Rajoy ha buscat ser investit en solitari

Mariano Rajoy ja és president del Govern. S’han acabat sis mesos de parèntesis en la governació de l’Estat des que el mes de juliol el president sortint Zapatero anunciés eleccions avances per novembre. Massa temps perdut. En el discurs d’investidura el president Rajoy, fidel al seu estil, va callar més del que va ensenyar sobre el programa de govern. Els temps econòmics són difícils i el veritable programa de recuperació econòmica tindrà dos moments: el Reial-Decret del Consell de Ministres del 30 de desembre (allí es veurà què suposa una reducció de 16.500 milions d’euros de dèficit i la suspensió de disponibilitat pressupostària del pressupost). Una segona entrega es produirà just després de les eleccions andaluses del mes de març. Temps d’un realisme descarnat en una economia que ha ajornat les decisions més urgents a l’espera d’un nou govern. Hi ha racons de la geografia hispànica, bastants, que encara no són conscients de les mesures que s’hauran d’adoptar. Els catalans fa un any que tenim un govern que ha guanyat temps per arribar primer a la recuperació econòmica. La situació és de tal magnitud que ni el candidat derrotat Rubalcaba es va atrevir a fer un discurs contundent d’oposició. Els socialisme minvat té un sostre de vidre: la recent gestió econòmica. Avui Elena Salgado s’ha acostat a l’escó per acomiadar-se. M’ha dit que manté el mateix número de mòbil. A partir de demà a la nit, el silenci.

Rajoy, fidel al seu estil, no ha buscat en el debat d’investidura la complicitat de cap altre grup parlamentari. Va ser especialment dur i contundent en el debat amb Rosa Díez (UPyD) que veu com una font de desgast i sagnia de vots que ha de fustigar des del minut zero. Pel que fa a CiU, simplement la seva resposta va ser xutar a córner i expressar indolència en el punt central que ha dut CiU a guanyar per primer cop unes eleccions generals: el pacte fiscal. Rajoy, mal aconsellat pel diputat Álvaro Nadal i tal vegada massa confiat pels missatges d’Alícia Sánchez-Camacho ( “a estos los tengo controlados en el Parlament y ya sabes de su responsabilidad”) no va voler buscar el suport de CiU. Qui té majoria absoluta, per què necessita fer concessions?, devia pensar un candidat no prou conscient dels temps que venen. Capítol a part mereix la partida de mus que es porten els bascos. Amaiur vota abstenció perquè diu que no participa en l’elecció d’un president espanyol. Si això fos així, s’hauria d’haver absentat de la votació. Amaiur farà servir cada setmana la tribuna del Congrés amb la mirada posada a les eleccions basques de març de 2013 que aspiren a poder guanyar. Partida molt oberta. El PNB fa abstenció perquè sap que només amb el PP o el PSOE pot tornar a governar el País Basc. I perquè fa molts mesos que treballa amb el PP en una carpeta que tot just comença: l’administració del final d’ETA (presos, amnisties parcials, tercers graus....). El PNB es trobarà d’aquí a un any amb una decisió delicada: amb qui pacta el retorn al govern. La por, la meditació  ignasiana i el càlcul han guiat el vot del PNB.

Artur Mas va ser investit ara fa un any amb el vot en contra dels 18 diputats del PP. Després el dia a dia de la vida parlamentària porta moltes votacions i moltes decisions. En l’escenari català aquesta investidura arriba amb un PSC que fa els primers passos d’oferta de pacte i una ERC que també vol recuperar espai de centralitat. ERC lamentablement no ha pogut parlar en el debat d’investidura perquè IU els hi ha fet impossible. Estic convençut que el PP no voldrà desaparèixer de l’escenari de pactes a Catalunya.

Rajoy, murri, ha superat tots els obstacles dintre el seu partit per guanyar batalles i contestacions internes. Ara és president amb majoria absoluta. Ara l’haurem de començar a valorar no per les seves decisions de partit sinó per les seves decisions de governant. Fins avui, i després de la investidura, encara un vaporós misteri. Està tocat per aquell escepticisme que no el fa visionari com Aznar ni bonista màgic com Zapatero. El pragmatisme tocat d’escepticisme serà suficient per aquesta hora greu? Ja ho veurem. 

Socialisme catalanista, la minoria

D'aquí a una setmana hi ha el Congrés del PSC. Tinc per norma general no opinar dels processos interns dels altres partits. I menys en època de crisis internes. Però d'aquí a una setmana veurem una vella tècnica que fa dos dècades que coneixem: dividir la minoria catalanista per incorporar-ne alguns a l'executiva i així anar matant l'ànima catalanista del moment de la unitat socialista.. Aplaudeixo els socialistes que fan costat a la candidatura honesta d'Àngel Ros. Observo amb perplexitat vells catalanistes que es rendeixen a la candidatura oficialista de Pere Navarro. On s'expressarà el catalanisme socialista en els propers anys?

Eleccions al sud del Mediterrani

Els resultats de les eleccions a Tunísia, Egipte, Marroc... inquieten alguns. Als tres llocs el partit més votat ha estat una formació islamista. Era previsible. Una cosa són els joves que clamant justícia social van destapar el pot de l'ampolla i van deixar sortir l'Al·ladi de la revolta i una altra cosa són els votants en unes societats massacrades per dictadors. Els Germans Musulmans han estat la principal xarxa d'ajuda humanitària, i captació de fidelitats religioses, durant dècades. Ara hi ha diferents punts de referència: Turquia, on es combina democràcia imperfecte, amb un Estats laic pluripartidista amb un partit dominant musulmà o l'Iran, l'Aràbia Saudí, l'Afganistan... Per a molts islamistes moderats Turquia és el referent. Si avui Turquia estigués a les portes de la Unió Europea o integrada, el referent seria més clar i els estandars democràtics més exigents. Europa està entornasolada en la seva crisi financera i de governança però Europa ha de seguir amb molta atenció el que succeeix al sud d'aquest mar nostre, quasi un llac compartit, que és el Mediterrani.

Del barroquisme a la simplicitat a la UE

Tota la crisi europea ens ha portat a la primera línia la gran tecnocràcia europea i una crítica contundent a aquesta. Avui Europa és profundament barroca, carregada. I necessitem una Europa intel·ligible, d'un racionalisme arquitectònic despullat de floritures. Perquè això sigui possible necessitem, és clar, polítics europeistes i polítics amb una visió de conjunt d'Europa. Una idea simple perquè sigui entesa per tothom: què vol Europa. Ser prou forta i demogràficament consistent per no ser irrellevant en el món que ve.

Croàcia entra a la UE, els Balcans entren a la UE.

La setmana que mig Europa mira les institucions europees amb recel, Croàcia firma amb satisfacció la seva entrada a la Unió Europea per a l'1 de juliol de 2013. Aquesta setmana he pogut parlar amb diputats i un futur ministre croat. Ha estat una conversa molt útil. M'ha recordat l'anhel europeu, tot el que de bo ens ha donat Europa durant 25 anys -fons europeus, disciplina, més Estat de Dret...- i estic convençut que en el futur ens donarà més pautes de disciplina econòmica. Uns hi volen entrar, els altres vivim la fatiga de la rutina. L'entrada de Croàcia obre definitivament les portes a l'entrada de Sèrbia i Macedònia. I, així, s'haurà d'anar tancant el capítol de Kosovo. I Espanya quedarà amb un pam de nas no havent reconegut encara Kosovo, com ja han fet 22 dels 27 Estats membres.

Un problema de govern econòmic europeu

La crisi econòmica ha estat global però els problemes més greus per sortir-ne s'han produït a Europa per un motiu ben senzill: no hi ha un govern dels assumptes econòmics i la descoordinació entre els Estats membres ha portat fins al límit de l'abisme. Ara, en temps de descompte, Alemanya i França han agafat les brides. Ho han fet per un pur egoisme intel·ligent, ho han fet per la supervivència de l'euro. Benvinguda sigui la iniciativa. D'aquí al mes de març tindrem els detalls exactes d'una refundació que va de veres. Aquesta unió fiscal pot suposar una igualació de les polítiques fiscals, una major disciplina i una política de creixement econòmic. Exactament els deures que ha estat fent Catalunya durant l'últim any, exactament el peu canviat amb què la resta de l'economia espanyola l'agafarà aquest any perdut.

Com créixer

Autocrítica. En els últims anys hem deixat que el creixement econòmic fàcil es basés massa en el triangle serveis-bancs-finaces. Aquest triangle ha fet circular molt diner, ha fet créixer molts projectes però al final els diners han anat a parar en mans d'uns pocs que s'han fet més rics. Tornem al triangle virtuós: indústria-empresa-mercat interior europeu. Només així la riquesa creada té continuïtat i consistència. En bona mesura els errors s'han produït per uns òrgans reguladors absolutament inconsistents. Com pot ser que els responsables del Banc d'Espanya del 2008 siguin els mateixos avui?

Una resposta

Els ciutadans que durant anys i anys han pagat els seus impostos, han contribuït a la Seguretat Social i han dipositat els seus estalvis en bancs d'aparença seriosa, no entenen aquesta crisi financera. No entenen que els seus diners han fet unes quantes voltes al món, han estat invertits en fons de rics i han tornat en forma d'interessos pulcrament pagats. Encara que sigui al caire del desastre, el sistema financer avui està més regulat. El preu: una crisi rotunda que encara no s'ha estabilitzat. Europa sempre ha fet un pas endavant a cop de crisi.

