24 de febrer 2014

D’una socialista que excita la dreta espanyola i d’Ucraïna


Rosa Díez.-  Amb cinc diputats, aquesta setmana la socialista de cor que té l'habilitat de posar eixerits els votants de dretes i els militars ha aconseguit embolicar PP i PSOE (PSC també, de quatre grapes) en la bandera que li dóna més rèdit: parlar malament arreu d'Espanya del Govern català, el seu president i la voluntat de la majoria de catalans. Fa uns anys va guanyar vots acusant de tova la política antiterrorista. Una cosa eren els fets, un altre el relat, que donava per una sobreexplotació política. Ara el filó de vots és fotre-li fort contra les institucions catalanes, tant se val la realitat. El metarelat que tant funciona en la campana de vidre de la política de Madrid. Recordo que, de tant en tant, l'amic Iñaki Anasagasti em recorda que quan els socialistes d'Euskadi van decidir trencar el pacte de govern amb el PNB (per massa nacionalistes) la consellera socialista que s'hi va oposar i resistir més va ser la consellera de Tursime Rosa Díez (la de "ven y cuéntalo"). Em diu l'Anasagasti: "El senyal de la marca de les ungles encara està a les parets del seu exdespatx. La van haver de treure perquè ella es volia quedar al govern amb els nacionalistes". I mira ara.
Què fa el PSC? - L'astuta Rosa Díez, líder d'un partit essencialment de Castella, sense penetració al Mediterrani (Toni Cantó és un petit graner de vots a València d'un ego aclaparat en el món d'esforços compartits de la política), va acceptar un acord amb el PP per adoptar "totes les mesures necessàries" per evitar la consulta del 9 de novembre. En la seva exposició va parlar de suspendre l'autonomia invocant l'article 155 de la constitució espanyola. Aleshores va dir que necessitava temps per estudiar si acceptava l'esmena del PSOE (ja ho tenia decidit, anava a jugar amb el temps i a guanyar-ne). A l'últim minut, accepta l'esmena del PSOE, que es veu obligat a votar a favor d'un text profundament autoritari (recorda els anys de plom i el NoDo en blanc i negre). I els 14 diputats del PSC hi voten amb els ulls clucs. Que no tenen prou ulls per llegir el que van votar de la moció d'UPyD? Per on navega el PSC? Cap a on naufraga. Diuen que Oriol Junqueres està obstinat a buscar alguns socialistes significats per incorporar a les seves llistes, començant per les eleccions del 25 de maig.
Un important interrogant - Per primer cop, en unes eleccions europees, els partits en l'àmbit europeu presentarem un candidat o candidata a president de la Comissió Europea. Socialistes, liberals i verds ja ho hem fet. El Partit Popular europeu ho escollirà en vot secret entre diferents candidats el 6 de març a Dublín. No es descarten sorpreses d'última hora (una nova opció Ibèrica davant el carbonitzat Durão Barroso), fins aquí puc llegir. Es dóna per descomptada la candidatura de Miguel Arias Cañete com a cap de llista del PP, tot i que el que ell vol ser ("Jordi, habla de ello, haz correr el rumor") és comissari europeu... o quelcom més, tal vegada.
La gran bellesa - Es dóna per descomptat, a Madrid, una minicrisi del Govern espanyol per després del Debat de política general que comença dimarts que ve. Sortida de Miguel Arias Cañete cap a les llistes europees. Ana Mato també, si és que hi ha dos dits de front. I l'increïble Wert només si ell vol. També diuen que Fernández-Díaz es podria redimir (un cop més) a Defensa i que l'incombustible Javier Arenas (Campeón, es fa dir per ells i especialment elles) podria tornar amb un ministeri important. Ja ho veurem.
Ucraïna  - Cada cop que he estat a Kíev m'he allotjat en un discret hotel que està al cor de l'escenari de les confrontacions i els morts pels trets dels franctiradors. Penso en aquell paisatge absolutament cremat i trinxat. Podria escriure molt sobre Ucraïna, algun dia ho faré. Ara només vull dir que el problema del país és la falta d'un estat de dret, una veritable interiorització de la democràcia. Tot pot succeir en les hores vinents o dies. Els oligarques proeuropeus i prorussos financen aquest estat que ha deixat el país al límit de la guerra civil -que no crec que es produeixi- i de la divisió -el secessionisme guanya enters a Crimea, territori de la República russa fins al 1954 i que fou entregat a la República d'Ucraïna, tots dintre l'URSS. S'ha de dir que Stalin va ser un gran maquinador de molts dels conflictes que hi ha a la zona del Caucas (la disputa entre Rússia i Geòrgia, la tensió permanent entre Azerbaidjan i Armènia). Un gran dèspota el georgià Joseph Stalin (nascut a Gori). Va fer tant mal que va posar la llavor per fer mal a la terra que el va veure néixer. Després va programar una gran fam a Ucraïna durant anys (Holodomor, en diuen els ucraïnesos), que va fer morir de fam milions d'ucraïnesos. Terra castigada entre la seva mirada a l'Imperi Austro-Hungarès i la influència russa. El millor que podríem fer amb Ucraïna és deixar-los ser un Estat neutral com Suïssa ho va ser després de 1848, la revolució de la primavera de les nacions, o Àustria després de la Segona ?Guer?ra Mundial (en els dos casos per imposició i acord de la comunitat internacional). El millor seria que Washington (que s'equivoca molt en aquest conflicte), la lenta Brussel·les i la Rússia que torna a l'escena internacional, acordessin deixar respirar Ucraïna, que vol dir frontera.


