12 d’abril 2009

Canvi de govern. 34 ministres en cinc anys.


34 ministres en cinc anys pelats de Govern de José-Luís Rodríguez—Zapatero. Jordi Pujol en va tenir 50 i llargs en 23 anys de govern. Rosa Domènech diu: “Zapatero s’abriga” i és una bona manera d’explicar aquest nou govern més ple que cap altre del “ferro” del socialisme d’avui i d’ahir. Del d’avui perquè el president i el vice-secretari general del PSOE estan al govern. Del d’ahir perquè el felipisme torna a seure al Consell de Ministres. Amb gran preocupació de la nova “banqueta” del socialisme que no ha arribat al govern. Ni un (Antonio Hernando, David Vegara...). El felipisme s’expressa així al govern d’avui: Fernández de la Vega era secretaria d’Estat amb Felipe González, Elena Salgado ho va ser tot en el sottogoverno del felipisme i està molt ben embolcallada pels màxims factòtums del socialisme d’aleshores. Manuel Chaves era ministre quan jo tenia 13 anys i era estudiant de setè d’Educació General Bàsica. I Alfredo Pérez Rubalcava continua allí, com ahir, abans d’ahir i demà passat...si segueix les passes del seu inconfessablement seguit Fouché. Recordo avui les paraules d’un històric del socialisme espanyol, encara avui en actiu i en posició influent: “Este chico no tiene columna vertebral”. Em venen al cap aquestes paraules perquè només així es pot explicar aquesta política basada en la sortida endavant i el xut a corner. Zapatero ha guanyat dues eleccions per l’aliança dels descontents amb el Partit Popular, han estat dues sindicacions de vots de la contra. I en el vot sumat dels descontents, s’han de satisfer els extrems més antagònics: Iraq, negociació amb ETA, estatuts, memòria històrica, anticlericalisme, 400 euros antisocialdemòcrates, l’Espanya plural i l’Espanya del final de les “reivindicacions autonòmiques”...No sé perquè ha fet un canvi de govern abans d’unes eleccions europees que es presenten difícils pel govern. Perquè si els socialistes no les guanyen, el diferencial de la novetat governamental salta. Però ja renuncio a entendre més coses perquè tampoc he entès en termes de racional estabilitat política el pacte PSE-PP. Regatejar tan a curt no es fer política ni establir un horitzó de modernització, com van fer Jordi Pujol i Felipe González, com faran nous governants.

Hostal París, Sant Hilari Sacalm


A Sant Hilari Sacalm el divendres a la nit. Hem anat a veure el Via Crucis Vivent. I hem fet parada a l’Hostal Paris del carrer rectoria on les germanes Rosa Maria i Mari Carbonell (gravades com les Mary’s en el meu mòbil) ens han ofert un sopar suculent i copiós. Hem vist una caiguda des del balcó de l’Hostal. Al balcó del costat, la senyora Comas de Terrassa, que fa trenta anys que estiueixa a l’hotel. El temps s’ha parat, a bé, tot és molt bo i reposat. El dinamisme i el gust per les coses ben fetes fan rebrotar la confiança que trobem en tants llocs del país. Veiem l’última estació sota una pluja fina. Eclosió d’una felicitat continguda, d’un món que passa ràpid pel nostre cap,

El carrer dels cargols de Verges


El senyor Enric Perich i tota la seva família han tingut l’amabilitat d’obrir-nos les portes de la seva casa en el carrer del Cargols –carrer d’Orient- de Verges per veure, des d’una posició extraordinària, la processó pel carrer més estret i màgic. Cada família es fa responsable de col·locar en la façana de la seva casa dues fileres de cargols fixats amb cendra molla i que cremen el ble amb oli sobrant de fer bunyols. El ble dura el que dura el pas de la processó. La Dansa de la Mort ens recorda algunes coses bàsiques de la vida en un silenci que alenteix el temps de la societat líquida i allunya les coses de la societat postmoderna. El ble dura el que dura... i la vida. Aquests dies que pobles sencers s’aboquen a les manifestacions religioses de Setmana Santa reafirmo un dels aprenentatges d’haver conegut alguns replecs del món: no hi ha cap societat sense espiritualitat. Ni una. Després es viu com es viu i es creu com es creu...però la transcendència està en la base cultural de totes les societats. A la casa del carrer dels cargols he pogut parlar amb la senyora Maria Sot i Cortada que està a punt de complir 94 anys, té una lucidesa extraordinària, una vida llarga i intensa i una pell molt i molt fina.

Rodalies: tard i insuficient. Per què no?


