29 d’octubre 2012

Els britànics a Madrid

No hi he pogut estar però m’ho han explicat: aquest cap de setmana s'ha reunit a Madrid un grup de molt alt nivell entre Espanya i Gran Bretanya: intel·lectuals, polítics, científics... Que es troben un cop a l'any. Els hispànics els hi han explicat el gran desafiament independentista de Catalunya (llenguatge de la premsa de Madrid), els britànics els hi han exhibit l'acord David Cameron-Alex Salmon per celebrar un referèndum a Escòcia el 2014. Diguem que ha quedat en evidencia dues concepcions de cultura democràtica molt diferent. Els valents, i escasos, catalans i catalanes que hi han anat, han tingut feina. Una es de Girona.

Eleccions a Ucraïna

Aquest diumenge hi ha eleccions legislatives a Ucraïna, el país europeu més important fora de la Unió Europea, exceptuant Turquia i la seva singular posició geoestratègica. El Partit de les Regions sembla que pot tornar a guanyar. Un partit que, en gràfica expressió d'un amic diputat finlandès, un dia muny de la mamella de Moscou i l’altre de la de Brussel·les. Això no agrada al president Putin. Però no hi pot fer molt. La gran novetat d’aquest diumenge pot ser la caiguda del bloc opositor liderat pe Yulia Timoxencho i l’ascens de tercers partits, especialment el liderat per un exboxejador culta, ric i exitòs. A Ucraïna, aquest diumenge, també es juga la batalla del subministrament del petroli a bona part d'Europa, la dels llargs hiverns. Hi ha una alternativa patrocinada per la Unió Europea i Estats Units: el viaducte Nabuco que comunica el mar Caspi amb el Mediterrani passant per Azerbaijan, Georgia i Turquia. Però fa poques setmanes que a Georgia un partit anomenat proliberal però també proPutin va guanyar les eleccions. Mapes, mapes, mapes... El poder dels llocs i els recursos naturals. Tan entornasolats amb la Unió Europea, no veuríem prou la importació de l’evolució de l'Europa gran, la que va més allà del Mar Negre.

La premsa internacional

Una novetat absoluta del moment polític que esta vivint Catalunya és que som minuciosament seguits per la premsa internacional. Convé que siguem ben conscients que en el món del fast food informatiu -twuits, twuits, twuits- no serem sempre a la primera fila del focus en el que estem. Per ja quedarà instal·lada la causa catalana en l'agenda internacional. Divendres em va entrevistar la televiso pública austríaca, fa uns dies la televisió pública hongaresa i, exòtic a no poder ser més, també una televisió de la Costa de Marfil. En els països mes democràtics, som seguits amb una mirada respectuosa i encuriosida. En el món mediàtic espanyol, un punt d’inflexió va ser la missiva dominical del periodista (mes o menys) Perdo J Ramirez quan fa dos diumenges va apostar per una refundació del mapa territorial amb nomes dues nacionalitats històriques amb poders singulars (quins?). I el president del Govern ja ha encarregat a un home de la seva confiança que posi fil a l'agulla. No es Javier Arenas, el líder de les firmes contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. És un clàssic que sembla que ara torna, tot i la seva intensa ocupació en les coses de la policia i els presos d'ETA. Serà sincer el diàleg? No calibren encara la velocitat de creuer que han agafat els aconteixaments a Catalunya. Waiting.

A un mes vista

Queda menys d'un mes per les eleccions al Parlament de Catalunya. A vegades penso que aquest mes ens sobre a CiU perquè el que havíem de dir ja ho hem dit, essencialment. Però m’equivoco, la capacitat de sorpresa no té límits. Per un costat, les compareixences publiques del president Mas em diuen que serveixen per explicar molt bé el seu capteniment (jo miro molt poc la televisió) i els altres partits encara poden aprofundir mes en la seva posició borrosa. Això es clar en el PSC i el seu posicionament sobre el fet nacional. Sobre la reducció de la despesa per imperatiu d’ortodòxia econòmica europea, els seus anys de govern són molt recents. Pel que fa al dret a decidir de Catalunya, aiguabarreix. El principi democràtic acaba pesant mes en un demòcrata, però l’adaptació és dolorosa, per alguns. Un PP amb un lideratge amb autonomia de vol intel·lectual podria ser temible (pensem en Josep Piqué i altres), però tampoc es el cas amb la recitadora del argumentaris de la por.

