2010, la Catalunya que aixeca el cap

No seria gaire lògic fer una referència a l’any 2010 sense recordar que serà any electoral a Catalunya. Ja sabeu quina és la meva militància i les meves preferències polítiques. No cal que en parli. Vull parlar del país i no pas del partit.

Viatjant pel món és quan es pot prendre més consciència de la nostra projecció internacional, del nostre coneixement, de la valoració que es fa de la nostra manera de fer en l’últim segle i mig. I, és clar, si Catalunya s’ha projectat pel món no ho ha fet pensant i actuant com una regió d’Espanya sinó que ho ha fet amb una personalitat pròpia, marcada i alimentada per noves i successives generacions de catalans i catalanes que hem fet la nostra aportació a un cabdal que va transitant.

Avui Catalunya necessita un nou projecte que li doni un nou impuls. El país ha tingut iniciatives que essent positives (consultes populars, l’editorial conjunta de dotze diaris, els pronunciaments de diferents entitats rellevants de la societat civil...) el que demostren és una manca de lideratge institucional.

Avui el partit més conservador de Catalunya és el partit socialista i si alguna cosa s’ha demostrar en aquests dos tripartits és el que socialisme avui governant només ha estat entrenat per retenir el poder, mantenir moltes persones fidelitzades d’una forma acrítica i deixar passar el temps sense formular grans i bones propostes de transformació i modernització de la societat. Ja sé que ara el que més es practica és la crítica als socis menors del tripartit per la seva capacitat de desestabilització del govern. Però el soci major té la major concentració de poder que mai ha viscut la Catalunya democràtica (Generalitat, ajuntaments, diputacions...) i em sembla que a un observador imparcial li seria difícil definir la contribució transformadora i modernitzadora del socialisme català d’ara. Falta projecte, falta relat, falten realitzacions lligades al projecte. Aquest llarg silenci misteriós...era el silenci de qui no té res a dir. Això sí: el socialisme d’ara (que va eliminar el socialisme il·lustrat d’abans) a través de les institucions ha adoptat un criteri de defensa formal (poc eficient, però) de les institucions. Un exemple de quan la funció crea l’adhesió.

De tot això en parlarem els propers mesos. Ja sé que no n’hi ha prou criticant sinó que sobretot convé proposar. D’això també en parlarem els propers mesos. Que el proper any tornem a trobar el camí de la Catalunya que s’aixeca i sap a on vol anar.

Un món en transformació

El món que s’acabava- Quatre dies comptats i serem any nou, 2010, i nou decenni. Ara fa vint anys, quan va caure el Mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, es va posar a circular la idea que amb la fi del comunisme i el bloc soviètic s’acabava el segle XX. En aquests vint anys han succeït alguns nous aconteixaments que han marcat no el passat que fugia sinó el futur que ens esperava i que ja tenim aquí. Una data és l’11 de setembre de 2001 i els atemptats dels Estats Units (New York, Washington i Pensilvànnia) perpetrats per Al Qaeda. El terrorisme internacional de base islàmica radical és aquí, entre nosaltres, a Londres, a Madrid, ahir a Detroit, i a Barcelona. No es pot oblidar que fa un mes va ser dictada la sentència que incriminava una cèl·lula d’Al Qaeda en un atemptat frustrat en el metro de la capital catalana. Amb aquesta realitat i contra aquesta amenaça haurem de viure i lluitar els propers anys. A Afganistan i molt més a prop.

El món que va arribar- Fa vint anys, quan s’afirmava que es cloïa el segle XX, encara no teníem cap dels elements que han precipitat les grans transformacions tecnològiques, comunicacionals, socials... dels últims anys. Fa vint anys no parlàvem amb telèfons sense cables, ni enviàvem missatges en temps real d’un extrem a l’altre del món, ni teníem a l’abast bona i mala informació amb un simple click en aquest món sense confins que és Internet. Sumat i restat, la revolució de les noves tecnologies ha donat un saldo clarament positiu però també ha obert nous interrogants en el camp de la privacitat, la qualitat de la informació, la reflexió i la deliberació enfront de la digestió ràpida de decisions i notícies. De tot això, molt millor que jo, els en pot il·lustrar Alesandro Baricco en el seu assaig “Los Bárbaros”, que està editat per Anagrama. Un bon llibre sobre un passat que ja se n’ha anat i un futur que ha arribat tot i que encara no en tenim una consciència plena.

El món en transformació- Uns pocs anys en els que també s’ha accelerat el panorama de les relacions internacionals. Si fa vint anys el món era unipolar (EUA) per incompareixença de l’altra part (ensulsiada del socialisme real) ara el món ha estat descrit com multipolar passiu. Hi ha diversos pols de poder tou i fort, però cap vol ser rotundament hegemònic en un planeta tan ple de reptes i transformacions. Els Estats Units accentuen la temptació aïllacionista pròpia dels moments de crisi, Xina continua imparable però sense ànsies de domini militar (el seu fort és l’expansió econòmica sense miraments per la còpia) i tota la zona d’Àsia i el Pacífic serà on creixerà més la riquesa els propers anys. Amèrica del Sud té puntals forts (Brasil, Colòmbia, Xile i Perú) que no han tingut creixements negatius en cap moment de la crisi mundial i el golf de Guinea, a l’Àfrica occidental, és el nou pou de petroli del món i en pocs anys superarà el Golf dels Emirats del petroli. La fissió nuclear no arriba encara però noves fonts d’energia es consoliden i poden canviar la geografia del poder i l’accés a l’energia amb un impacte semblant al que ha tingut Internet en les nostres vides.
Un món amb brúixola- No només comencem un nou any i un nou decenni sinó que aixequem acta d’un món nou en el que naveguem, o més exactament surfegem, amb grans possibilitats però també amb grans perills de desorientació si no tenim brúixoles que ens orientin a uns objectius clars de realització. Per això al costat del individualisme consubstancial a les formes de vida que ens modulen les noves tecnologies, torna el gust per les relacions humanes i el sentit d’identitat, dos extrems que no queden cancel·lats per les noves tecnologies sinó potenciats. Saber i triar i remenar en aquest mar obert. Saber trobar tresors i illes particulars. Saber tornar a la casa dels pares per retrobar l’essència del que vam ser i, per tant, en bon part del que som i volem transmetre. Bon any nou, bona navegació, bona tria, bona aprensió i bon gaudi.

Jugades de poder amb taxista cabrejat de fons

Taxistes cabrejats- Divendres al matí. Els taxistes de Madrid han bloquejat l’accés a l’aeroport de Barajas i cap taxi està a la zona d’arribades. L’alternativa és el metro –ells que tenen metro fins a l’aeroport!-. El motiu és l’aprovació de l’article 21 de la llei Omnibus de liberalització de serveis en el sector del taxi –transposició adaptada d’una directiva europea. Hi hem votat en contra però ha sortit endavant amb els vots ja amics dels socialistes i els nacionalistes bascos i algú altre. Un taxista cabrejat és un poderós agent desestabilitzador del govern. No només per la vaga total que han organitzat i que provoca aquests col·lapses sinó també i sobretot perquè el taxista és un comentarista de l’actualitat incisiu, generalista i amb pocs pèls a la llengua. I no són quatre gats sinó una legió, quasi tants com militars hi ha a l’Estat, són uns 70 mil taxistes i les seves famílies i els seus clients. Els taxistes sostenen que amb aquesta llei les companyies de lloguer de cotxes podran llogar cotxe amb xofer i rebentaran els preus. De fet, el desenvolupament correspon a les comunitats autònomes. Però en aquest assumpte, com en tants de la vida, el que compte en aquest moment és el que sembla i no pas el que pugui ser. Arribo a Barcelona però cap taxista està inquiet exactament pel mateix assumpte. Paradoxes de la societat de la hiperinformació viral.

Jugades pels propers mesos- El Madrid polític autonòmic -quasi un monocultiu del PP- continua tant electritzat i conspirador com sempre. El gat i el gos són Esperanza Aguirre i Alberto Ruíz-Gallardón. La primera nota que la seva hora gran li ha passat –per fortuna- i el segon s’avorreix del seu propi personatge de tants anys que fa que espera que li arribi l’hora gran. Ara els sectors majoritaris del PP a Madrid, els aguirristes, han llançat un nou pla de distribució del poder. La “lideresa” li faria molts il·lusió ser alcaldessa de Madrid. Aleshores la presidenta del Parlament Autonòmic, Elvira Rodríguez (exministre de Medi Ambient i un cervell molt ben organitzat) seria la candidata al Govern autonòmic. I Ruíz-Gallardón? Tindria l’alt honor de ser el número dos de Mariano Rajoy per Madrid. Si els hi va bé, un ministre; sinó, un més en la guerra de successió. La solitud d’un escó com a alternativa a l’alcaldia de Madrid. Operació que beneficia a l’aguirrisme i que fa ballar el cap al besnet d’Albéniz. La segona anotació de la setmana és molt més pròpia del camp del poder nuclear i despullat de presumpte maquiavelisme. Quan Rodrigo Rato arribi a la presidència de Caja Madrid, la seva idea no és pas cruspir-se quatre caixes de “províncies” sinó oferir una fusió amistosa a la Caixa. Bon cop de falç. És com allò de Gas Natural i FecsaEndesa però al revés. Pot ser la vibrant batalla de la propera primavera. El moment polític espanyol, l’estat anímic català ( a l’espera d’un nou hegemonisme en el lideratge polític i civil) i la fortalesa de la Caixa no fan molt plausible l’operació. Però tot s’haurà de moure si els forts volen continuar igual o millor.

