24 de setembre 2010

L'aprimament de l'administració


Vaig estar a l’esmorzar-conferència d’Artur Mas el dimarts al matí al Forum Europa de Madrid, a l’Hotel Ritz. Un esmorzar que consisteix en un cafè amb llet, una pasta mini i molta gent i molts intercanvis de targetes i “hem de quedar...”. A aquests esmorzars s’hi ha d’anar esmorzat perquè no et donen menjar. Bé, anem al cas. Entre altres plantejaments, Artur Mas va anunciar que si es president afrontaria una reducció “com a mínim” d’un 20% dels “càrrecs de confiança, càrrecs eventuals i organismes autònoms i entitats superficials”. Les paraules eren ben precises i pensades. En poques hores va sortir el dirigent socialista Miquel Iceta per dir que els plans d’aprimament de l’administració de Mas suposaven l’acomiadament de entre 40.000 i 50.000 funcionaris, sobretot metges i mestres. Demagògia pel boc gres. Aprimament de càrrecs de confiança i d’organismes prescindibles. Hem de fer autocrítica de l’etapa de CiU al govern? Crec que sí. A Catalunya no hi havia tradició de cultura d’administració pública pròpia i vam empassar-nos molts dels esquemes i malts hàbits de l’administració general de l’estat a través d’uns traspassos que, en primer moment, es van fer ràpids. Sí, no només és aprimament sinó també un canvi de mentalitat. Per exemple, avaluació de l’eficàcia de l’administració.

La negociació


Hi haurà pressupostos generals de l’Estat pel 2011. Zapatero podrà acabar la legislatura, pràcticament, tot i que el seu projecte polític ja respira evidents aires d’esgotament. Fa una setmana vaig escriure que hi hauria pressupostos si en el Consell de Ministres de divendres s’aprovava una partida d’uns 400 milions d’euros pel traspàs de les polítiques actives d’ocupació pel País Basc. Han estat, al final, 472 milions d’euros, una bona negociació pel PNB. El Govern de l’Estat ha millorat en un 50% el traspàs pactat amb el lehendakari Patxi López. I l’acord es va fer públic poques hores abans del debat de Política general en el parlament basc. Una bona jugada pels bascos nacionalistes que han decidit desmuntar la majoria parlamentària PSE-PSOE-PP en els quatre anys de la legislatura basca. I hi haurà altres acords.Els bascos em diuen que han observat molt el cas del tripartit i el pas de CiU a l’oposició per estudiar com han d’afrontar el seu pas per l’oposició, per prendre el menor mal. I han decidit que per conservar el poder en les diputacions forals i els ajuntaments...(els quarters d’hivern) val la pena negociar encara que sigui amb un govern tan desorientat. Ara vindran moltes valoracions.

Labordeta

En l’anterior legislatura vaig coincidir amb José Antonio Labordeta com a diputats al Congrés. I també vam ser veïns de despatx en la mateixa planta. Quants cops vaig passar per davant d’aquell despatx, dues portes cap a la dreta i la vam fer petar i vam parlar dels seus viatges a Girona i el seu coneixement del Pirineu gironí i de la Costa Brava. A Labordeta li agradava sortir de Girona i parar-se a dinar a Madremanya abans d’endinsar-se a l’Empordanet. Era un home honest i convincent en la defensa de les seves idees, que no sempre eren les meves. És una mica pobre que aquests dies hagin posat les imatges d’un dia que es va emprenyar amb els diputats del PP que l’insultaven i els va engegar a rodar. Perquè el diputat aragonesista era moltes coses més en la seva vida política i intel·lectual. Tot va començar amb un càncer de pròstata que semblava fàcil de superar. Recordo haver parlat amb ell ja aquesta legislatura en el pati del Congrés, es donava a ell mateix per recuperat. El sentiment popular a Aragó ha estat important. En la setmana de l’últim Ple abans de Nadal, algun cop es va animar a entonar el seu Cant a la Llibertat. El tinc ben present, aquest moment.

