28 de gener 2006

Notes d'un observador de les eleccions palestines


Acabo de tornar d’Israel i Palestina on he tingut l’oportunitat i l’honor de ser un dels observadors internacionals de les eleccions parlamentàries que han proporcionat una àmplia majoria absoluta a l’organització Hamas, considerada una organització terrorista per la Unió Europea i pels Estats Units, i que ha provocat un veritable terratrèmol a la delicada zona del pròxim orient.

Unes quantes anotacions de la setmana. Unes primeres impressions. Els palestins han votat molt més contra Fatah i la corrupció que reinaba a l’Autoritat Nacional Palestina que no pas a favor d’un moviment religiós fundamentalista. Dit això, el resultat és d’una aclaparadora majoria per Hamas i ara té les mans lliures per islamitzar una societat que feia els primers passos cap a la democratització com a pas necessari de la fulla de ruta per aconseguir una solució estable en el conflictes entre israelians i el món àrab. Aquí rau un dels principals interrogants del dia després de la victòria: Hamas es moderarà o aplicarà el seu programa de dalt a baix. Si l’aplica, és per esgarrifar-se, si entén que ha recollit un vot més a la contra que un vot tot ell islamista, entendrà la necessitat de moderar el seu missatge.

Aquesta setmana el sis parlamentaris de la Comissió d’Exteriors del Congrés que hem estat sobre el terreny ens hem entrevistat amb moltes persones i cap d’elles pronosticava una victòria tant aclaparadora del moviment islamita. Ni els màxims dirigents de Fatah, ni els candidats de les dues llistes més “occidentalitzades” que tot just dimarts el vespre es veien complementant i falcant una victòria de Fatah. Ni tan sols el murri i experimentat Agustín Remesal, corresponsal de TVE al Pròxim Orient, i que encara el dimecres al matí davant la porta de Jaffa de Jerusalem em pronosticava una victòria del partit històric de l’OLP. Ni Isabel Galí, la corresponsal de TV3, ni els periodistes més veterans en el conflicte. Ni un havia ensumat el malestar larvat i l’eclosió de l’islamisme a Palestina.

Mirem-ho d’una altra manera, tal com deia Ana Palacio aquesta setmana a tothom qui la volia escoltar a l’hotel Embasador de Jerusalem i contrariant l’opinió del seu exjefe, del president Aznar. Palacio s’ostenia que l’entrada d’una organització amb fortes ramificacions terroristes a les institucions és una oportunitat per allunyar-la de la lluita armada. És un punt de vista a tenir en compte. I, de fet, les primeres declaracions del president del Estats Units i de la seva secretària d’Estat van ser extremadament prudents. Com les del ministre Moratinos, coneixedor a fons del conflicte. La Unió Europea, en canvi, ha quedat mentalment bloquejada per prendre un protagonisme en el nou escenari. Tal vegada perquè Javier Solana no va fer res més que alimentar el vot de l’islamisme radical anunciat, fa un parell de setmanes, que les ajudes de la UE quedarien cancel·lades en cas d’una victòria de Hamas. Declaracions que han molestat profundament a tots els candidats més “occidentals”.