17 de febrer 2014

Ara que els ametllers ja estan florits


15 de febrer de 2014- Dia de ruta i retrobament amb els meus per les comarques gironines. Amb la setmana que he tingut, era el millor que em podia passar. La primavera despunta en aquest dia radiant de sol i temperatures altes. Els ametllers ja estan florits. El primer el vaig veure ahir des de la finestra de l'escola on em van convidar a fer una xerrada i a dinar. Un requadre emmarcava un ametller florit, sobre un cel blavíssim i el Pirineu nevat al fons. Ahir vaig fer una xerrada, dintre un cicle de parlamentaris dels diferents partits, a l'escola Les Alzines, on no havia estat mai. Una molt grata impressió. Avui he començat el dia esmorzant amb en Joan Figueres, alcalde de Cadaqués, amic de fa tants anys i un cervell que no para de barrinar nous projectes. Després he anat a la Fira del Porc de Riudellots de la Selva que aquest any s'estrena. Conducció tranquil·la, tot molt ben organitzat, un verd que despunta vibrant en els camps de les planes. La inauguració ha estat original i l'alcaldessa, Montserrat Roure, envoltada d'altres reputades autoritats, ha tallat un llarg fuet enlloc d'una cinta per inaugurar la fira. I després, enlloc de destapar una placa, un llençol amagava un porc obert en canal, net i polit, apunt per a ser tallat. Un toc dalinià, una manera de fer de bon passar un acte formal d'inauguració d'una Fira. He sabut que Riudellots de la Selva és el segon municipi d'Europa on es maten més porcs cada dia. Per mi, aquesta és una indústria coneguda i propera. Fa cinquanta-tres anys que a casa fem maquinària per a la indústria alimentària i en mi encara és ben viu el record de quan era petit i adolescent i el meu pare em feia acompanyar-lo als escorxadors a prendre mides per fer màquines i equipaments. Tot això m'ha tornat al cap mentre inauguràvem la Fira del Porc, que té un futur esplèndid. Després he agafat el cotxe i amb una conducció una mica més ajustada de temps m'he dirigit a Torroella de Montgrí on se celebrava el Consell Nacional de la JNC i on, molt amablement, m'han invitat a pronunciar unes paraules sobre el moment polític actual. Per mi, anar a la JNC és tornar a casa. Just després de la Pera, quan hom trenca a mà esquerra i enfila una petita pujada, els cinc sentits es preparen per veure, en segons, l'esplèndida vista de l'Empordà des d'un punt deliciós a tocar de Rupià. En el canvi de rasant, de sobte, la vista abasta un grandiós angular de bellesa i harmonia, des del Cap de Creus fins a l'Empordanet, amb el Montgrí i les Illes Medes just al davant. He arribat quasi a l'hora convinguda al Museu de la Mediterrània de Torroella, vila molt senyorial i senyora.

Tornar a casa- Vaig militar a la JNC durant setze anys, i durant quatre en vaig ser el secretari general i el president. En les organitzacions polítiques juvenils succeeix quelcom que he vist que es repeteix: just el qui et substitueix, per afirmar-se, tendeix, de forma conscient o inconscient, a esborrar-te una mica del mapa. A mi també em deuria passar, tot i que qui vaig substituir és una de les persones que més bé m'ha fet i millor ens hem retrobat. La qüestió és que han de passar uns anys per tornar a casa ben reconciliat i acollit. Per mi, aquest Consell Nacional, invitat per la presidenta de la JNC, la diputada Marta Pascal, ha estat un tornar a casa. I els estic molt agraït. Els hi he dit, entre altres coses, que ara una de les prioritat del conjunt de joves amb vocació per la política ha de ser dedicar-se a la presència internacional, que estan preparats, formats i amb un bon domini dels idiomes i que en explicar-nos al món hi ha una de les claus de la victòria de la causa democràtica que estem sostenint.