El desenllaç del cas Haidar

Dijous a les quatre de la tarda. El ministre d’Afers Exteriors compareix davant la Comissió corresponent del Congrés per donar comptes de la situació del cas Haidar i la posició espanyola davant el procés pendent d’autodeterminació del Sahara Occidental. Els portaveus li anem traient dades i proves que el govern ha dissimulat i amagat la veritat durant aquest procés. El ministre comença per esmerçar-se en rebatre les acusacions. Però pocs cops he viscut una compareixença tan interactiva i dinàmica. El ministre llegeix el seu discurs, respon el que vol o pot però sobretot mira al seu cap de gabinet – Agustín Santos- que va rebent i gestionant informació sobre el desenllaç del cas Haidar des de la mateixa sala. A quarts de sis li entreguen un paper, deixa de respondre durant una estona, decideix continuar una hora i mitja més de debat però amb una informació que l’ha alleugerit. Això li permet fer un exercici de sinceritat desconegut tot i què diplomàtic: rebel·la que va ser informat de l’expulsió pel seu homòleg marroquí, reconeix sorprenentment que és una expulsió política i no administrativa com havia sostingut el govern fins al moment i ja no és tan sensible a les dades sobre els vols d’anada i tornada que demostren irregularitats. Deu recordar la màxima xinesa que tan agradava al clàssic socialista: “Gat blanc, gat negre, tant fa si caça rates”. El ministre i el seu equip han entrat al parlament amb el comunicat del desenllaç redactat. Un diputat conservador amb molt bones connexions al Marroc rep un sms que confirma que les condicions negociades per França, Estats Units i Espanya són acceptades. A les set demana suspendre la compareixença perquè té el cap i les intencions en un altre lloc. Ambient de satisfacció – la societat dels happy end li agrada més l’escena final que el perquè del penúltim tret. Queda per demà passat escrutar el preu de l’acord – en un acord d’aquestes característiques sempre hi ha un interessant i treballat preu- i per algun dia més remot desvelar les connexions de l’activista sahrauí amb el moviment dels Germans Salafistes d’Algèria (els dèbils que sostenen causes nobles busquen els aliats més insospitats).

Una partida per Tossa de Mar pendent d'una votació final

Dimecres el Senat estava votant els Pressupostos Generals de l’Estat, dos senadors del PSOE es van equivocar i van votar a favor d’esmenes de CiU per valor de més de 250 milions d’euros. Bingo. Les votacions un cop fetes són vàlides i mai es repeteixen (que ens ho diguin a nosaltres que vam votar malament la segona votació de la llei de finançament i així vam quedar mal retratats. Els ens demano disculpes). Entre aquests més de 250 milions, n’hi ha dos per la construcció d’un Parador a Tossa de Mar, activa aspiració de l’alcaldessa Imma Colom i el seu equip. Ara els pressupostos tornaran dimarts al Congrés per la seva votació final. No sé si en el pacte pressupostari del PSOE amb els seus socis d’aquest any hi va aixecar allò aprovat en quantioses partides destinades a polítiques socials per les comunitats autònomes. O aixecar la inversió pel Parador de Tossa de Mar. Avui aquets diners són llei dels pressupostos. És clar que també els socialistes es podrien inclinar per donar per bona i positiva aquesta partida. La resposta, dimarts.

"El pronunciamiento catalán"

Dimecres a la nit estava sopant amb un grup de col·legues parlamentaris i periodistes els deliciosos plats de les cuineres de Sils –que fan la seva estada anual en un hotel de Madrid servint plats tradicionals que fan les meravelles als clients de la Gran Via, entre hamburgueseries i presumptes restaurants moderns de menjar de baixa qualitat. Estava menjant l’insuperable pollastre amb salsafins quan em va trucar l’Enric Juliana, periodista de mirada àmplia i olfacte per captar els estats d’humor socials i polítics. Em trucava per comunicar-me que el dia següent dotze diaris catalans publicaven una editorial conjunta en defensa de l’Estatut. Un sentiment d’orgull i satisfacció em va fer acabar molt bé el dia. Vaig anar a dormir convençut que en poques hores un petit sunami remouria les aigües polítiques i periodístiques de Madrid. Així va ser.

Dijous al matí em vaig llevar aviat per preparar dues intervencions importants, sobre la presidència semestral de la Unió Europea i sobre el debat de totalitat de la llei de l’avortament. Vaig començar llegint l’editorial. Vaig tenir la impressió que en aquelles línees els mitjans catalans havien aconseguit fixar amb uns contorns ben clars una opinió àmpliament majoritària entre els ciutadans del país que els polítics, a base de repetir durant mesos i mesos, havíem desgastat en la formulació dels nostres arguments. Moltes gràcies a tots els que han fet possible aquesta gran iniciativa que ha remogut l’estancat estany de l’Estatut no sentenciat. Alguns d’ells els conec bé i crec que han fet un bon servei en el moment apropiat. Alguns programes de radio van començar a tronar des de primera hora del matí, els diaris digitals disparaven i el president del Consell editorial del Mundo, el catedràtic Jorge de Esteban, publicava un article en el digital en el que apuntava que la coacció a les institucions de l’Estat estava penat en entre un any i dos de presó. L’ambient anava carregat. Aquell mateix dia a les quatre de la tarda em vaig sotmetre a una hora de xat en el diari digital “Diario crítico” dirigit per Fernando Jáuregui. Vaig tenir moltes i moltes preguntes, quasi totes elles referides a l’assumpte del dia i els “insaciables catalanes”, moltes d’elles insultants.

El Madrid oficial és així de directe i “bravucón”: ningú del parlament de paper – el periodisme que vol dictar el camí de la política- es va mossegar la llengua. Tots creien que havien de dir “quatre de fresques” als catalans. Pensava, en aquell dia tan trepidant, quan que s’ha allunyat la política espanyola del sentiment dominant a Catalunya. Ni els més fins analistes podien entendre que diaris “d’ordre” publiquessin aquella sensata editorial. La progressia tampoc anava fina. Carles Francino va disparar en bala a primera hora del matí. Del radiofonista Federico, no cal dir-ne gaire res: d’una previsibilitat que alimenta l’odi d’uns i el distanciament dels altres. Certament Mariano Rajoy va ordenar callar. Un dels seus més estrets col·laboradors em feia la seva particular lectura del que estàvem vivint: “Aquesta és una operació dels socialistes per forçar la sociovergència i evitar que CiU pugui recolzar mai parlamentàriament un PP que guanyi a les urnes”. Aiiii quines ulleres més desenfocades!!! No han entès res. Estem a prop, en principi, que el Tribunal Constitucional es pronunciï per primer cop, en trenta dos anys de democràcia, sobre una llei referendada per la consulta al poble. El TC està en la piràmide de la justícia constitucional, certament, però els diaris i totes les entitats que s’han adherit al manifest, volen posar de manifest, que moltes coses estan en joc en aquesta sentència que arriba tard, molt tard, i amb quatre dels deu magistrats que jutgen caducats en el seu mandat i no renovats pels purs interessos del PSOE i el PP. La llibertat de premsa, la llibertat d’expressió resulta que és un delicte tipificat en entre un i dos anys de presó. També és cert que en el Madrid espumós i de navegació a l’estil surffing, els temes duren un parell o tres de dies. “El pronunciamiento catalán” quedarà com un nou clixé pel relat de la deriva “radical” que no és res més que la deriva d’una falta de lideratge clar, rotund i amb idees fortes en la política espanyola i en la política catalana que ara governen. Dues polítiques que no parlen en profunditat i mirada llarga des de fa molt temps. Potser perquè els dos presidents no tenen aquesta mirada llarga.

Feliu Matamala

Dimarts es van celebrar els funerals per Feliu Matamala, que ens va deixar als 97 anys després d’una vida on mai es va cansar de defensar la catalanitat fins a les últimes conseqüències i amb una determinació fundada en una vida que no va ser fàcil però sostinguda per ideals i fe. Aquest cop, crec que els diaris han fet justícia i que la mort d’un gran patriota ha tingut el seu reflex també en la premsa de Barcelona. Vaig conèixer el pare Matamala el 1991, quan vaig arribar a Girona per estudiar la carrera. Ell ja havia viscut molt, ja era un home savi i humil. Les Voltes eren un centre de difusió de la catalanitat i em va ensenyar a practicar la militància a peu de carrer, cada dia, en cada acte, en cada actitud. Segur que en el futur i en molts moments pensaré: “Com hauria actuat sobre això en Feliu Matamala?”.

Habitatge

Dimarts dinar amb Maria Antonia Trujillo, exministre d’Habitatge. Havíem quedat des que la setmana anterior havíem parlat de la reforma de l’Estatut d’Extremadura. El dinar comença malament perquè arribo un quart d’hora tard per culpa de les moltes obres del “Plan E” destinat a tenir les millors voreres d’Europa i els índexs d’atur més alts. Li he deixat missatge a través del gabinet telegràfic però no ha escoltat el missatge. Però ens anem relaxant. Una dada que em diu amb coneixement de causa: “Més enllà de la dissimulació, el cert és que hi ha habitatge construït i buit pels propers deu anys i zones programades per construir pels propers vint anys. I el preu no pot aguantar gaire més en aquestes xifres, caurà més”.

Tony Blair

Dijous. L’exprimer ministre britànic Tony Blair és a Madrid per pronunciar una conferència, invitat per l’asseguradora Zurich (destins dels exmandataris de primer nivell). Resulta que el director europeu de Zurich, un suís que ara treballa a Dublín, ve a passar cada any una setmana al Mas de Torrent. Parlem de l’Empordà. Després de la conferència, sopar reduït. Un privilegi. Del parlament hi som convidats els col·legues Montse Surroca, Álvaro Nadal (PP), jo mateix i una dirigent del PSOE que els deixa plantats (gran disgust). Balir és un polític de primera, en la comunicació i en el pensament, és un laborista reformista, segurament no és l’ideal d’un socialista espanyol. Ens explica que el seu equip és el Newcastel, que ara està a segona divisió de la lliga anglesa. També parlem dels seus anys de primer ministre i la política europea. Em ve a la memòria, durant el sopar, la frase de Jordi Pujol: “Si Tony Blair és socialista, jo sóc budista”. Blair, una gran impressió, un reformista lib-lab.

Llei electoral

Ara es torna a parlar amb força de la reforma de la llei electoral. D'aquí a uns mesos presentarem una reforma de la llei electoral general que tindrà algunes sorpreses positives. Pel que fa a la llei catalana, és clar que seria molt bo elegir uns quants diputats per elecció directa, un per comarca i un per districte de Barcelona, per exemple, i la resta, en llista de partits. És l'anomenat model alemany. En sóc molt partidari. No sé si els partits que avui són bàsicament pur aparell -a Catalunya avui n'hi ha dos- en són sincerament partidaris.

President d’Europa

S'ha elegit nou president del Consell de la Unió Europea, nou president d'Europa. Tothom s’atreveix a parlar amb una certa lleugeresa de Van Rompuy. Temps al temps. El que no tenen sentit són les presidències semestrals de la UE ara que hi ha un president europeu. És dur dir això a un mes i una setmana que Zapatero esdevingui "president de torn" però en un termini no gaire llarg s'haurà de plantejar acabar amb les presidències rotatòries. Massa càrrecs. Tan obsessionats amb l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, molts no havien caigut en aquest punt.

