24 de novembre 2012

Escrit en el dia de reflexió



Una reflexió sobre l’amistat- Escric a poques hores de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya. Escric quan s’esllangueix el dia de reflexió que, el l’actual època de la hiperconexió, més aviat és el dia de la descompressió pels que ens hem dedicat a fer intensament campanya i també dels ciutadans que han estat sotmesos a quinze dies de missatges no sempre constructius en la campanya més dura de les que he viscut. Hem convingut, amb el director del diari, que avui no era apropiat parlar de política des d’una òptica d’una determinada visió partidista del moment actual. Avui és el dia de reflexió. I a bé de Déu que per a mi aquesta també ha estat una setmana de reflexió. Dilluns el matí em van llevar del llit per comunicar-me la mort violenta de l’amic Jordi Comas per homicidi d’uns delinqüents comuns i especialment cruents. Es van acabar les cabòries del moment. Vaig tenir un dilluns de reflexió i desconsol entre moments de compromisos adquirits i somriures a mig gas amb el cap a una altra banda. He tingut amics que han mort massa joves d’una malaltia cruel, he tingut amics que han mort en accident de trànsit però en Jordi Comas era el primer amic, i amic de tants, que era assassinat. Ja vaig escriure en les pàgines d’aquest diari el dimarts els meus sentiments, els meus records i els meus afectes per en Jordi Comas. Aquests dies he reflexionat molt sobre la vida i el valor de l’amistat. Sempre hem de tenir temps per prendre plena consciència de cada moment de la vida que vivim i de cada amistat que és un tresor. De la vida viscuda com una obra d’art: no és el mateix viure en estat animal que viure amb unes actituds i aptituds apresses amb el pas dels anys i el coneixement de persones que ens fan millors. Jo tinc el meu petit llistat de persones que m’han fet millor, en Jordi Comas n’és una d’elles.
Una reflexió sobre la por- Aquests dies molts també hem reflexionat sobre la por. A amics els hi ha pres la por. La por de viure uns fets tan acarniçats com els que van viure en Jordi i la Carme. Com els que en les últimes hores hem vist que es vivien en altres assalts a cases de la família d’en Jordi i a Roses i un segrest a ple carrer a Empuriabrava. La primera de les llibertats és la seguretat. No és incompatible un Estat liberal amb un Estat segur. Sense seguretat no hi pot haver llibertat. Cap mania en la defensa de tots els instruments de l’Estat de Dret perquè la policia i la justícia castiguin als culpables. Molts amics han tingut por, i s’han assegurat dos cops que el pany o els panys de casa estaven ben tancats abans d’anar a dormir.
Una reflexió sobre la mentida- Aquests dies també he reflexionat sobre la mentida com a arma de destrucció. Joseph Goebbels ja va deixar instaurada la doctrina del “difama mil cops que alguna cosa quedarà”. Joseph Fouché també ho va practicar en la seva llarga vida pública que va transitar des de l’Antic Règim fins a Lluís XVIII. És indispensable llegir la biografia de Fouché escrita per Stefan Zweig (Fouché. Retrat d'un home polític. Barcelona. Quaderns Crema). Especialment una persona ha estat difamada aquest dies. Però altres persones també hem notat el calfred de la difamació ben a prop. Una pressió en petit que ens ha fet pensar en el molt que ha resistit el que ha rebut més le últims dies. 
Una reflexió sobre la democràcia- La decisió de convocar eleccions avançades i cridar el poble de Catalunya a definir-se sobre un programa basat en l’exercici del dret a decidir i la voluntat de construir estructures d’Estat propi que superin un Estat autonòmic en hores baixes i eficàcia nul·la, ens ha portat a tots a un túnel d’acceleració dels temps, les deliberacions, el naixement i dissolució de pors, la discussió dels pros i els contres i el coneixement, ben de prop, de la guerra bruta. Unes setmanes intenses, i dures. Però que han valgut la pena. Qualsevol part és dolorós, encetar una nova etapa també té els seus moments tensos. Diumenge 25 de novembre, Santa Caterina, els catalans exercirem el principi democràtic que està en la cúspide de la piràmide de Kelsen pel que fa a la jerarquia normativa: per sobre de les constitucions hi ha els principis bàsics fundants de les mateixes. I el principi democràtic n’és un d’ells. Tindrem el Parlament fundacional que entre tots haurem decidit. Votin, siusplau. Convençuts del seu punt de vista i conscients de la transcendència del moment. D’aquí a cinquanta anys es parlarà d’aquestes eleccions i es dirà: el poble de Catalunya va decidir tirar per aquest camí o per aquest altre. I la lectura històrica i la lectura dels molts corresponsals estrangers amb els que aquests dies he parlat es basarà amb un parell de dades: quina majoria té el primer partit de la Cambra i si els partits favorables a l’exercici del dret a decidir sumen dues terceres parts del Parlament. En poques hores ho sabrem. Respirem la llibertat de la democràcia, sense por.