Una comparació

Ara que hem sabut que el preu de tots uns Pressupostos Generals de l’Estat per un any ha estat el traspàs al Govern basc de les polítiques actives d’ocupació i que aquesta competència té una valoració – amb criteris molt alts del concert econòmic- de 472 milions d’euros...faig la comparació amb els 127 milions d’euros que l’Estat va haver de pagar com a multa a l’empresa TPFerro perquè des de febrer de 2009 havien de passar trens pel tram acabat del TAV entre Figueres i Perpinyà. Faig una simple comparació i penso que l’escàndol és de grans proporcions. Tot i que se n’ha parlat tant poc en la premsa gironina i catalana en generalaquí...i no en parlaran en els mitjans de Madrid, que això de la (seva) perifèria els hi queda molt lluny.

Un retrobament

Dimarts 21 de setembre. He sopat a Madrid amb el diplomàtic empordanès Carles Pérez de Soy i Fages de Climent. Un home extraordinari, d’una gran amplitud de mires i amb molta vida diplomàtica viscuda. Hem sopat una truita de bacallà compartida i un tall de carn amb una copa de vi en un restaurant basc. Acaba de tornar de quatre anys a Cuba on ha exercit d’agregat d’afers polítics. Abans havia estat a Roma i abans en cara un primer cop a Cuba. Ens va presentar el comú amic gironí Jordi Bosch a Madrid, quan ell tornava de la seva missió a Nacions Unides. I ens vam tornar a trobar a l’Havana, quan a mi encara em deixaven entrar en aquella illa-presó del comunisme que cau a trossos. 51 anys d’una gran mentida d’un experiment que no es mereix ningú. Hi haurà més alliberaments de presos, que avui són més un destorb pel govern cubà que uns presoners exemplificadors per les seves relacions internacionals. Tot anirà molt lent i amb gran confusió. No tot és la ideologia, també hi fa el caràcter fort i orgullós i la latitud de la illa. M’han trucat de Girona i un dels meus amics s’ha posat a recitar per telèfon l’Oració al Crist de la Tramuntana, un dels bons poemes –n’hi ha molts més- de l’avi Carles Fages de Climent, que va ser un poeta popular que feia versos que també recitaven els pagesos de l’Empordà. El propietari basc d’aquella honorable casa de menjars havia viscut molts anys a Roma...i després ens hem posat a parlar d’Itàlia. I així ha transcorregut una vetllada molt agradable.

22 de setembre 2010

Mil sols esplèndids...Afganistan


Vides dures d’avui- Durant les vacances d’aquest estiu passat em vaig llegir el llibre Mil sols esplèndits de Khalel Hosseini. Una novel·la d’un gran èxit mundial que explica tres dècades de la història d’Afganistan – de la caiguda de la monarquia a la lluita contra el règim talibá- a través de la vida de dues dones plenes de coratge que superen mil entrebancs d’una vida travessada per la guerra civil i tribal que ha esmicolat un país que en algunes zones encara viu amb formes de vida pròpies de l’edat mitjana. Com es veu el món des de dins d’un burka? La Mariam i la Laila, les dues protagonistes de la novel·la, ens expliquen que hi ha una manera de violència molt més terrible que la vestimenta: la llei que permet tractar les dones com a objectes i on el maltracta està en l’ordre del dia. He pensat en aquest llibre aquesta setmana, per partida doble. Dimecres al Congrés es va viure un debat monogràfic sobre la presència de tropes de 47 Estats en la missió de Nacions Unides i la Otan a Afganistan. Em vaig capbussar en tants i tants de documents que ens volen fer entendre perquè retrocedeixen les forces internacionals d’estabilització i imposició de la pau i perquè revifa la insurgència dels talibans. Però vaig tornar a pensar en aquest llibre, molt més, dijous al vespre durant l’entrega dels Premis Prudenci Bertrana d’aquest any. L’obra guanyadora du per títol El secret del meu turbant i està escrita a quatre mans per Nàdia Ghulam i Agnès Rotger. La primera és la protagonista de la història novel·lada d’una noia valenta que als deu anys va decidir anar a escola i que durant deu anys es va fer passar per un noi per poder anar a escola...perquè les noies no poden anar a escola en l’Afganistan dels talibans. Podrem llegir la novel·la guanyadora dels Bertrana a partir del 25 de novembre.