La preocupació pren forma a Madrid

Hi ha un termòmetre tan poc matemàtic com precís per conèixer un determinat estat d'ànim de Madrid: els taxistes. Aquesta setmana hi he fet cap dues vegades i he detectat que, per fi, la preocupació per la situació econòmica pren forma en el núvol ensucrat d'un Madrid oficial que ha volgut amagar la crua realitat, més enllà de les onades que saltaven per tots costats, durant els últims mesos electorals. Això va de bo. Del "los catalanes os habéis pasado con la austeridad" que encara vaig sentir la setmana passada a un "esto va en serio, el gasto cae, pero, ¿qué pasa?". Els catalans carolingis, els castellans encara menjaven i bevien com si la festa no s'hagués acabat. Aterratge dur sobre un terra de vidres trencats. Tot això en pocs dies. L'estat d'ànim de Castella pot entrar en un to baix només equiparable a la pèrdua de les colònies el 1898. No és broma ni un pronòstic estrafet.

Europa davant una setmana decisiva

Ja va ser en la dècada passada que el projecte europeu va tocar l'os del final d'un sistema possible d'integració: els acords intergovernamentals en peu d'igualtat entre els socis seriosos i forts i els fluixos i laxos. Tot això es notava des de feia temps però la bonança econòmica ajornava veure amb total realisme la falta d'una consciència europea, un "demos" europeu, i la persistència dels interessos dels Estats membres. Ara només esperem notícies de Berlín i París amb la vista posada en la Cimera europea del 8 i 9 de desembre.
Aquesta sí que és decisiva i no pas dilatant. El joc continua essent el mateix: l'Alemanya forta i disciplinada amaga el seu complex de fortalesa amb una aliança útil amb una França més dèbil i vulnerable que en aquesta parella de ball pot desplegar la seva hiperbòlica retòrica. L'Europa carolíngia disciplinarà fortament l'Europa meridional, perplexa i rendida. La vaga general d'aquesta setmana a Grècia va ser un fracàs, la irritació encara no ha explotat en aquestes latituds però l'horitzó del realisme constructiu s'imposa amb una certa naturalitat.

Què és el progrés?

Existeix la idea i l'ideal del progrés? Hi ha forces polítiques i socials que encara es diuen progressistes. Tot això té uns rerafons evident: la teoria marxista de la superació d'estadis fins a l'arribada a l'estadi final, el de la societat perfecta. Per això ha calat tant la idea de progrés. Però si fem una mirada al nostre voltant i a allò que estem vivint, és evident que no existeix la idea de progrés lineal. Adaptació, antidogmatisme, prudència, comprensió, compassió cívica... així sortirem del clot i no pas amb aquesta retòrica buida, derrotada, del progressisme infinit.

La resistència als electrons mediàtics

Es va dir que la mateixa nit electoral del 20-N el que va guanyar per majoria absoluta havia d'anunciar el seu nou govern per "calmar els mercats i la pressió mediàtica". Interessant veure com els ritmes polítics i parlamentaris han provocat precisament una temporal calma: la prima de risc ha baixat 150 punts i la borsa ha pujat un 10% (la millor setmana en tres anys). No es coneix el nom del nou ministre d'economia i el Madrid mediàtic ("¡Para qué ser ministro si soy director de este periódico!") està desesperat. No tot ha de ser la pulsió de cremar etapes a cop de titular de premsa. Ha escrit Enric Juliana aquesta setmana: "la pressió mediàtica funciona com el cervell d'un rèptil: actua per impulsos i té molt poca memòria. La immobilitat la desconcerta". Exacte.

20 anys de la Cimera israeliano-palestina de Madrid

Fa vint anys que es va celebrar a Madrid la conferència internacional que va fer seure per primer cop en una taula els més alts representants d'Israel i Palestina.
Encara ens queda a la retina aquella solemne posada en escena per l'escalinata del palau reial amb el president Bush pare, el líder crepuscular Gorbatxov, Arafat i el primer ministre Shamir. Tots ells convocats pel president espanyol Felipe González. Foren els millors anys de la política exterior espanyola. Vint anys després, els principals protagonistes d'aquella primera cimera israeliana-palestina han tornat a Madrid. Sense els quatre líders, morts o retirats, però amb tots els equips negociadors.
Felipe Gonzálezha estat l'encantador mediador d'aquest intent discret per reprendre un procés que té un horitzó pessimista. Al voltant d'una taula, el divendres ens toquen les altes hores de la nit escoltant com a vegades la història s'escriu pels petits i endimoniats detalls. González ens explica que el color de les tovalles de les taules no podien contenir cap color de cap de les banderes de les dues parts (difícil tasca!), de les amenaces d'atacs terroristes amb avions (ja aleshores!), de les 12 hores de termini que el secretari d'Estat James Baker va donar perquè Madrid organitzés o declinés acollir una cimera que s'havia de celebrar deu dies després.
El menjar ha sigut dolent, com quasi sempre en una seu del Ministeri d'Exterior, la conversa, infinitament enriquidora. Què fa un nen d'Olot aquí, al bell mig d'aquesta concentració de saviesa i amplitud de mires? Què fa aquí un nen d'Olot que fa vint anys mirava tots aquest protagonistes de la història per la tele mentre estudiava primer de Dret? Crec en la meritocràcia i somric lleugerament per dins.

Dos països, dos mapes electorals diferents

Tenim els resultats electorals de les eleccions del 20 de novembre sobre la taula. Una primera lectura clara: hi ha dues realitats diferents en el sistema  de partits polítics. Per una banda, els territoris que donen una majoria amplíssima al Partit Popular i deixen el Partit Socialista als peus dels cavalls. Per un altre costat, Catalunya i el País Basc amb un sistema de partits polítics propis que deixen el Partit Popular en una posició de tercera fila. El PP és tercera força a Catalunya i quarta a Euskadi.

Anant a Catalunya. Aquest PP que ha aconseguit la segona majoria absoluta més àmplia des de la recuperació de la democràcia (després de la socialista del PSOE de 1982) a Catalunya ha tingut uns resultats discrets: 11 diputats, un menys que els que va aconseguir Josep Piqué el 2000 amb la majoria absoluta més discreta de Aznar. El PP s’ho ha de fer mirar.

En les eleccions persones voten persones per representar-les en el parlament. Però també persones de territoris voten representants territorials. Rajoy ha de tenir ben present que la seva majoria absoluta té dos territoris amb una majoria ben diferent. Per primer cop CiU ha guanyat unes eleccions generals. El PSC és la secció del PSOE que ha perdut més percentatge de vots de tot l’Estat. D’aquí a poques setmanes els socialistes estan convocats a un congrés de cruïlla. Ja ens avisaran del resultat perquè no es tracta de furgar en al ferida. Però sí de dir que amb el joc brut, amb la mentida i amb la demagògia no es fa res de positiu ni es guanyen eleccions.

CiU tanca un cicle de tres eleccions que ens han estat favorables: al Parlament de Catalunya, les municipals i les a Corts Generals. Els catalans ens han donat una gran responsabilitat. I aquest diumenge una força renovada per continuar administrant aquesta responsabilitat. Amb prudència i humilitat. Però amb determinació. Qui primer es posa a fer els deures, primer surt del clot de la crisi econòmica. Aquest és el nord que ens ha de guiar. Gràcies per la confiança que ens heu donat. La sabrem administrar.

El mediterrani es mou....lady absent, no!

Ens hauria de fer vergonya les mesures insuficients contra el règim sanguinari que domina Síria. Eleccions a Tunísia el 23 d'octubre. Turquia està agafant un lideratge regional molt important. Qatar, una esfera d'influència inquietant. França i Gran Bretanya ocupen l'espai buit deixat per la diplomàcia de la UE. Lady Catherine Ashton, alta representant de la Unió, en cercles europeus també és coneguda com "lady Absent".

Un debat parlamentari sobre Líbia al final de la guerra

Dimecres, a les quatre de la tarda. Compareix la Ministra d'Afers Exteriors, Trinidad Jiménez, per explicar la posició diplomàtica i militar al final de la guerra de Líbia. Com a portaveu del grup allí estic, per escoltar la ministra, per expressar el criteri propi i, sobretot, encuriosit per escoltar el diputat Gaspar Llamazares que es va oposar a la missió de bloqueig aeri de l'OTAN per enderrocar el tirà coronel Gaddafi que a l'inici de la intervenció ja havia massacrat 11.000 civils. El diputat del BNG ja ni ha vingut perquè no deu saber què dir. Llamazares continua amb el discurs del colonialisme, dels interessos econòmics i que, fruit de la intervenció, ara Líbia depèn més de Iran! Fot-li fort! Quins arguments! Convé dir que en aquest assumpte ICV va votar a favor de la missió de l'OTAN. Devien aprendre, com quasi tots, les lliçons dels grans errors de les guerres dels Balcans occidentals en els anys 90 del segle passat. Llamazares encara no creu que s'hagués d'intervenir per protegir la població després d'una guerra que ha deixat entre 20.000 i 25.000 morts civils. Un altre que no reconeix el seu error.