14 de novembre 2012

El actes reflexes de Vidal-Quadras


Quan jo vivia a Barcelona, en els anys 90 del segle passat, tenia de veí a un senyor que aleshores es feia dir Aleix Vidal-Quadras. Eren els tems del carrer Balmes a tocar de la Plaça Molina. Han canviat algunes coses, ell va canviar de ciutat, pis i esposa. Així com de nom, ara es Alejo. Un home amb una intel·ligència que l'ha dut a la frontera del deliri. No ho dic jo, ho diuen els seus companys del Parlament Europeu escandalitzats amb la seva recomanació d'enviar tancs a Catalunya i suprimir l'autonomia. Ara ha dit que un català mig es comporta com un gos paulovia davant una bandera catalana. Vidal-Quadras presenta un quadre clínic agut.

Enquestes


Aquesta setmana han sortit les enquestes del CIS i del CEO. Presenten algunes divergències. Cal recordar que fa dos anys la que va encertar més el resultat final va ser la del CEO que, simplement transforma en escons el vot decidit sense "cuinar" les projeccions. La resposta, d’aquí a dues setmanes. Les campanyes electorals tornen a ser rellevants i efectives per mobilitzar vot indecís però son d'un simplisme cada vegada més fatigant.

N-II


Aquesta setmana ha fet un any: el 8 de novembre de 2011 els candidats a les eleccions generals Enric Millo -diputat a Corts mai nat- i el ara ministre Cristóbal Montoro van firmar solemnement un document a la Cambra de Comerç de Girona pel qual es comprometien a construir durant aquesta legislatura els 100 km d'autovia de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Paisatge un any després: suspès el desdoblament del tram nord, suspès el desdoblament Maçanet de la Selva-Tordera. Queden uns 6 km per desdoblar, dels quals se n'han adjudicat 4'5. D’això se'n diu estraperlo. O escopir a la cara.

Funciva



Alguna cosa es comença a moure a Madrid. Una Fundació d’orientació conservadora però mentalitat oberta, no finançada ni vinculada al Partit Popular, acaba de fer públic un document apostant per la reducció del mapa autonòmic a 10 autonomies i amb un tracte singular per Catalunya, el País Basc ja el té. Un tracte que respecti el principi d'ordinalitat, qui es el quart contribuent net no pot ser el nové a l'hora de rebre recursos per càpita, aquest es el cas de Catalunya. La Fundació es diu "Ciudadania y Valores", he participat en alguna de les seves sessions. El seu director, Jose Maria Roman, un gallec sense prejudicis, ha obert el joc. El seu gran inspirador es Andrés Ollero, jurista conservador i membre de l'Opus Dei, avui magistrat del Tribunal Constitucional, exdiputat del PP en els 80 i 90 del segle passat. Potser que arribin massa tard, ja ho se. Però hi ha espurnes de lucidesa en un mar d’histèria i entornasolament mediàtic i polític.

El primer cop


Conversa amb politics d'arreu d'Europa sobre les opcions sobiranistes de Catalunya. Reconec que es un cas nou i singular, únic, diferent de l’escocès perquè el senyor Rajoy i el senyor Cameron no tenen les mateixes actituds democràtiques. És el primer cop que es planteja així, dic. Alguns escèptics. Un Lord britànic diu: "Sempre hi ha una primera vegada. Un cop, també, per primer cop les dones van dir: volem votar. No hi havia precedents. També va ser una primera vegada".

