Els Focs a Blanes

En Jaume Sagrera, que és un cor més gran que ell mateix i un home de primera hora de la Convergència de Blanes, un home que es fa estimar i que estimo, fa bons oficis perquè vagi a la vila de Blanes el divendres dels Focs. Aprofito per saludar, felicitar i posar-me a la disposició del nou alcalde Josep Trias. Em diu, en Sagrera, que ens veurem “amb quatre militants” i em reuneix més de cent persones per parlar en un ambient de distès dels neguits i les ambicions d’un país que necessita una represa i una rectificació. De camí cap a la terrassa dels pares d’en Quim Torrecillas per veure els focs -37 anys de concurs internacional- passem pels Terrassans a saludar en Fèlix Bota. A Blanes li arriba un airet metropolità del sud. Blanes creix i pensant el futur de les comarques gironines, hem de pensar en què passa i com s’orienta el desenvolupament del pol Blanes-Lloret de Mar.

Encara em tocaries allò que no sona...

En el parlar popular de la Garrotxa he sentit a dir molts dilluns als pagesos que es reuneixen al Firal d’Olot: “Encara em tocaries allò que no sona”. És la frase que m’ha vingut al cap quan he llegit que el president Zapatero viatjarà el dia 1 d’agost a Barcelona per aplacar la irritació (encara massa difusa) de la societat catalana avariada (en infrastructures...però potser en quelcom més). Una promesa per aquí, una magnanimitat per allò, una grandiloqüència pel mig... però els trens no arriben a l’hora i la Barcelona guapa es queda sense llum i té unes autoritats municipals i catalanes que semblen una associació de veïns impotents i sense autoritat ni la força del governant.

Gabriel Cisneros

Divendres al matí, en el trajecte cap a l’aeroport, m’assabento de la mort de Gabriel Cisneros. Venim de dues tradicions polítiques ben diferents –el meu partit va néixer en l’antifranquisme i ell va evolucionar des del cor del franquisme- però vam practicar la conversació, l’intercanvi de punts de vista i ens vam correspondre en el respecte que tant s’ha aprimat en els últims anys en la vida parlamentària espanyola – allò no està normalitzat-. Com en l’etapa del Senat vaig tenir l’oportunitat de conversar amb Jordi Solé-Tura dels debats de la ponència constitucional, l’experiència es va repetir amb el primer “pare de la Constitució” que s’ha mort. Generalment ho fèiem en l’auster però correctíssim restaurant La Ancha, a dos passes de la sortida del patí del Parlament. Han passat trenta anys i alguns altres ponents no és que tinguin molt bona salut. El temps fuig...i la memòria de la concòrdia es debilita. Perquè es va necessitar concòrdia perquè un home com Cisneros, que havia estat secretari general de les joventuts del Movimento Nacional, evolucionés i arrossegués elements franquistes cap a la democràcia. Ho va fer amb convicció i el seu trajecte va ser llarg i flexible. Però no se li podia demanar més. Per això es va oposar amb franquesa i sense impostura al nou Estatut català. Recordo que vam discutir parlamentàriament i amb duresa en la comissió constitucional sobre un Títol del nou text estatutari. En consideració i rèplica cap a mi va acabar llegint, en català, unes línies de les cròniques de Josep Pla sobre la Segona República – bones i premonitòries cròniques d’aquell moment-. Cisneros era un home molt marcat per la bala que li va arribar fins al pulmó el 2 de juliol de 1979 i que va ordenar disparar Arnaldo Otegi. Va tornar al Congrés el dimarts del debat de política general, 3 de juliol, amb cadira de rodes i molt debilitat però ocupant el seu lloc de vice-president. Després del discurs del matí el vaig anar a saludar i va voler parlar amb mi una estona amb un fil de veu. Era un dels pocs dirigents de la dreta que mantenia vies de diàleg amb els socialistes –alguns l’han plorat- i els partits nacionalistes. Vies que s’han obturat i s’han substituït per un immediatisme d’una lleugeresa que res té a veure amb el parlamentarisme que ens convindria.