La mirada de Montoro

Dimarts 22 d'octubre de 2012. Debat de les esmenes de totalitat dels Pressupostos Generals de l'Estat de 2013. Com que Duran-Lleida encara s’està recuperant de l’operació del menisc, fa la seva intervenció assegut des de l’escó. Això fa que tinguem molt a prop el ministre Montoro que escolta, a estones, i ens mira, a estones. Quan Duran-Lleida treu en la seva intervenció la vergonyosa situació d’abandonament del desdoblament de l’N-II, el ministre Montoro em clava una mirada. Recorda que per dos cops he tret a la tribuna del Congres la seva firma d’aval al desdoblament complert de l’N-II de la Jonquera a la Tordera segons document firmat el 8 de novembre de 2011 solemnement pel cap de llista no nat com a diputat al Congres i l'avui ministre en acte solemne a la Cambra de Comerç de Girona. Alguns del PP m'han retret aquesta incisivitat. Però ha tingut els seus efectes. Montoro fa cop de cella i conversa posterior amb la ministre Ana Pastor. I cita l’N-II en la seva replica des de la tribuna. 24 hores desprès surt una nota de premsa del Ministeri de Foment anunciant l’adjudicació definitiva del mini-tram Caldes de Malavella-Sils. Molta reactiva la nota de premsa però allò que compte, la publicació en el BOE, encara no s'ha produït. I en aquest assumpte, la prudència es poca desprès de tantes presses de pel. Quedaran dos mesos per començar a moure terres i no gastar els 15.9 milions d'euros pressupostats en aquest tram. L’N-II ha estat una contundent via de desafecció política cap a l'Estat espanyol, fins i tot pels que menys els "posa" Guifré el Pelós.

15 d’octubre 2012

Un sopar ben animat

Demà dilluns a la nit es fa l’entrega del Premi Planeta d’aquest any. No es pot negar que en el camp de la cultura algunes persones gestionen amb gran sentit empresarial els seus negocis. Amb la mateixa aproximació freda al mercat amb la que es podria vendre litografies de pop-art, alguns donen premis de literatura. Tots hem llegit, algun any, el premi Planeta. Aquest dilluns el president Artur Mas presidirà el sopar d’entrega. A la seva dreta tindrà el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert Ortega, (el que diu que “es nuetra intención españolizar los alumnos de las escuelas catalanes”), a la seva esquerra tindrà a l’editor José Manuel Lara Bosch, pèrdua irreparable en una Catalunya sobirana. Un sopar ben animat.


El debat del rigor

El que sorprèn una mica al Madrid polític és que aquells mateixos que, amb un cert rigor i prestigi reconegut, plantejàvem propostes i argumentàvem alternatives en el debat polític (aquesta és la tradició del Grup Parlamentari Català durant els últims 30 anys), ara amb el mateix rigor els hi expliquem perquè hem arribat fins aquí i els hi impugnem les seves raons. Ja estaven acostumats a la traca d’alguns que fan passar bou per bèstia grossa però els remou el debat que fila prim. Aquesta setmana m’ho he passat molt bé citant el gran filòsof, teòric del dret i polític Hans Kelsen. I la seva teoria del principi de jerarquia normativa i el recordatori que en la piràmide normativa per sobre de la Constitució hi ha les Normes Bàsiques Fundants de la mateixa (Teoria Pura del Dret ,Reine Rechtslehre). I que entre aquestes normes hi ha el principi democràtic i el respecte als Drets Humans. Només així, invocant a Kelsen, es va poder resoldre jurídicament el judici de Núremberg. No sé quants dels incondicionals de cada bancada es van sentir interpel·lats per Kelsen però alguns em van venir a discutir l’argument. Fa dues o tres setmanes em preguntava a mi mateix quin era el nou sentit d’un diputat nacionalista català de CiU a Madrid en aquests nous temps. Aquesta setmana ja he trobat la resposta.

