31 d’agost 2014

Historia del Dalmau Da Cruz de Girona i el que volem fer ara


La Macarena del Mercadal. Dinar a Sagàs d'aniversari de casament i bateig de la Nausica, la meva primera fiola. El senyor Dalmau, el sogre de l'amiga, m'explica davant aquest paisatge únic del Berguedà: "El meu pare, el Frederic Dalmau Romero, era el president de la Cambra de Comerç de Girona i empresari representant dels licors González-Byass i dels Fournier. El meu pare sempre va renunciar als dispendis de president de la Cambra de Comerç i va dir que els dedicaria a una obra social o piadosa. Aleshores, un bon dia, ens va dir a la família: "Avui pugem a Olot, amb el tren. El Frederic Dalmau era un home de la terra alhora monàrquic i partidari de la tauromàquica. Un home tocat per la genialitat de la tramuntana. El meu pare volia comprar un Sant d'Olot per l'església del Mercadal de Girona. Vam arribar a Olot una mica ennegrits pel fum del tren més entranyable que mai he conegut, el tren d'Olot. Vam anar al Arte Cristiano a encarregar una Virgen Macarena pel Mercadal de Girona. Els olotins van quedar una mica esmeperduts (favagirats, en garrotxí). En pocs mesos va arribar a Girona una hieràtica Virgen de la Macarena via la Teisa. La recordo amb una faldilles imponents i expansives, una cara agitanada i una mirada de profunditat. Així és com la patrona dels toreros va entrar al Mercadal de Girona. I encara hi és. Apoteòsica combinació d'un home de la terra partidari dels toros i les coses de la vida".

Un viatge a Sant Feliu de Guíxols. La senyora Marta Dalmau Da Cruz, filla del senyor Frederic Dalmau Romero,  recorda un viatge amb l'altre trenet memorable de les comarques de Girona, un viatge amb trenet a Sant Feliu: "Allí el pare em va comprar una sabatetes blanques -tenia dos o tres anys. En el tren de tornada es van ben embrutar. Ho vam solucionar amb una neteja ràpida. Al cap d'anys vaig anar a estudiar a Barcelona a l'Escola Elisava, la millor escola de disseny de Barcelona (aquell moment l’única de tot Espanya, era l'any 1961). Entre molts professors de grata memòria - Alexandre Cirici, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria Subirachs, Federico Correa, Xavier Miserachs...- hi havia el professor de càlcul de coneixement de materials de la construcció, el professor Lluís Cantallops i Valeri. Tot el curs va ser de mirades entre professor i alumna ("sense més"). Al juny vam fer el viatge de final de curs a Suècia. Allí va explotar la primavera més íntima. Vostè que és un home viatjat, ja m’entén. La felicitat de la nostra vida és un estat magnífic que està apunt d'arribar als cinquanta anys. Escolti, tot això ho llegiran els nostres amics de Girona. Vol dir que es prudent? Bé, vostè ja ho sabrà escriure amb prudència. Els Pluma, els Capdeferro... Tots ells ho llegiran. Sempre hem estat discrets".


Ara volem guanyar. Lluís Cantallops i Valeri és un excel·lent i educat arquitecte (well-educated people) que va ser el primer director general d'Urbanisme en el Govern del President Tarradellas. Ell coneix perfectament aquells catalans que van ser avantatgistes desprès de la Guerra Civil, "aquests que sempre fallen en els grans moments, aquells que fan tan complicat el nostre país". El senyor Cantallops recorda el bombardeig dels italians a Barcelona ("la meva àvia, que pesava quaranta i pocs quilos, va volar pels aires amb les seves faldilles amples...."). Sap que passà?, li dic: "ara que han passat anys, ara que hem perdut pors, ara que hem madurat... Hem decidit que els que vam perdre la guerra ara volem guanyar, juntament amb molts altres. Potser encara serà llarg, però ja ho hem dit, ja hem marcat el camí, ja hi som pel tros". Al senyor Cantallops li brillen els ulls. Uns joves canten Corrandes de l'Exili de Pere Quart, mentre parlem. Sagàs és una pau que em fa retrobar amb la força que farà coses grans en les properes setmanes. Ho farem bé, honorarem els que ens han precedit. 