Vaig assistir al recompte de vots en un col·legi electoral dels afores de Jerusalem (tècnicament Jerusalem 2, on han d’anar a votar la major part dels palestins de l’Est de la ciutat). Allí ja vaig poder notar que Hamas tenia una gran fidelitat de vot en la meitat dels candidats elegits en llistes obertes mentre que el candidats de Fatah eren votats amb molta menys disciplina i amb clars vots de càstig cap a les cares de la vella guàrdia. Vull dir que el vot dels guanyadors era un vot “militant i disciplinat”. Per molts motius: per una bona mobilització, pel factor religiós, per les campanyes fetes a les mesquites.... i per un munt de diners destinats a fer una campanya molt ben dissenyada. Preguntar d’on provenen aquests fons és una pregunta pertinent i clau en tot aquest joc. Iran, Aràbia Saudí? El que és cert és que els països musulmans més religiosos volien aprofitar l’organització d’unes eleccions democràtiques en un país àrab per enviar un missatge: “Mireu què passa (occidentals demòcrates) quan forceu organitzar unes eleccions en un país àrab”. És una lectura possible. Però no és un país àrab qualsevol sinó l’epicentre d’un dels conflictes més sensibles del planeta. Ara el president Abbas té fins a cinc setmanes per encarregar la formació d’un nou govern El procés de Pau, que fa una setmana semblava rellençat queda absolutament paralitzat a l’espera dels primers moviments del nou govern però també pendent de les eleccions legislatives israelianes del 28 de març. L’última enquesta de divendres del diari Haaretz continuava donant una victòria clara al nou partit Kadima i detectava un lleu retrocés del Likud.
Dimecres al vespre, dijous al matí... alguns familiars i amics em trucaven per saber si tot “anava bé” i si hi havia “calma” al carrer. Un cop més, les imatges televisives multiplicaven i feien reverberar els aconteixements. Certament dijous un grup va intentar assaltar el parlament, a Ramalha. Estavem tres carrers més amunt. I aquella mateixa nit vam assistir a la proclamació de resultats al Centre Internacional de la mateixa ciutat. I sortint vam sentir algunes salves de kalashnikov a l’aire i alguns himnes patriòtics. Però amb una mica de coneixement del terreny i del conflicte, hom es fa la idea que això forma part de la quotidianitat. El mateix dijous al matí, a primera hora, vam passejar per l’esplanada de les mesquites. Calma i oracions. A pocs metres, al Mur de les Lamentacions, els jueus continuaven amb les seves oracions, just el dia mundial de la commemoració de l’Holocaust. Una realitat densa i complexa. Un país amb més història que terra. Vindrà una nova intifada? Abans s’han de respondre molts altres interrogants. N'anirem parlant. Avui, però, la solució del conflicte està més lluny. La història, però, sempre troba viaranys per continuar.

21 de gener 2006

Redreçar l'Estatut valencià

El secretari general del Partit Socialista del País Valencià va anunciar ahir divendres la disposició del seu partit, el PSOE, de revisar la redacció del projecte de llei de reforma de l'Estatut valencià en dos punts especialment sensibles: la denominació de la llengua i la definició de l'anomenada barrera electoral per accedir a les Corts valencianes. Uns apunts sobre aquest assumpte.
En primer lloc cal dir al senyor Pla: benvingut a casa, benvingut al seny i a la decència intel·lectual. Dic això perquè fou ell mateix en nom dels socialistes valencians que va firmar un acord amb el Partit Popular de reforma estatutària per consens PP-PSOE que contenia aquests dos extrems que ara estan disposats a revisar. Tinc la satisfacció de ser membre de la ponència de reforma de l'estatut valencià en nom del Grup parlamentari català. A la foto em podeu veure en el dia del debat de la pressa en consideració, el 21 de setembre de 2005.
El cas de la llengua és especialment sagnant. Hem tardat més de vint anys per superar la judicialització de l'anomenada "batalla de la llengua". Hem necessitat vint anys per deixar clar que parlem d'una llengua amb dues denominacions: valencià i català. La proposta de reforma enviada per les Corts valencianes a les Corts Generals introdueix l'expressió "idioma valencià" quina cosa porta, com a mínim, a l'equívoc i a la interpretació, altra volta, judicial de la unitat lingüística. En política es poden i s'han de discutir moltes i moltes coses però fins ara mai hem sotmès a votació la llei de la gravetat. Igualment, una de les manipulacions més barroeres i escandaloses des de la recuperació de la democràcia ha estat la batalla de la llengua. Conflicte polític, que no filològic, que he requerit de molt seny i bon fer. El Partit Popular porta uns quants anys coquetejant amb el secesionisme lingüístic. I els socialistes els hi van aplaudir amb el vot favorable del projecte d'Estatut valencià. Em sembla que és de justícia recordar el paper de defensa de la unitat lingüística que ha fet el diputat Ciprià Ciscar en la ponència parlamentària de la qual formo part en nom del meu grup parlamentari.
A l'altre extrem, la posició del Partit Popular. El dia del debat de pressa en consideració vaig preguntar a Esteban González Pons, conseller-portaveu de la Generalitat valenciana, si en aquell moment parlàvem la mateixa llengua. Em va respondre: "Filològicament sí, políticament no". Cinisme destil·lat.
Després també hi ha la qüestió de la "barrera electoral". Actualment es necessita un 5% dels vots en el conjunt del País Valencià per poder accedir a les Corts. Aquest 5% que ha barrat el pas al Bloc Nacionalista Valencià que s'ha quedat a les portes amb un 4'8% tot i treure més d'un 7% a Castelló. A Castelló, per exemple, els dos últims diputats adjudicats a PP i PSPV tenien menys vots que el Bloc. El sistema electoral proporcional menys proporcional d'Europa. Nosaltres pensem que hauria de ser la llei electoral i no l'Estatut el que fixés aquest llindar. En tot cas, benvinguda sigui aquest rectificació. Si apliquéssim el criteri del 5% dels vots a les eleccions catalanes o espanyoles, el Parlament espanyol seria bipartidista i el català durant molts anys hauria tingut molta menys pluralitat política.
Ahir semblava que aquest era un viratge dels socialistes i, en tot cas, una petició d'Izquierda Unida. Cal dir que els socialistes no poden modificar aquests dos punts perquè no hi han presentat esmenes i cal dir que fer referència només a IU és parlar amb parcialitat. Perquè els que tenim presentades esmenes en aquests dos punts som CiU, ERC, IU i BNG. Serà a partir d'aquestes esmenes que el PSOE podrà redreçar el camí del qual s'havia allunyat del bracet del Partit Popular valencià. Confio que tot això vagi de bo.