De com Felipe González fa recordar el que és la socialdemocràcia

Dilluns, a dos quarts de vuit. Presentació del llibre del professor José Ignacio Torreblanca sobre la crisi de la construcció europea. El presenta l'expresident Felipe González i el secretari d'Estat d'Afers Europeus, Diego López Garrido. L'autor és lúcidament crític amb el moment actual de la Unió Europea. López-Garrido fa una defensa d'ofici i apassionada d'una Europa que diu que no està en crisi. Després intervé González des de la llibertat de pensament d'un expresident que diu ser "militant però no simpatitzant del PSOE, al revés del que és habitual". L'expresident diu les veritats. I, sobretot, fa una crítica molt subtil però molt directa a la "regla d'or", l'equilibri pressupostari que prohibeix l'endeutament i les polítiques contracícliques pròpies de la doctrina keynesiana. La regla d'or que aquí s'ha convertit en reforma constitucional exprés. Escoltant Felipe González (tinc a la meva esquerra la seva nova esposa, entregada i enamorada, i a la meva dreta el segon del secretari d'Estat renegant ferros i claus) em ve un record precís de què és la socialdemocràcia, quelcom que el president Zapatero ha esborrat de la carta de presentació socialista i que el candidat Rubalcaba no aconsegueix restaurar (en el seu intent de la Restauració socialdemòcrata) embolicat en tants anys d'entrenament en la tàctica i abandonament de les lectures que perfilen l'estratègia i la renovació ideològica. I així comencen la setmana els socialistes. La sala a vessar. S'ho val el llibre i el presentador principal. Els vells socialistes respiren per un moment. A l'expresident Manuel Marín li dic que enyorem la seva presidència rigorosa i viatjada que ha estat seguida pel que tots ja coneixem. Zapatero encara avui no ha reconegut que es va equivocar amb la reforma atropellada i esvalotada de la Constitució.

Una majoría absoluta no pas inevitable

Molta gent, esvalotada, em dóna per feta la majoria absoluta del Partit Popular el 20-N. Els dic que no és tan clar. Que el 22 de maig el PP va tenir el 37'7% dels vots però que l'esfondrada del PSOE va obrir la porta a molt de poder local i autonòmic. Però una majoria absoluta només s'assoleix a partir del 42% dels vots. I en tot cas, que el lloc clau per frenar aquesta majoria absoluta és el resultat a Catalunya. Fa quatre anys Catalunya va salvar Zapatero. Ara el vot català ens hauria de salvar d'una majoria absoluta del PP. El vot a CiU és doblement útil: frena la majoría absoluta del PP i el dia després de les eleccions és útil per influir en la defensa dels interessos de Catalunya en la política espanyola. El vot al PSC el dia després, és un vot estèril. Del vot més útil ja en parlarem el novembre, transitant per un camí de crisi europea i de ruïna hel·lènica (si qui has ajudat al cap d'un any no fa els deures acordats...potser no mereix ser més ajudat). En veurem de grosses les properes setmanes. Més que mai, gent amb els peus a terra i la mirada a l'horitzó.

El català a l'escola,,,,i una màquina de guanyar vots

Dimarts a la tarda. Ple del Congrés. La segona intervenció és sobre el català com a llengua vehicular de l'escola. Sóc conscient que és una de les meves últimes intervencions de la legislatura. Pujo a la tribuna sense papers. Dic, ordenadament, el que he pensat i em surt de l'ànima. Els informo que des del parvulari he estat escolaritzat en català i que em puc expressar en castellà correctament. Encara que sembli estrany, aquest argument impacta. Després em pregunten si sempre he fet les classes en català. I un diputat socialista de Canàries fins i tot em pregunta si a casa parlo en català a les meves filles. Aiii, el desconeixement! Tots votem a favor, gran feina aquí de continuïtat i coherència del PSC, menys el PP, que vota en contra. Després Mariano Rajoy diu que no hi ha conflicte. Però el que compta són els fets, les votacions..., aquesta presumpta màquina de guanyar vots. Que potser recolliran en una altra part de la geografia hispànica però no pas aquí.

Una oportunitat perduda per el català a la UE

Dimarts a la tarda, de les tres intervencions en el Ple del Congrés, dues són referides al català. En primer lloc defenso sense èxit que el català es converteixi en llengua oficial de la Unió Europea aprofitant l'entrada de Croàcia a la UE l'1 de juliol de 2013. Per aquesta nova incorporació s'ha de revisar el Tractat de la Unió i el reglament de règim lingüístic. I s'ha de fer per unanimitat. Es pot bloquejar el croata si no es reconeix el català. Una arma de negociació que difícilment es tindrà en molts i molts anys. Recordo que el català és la tretzena llengua més parlada de la Unió i que té catorze llengües per darrere, menys parlades. Recordo que anem cap a un règim de treball bàsicament en anglès, francès i, potser, alemany i castellà. I que el català no pot estar per sota de l'holandès o el maltès. PSOE i PP, aquesta gran coalició, hi voten en contra. Tot i que els eurodiputats del PSC havien firmat a favor d'aquesta proposta. El diputat Àlex Sáez fa el possible per arrencar el sí del govern a aquesta proposta. Però no: no és la idea del Govern, no és la idea del socialisme encara majoritari. I el PSC, sempre esqueixat pel mig. Per què no fan un cop de cap?

L'últim error de Zapatero

Després de quasi 33 anys de l’aprovació de la Constitució espanyola, el president del govern ha volgut afrontar una reforma gens menor a un mes de dissoldre les Corts Generals de la IX legislatura. Ho ha fet només amb el diàleg i l’acord amb el Partit Popular, ho ha fet sense un element bàsic en qualsevol llei i especialment en la reforma de la Constitució: deliberació, debat parlamentari i cerca del consens. I ho ha fet trencant ponts amb partits que van estar en la ponència constitucional i que van demanar el vot favorable en el referèndum de 1978 i que s’han fet seva i han impulsat la dinàmica constitucional. Ho ha fet d’esquenes a les Comunitats Autònomes i els ajuntaments (directament afectats per la mesura). Ho ha fet d’esquenes a CiU i IU que van participar en la ponència constitucional amb Miquel Roca (en nom de CiU) i Jordi Soler Tura (en nom del PCE). El referèndum de 1978 va ser afortunat pel resultat global però també pel resultat del mapa territorial. La Constitució va ser majoritàriament rebutjada al País Basc i a Catalunya va guanyar el si perquè totes les forces de tradició catalanista se la van fer seva, i la van lligar amb el procés de recuperació de la Generalitat. S’han trencat els ponts amb els constitucionalistes dels partits de tradició catalanista. També amb els constitucionalistes propers al PSC.

La Constitució té diverses parts quina modificació requereix de major flexibilitat o rigidesa segons la matèria. Per exemple, la forma d’Estat, la carta de drets fonamentals, les competències entre Estats i Comunitats autònomes.... requereixen forçosament d’una reforma agreujada: aprovació per unes Corts, dissolució de les Corts, aprovació per unes noves Corts i referèndum. S’ha dit que la matèria que s’introdueix a la Constitució amb el nou redactat de l’article 135 no és matèria major. Mentida majúscula. Com que durant tants anys han deixat fossilitzar la Constitució sense cap retoc, ara ens trobem que en una part “tova” de la Constitució hi introdueixen una reforma major. Mirem els punts claus: primera referència a la Unió Europea i vinculació del dèficit de totes les administracions als criteris de la Unió Europea: reformulació de les sobiranies i el poder polític de gran profunditat!! Primera referència en concret a les comunitats autònomes (ara ja creades i no com a dret d’accés en el disseny de 1978) i limitació de la seva autonomia financera per una norma el màxim de rígida com és la Constitució. Sense autonomia financera i d’endeutament no hi ha autonomia política. Sóc i som partidaris de l’equilibri entre ingressos i despeses i de limitar l’endeutament. Però aquesta limitació l’ha de fixar cada parlament si creiem en l’autonomia política. I, en tercer lloc, una norma que iguala absolutament totes les comunitats autònomes, també les de règim foral (i tanca portes, per tant, a la proposta del pacte fiscal) S’ha de llegir l’article del constitucionalista Jorge de Esteban, president del Consell Editorial de El Mundo. La seva alegria per la reforma i per la “igualació” són proves evidents d’involució política i autonòmica. Sense autonomia no es poden fer polítiques socials per evitar la fractura social en èpoques de crisis. Una norma única per tot l’Estat (subjecte a criteri de la UE) limita aquesta autonomia.

S’ha dit molt pels dos grups proponents que aquesta és una reforma inspirada en la “regla d’or” de l’equilibri pressupostari a Alemanya. Si es vol comparar amb Alemanya, s’ha de dir que la reforma germànica es va fer amb un diàleg llarg i constructiu (que va modificar la proposta inicial) entre el govern federal de Berlín i els länders. Aquí estem presenciant una “tràgala”. El vicepresident segon i responsable de matèria autonòmica, Manuel Chaves, reconeixia aquesta setmana en una entrevista que es va assabentar de la reforma el mateix moment que la resta de la cambra. Això és normal? Deliris neronians. No és una reforma menor, és una reforma que requereix referèndum des d’un punt de vista de substància política. Recordem que els socialistes van sotmetre a referèndum la fallida i mal anomenada Constitució europea (quan no en tenien necessitat) i ara eviten el referèndum per una reforma que toca els fonaments de la política econòmica, les sobiranies de les administracions i l’autonomia política. No pas poc. I el PSC callat, pàlid, descolorit...informe....en una perplexitat crònica agreujada.

I no menys important: un debat ideològic. La socialdemocràcia sempre ha estat partidària de l’endeutament en època de crisis per fer polítiques anticícliques per reactivar l’economia. Després es poden fer bé (inversions estratègiques) o malament (pla Zapatero per fer voreres per tot arreu i allargar uns mesos la bombolla del totxo). La visió econòmica de Keynes ha mort en el manual socialista espanyol de la mà de Zapatero, més un radical francès del segle XIX ocupat en capgirar la societat que en fer una política socialista. Un president desbordat i intervingut des del 9 de maig de 2010. El dia que hauria d’haver convocat eleccions per salvar la seva reputació, el ideari socialista i endossar les reformes a un precari govern del PP. Però la vanitat titànica i l’optimisme naïf van poder més. L’últim error de Zapatero, l’última ocurrència, l’última trencadissa (de la que va dubtar fins una hora abans del debat del 23 d’agost, segons ha escrit a El País el periodista més proper). Zapatero llega a Rubalcaba un partit en estat de pura contradicció, allunyat dels sectors socials més explícits en la manifestació del malestar. I les nacions que conformem l’Estat cada cop més allunyades d’un pacte silent entre PP i PSOE quin abast no van calibrar prou bé. Per això dimarts Rubalcaba i Rajoy es van afanyar a recollir els fragments del mirall trencat i iniciar converses amb els “nacionalistes”. Massa tard: sentència del Constitucional laminant l’Estatut i reforma major de la Constitució excloent partits que foren en el consens de 1978. Una colla d’irresponsables. Ara volen pactar.