26 d’agost 2014

Els pressupostos de l'Estat

L'1 d'octubre el govern de l'Estat ha d'haver entrat els projecte de Pressupostos Generals de l'Estat pel 2015 a les Corts Generals. Això vol dir que seran elaborats durant el mes de setembre. Serà molt interessant veure les prioritats del govern en l’últim any de legislatura, veurem les inversions a Catalunya i a Girona. Es repetirà, presumiblement, la insuportable lleugeresa de pressupostar el que desprès no es gasta. Veurem el comportament de l'Estat amb la N-2 i la N-260 (tot esta redactat I tramitat per poder licitar les obres de desdoblament entre Besalú i Figueres). Aquests haurien de ser els últims pressupostos de la legislatura però corre la hipòtesi a Madrid que el president Rajoy voldrà apurar la legislatura fins a l’últim minut (convocant eleccions a mitjans de desembre de 2015 per començaments de febrer de 2016) per així poder aprovar un pressupost més amb majoria absoluta i poder posar uns quants ciris a Santa Rita per esperar dates d'una consistent recuperació econòmica. Els que en saben pronostiquen deu anys d'una reactivació econòmica feble i ondulant (vegis els que ha passat aquesta setmana a Portugal i les dades de l’últim trimestre a Alemanya i França).

25 d’agost 2014

Notícies de Bèlgica

M'han arribat noticies fresques i molt ben informades sobre la formació del nou govern de Bèlgica. Convé recordar que les eleccions es van celebrar el 25 de maig i que les va guanyar clarament el partit nacionalista flamenc NVA. Les coses es poden resoldre de la següent manera: per primer cop el partir NVA formarà part del govern però renunciant a la posició del lloc de primer ministre, que cediran a un democratacristià flamenc. Els liberals també formaran part del govern i es faran amb el lloc de comissari europeu. Per primer cop la cultura de governs de consens a Bèlgica deixarà a l’oposició els socialistes valons -primers en el seu territori- i flamencs. Maniobra amb intel·ligència el partit nacionalista flamenc prioritzant un govern en el que incrementaran l'accent del seu programa -més poder als ens federats- a canvi de cedir el lloc de primer ministre. De fet, la majoria de vots de NVA venen de l'antiga democraciacristiana i els liberals flamencs i amb la seva jugada no fan res més que incrementar les seves possibilitats de vot per a les properes eleccions. Sembla ser que el proper govern pot ser anunciat en tres setmanes o un mes, es a dir, en el setembre que ve.

24 d’agost 2014

El setembre que ve


El mes que ve. En menys d'un mes estarà aprovada la Llei catalana de Consultes i entrarem de ple en el cor de la discussió sobre la consulta del 9 de novembre. La llei té un redactat jurídicament molt acurat i molt ajustat al mandat i les possibilitats del vigent article 122 de l'Estatut d'Autonomia de 2006. La reacció del Govern central és una incògnita i si és una gran desproporció tindrà un cost polític i d'imatge pels impugnants. Fa bé el nou primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, de recomanar al Govern central que no impugni la llei com a forma de deixar oberta la porta a futures negociacions sobre la consulta i la pregunta. Convé recordar que els nacionalistes escocesos van tardar deu anys des que van arribar al Govern d'Edimburg amb el seu programa de màxims i fins que van trobar un acord amb el govern de Londres. Deu anys. Però no tenien, en cap cas, els ponts del diàleg trencat. Veurem si el Govern espanyol té aquest nivell de sofisticació política. Ho veurem durant la segona quinzena d'agost.


