15 d’abril 2007

França d'aquí a una setmana

D’aquí a una setmana se celebrarà la primera volta de les eleccions presidencials franceses. Candidats més joves competeixen per substituir la gerontocràcia encarnada per Jacques Chirac – tot energia, com confirma, mig resignada, la seva pròpia i aristocràtica esposa. Tots volen reformar un Estat de dimensions colossals, excessives, però uns ho deixen més clar que altres. M’he llegit sengles llibres de Nicolas Sarkozy i Ségolène Royal amb els seu projectes pel futur de França. Un m’ha caigut de les mans. L’altre té el risc – valent- de dir les coses amb claredat, potser fins al punt d’espantar alguna part de l’aclaparada societat francesa. A una setmana de la primera volta el setmanari The Economist ha pres partit clarament per Sarkozy en la seva portada i la seva editorial. Ja veurem. Fa cinc anys estàvem a casa d’uns amics a París – ell un home amb pis als Camps Elisis -un enarca-, ella una figuerenca dolçament afrancesada- quan van sortir a les vuit en punt la cara dels dos candidats a la segona volta, segons les enquestes No hi havia Jospin! Els establerts no entenien res! França expressava la seva irritació i les seves frustracions. Poca broma! Temps de reptes molt seriosos. Diumenge tindrem un quadre de la situació, amb François Bayrou al fons de l’escena, o no.

El Dragon Khan s'ha obert

És necessari, tant o més que el túnel de Bracons, la construcció del Quart Cinturó. Dos dels tres socis del govern s’hi ha mostrat contraris. No sé ben bé perquè però s’hi ha mostrat furibundament contraris. Què passarà? El Dragon Khan ja ha obert la temporada però encara no sabem si les seves pendents seran molt pronunciades. Mentrestant, els cuiners del Palau de la Generalitat ens serveixen unes enquestes d’un país on no em reconec i amb una intencionalitat política evident: vendre el PSC com l’únic partit centrat i central del país. El PSC que va tenir la patacada l’1 de novembre. Els altres, tots uns radicals. Ai, els guions del senyor José Zaragoza, que es veuen d’una hora lluny!

Impostos i jubilacions

El senyor David Tagues, assessor econòmic del president del Govern, amb despatx a Moncloa i que va arribar per substituir el senyor Miguel Sebastián –candidat melancòlic a l’alcaldia de Madrid per les sigles socialistes- ha fet unes quantes afirmacions de gran calat. Ha apuntat la necessitat d’allargar l’edat de jubilació atès que també s’ha allargat l’esperança de vida. El Parlament alemany ha provat un període que portarà, cap al 2012, a que els germànics tinguin l’edat de jubilació als 67 anys. El senyor Tagues també s’ha mostrat partidari de suprimir l’Impost de Patrimoni, que tenia una funció censal que avui no compleix. Cap altre Estat membre de la Unió Europea té l’Impost de Patrimoni. L’assessor Tagues també s’ha mostrat partidari de suprimir l’Impost de Successions i Donacions i ha obert una reflexió que deu fer escruixir als seus companys de causa: en el camp de les prestacions per jubilació potser s’haurà de passar a la redistribució generacional de la riquesa a una capitalització individual de fons de jubilació. El senyor Tagues, em consta, és molt sensat. El vice-president Pedro Solbes està molt més amb sintonia amb ell que amb el seu antecessor – que acariciava la idea de substituir-lo. Però totes aquestes idees serà difícil que es portin a la pràctica a 11 mesos de les eleccions generals. És clar que la reducció dràstica de l’Impost de Successions i Donacions està en mans del Govern de la Generalitat. I fins ara, res de res.

Àfrica, tan lluny...

Aquesta setmana alguns diaris despatxaven amb una columneta la següent notícia: més de 400 morts en enfrontaments a la frontera entre el Xad i Sudan, segons Nacions Unides. El món se’ns ha fet més petit però les pors dels nous temps no ens deixen veure més enllà del nas. O preferim mirar cap a una altra banda. Dissabte que ve, 21 d’abril, hi ha eleccions a Nigèria, el primer productor de petroli d’Àfrica. Els tres candidats presidencials són del nord musulmà –moderat. En el món globalitzat són més importants les eleccions de Nigèria que unes declaracions de rutina del senyor Ángel Acebes o del senyor José Blanco, dos monòtons amb ben poca brillantor en el camp de les idees pròpies. Però alguns fomenten la buidor del teatre de declaracions i contradeclaracions. Nigèria, Xad, Sudan, Darfur... i les 27 guerres declarades que hi ha en el món.

Què és notícia?

La notícia més important de la setmana, des del meu punt de vista, són els atemptats del terrorisme islàmic a Casablanca i Argèlia. Aquesta mateixa setmana el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón ha afirmat que té elements per sostenir que no es posen tots els recursos necessaris per combatre el terrorisme islàmic. Per començar, és un assumpte de primera magnitud que Espanya no ha aconseguit col·locar en les prioritats de la Unió Europea – que lluny que li queden a Hèlsinki els problemes de la mediterrània- També hem sabut que alguns dels milers d’islamites radicals amnistiats a Argèlia són a Espanya per captar terroristes per Al Qaeda, segons una investigació de El Periódico. Tot i això, el conjunt de la societat no hi presta l’atenció deguda. En la guerra dels mitjans de comunicació de Madrid importa més un titular del senyor Agustín Díaz de Mera, ex-director general de la Policia Nacional, en el judici de l’11-M. El senyor De Mera va ser senador l’anterior legislatura i no té gaire interès per tapar fets de tanta rellevància. Però el diari El País és el primer que s’ha apuntat a fer titulars cridaners a l’alçada dels altres tres diaris capitalins. Quina colla. Tota aquella gent que diu que està decebuda dels polítics – que fem més del que surt en els relats grans dels mitjans grans- però que tenen els seus motius, potser per un moment també podrien dedicar una reflexió per veure si els grans diaris del conjunt de l’Estat estan a l’alçada de les circumstàncies. Jo crec que no i així ho escric.