25 de juny 2013

Tancar Catalunya

Els plans de Soraya. Hi va haver un temps, durant el franquisme, que es va escriure un llibre titulat "Construir Catalunya", era tot un programa per restaurar un país i unes institucions que havien patit una guerra civil, una derrota i quaranta anys d’intent d’assimilació. Hi va haver un temps, durant les primeres eleccions democràtiques, que es va utilitzar un eslògan que deia "Aixecar Catalunya", un temps d’esperança per reconquerir la llibertat, alliberar les nostres energies creatives, dinamitzar l'economia.... recuperar la Catalunya autònoma que després va rebre, a partir de començaments de segle, garrotades i laminacions. Aquest divendres la vicepresidenta del Govern d’Espanya, aplicada opositora de l'Estat amb un menyspreu còsmic a la tradició política recent, ignorant de la història i més alta mandarina que política amb vibració interior, acaba d’anunciar un nou programa polític de l'espanyolisme governant: tancar Catalunya.

Un propòsit nascut de la ignorància i la miopia. Hi havia un temps que a la Moncloa hi havia polítics, ara hi ha virreis que sabrien administrar més les colònies d’ultramar que un Estat amb una crisi territorial profundíssima. Només des d’aquesta ignorància es pot proposar tancar les institucions bàsiques del sistema institucional català: el Consell de Garanties Estatutàries -el nostre tribunal constitucional en l’àmbit de les nostres competències-, el síndic de greuges, el servei català de meteorologia, l'organisme que vetlla per la lliure competència.... tota aquesta tropa que han escrit aquest document devien escoltar, de petits, a casa, el feliç que eren els seus pares com a alts servidors d’un estat centralitzat i predemocràtic. Tancar Catalunya, tancar l'Estat autonòmic, tallar amarres amb aquesta Catalunya desvinculada emocionalment d’un Estat espanyol ineficient.... quins cracks, quins patrocinadors del fi de cicle que s'acosta!

Sobresous. Aquesta setmana un diari de la dreta madrilenya que sobretot vol vendre diaris i aplaudir l'aguirrisme i l'aznarisme, ha publicat els "sobresous" que durant anys i anys han cobrat els mes alts càrrecs de la direcció del PP. El més preocupant de tot això és que la dreta espanyola té la “patxorra” d’estar convençuda que amb el sou de diputat no es pot viure cada mes. Tot un manifest sobre la vida i el servei públic.

Que farà Espanya? En el Consell Europeu de finals de setmana molt probablement s’acceptarà la candidatura de Sèrbia per iniciar negociacions per entrar, algun dia llunyà, a la Unió Europea. L'altra cara de la moneda és que els 27 donaran un estatus de partenariat privilegiat a Kosovo. A la pràctica és el definitiu reconeixement de Kosovo per part de la Unió Europea. L'acord s'ha d’adoptar per unanimitat. El Regne d’Espanya, que farà? Ser més papista que el Papa? Es menjarà les seves paraules del passat i firmarà que sí..... i ja veurem com ho explicarà.

Agramunt. Divendres 21 de juny, primer dia de l'estiu. He anat a fer una xerrada-col·loqui a Agramunt, a l'Urgell. Una conducció agradable per l'Eix Transversal, els camps de ponent en un vespre dolç. A la conferència sobre el dret a decidir hi han vingut regidors i militants socialistes i fins i tot el regidor únic del PP que s'ha passat al grup mixt. Col·loqui llarg, convicció que el dret a decidir s'instal·la com un principi democràtic transversal que desborda les fronteres dels partits. Miro, a mitjanit, la portalada romànica de l'església del segle XII i torno cap a casa.