Finals de juliol a Madrid

Han convocat un Ple del Congrés per convalidar un Reial-Decret per les ajudes concedides als pobles de Ciudad Real que van patir fortes inundacions a finals de maig. Certament un Reial-Decret ha d’ésser convalidat o rebutjat pel Congrés en un termini màxim d’un mes des de la seva aprovació pel Consell de Ministres. Els efectes de la no convalidació pel Congrés d’un Reial-Decret és una matèria apassionant per explicar en una Facultat de Dret – efectes ex-nunc o ex-tunc, dues sentències contradictòries del Tribunal Constitucional- però a la pràctica sempre s’aproven i després es vota si es tramiten com a projecte de llei o no per a posteriors modificacions. La convocatòria també serveix per elegir nova vice-presidenta primera del Congrés, Carmen Calvo, l’ex-ministra de Cultura, que encara que no interessi a l’audiència, li agrada explicar detalls del seu estat d’amor amb el guardaespatlles Julián i la seva caseta gitana i bohèmia de Córdoba. He aprofitat el viatge per tancar el mes i el semestre amb els últims serrells. Un grup de professionals liberals, metges i economistes, tenen l’amabilitat de convidar-me a sopar per parlar de tot amb reserva. Algun d’ells ha habitat en zones molt properes al socialisme, al d’abans i al d’ara, però deixa anar la sentència lacònica: “Este chico de León nos ha salido un poco flojo”. En la societat líquida i canviant d’ara cap prospectiva té gaire trajecte però ens acomiadem fins al setembre amb el pronòstic d’una victòria per poc dels socialistes i un paper interessant del Grup Parlamentari Català en la propera legislatura. És el que diuen ells, entre la intuïció i el desig. Ja veurem.

Santa Cristina de Lloret de Mar

Dimarts 24 de juliol, Santa Cristina, patrona de Lloret de Mar. L’alcalde Xavier Crespo (home de majoria absoluta en els temps que corren) té l’amabilitat de convidar-me el dia de la festa gran de Lloret. Surto a quarts de set del matí de casa. A dos quarts de vuit hi ha poca gent davant l’Ajuntament. A les vuit comença la processó. Silenci i respecte en la repetició secular, ritual, espiritual...quan arribem a la plaça Espanya la Dora, valenciana de Lloret, s’emociona, com cada any, diuen. La música de la principal del Montgrí, la música de cada any, del ritual, és la d’una cançó de bressol basca molt antiga que vaig conèixer, ja fa anys, a través de la Polifònica de Puig-reig. El trajecte en barca des de la platja gran de Lloret de Mar fins a Santa Cristina m’obre el cor i els sentits i em treu les cabòries de l’esprint final abans de les vacances. L’Obreria de Lloret manté de forma “polida” – per dir-ho en eivissenc- i pulcre una tradició que em mostra una dimensió de Lloret venerable “que ve de lluny, d’un silenci profund i molt llarg” per dir-ho a la manera de Raimon. Les obreres, quatre, són un viu exemple de perserverància i meritocràcia per arribar a ser elegides. D’allò que només s’aconsegueix quan es busca, quan es persegueix, amb convicció i tenacitat. L’església de Santa Cristina, juntament amb la de Sant Telm i el Far de Sant Sebastià, són tres puntes d’una terra d’una gran densitat humana i paisatgística. Un any més els mariners d’aquest clàssic i elegant vaixell que és l’Hotel Santa Marta fan sentir feliços a una munió de gent menjant a les onze del matí, a mig camí entre l’esmorzar i el dinar. Però avui és festa gran. Retorn. El morra s’amorra renyit i l’arribada a la platja gran. Ara ja amb una notable quantitat de turistes. El mossèn, la relíquia, els sants...la comitiva, els lloretencs orgullosos del seu dia i els turistes del nord enllà, o de qui sap on, que miren l’escena amb incredulitat i la fascinació que té qualsevol ésser humà mínimament fet per la forma i el ritual. Ha estat un matí de retorn a casa, a allò que em fa ser com sóc quan sóc a altres llocs. Ha estat un matí feliç.

Josep Piqué, excèntric al PP

El nucli dur del PP feia temps que volien esbandir les “ambigüitats” de Josep Piqué i apostar per la línia dura a Catalunya. El greu problema és que tots els que això em deien no tenen ni la més mínima idea de la cultura política del nostre país. Piqué ha estat un polític amb criteri i independència, un bon ministre d’Exteriors, però també ha estat un mal gestor d’un partit arraconat en l’escena política catalana, segurament perquè li feia mandra. Era una aposta a llarga termini a qui els temps polítics no han respectat. Un excèntric al PP que amb la seva fugida encara farà més prim el paper del Partit Popular, alternativa en l'arc espanyol, en la política catalana. Això vol dir algunes coses...