Urnes i unitat. Crec que el mandat de la gran majoria dels ciutadans de Catalunya al Parlament és clar: urnes i unitat, volem votar i volem que es mantingui la unitat entre els partits que van acordar el 12 de desembre de 2013 data i pregunta. Els qui siguin deslleials a aquest doble mandat crec que seran durament castigats per un moviment de base popular que veu en els partits nomes els canals per vehicular una demanda d'amplia base popular. Aquests dies, en les entrevistes d'estiu, un cop més em demanen sobre les relacions entre CDC i UDC, aquest és un culebrot d'estiu ja abastament desgastat. El veritable repte de la propera tardor és més magne, és mantenir la unitat d’acció, en qualsevol dels escenaris que es plantegin, entre CDC, ERC, ICV, UDC i CUP, que foren els partits que van subscriure l'acord del 12 del 12 de l'any passat. Unitat vol dir fer front comú a qualsevol escenari de futur des del consens.

Què em diu del pla B? També és molt habitual aquests dies preguntar sobre el pla B si el Govern espanyol posa tots els obstacles -com ho farà en una societat democràtica observada per tanta part de la comunitat internacional?- a la consulta del 9 de novembre. Crec que és realment d'amateur i de país que no juga bé les seves cartes tenir el malt gust de gastar temps i energia en deixar-se embaucar parlar del suposat Pla B. El pla és la votació i es votarà perquè hi ha mecanismes perquè els ciutadans votin. Això sí, mantenint i incrementant la unitat. Qui prioritzi l’interès de partit pot caure de l'olimp del favor actual de bona part de l’opinió pública.


20 d’agost 2014

Xuclà demana una rectificació i que l'Estat mantingui els plans de desdoblament de la N-260

CiU recorda que la carretera ha caigut del Pla de Carreteres de l'Estat i que el desdoblament Besalú-Figueres és prioritari
El diputat de CiU al Congrés dels diputats, Jordi Xuclà, ha registrat una bateria d'iniciatives parlamentaries al Congrés dels diputats on demana al govern que incorpori en el PITVI (Plan de Infraestructuras, Transporte i Vivienda) el desdoblament de l'N-260 al seu pas per les comarques gironines. Tal i com ha explicat el diputat gironí“estem parlant d’una obra prioritària per les nostres comarques i encara es pot incloure en el PITVI –amb horitzó 2024- ja que encara es troba en exposició pública”.
Per Xuclà “el desdoblament de la N-260, Eix Pirinenc, és una vella reivindicació per normalitzar el nostre sistema d’autovies als nivells d’altres replecs de la geografia hispànica”. A més, tal i com ha recordat el diputat gironí “el projecte de desdoblament de la carretera de Besalú a Figueres era el més avançat a començaments de legislatura i ha estat frenat en sec, ha estat guardat en un calaix i ni tan sols figura en el PITVI” ha lamentat Xuclà. “És absurd tenir acabat el tram de l’A-26 entre Olot i Besalú i no entendre que la segona part natural es el desdoblament Besalú-Figueres. Aquesta és l'última peça d'un veritable Eix transversal que comunica amb la frontera. És altament prioritari”.
Per altre banda, el diputat gironí ha expressat que “Mentre obres prioritàries per les comarques gironines s’aturen sense motiu, veiem per altre banda, com la Ministra Ana Pastor ha inaugurat per exemple un nou tram de l’A-8 a Astúries entre Pendueles i La França”. Per Xuclà, “sorprèn les prioritats en obra pública del govern espanyol ja que en aquest nou tram d’autovia hi circulen menys cotxes que per l’A-26 i té una eficàcia en el sistema global d’autovies molt menor”.

