He aprofitat els meus dos dies a
Moscou per entrevistar-me amb els dos periodistes corresponsals espanyols que
crec que escriuen més bé sobre una realitat que només els miops volen llegir
des de l’òptica naïf occidental (Rússia torna i no sempre amb les formes més amables,
Rússia té memòria i caràcter d’Imperi melancòlic i ferit). Aquella dona amb la
que sempre havia parlat amb castellà descobreixo des de la terrassa d’aquest
hotel internacional amb vistes al Kremlin que és una eivissenca que li surt un
xerrar dolç i una mica afectat per les erres fortes de tants anys a l’esfera
exsoviètica. Em fa un resum que em guardo com una píndola de pensament
condensat: “Rússia es va quedar buida de pensament i mística amb el col·lapse
del comunisme i davant aquest nihilisme han abraçat l’Església Ortodoxa per
trobar sentit als seus actes. No és estrany que les aparicions més solemnes de
Putin siguin sovint en esglésies ortodoxes i no és estrany la bel·ligerància
dels antics comunistes cap al matrimoni homosexual i tot el pensament demòcrata
liberal. Ells són de pensament dur i s’agafen ara amb l’Església. I aquí és on
Marine Le Pen els considera uns valents defensors dels valors durs. Hi ha una
curiosa connexió entre el poder rus i la dreta extrema europea”.
20 de juliol 2014
Una conversa a la Duma
Fa
dos anys que cueja la solució del conflicte per les més de 600 famílies que
tenen pendent la culminació d’una criatura a Rússia. Un cop aprovat el Conveni
bilateral (em guardo explicar el que ha costat la redacció de la lletra
petita), ara falta la ratificació parlamentària. Sóc optimista i estic en
contacte amb els pares, alguns d’ells residents a les comarques gironines. Em
reuneixo amb el president del Parlament Rus, la Duma, Serguéi
Narishkin, veritable número tres del país. Acordem una ratificació el més
ràpida possible del Tractat, tot i que l’estiu està pel mig. I es compromet, en
un país com Rússia, que un cop firmat el Tractat, cap jutge en farà una
interpretació contrària. Impressiona la conversa d’hora i mitja amb Narishkin,
excap de l’administració del president de la Federació Russa. Al final, es
dirigeix cap a mi i em diu: “vostè és català, jo el puc entendre a vostè, i
vostè ens hauria d’entendre a nosaltres sobre Crimea”. Li proposo prendre una tassa de cafè face to
face. Riem, li dic que són dos casos diferents. I abandono la Duma pensant com
carai el cas català s’ha internacionalitzat fins al punt que sigui tret en la
conversa pel tercer home més influent de Rússia. També penso, un cop més, “què
hi fa un nen d’Olot en un lloc com aquest?”. La ironia ens salvarà i ens fa fer
coses de profit. La ironia, mai el cinisme.
El nou PSOE
Diumenge
13 de juliol. M’assabento per twitter i a milers de quilòmetres, arribant a
Moscou, que Pedro Sánchez ha guanyat folgadament la secretaria general del
PSOE. És un misteri el pensament polític del nou líder del socialisme espanyol.
Haurem d’esperar el seu rodatge per saber que pensa. En alguns aspectes, fa
pensar en la trajectòria de Zapatero, el diputat desconegut que es va fer amb
la direcció del partit (també amb l’ajuda d’alguns socialistes andalusos) i que
amb menys de quatre anys va esdevenir president del Govern. Els socialistes més
continuadors del fil roig del socialisme històric estaven amb Eduardo Madina
tot i que no les acabaven de tenir totes perquè el caràcter banyabaix del basc
els hi feia tenir alguns dubtes. El seu melancòlic perdre i el seu rebuig a
formar part de la nova executiva confirmen aquest mal perdre que intuïen alguns.
José Antonio Pérez Tápias, un tipus magnífic amb el que vam compartir quatre
anys de treball a l’hemicicle i una llarga conversa sobre polítiques i
ideologia en una taverna al centre de Praga, no ha quedat gens malparat i ha
vivificat el corrent crític que intenta fer de mur de contenció davant els
malhumorats que han agafat forma política a través de Podemos (ja veurem com
evoluciona) i d’una Izquierda Unida en procés urgent de transformació (Alberto
Garzón, un espontani del 15-M que passava per allí està cridat a construir
ponts amb els qui els hi amenacen l’hegemonia a l’esquerra del PSOE). Només
sabem que els més propers a Rubalcaba i Felipe González havien apostat per
Madina, només sabem que avui el PSOE és un gran interrogant. Només sabem que els
socialistes catalans més lliurepensadors havien apostat per Madina i han perdut
i que els socialistes catalans més orgànics i amb més instint de supervivència
han apostat per Sánchez. Tot plegat demostra que les successions tutelades són
un impossible i que l’espontaneïsme cada cop té més èxit en el temps de la
política fast-food, fast-emotions and fast-politics.
