Ora il nostro matrimonio è finito

El Cant de la Senyera de 2013. No sé si vostès van poder seguir el concert de Sant Esteve del Palau de la Música per la televisió o en directe. No sé si van seguir el final del concert amb el Cant de la Senyera i una gran explosió de catalanitat en sintonia amb el moment actual que viu i sent una part important del país. No sé si els va emocionar o els va deixar indiferents. A mi em va emocionar. Una estona després vaig recuperar el concert i vaig mostrar el seu final a un lluitador catalanista de llarg recorregut. Ho va mirar i escoltar en una atmosfera densa. Després va dir: “Espanya té un problema”. El dia després va aparèixer el primer ministre Mariano Rajoy davant de la premsa (cosa estranya) per fer balanç i es va mostrar inamovible (immobilista) sobre la demanda del govern i la majoria parlamentària catalana de celebrar una consulta. Aquell mateix dia el president Artur Mas concedia una entrevista al diari italià La Repubblica: “Siamo stanchi perché alla Spagna abbiamo dato più di quel che ci ha restituito. Sempre e per troppo tempo. Ora il nostro matrimonio è finito. Ma ci si può separare con civiltà restando buoni vicini. Noi vogliamo rimanere nella moneta comune, nell'Unione europea, in Schengen e nella Nato”, afirmava Mas.

Sembla ser que les coses evolucionen a una velocitat superior a la que alguns esperaven. És cert que alguns en la comunitat internacional contemplen el moment polític català amb distància i altres amb franca simpatia, en sóc testimoni molt directe dels dos casos. Tan cert com això és que els mateixos que es miren amb distància el cas català cada cop entenen menys la paràlisis del govern espanyol. No és cert que autoritzar la consulta sigui inconstitucional tal com ja han assenyalat diversos constitucionalistes i dos ponents de la Constitució. Catalunya està plantejant una autorització a partir dels mecanismes constitucionals i Rajoy sap que pot autoritzar un referèndum que per la pròpia nturalesa dels mecanismes proposats no és vinculant. Però el que no volen Rajoy ni Rubalcaba és que el poble català pugui expressar la seva posició sobre l’estatus quo actual i futur en les urnes. Convindria que Rajoy llegís uns quants cops l’editorial del Financial Times del 15 de desembre i que es donés compte que ni el pas del temps ni la negativa permanent al diàleg per la seva part són bones pel seu govern i que si continua així lesionarà la seva pròpia imatge i credibilitat. A Europa cada cop s’entén menys la negativa tancada al diàleg i la falta d’iniciativa política de Rajoy. El Cant de la Senyera de l’últim Sant Esteve serà recordat com una expressió d’un país en moviment davant un Estat espanyol in alvis. 

Repàs a les infraestructures de l’Estat a Girona

Aquest divendres, tornant de Barcelona, he conduït per la N-II des de Tordera fins a Girona per veure l’evolució de les obres. Alguns són d’un conformisme i un cap baix desesperant! Les obres del tram Caldes de Malavella-Sils haurien d’estar acabades el gener, contracte en mà. I això no serà així. És desesperant conduir pel tram Maçanet-Blanes sabent que el Govern de l’Estat ha descartat definitivament el desdoblament d’aquest tram de 9 quilòmetres (més de 25 mil vehicles diaris) i ningú diu ni piu. Cap notícia del desdoblament del nord? No ni se l’espera en el que queda de legislatura. Uns pressupostos sense partida per la variant d’Olot. Sense partida pel baixador del Tren d’Alta Velocitat a l’aeroport de Girona (una decisió que seria tan intel·ligent i fecunda!!!). Aquest dijous he votat que no als Pressupostos Generals de l’Estat pel 2014 i ho he fet amb molta determinació. De fet, he votat que no als Pressupostos des de l’any 2004, tots els que he votat al Congrés. Però en anys anteriors encara es podien millorar inversions per Girona durant el tràmit parlamentari. Ara, la màquina piconadora que no funciona a la N-II funciona a aquest Congrés amb majoria absoluta del PP que està destinat a perdre-la en menys de dos anys. Gent que cultiva poc les aliances de futur. Gent que es deu donar per conformada perdent l’escó invisible per Girona. 