17 d’agost 2014

Les coses del menjar

Una recuperació lenta. Alemanya va tenir un creixement negatiu (així es diu en fi) d’un 0,2% en el segon trimestre pels conflictes a Ucraïna i a l’Orient Mitjà. França, estancada per segon trimestre consecutiu. Itàlia en recessió amb un -0,2%. Tres fundadors de la CEE i membres del G-8, amb símptomes d’alentiment del creixement. Per la contra, en el mateix període Holanda va créixer un 0,5%, el Regne Unit un 0,8% i l’Estat espanyol, en plena arrencada de la temporada turística, un 0,6%. La batalla comercial entre la Unió Europea i Rússia comença a fer-se notar en l’alentiment de la recuperació. Qui no va calcular aquests efectes, per exemple en el camp dels aliments, no va combinar prou bé la ponderació de principis i interessos. No és pas veritat la màxima de Kissinger segons la qual els països no tenen amics sinó interessos. Però no veure clar que Rússia es fa notar per trobar un nou punt d’acord d’occident amb ella és d’una miopia exasperant.

El deute públic. El preu de les coses, l’IPC, va baixar un 0,7% el juliol respecte al juny i arriba a una taxa interanual negativa de 0,3% per tercera vegada en un any. Quan la recuperació econòmica, el fantasma de la deflació, la que va estabornir Japó durant deu anys, sobrevola. Afortunadament la política econòmica del BCE i de l’astut Mario Draghi pot evitar aquest pendent melancòlic anomenat deflació. El que no pot evitar el BCE és que el deute públic espanyol creixés el juny en 17.300 milions superant el total del bilió d’euros i arribant al 98,% del PIB. Tocant  sostre. Els crèdits s’han de tornar, fins i tot quan els demana l’Estat. Així les coses, es reobre el debat econòmic entre premis pendent melancòlic anomenat deflació. El que no pot evitar el BCE és que el deute públic espanyol creixés el juny en 17.300 milions superant el total del bilió d’euros i arribant al 98,% del PIB. Tocant sostre. Els crèdits s’han de tornar, fins i tot quan els demana l’Estat. Així les coses, es reobre el debat econòmic entre premis Nobel socialdemòcrates i liberals sobre les alternatives possibles per aconseguir una inflació moderada i no caure en la perillosa deflació.

Com crear riquesa? L’objectiu d’una veritable política de recuperació econòmica no pot estar basat en una igualtat a la baixa sinó elevant aquells que es troben per sota de la mitjana de la igualtat. Això s’aconsegueix mitjançant el lliure comerç, la bona educació obligatòria (bona de veritat, i exigent i sotmesa a controls externs) i la consolidació dels drets de les dones (equality, aquí... que no es pot traduir exactament com a igualtat, en català). Aquesta és la fórmula a Gran Bretanya des del 1800, a Itàlia des del 1900 o a Hong Kong des del 1950. Cada cop estic més convençut que el progrés de les persones es basa en una bona educació basada en uns entorns estimulants. El que en anglès es diu well educated people, que no vol dir pas gent educada a base de molts diners sinó d’una educació en profunditat, en actituds i en consciència del fil continuador d’unes quantes poques causes grans.

Un món que s’acaba. Ara bé, més enllà del debat teòric, hi ha el pèndol electoral. Hi ha eleccions convocades a Suècia per al 14 de setembre i les enquestes pronostiquen una derrota dels conservadors, ara en el poder, i una victòria de la socialdemocràcia. Els ciutadans, després d’uns anys de governs que han reduït els impostos, s’inclinen per governs que incrementin els impostos i apostin per la millora de l’educació, la sanitat i l’atenció social. Aquesta basculació només es pot produir en societats on el clima cívic està convençut del bon ús dels diners públics i que una política d’increment d’impostos anirà dirigida a polítiques amb resultats tangibles, no pas a replecs del clientelisme i la societat subsidiada sense estímuls. Tinc bons amics parlamentaris suecs que es troben en plena campanya i que, precisament, estan discutint sobre això. No prenguem, tampoc, Suècia com a model. Aquella socialdemocràcia idealitzada just després del franquisme ja no existeix i s’ha racionalitzat i traslladat a una política de parets de vidre. En menys d’un mes, els resultats.


