Catalunya a la UNESCO

Durant la compareixença del ministre Margallo, es fa públic l’acord entre el Govern central i el Govern de la Generalitat perquè un representant del nostre govern s’integri, a tots els efectes i rangs de representació diplomàtica, a la representació espanyola davant la UNESCO. Es compleix un article del nostre Estatut d’Autonomia. Un representant acreditat per dedicar-se en exclusiva a defensar i fer universal la llengua i la cultura catalanes. Un bon punt a favor. Un dia després el portaveu del PP al Senat se li va escalfar la boca i es va pronunciar  per suprimir l’ús de les diferents llengües oficials diferents del castellà  en el Ple del Senat. No crec que s’hi atreveixin. La tensió entre la pulsió uniformitzadora d’un PP de matriu castellana i un ministre d’Exteriors del PP intel·ligent i cosmopolita. Així viurem aquesta legislatura. Uns i altres, plurals i durs de molla, són fàcils d’identificar. Era més vaporós el pluralisme zapaterista que s’evaporava com un núvol d’abril.

Stefan Sweig, ara fa 75 anys

Aquest dimarts 22 de febrer va fer 75 anys de la mort del gran escriptor jueu d’origen austríac Stefan Sweig. Ara la Biblioteca Nacional d’Israel ha publicat les seves últimes notes inèdites abans de suïcidar-se convençut del mal final que tindria la Segona Guerra mundial i la victòria del totalitarisme hitlerià. La solvència econòmica de la seva família li va permetre cultivar la seva gran passió: viatjar; i va ser així com va adquirir la gran consciència de tolerància que ha quedat plasmada en les seves obres, les primeres a protestar en contra de la intervenció d’Alemanya en la primera guerra mundial.Com a intel·lectual compromès, Zweig es va enfrontar amb vehemència amb les doctrines nacionalsocialistes i l'esperit de revenja que es respirava en l'època. Va escriure sobre tot això en una llarga sèrie de novel·les i assajos, en el període més productiu de la seva vida El relat històric Grans moments de la humanitat, que va publicar el 1927 es manté, encara avui en dia, entre els seus llibres de major èxit. La seva autobiografia El món d'ahir es va publicar pòstumament el 1944. És un panegíric a la cultura europea que considerava perduda per sempre. Un llibre indispensable.

La comissió de secrets oficials i les normes de joc

Fa uns anys la comissió de secrets oficials del Congrés dels Diputats era integrada per un representant de cada grup parlamentari quedant expressament exclòs el mixt per la pluralitat a vegades heterogènia dels seus membres. Però ja fa alguns anys, sota l’Alt zapaterisme, es va modificar el reglament perquè tots els grups hi tinguessin un representant. Aquesta és la norma i així s’ha de complir. Mai he estat membre de la comissió de secrets oficials però sempre s’ha dit que en els últims anys s’havia rebaixat molt la informació reservada que el govern i els seus serveis d’intel·ligència traslladaven amb obligació de guardar el secret de la informació, als senyors diputats i diputades. De fet, des que en l’anterior legislatura la informació reservada sobre el segrest del vaixell Alacrana al mar ïndic davant les costes de Somàlia era radiat en diferit pel diputat Gaspar Llamazares, l’aixeta de la informació s’havia tancat...unes gotes de dades vagues i embolcallades en misteri. El PP ha comés un greu error evitant amb els seus vots que el representant proposat pel grup mixt, el diputat Alfred Bosch, no pugui ser membre de la comissió. Sobretot per l’explicació que ha acompanyat al vet: “un independentista espia d’Amaiur”. Sembla que tenen més seny els responsables del govern que els del grup de la majoria. Qualsevol diputat és un electe i mereix el respecte i el compliment de les normes.

El ministre Margallo al Congrés

Dimecres 22 de febrer, primera compareixença del ministre d’Afers Exteriors, José Maria García-Margallo, davant la Comissió d’Afers Exteriors per exposar la línies del seu departament per la legislatura. Ens trobem davant d’un home polític de llarg recorregut, cultivat, viatjat (dinou anys al Parlament Europeu), amb el que discreparem d’alguns punts i coincidirem amb molts altres. En el meu torn com a portaveu del grup, li demano que abandoni les polítiques “excèntriques” de les últimes legislatures (fora dels centres dels interessos de la política exterior i de la comunitat de valors) i que torni al cor d’Europa, al vincle transatlàntic i a la política iberoamericana intel·ligent (l’Ibex 35 s’aguanta per les inversions en aquell subcontinent). Hi ha una tendència a no donar prou importància a la política euromediterrània. Un cop més, el grup de CiU hi posa l’accent: s’ha de fer comunitària, de la UE, la política euromediterrània. Com va definir Romano Prodi ja fa anys: en la política de veïnatge amb el sud: tot menys les institucions. Integració econòmica, comercial, energètica....un gran camp per córrer per les nostres indústries.