17 de juny 2013

Del TAV, els visats, la N-II i l’estabilitat en el govern


Les obres de la Seu- Dilluns 10 de juny. Visito la zona del carrer Gironella i l’antiga Plaça Europa (que mai tornarà a ser plaça) de Girona, l’àrea més castigada per les eternes obres de l’entorn de l’estació del tren d’Alta Velocitat. Quina falta de programació! He vist que el dimarts 11 a la Comissió de Foment es discutirà un tema semblant sobre la imminent posada en funcionament del TAV Madrid-Alacant sense que les obres d’urbanització del voltant de l’estació d’Alacant estiguin acabades. Els veïns del carrer Gironella ja podran circular i fer el gir cap a Emili Grahit en poques setmanes. Els veïns de l’antiga Plaça Europa, en canvi, encara hauran de viure amb unes balles que els hi han enfonsat els negocis durant cinc o sis anys. Encara hi ha molta feina a fer de diàleg amb el Ministeri de Foment per trobar nous usos a l’ampli espai de l’antic Parc Central i l’antiga Plaça Europa. Per cert, convindria trobar alguna nova plaça per batejar-la amb el nom d’Europa, la de davant de l’estació de trens, per exemple.

Visats antidiluvians- Dimarts 11 de juny, em tanco a documentar-me bé per preparar la interpel•lació que faré dimecres al ministre Margallo sobre l’agilització del l’obtenció de visats turístics, de negoci, de congressos o d’investigació per entrar a l’Estat espanyol. Em quedo amb una dada que demostra la necessitat de modernitzar la xarxa consular: el temps per obtenir un visat per entrar a Espanya està entre els 10 i els 20 dies. El temps per obtenir un visat per entrar a Alemanya, França o Itàlia és de entre 2 i tres dies. I tots els estats de la zona Schengen es regeixen per la mateixa norma. Aquesta ineficàcia resta competitivitat a les empreses que fan comerç internacional o al turisme.

No ajudar al turisme- Parlant de visats, una altra notícia que clama al cel sobre la ineficiència de la xarxa consular. L’administració aeroportuària catalana va detectar que uns tour operadors de Colòmbia volien organitzar un combinat de vol Bogotà-Barcelona amb la companyia Avianca (vol que ara ja està en funcionament) i un creuer pel Mediterrani amb Barcelona com a punt de partida i arribada. Sembla ser que existia un mercat interessant de colombians de classe mitja i mitja alta atrets per aquesta oferta. Les traves per aconseguir visats van ser tantes que el tour operador ha decidit fer volar els clients a Miami i oferir-los un creuer pel Carib. Quan parlem d’un Estat ineficient, parlem d’això, per exemple.

Les obres de la N-II- He rebut respostes oficials del Govern de l’Estat sobre les obres de la N-II. El resum és molt senzill: de tot el que havien pressupostat per 2012 pel tram Caldes de Malavella-Sils, s’han gastat només un 4’62%. Les obres de reinici de l’obra van ser adjudicades el 17 de setembre de 2012 i tenen un període d’execució de 15 mesos. Haurien d’estar acabades el desembre d’aquest any o el gener de l’any que ve. He de trucar a l’alcalde Salvador Balliu perquè em digui com va el ritme de les obres. En els diferents trams de Girona a la Frontera francesa, reconeixen que es van gastar un 0% del que van pressupostar. I del tram Maçanet de la Selva-Tordera reconeixen que es van gastar un 0% i que aquest tram de carretera ha deixat de tenir interès per la Xarxa General de carreteres de l’Estat i que, per tant, no serà desdoblada. El 26 d’abril de 2012 la ministra va obrir la porta a traspassar la carretera, en aquest tram, de 9 quilòmetres, a la Generalitat. Si ho fan amb la dotació pressupostària suficient, estic segur que el Govern català faria les obres amb determinació i rapidesa. No es pot deixar un nucli de més de 200 mil habitants de les comarques gironines (Selva marítima i part de la Selva interior) sense connexió amb autovia a Girona, a no ser que els plans del Govern és que Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar cada cop tombin més cap a la zona metropolitana de Barcelona. Mapes, mapes, mapes....