La consulta i l’hora violeta

Allò urgent dura tres dies. Aquesta és la primera setmana que la vida política de Madrid ha viscut amb la pregunta de la consulta del 9 de novembre de 2014 plantejada i avalada per una majoria política del Parlament de Catalunya. La setmana ha començat electritzada per aquest assumpte però es succeeixen tantes coses i a un ritme tan vertiginós que la setmana ha acabat amb les ments del PP i el PSOE un altre cop centrades en la batalla per les properes eleccions generals. Escorcoll judicial de 14 hores a la seu central del Partit Popular (poca broma, les televisions del món posen tan colpidores imatges). El PSOE de Rubalcaba (l’home que resisteix i aguanta i encara acarona la idea de tornar a ser candidat) ha aixecat l’orella, dotat com està per l’olfacte del poder. A Madrid tot va molt ràpid i els assumptes “de vida o mort”, no duren més de tres dies. Dilluns el president Mas era entrevistat a TV3 on va parlar de la política catalana i el dret a decidir després de consensuar la pregunta de la consulta. Dimarts els diaris de Madrid bullien. De bon matí, dimarts, em rep un ministre per esmorzar a la seu del ministeri. Em rep tot etzibant-me: “Bueno, que, ¿vamos a poner a Mas en prisión?”. Al cap d’unes hores veig la portada del diari tòxic El Mundo i entenc una mica el particular bon dia. Després entrem en els articles del projecte de llei que ens havia convocat. Així va la política de Madrid: no rotund al dret a decidir i anar fent com si res. I aquest no sense alternativa, ni oferta de negociació, ni oferta de pacte....es va notant en les cancelleries i en el món que ens observa. Són, francament, miops. Ho ha dit la Societat Barcelonesa d’Amics del País que presideix Miquel Roca: “Que ningú s’equivoqui ni ridiculitzi el sobiranisme. Ha arribat per quedar-se”. Dimecres a la sessió de control al Govern, Rajoy i Rubalcaba escenifiquen el no comú al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Ho fan arrel d’una declaració més solemne i pensada de Rubalcaba que no pas de Rajoy.

Un joc subtil. A partir de dimecres al migdia, els assumptes de la política espanyola ja són la reforma elèctrica i els indicis que en unes hores s’aprovarà un nou projecte de llei de l’avortament. Dos anys per acabar-ho fent tan malament. Hom obre la ràdio i escolta declaracions de traç gruixut que fan angúnia per la incapacitat de recollir posició i matís en assumpte tan sensible. Comencen un mesos d’esgrima molt fina en el camí cap a la consulta del 9 de novembre. Qui s’equivoqui per desmesurat, ho pagarà clar. Temps de molta finezza. I les cartes estan repartides de tal manera que té molts més números per equivocar-se el Govern espanyol que el govern català. La senyora Sánchez-Camacho ja suggereix la supressió de l’autonomia catalana des d’un escó del Parlament de Catalunya. Ai, l’Alícia de Blanes que faria molt bé embarcant-se cap al Parlament Europeu per sortir d’escena i invitar a l’oblit. De fet, a Brussel·les també hi ha restaurants bons amb reservats per descabdellar-se i hotels amb llits confortables. El 16 de gener es votarà una proposició de llei al Parlament de Catalunya perquè l’Estat transfereixi a la Generalitat la competència per convocar referèndums (difícil políticament? Sí. Difícil legalment? Gens). Sembla ser que el PSC vol cometre l’enèsim error en aquest procés i votar-hi en contra. Una trencadissa lamentable i evitable a l’espai socialista s’escolta en els galops dels cavalls que venen de la fosca.

L’hora violeta. Hem acabat el curs parlamentari fins al gener. Algun iconoclasta diu que els parlamentaris tenim vacances fins a mitjans de febrer, mentida podrida. Dilluns de bon matí jo torno a estar al peu del canó. I el gener es presenta amb un repte que si surt bé ja els explicaré. Però aquest retorn a Catalunya després de tres mesos de brega molt dura en la política espanyola fan de molt benestar. Una pau serena torna, un saber que aquí allò que va esvalotar ànimes acostumades a l’antiga manera de fer ara comença a ser una pulcre i democràtica nova manera de fer que haurem d’explicar al món. Penso tot això mentre miro Barcelona en l’hora violeta, quan se’n va la llum neta de desembre, quan despunten les primeres llums que van acollint la nit. La nit respira calma. 

El tren que ens porta a França

22 anys i mig després de la inauguració del primer tren d’Alta velocitat a l'Estat espanyol, entra en funcionament aquest diumenge el tren ràpid Barcelona-Paris. Albert Vilalta, que va traspassar fa poques setmanes, va ser el primer que va redactar aquest projecte l'any 1986 per encàrrec del president Pujol. Hi ha decisions estratègiques que errades, ens llastren durant anys. Repassin els preus d'aquesta línea i veuran que són bons i millors que els de l'alta velocitat espanyola. Tornarem a França, cosa que a nosaltres, europeus una mica mancats de sofisticació i massa embolicats en el nostre entornasolament, ens anirà molt be. La clau de l’èxit del catalanisme es la seva obertura al món. Ser arreu, i ser-hi com a catalans. Local i global. 