Un primer fracàs de Rosa Díez

Dimarts 21 de febrer, es discuteix la moció del partit UPyD, populisme mediàtic i segons bufa el vent, sobre el final d’ETA i la política antiterrorista del Govern. Aconsegueix els vots en contra de tota la Cambra, menys els cinc del grup, contra el text. Quatre grups –Socialista, popular, CiU i PNB- firmem una esmena de substitució, un text que és la fulla de ruta per la unitat dels partits en la lluita antiterrorista. El govern central té un amplíssim suport polític per afrontar els propers passos en el final d’ETA – aproximació de presos, doctrina Parot, negociació de l’entrega d’armes....- i el flanc que li podia causar problemes ha quedat aïllat i retratat. El populisme sempre és un perill efervescent en èpoques de crisis econòmiques severes.

Reduir l'exèrcit espanyol

Visita del president Rajoy a Roma per entrevistar-se amb el president del Consell de Ministres del Govern tècnic Italià, l’insider i astut Mario Monti. Rajoy hauria de copiar del seu homòleg italià la decisió de reduir l’exèrcit transalpí a 55 mil efectius per un Estat de mes de 60 milions d’habitants. A Espanya els efectius són 85 mil (ara amb la crisi econòmica totes les places complertes a diferència dels anys de bonança) per un Estat de 46 milions d’habitants. La reducció de despesa seria dràstica i raonada: no és l’època de l’ocupació intensiva del territori sinó dels serveis d’intel·ligència i la cooperació amb els aliats de la OTAN i l’enfortiment de l’anèmica política de Defensa i Seguretat Comú de la Unió Europea.

Trillo al Regne que respecte la voluntat dels escocesos

Amb l’arribada del nou govern ha començat un ball de canvis d’ambaixadors. Aquest pas contradiu aquella màxima que afirma que els ambaixadors de carrera són professionals que no canvien amb el nou govern. Dimecres 15, sopar amb un diplomàtic gironí a Madrid. Mil noms que canvien. Fa vuit anys que els tracto. Un trencaclosques de dimensions considerables. Perquè un ambaixador pugui exercir les seves funcions en un país, primer aquest país ha d’acceptar el “placet”, li ha de donar el vits-i-plau. Més cops dels que ens pensem, al final un país no dona el vist-i-plau i s’ha de canviar el nom proposat. Divendres 10 el Consell de Ministres va demanar el “placet” per més d’una trentena de nous ambaixadors. És un acord secret del Consell de Ministres. Una directora general de comunicació d’Exteriors va cometre la temeritat de filtrar aquests noms. Ara l’ai al cor de saber quants, la majoria, no tindran problemes. A causa d’aquesta filtració sabem que Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde és el candidat a nou ambaixador del govern del PP a Gran Bretanya. Decisió que trenca amb el compromís de no nombrar ambaixadors “polítics”. Trillo-Figueroa y Martínez-Conde ha fet unes classes d’anglès accelerat i àpala, Viva Honduras! L’autor del recurs del PP contra l’Estat d’Autonomia de Catalunya a la Cort d’Isabel d’Anglaterra. Allí viurà el civilitzat procés d’autorització del primer ministre David Cameron del referèndum d’autodeterminació d’Escòcia. Diuen que Manuel Fraga va tornar demòcrata dels tres anys d’ambaixador a Londres. A veure els efectes que produirà els anys a Londres a aquest lletrat del cos jurídic de l’Armada, pura natura d’anguila.

La sobreactuació en política

Una cosa és el pragmatisme d’arribar a acords amb qui té un poder polític i econòmic que vols i una altra haver de recordar aquella frase d’Oscar Wilde: del sublim al ridícul només hi ha un pas. Les converses entre el Govern català i el govern espanyol són discretes i fluïdes per resoldre temes pendents per Catalunya –des de finançament fins a obres. I una altra cosa és la sobredosis de sessions fotogràfiques dels dirigents del PP català pel vot dels pressupostos. Alguns han dit que aquesta votació li ha donat centralitat en la política catalana. Certament era un oportunitat per ells però quan l’actuació es converteix en sobreactuació l’efecte buscat queda anul·lat. I que no veu el PSC, que ara ja té qui el dirigeix, que li van passant els mesos i l’oportunitat d’estar en un espai central de la política catalana?