Capote a la costa brava

He acabat el llibre de Màrius Carol L'home dels pijames de seda, que narra els tres estius de Truman Capote a Palamós i altres punts de la Costa Brava. És la novel·la guanyadora del premi Prudenci Bertrana d'enguany. Un llibre de bon llegir que entrellaça la vida trepidant de Capote a les nostres terres amb la investigació del cas que va servir de base per al llibre A sang freda. Colomer, de l'hotel Trias, va ser un home clau per a la vinculació de Capote amb la Costa Brava.

Tots escoltats?

Nervis a flor de pell aquesta setmana en el debat parlamentari sobre el sistema d'intervenció telefònica, Sitel. Les escoltes només es poden fer per ordre judicial. Així ho ha confirmat el Tribunal Suprem. Però aquest Tribunal també ha dit que l'actuació del Govern en aquest camp s'ha de regular per una llei orgànica de protecció de drets fonamentals, entre els quals, el dret a la intimitat. I avui aquesta llei no existeix. Després hi ha hagut una picabaralla pujada de to entre el ministre de l'Interior i dos diputats de l'oposició als passadissos del Parlament. Nervis a flor de pell. Un tema que ha d'ocupar la nostra atenció.

Extremadura

Dimarts va arribar la reforma de l'Estatut d'Autonomia d'Extremadura al Ple del Congrés. Em va tocar fixar la posició del meu grup. Vint minuts d'intervenció des de la tribuna que em van servir per subratllar que allò que era apocalíptic en l'Estatut català ara és en tots els altres estatuts que han vingut: carta de drets i deures, competències exclusives, consell de justícia de la comunitat... Un cop més, el que García-Añoveros va definir com a "autonomismo por arrastre". Però l'Estatut d'Extremadura té una perla fantàstica, el seu article 71 que duu per títol "Relacions amb Portugal", amb què Extremadura passa a formar part dels fòrums bilaterals Espanya-Portugal i de les cimeres bilaterals. Tot política exterior, exclusiva de l'Estat. No em sembla malament. He preguntat si haurien acceptat un Estatut de Catalunya o d'Aragó o de Navarra o del País Basc amb un epígraf titulat "Relacions amb França". El contingut dels recursos d'inconstitucionalitat contra l'Estatut es va desinflant amb els Estatuts de segona generació. I el Tribunal Constitucional, fet un gran embolic.

Una de pirates

Alliberat el pesquer Alakrana després de 47 dies de segrest. Si durant aquest llarg mes i mig ha imperat el silenci i el suport al Govern, ara ha arribat l'hora del debat parlamentari i de l'assumpció de responsabilitats. Nervis a flor de pell en aquesta setmana de Ple al Congrés dels Diputats. La vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, ha demanat comparèixer davant el Parlament per informar sobre l'actuació del Govern. Serà el moment d'un debat dur i, després, eventualment, de votar algun tipus de resolució. Aquest és el punt de vista que he traslladat com a portaveu a la Comissió de Defensa però el Partit Popular ha volgut ajustar comptes aquesta mateixa setmana, com si un regust de revenja i un record del cas Prestige els aboqués a una reacció a destemps. La importància dels temps en política! I de la forma! Aquest assumpte ens ocuparà les properes setmanes i de ben segur que se'n podran subratllar punts febles. En primer lloc, mai el Govern havia estat tant condescendent tàcitament en la pregunta clau de qui ha pagat el rescat, en segon lloc hi ha una informació sobre un pagament a la família dels dos pirates empresonats a Madrid (una compensació!), en tercer lloc hi ha l'atac de l'exèrcit sense cap èxit ni la captura de cap pirata. Si un carterista actua en un carrer i hi ha un policia a prop, aquest policia té dret a cridar l'"alto" i, sinó, l'obligació de prendre decisions més contundents. Com pot ser que aquest Govern continuï amb la idea que no es pot disparar contra uns criminals en un acte de persecució? Hi ha una imatge que s'anirà repetint en els propers dies: la imatge de la ministra de Defensa, Carme Chacón, afirmant que sabia perfectament on eren els tres mariners "a terra ferma" i que sabia perfectament que estaven bé de salut. Ara sabem que mai hi ha hagut tres mariners a terra ferma. La ministra ha mentit perquè li han mentit a ella, i qui li ha mentit no és qualsevol: els serveis secrets espanyols. Quin nyap!

Un dia empordanès

Figueres- Divendres 13 de novembre. Un dia empordanès per acabar la setmana del debat de pressupostos. A tres quarts de deu ja sóc a Figueres. Truco a un amic per esmorzar però està a Itàlia per treball. Truco a en Sergi Martí, el meu amic d’infantesa, que sí que està a Figueres. Tants temes pendents per parlar. Passo a saludar en Narcís Oliveres un moment. En Narcís va ser professor meu de Dret Públic de Catalunya. Reunió amb l’alcalde Santi Vila. Parlem de tants temes vinculats amb les inversions de l’Estat a l’Empordà i de les esmenes aprovades aquesta setmana. També del Castell de Sant Ferran, que és un pou sense fons per invertir. Correspon al Consorci i a l’Ajuntament fer les propostes però és evident que hi ha moltes possibilitats per donar vida i atractiu a la fortificació militar més gran de l’Estat. En el carrer Girona, entra la plaça de l’Ajuntament i la Rambla, rebo l’sms que m’informa que el Secretari d’Estat per la Unió Europea, Diego López-Garrido ha estat imputat per prevaricació i malversació de fons públics. Faig un truc a la cap de premsa del Grup Parlamentari. Té l’aparença d’una veritable exageració (la decisió judicial, vull dir). No és bo apuntar a la diana del responsable governamental de la Unió Europea a un mes i mig del inici de la presidència semestral (que ja no serà el mateix que fins ara perquè hi haurà un nou president d’Europa amb un mandat de dos anys i mig). Després anem cap al Canal Nord i al setmanari l’Empordà per fer sengles entrevistes.

128 milions d’euros- En les dues entrevistes em pregunten per la indemnització que el Consell de Ministres va decidir fa dos divendres concedir a l’empresa TPFerro. Una indemnització de 128 milions d’euros més una ampliació de tres anys als 50 anys de concessió administrativa per la construcció i explotació del tram del TAV entre Figueres i Perpinyà. Anem a pams. Els mes de febrer de 2004 el ministre de Foment en funcions (hi havia eleccions convocades) Francisco Álvarez-Cascos va firmar el contracte de construcció i explotació d’aquest tram internacional del TAV. Aquell any 2004 la posició oficial era que l’alta velocitat arribaria a Girona a finals d’aquell anys. El contracte (del qual en tinc una còpia d disposició de tothom) deixa ben clar que a partir del 17 de febrer de 2009 l’empresa concessionària començarà a cobrar si l’obra està acabada, hi passin trens o no. Quan arriba el govern socialista l’abril de 2004 revisa les dates d’arribada de l’alta velocitat a la frontera. La nova data oficial és el 2008. Ja es veu que serà una data també de compliment impossible. La setmana després de les eleccions municipals de maig de 2007 (vergonya a perdre) el govern revisa la seva previsió d’arribada de l’alta velocitat a la frontera francesa pel 2012. A partir d’aquell moment la pregunta és evident: com compensarà el Govern l’empresa si les obres estan a punt en el termini previst en el contracte? I les obres estan en el termini. La resposta, fa dues setmanes: 128 milions d’euros i tres anys d’ampliació del cobrament de la concessió, el cost de la ineficàcia i la mala planificació. Diners dels impostos de tots els ciutadans que es podrien i s’haurien d’haver evitat. Amb aquesta xifra es podria acabar tot el desdoblament pendent de la N-II. Em sembla l’escàndol més gran ocorregut a les comarques gironines en dècades.

Cal Governador- Dino amb els alcaldes de Borrassà, Ferran Roquer (empenta, eficàcia i astúcia), de Garrigàs, Josep Masoliver, de Pontós, Narcís Algam i de Bàscara, Lluís Lloret. Cal Governador és un restaurant de Borrassà molt recomanable en una antiga casa molt senyora i un jardí polit. Parlem de la relació entre Foment i els ajuntaments. De com de lenta va la N-II i de com de ràpids van els treballs ara de la línea del TAV. L’Estat quan arriba i té voluntat, hi posa tots els recursos, encara que sigui per trobar solucions provisionals a una mala planificació de base (el cost ja ha estat descrit). També parlem de les properes eleccions. Paro l’orella.

Mas Castellar- Visitem l’encreuament entre la carretera de Garrigàs i la N-II, un veritable punt negre. I després anem a visitar el Mas Castellar de Pontós. Jaciment Iber que té els primer vestigis en el segle V a.c. Encara li manca una intervenció pública decidida per la seva recuperació. En Narcís del Mas Castellar és arqueòleg universitari, pagès i regidor. Transmet una beatitud i una pau en la seva mirada i el seu parlar que hipnotitzen. Ell i la seva esposa ens ensenyen un poblat iber que encara s’ha de recuperar. Les plantes de les cases, les muralles, les sitges...és l’hora que el sol es va ponent i comença a fer fred. Estem a sobre un puig enmig de l’Empordà, envoltats d’oliveres i xiprers. Els ibers, els grecs i els romans van arribar fins aquest lloc màgic i li van donar vida durant uns cinc cents anys. Miro al meu voltant, els primers llums dels poblets, l’Alt Empordà fa olor d’un aire fred i seré indefinit entre Tots Sants i Nadal, els dies es fan curts, la densitat del moment em commou.

Palafrugell- Ja de nit, faig el camí entre Figueres i Palafrugell per la carretera C-31 en obres. La d’una controvèrsia parlamentària d’aquesta setmana entre el diputat Eudald Casadesús i el conseller Nadal. Sembla que al conseller no li agraden els hotels, però sí els reservats dels restaurants de Girona quan s’hi reuneix l’Artur Mas amb ciutadans partidaris del canvi i l’anar endavant. Ja ens entenem...Arribo a Palafrugell i parlo una estona amb la Carme Bonal de l’imminent canvi a l’alcaldia. En Lluís Medir que vaig conèixer disputant-nos un escó de senador (“que deu pretendre aquest marrec”, devia pensar) ha estat un bon alcalde i li desitjo els millors èxits en els projectes que té entre mans. Estic allí per la concentració en motiu del primer any de l’assassinat de Montserrat Sánchez. Un crim sense esclarir. Una família que manté viu el record de la Montserrat i el clam per la resolució policial i judicial del cas. Fa un mes el seu marit, en Josep Maria, em va venir a buscar a casa per buscar el suport que li puguem donar. He fet alguna cosa, el que he pogut. Després condueixo fins a Girona per arribar al sopar anual del Graduats Socials. Arribo quan comencen els postres. Retrobament amb amics. Un dia llarg que ha valgut la pena. Dies com aquest són els que em donen la determinació en els moments més punxeguts de la política que es fa a Madrid.