El ministre d'afers exteriors

Vaig conèixer l’actual ministre d’Afers Exteriors del govern espanyol fa uns anys sortint del museu de l’Holocaust de Jerusalem (Yad Vashem). Hi havia pocs autocars i vam quedar asseguts de costat. Vam trencar el gel a partir de l’evocació d’amics comuns i parlant de política europea. García-Margallo és un dels ministres més preparats del precari executiu espanyol. Li passa, però, que durant 18 anys va ser diputat europeu i s’ha perdut, precisament, els anys que ajuden a entendre perquè a amplis sectors de la societat catalana se li va omplir el pap i avui planteja un punt i apart rotund. Se’n va anar quan encara governava Felipe González i ha tornat de ministre del Govern de Rajoy (amb una economia a punt de ser intervinguda i amb dos nacions de l’Estat amb majoria sobiranista clara, aquests és el plat de Nadal que espera al primer ministre). García-Margallo, que va ser diputat a les Corts de 1977 encara cita al Miquel Roca d’aleshores i evoca “Per la Concòrdia” de Francesc Cambó. Tot això, avui, és material arqueològic. Del dur debat que vam tenir aquest dijous durant la tramitació del Tractat internacional per l’accés de Croàcia a la UE el que més greu li va saber va ser quan li vaig dir un parell de vegades que els consensos polítics de la Transició espanyola havien quedat enterrats. Em va dir que tal afirmació l’havia deixat “nublado”. Insisteixo: tot just aquesta setmana s’han despertat.

Només el discurs de la por?

On és el discurs i l’oferta alternativa al moment d’empenta i il·lusió que viu la societat catalana? O l’excés (Vidal Quadras enviant la Guardia Civil) o la pena (Gallardón dient que una Espanya sense Catalunya seria més pobre. I què?) o la confusió més vaporosa (els socialistes discutint si federalisme simètric o asimètric). O el ministre d’Exteriors dient que l’expressió dels ciutadans en el Camp Nou lesiona la imatge d’Espanya. No vull ni pensar quina alternativa té a aquesta urticària que li provoca la llibertat d’expressió. La força de la democràcia és imparable. Els ciutadans de Catalunya estem convocats a les urnes el 25 de novembre. Espero que des d’ara i fins aleshores viurem un debat profundament democràtic amb els pros i els contres. Fins ara el discurs de la por és senzillament, i dit amb tot el respecte, ridícul. Senyal que el discurs del viure millor es robust.

Una Espanya desorientada en la golafreria

Han passat quatre setmanes i el govern de l’Estat i els socialistes continuen sense encertar en el diagnòstic i les causes profundes d’aquesta nova època en la que els catalans volem exercir el dret a decidir després de deu anys travats en negociacions frustrades. Durant anys el catalanisme polític volia canviar Espanya per fer un Estat amable que reconegués la pluralitat nacional. (No és tan difícil, mireu Suïssa). Però Espanya vol continuar essent un Estat de matriu bàsicament castellana, tendència accentuada en els últims anys. S’han esborrat els pactes d’equilibris de la transició espanyola i els últims quinze anys de golafreria del diner fàcil han accentuat aquesta construcció d’un poder centrípet al voltant del Gran Madrid (línies de metro al no res i deliris en la política exterior i el nacionalisme espanyol). Tot això ara és una melancolia només comparable als aires de 1898.

