28 de gener 2007

El futur d'Europa a debat


Reunió a Madrid, divendres 26 de gener, dels ministres o secretaris d’Estat dels 18 Estats que han ratificat el Tractat constitucional europeu. A proposta del meu grup, també s’associa a la reunió els grups parlamentaris. I en nom del meu grup estic en la sala de les deliberacions a porta tancada. Potser el titular més rellevant de la reunió és que a la mateixa també s’hi van sumar Portugal (presidència de la UE en la segona meitat de l’any) i Irlanda. És com una reunió de 18 +2, és com l’anunci de dos més en la llista del sí. I els que s’hi oposen? D’entrada els presidents de Polònia i Txequia es van reunir a Praga aquest dissabte per contraprogramar i recordar que un Tractat europeu només entra en vigor quan recull la unanimitat. És destacable la lectura diferent que n’han fet els mitjans de comunicació escrita. Des dels que s’han quedat amb la transcripció de declaracions fins als que n’han fet una valoració crítica. Bona feina d’un bon Secretari d’Estat per a la Unió Europea, Alberto Navarro. Un destorb, segurament, per a la presidència alemanya.



Sessió de treball restringida i a porta tancada amb el comissari europeu d’Economia Joaquín Almúnia. El responsable de la política europea del govern gallec, segurament per fer mèrits davant el ponent, parla amb duresa de la falta de líders en la construcció política de la Unió Europea i mil mals més. Almúnia sorprèn en la resposta: “Jo sí que veig una líder en la Unió Europea i es diu Angela Merkel”. Un socialista elogiant una sòlida democratacristiana. Això només ho pot fer algú que s’ha allunyat de la brega de la primera línia política i delibera en una atmosfera de serietat com és la Comissió Europea. El gruix de la reunió se l’ha emportat la política energètica i el canvi climàtic des de l’òptica d’una inexistent política comú europea. Evidentment tots els reunits, ponent inclòs, pensem coses molt diferents a les del president del govern espanyol.

A 4 mesos vista


Estem a quatre mesos vista de les properes eleccions municipals que se celebraran el 27 de maig. Les vuitenes eleccions municipals des de la recuperació de la democràcia. Ambient de normalitat democràtica i institucional. D’una manera molt més evident i consistent del que jo hauria sostingut fa dos mesos, en la política catalana avui hi ha tres pols polítics: el tripartit (que desdibuixa sobretot el perfil dels dos socis minoritaris), CiU, primera força al Parlament però a l’oposició i el Partit Popular, que mai ha estat un partit central en la política catalana. Un interrogant de cares a les eleccions municipals és saber si aquests tres pols també es reproduiran en la votació d’alcaldes. Vull dir si el tripartit es repetirà a tot arreu on sumi. Segurament un dels tres partits integrants ho negarà però també ho feia abans de les eleccions de l’1 de novembre (l’acord es va fer públic el 5 de novembre). Segur que aquest serà un factor que determinats electors tindran en compte a l’hora de dipositar la seva butlleta electoral. Sobre pactes post-electorals, ja veurem. El decret de convocatòria d’eleccions es firmarà el 3 d’abril. L’últim dia per presentar llistes serà el 23 d’abril. Això està a prop. I el partit que concentra més poder en el país fa 28 anys que governa de forma ininterrompuda els ajuntaments de Barcelona i Girona, per exemple.

Ryszard Kapuscinski

Per a mi la mort del periodista i escriptor polonès Ryszard Kapuscinski no és la notícia de la setmana sinó una notícia de primer ordre. Tot i que les preferències literàries són dinàmiques i van canviant, Kapuscinski ja forma part de la meva llista més reduïda d’escriptors preferits. Fa uns anys em van regalar El Sha o la desmesura del poder. Era a finals del noranta. Va començar el descobriment d’un escriptor de mirada ampla, universal, tocat per l’experiència de viure sota el totalitarisme comunista. Després va venir Eban, ara publicat en català, que és un llibre indispensable i magmàtic per posar els peus en l’Àfrica subsahariana. I els seus blocs d’anotacions, que es van començar a publicar aquí amb el llibre Lapidarium IV i La Guerra del fútbol i El Emperador i El Imperio. Kapuscinski va ser a Girona no fa gaire anys per recollir el premi Liber Press. S’ha mort als 74 anys i de forma sobtada, quan tenia projectes per fer nous viatges que s’havien de convertir en llibres. Indispensable per conèixer la història des d’un angle que no és ni novel·lat ni d’assaig pur, que és de vivències amb gran angular, que és del periodista que treu conclusions només d’allò que ha viscut. Qui llegeix Eban guanya en saviesa en aquest mar de tanta tonteria publicada i exitosa en la societat del low cost.