Realistes i idealistes- Sobre Afganistan, aquesta setmana, en el Congrés hem discutit, en el fons, sobre idealisme o realisme en la política internacional. La intervenció de la missió d’Isaf a l’Afganistan comença el 2002 en bona mesura com una resposta reactiva als atemptats de l’11 de setembre de 2001 sobre territori nord-americà. Però el país ja estava trinxat de molt abans: del comunisme, de la invassió soviètica, la guerra, els talibans...fins a l’arribada dels nord-americans que es troben amb una realitat més tossuda i complexa de la que es podien imaginar els idealistes nord-americans. M’explico. Després del col·lapse del comunisme i de la irrupció del terrorisme internacional de base islàmica radica – que ja es va manifestar a finals dels noranta amb els atemptats contra ambaixades americanes a Àfrica-, alguns pensadors de les democràcies liberals van pensar que una ràpida globalització de la democràcia i l’Estat de dret proporcionaria una molt major estabilitat al món i acabaria amb la guerra que viurem en els nostres dies, una guerra de violència d’origen difús, global, internacional, sense poder ser imputada de bandera a bandera...aquestes guerres que comencen però que mai acaben del tot...que no tenen dia de la victòria. Tots hi vam creure una mica en aquest idealisme. Per això vam impulsar i supervisar eleccions formalment democràtiques en països amb nul·la cultura democràtica – vaig poder participar en alguns d’aquests processos- i per això vam pensar que la democràcia podia entrar amb una certa facilitat en el món islàmic. Hi ha diversos mons islàmics, certament. Però aquí ha quedat l’obra suspesa d’Irak...i Afganistan celebra eleccions aquest cap de setmana.

L’idealisme dels drets humans- El diputat Gaspar Llamazares m’ha dit durant el debat que hi ha una estranya i inconfessable coincidència entre l’idealisme comunista i l’idealisme dels republicans més neoconservadors nord-americans. Certament, els dos volien canviar el món...per fer-lo millor a la seva manera. Avui triomfa Obama que és un realista menys partidari d’intentar ingerir-se en règims no democràtics. Algun dia amb més perspectiva i senderi podrem fer un judici polític però també moral de les virtuts i els defectes de l’idealisme i del realisme. En alguns aspectes, en la defensa dels drets humans, jo continuo essent partidari de l’idealisme i de l’obligació de protegir –el que abans en deien el dret d’ingerència-...perquè les vides narrades en Mil sols esplendits i la vida de Nàdia ens inviten a plantar cara a valors que ens repelen perquè són contraris als valors que ens han proporcionat una convivència civilitzada i pausible, els valors d’occident. Entre l’idealisme i el realisme...ens continuarem discutint.

Les pensions

En poques setmanes tindrem sobre la taula la proposta de reforma de les pensions de jubilació. Quan ja tothom donava per fet que l’única sortida era passar de 65 a 67 anys l’edat de jubilació...es plantegen alternatives: passar de 35 a 37 o 38 anys de cotització per poder percebre la pensió íntegre (molta gent encara no ha cotitzat 38 anys perquè va viure alguns anys amb ingressos no declarats). I també hi ha un consens molt ampli que l’actual sistema de calcular la pensió en base a la cotització dels últims 15 anys s’haurà de convertir en la dels últims 20 o 25 anys...o alguns més encertats diuen en els 20 millors anys de cotització. Perquè en les vides laborals d’avui enlloc està escrit que els últims 15 o 20 anys seran els millors. Això passava en les vides laborals d’abans. El debat de les pensions està a punt de ser servit. Cap a final d’any. Amb nou ministre. Qui?

18 de setembre 2010

Crisi de govern?