El Madrid polític descobreix que no és “un calentón de verano”

Han obert els ulls? Aquesta setmana s’han despertat, tot just aquesta setmana, un mes després de la manifestació de l’11 de setembre. I han tingut un mal despertar. No és un “calentón de verano” com em va dir una ministra el 12 de setembre ni “una estrategia para negociar el pacto fiscal”, que em va dir el portaveu dels populars. No s’han llegit el pacte fiscal i, sobretot, no han escoltat a ningú o no han tingut a ningú amb prou autoritat des de les files del seu partit a Catalunya pel explicar-los el que estava germinant en amplis segments de la classe mitja catalana. Com que queden sis setmanes per a les eleccions catalanes, ara no és el moment d’entrar a discutir quants estan a favor de què. Estem convocats a les urnes i allí expressarem el nostre parer. En aquestes sis setmanes m’agradaria que el debat fos profund i argumentat però de moment només veig un discurs de la por pronunciat per uns que sembla que estan paralitzats en la seva pròpia por. Només així es poden interpretar les paraules del president Rajoy; “fora d’Espanya i d’Europa només s’està en el no res i conduits al buit (“a la nada”)”. Dos consideracions: amb l’amenaça no es construeix res i, en segon lloc, només un home poc viatjat o amb poca lectura d’història pot dir això.

10 d’octubre 2012

Quina por el discurs de la por!

El dia després de la històrica manifestació de l’11 de setembre de 2012, la del milió i mig de ciutadans darrera la pancarta “Catalunya, nou Estat d’Europa”, una ministra del Govern espanyol em va dir: “Esto es un calentón de verano agravado por la crisis. Cuando mejore la situación económica, todo volverá a su sitio”. Vaig pensar: “ai que equivocada que estàs, manyaga”, que deia la meva àvia. Han passat quatre setmanes i el govern de l’Estat i els socialistes continuen sense encertar en el diagnòstic i les causes profundes d’aquesta nova època en la que els catalans volem exercir el dret a decidir després de deu anys travats en negociacions frustrades. Durant anys el catalanisme polític volia canviar Espanya per fer un Estat amable que reconegués la pluralitat nacional. (No és tan difícil, mireu Suïssa). Però Espanya vol continuar essent un Estat de matriu bàsicament castellana, tendència accentuada en els últims anys. S’han esborrat els pactes d’equilibris de la transició espanyola i els últims quinze anys de golafreria del diner fàcil han accentuat aquesta construcció d’un poder centrípet al voltant del Gran Madrid (línies de metro al no res i deliris en la política exterior i el nacionalisme espanyol). Tot això ara és una melancolia només comparable als aires 1898.

On és el discurs i l’oferta alternativa al moment d’empenta i il•lusió que viu la societat catalana? O l’excés (Vidal Quadras enviant la Guardia Civil) o la pena (Gallardón dient que una Espanya sense Catalunya seria més pobre. I?) o la confusió més vaporosa (els socialistes discutint si federalisme simètric o asimètric). O el ministre d’Exteriors dient que l’expressió dels ciutadans en el Camp Nou lesiona la imatge d’Espanya. No vull ni pensar quina alternativa té a aquesta urticària que li provoca la llibertat d’expressió.

La força de la democràcia és imparable. Els ciutadans de Catalunya estem convocats a les urnes el 25 de novembre. Espero que des d’ara i fins aleshores viurem un debat profundament democràtic amb els pros i els contres. Fins ara el discurs de la por és senzillament, i dit amb tot el respecte, ridícul. Senyal que el discurs del viure millor es robust.

08 d’octubre 2012

L'Estat es retira de Girona

Inventari de la retirada de l'Estat espanyol de Girona: no desdoblament de la N-II, no soterrament del tren convencional al seu pas per Girona, renuncia a construir l'arxiu provincial (que tenen les altres tres capitals). Inventari del que queda: la base Loran abandonada i sense un preu raonable de venta, la delegació de Defensa a Girona al carrer Emili Grahit (que podria tenir molt mes servei), les casernes de la Guardia Civil buides a Cadaquès i Tossa de Mar pe gaudi de les vacances dels uniformats i les seves famílies.....l'Estat es retira de Girona. Queda la delegació del govern i una escenografia en blanc i negra de l’època dels Governadors Civils.....foto a la tardor del 2012. Sembla que ens hagin donat per perduts.

El mirall basc

Conversa llarga i serena amb un històric dirigent socialista basc. Ens reconeixem mútuament errors i desencontres. N'apunta un dels seus: "els bascos socialistes hem tret tan de pit amb els beneficis del concert econòmic basc que hem acabat donant idees ben tangibles als altres, especialment a un poble agreujat (presumptament) com el català". Una reflexió lúcida a tenir en compte. Ho diuen ells mateixos.