L'Estartit i el Molinet- A les dues i força minuts, cap a l'Estartit a veure les obres d'assegurament del penya-segat de la zona del Molinet, al final de tot de l'Estartit, just davant de les Illes Medes. Hi anem amb l'alcalde, Jordi Cordón, i amb Francesc Puig. Roda de premsa per presentar la iniciativa parlamentària perquè l'Estat faci les obres que fa tretze anys que té empantanegades i des de en fa sis en estat d'abandonament i perill. L'Ajuntament i la Generalitat han fet els seus deures amb l'estabilització de la pendent de la muntanya. Ara l'Estat ha de fer, ineluctablement, els seus deures. Crec que les coses estan ben enfocades després de dues visites de l'Ajuntament a Madrid i d'alguna gestió amb el ministre del ram. Convé que ens hi afanyem perquè el ministre vol deixar de ser ministre per ser comissari europeu. Si tot va bé, aquest estiu, el Molinet recuperat i una de les millors vistes de la Costa Brava una altra vegada accessible a tothom. Són quarts de quatre, la gana crida. El sol de l'hivern és aclaparador per inesperat, tot és llum que deixa entreveure dolços punts de blau sobre fons blanc. Els ametllers ja estan florits i el fer i desfer dels dies pren un vigorós impuls renovat. Des d'aquest replec de la Costa, retrobo les forces que m'han flaquejat en els dies plujosos i tensos del fred de Madrid.


La gran bellesa- Aquesta setmana, que no ha estat fàcil, algú em va preguntar: "com em puc treure les cabòries del cap?" i, coneixent-la, mediterrània i més específicament romana, li vaig recomanar que anés a veure La Gran Bellesa, l'última gran obra del cinema italià que va ser estrenada en sales de cinema d'art i assaig i que està triomfant entre el gran públic. És un videoclip trepidant que pretén actualitzar La Dolce Vita en versió del segle nou. És poesia i glops de la vida que ens dóna tastets de felicitat i d'amargor. És ironia i bellesa, és una obra de Paolo Sorrentino. A Roma, durant l'estiu, nobles decadents, arribistes, polítics, criminals d'alta volada, periodistes, actors, prelats, artistes i intel·lectuals teixeixen una trama de relacions inconsistents que es desenvolupen en fastuosos palaus i viles. El centre de totes les reunions és Jep Gambardella (Toni Servillo), un escriptor de 65 anys que va escriure un sol llibre i practica el periodisme. Dominat per la indolència i el tedi, assisteix a aquesta desfilada de personatges poderosos però insubstancials, buits i depriments. Una certa debilitat per Itàlia. 

10 de febrer 2014

Balanç a mitja legislatura

Calendaris- Començaments de febrer. Ara ja hauria d'estar en funcionament la N-II desdoblada entre Caldes de Malavella i Sils. D'acord amb el contracte de construcció: 15 mesos d'obres (prèviament iniciades i abandonades dos cops) que havien d'acabar el gener. El ministeri de Foment presumeix de no tenir desviacions pressupostàries. Però en té de compliment del calendari. Al final de la legislatura, allò fet a Girona en carreteres de l'Estat serà desempantanegar una herència deixada potes enlaire. I res més de tangible.

El Molinet- Fa anys, ja cinc, de l'enfonsament del passeig marítim de l'Estartit a l'alçada del Molinet, aquell privilegiat mirador just al davant de les Illes Medes. El Govern de l'Estat té la responsabilitat de refer-lo. De moment, no ho ha fet. S'ha emparat en que la Generalitat i l'Ajuntament havien de fer les obres de reforçament de la muntanya. Amb gran esforç pressupostari de les dues administracions, aquesta obra ja es fa. La Direcion General de Costas ja no té pretext i hauria d'haver començat les obres. Quanta feina vam tenir a fer-los-hi veure que la primera prioritat era el Molinet per davant d'altres projectes que tenien en cartera. Ara, a complir.