Es moren els diaris?

Bieto Rubido, director durant mols anys de La Voz de Galícia dirigeix un curs d’estiu, a l’aula del costat, sota el funerari títol de “Per què es moren els diaris?”. Nego la major del títol però sí que participo de la necessitat d’una reflexió en profunditat. Albert Montagut, que havia conegut de director de diaris a Barcelona y que ara dirigeix el gratuït ADN que col·loca cada dia 1’2 milions d’exemplars al carrer, ho resumeix així: “Els diaris de pagament de Madrid s’han polititzat d’una manera extrema, serveixen per passar “recados” entre polítics i periodistes i s’han convertit en compartiments estancs. És molt i molt difícil que un lector de El País compri mai La Razón, y a la inversa. I això no és normal. Editorials a part, els diaris han de ser intercanviables en quant a informació i lectors. El més republicà dels lectors de Nova York no deixa de llegir el New York Times perquè la informació és de qualitat: local i mundial, bàsicament”. I tants polítics preocupats per una línia i una referència en un diari –jo també- i avui el diari amb més tirada i més llegit a Espanya és un gratuït: 20 minutos. Quina cosa no em sembla malament perquè ha augmentat el nombre de lectors. I qui vol saber com estan les coses, també ha de tenir en compte els gratuïts. L’advocat més important d’Espanya m’explica els diaris que mira cada matí. I, sorprenentment, també hi ha aquest gratuït. Així va el món d’avui i no hi ha res pitjor que tancar-se ne un castell de marfil...Parlant de diaris: la mort de Jesús de Polanco és un fet de gran rellevància en els camps de les batalles del poder. Com la mort de l’advocat Rodrigo Uría. Mentrestant, s’anuncia un nou diari proper al grup empresarial de la Sexta per a setembre-octubre. Un diari proper als socialistes que ara governen i que consideren El País un diari massa “espès i intel·lectual” i que volen posar a la venta un diari –El Público- a 0’50 euros i de tons més populars i partidistes. Miren de reüll El Periódico per a inspirar-se. Pobres lectors de Madrid!

Trens de rodalies a Madrid i a Catalunya. Una comparació

Dimecres em vaig desplaçar d’Aranjuez a Madrid i tornada. Saben a quina hora surt l’últim tren de rodalies de Madrid cap a Aranjuez? A les 23.55 de l’estació d’Atocha. Saben a quina hora surt l’últim tren de rodalies de Barcelona a Girona? A les 21.25, quina cosa fa que vaig a Barcelona amb cotxe molt sovint, encara que hi hagi d’entrar a 80 km/h, perquè l’últim tren surt massa aviat. De manera semblant podríem entrar del novíssim i còmode metro fins a l’aeroport de Madrid i del tren que surt de Sants i que s’espatlla amb massa freqüència per arribar fins a l’aeroport del Prat. Tornant a les rodalies de Madrid. Un tren nou, amb aire condicionat, canal de televisió i puntualíssim. A les 0.40 surto de l’estació d’Aranjuez. A la una al llit. L’àrea metropolitana de Madrid creix i creix perquè el transport públic funciona bé. Els trens funcionen. Com a París, coma Brussel·les, fins a última hora, fins a mitjanit. Rodalies a Catalunya és un desastre. El president del govern, especialista en il·lusionisme, anuncia el traspàs per al proper gener, amb eleccions a principis de març. El temps suficient per fer aixecar algun aplaudiment estúpid en un míting del Palau Sant Jordi. Després de les eleccions ja vindrà la batalla dels recursos econòmics per fer una xarxa de rodalies realment potent.