20 de gener 2006

Un militar socialista, altres temps

Essent diputat socialista per Barcelona a les Corts constituients, el militar Juli Busquets va afirmar l'11 de setembre de 1977 en una entrevista al setmanari Interviu: "La Constitución de Nebraska o Arizona no se tiene que discutir para nada en el Capitolio, como el Estatut de Cataluña no deberia pasar por la Cortes, porque el federalismo traslada la soberania del todo a las partes, sin destruir la unidad". En canvi, avui, això no ho diuen ni els militars ni els socialistes catalans, doble condició que reunia Juli Busquets.

18 de gener 2006

L'obra de la Seu


La construcció del túnel de Toses, peça fonamental de la comunicació per l'eix pirinenc, és l'obra de mai començar. No l'obra de la Seu sinó la promesa mai complerta. Els Pressupostos Generals de l'Estat per 2006, per exemple, fan desaparèixer pràcticament el túnel de Toses com a prioritat del govern central.
A més de portar un cop més la necessitat de construir el túnel a debat al Congrés dels Diputats, és l'hora de dir que la variant de Ribes de Freser pot començar ja ara i com a peça separada del projecte de connexió Ripollès-Cerdanya. Aquí podeu trobar la iniciativa que hem presentat al Congrés dels Diputats.

17 de gener 2006

Estan madurs pel debat?


Un periodista d'un diari econòmic de Madrid demana parlar amb mi d'Innovació més Desenvolupament aplicats a la sanitat. Diguem que és un diari econòmic que surt cinc dies a la setmana, ja ens entenem. Parlem. Comença amb preguntes molt vagues. Vaig responent amb detall i vocació de deixar clara la nostra posició, la del grup parlamentari. Continua i em pregunta si hi ha molta indústria farmacèutica a Catalunya. Li responc que sí i li dono el percentatge sobre el conjunt espanyol. La conversa es desenvolupa en un clima de correcció. Sembla solvent en les preguntes. Després em pregunta si és previsible que hi hagi coincidència amb altres grups catalans. Li responc que no ho sé però que és raonable pensar que sí. I després deixa anar la pregunta que veig que tenia guardada des de bon començament, com a tesis per l'article que ja tenia escrit al cap: "¿Esta coincidencia forma parte de la negociación del Estatuto?".
Respiro i intento ser tan educat com contundent. Li dic si mai li han preguntat si hi ha relació entre el fet que ell sigui de Madrid i que a Austràlia hi hagi cangurs. Renoi! Quanta teoria conspirativa que corre! No sé com acabarà la negociació del cap de setmana i el que sé m'ho guardo que és el que correspon. En tot cas: amplis sectors de la societat espanyola teòricament més formada i informada no estan a punt per mantenir el debat que hem obert amb l'Estatut. Simplement, els hi resulta més còmode no veure un burro a quatre passes.
Segon apunt: l'acord no pot ser ni bo ni regular. Ha de ser extraordinari, com ho va ser l'acord del 30 de setembre de 2005. És possible? Nous elements per saber-ho en els propers dies.