06 de gener 2007

I es va quedar sense veu en el cel gris de Madrid

Sembla ser que la tercera setmana de gener hi haurà Ple del Congrés per discutir sobre política antiterrorista. A dia d’avui aquest Ple està molt poc embastat. La setmana que ve hi haurà la ronda de contactes amb els partits parlamentaris. Uns demanarem superar el “Pacte antiterrorista” ideat i impulsat pel president José Luís Rodríguez-Zapatero quan era a l’oposició i que només va contemplar el pacte a dos PSOE-PP mentre que uns altres, els populars, retrauran al Govern haver anat al diàleg amb ETA sense el consens amb el primer partit de l’oposició.
Costarà temps recomposar el consens. I serà una imatge lamentable davant el conjunt dels ciutadans. El cert és que analistes ben propers al Partit Socialista estan criticant com s’ha afrontat el “procés” o, més exactament, han expressat la seva sorpresa en veure que no hi havia res previst en el cas que les coses no anessin bé. L’ona expansiva de l’assumpte en el debat polític – que no en el dia a dia dels ciutadans- pot durar mesos. Mentrestant, el PSOE sense veu pròpia sinó fent una adhesió sistemàtica a les posicions del Partit Popular. Ara no és el moment de veure qui té raó, sinó de la unitat d’acció.

Veu pròpia- També és cert que el Partit Socialista ha tingut errors de comunicació i d’interlocució aquesta última setmana. Ho reconeix el propi José Blanco, secretari d’organització del PSOE. El president Zapatero es va inclinar per una “suspensió del diàleg”, va continuar els contactes amb el món d’ETA i Batasuna, dos dies després va deixar que el seu ministre de l’Interior donés per mort i enterrat el procés i el dijous 4 quan va reaparèixer en la visita tardana al lloc de l’atemptat, va tornar a mostrar “el convenciment que el final de la violència és possible” i es va inclinar per continuar el camí iniciat el maig de 2005 de manera oficial. Creuen, a Moncola, que hi pot haver escissions dintre ETA i Batasuna. Ho creuen molt pocs. Els dubtes i les contradiccions són evidents. L’entorn de Moncloa creu que aquest és un procés llarg que necessita més d’una legislatura. D’acord. El problema és que qui està més convençut d’això ha de fer la revàlida a un any vista en les properes eleccions generals. I la sort no és un estat permanent sinó una circumstància i un moment que a Zapatero se li ha allargat notablement en el temps.

05 de gener 2007

La pluja no sap ploure...


Els Reis de l’Orient un any més han estat generosos. I especialment escaients amb els CD’s de Raimon amb el seus concerts al Teatre Olympia de París el 1966 i el 2006. En la primera data encara no havia nascut. En la segona, el vam escoltar uns dies després a Madrid al Teatre Lope de Vega amb el mateix repertori (i la mateixa cuidada i modulada veu!) Sóc devot de Raimon per herència familiar i no pas per generació. Perquè aquells discs els vaig trobar a casa llegats pel meu germà gran que es va casar quan jo començava a posar els cinc sentits de l’adolescència en els llibres i la música de la sala de rebre. En aquesta nit de Reis els hem escoltat. I m’emociono amb “El meu país, la pluja no sap ploure...” i amb “Jo vinc d’un silenci”. El país d’avui que he vist pels carrers mentre esperàvem els Reis és molt diferent d’aquell de les cançons. Però venim d’aquí i això ningú ho canviarà. I avui, com aleshores, em sembla que un dels nostres mals és que “la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre...”. Què han estat sinó aquests últims tres anys?

03 de gener 2007

El perquè del viratge de la suspensió al trencament

Es miri com es miri, el Govern espanyol ha rebut un revés important amb la bomba d’ETA del 30 de desembre, poques hores després que el president de l’Executiu, José Luís Rodríguez-Zapatero, solemnitzés en una roda de premsa la seva confiança absoluta en l’anomenat “procés de pau” afirmant “tinc el ple convenciment que d’aquí a un any estarem millor que ara”. Quan va pronunciar aquestes paraules, el cotxe bomba ja estava aparcat al parquing de la Terminal 4 de Barajas, a Madrid, sense que la policia, ni els serveis secrets ni, segurament, els principals interlocutors del Govern per part de l’organització terrorista ho sabessin.

