Segon
temps de la partida. A partir del proper dijous 7 de maig quan els
resultats de les eleccions a Gran Bretanya aboquin una massiva presència de
diputats del Scottish National Party a Westminster el
procés català tornarà a agafar una visual d’angle que anirà més enllà de les
eleccions del 27 de setembre i que farà veure que els tres cops que votarem
aquest any seran rellevants per conformar un canvi polític transcendental,
ràpid en temps històrics. Repassem per un moment passat present i futur del
moviment sobiranista escocès per tornar després a Londres i a Barcelona.
Acceleració en tres anys. Fa onze anys que els nacionalistes escocesos governen
però només des del 2011 amb majoria absoluta. Quasi tres anys després
d’aconseguir la majoria absoluta els escocesos van votar en un clar referèndum
d’autodeterminació acordat per les autoritats de Londres i Edimburg. Va arribar
la votació, es va viure una campanya en profunditat on es van esgrimir els arguments
a favor del si i del no (pura deliberació democràtica en una societat de velles
arrels democràtiques) i va guanyar el no. En la recta final va guanyar el no en
bona mesura per una intensa campanya de persuasió dels tres líders dels partits
clàssics britànics -David Cameron, Ed Miliband i Nick Clegg-
que van demanar una nova oportunitat per viure junts i on el primer ministre va
comprometre una substancial transferència de poder polític al govern britànic,
una tercera via anomenada la MaxDevolution, que al cap dels mesos no s’ha
produït. El resultat és que avui els nacionalistes escocesos estan en
condicions de guanyar fins a 58 dels 59 escons en joc a Escòcia. El sistema
majoritari té aquestes coses. Aquest increment espectacular des dels dos diputats
que tenen actualment es deu en bona mesura a l’arribada de nous votants
provinents de les files laboristes desencantats amb el compliment de les
promeses de la tercera via.
Paisatge després de dijous. Els SNP es convertiran en el tercer grup
del Parlament britànic, el seu resultat en bona mesura minorarà les
expectatives dels laboristes, fins a deixar-los en segon lloc segons les
últimes enquestes. Reforçarà el SNP, amb un nou lideratge ràpidament
consolidat al voltant de la ministra principal d’Escòcia Nicola Sturgeon (una
dona de 44 anys amb tota una vida política feta dintre del SNP) i farà que
els nacionalistes escocesos tinguin grans possibilitats de reeditar la majoria
absoluta en les eleccions de l’any que ve.
Un govern incert i dèbil. Ed Miliband ja ha dit que preferia no ser
primer ministre abans de pactar amb els nacionalistes escocesos. Avui per
avui es perfila una coalició precària entre els Conservadors,
els LibDem i els Unionistes d’Irlanda del Nord. Un govern que no és gens
clar que pugui durar cinc anys perquè en el moment que
els torys intentin tirar endavant el referèndum per consultar sobre
una sortida de Gran Bretanya de la UE els europeistes liberals demòcrates
hauran de sortir de la coalició. Depèn del mapa electoral del proper
dijous es parla d’eleccions en mesos o en un any. L’SNP, que no formarà
part del nou govern britànic, ha mogut el tauler polític britànic i ha deixat
ben obert el dossier sobiranista pocs mesos després de perdre el referèndum.
Conclusions: hi ha processos polítics complexes que es poden fer
amb vàries fases, es poden produir relleus en els lideratges polítics
i continuar ben viva la causa i la força dels sobiranistes en el parlament
central és una dada molt rellevant el termòmetre polític (sempre que es té una
urna per votar, s’ha d’aprofitar el test).
Les urnes del 2015. Els catalans votarem tres cops l’any 2015. I en cada
votació es comprovarà la salut de l’opció sobiranista. Començant per les
municipals en les quals si es compleix allò pactat entre
CiU i ERC de suport mutu el dia que es va acordar les eleccions pel 27 de
setembre hauria de donar un mapa local marcadament sobiranista.
El 24M també serà el dia que veurem que emergeix amb força una
bandera per fi articulada contra el sobiranisme: Ciutadans, que serà forta a
l’àrea metropolitana. L’alternativa no emergirà ni del PSC (un cop sortits els
catalanistes de MES i Avancem) ni del desprestigiat PP català. Això és la
democràcia: uns a favor, els altres en contra, sense por. El 27S crec
que hi haurà majoria absoluta sobiranista en nombre d’escons al parlament de
Catalunya si sumem la llista del president Mas, ERC i la CUP. S’haurà de veure
com s’encomana la gestió de la governació diària i com es pacte tirar
endavant el full de ruta. Evidentment que el govern central no es
quedarà amb els braços plegats. Ni per oportunitat electoralista ni per
l’impacte internacional dels primers pronunciaments del nou Parlament. Les
eleccions espanyoles de final d’any seran les terceres urnes i allí es podrà
votar per donar un missatge fort a Madrid. Serà el temps, tal vegada, d’una
nova Solidaritat Catalana, forta, transversal, que tornarà a reivindicar el
principi democràtic després de les primeres mesures per parar les institucions
catalanes. El signe polític dels electes catalans modularan la resposta
central. Com els electes escocesos del dijous 7 de maig mantindran ben viu el
sobiranisme escocès. El mirall escocès, un altre cop.