Eleccions basques, escenari nou

A tot estirar, d’aquí a un any hi haurà eleccions basques. Amb la lluita per derrotar ETA fora del debat polític, queda diluït el presumpte objecte social del pacte PP-PSE per governar Euskadi i marginar el PNB que va guanyar molt bé les eleccions de l’1 de març de 2009. El PP ja ha comunicat al PNB que no pensa reeditar el pacte amb els socialistes. Tots els escenaris queden oberts. I tots els pactes possibles. El partit central de la política basca dels últims cent anys, el PNB, mira de reüll Amaiur. Ha d’arribar a saber si el resultat de les generals – 7 diputats per Amaiur a 5 pel PNB- és una efervescència del moment o una tendència de fons. Allí s’escullen 25 diputats per cada província amb independència del nombre d’habitants. Això fa preveure una nova victòria del PNB. I amb qui completarà la majoria el PNB? Els nacionalistes bascos, sense manies, sempre han estat partidaris de pactar amb el poder central i amb qui governa allí. En aquest sentit, sectors del nacionalisme català tenen un emmirallament només parcial de la política basca. Perquè no tenen en compte aquesta actitud tan pragmàtica.

Quants diners per obra pública?

Dimarts 14 i dimecres 15, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha passat unes hores a Madrid i ha tingut temps de fer moltes coses. També temps per veure el partit Barça-Bayer Leverkusen en un bar del barri de les lletres. Ens explica que ve de veure la ministra de Foment que li ha dit que té per gastar 40 mil milions d’euros en obra pública a tot Espanya durant el 2012. Per qualsevol economia familiar aquesta xifra és astronòmica però pels pressupostos d’obra pública una xifra insignificant. Molta obra compromesa, sobretot alta velocitat, i molts pocs diners per obra nova. Ara més que mai convé recordar que un tram del desdoblament de la N-II a les comarques gironines ja està adjudicat provisionalment i que s’ha de començar ja, aquest any. És perfectament possible. El “nordeste” existeix.

El maldecap del Gobierno

Dimecres 15 de febrer. La diputada Rosa Díez fa una interpel·lació al Congrés, debat llarg de tres quarts d’hora, amb el ministre de l’Interior, Jorge Fernández-Díaz. El tema és la política antiterrorista. La diputada acusa el ministre de cobard. El debat parlamentari més agre viscut en aquesta legislatura incipient. El govern del PP, que ha fet de la política basca, el procés de pau i el final del terrorisme, un ariet per repartir a tort i a dret i forjar-se la imatge de “partit espanyol autèntic” davant les tebieses suposades dels nacionalistes i el socialisme zapaterista del passat, aquest govern ara s’ha d’escoltar d’una veu estrident un discurs de UPyD que el desborda en radicalitat i demagògia. Un mes abans de les eleccions ETA va anunciar que acabava la seva vida. Una gran notícia. Però quedava pel govern que venia temes tan espinosos com l’entrega de les armes i l’aproximació de presos. Perquè de tot això, i de indults, se’n va parlar per arribar al comunicat d’ETA del 20 d’octubre de 2011. Ara el PP té un corcó en el parlament que sota una capa de discurs ètic li farà difícil maniobrar per rematar el final d’ETA. Un partit, UPyD, al qual hem prestat poca atenció des de Catalunya, però que s’està convertit en un focus populista que busca esberlar moltes coses per sobresortir. Mentre el ministre de l’Interior es discuteix amb la portaveu d’aquesta facció de cinc diputats, un membre del govern em diu: “Ens preocupa molt més això que estàs sentint que l’oposició del PSOE. Nos preocupa mas ella que Alfredo”.

Creuant el riu Íbar

PSOE, setmana 1

Dimarts a primera hora del matí entro al Congrés per la porta del carrer Cedaceros i crido l'ascensor per anar al despatx. S'obre la porta i a dins hi ha Carme Chacón, Leire Pajín, Cristina Narbona i l'home de confiança de Chacón i proper diputat Germán Rodríguez. Tots els generals vençuts. Hi ha espai per a una altra persona. Em pregunto: "Si entro, què dic? Seran uns segons llargs". Amb cortesia deixo passar, quasi forço, l'entrada d'un altre que ha arribat amb maleta. Paisatge després de la batalla. El chaconisme ha estat una agregació de descontents, un pronunciament com tants n'hi ha hagut en la història de les Castelles. Han perdut per 22 vots, que vol dir 11 persones. Una batalla cos a cos, amb l'ai al cor. Em diu Txiqui Benegas que el 40% dels delegats al congrés del PSOE no havien estat mai en un congrés del partit. "A la chiquillada les han comido el coco. Les preguntaba quién fue el secretario general del PSOE antes de Felipe y no lo sabían!". Ara Rubalcaba té el poder, ha cedit el justet per no trencar la corda i els perdedors queden disgregats i diletants. Moltes hores per barrinar i estar a la que salta a l'espera de les primàries "a la francesa". La diputada Chacón ("puro desparrame sentimental", diu el diputat més veterà de la cambra) ara es resguarda al seu escó, amb la mirada perduda, preguntant-se com és que no ha funcionat el rosari de Twitters a 140 caràcters d'emoció i sentimentalisme que eren la base dels seus discursos. Evita es va quedar a les portes d'un nou regnat de socialisme ensucrat, zapaterisme sense Zapatero. Ai, quina angúnia!