El dret a la intimitat. Tots escoltats?

Jean-Pierre Raffarin, exprimer ministre francès, va pronunciar una de les frases més rodones pels temps que corren: “la seguretat és la primera de les llibertats”. Una bona frase per a un discurs. Poc després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 es van desenvolupar uns sistemes de seguretat que penetren de ple en l’esfera de la intimitat d’avui en dia: una intimitat que ja no és violada bàsicament amb la correspondència tradicional sinó amb la vulnerabilitat de la confidencialitat de les noves tecnologies: correus electrònics, sms i converses telefòniques. Aquesta setmana ha saltat a les pàgines de la premsa un vel de dubte sobre el software de la màquina policial Sintel que permet interceptar i gravar converses telefòniques, sms i correus electrònics. Sota l’imperi de la llei, aquesta interceptació només és possible sota ordre judicial. D’acord. Però coneixent la condició humana sabem que una ínfima minoria pot caure en la temptació d’un ús del sistema sense la tutela judicial. La protecció del dret a la intimitat és un tema preocupant i de primer ordre en els nostres temps. No em vull repenjar en cap de les declaracions partidistes que s’han escoltat aquesta setmana a Madrid. Em vull referir a les manifestacions que aquesta setmana ha fet Esther Mitjans, directora de l’Agència Catalana de Protecció de Dades que ha manifestat, obertament, que el sistema de funcionament de Sintel és inconstitucional, desproporcionat i viola la intimitat. Mitjans és una dona reconeguda en el món acadèmic català i gens sospitosa d’un partidisme propici al partit que ha denunciat aquesta vulneració de la intimitat, el partit conservador espanyol. El Partit Liberal Europeu ha convertit la defensa de la privacitat en un dels punts forts de la seva acció política. D’aquest tema en sentirem a parlar en els propers mesos.

El taxista gravador- Artemi Rallo és el director de l’Agència espanyola de Protecció de Dades, professor de dret constitucional, valencià preocupat per la intimitat. Gràcies a ell ara comencen a fixar els cartells de color groc que ens avisen que estem en zona de videovigilància. És clar que s’anuncia genèricament que “aquesta és una zona de videovigilància”. A les cambres de bany dels aeroports de Barcelona i Madrid, per exemple, hi ha càmeres de gravació. Em sembla que quasi ningú sap, quan apunta el rajolí, que està essent gravat per motius de seguretat. Abans de l’estiu vaig pujar en un taxi a Còrdoba. A sobre del mirall retrovisor del conductor hi vaig veure quelcom que semblava una càmera. Li vaig preguntar si el que pensava era el que era. I sí, el taxista emocionat em va explicar que aquella era una càmera i que “las chicas de centralita nos estan viendo en directo”. No recuperat del meu astorament em va dir, a més, que hi havia sis micròfons repartits per dintre del taxi que ens estaven enregistrant la conversa. I, ufanós, em va dir que aquest sistema s’anava instal·lant en altres taxis de la ciutat i d’altres capitals.

El gust per una carta escrita a mà

Sóc soci dels Amics de l’Alta Garrotxa i un dels petits plaers és que rebo les seves periòdiques comunicacions per carta i amb l’adreça i el remitent escrits a mà. La secretària dels Amics de l’Alta Garrotxa, la Gemma Caubet, te la paciència d’escriure cada adreça a mà. I la curiositat és molt més gran que la que desperta un correu electrònic. Aquestes últimes setmanes he rebut atacs massius de “spam” que són un calvari. Els afectats de l’estafa dels segells de Forum Filatético i Afinsa que volen que els pressupostos públics els paguin les seves pèrdues, els militants del partit de UpyD que volen 50 diputats més al Congrés, el col·lectiu de suboficials de l’Exèrcit...milers de correus en pocs dies que es barregen amb els correus singulars. Al final, hom agafa una certa mania davant les causes més nobles expressades de forma desproporcionada i obsessiva. La saturació, la societat de les avaries. Gust per la comunicació com la d’abans. Una certa distància a la hiperconectivitat malaltissa.

Canvis al PSOE la tardor de 2010

El president del govern ha anunciat als seus “grans canvis de govern i de partit per la tardor del 2010”, just després de la presidència semestral de la UE. Tots estan pendents d’aquest nou horitzó. I van prenent partit en una guerra de successió. En aquella època també s’hauran celebrat eleccions catalanes. Un any és molt en política però avui els aires de canvi i alternança prenen cos en la política catalana.

Turquia a la Unió Europea

La comissió per afers de la Unió Europea ha rebut aquesta setmana la visita del comitè d’experts que ha elaborat un informe sobre l’ingrés de Turquia a la Unió Europea. El quadre d’experts és de primer nivell: Martti Ahtisaari (expresident finlandès i premi Nobel de la Pau de l’any passat), Emma Bonino (coneguda de fa anys), Marcelino Oreja i Michel Rochard (exprimer ministre francès socialista avui col·laborador de Sarkosy). L’informe du per títol: Turquia, sortir de l’espiral pervers. Hi ha resistències per les dues parts. Els acords es fan per ser complerts i si l’Europa dels 25 va decidir obrir negociacions amb Turquia, aquestes s’han de realitzar. Avui només s’ha tancat favorablement un dels 32 capítols de la negociació. També és cert que en la societat turca s’instal·la el desànim i la frustració. Atansar Turquia a Europa és allunyar-la de l’islamisme de base radical. Convé. El debat no és Turquia sí o Turquia no a la UE sinó avaluar objectivament si compleixen amb els requisits per ser-ne socis. Però no es pot tancar la porta als nassos dels qui han estat oficialment convidats. Turquia va movent fitxes, Europa també ho hauria de fer. Aquesta és l’essència del pacte i l’acord.

Pressupostos: 4 milions més per les comarques gironines

Aquesta setmana els pressupostos de l’administració central de l’Estat s’han discutit i votat a la comissió de Pressupostos. Per objectivar les dades: fa un parell de setmanes els socialistes van anunciar esmenes per valor d’una mica menys de 2 milions d’euros, “les millors possibles, les segures, les que es poden aconseguir de forma realista”. Aquesta setmana CiU ha aconseguit finançament per obres per Girona per un valor de 4 milions d’euros. El tripartit junt –PSC-ERC-ICV- n’ha introduït per valor de 2’6 milions. Les dades són eloqüents. Més espavilats? Més amatents a les inquietuds de les comarques gironines i més en contacte amb cadascun dels ministeris i cadascun del seus nivells de decisió. Hem volgut millorar el finançament de les obres de la N-II però després d’estar en contacte amb els responsables de Foment ens hem posat les mans al cap en veure el gran retard en els projectes. Un milió d’euros en el tram Maçanet de la Selva-Tordera hauria estat tirar els diners en un sac foradat. Les obres es licitaran en un parell d’anys. Indignant retard en les obres de desdoblament de la N-II. Per molt menys en altres parts es tallen carreteres.

Tots, Sants?

Responsabilitats jurídiques- Estat de Dret. Judici degut. Procés i garanties. Sentència i segona instància. Mesures cautelars. Policia judicial i jutges independents. Tot això, i quelcom més, és el que em van ensenyar quan vaig estudiar la llicenciatura en Dret. A grans trets, tot això funciona així i en una societat democràtica s’acaben coneixent els il·lícits i cau el pes de la llei sobre els seus responsables. Com que sóc un modern, el que m’interessa són les sentències. El que succeeix és que quan arriba la sentència, molts de cops ja ha decaigut l’interès mediàtic i ciutadà.

Responsabilitats polítiques- Fa tres setmanes, a mitja nit, sortint de sopar, em vaig trobar per un carrer de Madrid, proper al Congrés, amb Josep Borell, que ho ha estat quasi tot en política. Fins i tot candidat a president del Govern pels socialistes fins que els seus vincles inconcrets amb uns inspectors fiscals pocavergonyes el van convertir en un àngel caigut. Vam parlar d’això: ara fa just deu anys, la tardor del 1999, va acabar la seva carrera a president del Govern. Ara, deu anys després, s’està celebrant el judici als inspectors fiscals presumptament corruptes. La justícia no és precisament ràpida, en alguns casos. Existeix la responsabilitat política al marge de la judicial? És innegable que per la via dels fets s’ha instal·lat. I és bo que així sigui quan hi ha indicis clars. Qui la fa la paga. Però que la política i la justícia no es converteixin en una caça de la presa en calent i el desinterès més absolut per la sentència en fred. Això no és un programa del cor dels dissabtes al vespre.

El somriure de Madrid- Un cop ja he escrit la meva opinió sobre les responsabilitats jurídiques i les polítiques, vull anotar que aquesta setmana en el Madrid polític existia un poc dissimulat gaudi inconfessable: “Ya era hora que tocara a los catalanes”. I l’Estat ha enviat els senyals amb tota la força del llenguatge del poder secular: un verd oliva de la Guàrdia Civil amb uns titulars de premsa amb aire d’ajust de comptes. “Tanto tiempo los catalanes centrando el debate y, ahora, en su lodazal”. És curiós com alguns mitjans, amb traç gruixut, han volgut escriure sobre una trama PSC-CiU quan el que existeix és una trama de càrrecs del PSC amb dos exdirigents de CDC allunyats de la política de partit i implicats en aquests assumpte. Dos records de la setmana. Un periodista del setmanari Tiempo (encara es publica!) em diu al passadís del Congrés: “Bienvenidos a la corrupción” Qui?, li pregunto. “Los catalanes”, em respon. Els delictes els cometen persones, no pobles, li responc. Però el veig tan animat en la generalització d’un clima de baixesa moral que prefereixo seguir el camí i deixar-lo en la seva fantasia d’odi social i territorial. Dimecres a la nit a l’ambaixada de la República Txeca (s’ha d’anar a pressionar perquè el president Klaus firmi el Tractat de Lisboa aquesta setmana) un Secretari d’Estat del Govern central amb alguna cervesa de més: “Ya ves, los catalanes han trincado. Es hora de la sentencia”. Quan veu que està davant d’un català, se n’intenta sortir com pot (malament).