Els contraarguments

Fa dues setmanes, al Centre Cultural Blanquerna de Madrid, vaig escoltar el discurs més agut a favor de la permanència de Catalunya a Espanya. Un discurs amable, trabat, persuasiu... del periodista José Antonio Zarzalejos. La resta que he escoltat ha basculat entre l’excés (l’apel·lació a l’exèrcit) o el cansament recíproc (si se’n volen anar, que ho facin....). No hi ha ni esma per mantenir una proposta convincent. S’emboliquen entre el federalisme simètric i l'assimètric... sense convenciment.

El focus internacional

Aquesta setmana he estat a Estrasburg en motiu de la sessió plenària de l’assemblea del Consell d'Europa. Gran quantitat de col·legues europeus del 47 estats del Consell d'Europa m'han preguntat pel moviment polític sobiranista que creix a Catalunya. Em va entrevistar una televisió hongaresa i la televisió pública croata em va demanar que els hi facilites contactes a Barcelona perquè volen cobrir durant tres setmanes les eleccions catalanes. L'entrevista del president Mas al New York Times i també en l’edició internacional (International Herald Tribune) és una de les contribucions més polides a favor de la projecció internacional de la causa de la transició nacional.

La Legió a Sant Climent

M'han informat que una divisió de la Legió espanyola esta fent practiques a la base militar de Sant Climent Sescebes. No puc pensar res més que els legionaris i la seva cabra han decidit que els aires de l'Empordà els hi provaran. No vull pensar res més. Ja sabeu l’acudit que corre aquests dies: "van enviar els tancs a Catalunya però quan van veure els preus dels peatges, van fer mitja volta o van guillar perquè no tenien diners per pagar tant de peatge".

N-II

Dimarts 9 d'octubre a les 7 de la tarda (aproximadament). Discussió i votació al Congrés dels Diputats d'una moció de CiU perquè l'Estat traspassi a la Generalitat el tram de la N-II entre Maçanet i Tordera amb la dotació pressupostaria suficient perquè el Govern català es faci càrrec del seu desdoblament. Quina cosa vol fer amb caràcter urgent. A veure si l'Estat vol cooperar, com tan sovint es diu, o si continua l’asfíxia econòmica en forma d’infraestructures ajornades durant 17 anys.

No hi haurà llistes noves

Mentre els socialistes catalanistes arranquen les fulles de la margarita per aclarir el dubte de si fer un partit nou socialdemòcrata estrictament d’àmbit i sentit català, no deuen recordar que Catalunya no té llei electoral pròpia i encara es regeix per la llei electoral general espanyola (una assignatura pendent, una vergonya, d’aquests més de trenta anys d’autogovern). No deuen saber que els partits sense representació parlamentaria i les agrupacions d’electors han de presentar-se amb l'aval de l'1% de les firmes del cens electoral de la circumscripció. El termini per presentar llistes s’acaba el 17 d’octubre. En resum: els socialistes catalanistes ja poden començar a pensar en un vot útil més enllà del simplisme espantadis del líder impostat Pere Navarro. I mentre la CUP discuteix si es presenta o no, també hauria de començar a recollir moltes firmes en 10 dies.

Quan Chacón admirava Quebec

Recordo els anys noranta, quan Carme Chacón era professora associada de Dret constitucional a la Universitat de Girona. Jo n'era de Dret administratiu. Recordo com la professora Chacón parlava amb vibrant admiració sobre la pulcritud democràtica de les consultes sobiranistes a Quebec. Ella hi va anar a fer una ampliació d’estudis pel seu curs de doctorat. Vist avui no semblava sincera la seva devoció pel dret a decidir dels quebequesos ara que ha entrat en escena per arrenglerar-se en el discurs de la por davant el gran debat democràtic que viurà Catalunya en les properes set setmanes.