Croàcia


Conversa amb la ministra d'Afers Exteriors de Croàcia, durant el congrés del Partit Liberal Europeu a Dublín. La senyora Pusic em pregunta pel moment polític català. Fa unes setmanes, en públic, a Madrid, al costat del ministre d'Afers Exteriors espanyol, no em va poder fer les mateixes preguntes. Quedem que el dia 1 de juliol de 2013, el dia de l'ingrès efectiu de Croàcia a la Unió Europea, estaré a Zagreb amb ella, ministre liberal de llarg recorregut. Ella mateixa em diu com arribar-hi: el vol directe des de Girona que ella ha utilitzat algunes vegades. La senyora ministra de Croàcia coneix les comarques gironines i té una curiositat profunda i dissimulada pel cas català.

Aquell 9 de novembre de 1989



9 de novembre- El passat divendres va fer 23 anys de la caiguda del Mur de Berlín. El règim comunista de l'Alemanya de l'Est estava desgastat i en tensió des que l'estiu d'aquell mateix any les autoritats d'Hongria havien obert les fronteres amb Àustria i milers de ciutadans anaven fugint del comunisme. Però aquell 9 de novembre el portaveu de l'Alemanya de l'Est simplement va dir que el govern havia acordat un nou règim de viatges a l'estranger. En una roda de premsa molt concorreguda un periodista va preguntar des de quan era efectiva la decisió. El portaveu, dubitatiu, va dir: "Crec que la decisió es efectiva des del moment que s'ha adoptat.... es imminent.... des d'ara mateix". Milers i milers de ciutadans van sortir aquella nit cap als punts fronterers. I van començar a exigir traspassar els punts fronterers. Els vells dirigents comunistes ja dormien. A les 23.43 es va obrir el primer punt fronterer. La riuada de persones va ser constant. Van començar a saltar el Mur i a enderrocar-lo. Policia i exèrcit s'ho van mirar sense actuar. Va caure el Mur de Berlín, era el 9 de novembre de 1989. El 3 d'octubre de 1990 naixia l'Alemanya reunificada i integrada a la Unió Europea. Res estava escrit. Tampoc com integrar una part ampliada d'un Estat membre. Tot va anar ràpid i va sorgir d'un moviment de base popular. La voluntat d'un poble, vaja.

05 de novembre 2012

Ningú va dir que seria fàcil

Perquè hem arribat fins aquí- Tres setmanes per les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre. No són unes eleccions rutinàries més. La força de govern a Catalunya ha convocat els ciutadans a les urnes plantejant l’esgotament de l’actual sistema de la Catalunya autònoma – en un Estat que especialment en els últims deu anys ens ha retallat inversions, competències i capacitat fiscal- i la necessitat de consultar el poble en els propers quatre anys si es vol dotar d’estructures d’Estat propi en una Europa integrada i un món interdependent. Durant les primeres quatre setmanes després de la manifestació històrica de l’11 de setembre de 2012, bona part del poder polític de Madrid no va saber llegir el significat i l’abast del moviment social, que no només ni principalment polític, que ha mogut les plaques tectòniques de la política catalana. Ho diuen tants estudis sociològics i només cal parra l’orella al carrer: els ciutadans estan farts de la manera que l’Estat espanyol tracte Catalunya. Fem un petit inventari dels greuges plantejats a l’Estat: no paga els deutes que té amb Catalunya (disposició addicional tercera de l’Estatut), no fa les inversions que diu l’Estatut (un 11% del total de les inversions previstes pel 2013 amb un 18% de la població però un grau d’execució del 35% dels pressupostos del 2011), no vol negociar el Pacte Fiscal proposat i votat per 2/3 del Parlament de Catalunya, no accepta l’estat plurinacional que admetia la Constitució i que estava en les bases del pacte de 1978, no vol protegir la llengua catalana i el caràcter pluricultural de l’Estat (“nuestro proposito es españolizar los alumnos catalanes, ministre José Ignacio Wert, setembre 2012) i no admet la plenitud de l’Estatut votat i referendat pel poble.