La sentencia del TC- Fa dues setmanes un diputat que presumeix de tenir proximitat al Tribunal Constitucional em va dir amb la mirada fixa als meus ulls: “La sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut sortirà el novembre”. He recordat aquella frase. Si fos així, seria bo que la sentència de l’Estatut (sigui la que sigui) no ens prengui amb la moral baixa, la defensa relaxada i la irritació a flor de pell. Potser és demanar massa. Però s’ha de tenir el cap clar i la reacció ràpida per sortir endavant.

La puresa perillosa- Assaig de fa quinze anys de Bernard-Henri Lévy. Dues preguntes, un fragment.

–Le danger immédiat qui pèse sur nos sociétés, dites-vous, c’est le populisme. Tout ce qui sacralise l’expression du peuple est dangereux. La démagogie, voilà l’ennemi. Vous dénoncez, au passage, les «petits juges», qui en font peut-être un peu trop dans l’ordre de la pureté.

–Petits ou pas, il y a chez les juges, en ce moment, un côté «vertueur» qui ne sent pas bon. Oui, bien entendu, à la lutte contre la corruption. Non à ce climat délétère qui pèse sur la démocratie.

–Vous dénoncez aussi ceux qui confondent démocratie et football.

–Disons qu’il y a des hommes pour croire qu’on gère un Etat comme un club de foot ou une chaîne de télé. Pourquoi? Peut-être parce que ce sont deux bons modèles de ce «peuple fusionnel» qui est le rêve du populisme. Berlusconi et Tapie sont des populistes. Et ce populisme-là, c’est la version soft de la grande maladie de l’époque qu’est l’intégrisme.

Les setmanes dels pressupostos

S’han presentat les esmenes dels diferents partits als Pressupostos Generals de l’Estat. El Partit dels Socialistes de Catalunya no ha presentat ni una esmena per incrementar les esquelètiques partides per el desdoblament de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Això vol dir que en el proper any no arrancaran les obres en el tram Maçanet de la Selva-Tordera i que el tram Girona-frontera queda irreparablement frenat. És clar que altres grups parlamentaris sí que hem presentat esmenes per millorar la inversió de l’Estat a les comarques gironines. I durant la setmana que està a punt de començar, veurem que hi haurà marge per introduir esmenes. El cas és el següent: les esmenes a la totalitat van ser rebutjades amb els vots del PSOE, el PNB i Coalición Canaria. Ara bé, com que Coalición Canaria forma part del grup mixt i els seus diputats es distribueixen per comissions, resulta que els representants del grup mixt en la Comissió de Pressupostos és un diputat del BNG, partit que sí que ha rebutjat els pressupostos. Per tant, el govern que va tenir majoria justa per tirar endavant els pressupostos en la setmana que acabem, no té majoria per la seva tramitació en la Comissió de Pressupostos del Congrés en la setmana que ara encetem. Atenció.

Afganistan

La setmana que ara comencem, tindrem un debat sobre la presència de militars de la OTAN a Afganistan. M’estic preparant el debat que tindrem els portaveus de defensa amb la ministra del ram. La ministra que es nega en totes les seves compareixences a pronunciar la paraula guerra quan fa referència a Afganistan, on hi ha una guerra oberta. Ja són vuit anys de presència a Afganistan en una missió de Nacions Unides que el Consell de Seguretat defineix com a “imposició de la pau”. És clar que quan fa vuit anys que s’intenta imposar la pau i s’arriba a una situació de més violència, s’ha de canviar l’objectiu de la missió. L’informe de Nacions Unides d’aquesta setmana confirma que el 90% de l’opi que es produeix en el món es cultiva a Afganistan. I aquest cultiu alimenta els senyors de la guerra i els talibans. I aquests pacten vots en unes eleccions tacades per les irregularitats. Segona volta el 9 de novembre i fins aleshores una paràlisi de l’estratègia de la missió de Nacions Unides. El president Obama està mostrant uns dubtes preocupants respecte a Afganistan. Corrupció en la dimensió civil i retrocés en la dimensió militar. La regle de tres és senzilla: si amb aquesta força, les tropes retrocedeixen, s’haurà d’incrementar les forces militars. La guerra d’Afganistan i de Pakistan és la guerra contra els que van realitzar els atemptats de l’11 de setembre als Estats Units, del 7 de juliol a Londres i de l’11 de març a Madrid. Els mateixos que volien atemptar en el metro de Barcelona el 2007 i fer una mortaldat de grans dimensions. Aquesta és la batalla que es lliure a Afganistan. I al govern li falta el coratge de transmetre a la opinió pública que aquesta és una guerra amb perills i una guerra que s’ha de lliurar. No és només una plàcida missió de pau.

Els pressupostos i els aliats

Dinar de menú amb un amic i diputat del PSOE. Treuen foc pels queixals perquè asseguren i tornen a assegurar que en el pacte del finançament de Catalunya –se’n recorden dels focs d’artifici del mes de juliol?- hi anava incorporat el vot favorable d’ERC als pressupostos generals de l’Estat. N’estaven convençuts i per això l’aparell mediàtic de la Moncloa havia donat aire i protagonisme a ERC. Molt d’aire pensat en política espanyola i no pas catalana. Ara veurem què passa en aquesta política de la improvisació setmana a setmana. En la mateixa conversa em confirma el que era la meva percepció: en les files socialistes també hi ha la convicció que la vicepresidenta Elena Salgado ha sortit derrotada dialècticament del debat pressupostari d’aquesta setmana.

L'AP-7 i la sortida Girona centre

Ara que l’autopista AP-7 està en obres a les comarques gironines per la construcció del tercer i el quart carril, m’arriba una resposta parlamentària oficial del govern que és preocupant. Sempre havíem quedat que en paral·lel a aquestes obres, es construiria la sortida-entrada de l’autopista Girona-centre per Sant Gregori. El projecte està encara en fase de redacció, molt endarrerit. És indispensable un nou accés Girona-centre i no serà per aquest any ni per l’any que ve. És tenir-los molt quadrats afirmar, com ho va fer el ministre de Foment José Blanco, que la inversió en carreteres a la demarcació de Girona puja notablement per les obres de l’AP-7. Perquè aquestes són obres finançades amb el peatge que paguem cada dia. I amb un allargament més que probable de la concessió de l’autopista quan s’acabi el 2022.

El PP ha fet el que mai ha fet el PSC

Dimarts 13 d’octubre. El Ple del Congrés dels Diputats discuteix i vota una modificació legal proposada pel Partit Nacionalista Basc que suposa el “blindatge” del concert econòmic per a la Comunitat Autònoma Basca i Navarra. Aquest assumpte ha provocat gran tensió en les files del PSOE i del PP, sobretot entre els líders de comunitats veïnes (Rioja, Aragó, Castella-Lleó...) que veuen aquesta reforma legislativa com un greuge comparatiu. El PSOE ha decidit, a últim moment, votar-hi a favor (els pressupostos es voten la setmana que ve). El PP, que hi havia votat a favor en el Parlament basc, hi ha votat en contra en el Congrés dels Diputats. El resultat ha estat que els diputats del PP del País Basc s’han absentat de la votació per discrepància amb el sentit del vot i per no entrar en flagrant contradicció amb el que havien votat els seus col·legues a Victòria. Resultat: els diputats del PP basc han fet aquesta setmana al Congrés el que els diputats del PSC al Congrés no han fet ni un cop en trenta anys. Inèdit. Llegir els fets més enllà de l’excitació

Veneçuela

Dimecres 14. Antonio Ledezma és a Madrid, alcalde de Caracas i principal referent opositor a Hugo Chávez. Segurament el candidat presidencial de l’oposició el 2012. Aquesta setmana ha estat entrevistat per molts mitjans de comunicació estatals. Amb tota la normalitat del món, hem intentat una reunió dels portaveus d’afers exteriors amb el líder opositor –perseguit i constrenyit en el seu país. El partit socialista s’hi ha oposat. Aleshores ens hi hem reunit tots menys els socialistes i els postcomunistes. Sortint de la reunió ens ha dit que el dia següent es reuniria amb Felipe González i que veia “una diferència entre el socialisme de Felipe i el govern de Zapatero molt més ambigu en situacions de violació dels drets fonamentals a Veneçuela, Cuba...”. L’apaciguament – callar davant situacions contraries a la democràcia i els drets humans- és l’avantsala de la figura del còmplice necessari.

Del sublim al ridícul...

La frase és d’Oscar Wilde: “Del sublim al ridícul només hi ha un pas”. Em ve al cap aquesta setmana quan veig l’entrada en l’escena de la política internacional del president del Govern espanyol. La foto tants anys pidolada del president del govern amb el llogater de la Casa Blanca ha relliscat bastant –per tan anunciada- però la gira pel mitjà orient m’ha deixat més preocupat: “Venim aquí a solucionar el conflicte entre Israel i Palestina, ens hi mullarem (sic) durant la presidència espanyola de la Unió Europea”. Les paraules pronunciades en el Museu Yad Vashem de Jerusalem i la dedicatòria naïf en el llibre del museu de l’Holocaust m’han deixat preocupat. La presidència de torn porta moltes cites prèviament fixades (revisió estratègia energètica, cimera UE-EUA a Madrid...) que aniran bé o no en funció del la cuina dels comissaris europeus de Brussel·les. Però l’aportació pròpiament espanyola no es veu per enlloc. Els ambaixadors dels Estats membres de la UE a Madrid s’han queixat aquesta setmana perquè encara no tenen el programa de la presidència espanyola: Moratinos emprenyat perquè De la Vega vol controlar-ho tot i el ponteja. El secretari d’Estat per a la Unió Europea, Diego López-Garrido, només es pot recolzar en els bons tècnics i diplomàtics que el recolzen –alguns molt vinculats a les comarques gironines-. La presidència anirà bé perquè sempre aporta focus, atenció i fotos...però no la veig, a dia d’avui, ni vertebrada ni substantiva. Llegir els fets més enllà de l’excitació.