Zapatero no té ni idea de la N-II

Quinze dies abans del debat de política general que se celebra aquesta setmana, el portaveu del Grup, en Duran-Lleida, ens va demanar notes als diputats per l’orientació de la seva intervenció. En ser un debat de política general, els temes que es tracten són molt generals: situació econòmica, reestructuració financera, sistema de pensions, la greu problemàtica de l’habitatge....Però li vaig demanar a en Duran que en els seus trenta minuts d’intervenció fes una referència explícita i detallada a la vergonya de la N-II i les obres aturades.
Aquesta interpel·lació directa al president del Govern és la culminació de l’escalada d’un munt d’iniciatives per recordar cada setmana al govern que no compleix amb les comarques gironines. Després de fer mullar al ministre en els Plens del Congrés i del Senat, quedava fer parlar del tema al president del Govern. Zapatero ha escoltat del discurs de Duran: “La vergonyosa situació de la N-II a Girona: en 7 anys i mig amb un govern presidit per vostè, sr President, són només 6’6 km anunciats però no licitats. La N-II a Girona desdoblada és un projecte de 110 km i n’hi ha 7 en servei fruit del Pacte del Majèstic. Per la N-II transiten 22 mil vehicles diaris i la UE considera indispensable desdoblar una carretera a partir de 15 mil vehicles diaris. Senzillament, vergonyós., Sr. President, i després hi ha qui parla de desigualtats i privilegis de Catalunya!”.
El ministre José Blanco s’ha remogut a l’escó. Rubalcaba ha girat la mirada cap al ministre de Foment a l’espera d’una resposta. Blanco ha entregat un paper al president, qui sap de quines obres. La resposta no ha arribat. Podem dir que per primer cop hem portat la N-II a un debat de política general. I hem constatat que el president Zapatero no en té ni idea de la greu situació. També han escoltat aquestes paraules els candidats Rubalcaba i Rajoy. Amb un dels dos els haurem de fer entrar en raó, a cop de força en forma d’escons, per recuperar el molt temps perdut.

El pare ha heretat del fill (pètals de rosa en un gintònic amb pebre)

“Això havia d’acabar malament”- Fa tres anys que, entre altres feines, sóc portaveu del meu grup parlamentari a la Comissió de Defensa. Aquesta responsabilitat m’ha portat a tractar amb freqüència a la ministra Carme Chacón, a qui ja coneixia dels nostres anys de professors a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona. Temps per tractar-la, per debatre, per pactar, per coincidir i per discrepar. Temps per conèixer-la. I durant tot aquest temps he conegut dos característiques que la fan difícil en el tracte quotidià: la inflexibilitat de qui vol guanyar les partides sempre 10 a 0 (això és impossible en política i en tantes coses bàsiques de la vida) i una presumpte superioritat moral de l’esquerra que ella vol encarnar les 24 hores del dia sense el més mínim marge per la distensió ni per l’empatia d’entendre que l’altre pot tenir també un punt de raó. Així ho hem viscut els altres però també els seus, els socialistes catalans, que fa anys que la noten lluny. Lluny....en la galàxia del somni de ser presidenta del Govern d’Espanya. Lluny...per fer mèrits en el socialisme espanyol fins al punt d’espetar-me a la cara en el debat més dur que he tingut mai en el parlament que “cada dia soy menos nacionalista, más alejada de sus posiciones”. Mèrits per fer possible un somni alimentat per el president Zapatero. Ara Zapatero l’ha fet caure (diferent de “deixar-la caure”). Una víctima? No, una ingènua presumpte! Una zapaterista deixada a la deriva pel seu mentor...dos jugadors que es fan trampes utilitzant el mateix llibre d’estil. “Això havia d’acabar malament” anava dient cada dia que passava, cada cop que l’escoltava, cada posada en escena que presenciava. I ha acabat malament.

“Els pares hereten dels fills”- Dimarts, un dels principals “entrenadors” de la candidatura telegènica de Chacón (que ja tenia la pàgina web de les primàries feta per obrir el divendres a la tarda) em deia al final del Ple, en aquella hora suau que corre l’airet de la primavera al pati del Congrés: “T’asseguro que hi haurà primàries. I anem a guanyar-les. Ja saps que allò més freqüent en política és que els fills heretin dels pares (Chacón per Zapatero) i no pas que els pares heretin dels fills (Rubalcaba per Zapatero)”. Doncs el pare heretarà del fill. No és una herència del tot atorgada amb lliure consentiment. S’han mogut molts fils aquesta setmana pel sotabosc del socialisme espanyol absolutament entrat en pànic i histèria. Aquesta setmana el parlament no ha funcionat correctament. Els socialistes no hi eren. No es convocaven ponències legislatives, s’anul•laven reunions, no compareixien representants de la majoria a reunions d’alt nivell...els socialistes esperaven que la ferida sagnant del diumenge (un esborranc històric) es convertís en ferida lluminosa. Esperaven una catarsi. I si pel camí havien de sacrificar ambicions per aferrar-se a certeses, estaven disposats a tot. Dimarts a la nit, mentre es produïa la conversa en la que Zapatero comunicava a Chacón que la feia caure, varem trobar, sortint de sopar del Come Prima per celebrar amb una humil i digníssima pasta italiana els resultats de diumenge, un grup de socialistes confraternitzant amb els nacionalistes bascos en el carrer del Prado. Allò ens va portar a una copa digestiva (un gintònic s’ha de dir que és un digestiu per assentar bé el menjar i, si s’escau, fer el rotet). El socialisme entonava a l’uníson: “ens estimem molt a Carme però ara no és el moment de jugar amb foc...ens l’estimem molt...(amigues personals, diuen totes)...però si es presenta el partit la castigarà”. No calia, ja sabia després de la conversa amb el que li havia alimentat les esperances que no seria així. El socialisme s’aferrava a un got d’aigua de tònica amb ginebre contra els mosquits en l’hora de la tensa espera. És inacceptable aquesta tendència a destrossar un digníssim got d’aigua de tònica amb destil•lat de ginebre que ara es produeix a cop de cogombres (que ja es veu que fins i tot maten a Alemanya), fruites dolces i pètals de roses. Una frivolitat que emmarcava molt bé aquelles hores d’angoixa socialista: pètals de roses i cogombres...en el Titànic que s’inclinava en el bar Miau de la cantonada de la Plaza de Santa Ana. En un moment dèbil de personalitat pròpia baixa vaig cedir a la insistència del propietari del bar que em va prometre el millor brevatge del món. Va resultar ser un gintònic amb pebre. La set "apretava". Pur verí. Inacceptable. Vaig passar mala nit, com Chacón. En aquelles hores, Rubalcaba ja havia mogut els barons territorials que s’havien sumat a la petició de Patxi López de fer un Congrés extraordinari (Zapatero agafat per ganyet). Les hores decisives. El plat estava servit. Seria plantejat amb tots els seus ornaments (pètals de rosa socialista) el dimecres al matí abans i després de la sessió de control. El pare heretava del fill. Escena de caiguda de taló del zapaterisme amb Felipe González en un angle de l’escenari il•luminat per una potent llum. Rubalcaba sortint del matoll. L’àngel caigut preparant el seu discurs amarg. Música de Tannhäuser.

I ara, què?- Rubalcaba, que va dir que “ell sempre respecte les formes” (última carícia a Chacón, després de tant de temps...), va recordar en el seu discurs d’acceptació de l’encàrrec que ell havia format part dels governs de Felipe González i de Zapatero. Cita explícita a l’ortodòxia felipista per fer baixar els nivells d’ansietat de la resultant de tants anys de frivolitat zapaterista. Rubalcaba es presentarà com a “reconductor” cap a la socialdemocràcia clàssica (que també està en crisi) del projecte vaporós que ha portat el socialisme a la derrota més humiliant des del retorn de la democràcia. Hi haurà més partit. Hi haurà, ara amb més probabilitat que abans d’ahir, un escenari sense majoria absoluta per a cap partit. CiU, ho noto, pot recollir un vot pràctic, útil, amb un encàrrec ben concret: arregleu tot això amb un nou règim de separació de bens patrimonials mentre compartim teulat però no pas habitació ni pis (ni gaire amor, ni afecte). Un vot útil: pacte fiscal i gestió dels aeroports. La legislatura ara té més possibilitats d’acabar al març (per la tossuderia de Zapatero i perquè Rubalcaba necessita preparar la seva candidatura). Però el Consell Europeu de juny serà clau per saber si el Directori europeu dóna sis mesos de crèdit o si torna a sobrevolar el fantasma del 12 de maig de 2010 (al precipici de la fallida econòmica general). Si fos així, es precipitaria el calendari electoral. En tot cas, els altres partits hem restat en segon terme. De manual: quan l’oponent s’embolica, no el distreguis. Música: Variacions Golberg per començar el seré camí cap al govern dels ajuntaments de Catalunya i cap a un escenari decisiu en l’aritmètica del Congrés dels Diputats. I prous emocions per aquesta setmana.