15 de gener 2006

Vint anys esperant el TGV



L’any 1986 el govern de la Generalitat va encarregar la redacció d’un primer projecte per la connexió ferroviària en alta velocitat entre Barcelona i la frontera francesa. Va ser el primer cop que es va parlar d’Alta Velocitat a Espanya. I va ser, en un primer moment, una proposta mal rebuda. El ministeri de Transports del moment, Abel Caballero, es va llançar en contra de la proposta i va fer un defensa tancada de “l’ample de via espanyol”. Al cap d’uns anys la posició va canviar i el 1992 Sevilla i Madrid estaven connectats per alta velocitat. Tothom sap que Sevilla és una ciutat a tocar just a França, ideal per la interconnexió ferroviària.
Han passat vint anys des d’aquella primera proposta que va redactar Albert Vilalta, en aquell moment director general de Ferrocarrils del Govern català. Vint anys. El govern del Partit Popular va fer filigranes fins l’últim moment per fer veure que compliria el compromís de l’arribada a la frontera francesa el 2004.
Ara l’executiu socialista es compromet que la connexió amb la xarxa europea, objectiu inicial, serà el 2009. Lamentant-ho molt, en dubto.
El que existirà el 2009 serà la connexió Figueres-Perpinyà acabada i amb el constructor i explotador de l’obra (perquè cobrarà un cànon) parant la mà per cobrar. Per cobrar un servei que difícilment es posarà en marxa perquè no s’haurà arribat a temps de culminar la construcció del pas del tren per Barcelona i Girona. Solucions que tot just ara s’esbossen. Comptat i debatut, doncs, un quart de segle després podrem pujar al tren. Aquestes són les queixes d’una Catalunya pràctica que queda esmaperduda (favagirada, que diuen els pagesos de la Garrotxa) quan el vice-president econòmic anuncia una caiguda de la inversió pública de l’Estat a Catalunya pels propers cinc anys o quan els dirigents del Partit Popular converteixen en una creuada contra “el nacionalisme exacerbat i sobiranista” plantejaments de la vida pràctica.

14 de gener 2006

Horaris? Societat oberta


El Govern de l’Estat, i més concretament el seu ministre de Treball i Afers Socials, pretén impulsar un canvi en profunditat dels horaris laborals basat en menys temps d’interrupció del treball per dinar, una hora, i de tal forma que a les sis, a tot estirar, es pugui sortir del treball. És una bona idea, en part – perquè això no es pot forçar per cap llei, lògicament- però només aplicable a aquelles persones que treballen en el camps econòmics de la societat industrial. Per a les noves formes d’economia oberta, en canvi, aquest criteri de “a les sis a casa” és d’impossible compliment. Cada cop més el treball és obert i es distribueix de forma oberta, sobretot pels professionals liberals. I, alhora, algunes feines, gràcies a l’hiperconectivitat del mòbil i internet, tenen una dedicació sense horaris. Dit això, benvinguda sigui aquesta iniciativa que també ens hauríem d’aplicar els parlamentaris perquè el ministre Caldera sap que els plens de dimarts i dimecres s’acaben a altes hores de la nit. Quarts d’onze, quarts de dotze. Això sí, amb grans temps de pausa per els “almuerzos de trabajo” i els “cafelitos”. Anem per feina!

11 de gener 2006

Greus dificultats en la negociació

La negociació de l'Estatut no va bé. És too much per alguns interlocutors. Fixeu-vos que el ministre Solbes el 1982 ja era un alt càrrec del govern socialista, aquell moment director general. El mateix li succeeix al portaveu Rubalcaba que estava d'alt càrrec a Educació. Ells parlen el llenguatge de la negociació puntual en èpoques de majoria relativa i el que tenen sobre la taula és un projecte de nou Estatut. No hi ha sintonia d'ona, doncs. No van més enllà d'uns límits mentals construits en més de vint anys de servei a un determinat concepte d'Estat.
Entre el màxim que el partits pro Estatut poden reformular i el màxim que els representants socialistes poden oferir hi ha molt de camp. Això vol dir que la negociació se'n va en orris? Potser haurem d'arribar a la conclusió que la política espanyola no està madura per afrontar un debat global com el que planteja l'Estatut i que només podem fer avenços puntuals. El que no es pot fer és vendre uns avenços puntuals com un nou Estatut per a una generació. Així estan les coses ara.
Només podria succeir que el president Zapatero fes saltar la crosta de la resistència que té dintre del seu propi partit i entre els seus més propers col.laboradors. Seria trencar esquemes i tocar el voraviu als "factics". El diputat de León i "los facticos" de Madrid.Podrà?