Governar i fer la consulta- El president de la Generalitat ha presentat el Pla de Govern per la legislatura 2012-2016. Seria absolutament estúpid que es quedés instal•lat en el debat polític català un fals binomi entre governar o fer la consulta per exercir el dret a decidir. L’exercici de la consulta forma part del programa de govern però només des de l’estabilitat del govern del dia a dia es pot construir un futur de llibertat. Aquesta és una legislatura que molts volem que sigui excepcional però fins i tot en els moments més importants de la història no es pot deixar de governar el dia a dia. I ara més que mai les decisions del dia a dia són importants perquè en un context de crisi econòmica unes bones o unes males decisions poden condicionar el ritme de la recuperació econòmica. Les agendes corren en paral•lel i una gran majoria del Parlament de Catalunya sosté l’opció del govern de celebrar una consulta sobre el dret a decidir. Que es pugui celebrar o no dependrà dels passos a donar en els propers mesos i de la resposta democràtica o esclafadora que doni el Govern central. Fem les coses per la via dels mecanismes constitucionals i segons es contempla en el l’acord d’investidura i governabilitat CiU-ERC: primer demanem la celebració d’un referèndum al Govern espanyol i autoritzat pel Congrés dels Diputats. Continuem amb la tramitació de la Llei catalana de Consultes. Tot amb les màximes garanties jurídiques. Esperem la reacció.

05 de juny 2013

Inventari d’Estat propi

Ningú va dir que les coses es poden canviar de la nit el dia. El que compte és la determinació, la ferma determinació. El nord clar. Aquest dilluns el president de la Generalitat i la directora General de la UNESCO Irina Bokova han firmat un acord de col•laboració que permet la presència directe de la Generalitat a la UNESCO en l’àmbit de les seves competències en cultura, ciència i educació –que són les matèries de la UNESCO- i d’acord amb l’article 198 de l’Estatut. “No és tot el que volem, perquè algun dia voldrem tenir representació permanent, però és més del que tenim ara” ha afirmat el president Mas. Podríem dir que és un “peix al cove” en l’àmbit del reconeixement internacional. I aquest és un canvi d’orientació importantíssim i a destacar. Que lluny queden aquells anys de negociació pessic a pessic amb el Govern de l’Estat espanyol i amb un munt de lletra petita dels ministeris i els advocats de l’Estat que deixaven anèmic l’acord polític. Volíem aconseguir el reconeixement del nostre fet nacional a través de l’Estat espanyol i això ja s’ha vist que no era possible.

Ara, hem entrat en una nova fase d’acord amb el projecte de Transició Nacional cap a l’Estat propi. La negociació ja es produeix a nivell internacional (la presència a la UNESCO n’és un exemple clar), la normalització de l’explicació del fet nacional català ja es dona en les relacions internacionals. Els Estats tercers continuen dient que el dret a decidir del poble de Catalunya és un afer intern de l’Estat espanyol –pur i comprensible llenguatge diplomàtic que s’ha de valorar perquè ningú n’ha parlat en contra- però cada cop més països netament democràtics no podrien entendre que el Govern espanyol no deixés expressar als catalans a les urnes sobre el seu futur col•lectiu. De fet, molts ho donen per fet, no coneixent prou les resistències de la política espanyola. Ho consideren el més normal. Cap batalla no es guanya si no es lliure amb determinació. L’Agència Tributària catalana anirà agafant volada en els propers temps. Les exportacions creixen, les inversions internacionals són una obsessió, els trens de rodalies poden ser operats per una companyia diferent de Renfe –i que bé que ens aniria!-, el port de Barcelona va fent la seva feina, el turisme anirà bé aquest estiu – quanta sort que tindrem de Rússia, Ucraïna i altres exrepúbliques soviètiques. Els telèfons de la Generalitat ja no tenen Telefònica d’operador. Estructures d’Estat propi, un lliscar suau i persistent, unes plaques tectòniques que es van separant.