Traspassos pesic a pesic

Dimarts 17 de juliol es va produir una reunió de la comissió de traspassos Estat-Generalitat. Tres consellers van practicar el “besamanos” a la ministra Elena Salgado i, àpala, cap a casa que d’aquí a sis mesos en tornarem a parlar. Conec la ministra Salgado per afirmar que, puny de ferro amb guant de seda, cada traspàs serà dolorós i difícil. Sembla que hi ha acord pel traspàs de l’Hospital Clínic, després de vint anys, encara que sense els recursos econòmics suficients, però no pas pel Museu Arqueològic de Tarragona i un llistat llanguíssim. Ai, el peix al cove! Que el cove encara està ben trenat i de peixos n’hi ha molts per pescar! Curiosament en aquella reunió hi havia un conseller, Joan Puigcercós, que el cap de setmana havia proclamat la mort de la dinàmica autonòmica i la independència com a única sortida. Qui no sap negociar el traspàs dels trens de rodalies – en compliment de la llei vigent- com plantejarà la independència d’una forma frontal, retòrica i amb un discurs d’un gruix intel·lectual de paper de fumar? És més que una remor, és una veritat confirmada pel mateix interessat, que Joan Puigcercós vol ser el Brutus que substitueixi Josep Lluís Carod-Rovira al capdavant d’ERC.

Cursos d'estiu a Aranjuez

He dedicat una setmana a dirigir un dels cursos d’estiu d’Aranjuez de la Universitat Rey Juan Carlos. El tema: les relacions Catalunya-Espanya en l’ordre polític, econòmic i cultural. L’encàrrec em va ser fet just després de l’aprovació de l’Estatut vigent i quan el clima estava molt enrarit. Quinze ponents, vint sessions entre conferències i taules rodones. Dues conclusions a cop d’ull: la Transició – l’esperit i les maneres de fer- ja no és el que era en l’imaginari polític espanyol segurament quan es més necessari que mai aquest esperit de concòrdia. La confrontació política ha entrat en uns nous camins en els que, de forma anòmala, no són possibles consensos en grans assumptes. I el desenvolupament de l’autogovern és un dels més destacats. Els dos partits grans d’àmbit estatal en són responsables: el PP amb l’etapa refundadora de la Transició que va encetar José Maria Aznar durant la seva majoria absoluta; el PSOE patrocinant una reacció a la postura conservadora que bascula entre la improvisació i un nou revisionisme. Un camí sense retorn...Segona conclusió: el nacionalisme català ja no té amb la intensitat clàssica, en data d’avui, la funció de referent modernitzador i reformista que ha tingut, en els quasi últims trenta anys, en la política espanyola. En primer lloc perquè en la política catalana s’han trencat els motlles de la manera de fer política d’un quart de segle – tripartit I i II i accés al poder d’unes classes polítiques amb l’afany d’anar arrancant les fulles del calendari- i això s’ha projectat, ineluctablement, en la percepció a nivell de la política espanyola. En segon lloc, també, perquè Espanya ha viscut una etapa de progrés, modernització i estabilitat com no havia viscut en tota la seva edat contemporània. A aquesta estabilitat hi ha contribuït el catalanisme polític, és clar. Però ara aquest ha de pensar un nou programa, Catalunya endins i, sobretot, Catalunya enfora. El passat ja està superat però el futur no acaba de néixer...un futur en el que l’audàcia i la tenacitat ens han de tornar a posar en una bona situació, Catalunya endins i Catalunya enfora.

Paisatges de blat segat a mitjans juliol

A finals de juny, a començament de juliol, durant una mica menys d’un mes, els camps de blat de l’Empordà són una col·lecció de bales de blat d’una harmonia fascinant, repetitiva, relaxant i humanitzant. La intervenció humana en el paisatge no el desmereix. El paisatge més polit, el de l’Empordanet, és un paisatge humanitzat. Arribem al pic de la llum, al solstici d’estiu. Tot torna a començar, tot torna a presagiar el camí previsible de les estacions que ens tornaran a menar als camps amb el blat recollit, amb les bales immenses, rodones, harmonioses.

Carreteres col.lapsades

Un any més les carreteres de les comarques gironines estan col·lapsades durant l’estiu. I la manera de posar-hi remei és desesperantment lenta. I massa cops molt resignada per part dels ciutadans. La primera via col·lapsada és la pròpia autopista AP-7. Quants mesos, quants anys, fa que el govern de la Generalitat ens va anunciar la construcció del tercer carril de l’autopista? Cues els divendres, cues els diumenges, cues, també, els dissabtes. El tercer carril havia d’anar a compte de l’increment de beneficis en la concessió fins a 2022. Però els anys passen. També està col·lapsada la C-31 entre la Costa de l’Alou i Maçanet de la Selva. També està saturada la carretera de Celrà i Bordils. Recordo els germans Nadal, Joaquim i Manel, fent unes crítiques ferotges a la situació de les carreteres quan estaven a l’oposició. Però ara ja van per la segona legislatura de govern i les coses no van bé. Van lentes i amb poca inversió (amb menys inversió que mai per les comarques gironines i més concentrada que mai a l’àrea metropolitana de Barcelona).