Fa més de tres anys, el març de 2006, en els despatxos del Govern en el Congrés dels Diputats, es va pactar incloure el traspàs dels trens de Rodalies en el nou Estatut. El traspàs que Magdalena Álvarez mantenia congelat per instruccions de la “superioridad” ara es farà efectiu en qüestió de mesos amb gran desplegament propagandístic del ministre José Blanco (que veurem com farà tantes accions de les que foren criticades a Álvarez-Cascos, dos homes de l’aparell). Que es compleixi la llei, encara que sigui tard i per guanyar temps i simpaties en una Catalunya desconfiada pel finançament i la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Però el govern català s’hauria de plantar i negociar un traspàs que inclogui també els trens de mitja distància, els trens fins a Girona-Figueres i fins a Tarragona, Ripoll...perquè hem de continuar patint un servei tan nefast els que estem a “mitja distància” de Barcelona. Tots els trens amb origen i destí a Catalunya, traspassats per ser gestionats millor.

Ángeles González-Sinde i les llengües

Afirmava la nova ministra de Cultura Ángeles González-Sinde el 7 de juliol de 2008 en una entrevista a El País a propòsit d’una enquesta sobre les simpaties davant el “Manifiesto por una lengua común” impulsat per gent propera a UPyD i una certa premsa de Madrid: “Me temo que el castellano se encuentra marginado en algunas comunidades. Hay comunidades donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”. Em sembla que laministra apunta fora de test. Però he estat el primer parlamentari a exercir el dret a formular-li una pregunta parlamentària perquè manifesti si manté el que va afirmar fa menys d’un any.

Toses i Ildefons Cerdà

Conversa amb Josep Maria Oliveras, fill de Salt, responsable de relacions institucionals del Institut Cerdà. M’explica el que no sabia: Ildefons Cerdà tan conegut per haver dissenyat l’eixample de Barcelona també va ser, per poc menys d’un any, l’enginyer en cap de camins, canals i ports de la Diputació de Girona. I va ser durant els seus mesos de responsabilitats a la diputació que va dissenyar el traçat de la carretera de Toses, que comunica Ribes de Freser amb la Cerdanya. Des d’aleshores, i amb algunes millores, el traçat és el mateix. I el projecte del túnel de Toses dorm el son dels justos.

04 d’abril 2009

La nova Laura a Comarquinal


Laura a la ciutat dels Sants, de Miquel Llor, és una bona novel·la que retrata la ruralia osonenca i la vida de la petita burgesia local a Vic, sense parlar mai de Vic sinó de Comarquinal. Laura és una barcelonina culta i sensible que xoca violentament amb el món d’un marit rude i inculte, amb l’hostilitat d’una població envejosa i desconfiada. Laura va arribar a les terres de l’Osona imaginada i va respirar la vida de la Vall del Ges i els contraforts arrapats del Coll de Bracons. Allí s’acabava un món. Pujant la muntanya podia trobar el llogaret de Sant Andreu de la Vola i, en la cadena inhòspita, la vista d’una vall fèrtil i llunyana, un altre món, la Vall de Bas. Laura mai va arribar a la carena. La nova Laura barcelonina ara en els contraforts de Bracons trobarà un túnel que la transportarà a la Garrotxa. Si l’Osona d’aleshores era rica, pietosa i tancada a parts iguals, la Garrotxa d’aleshores era una terra on encara ressonaven els trets de les guerres carlines que tan bé va retratar Marià Vayreda en els seus Records de la darrera carlinada. Els últims carlins es van refugiar a Vidrà, a cavall entra la Garrotxa i Osona, en terra remota, difícil d’abastar pel General liberal Martínez-Campos. I com que de les formes de vida del passat sempre queden en el pòsit de les conductes de generacions futures, la nova Laura que acaba de travessar el túnel de Bracons ha trobat algun carlí reaccionari i contrari al nou eix Vic-Olot. Laura, dona barcelonina culta i viatjada, ha quedat sorpresa de la rellevància que han donat alguns mitjans de comunicació a aquest carlins del segles XXI. Després d’escrutar un poc el factor humà de la zona tot prenent una beguda en la quieta zona de l’Hotel de Bas ha descobert que, de fet, es tracte de neocarlins liderats per un barceloní, com ella, que s’ha traslladat a viure a aquelles valls i que ha convertit la defensa del paisatge salvatge (un camp llaurat i una filera d’arbres ordenats és una manipulació de la natura panteística i mística!) en una religió que els pagesos de la vall no entenen. Els pagesos de la vall s’embruten amb el suc de les vaques, reneguen i són persones de festes de guardar. Laura ha escoltat per la ràdio la veu d’un portaveu ( que quantes veus porta?) que anuncia l’apocalipsi d’una Vall d’en Bas plena de benzineres i polígons industrials. Laura sap de font rigorosa que el nou Pla urbanístic de la Vall la protegeix de qualsevol creixement urbanístic, de benzineres i de polígons..però que descansat que ha quedat el portaveu (que quantes veus porta?) amb aquesta proclama que tan pessigolleig i compassió provoca a alguns amics seus de la gran ciutat! Laura també ha llegit un article del portaveu d’una associació anomenada Salvem les Valls que parla de neocapitalisme i interessos obscurs de constructors, polítics i comerciants de carburants. Laura es pregunta quin és aquest diari que publica aquestes ratlles de proclama sideral. Però la nova Laura culta i viatjada, sempre una mica distreta de les coses de la política, no entén que un regidor de Girona del partit dels ecosocialistes-verds que governen la Generalitat hagi participat en una cadena humana per impedir el inici del trànsit per aquesta carretera plena de túnels que acosta les dos parts de Comarquinal. Després ha arribat la policia del Govern per permetre la circulació, però la policia la dirigeix el president del partit que s’oposa al túnel i que té un regidor, un càrrec públic, evitant la lliure circulació de vehicles per la carretera. Laura veu tots els conductors feliços d’una obra tan cara i tan llargament esperada. Laura té un parentiu llunyà amb els familiars del que era conseller d’obres públiques quan es va decidir començar l’obra, un enginyer anomenat Pere Macias i l’hi ha sorprès una mica que cap dels polítics l’hagi recordat en els seus parlaments. Però aquestes deuen ser querelles dels polítics i les seves misèries, pensa la nova Laura, rossa i d’ulls blaus, gens dogmàtica i tan d’aquí com de tot el món. Laura està una mica sorpresa d’aquest brots de neocarlisme en unes terres tan belles i amb tantes possibilitats.