Casernes de la Guardia Civil- L'ajuntament de Portbou vol donar un nou ús a la Caserna abandonada de la Guardia Civil. I ho aconseguirà per la tossuderia de l'alcalde i perquè està absolutament abandonada. A la demarcació de Girona hi ha més de quinze béns immobles i terrenys dels ministeris d'Interior i Defensa que tindrien millor destí i servei que l'actual, que és cap. Però prefereixen edificis en ruïnes que aprimar l'inventari de ruïnes.

Port de Palamós- Fa més de mig any vam ser convocats a Palamós els parlamentaris dels partits amb representació parlamentari a les Corts Generals. Les autoritats locals i el sector empresarial, molt educadament, ens van demanar que "paréssim màquines" de la feina parlamentaria de treballar perquè el Port de Palamós sigui port internacional (fàcil si es va aconseguir frontera exterior a l'aeroport d'Alguaida). L'argument era que el soroll no permetia al Govern del PP fer la seva feina. De moment els que han fet la seva feina són els del Govern català que estan disposats a pagar el cost de la petita infraestructura. Es veu a l’horitzó una nova temporada turística i els "papers" que havia de moure en silenci els del govern de l'Estat, encara no han donat resultat.

Competència en desavantatge- Els hotelers de la zona de Begur i la Costa Brava centre m'han fet arribar la noticia que s'estan fent obres de millora al Parador d'Aiguablava. Sempre he tingut un bon concepte del servei i la qualitat d'aquest establiment hoteler. El què es pregunten els veïns de negoci és si en aquests temps i amb diner públic es fa competència en desavantatge a altres establiments hotelers de la zona, tots privats, és clar. Un cop més es planteja si té sentit mantenir un hotel públic a la Costa Brava, destí turístic per excel·lència. Els Paradors van ser una idea per arrancar el turisme. Ara, quina funció fan?

La permeabilitat dels Pirineus- Pel sistema radial del tren AVE, Girona i Figueres són llocs remots. El túnel internacional del Pertús està infrautilitzat i l'empresa franco-espanyola que l'explota vol demanar noves indemnitzacions (la broma ja va costar uns 150 milions d'euros en indemnitzacions, una barbaritat). Amb un sistema més permeable i amb unes línies que mirin cap a França i la resta d'Europa, Girona i Figueres no son perifèriques sinó centrals en el corredor mediterrani. Afortunadament al final l'oferta i la demanda manen i els serveis amb França creixeran. Per cert, mai Vilafant havia estat tan famosa com ara, el seu nom és repetit dotzenes de vegades cada dia en trens d'alta velocitat que agafen milers de persones.


El Corral de la Gala- L'Ajuntament de Cadaqués vol acabar la rehabilitació del Corral de la Gala, antiga garita de repòs que Salvador Dalí va preparar per la seva musa i administradora patrimonial. Recordo que fa anys vam aconseguir una bona partida dels pressupostos per refer el Corral de la Gala. Després es va deixar deteriorar (aquells anys de diners a cabassats). La idea de l'ajuntament va en la millor direcció de potenciar molt més l'atractiu dalinià. Fa unes setmanes una foto de Cadaqués era portada a l’International New York Times. Parlar de Dalí sempre és una carta de presentació, la primera i més important, per parlar de les comarques gironines. 

03 de febrer 2014

Viatge a Estrasburg


Diumenge 26 de gener de 2014- Hi ha un moment a la vida que un té la necessitat de posar-se a prova per saber si el dolç rodolar de la rutina l’ha atrapat o si el nervi amagat que tenim apunt pels moments dels grans reptes encara és vigorós. S’ha acabat una reunió complicadíssima de la direcció del grup liberal que al final ha decidit que sí, que les eleccions es mantenen pel dilluns al matí a partir de dos quarts de deu. En el silenci espès de la nit estic preparant unes línies en anglès pel discurs de presentació de la meva candidatura a president del grup liberal, anomenat Aliança de Liberals i Demòcrates per Europa. He treballat molt i molt calladament en aquesta direcció els dos últims mesos. He tingut alguns entrebancs que ara no vénen a compte. Són quasi dos quarts de dues de la nit quan em poso al llit. Tinc un cert convenciment intern que puc guanyar. El que succeeix és que la meva contrincant, Mailis Reps, diputada estoniana, exministre d’Educació, també n’està convençuda. M’he de llevar a dos quarts de set del matí. He dormit malament i superficial.