Insofferenza (una impaciència desesperada)

Irritació- Cinc milions d’aturats ( que representen un 20% de la població activa), un 43% d’atur juvenil, una crisi que s’allarga, una generació amb quinze anys ininterromputs de bonança que hem passat de les aules a la hipoteca, els fills i algun cabell blanc ( la meva generació, una generació una pèl consentida). D’alguna manera o altre havia d’esclatar la irritació, el que en italià s’anomena insofferenza (una impaciència desesperada). Ara és l’hora d’escoltar, escatir el que demana aquest moviment més enllà de la glopada inicial indignada i autoreferencial (quan és té poca esperança, queda la reacció iconoclasta). Res serà igual, no per aquestes concentracions, sinó des del dia que varem veure’ns davant la crisi econòmica més important dels últims 80 anys. La solució no passarà principalment per més pes del sector públic (els comptes no quadraran durant una temporada) sinó per un retorn a les cel·lules més bàsiques de solidaritat. Un retorn a “la vida petita”, que diuen els pagesos de la Garrotxa.

També serà el moment que ens passaran els escàners sobre el conjunt dels polítics ( a mi que em revisin). I després veuran que el problema no està en el sistema democràtic representatiu. Sinó en el individualisme, la cultura del diner fàcil amb el mínim esforç, l’estraper-lo dels nostres temps (econòmic, social, acadèmic...), la falta de vocacions per fer carreres professionals de llarg recorregut amb la dignitat de cultivar amb passió una feixa petita però fecunda i no pas un camp bast i mal menat.

El problema està en un país (Espanya) que no té (ni ha tingut mai) les condicions de país industrialitzat centreeuropeu. La solució ha de ser un país (Catalunya) que torni a mirar nord enllà, per enmirallar-se en les societats on diuen que la “gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” (Salvador Espriu). O ens apropem a aquesta Europa que ja creix o els millors se n’aniran, i continuarà el coragre.

La irritació líquida- Expressada la preocupació i el respecte per les manifestacions, també s’ha d’apuntar que vivim en una societat líquida. Aquest mateix individualisme farà que el que avui es manifesta potser si demà ha trobat una feina abandoni l’encapçalament de la manifestació i deixi plantat el moviment que es pregunta i busca respostes. On va anar a parar la injusta, violent i dura mobilització dels joves francesos que van sortir al carrer ara fa un any per protestar perquè l’edat de jubilació a França ha passat dels 60 als 62 anys?

El socialisme durant dècades ha redistribuït la riquesa però no ha fet cap pedagogia de la solidaritat de base. Més aviat ha fomentat una societat individualista on quasi tot era possible en versió “low cost”. Ara aquesta societat es remou.

Ara més que mai, llei electoral catalana

Un dels punts clars de les protestes d’aquests dies és la petició vaga d’una reforma de la llei electoral. Tal vegada la llei nascuda de la transició per una societat que no sabia votar (quaranta anys fent perdre múscul democràtic, matant-lo) era la més apropiada. No sabria dir com es pot reformar la llei electoral espanyola ara mateix en el sentit de les demandes. Però sí que sé que en l’acord CiU-PSC pel debat d’investidura del president Mas hi ha un punt referit a la reforma de la llei electoral. L’acord és quasi total: un diputat elegit per sistema majoritari per cada comarca i districte de Barcelona. La resta de diputats elegits en llistes de partits. El sistema mixta alemany que combina representació directa amb uns quants diputats amb especialitat sectorial i sense un fort vincle territorial. Aquesta reforma electoral s’hauria d’aprovar en la primera meitat de la legislatura. Bàsicament està en mans del PSC. I, a més, estic convençut que a ells els hi convé.

Alemanya: portes obertes a immigrants formats

A Alemanya, motor econòmic d’Europa, preocupa molt la demografia que té una corba pèssima. A Catalunya també tenim una corba demogràfica dolenta però aquí aquest debats no fan forat en la societat. La canceller alemanya Angela Merkel té un pla que proposarà la propera tardor. Un pla que contempla elevar l’edat de jubilació dels 67 als 69 anys pels joves nascuts a partir de 1977. I que contempla obrir les portes de bat a bat a la immigració qualificada professionalment. Un pla per anar a totes. Alemanya sempre va a totes. Aquí podríem fer un pla per captar la immigració altament qualificada? On els rebríem? Amb quins projectes? Tindríem crítiques? A Catalunya hauria de ser possible, si fem una societat que miri nord enllà.

Després d'avui

Avui hi ha eleccions a 13 comunitats autònomes espanyoles. Després d’avui, començarà la revisió del mapa autonòmic, l’aprimament de les administracions, noves formules de serveis compartits...després d’avui es veurà que Catalunya només ha guanyat sis mesos perquè ha començat primer la reforma per sortir de la crisi amb les finances sanejades també primer.

“Ama il sesso, e allora?”

Això només pot passar en la civilitzada i sofisticada societat liberal francesa. Divendres, a més de fer campanya, vaig tenir temps durant un vol de llegir amb fruïció el Corriere della Sera i em vaig trobar a la pàgina 17 una carta de Carmen Llera Moravia. Carmen Llera és una escriptora nascuda a Pamplona que es va casar; quan ell ja era gran, amb l’escriptor italià Alberto Moravia, fill d’una família burgesa de jueus no practicants i gran figura literària. Carmen Llera va tenir una relació sentimental amb Dominique Strauss-Kahn entre el 2003 i el 2005. Els dos ho han reconegut amb gran normalitat com és habitual en els cercles de l’alta societat parisenca. I ara, l’examant de Strauss-Kahn, en lloc de romandre callada, surt amb una breu carta d’una gran força literària i defensora d’una manera europea de fer les coses davant l’americanisme justicier. Algunes frases: “ama il sesso e allora? non mi sembra un delitto, a volta il corpi esprimono più della parole...” i encara més: “Non so cosa sia successo nella suite del Sofitel, probabilmente c’è stato un rapporto consenziente, ma escluderei la violenza sessuale, non vorrei che Dominique Strausss-Khan diventasse “le bouc émissaire” di un certo puritanesimo americano, antieuropeo e antifrancese”. Acaba: “Desidero solo che possa dimostrare subito la sua innocenza e tornare l’uomo libero e sorridente che ho visto gioni fa”. L’amor, l’afecte, el coratge...d’una exmanat que surt a la palestre en les hores baixes de l’home que va ser amor per ella. Literari, sense cap dubte. I també molt europeu davant el puritanisme americà “antieuropeu i antifrancès”. Això només pot passar a París.

Què té Benavente que no tingui Caldes? (sobre la N-II)

El divendres 6 de maig, primer dia de campanya, el Govern de l’Estat va autoritzar els tràmits per la licitació de diferents obres públiques per tota la geografia espanyola. Continuo el seguiment atent de les obres de l’autovia A-66, l’autovia de la Plata, que uneix el Cantàbric amb Sevilla. El Govern ha autoritzat una obra de 49 quilòmetres d’autovia entre Benavente i Zamora. El preu de l’obra és de 210 milions d’euros. Cada dia passen per aquesta carretera 4.546 vehicles. La unió Europea aconsella desdoblar a partir dels 15.000 vehicles diaris. Aquell mateix divendres es va autoritzar els 6 quilòmetres de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils, l’obra aturada des de fa anys. Per Caldes hi circulen més de 22 mil vehicles cada dia. Per què a Girona no li arriba, d’una tacada, una licitació de 49 quilòmetres que resoldria mitja N-II? Per què? Això s’ho pregunta el soldadet de plom de Manel, net de cor i batallador, que s’ha convertit en el soldadet de plom més famós del moment musical en català.

Massa alta velocitat?

A Girona esperem en candeletes l’arribada del tren d’alta velocitat que havia d’haver arribat el 2004. Ara el govern acaba de treure a licitació obres del tren d’alta velocitat per valor de 3.829 milions d’euros a Extremadura i una nova entrega per valor de 2.332 milions d’euros per Galícia. I 409 milions d’euros per el tren d’alta velocitat a Santander. És normal que el tren arribi a Girona, que vol dir, anar passant cap a Europa. Però és normal que Espanya sigui l’Estat del món amb més quilòmetres d’Alta Velocitat? És raonable que es continuï licitant en època de profund dèficit noves línies de trens cap a Extremadura, Galícia i Cantàbria? No és menyspreu territorial, és que no és el moment. I que per alguns tot és molt fàcil i per altres, en obra pública de l’Estat, tot ens és molt difícil.

Una campanya més curta?

En el començament de la democràcia recuperada les campanyes electorals duraven tres setmanes. I, de fet, la llei electoral encara ara diu que les campanyes duraran entre dues i tres setmanes. Però és pràctica general convocar eleccions amb un període de campanya per la banda baixa del que és possible. Amb la multiplicació dels canals d’informació, les noves tecnologies i l’arrelament del sistema de partits...potser seria hora de pensar en una campanya electoral més curta. Amb deu dies n’hi hauria prou per traslladar programes electorals, fer debats i recórrer el conjunt de la demarcació electoral. El temps s’ha accelerat. Els missatges s’han fet més sintètics i ha crescut exponencialment la seva capacitat de transmissió. La campanya pot ser ben plena i una mica més curta. Una idea per discutir.

La política espectacle

M’agrada la política i crec que, ben feta, té moltes coses de bé. La política és indispensable. Però em repela la política espectacle. I també la política impúdica. M’agrada la política del debat de les idees i de la transformació de la realitat. Això es porta o no es porta en les venes dels candidats. Aquesta setmana una candidata a l’alcaldia de Màlaga ha anunciat el seu embaràs en ple míting. I aquests dies és fàcil escoltar amb tota impunitat algun candidat mentint. Sobre coses de Girona, per exemple, no es pot ser socialista i defensar el traspàs de l’aeroport o dir que el proper mandat serà el del soterrament del tren convencional i l’enderrocament del viaducte si s’escolta el que diuen i sostenen els mateixos socialistes al Congrés dels Diputats.