Autovies i una comparació amb Maragall

Queda mig any de legislatura espanyola. Les comarques gironines continuen essent la demarcació de l’Estat amb menys quilòmetres d’autovia. Del que s’ha posat en funcionament o del que s’està construint, quasi tot fou licitat i adjudicat durant els anteriors governs del Partit Popular. Els quatre anys de govern socialista només han servit per licitar el tram Aeroport-Caldes de Malavella de la N-II. No es descartable algun anunci a pocs mesos de les eleccions, a l’estil dels trens de rodalies. Un ritme desesperant. L’altre dia vaig sentir Pasqual Maragall en una entrevista televisiva queixant-se de la lentitud de les decisions de l’administració. És clar que ell en va ser responsable durant 30 mesos, però s’estila la política despolititzada... el mínim soroll, el mínim nervi polític i institucional. I això ho noten fora de Catalunya. Com tanta gent dintre del nostre país. He estat anys criticant punts de vista de la proposta política de Pasqual Maragall i, per tant, no serà ara qui li faci un elogi desmesurat. Però escoltant-lo i comparant-lo amb la situació actual, penso que la màxima institució d’autogovern navega, avui, en el mar de la indigència intel·lectual.

Girona en el mapa

En una setmana en dues converses dues persones m’evoquen Girona. La vice-rectora de la Universitat de Porto – amistat que arranca d’una beca als Estats Units- em treu a la conversa: “El millor restaurant del món està a Roses i és El Bulli. El millor cuiner del món és Ferran Adrià. Sopar-hi és el somni del meu marit i jo”. Segona conversa. Truco Alfonso Guerra per comentar aspectes de la seva intervenció la propera setmana en un curs d’estiu que dirigeixo a Aranjuez sobre reformes estatutàries. Em comenta: “Recollint la teva invitació de fa mesos, tinc ganes de visitar Girona perquè acabo de llegir unes pàgines de George Steiner sobre el call jueu de Girona que m’han fet somiar”. Girona està en el mapa. Per mèrits pròpis. Nosaltres també n’hem d’estar convençuts i cuidar i fer créixer aquesta rica realitat. Acabo aquestes notes. Ja han retirat les bales de palla del camp que veig des de la finestra. Ai, els camps de blat embalat a començaments d’estiu! “Estimem el país, tot ell, fins i tot la pols dels camins...”

Concerts d'estiu a les comarques de Girona

Divendres es va inaugurar la 27ena temporada del Festival d’Estiu de Torroella de Montgrí amb un oratori d’Antoni Vivaldi, producció pròpia del Festival que actuarà en altres indrets. El festival de Torroella, un any més, manté un alt nivell en la seva programació. Divendres que ve comença la 21ena temporada del Festival del Castell de Peralada, que va arrancar en aquell finals dels prodigiosos vuitanta. I que va ser tota una revolució de la combinació entre bona música i glamour! Otel.lo i Diana de Gal·les, tot en u. D’aquí a pocs dies començaran els Festivals de Cap Roig, més joves però absolutament consolidats. I Els clàssics Festivals de la Porta Ferrada de Sant Feliu i el Festival de Cadaqués... i els que em deixo. I quan els dies de calor ja són masses, una nit de fresca en els festivals Albéniz de Camprodon. Hi ha molts llocs meravellosos per passar les vacances. Després de rodar pel món, un de pausible i de bon passar és aquí, a les comarques gironines.

José Bono candidat a què?

Aquesta setmana també hem sabut que José Bono torna a la política activa i que serà cap de llista per Toledo. Feia setmanes que es preparava aquest anunci i per Madrid la notícia corria. Fins aquí, res a dir. Però a través de la cadena de televisió Cuatro la Moncloa també ha filtrat que José Bono serà president del Congrés dels Diputats la propera legislatura si guanyen els socialistes. Això sí que és barroer i reprovable. Perquè el president del Congrés el votaran els 350 membre del nou Parlament sorgit de les urnes. Perquè mai un president del govern havia anunciat de forma messiànica i digital, i poc institucional, aquest tipus de decisió abans d’unes eleccions. I perquè hi ha un president del Congrés i de les Corts Generals, Manuel Marín, tercera autoritat de l’Estat després del Rei i el president del Govern, que ha quedat tocat, ànec coix, i ignominiosament tractat pel seu propi partit. Manca finezza!