Dilluns 27 de gener de 2014- Em llevo molt aviat, repasso el que he escrit fa unes poques hores i hi faig alguns canvis que el meu cervell ha madurat durant el son. Tinc pensada la corbata per avui, una corbata ara ja una mica vella però que està lligada a bons moments. Baixo a esmorzar amb ganes d’estar sol. Tinc al cap bastant definits els possibles suports i els vots que ja tinc perduts. El grup està format per 79 parlamentaris de 33 Estats membres del Consell d’Europa. No tenim representació de 15 Estats més. Segur que no hi seran tots, alguns suplents no viatgen i alguns estan atrapats en assumptes molt interns, com els ucraïnesos. Volia esmorzar sol però em trobo amb un conegut. Conversa de conveniència. Per un dia, en lloc del bus línia 6, em regalo un taxi d’11 euros. Pel camí truco a la nova diputada noruega i em demana una documentació que li aconsegueixo en pocs minuts. Em sembla que em donarà suport. Del cert no ho sabré mai perquè és vot secret en urna. No s’ha de deixar de buscar els suports fins a l’últim moment, en això hi estic entrenat. També truco a un diputat armeni i quedem que ens veurem a la sala de la reunió de grup 5 minuts abans de començar la reunió. Un parell de centenars de metres entre la parada del taxi i l’entrada. Fred de gener a Alsàcia, cel netíssim. La solitud i el replegament del moment abans. Penso en Lluís María de Puig que és qui em va ensenyar a no perdre’m en aquest gran bosc de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa quan hi vaig arribar fa sis anys, just el dia que a ell l’elegien president de l’Assemblea després d’haver estat president del grup socialista. Tot va molt ràpid. 61 persones a la sala. La presidenta sortint i candidata a presidenta de l’assemblea dedica tres quarts d’hora del tot merescuts a acomiadar-se. Després mesa d’edat, li ha tocat a la Baronessa Nicholson, liberal de la Cambra dels Lords. Li dona un cert toc elegant a l’elecció. Només tenim a una baronessa. El seu pare va ser ministre en diversos Gabinets de Winston Churchill i ella va seure a la seva falda i s’hi va criar. L’anunci: diu que he guanyat per majoria absoluta en primera ronda. Ja sóc president per dos anys del Grup Liberal. Per davant tinc feina i el gran estímul d’un repte nou i complex. M’he posat a prova i veig que tinc un nervi vigorós. Ara m’hauré de superar per fer-ho bé. Tenia pensada la reacció pels dos escenaris. Sovint recordo la frase de Ramon Trias Fargas: “Tingueu la humilitat del que mereix la victòria”. Em dirigeixo a la presidència, saludo a qui trobo pel camí i m’atanso a la meva contrincant a qui faig dos petons sense que ella s’aixequi. Comprensible. Un cop assegut, primeres paraules d’agraïment. I passo a l’ordre del dia ràpid perquè el temps ens atrapa. Obro un full que està doblat pel mig mentre parlen d’altres. Els resultats: Xuclà 41 vots, Reps, 19 vots, 1 vot en blanc. Un diputat suís em demana el resultat exacte de la votació. El moment de la magnificència. Dic que no el tinc, que l’hauria d’haver anunciat la presidenta de la mesa d’edat. El timbre ens crida al Ple. Entro al lavabo. Escric uns pocs missatges a qui estimo i als qui  m’han ajudat. Entro a l’hemicicle i penso: “què fa un nen d’Olot en un lloc com aquest?”. Somric per dintre.


Dimarts 28 de gener de 2014- El dia de les trucades de felicitació. Unes quantes molt sentides i un petit regal: a més d’entrar a la direcció del partit ALDE a nivell europeu en Josep Rull, amic de fa tants anys, em comunica que torno al comitè executiu del partit on fa 25 anys que milito i d’on fa set anys en vaig sortir. El twitter ja fa RT de la notícia. Un perfil aparentment enigmàtic de twitter, anomenat Metratón, escriu: “Felicitats @jordixucla, Europa guanya un bon polític, Girona perd un defensor de les seves infraestructures”. Metratón és un veí gironí de Montjuic amb el que em vaig entrevistar fa anys. Un home exigent i que segueix minuciosament el dia a dia de la política i de les inversions de l’Estat a Girona. Un dels millors seguidors del que faig i hauria de fer. Aquest moment havia d’arribar i convé clarificar les coses: Girona no em perd com a parlamentari, només es pot ser membre del Consell d’Europa si ets representant d’un parlament d’un Estat membre (en aquests moments encara té més mèrit). Continuo actiu amb la meva funció de representant dels gironins al Congrés dels Diputats. Feina fa feina. I aquesta nova responsabilitat multiplicarà les possibilitats de fer la feina bé i servir els ciutadans de les comarques gironines millor.