D’aquí a tres setmanes ens podem trobar amb una crisi de govern. Una reforma del govern Zapatero. O la reforma mínima de substituïr Celestino Corbacho – segur- i Trinidad Jiménez –potser. O la crisi major per enfocar l’últim any de legislatura. En aquesta crisi major sortiria la vicepresidenta primera Maria Teresa Fernández de la Vega – que ja s’ha preparat el camí per ser la nova presidenta del Consell d’Estat. I aquí es veuria l’elecció del nou vicepresident entre Rubalcaba, Blanco i, potser, Chacón. També s’ensumaria si és un nomenament en clau succesoria d’un Zapatero molt desprestigiat que donaria pas a un nou (nou?) candidat. Després d’assegurar els Pressupostos. L’amic Josu Erkoreka m’ha donat la pista per saber si hi ha Pressupostos o no: si el divendres 24 de setembre el Consell de Ministres aprova la transferència de les polítiques públiques d’ocupació al País Basc –un 400 milions d’euros-, hi ha pressupostos...sinó...el començament del final de la legislatura.

Incompliment

És molt fàcil d’escriure: el ministre José Blanco es va comprometre i va pactar una moció votada pel Ple del Congrés que deia que en el segon semestre de l’any 2010 es licitarien els trams entre Caldes de Malavella i la Tordera de la N-II. Ara ha vingut a Girona a dir que serà el 2011 i només entre Caldes i Maçanet. L’última gota de prestigi de l’Executiu espanyol amb la N-II...s’ha exhaurit.

Geometr'ia variable

Aquesta setmana ha començat el curs polític al parlament espanyol amb el primer Ple del període de sessions on, entre altres punts, s’ha fet la votació final de la reforma laboral ( incomplerta, contradictòria, més dirigida, escrita i negociada pels diputats advocats laboralistes del grup socialista que pel ministre Corbacho, que hi ha pogut dir ben poc). Hem tornat a començar un nou període sense majories estables. De fet, un cop més, una llei ha passat només amb els vots a favor dels socialistes i amb més vots en contra i en blanc. No hi ha majoria parlamentària definida pels pressupostos que seran aprovats pel Consell de Ministres del 24 de setembre. He parlat amb Josu Erkoreka, portaveu del PNB, que m’ha confirmat negociacions en el nivell de noves competències pel País Basc i en el nivell de respecte a la llista més votada en les eleccions municipals i forals en el país Basc. Al president Zapatero d’aquesta manera de governar a setmana vista en diu “geometria variable”. Dimarts al vespre, sortint del Ple, un vell i respectat diputat socialista apunta amb gran encert i intel·ligència: “Per definició, la geometria no és variable perquè és geometria. L’aritmètica pot ser variable, però no la geometria. Però a aquests joves els hi agraden aquestes frases buides”.

Les jubilacions

La setmana política la vaig començar dilluns a París, en una reunió de la Comissió de Polítiques Socials i Sanitat del Consell d’Europa. Vaig agafar de ple el debat polític i la manifestació pels plans del Govern francès de passar l’edat de jubilació dels 60 als 62 anys. Sempre m’agrada recordar que quan Bismarck va instaurar el primer sistema de pensions a Prússia, l’esperança de vida era de 62 anys. Ara l’esperança de vida s’ha allargat i és lògic que a França no es jubilin als 60 anys. El debat sobre les pensions també arribarà en setmanes o mesos a l’Estat espanyol. Aquest és un tema que sempre s’ha fet per consens en el anomenat Pacte de Toledo. Dimarts les manifestacions van bloquejar el centre de París. Un taxista despert em va salvar fent giragonses per carrers secundaris de la sempre pulcre i elegant ciutat del Sena. Després l’avió estava cancel·lat, però em vaig poder acomodar en l’anterior que encara no havia sortit. El taxista – un jove fill de pares algerians i apassionat per la política i les manifestacions- estava convençut que era un gra error que els francesos es jubilin als 62 anys. És ben bé que tot és mira amb el color del vidre de la cultura política de cada país.