Congres de la JNC a Girona

Recordo aquells anys, ja en fa quinze o més, que a les ponències polítiques dels congressos de les Joventuts de Convergència, la JNC, fèiem plantejaments polítics i sobiranistes que eren atemparats pels dirigents convergents. Avui el discurs de Convergència és sobiranista. Abans ens convidaven al pragmatisme. Ara diuen que el més pragmàtic perquè Catalunya sigui viable i s’hi visqui bé es, precisament, dotar-nos d’estructures d’Estat propi. Fem-ho, doncs, encara que sigui per pur pragmatisme.

01 d’octubre 2012

La punyalada

Ni N-II ni soterrament- aquesta setmana ha estat fecunda en males noticies per a les comarques gironines. El ministeri de Foment ha anunciat que cancel·la el desdoblament de l’N-II de la Jonquera a la Tordera i en el projecte de pressupostos generals de l'Estat pel 2013 no hi ha cap partida pel soterrament del tren convencional al seu pas per la ciutat de Girona. Les inversions del Ministeri de Foment i els seus organismes autònoms a la demarcació de Girona ha caigut un 85%. Crònica d'una asfixia. Anem per pams.

N-II- L'any 1995 va començar la redacció del projecte de desdoblament de l’N-II i la seva conversió en autovia. L'any 2007, quan va començar la crisi econòmica, els km d’autovia a l'Estat s’havien incrementat en un 90% des de 1995. A les comarques gironines, 8 km de N-II desdoblada. Res més. Des de 2007 fins a 2012 a l'Estat espanyol, en plena crisi econòmica, encara s’han desdoblat 900 km de carretera estatal. Cap a Girona, la demarcació amb menys quilometres d’autovia de l'Estat.

El preu del desdoblament- dimarts es va publicar al Butlletí Oficial de l'Estat la cancel•lació del desdoblament de l’N-II entre Maçanet i Tordera. L’argument era l'elevat preu del km d'obra: 22 milions per km. El 4 de juliol la ministra de Foment, Ana Pastor, va inaugurar 8'7 km d'autovia A-4 a Despeñaperros. Preu del quilòmetre d'autovia segons nota oficial del ministeri: 50 milions d'euros. Doble raser.


La intensitat de vehicles- aquest dimecres 26 de setembre es va fer públic el pla d’infraestructures del govern fins a l'any 2024. En aquest pla es certifica per primer cop el no desdoblament del tram nord de l’N-II. En aquest mateix pla es contempla el desdoblament de més d'una desena de carreteres de l'Estat amb intensitat diària de vehicles d'entre 1.300 i 3.000 vehicles. L’N-II a Girona té una intensitat diària de 22.000 vehicles.

El no soterrament- la segona gran punyalada d'aquesta setmana: ni un euro pel soterrament del tren convencional a la ciutat de Girona. Recordem l'origen de tot el projecte: l’enderrocament del viaducte. Tindrem alta velocitat amb nou anys i mig de retard. No tindrem el tren soterrat. L'enterrament del sentit del projecte: esponjar la ciutat.

Una caiguda d'un 85%- les inversions de Foment a Girona cauen un 85%. Nomes diners pel etern tram Sils-Caldes de Malavella, una nova anualitat per la biblioteca provincial (l’única pendent a Catalunya) i una nova anualitat de les obres de la Seu del pont sobre el riu Ter a Girona. El Govern reconeix que fins ara només ha executat un 42% de l'obra del pont, que hauria d'haver estat acabada l'any passat. A la demarcació de Barcelona les inversions de Foment s’incrementen un 9%. Al conjunt de Catalunya s’inverteix un 11'9% del pressupost global dels ministeris inversors. Un any més s’incompleix l'Estatut que diu que durant 7 anys el govern ha d’invertir a Catalunya l’equivalent del seu PIB en el conjunt espanyol. L’inversió hauria de ser d'un 18%. I desprès hi ha la dada del freu d’execució de l'obra publica. Baixíssima a Catalunya de forma endèmica. En canvi l'any 2011 es va executar un 110% del pressupostat a Madrid i un 120% a Andalusia. Encara fan falta mes arguments?