PSC: sense novetats

Ja ho va dir tot Ernest Maragall, Jordi Hereu, José Antonio Donaire (exdiputat del PSC per Girona), i el corrent Nou Cicle: no s’entén que els diputats del PSC votessin en contra al Congrés del que van votar els seus col·legues a favor al Senat i del que van sostenir en el Parlament català. En referència al 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat que el Govern central va transferir de bestreta el 2009 i el 2010 i que no ho vol fer el 2011. No cal afegir-hi gaire res més. Sense novetats i en la tònica dels últims 25 anys. No es pot governar amb eficàcia Catalunya sense Grup Parlamentari propi al Congrés.

Síria

Els que es van oposar a la intervenció militar a Líbia ho van fer sostenint que s’aplicava una doble vara de mesurar segons els Estats. En aquell moment no era cert. A Líbia es va començar a intervenir quan Moammar al-Gaddafi ja havia bombardejat i mort entre 6.000 i 10.000 civils. Massa tard. A Síria ja han mort més de 850 civils reprimits pel règim totalitari. O les coses evolucionen a bé a Síria o serà l’hora de no aplicar, ara sí, dobles vares de mesurar.

Mesures de racionalitat

Aquests dies de campanya vaig de municipi en municipi fent costat als nostres candidats. Estem en ple bullici. I m’agrada haver escoltat propostes carregades de sentit comú en la línea de mancomunar serveis i fer estalvi. M’ha agradat escoltar els candidats de la meva força política a Palamós, Calonge, Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols en un acte conjunt proposant compartir i integrar serveis. M’ha agradat escoltar els candidats de Quart i Fornells de la Selva proposant compartir policia municipal. O hi posem racionalitat o ens racionalitzaran. A Grècia, ara fa un any, van suprimir per llei dos terceres parts dels municipis i a Portugal tancaran la meitat dels ajuntaments. Que quedi clar que això no és el que proposo per Catalunya. Potser sí per les dues Castelles que elles soles tenen la meitat dels municipis d’Espanya.

La recuperació

En aquesta península alguns continuen en una llarga becaina després de quinze anys de festa mentre a Catalunya hem començat el sanejament del dèficit del 10% per posar les bases de la recuperació. Alemanya i França ja creixen en escenari post-crisi. Hem de voler ser com França i Alemanya perquè la recuperació espanyola va per llarg. Catalunya ha de fer dependre menys la seva economia de la balança comercial amb la resta de l’Estat i incrementar l’exportació (un 14% més el primer trimestre d’aquest any). Així començarà més aviat la recuperació econòmica. I podrem fer més coses de nivell, un cop resolt el pacte fiscal. I tornarà l’enveja entre territoris. Però si l’enveja és humana i a vegades inevitable, també és malsana.

Un any civilitzat

El 13 de juny farà un any que es van celebrar eleccions a Bèlgica després de la caiguda del govern l’abril de 2010. Bèlgica porta, doncs, més d’un any amb un govern en funcions. Que administra els afers ordinaris. Una mena de govern de guaret. I Bèlgica ha crescut més d’un 2% el seu PIB en l’últim any. I les coses de l’administració del dia a dia funcionen de forma civilitzada. És clar que no patrocino els governs en precari. Però el cas belga ens ha d’invitar a reflexionar sobre com és possible governar bé sense emprenyar.

Ara fa un any, tot va canviar

El 12 de maig va fer un any que el president del Govern, Rodríguez-Zapatero, va pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats per comunicar, en 25 minuts, que la situació econòmica era extremadament delicada i que es proposava retallar despesa per evitar una intervenció. El 7 de maig va ser el dia horrible en que els ministres d’economia de la UE van calibrar la intervenció de l’economia espanyola. La vicepresidenta Salgado va procedir a unes retallades de gran calat però, sobretot, va centrifugar el dèficit a les Comunitats Autònomes, les grans prestadores de serveis: Educació, Sanitat i a Catalunya també policia i presons. Un any després, el Fons Monetari Internacional ha fet oficial que Espanya ha passat de ser la 8ena a la 12ena economia del món i que no preveu creació d’ocupació de qualitat fins el 2017. Aquesta és la situació. I que ell 22 de maig els socialistes tindran un correctiu a les urnes forma part de la seqüència d’una governació que, enfilada en la cresta de la bombolla immobiliària, ens va fer creure que podíem viure per sobre de les nostres possibilitats. Ara, és el tornar a començar. El que ja ha fet Catalunya amb mesos d’avantatge i rigor. El que faran molts després del 22 de maig. El que haurà de fer un govern que d’aquí a un any tindrà nou president.

Què fer a "El Valle de los Caidos?"

Dimecres 4 de maig. Comissió Constitucional. Compareixença del vicepresident primer Pérez-Rubalcaba, per informar de l’aplicació de la llei de memòria històrica. Ens informa que al Valle de los Caídos hi ha uns 33.000 cadàvers impossibles d’exhumar perquè s’han barrejat els ossaris. D’aquests 33 mil, 21 mil estan identificats. Els governadors civils tenien instruccions d’enviar al Valle de los Caídos als “Caidos por Diós y por la patria” de cada província. Però també hi ha republicans enterrats. De fet, Rubalcaba ens recorda que hi ha dos cadàvers clarament identificats: Francisco Franco i Primo de Rivera. Li pregunto si el Govern de l’Estat té voluntat d’exhumar els dos cadàvers identificats. No és una pregunta innocent. Ja n’havíem parlat. A la sortida em diu, amb somriure maliciós, que ha fet com si no hagués sentit la pregunta. El Govern ha començat contactes amb la família Franco per traslladar les restes del dictador al cementiri de El Pardo. Després, es podria fer un memorial dels morts dels dos bàndols. És difícil que un republicà vagi a recordar o resar pel seu familiar mort amb Franco allí enterrat. Què fer amb el Valle de los Caídos? El govern té algunes idees. I pocs mesos.

Els trens que funcionen i són barats!!

Dilluns 2 de maig. Un dia d’anada i tornada a Zúrich amb un bitllet a un preu molt raonable. M’elegeixen president per dos anys del Comitè Europeu d’una Fundació americana de presidents i líders demòcrates i republicans dels parlaments del Estats de la Federació. A finals de juliol els tindrem per Barcelona i Girona en la seva trobada anual europea. A l’aeroport per l’equivalent a 10’5 euros compro un bitllet que em permet utilitzar durant tot el dia els trens i els tramvies de tota la zona de Zúrich. Així arribo al centre amb 15 minuts, així em desplaço en tramvia i així torno a l’aeroport. Transport públic de qualitat i a molt bon preu. A finals d’any la Generalitat canviarà els horaris dels trens Figueres-Girona-Barcelona. Que a la pràctica vol dir millors horaris a primera hora i un últim tren de tornada més tard. Vell compromís que va adquirint forma.

La visió alemanya

Dimarts 3 de maig. Ens visita el president de la Comissió d’Afers Exteriors del parlament alemany. Sopar col·loqui molt il·lustratiu. Llàstima que coincideixi amb la segona part del Barça-Madrid. Les dues orelles al ponent i la mirada al mòbil. Alguns apunts: confusió i vergonya per l’error de l’abstenció d’Alemanya en el Consell de Seguretat a l’hora de votar la resolució 1973 pel bloqueig aeri de Líbia, atenció als moviments per la votació en el plenari de l’Assemblea General de setembre de Nacions Unides del reconeixement de l’Estat de Palestina. Ara li toca moure fitxa a Israel. Ben aviat a Washington.

Les reformes prenen forma

M’arriba a les mans la llei electoral que regirà les eleccions parlamentàries de Tunísia el 24 de juliol. La llei contempla la paritat home-dona en les llistes electorals. Quelcom impensable fa mig any en un país del món àrab. No formo part dels pessimistes que pensen que democràcia i món àrab són incompatibles. Per primer cop s’ha fet una revolució en el món àrab que no ha estat ni en nom d’un Déu ni d’una religió.

Les Naus Burés d'Anglès

Dissabte 7 de maig. Visita electoral a Anglès i retorn a les Naus Burés. Fa uns anys vaig visitar les Naus Burés semiabandonades i amb una maquinària molt apreciada per tots els enginyers i especialistes en arqueologia industrial. Unes instal·lacions abandonades i unes màquines en perill de degradació. Ara he tornat a veure les màquines de la Burés absolutament rehabilitades, engrassades i en ple funcionament. Alguna cosa hi vaig ajudar amb 200.000 mil euros dels Pressupostos Generals de l’Estat a través d’una esmena del Grup Parlamentari.

Si tenen oportunitat, visitin les Naus Burés d’Anglès. Una joia. De mica en mica es va recuperant la memòria d’un passat esplèndid des d’un punt de vista tècnic i febril. A l’entrada de la Nau, hi ha una reproducció de la fàbrica amb un dibuix dels anys vint d’una bellesa i una perspectiva digna de ser reproduïda. I també va tornant el record de Remedios Vara, nascuda a Anglès, artista global de renom universal i gran reputació a Mèxic. Zoé Valdes va escriure un gran llibre sobre Remedios Vara i la seva visita a Anglès la va corprendre. Recons riquíssims d’un país intens. Aquest diumenge, aplec de Santa Bàrbara.

Manel

Divendres a la tarda-vespre. Jordi Pujol, 80 anys, comenta a Olot Televisió que ara escolta les músiques i les lletres dels Amics de les Arts i de Manel i que queda meravellat que hi hagi una nova generació de músics catalans amb aquesta sensibilitat. Manel ha aconseguit ser el grup o cantautor en català que ha venut més CD a tot Espanya.