Els Kurds d’Iraq. El Govern socialista francès ha decidit ajudar a armar els kurds d’Iraq per aturar els efectius de l’exèrcit de l’Estat Islàmic que s’estén des de Síria cap a Iraq. Els kurds, de sempre, han tingut bones relacions amb els Estats Units i són garantia d’una regió-tap sense fanatismes entre la batalla fratricida de xiïtes i sunnites i la Turquia que, islamista moderada i amb nou cabdill elegit fa una setmana a les urnes, sap que no li convé el contagi islamista. S’enfonsen les fronteres arbitràries de l’Orient Mitjà nascudes després de la Primera Guerra Mundial d’ara fa cent anys. Els socialistes francesos ajudant a armar els kurds amb visió gran de la partida que s’està lliurant i, mentrestant, els socialistes espanyols criticant l’ajuda als kurds i intentant lligar la situació actual amb l’equivocadíssima i farisea intervenció militar americana a Iraq de 2003. Vol gallinaci, de moment, en la nova política exterior socialista comandada per Carme Chacón (que a prop que va estar de fer-se amb el lideratge el febrer del 2012) i sota la mirada d’anunci de dentífric de Pedro- Sánchez (Cortefiel).

13 d’agost 2014

Un món que s’acaba


He tingut ganes de tornar a llegir el llibre “L’última trobada” de Sándor Márai. L’he buscat per casa i he arribat a la conclusió que l’havia deixat a algú i mai havia tornat. El millor llibre de Márai, tal vegada l’únic que val la pena ser rellegit (juntament amb els dos volums de les seves memòries). Després, els editors van aprofitar el filó per publicar obres menors o senzillament dolentes. M’ha vingut al cap amb força el genial llibre perquè és una peça que recorda el final d’un món: el que fa cent es va esfondrar amb la Gran Guerra i el final de l’Imperi Austro-Hongarès. Cent anys després també hi ha un món que s’acaba, a molts nivells. L’honrat ciutadà gironí FC va anar a buscar el diari fa tres caps de setmana per veure que en pensava del que estava succeint. Aquell diumenge no vaig escriure, un món s’acabava, començava la segona part de les nostres vides per molts de nosaltres. Després del remolí calidoscòpic, una terra nova, una simplificació que ens interpel·lava: ara us toca a vosaltres i ho heu de fer diferent. 

12 d’agost 2014

N-260

De tant parlar del desdoblament amb retard de la N-II últimament ens hem oblidat de recordar que el desdoblament de la N-260, Eix Pirinenc, és una vella reivindicació per normalitzar el nostre sistema d’autovies als nivells d’altres replecs de la geografia hispànica. Convé recordar que el projecte per desdoblar la carretera de Besalú a Figueres era el més avançat a començaments de legislatura i ha estat frenat en sec, ha estat guardat en un calaix i ni tan sols figura en el PITVI (pla d’infraestructures del govern de l’Estat, amb l’horitzó 2024). Mentrestant, la Ministra Ana Pastor inaugurava un nou tram de l’A-8 a Astúries entre Pendueles i La Franca. En aquest nou tram d’autovia hi circulen menys cotxes que per l’A-26 i té una eficàcia en el sistema global d’autovies molt menor. També s’ha de dir que aquesta setmana s’ha publicat l’anunci d’informació pública tècnica i ambiental de “l’augment de capacitat de la carretera N-II entre Orriols i la Jonquera”. Quina cosa vol dir que tindrem, en el seu moment un desdoblament de calçada i no pas una autovia amb les prestacions habituals. Pel que fa a la inauguració del tram de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils, el Govern central fixe el mes d’octubre (10 mesos de retard), lamento dir que encara serà una mica més. 

11 d’agost 2014

La retolació de l’hospital de Puigcerdà

La presència de l’Estat i els seus representants a les comarques gironines és discreta, i diuen que ara més simpàtica que en el passat. Al subdelegat del Gobierno a Girona ja li coneixem la seva primera acció concreta: fer recomençar la retolació de l’Hospital transfronterer de Puigcerdà per incorporar-hi el castellà. El cost d’aital exigència és de 20 mil euros. En més de 30 anys de sistema sanitari català no hem trobat pas cap queixa, ni una, d’un pacient que la seva salut hagi estat en perill per la retolació dels hospitals. Tal vegada per altres factors però no pas per aquest. 