La fugida de Guinea

El paper d'Espanya a Guinea Equatorial i concretament en el moment de la seva descolonització, no va ser gens ben portat. Hi ha unes quantes famílies catalanes, no parlo d'una dotzena, parlo de moltes més, que en aquell moment van veure trencada la seva vida. Els governs espanyols han mirat cap a una altra banda cada cop que hem portat aquest tema a la Comissió d'Afers Exteriors del Congrés.
Si és temps de demanar responsabilitats i reparacions, també haurem de parlar de Guinea Equatorial. Aquesta és una de les iniciatives que discutirem properament:
http://www.ciu.info/fitxa_noticies.php?news_ID=4451

10 de gener 2006

No fer trampes al solitari

A l'editorial del Financial Times d'avui em remeto. A vegades fa falta amplitud d'angle per veure les coses en el seu conjunt.
Vull dir que Déu n'hi do que hagi de ser l'editorial d'un diari econòmic britànic el que recordi amb gran lucidesa quatre idees clares: Catalunya té dret a proposar, a Espanya hi ha un règim fiscal singular com el basc i és legítim que alguna altra nació proposi un model semblant, els militars són funcionaris que han de fer la seva feina i no poden prendre part en el debat polític i la imatge de l'Estat queda ben malparada amb aquest pronunciamnet político-militar i després d'una tant llarga i trista història de pronunciaments militars. Els reculls de premsa internacionals en van plens! No fer el ridícul, sobretot i sempre!
Això que ho veuen clar fins i tot en una prestigiosa redacció de Londres sembla que no ho veuen ni el líder de l'oposició ni uns quants mitjans de Madrid. Ai que prim que és el debat polític a Espanya! Quant que pesa encara la massa testicular en l'argumentació política espanyola! A vegades, des dels escons del Congrés, fa basarda.
Encara que sembli el contrari, aquests dies i aquestes hores no són gaire bones per escriure sobre l'Estatut. El procés de negociació és un procés dinàmic i hem de fer una valoració de conjunt quan s'escaigui. Potser diumenge però em sembla que va per més llarg.
Mentrestant, les coses queden dites. I sempre s'ha dit que es coneixen les persones sota situacions de pressió. Avui, com a finals de setembre de 2005, coneixerem - sota situació de pressió- el caràcter i les actituds d'uns quants líders polítics. En tot cas, en una negociació sempre hi ha una màxima que és vàlida: no es pot jugar al solitari i fer-se trampes. Tard o d'hora t'enxampen. Per tant, idees clares i sinceritat. Per cert, m'han dit que el president d'Esquerra està de vacances a l'altre extrem del Mediterrani. Just aquests dies de negociació. M'he quedat perplex.

08 de gener 2006

El tinent general sediciós

El tinent general José Mena Agudo ha estat arrestat i serà destituit en el proper Consell de Ministres. Es va dedicar a pronunciar un discurs netament polític on va vincular el contingut actual del projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya - que és el que defensem i que va ser aprovar el 30 de setembre- amb l'article 8 de la Constitució espanyola. Els militars no tenen cap legitimitat per erigir-se en interprets de la Constitució.
Primer apunt: una refroma constitucional hauria de contemplar un "reajust" a fons del redactat de l'article 8 CE que certament és massa ambigu i tributari del joc d'equilibris de la transició. Tot aquell redactat s'haria d'esbandir. Segon: el govern ha actuat amb habilitat i, formalment, a instàncies del Cap Major de la Defensa. Tercer: encara que sembli rebuscat, segurament aquesta sortida de to obliga una mica més a l'acord polític per un nou Estatut. No a qualsevol preu però sí per marcar distància respecte a aquest pronunciament que instal.lat en aquest temps té un fort valor polític. Quart: el Partit Popular l'ha tornat a errar perquè ha tornat sobre l'estratègia del tot o res, o guanyar en solitari encarnant l'Espanya emprenyada o l'aïllament. Un missatge còmplice i comprensiu amb un discurs sediciós deixa ben retratat el Partit Popular. I en el camp del centre basculant, la comprensió popular cap a un militar que fa sorollet de tancs envia una nova onada d'empatia cap a l'intent - només és un intent difícil- d'acordar un nou Estatut.