La política que es porta avui

Arran de la remodelació del Govern espanyol he anotat un parell de comentaris. L’amic Francesc-Marc Álvaro deia l’altre dia a la ràdio: “Amb el nomenament de Carmen Chacón, Zapatero més que nomenar un ministre del PSC ha nomenat una persona del seu club de fans. Viu a Madrid, se sent del PSOE sense matisos i un cop va dir que triar entre PSC i PSOE era com triar entre el pare i la mare”. Doncs això. Segon apunt: un respectable diari de Barcelona dedicava tres quarts de pàgina a un reportatge titulat: “La nueva vida de Carmen Calvo”. En ell ens informava que la constitucionalista de Córdoba ocuparia la vice-presidència primera del Congrés –vacant- fins a final de legislatura i que aprofitava la seva sortida del ministeri per fer pública la seva relació sentimental amb el seu guardaespatlles Julián. Tot això en pàgines de política. Quan la còpula i les relacions sentimentals envaeixen les pàgines de política. Que li vagi bé amb el guardaespatlles Julián, que la deu protegir amb força i tendresa com un Josafat. Però això no té cap interès polític.

El debat de política general

Qui va aconsellar Mariano Rajoy, Pedro Arriola i un grup reduït de no més de deu persones, li van aconsellar un discurs dur davant el moment delicat amb el qual el president Zapatero arribava al debat de política general: trencament del procés de diàleg amb ETA i amb l’amenaça d’un atemptat terrorista que es va estar a punt de produir a Navarra el dimecres. Però Rajoy va fer un discurs dur i centrat en el monotema – terrorisme- tot renunciat a presentar alternativa a pocs mesos de les eleccions. El discurs va ser dur però formalment molt ben exposat. Zapatero va replicar molt bé i aquí va canviar el signe del debat i el to de Rajoy ja no va ser el mateix. El debat té molta influència en el resultat d’aquí a nou mesos? No és decisiu però, bàsicament, dóna ànims a la tropa socialista, que ha resultat vitaminada definitivament amb els canvis ministerials, tot just sospesats –els noms- el dijous al matí en llargues converses a cau d’orella entre el president i la vice-presidenta en els seus escons del Congrés. En les files populars continua planant els perquès del retorn de Rodrigo de Rato. Són tantes les especulacions i en signe tant contrari... que deixem que el temps escampi la boira.

Les resolucions- CiU és el grup parlamentari que ha aprovat més resolucions en solitari en el debat de política general: 7 de 12, més que els socialistes. Punt de trobada. Ben diferent ha estat el signe d’ERC que només n’ha aprovat una i a més, amb els vots del PP i no pas del partit del govern. Què lluny queda aquell primer debat de fa dos anys quan ERC va aprovar totes les seves resolucions i va posar la condició al PSOE que no n’acceptés ni una de CiU. El pes dels grups parlamentaris en aquesta recta final de legislatura prefigura com poden anar les coses en les properes eleccions. El perfil d’ERC a Madrid s’ha desdibuixat notablement. Joan Ridao treu el cap a la tribuna del Congrés per apamar el nou terreny. El portaveu sortint, Agustí Cerdà, es despatxa amb un discurs que ben poc favor fa ni al partit socialista ni al grup que representa. Per tenir grup parlamentari propi es necessiten un mínim de cinc diputats i –ull- un 15% dels vots en l’àmbit territorial on el partit es presenta. Ja veurem que passa... El PNB fort i amb les idees clares guiat pel lúcid Josu Erkoreka i Coalició Canària finaquitada al grup mixt per la deserció d’un dels seus diputats. Ara el grup mixt amb nou diputats en té més que ERC. Tots coincidim en que necessitem vacances per aclarir les idees però no n’hi haurà perquè l’anunci inconcret del 2.500 euros per nova criatura necessitarà de la convocatòria d’una diputació permanent per convalidar el reial-decret. Benvinguda sigui aquesta idea però que no diguin que no és electoralista l’anunci en el debat: el que costarà mobilitzar el Congrés dels Diputats ja és una part del cost de la mesura. Per cert: per accedir a les ajudes que Alemanya dóna per tenir un fill, a l’Estat espanyol se n’haurien de tenir tretze. Encara queda molt a fer, i a pensar, en política de família.