10 d’agost 2014

Les exportacions a Rússia

Tenen tots els motius del món d’estar preocupades les empreses gironines que han vist caure en picat les seves exportacions d’aliments peribles a Rússia. L’any 2012 va ser el del rècord d’exportacions (82’1 milions d’euros), l’any passat va ser de 36’6 milions d’euros i ja es feia notar les grans dificultats per exportar carn i en el primer semestre d’enguany les exportacions han estat només d’un irrisori 1’8 milions d’euros. Tenen raó d’estar preocupats però també tenen tots els elements de realisme per saber que reconduir la situació depèn de l’aixecament de les sancions de la Unió Europea i Estats Units a Rússia per l’annexió de Crimea a la Federació Russa. I pel suposat suport del Kremlin als prorussos de l’Est d’Ucraïna. Mentre que l’annexió de Crimea és un fet consumat que s’incorpora al llistat dels conflictes congelats de l’Est d’Europa (Transnistria, Osetia del Sud i Abjazia i Nagorno Karabag), l’Est d’Ucraïna sembla que va retornant al control de l’exèrcit comandat des de Kiev (amb un discret però decidit i decisiu ajut nord-americà) i el que vol el president rus Vladimir Putin és reorientar Ucraïna cap a l’òrbita de Rússia i no pas quedar-se’n un nou mossec. Així les coses, els exportadors gironins que se n’oblidin dels que els prometen fàcils batalles legals en els tribunals europeus. Aquí s’està lliurant una gran batalla de realineació de forces entre occident i una Rússia que torna i que té les seves cartes davant l’administració Obama (Síria i el programa nuclear d’Iran). Pel proper mes de setembre he organitzat la visita a Girona d’un alt representant de l’ambaixada de Rússia a Espanya perquè pugui parlar cara a cara amb els empresaris afectats. Però el problema local només té una solució global. Javier Solana, retirat i lliure, diu que la solució passa per un gran acord de redistribució de forces entre Europa i Rússia. Hi estic d’acord, tot i que hi ha un important paquet de drets humans i Estat de Dret a negociar si volem mantenir Rússia –i ella s’hi vol mantenir- en els organismes identificats amb els valors democràtics. Si avui Rússia forma part del Consell d’Europa, al final de l’acord hauria de formar part de l’OSCE per implicar directament els nord-americans en el nou compromís. Rússia torna amb ínfules i no veure-ho és la millor manera d’estimbar aquesta diplomàcia europea a l’espera de nou rostre i nou estil. 

03 d’agost 2014

El preu de la incompetència: el cas TP Ferro


L'origen. Eren els anys que Francisco Álvarez-Cascos era ministre de Foment (2000-2004) quan es va adjudicar a una empresa franco espanyola anomenada TP Ferro la construcció, explotació i manteniment per un llarg període del tram internacional de la línea d'Alta Velocitat entre Figueres i Perpinyà. Entre les empreses espanyoles, FCC, Florentino Pérez acabava de fer un bon negoci i va contractar un bon despatx d'advocats per lligar tots els caps i treure el màxim profit de la magna obra. En l'exercici de les meves capacitats i competències, ja fa anys que vaig demanar una copia del contracte. Desprès de llegir-lo, em vaig treure el barret perquè en el meu parer d'advocat administrativista (ara aparcada perquè la dedicació a la cosa pública ha de ser incompatible amb el negoci privat, és el meu punt de vista) aquell era un document que donava moltes possibilitats de guanyar diners als concessionaris de l'obra. Anem per pams.