Tres mesos

El president de la Generalitat va anunciar el 7 de setembre, en exercici de les seves funcions, que les eleccions al Parlament de Catalunya seran el 28 de novembre. Dintre dels límits temporals de la llei. Si mirem comparativament quan han estat convocades eleccions al parlament català i a les Corts Generals, mai en trenta anys s’havia allargat tant la legislatura apurant els comptes des del dia de la constitució ara fa quatre anys del parlament. Però el tema no és aquest. Les eleccions són convocades entre 54 i 60 dies abans que se celebrin. Per tant, les eleccions seran convocades el 4 d’octubre. Però quasi tothom creu que les eleccions ja estan convocades i la política catalana ha entrat en una llarga precampanya de tres mesos. Qualsevol decisió del govern serà interpretada en clau electoral, qualsevol iniciativa de l’oposició al parlament serà considerada en clau preelectoral...només el president de la Generalitat és responsable d’estendre aquesta llarga precampanya. Ha calculat malament els efectes del seu anunci. I continua aferrat a la idea que el simple pas del temps millora les coses. Hauria estat més lògic que les eleccions se celebressin el 24 d’octubre. Però si les volia fer el novembre, hauria hagut de resistir la pressió i no anunciar la data fins el dia de la seva convocatòria. I fins aleshores, deixar que executiu i parlament poguessin treballar amb la normalitat pròpia d’un final de legislatura. No sóc partidari de començar la precampanya abans d’hora. Molts ciutadans de Catalunya ja tenen conformada una opinió sobre l’actual govern i sobre els punts forts de l’alternativa. La idea de la necessitat de canvi és predominant, però els ciutadans no han de suportar tres mesos de campanya electoral. Tot arribarà.

Sobre Kosovo

El 23 de juliol el Tribunal Internacional de la Haia va dictaminar que la declaració d’independència de Kosova s’ajustava a la legalitat internacional. Aquesta setmana el govern de Sèrbia ha renunciat a recórrer la resolució i ha acceptat negociar aspectes “tècnics” amb el govern kosovar. Però en aquest assumpte hi ha qui és més serbi que els serbis. He seguit amb interès el cas de Kosovo, no pas perquè sigui exemplar sinó més aviat una gran i sostinguda desgràcia històrica. El mes de març vaig visitar Kosovo invitat per un dels millors instituts de política internacional que es preocupa de l’estabilització dels Balcans occidentals. Vaig viatjar amb un diputat del PNB, un periodista i dos professors universitaris quasi d’amagat perquè les pressions en contra del ministre Moratinos i del president del Congrés José Bono van ser molt fortes (mai viscudes, excessives). La posició espanyola contra el reconeixement de Kosovo ratlla el ridícul. Quedi clar que sóc un gran partidari de facilitar la integració de Sèrbia a la Unió Europea i que he pogut dialogar sobre aquest tema amb molts polítics i diplomàtics serbis. Però en el cas de la posició espanyola sobre Kosovo hi ha qui hi veu una projecció freudiana dels fantasmes dels “nacionalismes democràtics” que persistentment es manifesten en el sistema polític espanyol. El ministre Moratinos en aquest punt té una visió intransigent. Molt poca gent sap que la tesina de Moratinos de final d’estudis a l’Escola Diplomàtica versava sobre “l’harmonia ètnica en la República Socialista de Iugoslàvia”. Després, el primer destí de Moratinos com a jove diplomàtic a l’estranger va ser Belgrad, capital de la Iugoslàvia de Tito. A vegades el factor personal és portat fins a extrems desaforats.

Diners pels ajuntaments

Conversa amb Ramon Soler, tinent d’alcalde Llagostera. Parlem del projecte ja convertit en realitat per rehabilitar i pintar les cases del centre històric de Llagostera. Un milió d’euros aconseguits amb una esmena del grup parlamentari en el debat dels pressupostos d’aquest any. Satisfacció per la feina convertida en realitats. Els pressupostos per l’any que ve seran més restrictius. Però el Govern central, a nou mesos de les eleccions, ha canviat per tercer cop el criteri sobre la capacitat d’endeutament dels ajuntaments. El 27 de maig es va votar un Reial-Decret de retallades severes que prohibia taxativament l’endeutament de tots els municipis. Vam veure plens municipals extraordinaris per demanar crèdits abans que es tanques la porta. Després el president del govern va ordenar canviar la data d’entrada en vigor d’aquesta prohibició (flagrant il·legalitat) i ara sí que és possible l’endeutament. Raó: les eleccions estan molt a prop i els socialistes poden rebre el primer correctiu electoral de la crisi econòmica en les municipals de maig de l’any que ve. I la disciplina pressupostària? Pujada de l’Iva i algun altre impost. Tot té un aire de provisionalitat i precarietat molt meridional i impresentable. Això no pot passar a Alemanya o a Suïssa.