Canvis en el govern de l'Estat

A Ronda només tenim temps de creuar-nos unes paraules amb Carme Chacón, vice-presidenta del Congrés dilluns passat, companya en el claustre de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona, fa pocs anys, i ministra divendres. A vuit mesos de les eleccions. A vuit mesos de renovar el cap de cartell dels socialistes per Barcelona. A vuit mesos de les eleccions del 9 o el 16 de març o el primer cap de setmana d’abril de 2008. Un tastet de Ronda. Dormo a Madrid perquè el dia següent hi ha debat de política general. A més, a dos quarts de deu he quedat amb la ministra de Sanitat Elena Salgado, per parlar de l’agenda legislativa del seu ministeri durant els quatre mesos de vida parlamentària efectiva que queden. Amb la ministra tractem els temes convençuts, ella també, que el seu lloc està a Sanitat. Parlem de lleis de protecció dels consumidors, de Forum Filatelico, de les tarifes dels mòbils, de la cobertura de mòbils i de l’accés a Internet, de la vacuna contra el papiloma i el seu preu... divendres és ministra d’Administracions Públiques. Pel dilluns 16 de juliol tenia compromès el ministre Jordi Sevilla per obrir un curs que dirigeixo aquella setmana en una universitat d’estiu a Aranjuez. Jordi Sevilla formava part del nucli original que va impulsar la candidatura de Zapatero a la Secretaria General del PSOE. És la defenestració política més rellevant. Hauré de trucar aviat a la nova ministra Salgado perquè mantingui l’agenda. Com a mínim, invocant les hores de treball i discussions constructives. Del nou ministre de Cultura César Alonso Molina, en tinc bon concepte i bona impressió dels cops que ens hem tractat com a director del Instituto Cervantes. El doctor Bernat Sòria és un eminent investigador que se les haurà de veure, durant els propers mesos en la prosaica i dura gestió de la relació amb els consellers de sanitat de les Comunitats Autònomes. Haurà de canviar, definitivament, de registre. Magdalena Álvarez encara és ministra de Foment. Una vergonya!

Contra Clikair

Dilluns 2 de juliol. Em llevo molt aviat per volar amb el vol de les 6.15 del matí de Barcelona a Màlaga. Un cop a Màlaga, una hora i quart de cotxe per arribar fins a Ronda, bellísima ciutat, per fer una ponència sobre les reformes territorials i estatutàries de la vuitena legislatura i compartir una taula rodona amb Javier Arenas i Carme Chacón. Embarquem amb retard. La noi que recull els bitllets pateix un mareig i cau en rodó. Un cop a l’avió, al qual arribem amb bus, hora i mitja aturats a la pista per “reposar una peça espatllada de l’avió”. Al cap d’una hora i mitja, ens fan baixar de l’avió per esperar encara una hora més, diuen, per reparar l’avaria. La mosca ja m’ha pujat al nas. Tinc la ponència que he de desenvolupar per a les 11.30 i són les vuit i estic amuntegat a la pista de l’aeroport de Barcelona, amb uns passatgers sorprenentment resignats. O busco una alternativa o ho deixo córrer: Barcelona-Madrid y Madrid-Màlaga. Molt just, però puc arribar. El pont aeri surt amb retard. Durant el vol dono per perdut el vol a Màlaga. Patiment. Un cop a Madrid puc entrar al vol a Màlaga perquè aquest, al seu torn, també porta retard. Quan vaig en cotxe cap a Ronda m’assabento que els resignats clients de Clikair encara estan tirats a l’aeroport de Barcelona. Aquell mateix dia una crònica periodística ens informa d’uns passatgers de Cliikair que porten més de 45 hores tirats a l’aeroport d’Amsterdam. La marca blanca d’Iberia és un gran desastre. Una companyia que estalvia i és l'última de la cua en priorització de recursos i slots. Així és que vol Iberia que volem fins a Màlago o fins a Sevilla. Dos destins rentables. Però que els volen fer més rentables amb uns vols a baix cost però amb còdig compartit. Arribo tard però a temps a Ronda, contra tot pronòstic, per fer la conferència.