07 de gener 2006

Un poble escampat pel món

Si entreu a la pàgina web de la versió anglesa del diari Haaretz http://www.haaretz.com/ podreu clicar una finestra per escriure una pregària per la salut del primer ministre israelià. Us recomano que hi feu una visita. Veureu que el poble jueu encara és un poble escampat arreu del món. Perquè els missatges també arriben d’arreu del món. I arriben a través del mateix mitjà que ara fa possible que ens poguem comunicar. Des de qualsevol replec del món.

05 de gener 2006

Israel i altres apunts


5 de gener. D'aquí a un parell d'hores, anirem a veure els Reis d'Orient amb les nenes. Passen coses arreu, petites i grans. Una de les rellevants de les últimes hores és l'infart cerebral agut del primer ministre israelià Ariel Sharon. Podeu seguir l'evolució de la notícia pas a pas en els dos grans diaris d'Israel, en les pàgines web http://www.haaretz.com/ i http://jpost.com/ A la foto em podeu veure al seient del primer ministre de la sala del consell de ministres del govern israelià. Primavera de 2005. La pregunta és saber com es descabdellaran les eleccions generals de març a Israel sense Sharon en l'escena política. Qui ocuparà aquest seient? Kadima, el partit fundat per Sharon, era com una obra d'autor. Les enquestes li donaven fins a 42 diputats, un excel.lent resultat, fins ahir. Ehud Olmert avui és el primer ministre en funcions i un dels tres succesors possibles. Israel-Palestina és com la gran clivella entre dos mons, la gran falla entre dos mons. I els mitjans de comunicació del nostre país s'haurien d'aproximar al conflicte amb una mica més de ponderació, amb molt menys de maniqueisme.
I passen tantes altres coses. Avui alguns mitjans escrits reprodueixen les imatges de la gravació en un video de seguretat de la mort d'una indigent després de ser maltractada i cremana per tres joves en l'interior d'un caixer de seguretat a Barcelona. Tres nois d'entre Muntaner i Balmes, per sobre de General Mitre. Això també passava abans però no ho veiem filmat? Potser sí que fa pocs segles hi havia més violència que ara. Potser sí però unes formes de violència diferents.
Poc de la negociació de l'Estatut. Només que veig que Miquel Iceta i el ministre Montilla continuen a la part del PSOE en la taula de negociació. Literalment i físicament en els seients de la part que pretén rebaixar allò aprovat amb el vot del grup socialista al parlament català. Aquests dies a les cartelleres dels cinemes hi ha la película Los dos lados de la cama, el títol escaient al paper dels socialistes catalans. Paper que se'l podrien ben estalviar i que si el fan és perquè els hi deu venir de gust. Recordeu qui erem els més íntimament satisfets el passat 30 de setembre, el dia de l'aprovació del projecte d'Estatut al Parlament de Catalunya. Que els Reis d'Orient us portin els regals que us convinguin i eviteu estar "sobreregalats" que es veu que és un dels mals que patim. Renoi quina societat més panxacontenta! Per alguns, és clar.

04 de gener 2006

Què és publicitat institucional?