08 de setembre 2010

Per què Corbacho torna a la política catalana?


Política laboral- L’entrada del ministre Celestino Corbacho a les llistes al Parlament de Catalunya té una explicació molt fàcil: el ministre de l’ocupació estava a punt de quedar-se a l’atur i s’ha buscat una feina pels propers quatre anys. Ras i curt. Hi ha un periodista del diari El País que s’ha de llegir amb atenció, Luís R. Aizpeloea, perquè quan ell escriu és perquè ha parlat amb el president Zapatero o amb el ministre Rubalcaba. Sempre escriu la versió de la Moncloa, que molts de cops té en exclusiva, i sempre és la versió de Zapatero. Els telèfons mòbils funcionen amb fluïdesa. Aizpeloea va escriure el divendres 3 de setembre que després del Consell de Ministres del 20 d’agost el ministre Corbacho va demanar a Zapatero si comptava amb ell per continuar en el govern. Zapatero l’hi va suggerir que anés a les llistes socialistes al Parlament català que és una manera directa però elegant d’acomiadar un ministre. I així Corbacho ho va fer públic el 2 de setembre perquè l’havia de proposar per la llista la seva agrupació local de l’Hospitalet. I així tindrem un ministre de treball cessant durant un mes que arribarà a les llistes després d’haver viscut la vaga general del 29 de setembre. Res d’ànimes del partit socialista ni altres filigranes...política d’ocupació del ministre que va negar quatre cops que Espanya arribaria als 4 milions d’aturats i que ha dirigit la política laboral del país amb l’índex d’atur més alt del món desenvolupat. Diuen que Corbacho és un home més procliu als pactes amb CiU...però ha començat apel·lant a dividir el país en dues meitats amb un estil molt de la política de Madrid. Corbacho no va anar per expressa decisió a la manifestació del 10 de juliol de 2010 de reacció a la sentència de l’Estatut, l’acte cívico-polític més important de les últimes dècades en el país.

Relleu en el cartell socialista de Barcelona?

Barcelona- Divendres, dinar a la plaça dels Àngels de Barcelona, davant del Macba, en un dia encara ben bé d’estiu. El ferragosto aquí s’allarga fins a la Diada. El meu amic i company de dinar ara treballa en una posició molt alta en el govern català, branca socialista. Em dóna per fet que els socialistes estan maquinant per canviar el candidat a l’alcaldia de Barcelona. Jordi Hereu no aixeca el vol de cap de les maneres...se’n recorden de la candidatura pels Jocs Olímpics d’Hivern? I de la consulta de la Diagonal? Qui pot ser el candidat? Mala peça al teler. Un regidor de l’actual llista? Per fer moviments, s’ha de tenir present que no hi haurà nou govern català fins a final d’any i el decret de convocatòria de les eleccions municipals es firmarà a finals de març. Menys de tres mesos per llançar un nou candidat. Són 32 anys seguits de govern socialista a Barcelona...i a Girona...tot té un començament i un final...