La resposta poruga de la por- Ara, des de fa un parell de setmanes, no pas més, els poders polítics, mediàtics i econòmics de Madrid s’han despertat. Ningú havia dit que seria fàcil. Aquest moment havia d’arribar. I té un cert sentit que arribi. Els que durant més de deu anys han trencat qualsevol equilibri econòmic i polític entre Madrid i Barcelona, entre el poder central i el govern català, per què ara haurien de reaccionar amb comprensió, empatia i voluntat d’esmena? De fet, ara han arribat els núvols de la campanya de la por i la tamborinada està descarregant amb força però alguns, no pas per ser especials sinó per viure en els ambients polítics de Madrid, veiem com aquesta tempesta s’estava gestant des d’abans de l’estiu. I no ens ha de fer por ni impressionar. Jo l’he notat en les meves relacions amb l’administració de l’Estat, amb el cos diplomàtic i amb l’exèrcit. Tancament en banda. Ara només ens queda la força de les urnes, la configuració democràtica d’un Parlament de Catalunya amb dos terços de diputats partidaris d’exercir el dret a decidir. No hi ha marxa enrere. Si ara algú digués que hem d’apostar per contemporitzar i fer el cap cot, la represàlia encara seria més ferotge. Hem iniciat un nou camí perquè l’alternativa era continuar empitjorant. Ara, a mitja travessia, no ens poden tremolar les cames. Aquests dies he parlat amb molta gent i noto com la campanya de la por comença a fer forat en algunes persones. En moltes altres no. Aquestes no són unes eleccions rutinàries perquè es tracte de convèncer a tots els més o menys impressionats per la por.

Els que hi veuen clar i el que van a remolc- No és una confrontació democràtica que hagi dividit el país per la meitat segons els orígens dels catalans. No és això afortunadament. Totes les opcions polítiques tenim i recollim aquesta gran síntesis d’orígens que és el poble català avui. I en aquest punt vull aplaudir el sentit de la responsabilitat que ha tingut el partit socialista en no jugar aquesta carta. Qüestió a part són les apostes personals i ambicions partidàries de Carme Chacón i la vergonya aliena que provoquen les declaracions del president Montilla afirmant que els referèndums són les formes preferides dels dictadors i que Franco ja en convocava. Vull pensar que avui el propi Montilla se sent avergonyit de les seves paraules. I el PP sí que juga fort al discurs de la por però fins i tot per no quedar fora d’escena ara dóna la raó en allò que negava fa quatre dies: cal un millor finançament per Catalunya i cal singularitzar l’autogovern català, diuen ara. Una vella fórmula ja coneguda: els que van recollir més d’un milió de firmes contra l’Estatut d’Autonomia ara s’erigeixen en els seus màxims defensors. També van tardar fins a 1987 per esborrar del seu programa electoral la supressió del Títul VIII de la Constitució, la referida a l’Estat de les Autonomies. Sempre van a remolc i sense un projecte alternatiu convincent. El ventilador de la por que jo he notat en formes ben diverses ara es projecte sobre tota la població. No patiu per les pensions i els subsidis: un Estat que deixa de pagar una pensió a un ciutadà reconeix que aquest ciutadà deixa de ser part de l’Estat. És l’última cosa que deixaria de fer l’Estat. No patiu per les inversions en obra pública: pitjor que els últims deu anys és impossible. La N-II ja ha estat retallada dels 100 km a desdoblar a només 6 km. Dimecres 8 de novembre farà un any que els candidats Enric Millo i Cristobal Montoro firmaven a la Cambra de Comerç de Girona un compromís solemne per desdoblar els 100 km de la N-II. Seria un bon moment per recuperar aquest document i les paraules que el van acompanyar.

No tinguem por- Vull acabar insistint en la mateixa idea: no tingueu por. L’11 de setembre de 2012 va ser un gran moment de galvanització d’un malestar acumulat en forma d’una manifestació històrica – cap altre d’aquestes magnituds en la història de l’Europa contemporània- que va transcórrer de forma pacífica, amb bon to, amb bona convivència, quasi com una catarsis de tantes persones que volien expressar els seus sentiments i els seus anhels. Ara ha arribat la tamborinada de la por, les televisions apocalíptiques, l’espantall de la sortida de la Unió Europea – nosaltres som el poble més europeu de entre els pobles del sud d’Europa!- i algunes coses més que ens haurem de sentir en les tres properes setmanes. Però la democràcia té una gran força: el vot secret, les urnes que parlen per un poble. El 25 de novembre a la nit s’haurà acabat el setge de la por. No badem, mentrestant.