Defensa de la política en temps de descrèdit

Tribuna Girona i la Càtedra de Cultura Jurídica estrenen una nova línea d’activitat. Inaugura la càtedra l’advocat i polític Miquel Roca. Fi, àgil i en forma en tots els sentits: “Espanya presidirà Europa exigint polítiques econòmiques ortodoxes que indica el comissari Joaquín Almunia i que no compleix Espanya”. Roca ha fet una defensa final de la política que li he agraït. No pas per gremialisme sinó perquè l’alternativa és l’antipolítica: Itàlia, l’evolució de Veneçuela...Jo estic encantat que em controlin i que m’exigeixin responsabilitats (jordi.xucla@diputado.congreso.es) però m’emprenya que em posin al sac de les quatre pomes podrides sobre les quals el públic gaudeix en calent però no en el moment de la sentència. Aquesta setmana m’he creuat i he parlat amb en Josep Borrell i he recordat que aquests dies se celebra el judici pel cas que va fer que ara fa deu anys es retirés de la candidatura a la presidència del govern. Interessava l’assumpte en calent, d’acord. Però perquè interessa tant poc ara que és el moment del dret i la justícia? Llegir els fets més enllà de l’excitació.

Alta Velocitat el 2012?

Dimecres 14. El president d’Adif – ens públic que construeix la línea del TAV- ha visitat Girona. No hi han estats convidats els membres de la comissió municipal de seguiment de les obres. Els responsables, democràticament elegits, de controlar el constructor de l’obra no són invitats a mantenir cap reunió ni contacte amb el president de l’ens que han de controlar. Magnífic. Tampoc hi hem estat convidats els parlamentaris a Madrid. Gran foto al pou d’atac on començarà a perforar la tuneladora al sud de Girona. La tuneladora arribarà amb mig any de retard i pot començar a treballar el març de l’any que ve, nou mesos més tard del previst. Tot i això, amb la cara d’esfinx que caracteritza la visita d’un responsable de Foment a “províncies”, s’ha mantingut la data del 2012 per l’arribada del TAV. Són els mateixos responsables que van anunciar l’arribada del TAV el 2004 (govern PP), el 2008 (govern PSOE fins la setmana després de les eleccions municipals del 2006) i que ara mantenen el 2012 tot i el retard en l’obra. Perquè es relaxen? Perquè tenen una alternativa: la posada en funcionament del tercer rail a finals de 2010 o començaments del 2011. Cost del pedaç de l’alternativa del tercer rail i el tram internacional (Figueres-Perpinyà) avorrint-se de fàstic: més de 200 milions d’euros. La ineficàcia hauria de tenir un cost polític. Però en aquestes terres que ens empassem la N-II aturada en les seves obres i que la plataforma ciutadana del tren convencional es divideix...som d’una resistència masoquista. Llegir els fets més enllà de l’excitació

Giverola

En el recorregut pels replecs del país, visita a la cala Giverola de Tossa de Mar. L’any 1987 i 1988 l’agrupació de professionals dels carters de Suïssa van impulsar un complex vacacional amb els diners d’una cooperativa. Molt centreeuropeu. Així va néixer Giverola. Potser avui no s’hauria fet però s’ha de reconèixer que van fer el complex hoteler amb un pulcritud molt suïssa. Encara hi ha famílies de carters suïssos banyant-se en el càlid Mediterrani. Ens reben el Patrik –un suís enamorat de les comarques gironines- i la Marta Fàbregues. Després visita a l’alcaldessa Imma Colom (sempre hiperactiva i resolutiva) i passejada pels carrers de Tossa de Mar quan ja ha caigut el dia. Mossèn Joan Carreres i Pera ens fa entrar a la rectoria. Parlem de tot, del catecisme espanyol imposat a les escoles catalanes, de Mossèn Cinto i d’exorcisme...i del país que es vol espolsar tanta mediocritat (aquesta és la impressió que tinc després de parlar amb força gent en la vetllada dels Premis Prudenci Bertrana).

N-II. Què hem de fer més?

He llegit els comentaris irats, emprenyats, cabrejats...dels lectors en l’edició digital de varis diaris a algunes notícies referides a la N-II que han sortit aquesta setmana. Per exemple: “El desdoblament de la N-II a Medinyà està en fase d’expropiacions i no té data d’inici. Les obres es van adjudicar el març i no han començat encara, tot i que les empreses confien a posar-s'hi a finals d'any” Sí, les obres tenien un període d’execució de 20 mesos que començava a comptar el mes de març i encara no han començat i les expropiacions estan pendents. He notat una gran ira cap als polítics, com un tot. Fa anys que em dedico a estudiar les dades i a denunciar en el parlament el gran incompliment del desdoblament de la N-II. Podria escriure pàgines i pàgines, parlar-ne estona llarga amb dades a la mà...però la paciència dels gironins sembla que queda sadollada amb comentaris a l’edició digital dels diaris. Sincerament, n’hi ha per tallar carreteres i emprendre mesures contundents. Fa uns anys es va crear una pàgina web d’afectats per la N-II. Em vaig posar en contacte amb ells i vaig anar a dinar amb un dels seus impulsors. Els hi vaig proposar mesures...però devien pensar que això “polititzava” la reclamació. I és clar que és política i pressupostos i diners!! Que tots els afectats per la vergonya de la N-II deixin de renegar ferros i claus i emprenguin mesures contundents. Jo ja em posaré en la última de les últimes files. Però no si val a criticar a “els polítics” com un tot sense separar el gra de la palla. Estoïcisme que llinda amb el masoquisme. I un panorama molt magre si no canviem les previsions pressupostàries. Els alts funcionaris de Foment diuen: “Però com es poden queixar aquest gironins si tenen les obres del TAV?”. Això és no entendre res.

Pirates

Ja fa una setmana i mitja del segrest del vaixell de pesca de tonyina en aigües internacionals davant de Somàlia. Del segrest de l’Alakrana el que s’ha dit poc és que ha estat perpetrat pels mateixos pirates altament professionals que van segrestar un vaixell alemany durant més de tres mesos. L’alliberament va costar. Els despatxos de Londres ja han començat els primers contactes. Així són els pirates d’avui: uns segresten en alta mar –els satèl·lits americans els hi tenen retratats fins i tot el colors del calçotets- i uns altres negocien des de Londres. Estats fallits...i clavegueres de tirada planetària.

Tres dies a Estocolm

He estat, ara fa una setmana, tres dies a Estocolm, capital de la Suècia, que té la presidència semestral de la Unió Europea. Reunió dels parlamentaris de la Unió que ens dediquem a temes europeus. Ens ha arribat el sí del referèndum irlandès al Tractat de Lisboa reunits a la ciutat de les 14 illes i els 57 ponts, de l’aigua cristal·lina i potable per totes bandes i amb 760 quilòmetres de carril-bici. Dies curts i nits llargues. Els primers freds severs que he notat després de l’estiu mediterrani que s’esllangueix per les nostres latituds. El primer ministre suec, Frederik Reinfeldt, s’ha sotmès a una sessió d’hora i mitja de preguntes prèviament no conegudes per part de parlamentaris dels 27 estats membres. El següent que haurà de passar aquesta revàlida és el president Zapatero, en la reunió del 30 i 31 de maig i 1 de juny a Madrid (ja veurem com anirà!). He tornat amb un aprenentatge enriquidor del país referent de la socialdemocràcia de fa uns decennis que ara també està revisant el seu Estat del Benestar, que més prim i tot és més potent que el que avui tenim aquí. Suècia té un 12% d’atur, xifra molt alta per una democràcia nòrdica. La seva economia es basa en les exportacions de productes d’alt valor afegit a economies centreeuropees com Alemanya. També pateixen, però per motius ben diferents: els productes high tech son prescindibles en època d’estretors. Suècia no té l’euro com a moneda, els partidaris de l’euro van perdre el referèndum de 2003 per un 58% enfront d’un 42%. Avui Suècia, Dinamarca... amb la crisi econòmica pateixen més estar fora del sostre de la unitat monetària. Hem acabat la setmana amb el Tractat de Lisboa també firmat pel president polonès Lech Kaczynski. El president de la República Txeca Vaclav Klaus està encerclat. El “suertudo” president Zapatero –així es defineix- dipositava la seva confiança en dirigir la presidència de l’entrada en vigor del Tractat. Però el suecs, fent-se molt el suec, poden acabar aconseguint l’entrada en vigor durant la seva presidència. I l’elecció d’un president de la Unió Europea per un mandat de dos anys i mig. Tot pot canviar en molt poc temps. Després he estat tres dies a Madrid.

Secrets

Divendres 2 d’octubre. Sóc a Sant Feliu de Pallerols a punt d’entrar a l’acte de celebració dels deu anys de govern de l’alcalde Joan Cases. Una trucada del Secretari d’Estat del Ministeri de Defensa de part de la ministra. Vostè dirà. M’informa del segrest d’un vaixell de pesca de Bermeo, ciutat natal de l’amic Josu Erkoreka, que és el primer que va parlar de pirates al Congrés, per part d’una banda de mercenaris sanguinaris somalís. El panorama és notablement greu: més de 40 persones segrestades per uns pirates del segle XXI que demanen un rescat. Fa una setmana havíem discutit d’aquest perill en el Ple del Congrés. El govern ens va dir que aquesta possibilitat era una exageració. Ara està aquí. El secretari d’Estat m’explica amb to confidencial uns “assumptes reservats” que quan surto de l’acte i poso la ràdio són explicats, alguns d’ells, amb tot luxe de detalls en el butlletí informatiu. Els secrets d’avui són d’una altra mena. Pirates que segresten un vaixell. La notícia del moment, tot i que el focus del dia ha estat en la candidatura olímpica de Madrid.

Costes posa el nas riu amunt

L’amic Pere Saló, que conec des que tenia 14 anys, em va fer arribar el que a les facultats s’ensenya com a “poders desorbitants i expansius de l’administració”. Vaja, que l’aplicació de la llei va molt més enllà del que diu la lletra i el sentit comú del text legal. En la definició de la zona marítimo-terrestre a la desembocadura del riu Fluvià, el Ministeri de Medi Ambient ha decidit trobar aigües salades per definir la seva competència en costes varis quilòmetres riu endins. El propietaris rurals de la desembocadura del Fluvià es freguen el ulls en veure com els marges dels camps de Riumors i Sant Pere Pescador volen ser definits com a zona “marítimo-terrestre”. La qüestió és fins a on hi ha aigua dolça... un concepte jurídic indeterminat en aquest cas. Exposo el cas a la Comissió de Medi Ambient del Congrés. El conjunt de col·legues parlamentaris de tots els grups aixequen el cap i mostren estranyesa davant tan singular i desgraciada situació. Els dic que això només pot passar en la terra de Salvador Dalí, on la costa arriba fins a Riumors i hi ha una via acabada entre Figueres i Perpinyà que cobra un cànon per fer passar trens...i que no hi passen trens perquè no hi ha via a sud i a nord...surrealisme que ens fa continuadors dels bigotis més sublims de l’Empordà. Els bigotis d’ara són de novel·la negra de segona divisió i vestits pagats i altres misèries.