El dijous 22 de desembre el Congrés dels Diputats va aprovar definitivament la llei de publicitat institucional. És una norma de la qual he tingut l’honor de ser ponent i que ve a posar ordre i concert als objectius de la publicitat dels poders públics; és a dir, amb què es poden gastar els diners dels ciutadans les institucions quan fan publicitat.
És una llei de limita i racionalitza la publicitat i que la vincula amb finalitats d’informació, divulgació... En definitiva, que prohibeix les campanyes “d’autobombo”. D’aquest filtre segurament cap partit polític se’n salva, en una institució o altre. Però uns més que altres. Per exemple, amb l’entrada amb vigor de la norma la campanya Barcelona batega de l’Ajuntament de Barcelona contravé la llei. Existeix un socialisme municipal barceloní molt tendent a realitzar campanyes d’autoajuda i creixement personal (Barcelona batega, Barcelona i tu...) que són l’antítesi del que pretén la llei i del que crec que ha de ser el capteniment dels poders públics en la nostra vida qüotidiana (no embafar).
Ja veieu que es pot tenir més sintonia d’ona amb el socialisme regeneracionista espanyol que amb el vell socialisme no reformat català.
Per cert, a la nova llei hi hem introduït que la publicitat de l’Estat es farà amb la llengua del mitjà. N’hauria de prendre nota el Ministeri de Foment que fa la publicitat en castellà a la premsa escrita en català.

03 de gener 2006

Radio Liberty a la platja de Pals

Fa quatre anys, set mesos i una mica més d'una setmana que les instal.lacions de Radio Liberty a la platja de Pals (Baix Empordà) estan en desús i degradant-se, amb un evident perill per la seguretat de l'entorn. Ara se’ns ha anunciat que seran desmantellades durant el primer trimestre de 2006. Potser ara va de bo. Continuo pensant que és un greu error mediambiental la dinamitació “controlada” de les instal·lacions, tal com ho pretén fer el Ministeri de Medi Ambient. Vegetació i dunes en quedaran mal parades. Parlem d’una zona d’un futur parc natural. La Facultat de Ciències de la Universitat de Girona ha publicat diversos articles sobre el singular patrimoni natural d'aquell sistema dunar. D’això, però, el Departament de Medi Ambient no en diu ni mu. La seva obsessió ha estat conservar una antena per captar els indicadors del canvi climàtic. Precisament allí, des del cim d’una antena solitària. Un invent de Mortadelo y Filemón que ens ha fet perdre molt de temps. Ara l’Estat ha decidit rectificar i no fer cas d’una nova idea lluminosa del tripartit. És per celebrar-ho. Però que els ambientalistes es preocupin del sistema dunar de la platja de Pals, si és que es creuen el que diuen que són. De la platja Roja fins a la Gola del Ter, una extensa franja quasi verge de la Costa Brava.

02 de gener 2006

Què passarà a Palestina?


En principi, hi ha eleccions legislatives a Palestina el proper 25 de gener. Pot passar de tot. D'aquí a unes setmanes potser em toca fer d'observador internacional, i espero que us podré anar passant informació per intentar descabdellar el laberint palestí postarafat. Després, eleccions a Israel el març. Sembla que la vella guàrdia no es vol retirar de la fulla de ruta. Sharon, Peres... ja veurem. A la foto em podeu veure amb Simon Peres al Parlament d'Israel durant una visita parlamentària de l'any 2004.

El fum no ens deixa veure la llei

El proper 1 de gener entrarà en vigor la llei reguladora de la venta del tabac. Es tracta d’una de les lleis sanitàries que tindrà un impacte més directe sobre un nombre més nombrós de ciutadans. No podem parlar d’una nova llei del tabac sinó de la primera llei que intenta afrontar de forma integral el consum del tabac, la regulació dels espais on es pot i on no es pot fumar, la relació de llocs on es pot vendre tabac, un quadre sancionador pels casos d’incompliment de la norma així com un nou capítol, introduït en la tramitació parlamentària, sobre las polítiques sanitàries de deshabituació tabàquica i de prevenció del tabaquisme.

No persegueixo, en les següents línies, fer una descripció exhaustiva d’una llei que ja ha estat àmpliament discutida i explicada a través dels mitjans de comunicació. Sí que voldria, però, assenyalar que la discussió i aprovació de la llei ha aixecat un gran nombre d’interpretacions sobre la seva aplicació que, en alguns casos, són exagerades.