Aquesta setmana Pujol ha organitzat en el seu Centre d'Estudis un col·loqui amb Amics de les Arts i Gerard Quintana per parlar d'aquest nou fenomen de la música en català. Passejant pel carrer Major parlem de les lletres de Manel. Pujol, 80 anys, jove amb una curiositat infinita... i parlem del soldadet de plom i d'unes lletres més intimistes d'una generació que no vol patir més del compte ni prendre mal... que estima i guarda els records en una capseta, que ha vist com han viscut els pares i que ara, a la seva manera, volen viure sense por a estimar i amb un gran respecte per tots els glops de vida viscuts....("Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?").

Els 6 quilòmetres de la N-II

M'he trobat una noia pel carrer, contenta, que m'ha felicitat per l'anunci de la licitació dels 6 quilòmetres de la N-II i m'ha dit: "Te n'has sortit, felicitats". Jo li he dit que em semblava poc i que havíem de continuar lluitant pels més de 100 quilòmetres de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Però com que estava contenta, no l'he volgut despistar.

Els socialistes diran que ells han fet una feina "callada" i que CiU ha fet una feina "sorollosa". Sense posar la N-II en el debat parlamentari del Congrés i convertir-lo en mosca darrere l'orella del ministre de Foment, estic més que convençut que no s'hauria produït l'anunci dels 6 quilòmetres d'autovia les obres de la qual han estat abandonades durant dos anys. A 22 dies de les municipals i a nou mesos ( a tot estirar) de les eleccions generals els socialistes, que en el programa electoral de 2008 van escriure que el 2012 tots els trams de la N-II estarien desdoblats o en obres... havien de fer un pas (petit) per evitar al màxim el ridícul circular.

També es digne de ser assenyalat que hi ha un socialisme gironí entornasolat que durant quinze anys ha declinat exercir influència real a Madrid i que ara un diputat ha pogut més que un exconseller de política territorial. A la noia que em va felicitar ( el gironí és un ciutadà agraït amb massa poc!) no l'hi vaig voler assenyalar que pràcticament es fixarà el cartell del inici de les obres i els cartells electorals de les eleccions generals amb poques setmanes de diferència. No pot ser que una obra com aquesta estigui sotmesa a les urgències i les batzegades electorals. Molt poc europeu, molt meridional.

Incògnita resolta?

Divendres 29 d'abril. Pont aeri de l'hora de dinar. En el control de seguretat em trobo amb un polític català de primera línia ja retirat. En una hora i mitja, parlem de tot, també del moment polític actual. Ell, que parla i conversa, amb el vell felipisme, em trasllada la idea que Rubalcaba i Chacón ja han arribat a un acord per ser el número 1 i 2 respectivament de la llista de Madrid i, així, evitar les eleccions primàries dintre del PSOE (a l'espera de qualsevol espontani que es podria presentar amb els avals suficients).

Deixo apuntada la informació perquè si així es confirma precipitaria l'elecció de nou cartell socialista al juny i debat de política general el juliol. Aquesta opció tindria el seu què. Per primer cop una militant del PSC seria candidata per Madrid: això podria explicar, en bona mesura, per què Chacón no fa actes electorals a Catalunya. Aquesta decisió també deixaria el PSC més desacomplexadament lligat al PSOE i amb l'anomenat sector catalanista ferit de mort. Aquest és el pensament dominant entre les noves generacions del partit. Chacón és la militant socialista que va firmar un article a El País amb Felipe González on manifestava que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut era "satisfactòria". El socialisme català, en un cruïlla històrica i una mica "lost in translation".

El PNB i els pressupostos

Fa unes poques setmanes me les vaig tenir en una tertúlia de RNE amb els diputats del PSOE i el PP que començaven a dir que era indispensable la il·legalització de Sortu, ara Bildu, la nova oferta electoral de l'esquerra independentista basca. Els vaig dir que tant de bo que algun dia fos possible una opció política que repudiés de veres el terrorisme i que representés els entre 90 mil i 150 mil votants que tenen de base electoral. I els vaig dir que havíem fet una llei, la llei de partits, perquè fossin els tribunals i no pas els polítics els que prenguessin la decisió.

Si vull ser coherent amb aquesta línea argumental, també em sembla malament que el PNB condicioni el suport als pressupostos generals de l'Estat del 2012 a la no il·legalització de Bildu. Això és tant com dir que els tribunals no hi tenen cap paper i que tot depèn d'actes graciables del govern. Amb aquest anunci, el PNB s'allunya, de moment, ( el laberint basc és molt ric en matisos) del suport als pressupostos de 2012.

Hi ha una clau interna que no s'ha explicat aquests dies. A finals d'aquest any el PNB elegirà el candidat a lehendakari per a les eleccions basques de març de 2013. Un candidat en ferm, jo crec que el millor, és Josu Erkoreka. Segurament l'amic Erkoreka no pot aparèixer com l'avalador dels comptes dels últims mesos de Zapatero mentre competeix dintre del seu partit (amb formes de competició sempre molt suaus) per ser el líder electoral del nacionalisme basc que ho té més aviat fàcil per tornar al govern quatre anys després del viatge a l'oposició.

P.S. Aleshores, l'interès del PSOE es tornaria a centrar en CiU. De moment, les coses van molt malament, amb l'incompliment del pagament del que ens deuen del Fons de Competitivitat. Després, hi ha valorar els pros i contres d'un suport. El traspàs dels aeroports i el pagament dels deutes considero que seria uns elements per començar a parlar. El pacte fiscal és matèria d'un debat d'investidura i de la següent legislatura. Apunts d'idees per meditar el setembre.

15 dies de campanya

Cada dia estic més satisfet d'haver participat en la decisió de la ponència de la reforma de la llei electoral que va limitar als quinze dies estrictes de campanya la propaganda electoral. No tothom ho compleix (alguna candidata gironina, per exemple) però a trets generals, sí que ha fet que en aquesta precampanya els candidats els haguem sentit més nítidament amb propostes de governació i sense el soroll de la publicitat, les cançons de campanya i les fotos que ja estaran als carrers a partir de divendres que ve. Quinze dies concentrats de campanya i netament diferenciats de la precampanya. Això per ara les municipals i per totes les eleccions que vindran. Una bona decisió.

La vigència de Josep Pla i el pacte fiscal

30 anys- 23 d’abril de 2011. Avui fa trenta anys que Josep Pla va morir al seu Mas de Llofriu. El matí, hem anat a Palafrugell a la lectura continuada de l’obra completa de Josep Pla que des de fa uns anys es realitza al Teatre Municipal de la localitat. Aquest any la lectura era la del llibre “Barcelona, una discussió entranyable”. M’ha tocat un fragment referit al Passeig de Gràcia. A la tarda, hem anat al cementiri de Llofriu a dipositar una rosa a la tomba de l’escriptor. Aquests dies rellegeixo les cròniques parlamentàries de Josep Pla durant la discussió de l’Estatut del 1932. Aquest llibre el vaig regalar al president Artur Mas el 2006 durant la discussió de l’Estatut vigent a les Corts espanyoles. La seva lectura sempre és recomanable. I vigent.

Semblances- El finançament i els drets nacionals van ser els esculls insalvables que va trobar l'Estatut del 1932 al Parlament espanyol, segons les cròniques parlamentàries de Josep Pla.
Han passat una mica més de 75 anys i poca cosa ha canviat. El clima amb què va ser rebut a Madrid l'Estatut català de 2006 és calcat del que va patir el de Núria. Les cròniques parlamentàries que Pla va publicar a La Veu de Catalunya no deixen espai al dubte. La història es repeteix.
Hi ha moltes coincidències de partida entre l'Estatut d'ara i el del 1932. El pacte de Sant Sebastià que va obrir les portes a aquell Estatut tindria a veure amb el pacte de Santillana del Mar. L'esquerra també governava Espanya i el text de Núria ja es va rebaixar a Catalunya per fer-lo passable a les Corts Generals. Però la coincidència plena és dóna en el recel de les Espanyes a cedir diners tributaris i en la qüestió nacional. Llegir el volum número 40 de l'Obra completa de Josep Pla (Destino) hauria de ser una obligació terapèutica per als diputats catalans a Madrid.
La proclamació de la República el 14 d'abril del 1931 va obrir totes les portes a l'Estatut català, que es va començar a preparar en un ambient eufòric. Però les forces vives de Madrid i els diaris ja van llançar de seguida els seus crits d'alerta. El 5 de maig Pla ja feia una crònica en què advertia que "els esdeveniments de Catalunya són mirats a Madrid, i en general a tota la Península, amb una aprensió notòria". Uns dies després ja clamava per la discreció i deia que no s'empressin arguments relacionats amb el separatisme "perquè fan molt de mal". Però la qüestió més punyent que va sortir de seguida va ser la dels diners. D'una conferència que el català Vidal i Guardiola va fer a Madrid el 19 de maig, Pla en va recollir una cita que ressaltava que els castellans deien "vosaltres us considereu políticament explotats, però de fet els explotats per vosaltres som nosaltres".
Davant d'aquesta contradicció, Vidal va reclamar "una investigació objectiva de les relacions econòmiques entre Catalunya i la resta d'Espanya". És a dir, que es fes pública una balança fiscal creïble, cosa que mai no es va fer. No us sona, aquesta música?