Cobrant des del 2009. En primer lloc, el contracte deixa ben clar que l'obra ha d'estar acabada el febrer de 2009 i que a partir d'aleshores, hi passin o no hi passin tres, TP Ferro té dret a cobrar el cànon d’explotació. Va arribar el febrer de 2009 i l'empresa privada franco espanyola havia complert amb la seva feina. L'Estat anava amb molt de retard respecte a les obres del TAV Barcelona-Figueres. De fet, tot just feia uns mesos que s'havia acabat les obres Lleida-Barcelona amb les màquines a tot gas per abans de les eleccions generals de 2008. Ara hem sabut que la desviació d'aquestes obres va ser d'un 285%, que vol dir que va costar 285 vegades més del que s'havia pressupostat. Zapatero i Chacón van donar instruccions clares: "AVE a Barcelona a qualsevol preu". I quin preu!! El cartel d'empresaris hispano frances  ja tenien esmolada la ploma per reclamar els seus drets econòmics. I així va ser, el febrer de 2009 van presentar escrit demanant cobrar el cànon. La gran ineficàcia de l'Estat espanyol va fer que l'obra no estigues en funcionament fins el 8 de gener de 2013, quatre anys mes tard! Que va passar en el temps del mig? Un divendres de Consell de Ministres el aleshores nou ministre de Foment José Blanco (l'home que ha renascut amb Pedro Sánchez) va portar a aprovació un acord de compensació a l'empresa TP Ferro de 128 milions d'euros per lucre cessant. No va ser l’únic pagament que es va fer a TP Ferro. En futurs consells de ministres es van autoritzar nous pagaments (durant els quatre anys d'obra acabada i sense funcionament) fins a superar, en total, els 200 milions d'euros. Encara estic perseguint que el Govern de l'Estat em proporcioni les xifres definitives, que encara podrien superar les que ja tinc sumades.

La segona factura. El 8 de gener de 2013 va entrar en funcionament la línea que connecta Figueres amb la resta d'Europa per alta velocitat. Aquell dia havia de començar la normalitat: uns pagaven per un servei i els altres cobraven per prestar el servei. Però el desastre de la mala gestió de l'AVE a la península Ibèrica estava apunt d'encetar un nou episodi. El mes d'abril d'aquest any vaig preguntar al Govern el nombre de trens que diàriament transiten per la línea TAV del túnel del Pertús i el cànon que paguen. La resposta va ser vague i plena d'interrogants. Amb una nova pregunta al Govern espanyol, el passat mes de maig l'Executiu em va reconèixer que existia un "desequilibri contractual" i que l'empresa concessionària havia judicialitzat el cas. Per dir-ho ras i curt: passen pocs trens cada dia per la línea AVE -que esta infraexplotada-, es paga poc cànon i TP Ferro ha presentat una demanda perquè se la compensi, per danys passats i presents, per part dels Governs espanyol i francès. El contracte és molt clar en aquest assumpte: els conflictes es dirimeixen en un tribunal arbitral internacional. Ara esta pendent de resolució. El clatellot econòmic tornarà a ser milionari, si fem cas a les complexes fórmules de càlcul.


Els guanyadors de la incompetència. Un dia em van presentar un respectable empresari valencià. Quan li van dir que era diputat per Girona em va deixar anar: "allí hi tinc un dels negocis més rentables. Cobro per una obra acabada i que no s'utilitza. Sóc accionista de TP Ferro". Aquell dia vaig veure que havia de posar la banya en aquest assumpte. Desprès de moltes indagacions, vaig aconseguir entrevistar-me amb l'advocat parisenc que havia redactat l'esborrany del contracte. El que ha permès a TP Ferro i els seus accionistes emportar-se el gat a l'aigua. Ens vam trobar en el bar Le Fumeur darrera el Louvre. Un d'aquells advocats francesos bregats en mil batalles i nou-centes victòries. Bust de senador romà, cabells blancs, somriure de guineu afilada. Em va dir: "jo he fet bé la meva feina i els governs espanyol i francès no paren de pagar la seva incompetència amb els impostos dels ciutadans". No ho hauria pogut dir millor.