Una cantonada: el "nordeste"

Set hores i alguns minuts de la Comissió de Foment del Congrés dels Diputats. Primera compareixença de la ministra Ana Pastor. Arriba al parlament el Ministeri de Foment amb tots els alts càrrecs, els arxius, els plans plurianuals, les "tablets" i els telèfons que no paren per consultar dades. Aquesta és de les comissions més concorregudes perquè tot diputat té la seva circumscripció i la seva obra pendent. Al començament, la sala està plena. Al cap de set hores, aguantem pocs. El portaveu socialista, els dos portaveus del grup mixt, tres de CiU i alguns diputats de la majoria popular. És aquella sessió de grans plantejaments però també del llistat de les obres. Podia haver estat una estrena amb anunci de parada total de màquines per fer front a la retallada del dèficit galopant. Però ha volgut fer la llista d'obres. Un diputat gironí em diu: "Escolta, que no ha parlat de la N-II!". Li responc: "sí que ha parlat de la N-II però n'ha dit autovia del Nordeste perquè per a tots aquests poderosos gats vells del ministeri que tens aquí al darrere, que són una expressió depurada, finíssima, de l'alt funcionariat de l'Estat, per a ells, nosaltres, els gironins, som el nordeste... on algun dia arribarà l'alta velocitat i es farà una autovia no pas per connectar amb França sinó amb el nordeste... Som el nordeste del quilòmetre zero de l'Espanya radial, el fons a la dreta, una cantonada, un racó dels camins de quan els humans anaven amb carro".

comptes difícils de quadrar
La ministra de Foment ha comparegut a la Comissió del Congrés dels Diputats per primer cop des del seu nomenament el 22 de desembre. S'ha fet esperar. Ha dit que volia dir amb precisió el que són les línies generals del seu departament per aquesta legislatura. Ha començat pintant un panorama econòmic desolador ple de deutes deixats i maquillats per l'anterior Govern socialista. Després ha dit que ha arribat l'etapa de graduar el que és indispensable i el que és sobrer. Ha afirmat: "S'ha acabat construir autopistes per llocs on no passen cotxes". I després s'ha dedicat a enumerar una llista completíssima d'obres d'autovies, tren d'alta velocitat, tren convencional, reformes en ports i política d'habitatge. Els comptes de la ministra Ana Pastor són difícils de quadrar.

per aquest any o pel 2024?
No cal recordar que les legislatures duren quatre anys. Pastor ha anunciat pel juliol un nou pla d'infraestructures amb l'horitzó 2024! Totes les obres pendents a Catalunya les ha anunciat. Però ni una concreció de calendari. Tots contents i tots enganyats. Em sembla que en el Govern de l'Estat encara hi ha gent que es pensa que el que estem vivint és un parèntesi en l'esplendor econòmica del ciment. No veuen que hem iniciat un viatge cap a la modèstia col·lectiva.
La ministra Pastor també ha fet una defensa del model anticompetitiu d'Aena. Aquest organisme de l'Estat és una màquina de perdre diners. Un luxe que no es pot permetre ni el més jacobí en èpoques de pesat dèficit econòmic. No cal dir que li agafem la paraula a la ministra, que ha dit que no hi ha diners i que vol fer, per exemple, una nova autovia entre Sòria i la frontera amb Portugal. Li recordarem cada setmana que Girona és la demarcació de l'Estat amb menys quilòmetres d'autovia, que els accessos ferroviaris al port de Barcelona estan pendents, que no es pot fer tot i tot alhora i que a l'hora de prioritzar... La prova del cotó serà saber si Catalunya és una prioritat.

la prova del cotó
L'última setmana de març, just després de les eleccions andaluses i asturianes, ves per on, entrarà el Pressupost General de l'Estat per al 2012 a les Corts. Aleshores, haurem de buscar les partides concretes. Buscarem on és la planificació per invertir els 1.629 milions en el desdoblament de la N-II (autovia del nordeste) i els 100 milions per als 24 quilòmetres d'autovia pendent entre Besalú i Figueres. Caixa o faixa. Aquesta setmana hem escoltat música celestial. La lletra i el compàs, als pressupostos. La resta, prosopopeia.