El que es fon

Literalment no hi ha un euro per la variant d’Olot – peça de l’eix Vic-Olot-Figueres- o per la continuació del desdoblament de l’A-26 entre Besalú i Figueres. Es fonen tots els projectes concrets de costes –passeigs marítims, camins de ronda...- i només en queda un de genèric per regenerar el litoral. Tampoc hi ha cap partida per a Temporada Alta. Tampoc hi ha diners per invertir en un sistema regional de trens. El 67% de la inversió de l’Estat a les comarques gironines es dedica a la línea d’Alta Velocitat, però aquesta es continua construint amb trams ben acabats i altres que pateixen notables retards. És el cost de la mala planificació, el que ens hauríem pogut estalviar si les coses s’haguessin fet bé: pel capbaix, uns 200 milions d’euros.

100.000

Aquest mapa m’arriba just la mateixa setmana que arriben els Pressupostos Generals de l’Estat a les Corts Generals. L’esquelet d’inversions a les comarques gironines s’ha quedat amb la pell i l’os. Les inversions en carreteres disminueixen un -28’75, en ferrocarril un -17’7%...la gran operació de maquillatge el conforma l’empresa pública “Sociedad Estatal de Infraestructuras de Transporte Terrestre” que és on els últims governs han descobert que poden posar els diners que en molts casos no es gasten i passen, acumulativament d’any en any. SEITSA és una empresa pública que es finança, en part, amb deute públic, que pagaran els fills dels nostres fills... La partida tipus d’aquests pressupostos són 100.000 euros testimonials... per exemple, per la gran promesa dels últims anys, el desdoblament del tram Maçanet de la Selva-Tordera, que aquest any 2009 tenia una partida de 7 milions i escaig d’euros que no s’han gastat per enlloc. Més greu són els 19 milions d’euros del tram Viladefreser-Ordis que tampoc s’han gastat...i així, tot un continu d’incompliments de partides i de noves partides raquítiques.

Mapes i realitats

El ministre de Foment, José Blanco, ha tingut l’amabilitat de fer arribar-nos, a tots els membres de la Comissió de Foment del Congrés, un exemplar de l’edició oficial del mapa de carreteres de l’Estat. L’he desplegat i he dedicat una estona llarga a mirar, badar, repassar la geografia. Quina ha estat la meva sorpresa quan he arribat a les comarques gironines hi he vist una autovia acabada i pintada sobre el mapa que transcorre des de Girona fins a Maçanet de la Selva. Sí, la N-II desdoblada dels nostres maldecaps ja està pintada com a autovia en el mapa oficial de carreteres. La realitat és ben bé una altra. En el quadre de mapes del gran edifici de “Nuevos ministerios” de la Castellana pensen, fins i tot, que ens tenen un pèl menys maltractats del que ens tenen.

Llocs de frontera

Lloc de frontera- Sèrbia vol presentar la seva candidatura per esdevenir algun dia membre de la Unió Europea. Mira al seu voltant i no entén que Albània o Macedònia ja sigui països candidats. Els Balcans occidentals i la seva integració en el club europeu és el gran tema dels propers anys, molt més que la integració de Turquia, que és produirà o no en funció d’uns criteris objectius de convergència que avui per avui no es donen. Formo part d’una delegació en la qual també s’integren els diputats Àlex Sáez, Juan Moscoso, Soledad Becerril i el senador Iñaki Anasagasti. Aquests últims anys sempre hem prestat atenció als nous Estats balcànics que van sortir més malparats de les guerres dels anys noranta del segle passat: Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Macedònia...per això aquest viatge a l’epicentre dels més forts en les guerres que van donar pas a la descomposició de Iugoslàvia és especialment interessant. Una part significativa de la societat, i alguns dels partits que tenen representació en el parlament, tenen una posició de comprensió cap a les guerres recents. Segur que algun dels diputats amb els que ens vam reunir tenen coneixement de on s’amaguen alguns dels criminals de guerra que encara no han estat entregats al Tribunal de la Haia. Quina manera més diferent d’afrontar la transició! És clar que en aquest cas, Iugoslàvia es va esmicolar. Sobre Belgrad van caure les bombes de la OTAN essent secretari general Javier Solana i amb una Secretaria d’Estat nord-americana, Madeleine Albright, tan aplaudida com mancada de mandat de Nacions Unides per decidir entrar a foc en els Balcans. En aquell moment va sorgir el concepte del dret d’ingerència que avui en diem “obligació de protegir”. En aquell moment Emma Bonino, comissària europea, va fer una gran feina d’ajuda humanitària als Balcans. Convé llegir la història de Sèrbia i de Belgrad (la ciutat blanca) perquè és la història d’un lloc de frontera, els llocs interessants són els llocs de frontera. Frontera tants cops alterada entre l’imperi austrohongarès i l’imperi otomà. Kalemegdan no és només el promontori rocós i fortificat que s’alça sobre la confluència dels rius Danubi i Sava, és el balcó d’Europa sobre l’imperi otomà que ha anat i tornat sobre aquelles terres. És indispensable visitar els llocs de frontera , les falles entre dos mons d’abans. Avui és possible que els vells enemics siguin socis del mateix club. En part, aquesta és la grandesa de l’Europa unida.

Privacitat- ¿Té dret el president del Govern a resguardar la privacitat de les seves filles fins al punt de fer retirar una foto oficial de l’agència Efe on apareixen les famílies Zapatero i Obama i que també ha estat retirada de la pàgina oficial de la Casa Blanca? Sóc partidari d’una esfera de privacitat dels personatges públics i sobre això hi ha escrita força jurisprudència. Dit això i un cop vista la foto de la Casa Blanca amb la cara de les filles de Zapatero difuminades, la pregunta és una altra: com poden anar aquestes dues criatures a la Casa Blanca vestides a l’estil Dr. Martens?

Afganistan- Dimecres a la tarda, debat i votació durant moltes hores a la Comissió de Defensa sobre l’enviament de més militars a la missió de la OTAN a Afganistan. La ministra Carme Chacón és una dona tossuda que sempre vol guanyar 10 a 0 en el debat parlamentari –cosa no prudent en el mig termini- però els portaveus de defensa també som tossuts. Aquest debat ha marcat un punt d’inflexió: el govern no tindrà més xecs en blanc per enviar soldats en missions internacionals i el parlament controlarà més la política exterior de defensa. Per preparar el debat, he parlat amb el diplomàtic Francesc Vendrell, ambaixador durant molts danys de Nacions Unides a Kabul. Ara, des de Londres, veu com canvia l’objectiu de la missió i apunta els molts perills que Afganistan sigui, un cop més, un fangar. Són vuit anys de presència militar i la resolució ha de ser ferma i, segurament, dolorosa. Tots els aliats parlen de guerra oberta, menys la ministra de defensa que no pronuncia ni un cop la paraula guerra associada a Afganistan. Ara farà vint anys de la caiguda del mur de Berlín, el final d’una època...però una nova època va començar l’11 de setembre de 2001, i Afganistan va ser el primer escenari on es va lliurar una batalla real que tenim ben a prop. Aquesta setmana una dona amb burka presumpta membre d’una cèl·lula terrorista islamista radical no ha pogut declarar a l’Audiència perquè els jutges i fiscals li volen veure la cara. El que poca gent sap és que aquesta dona vivia a Vilanova i la Geltrú, a pocs carrers de on viu un amic de fa molts anys. Des d’allí preparaven un atemptat avortat en el metro de Barcelona. Guerres difuses, perill difús.
Alemanya- El vell canceller Helmut Kohl ha sortit del seu retir en la recta final de la campanya electoral per les eleccions alemanyes d’avui diumenge per dir que ell no és partidari de repetir la gran coalició de democratacristians i socialdemòcrates i que prefereix un govern més coherent en el seu programa. El canceller Kohl sosté que amb un pacte dels pols oposats, al final el país no avança perquè molts temes queden aparcats. La gran coalició fou un compromís històric per treure, per segon cop, Alemanya de la recessió però ara que el país ja torna a tenir indicadors positius, prefereix una coalició del seu partit amb els liberals. Les coalicions de pols oposats acaben anul·lant la iniciativa governamental. Bona lliçó que hem viscut ben de prop els últims anys en la política d’aquí.

Economia, un govern que no és creïble

S’ha acabat la bufera, s’ha acabat l’esma. Aquesta és la impressió que dóna el Govern de l’Estat després del debat econòmic de dimecres passat. Aquest cop el president Zapatero va evitar la subhasta d’ocurrències que havien fornit els seus discursos econòmics altres vegades. Però tampoc va concretar com es farà la pujada d’impostos –un 1’5% del PIB, uns 16.000 milions d’euros. Aquests dies a França es viu un debat madur, a cara descoberta, sobre un nou impost ecològic, la taxa del carboni, que Sarkozy ha defensat amb un discurs valent: “Les conseqüències de la degradació mediambientals, o les frenem ara o les pagaran multiplicades per dos els nostres fills”. La major resistència a aquest nou impost es troba entre la desconcertada base de votants del socialisme francès. Reacció social a tenir en compte per veure com evolucionen les coses aquí. En moments de crisi econòmica el que convé és fer que el diner estigui en mans dels emprenedors que volen crear nova ocupació i no pas pujant els impostos. S’ha de tapar el dèficit públic que arribarà fins al 10 o l’11% del PIB a finals d’any? Sí i s’ha de reduir la despesa corrent de les administracions i aprimar les administracions en tot allò que tinguin de sobrer. Però la pregunta és: com s’ha arribat a un dèficit públic tan alt? I a més del doble de l’atur que la mitja de la Unió Europea. Mirat des de fora la visió de les coses és molt més freda. Divendres un diputat holandès em parlava de la bombolla immobiliària espanyola –singular i mundialment coneguda- i em preguntava: però vostès en què són bons fabricant? Bé, li vaig explicar els sectors industrials catalans clàssics, la fortalesa del sector turístic, les petites i mitjanes empreses...”Molt bé –em va respondre- però a Castella què fabriquen?” A Castella es fabriquen més coses de les que pensa l’holandès però menys de les d’una economia que volia treure pit però que tenia els peus de totxanes. Queden dos anys i mig de legislatura, el Govern tindrà una plàcida treva amb el semestre de presidència europea i després de l’estiu de l’any que ve es veurà que tot l’impuls del zapaterisme – que no és ben bé socialdemocràcia europea, per això el felipisme- no dóna més de sí.