La necessitat d’una llei integral del tabac era un objectiu programàtic compartit pel conjunt de les forces de l’arc parlamentari. Coincidint en el què, han existit, en canvi, importants debats en el com. Això és: en els temps i les mesures a adoptar pel desplegament de la norma. Podem coincidir fàcilment en el què si tenim en compte que un 31% de la població adulta d’Espanya fuma i que reduir aquest percentatge és una obligació d’una política sanitària que tingui en compte els perjudicis que causa el tabac tant en la salut dels que fumen com dels que reben passivament el fum. No podem pretendre, seria absurd, que a partir de les zero hores del proper 1 de gener es produeixi una transformació realment rellevant entre la població fumadora. La deshabituació del tabac així com la prevenció en la iniciació és un objectiu que s’haurà de valorar a mig termini. Per dir-ho d’una altre manera: aquesta ha de ser una llei reformista i no pas una llei redemptorista. I amb aquest esperit crec que s’ha d’aplicar. Pensant, sobretot, en aquelles persones joves que encara no han començat a fumar. Sabent, també, que serà una llei que ajudarà a les persones que amb poca dependència al tabac ja tenien previst deixar-lo. La ministra de Sanitat s’ha fixat l’objectiu d’una reducció del 5% del nombre de fumadors en dos anys. Crec que és un objectiu abastable i segurament prudent perquè l’aplicació de la llei tindrà un fort impacte tant pel que prohibeix com, encara més, perquè ha creat un estat d’opinió i una aparença de prohibició que va molt més enllà del que s’ha legislat.

El projecte de llei va entrar a les Corts Generals amb unes previsions molt menys gradualistes, en la seva aplicació, de les que s’han acabat aprovant. Faig referència, per exemple, a la moratòria de 8 mesos que tenen bars i restaurants de més de 100m2 per adaptar-se a la llei o de la moratòria de tres anys pel que fa referència a la publicitat en les competicions esportives de motor. Una llei que afecta a un segment tan important de la població ha de contemplar períodes transitoris. S’han tingut veritables controvèrsies parlamentàries i socials sobre els períodes transitoris, que em semblen necessaris. El que ens ha de preocupar, per exemple, és que encara no havent entrat en vigor la llei, l’empresa tabaquera ja hagi ideat una oferta de capses de tabac molt barat (menys de dos euros) per fer forat especialment entre la població més jove. Això sí que ens hauria de preocupar.

La llei del tabac s’ha explicat per part d’alguns d’una manera que només ha creat desinformació i confusió. Algun mitjà ha publicat una exhaustiva relació de restaurants als quals els hi ha preguntat si l’1 de gener deixaren fumar o no. Tot plegat és molt més senzill: els bars, restaurants i sales de festa de més de 100m2 d’atenció útil al públic (ull al matís) el proper 1 de setembre hauran d’haver habilitat unes zones de fumadors de fins al 30% del conjunt de l’espai del local d’atenció útil al públic. Això si no decideixen ser locals sense fum. Pel que fa a bars i restaurants de menys de 100m2 d’atenció útil al públic, simplement hauran de decidir si deixen fumar o no. No cal complicar-ho més.

La llei hauria d’haver previst exempcions fiscals perquè les obres necessàries per l’adaptació de locals no fossin gravoses pels propietaris. Hauria estat un estímul per l’aplicació de la norma. La majoria va rebutjar aquest punt però ja puc dir que els ajuntaments governats per CiU eximiran de l’impost municipal els locals que hagin de fer obres d’adaptació a la llei. És una iniciativa que pot ser sanament imitada per altres ajuntaments.

Afirmava al començament que la llei del tabac té la pretensió de ser una llei integral. Li manca, però, una pota bàsica pel seu efectiu compliment: el finançament públic dels tractaments de deshabituació. Fumar és un hàbit que crea dependència en bona part dels fumadors. Una dependència que compleix totes les característiques d’una drogodependència. Així està reconegut pels propis poders públics. En canvi, fumar serà l’única drogodependència reconeguda com a tal però per la qual no es proporcionen les ajudes públiques per a la seva deshabituació. S’ha arribat a qüestionar, durant la tramitació parlamentària, el valor mèdic i científic d’alguns tractaments. Pocs dies després, el govern de la Generalitat anunciava que financiaria els tractaments de deshabituació a tots els seus funcionaris. La contradicció és evident i requereix esmena.

Qui fuma segurament ho continuarà fent l’1 de gener. La llei ha de servir, sobretot, perquè qui no ha fumat mai no hi vegi cap alicient. Els resultats, doncs, s’han de valorar a mig termini. Tranquilitat.