Presos polítics cubans, amb una mirada neta


Cuba- Divendres 3 de setembre. A Barcelona em trobo amb Adolfo Fernández Saínz, Antonio Díaz i Óscar Rodríguez Salodes, tres presos polítics cubans del grup dels 75, detinguts el març de 2003. També hi és Julita Nuñez Pacheco, Dama de Blanco que en els caps de setmana del mes de maig es va veure fustigada i va posar la seva vida en perill reivindicant l’alliberament dels presos polítics. Ara estan a Espanya pels bons oficis diplomàtics de l’Església catòlica a l’Illa i, en un segon moment, de la diplomàcia espanyola. Estic davant de tres homes que han estat 7 anys i 4 mesos a la presó i que tenien condemnes de 27 anys. Tres presos polítics del règim totalitari dels germans Castro. Tres herois de la llibertat. Parlem molta estona. M’expliquen les seves activitats subversives – reunir-se, fer fotografies de les parts pobres de l’illa, pensar en un futur democràtic...- i els seus anys a la presó. El seu aïllament. “El turco” és la comuna en castellà de Cuba. Antonio Díaz tenia de veí un pres comú amb més contacte amb l’exterior. Les dues cel·les eren veïnes. Antonio Díaz sabia de la seva família pels papers embolicats que el veí de cel·la li passava a través del “turco”. Cap d’ells, diuen, es van enfonsar a dintre la presó...7 anys i 4 mesos...i 27 anys de condemna...cap d’ells va veure esmicolades les seves conviccions i tots ells tenen una gran força en l’esperança del canvi democràtic a Cuba. Però també parlem del panorama després del comunisme: “Tindrem una democràcia sense demòcrates. La democràcia no és només anar a votar sinó tenir unes actituds democràtiques que tres generacions de cubans, durant ja 52 anys, no han pogut tenir. La recuperació econòmica pot ser ràpida però l’equilibri psicològic i la salut col·lectiva de la societat...aniran per llarg”, em diuen. Aquests dies Fidel Castro ha tornat a reaparèixer vestit de militar..i algun diari no s’ha pogut sostreure’s de publicar una gran foto en portada...la mitomania inconfessable d’una esquerra espanyola que encara creu que hi ha bondat en algunes coses del règim cubà. Sense la vida de l’Estat de dret i la democràcia no existeix el dret a una veritable vida.

Una idea de Bonino

Radicals- Reunió del Consell General del Partit Radical transnacional a Barcelona (del 2 al 5 de setembre). Fa anys que trobo causes comunes per treballar conjuntament amb ells. La defensa de la democràcia i els drets humans, la moratòria universal de la pena de mort...en alguns punts coincideixo, en altres no. Xerro amb Emma Bonino i li explico les impressions del meu recent viatge a Xina i al cor dels més alts nivells del govern i del Partit Comunista de Xina. Bonino, que ha descobert el gust de l’aigua de Vichy Catalán mentre parlem i l’hi agrada molt, l’encerta un cop més: “Xina és un país iliberal, que mai, històricament, ha conegut la idea occidental de llibertat”. Sí, iliberal, una paraula exacte. Ara el creixement econòmic és espectacular...hi ha moltes i moltes ganes de treballar. Penso que aquesta ambició i aquest nervi deu tenir quelcom de semblant amb la revolució industrial d’aquí de fa 150 anys.

Llet orgànica

La revista Time dedica aquesta setmana el seu reportatge central a descriure els punts forts i dèbils del menjar orgànic i del menjar industrial. Time és una revista seriosa que demostra com el consum de llet industrial amb moltes substàncies químiques és un factor que ha avançat l’edat de la pubertat entre les adolescents dels països desenvolupats. Com a pare de dues nenes, m’he començat a preocupar per veure on podem anar a comprar llet orgànica.

Bèlgica, govern amb pilot automàtic


He conegut Ingeborg de Meulemeester, diputada del partit independentista flamenc que va guanyar les eleccions a Bèlgica el 13 de juny passat. La formació de nous governs a Bèlgica sempre és un procés lent i molt complex. S’han de casar majories en un parlament que sempre hi ha uns 8 partits, 4 per cada comunitat nacional. Actualment Bèlgica ostenta la presidència semestral de la Unió Europea. Ingeborg em diu que hi pot haver nou govern el mes d’octubre..o ja per l’any nou, després dels sis mesos de presidència europea. Bèlgica i Holanda no tenen nou govern des de fa mesos...i els governs en funcions fan feina rutinària i poc soroll. Els governs del centre d’Europa saben treballar així. No pas els meridionals. Per cert, les possibilitats d’eleccions avançades a Itàlia s’han refredat. Sembla ser que el primer ministre ha fet arribar algunes carpetes al president de la República. Ai, quin gran desastre que va ser dinamitar el sistema de partits italians el 1992 amb un jutge justicier, Antonio Di Pietro, que s’ha revelat com un personatge tèrbol.