Lluis Maria de Puig

El 12 de desembre va fer un any que va morir Lluis Maria de Puig a l'edat jove de 67 anys. En Lluis Maria és el polític gironí amb més altes responsabilitats internacionals que mai hem tingut. Europeista convençut, demòcrata en cadascun dels seus actes, persona d'una gran humanitat i un destil·lat sentit de l'humor - el somriure interior ens salvarà-, va ser president de l’assemblea parlamentària del Consell d'Europa (rang de cap de govern). Un any just desprès, el dia 12, em trobava en una reunió de la Comissió d'Afers Jurídics del Consell d'Europa a Paris. Vaig demanar la paraula al final de la reunió per tenir unes paraules de record i homenatge cap a qui fou president de l’organisme internacional que ens convocava. Quan vaig sortit, una traductora -embolcallada en una elegant bufanda de color malva- (que no era de castellà perquè no hi ha traducció en aquesta llengua) se’m va acostar i em va dir, en un òptim castellà, amb llàgrimes contingudes als ulls: "gràcies pel que ha dit de Lluis Maria de Puig. Era una gran persona. Moltes gràcies, de veritat". I se’n va anar ràpid sense que tingues capacitat de respondre. Vaig enfilar Avenue Kleber caminant lentament en aquell dia fred de desembre i pensant: estem una mica vius quan algú ens recorda amb llàgrimes als ulls un any desprès. Serenament impressionat del record viu entre els meus col·legues. Vaig arribar fins a Trocadero amb aquests pensaments. Es va posar a ploure.

Romano Prodi sincer

Començo la setmana a Roma en el foro que havia d'acompanyar la trobada d'alt nivell entre els primers ministres italià i espanyol. Miro al voltant de la taula i veig que un setanta per cent som catalans. Definitivament, els catalans tenim a Itàlia com una debilitat i com la nostra segona pàtria, com deia sempre Josep Pla. La sessió ha començat amb una profitosa trobada amb Romano Prodi, que fou primer ministre italià i president de la Comissió europea. Diu: "hem salvat l'euro però Europa està trencada i convé més integració econòmica, financera i bancària. Quan tot penjava d'un fil, a la primera meitat de l'any 2012, es va calcular el cost de dos euros diferents a dos tipus de canvi diferent. Un pel nord i un altre pel sud. Aleshores i ara el canvi entre l'euro del nord i el del sud estaria a un tipus de canvi entre l'1'2 i l'1'3. Com que no fem canvi de moneda, la nostra devaluació interna ha consistit en rebaixar salaris i marges de beneficis". Cert, vam salvar l'euro però la situació no és òptima. I més enllà de la disciplina pressupostaria, el nord se n’aprofita de la situació, que per altra banda coneixien perquè els diners dels bancs alemanys van finançar moltes operacions de la gran bacanal del sud.

He trobat a l'amic Prodi amb uns quants anys més a sobre. Prodi (un amic de Catalunya que discretament passa temporades a Poblet) va rebre una trucada quan era a Mali, el passat mes de maig, per proposar-li ser president de la Republica italiana, la solució institucional. Va sortir en un avió de Mali cap a Roma essent president i va aterrar a Itàlia sabent que 101 diputats del seu partit, Partito Democratico, l’havien traït i no havia aconseguit els vots suficients. Això fa mal a l’anima de qualsevol persona digne i sensible.

Idees clares i una llàgrima anònima

El 27 de setembre vaig anar a veure el president Artur Mas en el seu despatx del Palau de la Generalitat. Vam despatxar els temes pendents (bàsicament de relacions internacionals) i desprès vam fer un visita a vol d'ocell al moment polític. Em va demanar quina pregunta faria per la consulta. I desprès em va dir la seva proposta, que es quasi la mateixa que es va fer pública el 12 de desembre. En la seva versió de finals de setembre, encara hi havia més opcions a la segona resposta per intentar integrar el PSC, que absurdament s'ha despenjat d'aquest assumpte sobre democràcia. Quan vaig sortir de la reunió, no ho vaig explicar a ningú. En primer lloc per honorar la confiança del president. I perquè la discreció i la humilitat és una de les claus per fer política de profit. Si ara ho explico és nomès per destacar que tenim un president amb les idees clares, pacient, i capaç de convèncer a tots aquells que han fet bullir l'olla en els últims dies a travès del que jo en dic la "política de paper i de pantalla". Més enllà del soroll, tenim una pregunta meditada, que el president en va reiterar en una trucada a finals de novembre des de l'India. Idees clares, una visió del camí a recórrer. Ara comença el temps per la política sofisticada. És sorprenent com el govern espanyol ha perdut els papers amb una resposta poc coordinada. El ministre de justícia va "disparar" primer als passadissos del parlament només perquè sortia del debat del Codi Penal al Congrès. No hi ha estratègia de comunicació. I els hi puc ben assegurar que, en aquesta setmana internacional que he tingut, el món ens observa. I si la resposta del Govern espanyol es barroera o es fa el sord, quedarà clar que aquesta és una qüestió de democràcia. Perquè jo sóc nacionalista català perquè sóc demòcrata. Bàsicament, demòcrata.