L’excitació de Madrid- L'Estatut es va començar a discutir a Catalunya i el periodista Pla va notar a Madrid el interès creixent dels diaris i les tertúlies. Pla no va dubtar a dir el 24 de maig que "donat el panorama general, l'Estatut de Catalunya serà el cavall de batalla de les Corts Constituents". I tant que ho va ser: les seves cròniques reflecteixen que el grau d'autonomia que pogués tenir Catalunya crispava de valent els ànims a Madrid. Va desconcertar molt a Pla la reacció a una conferència del comunista Maurín a l'Ateneu de Madrid el juny del 1931, quan el públic li "acceptà la destrucció de tot" però va haver de rectificar quan "parlà de la destrucció de la unitat de la pàtria". Aquí "féu marxa enrere" tot dient que "el que havia volgut dir era que s'havia d'anar al separatisme per crear una unitat superior posteriorment".
Després que el poble català aprovés l'Estatut el 2 d'agost del 1931, ja rebaixat respecte al que havia sortit de Núria, Pla exposava el dia 14 que "tot l'interès polític s'haurà concentrat en la qüestió catalana i concretament en l'Estatut aprovat i referendat pel poble de Catalunya... El que sembla certíssim és que serà discutida àmpliament la part de l'Estatut que fa referència a la Hisenda". Els diners una altra vegada. Dos dies després, quan Macià va anar a Madrid a lliurar el text estatutari, Pla assenyalava en la seva crònica que hi havia acord entre la part catalana i l'espanyola a constatar que "aquesta fracció de l'Estatut [l'econòmica] no ha estat ni suficientment estudiada ni prou compresa". Malgrat tot, Macià es va reunir amb Lerroux, que li va confirmar que ell "no pensa fer cap política antiautonòmica".

La qüestió dels diners- A Catalunya hi havia optimisme quan Pla ja advertia als catalans el 18 de setembre que "la classe dominant a Catalunya ha cregut sempre que la Constitució espanyola seria federal, i en aquest punt s'ha equivocat absolutament". Més coincidències amb el moment actual: el 25 de setembre el periodista matisava: "Jo no vull pas dir que l'Estatut, més o menys modificat, amb més o menys concessions econòmiques, no s'aprovi. El que dic simplement és que treure el carro endavant, costa molt". Tot estava prou encallat, perquè "mentre els diputats catalans han jugat net..., la política del govern provisional respecte a Catalunya és plena de giragonses i d'equívocs". Poc després, Pla recalcava que "La qüestió de Catalunya ha donat lloc als debats més violents, més sentits, més espontàniament vibrants que han tingut lloc en aquestes Corts".
Va ser un redactor d'El Sol qui va fer obrir els ulls a Pla quan va publicar la primícia que en els debats "va cediendo la idea primitiva de entregar los tributos directos a la Generalidad y se busca un procedimiento de cesión de recursos acaso más empírico, pero que no representa para el Estado la enajenación de resortes especiales para su política financiera". Poc temps després l'Estatut s'aprovava... sense la cessió de tributs.El balanç de la seva aplicació el va fer Pla en una crònica del 25 d'octubre del 1933: "Tenim autonomia, però és una autonomia de paper. De diners, encara no n'hem vist cap. El traspàs de serveis a la Generalitat està acabat en una part... però la valoració dels traspassos no la tenim... Hem fet, doncs, tota la comèdia de la política, però encara ens hem d'acarar amb el problema més viu de tots... el dels diners". Ara tenim corresponsabilitat fiscal i més autonomia en la nostra hisenda que la de l’Estatut de 1932 (a vegades idealitzat, “una autonomia de paper” escrivia Pla). Però una “solidaritat” que representa cada any entre el 8% i el 10% del nostre PIB, llastra greument la nostra capacitat d’aixecar el vol en una recuperació econòmica que cada dia ens ha de fer dependre menys de la dinàmica econòmica de la resta de l’Estat. El Pacte fiscal, el següent gran repte. Un tema ja apuntat per el tants cops vigent Josep Pla.

Quants municipis?

Dimecres 13 d’abril. Madrid. Els portaveus de la Comissió d’Exteriors rebem una delegació d’alts càrrecs de Brasil- alcaldes, diputats, magistrats del tribunal constitucional...- parlem de temes polítics i econòmics entre una economia emergent (7’5% de creixement del PIB de Brasil el 2010) i una economia espanyola amb problemes (però aquesta setmana allunyada dels pitjors auguris i amb senyals de recuperació). Els alts càrrecs de Brasil, 193’2 milions d’habitants, el 2’8% de la població mundial, ens comuniquen que el seu país té uns 5.000 municipis. Ens pregunten quants en té Espanya. Cares de circumstàncies: quasi 9.000, que elegiran una ingent quantitat de càrrecs locals el 22 de maig. Jo crec que es podria racionalitzar el mapa municipal. Però aquesta és una opinió personal...

Fre als trànsfugues

Dilluns passat s’acabà el termini per presentar llistes electorals a les eleccions municipals del 22 de maig. Amb la reforma de la llei electoral que va entrar en vigor el mes de gener serà impossible canviar alcaldies i majories amb els vots de regidors trànsfugues. Això ho han de tenir molt present els partits a l’hora de confeccionar les llistes, els escollits a l’hora de conformar una majoria de govern i, sobretot, els ciutadans a l’hora de votar. Els trànsfugues quedaran “químicament” anul·lats per canviar majories però si no s’escullen governs amb majories fortes, un municipi amb trànsfugues pot ser més ingovernable durant els quatre anys.

De manual...(electoral)

El 4 de maig a dos quarts de cinc de la tarda, el vicepresident primer del Govern i candidat indissimulat al cartell socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, compareixerà davant la Comissió Constitucional per parlar del mapa de fosses de la Guerra Civil, dels 30.000 morts dels dos bàndols que hi ha al “Valle de los Caidos”, de la impossibilitat d’identificar les restes d’aquests cadàvers i de la creació d’una comissió de “savis” per fer del “Valle de los Caidos” un memorial de la Guerra Civil. Aquest consell de savis suggerirà; un dia d’aquests, el trasllat de les restes del dictador Franco al cementiri del Pardo. Tot això passarà 24 hores abans del primer cartell de les eleccions municipals. I previsiblement el PP picarà. De manual...(electoral). Aiii, Fouché!!

La reducció de dèficit

Això que en diuen les “retallades” no és res més que mesures dures però inevitables per reduir el dèficit públic i no acabar essent una economia intervinguda i esfondrada com les de Grècia, Irlanda i Portugal.

El govern espanyol ha anat molt lluny deixant que el vehicle de l’economia circulés sense direcció en el volant....i la vicepresidenta Elena Salgada va començar el 12 de maig de 2010 (el dia del seu aniversari) una draconiana política d’ajust pressupostari per evitar la intervenció i després de les trucades del president del estats Units, el president de Xina i els directors generals del FMI i el Banc Central Europeu.

Succeeix però que la gran majoria de serveis que repercuteixen directament sobre la vida diària de tots nosaltres són traspassats a les Comunitats Autònomes. I així Salgada estreny el cinturó i les comunitats hi posen la cara. És evident que després del 22 de maig veurem que tots els governs autonòmics que ara estan a les portes d’eleccions adoptaran mesures de reducció del dèficit. És de calaix, mai millor dir. I en el cas català és notable observar com els partits que van fer aquest gran dèficit en els últims cinc anys ara, alguns d’ells, són capaços d’encapçalar la manifestació. Els electors segur que tenen memòria. Temps de guaret. Durant el primer trimestre d’aquest any les exportacions han crescut un 14% en l’economia catalana i la temporada turística es presenta favorable. Després del temps de guaret, sembrar per fer créixer una nova economia productiva, que ja no serà bufar i fer bombolles (immobiliàries i d’altres tipus). S’ha acabat l’època de viure per sobre de les nostres possibilitats.

Aquesta setmana el FMI ha anunciat que l’economia espanyola ha passat de ser la 8èna a la 12èna del món i que no preveu un creixement per sobre del 2% ( la que crea ocupació de forma estable) fins el 2017. Tornin a llegir les tres últimes frases, si us plau. Pensin un moment en aquestes tres últimes frases, si uns plau. En tota la península Ibèrica, només hi ha dos llocs que es prenen seriosament aquestes coses: Portugal perquè té la pistola al pit i Catalunya perquè vol sortir del pou i enlairar el vol. Entremig, un llarg son després de l’esforç d’aixecar tantes cases.

Les bombes de disperssió i Líbia

Dimarts a la Comissió de Defensa del Congrés haurem de votar una pròrroga de la missió militar a Líbia en compliment de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de Nacions Unides. El primer que cal preguntar-se és perquè el govern es va posar el límit naïf d’un mes (ai aquest bonisme que vol i dol). En segon lloc haurem de reflexionar sobre el sentit de l’actual missió. Un diplomàtic mallorquí amb un català molt dolç i anys d’experiència, Josep Riera, ha estat enviat representant del govern espanyol a Bengasi, capital de la zona rebel. L’embargament de comptes i armes no hauria de regir per als Consell Nacional si es vol donar el tomb definitiu i canviar el règim. El coronel Gaddafi ha bombardejat i matat més de 8.000 civils. Però això és poc rellevant per un delirant José María Aznar que ha definit Gaddafi com a “amic d’Occident” i ha criticat la intervenció armada. També s’ha sabut que Gaddafi ha atacat amb bombes de dispersió, letals de forma indiscriminada. Prohibides des del Conveni de Dublín de 2007. Les bombes de Gaddafi van ser fabricades a Saragossa i venudes abans de 2007, legalment. Quan alguns ja demanàvem la prohibició de la fabricació i venta. El que no se sap tant és que el govern espanyol va arribar a la reunió de Dublín amb poques ganes de prohibir totalment aquest tipus d’armes que “maten després de les guerres”, com les mines antipersona. La pressió de la fàbrica de Saragossa era molt important. Però a vegades s’han d’adoptar mesures més enllà de les pressions.