Xina, tres fets concrets

Fa molt de temps que es parla de Xina com a nova potència econòmica emergent. Però a vegades falta que les afirmacions siguin il·lustrades per fets. En només una setmana ens han arribat tres notícies espectaculars de la puixança econòmica de la potència oriental amb economia de mercat i llibertats d’un règim comunista. Aquesta setmana s’ha firmat entre una empresa americana i el govern xinès el contracte per construir la planta d’energia solar més gran del món a Xina. Aquesta setmana el govern xinès ha revelat el seu pla de construir 13.000 km de tren d’alta velocitat. La primera fase ha d’estar acabada el 2013. I aquesta setmana Telefónica ha firmat un contracte d’associació amb una empresa xinesa que li obre unes grans possibilitats. No cal recordar que el deute i el crèdit americans estan falcats per una gran quantitat de fons xinesos. I Europa jugant-se la seva sort en el referèndum d’Irlanda del 2 d’octubre!

Itàlia explicada des de París

He passat l’11 de setembre a París, treballant a la Comissió de Justícia i Drets Humans del Consell d’Europa. Organisme internacional que aplega 47 Estats membres que ens vigilem mútuament pel compliment dels principis democràtics i dels drets humans. Molta feina i apassionant. A l’hora de dinar, conversa animada amb el diputat italià Renato Farina. Aquell mateix dia apareix a la premsa la part més vistosa de la cimera anual hispano-italiana: la roda de premsa de Berlusconi autojustificativa de la seva vida privada, la seva passió per la conquesta i la seva atenció a la bellesa femenina (llegeixin la transcripció de al roda de premsa!). Durant la roda de premsa a l’illa sarda de la Magdalena, ni el president Zapatero ni les ministres Salgado, Chacón i Aído han dit ni mu davant tant singular monòleg. Em diu que m’apunti el nom de Versani com a nou líder del Partit Democràtic, l’esquerra italiana. Un cooperativista del nord d’Itàlia sempre en la línia de Massimo D’Alema. També parlem de l’allunyament vistós de Gianfranco Fini, president de la Cambra de Diputats, de Berlusconi. L’estratègia de Fini passaria per optar a la presidència de la República amb els vots de l’esquerra! El líder d’un partit post feixista evolucionat – “només li falta fer-se la circumcisió per congraciar-se amb els jueus”- aliat amb l’esquerra per fer la pinça al Popolo della libertà, partit del qual en forma part. Això pot passar a Itàlia. País meravellós i que resisteix prou bé la crisi econòmica, especialment el nord semblant a la Catalunya laboriosa ara orfe d’interpretació política governamental i de societat civil amb nervi. Farina, que és un home que segueix la política espanyola i llegeix la premsa catalana i madrilenya, em fa notar mentre caminem per la rue de Longchamp que en l’acte de Rodiezmo la ministre Aído lluïa unes aixelles perfectament depilades mentre que la senyora Leire Pajín aixecava el puny amb el braç arrapat al cos per tapar el bosc. Des de fora sempre es noten algunes coses diferents. I més amb una mirada italiana. Txiqui Benegas m’ha explicat que els socialistes canten la Internacional amb el puny esquerra aixecat i que els comunistes la canten amb el puny dret i que com pot ser que cap periodista ho hagi escrit i explicat! Un uixer que passava per allà s’ha acostat i hem parlat de futbol. I ens ha explicat el següent acudit: “Saben per què els del Madrid van tant a missa? Perquè és l’únic lloc on poden veure un home vestit de blanc aixecant una copa”. Benegas ha pagat els cafès.

A un any de les eleccions catalanes

Comença el curs polític. En la política catalana clarament centrat en les eleccions al Parlament de Catalunya a celebrar la tardor de l’any que ve. En política, com en tantes coses de la vida, tot són cicles. Es noten aires de canvi. Hauran estat set anys de tripartit, dues legislatures d’aliança de entre PSC-PSOE, ERC i ICV amb l’objectiu d’arribar al poder i passar pàgina dels anys de govern de Jordi Pujol. Però set anys en política són molts i més en aquets temps de tràfec i crisi econòmica en els quals els ciutadans ens demanen polítiques clares amb un nord definit que faci de la política una acció que sigui útil a la societat i millori la vida de les persones. Aquesta no ha estat la manera de fer dels governs d’aquests set anys, centrats en una reforma poc calibrada, en el seu origen, de l’Estatut i en querelles entre socis del tripartit. Si a això hi sumem que l’eslògan de la campanya socialista de 2006 va ser “Fets, no paraules”, el balanç de l’acció de govern tampoc destaca en cap punt d’una manera rellevant. La no acció com a forma de govern, el no lideratge com a manera d’anar tirant. Poques opinions i sempre escrites per sortejar el pes d’una presidència de la qual en coneixem poques opinions, pocs missatges de fons, poques polítiques de conjunt. Aquesta és l’estil ja contrastat de José Montilla. Però en aquesta època de trasbals els ciutadans més que la crítica volen conèixer la proposta alternativa i percebre la confiança que el canvi d’un nou govern pot ser millor. Aquesta és la responsabilitat i el repte que afronta Artur Mas.

El tercer tripartit serà una realitat si els tres socis sumen majoria absoluta, que ara els va de tres escons. És més que possible una pujada dels partits grans – CiU i en menor mesura PSC- i una baixada dels socis menors del tripartit. Anem per pams. L’opositor Raimon Obiols va aconseguir els tres cops que es va presentar entre 40 i 42 diputats. Avui el PSC en té 37 i el partit que ostenta la presidència va obtenir el 25% dels vots. El segon pitjor resultat dels socialistes en unes eleccions catalanes, només per davant dels 35 escons assolits per Joaquim Nadal el 1995. Pot ser que els socialistes registrin, doncs, un petit avanç, tot i que avui les enquestes no el detecten. ICV canviarà de candidat i molt probablement Joan Saura serà rellevat per Joan Herrera. Amb en Joan Herrera m’uneixen vincles d’amistat generacional, tots dos vam ser secretaris generals de les joventuts dels nostres partits al mateix temps i ens portem dos anys. Recordo que després de les últimes eleccions generals l’Herrera em comentava amoïnat: “Hem aconseguit només un 2% dels vots a l’Hospitalet de Llobregat i en canvi ens ha anat molt bé amb un 6% dels vots a Vic”. L’Herrera no és ni vol representar la continuïtat de l’antic PSUC, del comunisme català. Alguns votants de la tradició del PSUC no es veuran del tot identificats amb les propostes del nou candidat. A l’altra banda de la balança trobem el nou filó de votants “ecosocialistes” que bé podrien ser els que van votar generosament ICV a Vic i altres ciutats mitjanes. Però aquest és un vot més crític, eclèctic i canviant segons l’evolució política. Detectem una via de transvasament de vot jove d’ICV a CiU. Encara que pugui sorprendre a algú, això és així. Aquest element i altres, com la gestió molt paternalista i asfixiant d’ICV en els departaments que ha dirigit, poden ser els fonaments d’una petita davallada del soci menor del tripartit.

La davallada més important, però, és la que pot patir ERC. Potser no tant com diuen alguns que parlen d’una pèrdua de fins a set o vuit escons. Però una baixada apreciable sí. ERC està més còmode que mai com a soci del PSC-PSOE. Això que pot fer feliç als dirigents del partit, cada cop més units a la màxima de “qui dia passa any empeny...que ja veurem el que pot passar després” no ha de ser precisament el que més agradi a la gran majoria dels seus votants. Tots sabem que hi ha discursos per als molt convençuts però ERC ha perdut la frescor, la “puresa” i l’orientació que li va fer guanyar molt terreny el 2003 i a les eleccions generals de 2004. Bons resultats obtinguts per Josep Lluís Carod-Rovira, qui ja no repetirà de cap de cartell. Carod-Rovira avui és un vicepresident mancat de poder substancial que escura els seus mesos al Palau de la Generalitat. Però Carod-Rovira ve d’una tradició política llarga i sòlida que, en els seus anys frescos, li va permetre fer un discurs articulat amb un fons de solidesa intel·lectual. Qui el substitueix, Joan Puigcercós, és un expert en la maniobra i el curt termini –potser per això va fer amistat circumstancial amb un semblant: Zapatero- i en la llarga precampanya i campanya es trobarà a faltar aquesta manca de solidesa en la seva preparació personal i política. Ja ho veurem.

Del PP poc més es pot dir que, amb tots els respectes, és un partit excèntric –fora de la centralitat- en la política catalana i especialment en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Tots els vots que pugui recollir dependran molt més de l’evolució de la política espanyola i d’aquells votants que voten amb la mirada posada en la política espanyola. Aquest tipus de votant existeix a Catalunya. També s’ha de dir que Alícia Sánchez-Camacho ni brillarà amb l’experiència i l’agilitat del currículum de l’exministre Josep Piqué.

Si fa pocs anys pel PSC exhibir la sintonia amb Zapatero era un actiu a les eleccions catalanes, avui el crèdit del president del Govern ha perdut enters a Catalunya. Pels seus incompliments competencials? Sí, especialment pels que seguim el dia a dia de la política. Però per la gran majoria de la població per la seva desorientació i improvisació en la gestió de la crisi econòmica. El primer mandat de Zapatero va tenir un relat, una foto de conjunt – ampliació de drets civils, nova política exterior...- En aquest segon mandat és erràtic i no aconsegueix transmetre un fil conductor de la seva política. Anar a salt de mata en època de convulsions i crisi és una greu temeritat. El seu equip ho nota i hi pateix.
Hi haurà concentració de vot útil al voltant de CiU i PSC. Qui en pot treure major avantatge? Jo sostinc que CiU si durant aquest any sabem explicar alt i clar que arriba una nova CiU a punt per aixecar el país i no pas que torna la CiU que va governar en l’anterior període. Això requerirà dosis raonables de renovació en el missatge – la societat no s’ha radicalitzat però sí que està farta dels qui maregen la perdiu i divaguen- i d’autocrítica en allò que varem fer malament. Ens haurem d’obrir a nous sectors de la societat, a nous votants i a independents. Ho farem. Haurem de comprometre’ns a fer un govern més eficaç, més àgil, que deixi respirar més a la societat i que tingui objectius clars i abastables. Avui el primer de tots és sortir de la crisi econòmica i renovar els motors econòmics del país.