Es miri com es miri, l’Executiu enfila l’últim any de legislatura llastrat pel descabdellament del que ells mateixos havien convertit en “punt central” de la legislatura. No vull reiterar aquí llocs comuns i anàlisis ja fetes. No cal dir que ara, com sempre, és la hora de la unitat dels demòcrates. Però aquesta unitat serà difícil d’aconseguir en el curt termini per dos motius.

El primer: en l’anterior legislatura es va bastir un “Pacte antiterrorista” a proposta, precisament, del aleshores cap de l’oposició que exclusivament es va basar en l’acord entre Partit Popular i PSOE deixant a banda la resta de forces polítiques. Aquestes forces demanarem estar en el nou pacte i aquí hi haurà una de les previsibles i lamentables tensions de les properes setmanes en les quals veurem si Mariano Rajoy es pot despendre dels dos apòstols que té a la seva dreta i dels editorials d’alguns diaris de Madrid. En segon lloc: el govern ha afrontat aquest intent d’acabar amb ETA sense el concurs del primer grup de l’oposició, sense el suport del Partit Popular. Ara és just el moment de la màxima ofensiva mediàtica d’uns i altres per imputar-se la responsabilitat d’aquesta falta d’acord però fins i tot analistes ben propers al partit socialista han criticat que el Govern es llancés al “procés” sense el blindatge de l’acord de la oposició. O més ben dit: a pilota passada, li retreuen no tenir Pla B en cas d’arribar a aquest punt. I no n’hi ha de Pla B. Més aviat hi ha una onada de soroll que ve de les files del Partit Popular i que el PSOE no ha sabut contrarestar amb una veu pròpia sinó adaptant-se a les posicions del primer i bel·ligerant partit de l’oposició.

Un dels punts més desconcertants del que ha succeït en els últims dies és que sembla que el propi govern no es feia pagues de la possibilitat d’un atemptat d’ETA ni abans del 30 de desembre al matí ni després de l’atemptat. Per un moment hi va haver una mala gestió de la informació i de les compareixences. Res a veure amb el període que va de l’11 al 14 de març de 2004 però un bel de dubte i desconcert es va veure en un president que no va comparèixer fins nou hores després de l’atemptat i que encara se l’espera al lloc de l’atemptat.

Les fonts properes a la Moncloa parlen de l’esperança que es produís una escissió en el món d’ETA i un desmarcatge de Batasuna respecte a l’atemptat. Així expliquen que les paraules del 30 de desembre fossin “suspensió del diàleg” i que no hagi estat fins 48 hores després que el “procés” s’hagi donat per enterrat. Sembla ser que els interlocutors del Govern també van expressar sorpresa i desconcert fins al punt de concloure. Moncloa, que la perplexitat podia donar pas a un desmercatge de Batasuna i del col·lectiu de presos d’ETA i els seus familiars. Però això no ha estat així. Per això han transitat de la “suspensió” a la finalització del procés en paraules solemnitzades pel ministre Alfredo Pérez-Rubalcaba tot just abans d’ahir. I per això, per guanyar temps, no s’han convocat els partits parlamentaris fins el dimarts de la setmana que ve. La idea: “si de l’intent en poguéssim aconseguir com a mínim la desafecció d’una part del món d’ETA, quelcom hauríem aconseguit”. Però sobre aquesta possibilitat s’hi mostren , des de fa setmanes, molt escèptics els millors coneixedors del conflicte. Des del socialista Ramón Jáuregui, gat vell, experimentat i molt sensat, fins a la direcció del PNB, Josu Jon Imaz, Josu Erkoreka... o Txema Montera, un home que ve del món d’ETA i que treballa per la solució del conflicte des de la Fundació Sabino Arana. Tots ells diuen:”ja ens van fer la jugada el 1998 (amb l’anterior treva pactada amb el PNB). Ara era un diàleg directe entre Estat i ETA però fa setmanes que el Govern s’havia quedat sense cartes i ETA marcava el pas d’un procés que no podia avançar més”.

Tot i això el president del Govern manté que el final d’ETA està més proper que llunyà i que el moment present juga en contra del terrorisme que intentava desactivar. Pensa, també, que és un camí llarg que requereix més d’una legislatura i que el que no ha pogut fer en aquesta ho podrà reintentar en la propera. Només hi ha un escull pel camí: que guanyi les properes eleccions, que els ciutadans el vegin com una persona a qui confiar el seu vot i el govern.