre 2012

I ara, què?


Fa una setmana es van celebrar les eleccions per elegir el Parlament de la desena legislatura catalana. El resultat ningú l’havia pronosticat ni des de les enquestes ni des de la intuïció dels que van jugar en la primera línia de la campanya. La pregunta s’imposa: i ara, què? Primer convé fer un anàlisis dels resultats, després contemplar els diferents escenaris possibles.
Una lectura dels resultats- Una setmana després, amb perspectiva, és més fàcil fer una lectura objectiva dels resultats. CiU confiava en concentrar el vot nacionalista per afrontar una nova legislatura amb el dret a decidir com a punt nou del programa al costat de l’objectiu compartit de sortir de la crisi. L’apel·lació a la concentració del vot nacionalista no va funcionar. Prova d’això és l’increment en vots i diputats d’ERC. CiU va retenir 1’2 milions de vots i en va perdre tot just 80 mil vots en un context de dos anys de restriccions pressupostàries i amb una vaga general i el debat profundament social sobre les execucions hipotecàries en plena campanya. Ens va faltar detallar la nostra dimensió social i explicar la utilitat de la nostra proposta –com tan bé vam fer amb el pacte fiscal. Dit això, aquest 1’2 milions de vots i els 50 diputats de CiU tenen un valor per subratllar: amb un programa marcadament sobiranista, es renova la confiança en CiU que, mutant el seus trets principals de les nou anteriors comicis, aconsegueix tornar a guanyar les eleccions. Mirat des d’una setmana vista, intentar retenir els 62 diputats era molt difícil per dos factors: 1- L’any 2010 CiU va aconseguir 62 diputats amb una part important de vot prestat per retirar el tripartit del govern. El vot prestat que demanàvem per aquestes eleccions ja ens havia estat donat fa dos anys. I molt s’ha mantingut. 2- Amb una campanya de tant alt voltatge al voltant d’un nou element a l’hora de decidir el vot – la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa- és lògic que pugi la participació i que es mobilitzin els partidaris d’aquesta opció però també els contraris. En aquest sentit, el PP no ha capitalitzat el vot antisobiranista. El seu increment en vots és molt discret. Ciutadans és el fenomen a tenir en compte.
Qui és partidari del dret a decidir?- Algunes dades objectives com a punt de partida: 1- Convergència i Unió ha guanyat consecutivament les deu eleccions al Parlament de Catalunya des del restabliment de les institucions i les primeres eleccions de 1980. 2- En les eleccions del 25 de novembre es va registrar el rècord de participació en unes eleccions catalanes, el 69’5%, quina cosa ens proporciona un Parlament amb una forta càrrega de representació de la societat catalana i una forta càrrega de legitimació per adoptar decisions en els propers anys. 3- Una àmplia majoria dels diputats de la desena legislatura donen suport al dret a decidir (hem de saber si en aquesta majoria també hi hem de sumar els diputats del PSC, segons constava en el seu programa electoral. Aleshores en serien 107). 4- Què ningú s’enganyi, començant pels polítics de Madrid, en aquesta legislatura el poble de Catalunya serà consultat sobre el seu futur. L’americana, la democràcia liberal més antiga del planeta, va arrancar amb l’elaboració d’un cens d’inscrits per participar en les eleccions. Aquest cens es farà en aquests anys. 

Els pactes- Mirem al futur: de manera precipitada i atropellada, amb molt mala posada en escena, el PSC ha tancat la porta a coresponsabilitzar-se de la governació del país. Crec que el PSC s’ha equivocat. Tots els focus han apuntat al diàleg entre CiU i ERC. Diàleg que s’està produint aquests mateixos dies. No és l’ànim d’aquestes ratlles interferir en un diàleg que ha de ser discret. Però em pregunto en veu alta: si ERC té un mal record del seu pas pels dos governs tripartits, com pensa donar un “suport robust” des de l’oposició a la investidura i als pressupostos sense que això no el faci igualment responsable de les decisions difícils i no coprotagonista del govern? En els propers dies veurem com es descabdella tot.
Un parlament molt viu- El que convé a Catalunya és ser governada amb estabilitat i bona navegació en aquests temps difícils i poder decidir el seu futur en els propers quatre anys. Serà una legislatura de molta negociació i amb un Parlament molt viu .Segurament veurem una legislatura a la italiana en la que més d’un cop i de dos semblarà que s’acaba fins que es reconstrueixen els acords. De la bona negociació en surten els grans compromisos i els bons consensos. Per decisions majúscules, acaben imposant-se acords sincers, de fons. Consensos que no cal, ni es poden fer, per unanimitat (la democràcia és també discrepància) però estic convençut que en els propers anys els ciutadans premiaran qui adopti compromisos de País i castigaran qui es mogui per tactisme de partit. La temptació del tactisme de partit saltarà des de primera hora. I no necessàriament des de les files d’ERC. Salpem cap a la desena legislatura del Parlament democràtic de Catalunya.
El paper del govern espanyol- La primera setmana a Madrid després de les eleccions, l’ambient que es respirava: 1- Un somriure de conill entre murri i cínic del que es regeix només per la conservació del poder i que deia: “quant que us heu equivocat”. 2- Un lament en veu baixa per la caiguda de CiU perquè ¨haurà de pactar amb ERC”. 3- Una preocupació sincera per el no creixement del PP (de tercera a quarta força). 4- Una lectura miop dels resultats: “si aneu per la via sobiranista, patireu en el cobrament de les transferències”. No veuen que així alimenten l’anomenada “desafecció”. 5- El govern espanyol continua sense tenir una oferta tancada i atractiva per frenar el sobiranisme. No hi ha cap “català audaç i astut” prop del president del Govern. Després del primer Ple puc afirmar: CiU va ensopegar diumenge passat però els elements de la política espanyola que ens han portat fins aquí no han desaparegut. Continua vigent el tema de fons: una Catalunya desvinculada de l’Estat de les autonomies espanyol  i que busca una sortida nova. Nosaltres, CiU, no vam recollir tot el vot nacionalista que podíem. Un missatge del que hem de prendre nota: humilitat extrema en temps de crisis i patiment. El procés continua.