En aquesta tarda de primavera Laura ha passat la pàgina del diari i s’ha trobat amb la seva companya de la Facultat de Dret, la Carme Chacón, que ja apuntava maneres de política en els anys d’estudiants de Dret. La veu en una foto a la Petit France, en el cor d’Estrasburg. Hi ha fet una roda de premsa per dir alguna cosa inconcreta dels soldats. Laura va ampliar estudis durant mesos a Estrasburg i sap que aquell fons de cases típicament alsacianes està a quilòmetres del lloc on s’ha celebrat la cimera de la OTAN. Però sap d’amigues comunes que la ministra de Defensa té una mania per les imatges i les bones fotos que moltes vegades predominen per sobre del fons de les seves importants responsabilitats. En tot això, diuen les amigues, hi té molt a veure el seu marit, un assessor àulic del president del govern i constructor d’un nou imperi mediàtic del socialisme governant. Laura ha obert el seu petit ordinador portàtil des d’aquesta bonica terrassa de l’hotel de la Vall. Vol consultar sí té nous correus, segur que sí. Però abans fa un cop d’ull a un parell de diaris en la seva edició digital. Acaben de sortir les dades de l’atur: Catalunya té un 71% més d’atur que fa un any i està a punt d’arribar al mig milió d’aturats, Espanya té un 57% més d’atur que fa un any i està en els 3’6 milions d’aturats. I també llegeix les previsions del Banc d’Espanya: un atur del 19% per començaments del 2010, un 4’5 milions d’aturats i un creixement negatiu del 3% aquest any i de l’1% el proper any. El Banc d’Espanya hi toca i no se sol equivocar. Està convençuda que ahir havia llegit que el president del govern havia anunciat la recuperació per la segona meitat d’aquest any i que l’any passat l’havia anunciat pel juny d’aquest any. La Laura té una amiga periodista a Madrid que l’altra dia li va dir una cosa molt gruixuda: “En aquest país ens fem un fart de criticar el primer ministre italià Sílvio Berlusconi perquè cada dia de cada dia governa a cop d’enquesta i al so dels gustos immediatistes dels seus ciutadans. I això és l’antipolítica i això no està bé. Però això que critiquem del primer ministre italià és exactament el que fa el president del govern espanyol”. En la mateixa conversa la seva amiga li ha dit que creu que el president del govern podrà tirar endavant els pressupostos de l’any que ve però que ho farà com si estigués en el Mercat de Calaf. La suma només li pot sortir amb els vots dels dos diputats canaris de CC que governa les illes amb el PP, amb els dos diputats postcomunistes i amb l’únic diputat d’Unión del Pueblo Navarro, Carlos Salvador, que és un bon noi que es va presentar amb el PP i que ha acabat en el grup mixt i que forma part d’un partit foralista de Navarra, un partit continuador dels ideals carlistes defensors del furs, la pàtria i el Rei Carles. Ves per on, els pressupostos del govern socialdemòcrata dependran del disputat vot d’un hereu dels “requetés”, d’un continuador del carlisme. Laura agafa aire en aquesta tarda lluminosa de primavera, deixa la vista perduda en el cim del Puigsacalm i nota un airet que surt del nou túnel i que s’emporta tantes pors i tants fantasmes. La Laura a la ciutat dels Sants va haver de tornar a Barcelona, avui Laura respira un nou ambient més refrigerat que és l’auguri d’una moderna i confortable vida en aquesta nova terra que és la suma de la Garrotxa i Osona, Comarquinal.