14 de juliol 2014
Els kurds
Tot i que l’excitada premsa madrilenya de les bombolles i els focs
d’artifici es pensava que aquella hora estava reunit amb el ministre principal
de Gibraltar (que se’ns ha perdut amb les autoritats de Gibraltar tant properes
a Londres i contraries al sí en el referèndum d’Escòcia?) la veritat és que
aquella hora estava reunit amb el delegat del Govern del Kurdistan iraquià a
Madrid, un home d’unes formes exquisides, well
educated, i amb un cabdal d’informació rellevant. No només ens ha explicat
els fets i dades més rellevants sinó que ens ha demanat consell (quina cosa
solen fer les persones intel·ligents). Iraq està en un escenari d’extrema
inestabilitat (la guerra entre xiïtes i sunnites pot esclatar més aviat que
tard i una ingerència d’Iran no és descartable). Davant d’aquest panorama, el
Kurdistan iraquià pensa que li ha arribat l’hora de cridar els seus ciutadans a
un referèndum d’autodeterminació. I més ara que el Govern de Turquia ha entès
que li convé més un Estat laic proper i ric en petroli que el contagi de l’integrisme
en les seves fronteres. El 10 d’agost hi ha convocades eleccions presidencials
a Turquia, Erdogan s’hi presenta per culminar la mutació del règim kemalista en
una nova forma d’islamisme “moderat” neootomanista. Les fronteres artificials
nascudes del final de la Primera Guerra Mundial al Mitjà orient està a
punt de saltar per moltes de les seves artificials costures. Tornarem a
repensar els mapes, en gran.
La llei de consultes
He pogut llegir el projecte de llei de consultes no referendaries que la
setmana que ve es discutirà i votarà en comissió al Parlament de Catalunya en
vistes a la seva aprovació per tenir un marc legal per la consulta del 9 de
novembre. El primer que cal dir és que està escrit des d’un rigor jurídic que
els hi posa francament difícil als carregats de prejudicis (llegeixis al govern
espanyol) per impugnar-la davant el tribunal constitucional espanyol. L’article
122 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya dóna empara a aquesta llei, que fins
i tot el PSC es planteja votar a favor. En segon lloc cal assenyalar que el
període per la convocatòria d’una consulta es fixe en un interval d’entre 60 i
30 dies abans de la celebració de la mateixa. Per fi ens homologuem amb els terminis
europeus, àgils i més curts. Els britànics convoquen amb menys d’un mes
eleccions, el parlament
europeu va treballar fins un mes abans de la celebració de les eleccions. En la
cultura política espanyola tot es para dos mesos abans de la convocatòria a les
urnes. Això a la pràctica farà que el debat ciutadà democràtic sobre les
opcions de vot del 9-N s’avançaran a la pròpia convocatòria formal de la consulta. Com en
tants llocs, el debat ciutadà és continu i la convocatòria una formalitat des
de la legalitat.
Encara faria més ridícula una reacció desaforada del govern
espanyol. Res està escrit en el guió de la propera tardor per part del govern
central i el “equipo habitual de Moncloa”. Estem, també, davant d’un joc de
formes, impecabilitat i una comunitat internacional que ens mira amb atenció.
Pensar en gran.
La seguretat és la primera de les llibertats
Aquesta sentència tan profunda la vaig sentir de la boca de Edouard
Balladur (Esmirna, Turquia 1929), exprimer ministre francès i candidat frustrat
a la presidència de la República, un dels polítics més sofisticats de la dreta
civilitzada francesa (és indispensable la lectura del seu llibre Maquiavel en democràcia). Sense
seguretat jurídica i civil no és possible l’exercici de la llibertat en una
societat democràtica i dotada de sistemes de garantia de drets i compliment
dels deures pactats entre els ciutadans. M’ha vingut aquesta frase al cap quan
he conegut la sentència de l’Audiència nacional (espanyola) que ha exculpat a
quasi tots (menys un) dels acusats de provocar el setge al Parlament de
Catalunya. Convé llegir la sentència, convé veure quan els magistrats de
l’Audiència Nacional (espanyola) s’agafen l’exercici de la llibertat de
manifestació com un petit plaer sàdic per enforquillar la dignitat dels electes
catalans i del parlament que avui envia senyals evidents de malestar a les
assentades (i endormiscades) elits espanyoles. La majoria de les forces
polítiques del Parlament han decidit recórrer la sentència (aquí es veu que
encara queda un PSC que va governar i té memòria del que és la
institucionalitat i la seguretat com la primera de les llibertats). Els feliços de ICV han proposat enretirar
les balles de protecció del Parc de la Ciutadella com a homenatge d’aplaudiment
als bàrbars que van colpejar als parlamentaris i que van bloquejar el inici de
la celebració d’una sessió plenària (la sobirania d’un poble reunida en sessió
formal per fer lleis o controlar el govern). No és corporativisme parlamentari
el que escric, és la defensa de la llibertat i la democràcia. Perquè
alguns dels bàrbars simplement estaven en convocatòria lúdica (“fot-li fort a veure
si peta tot”) però els convocants estaven inspirats per una vocació no pas de
canviar la democràcia des de la democràcia sinó d’un feixisme llardós amb unes
gotes d’odi social. Aiii l’esquerra que els riu les gràcies fins que els hi
foten el petard a l’entrecuix (Aiii, Joan Herrera ja veuràs que ben parat que
en sortiràs del flirteig amb l’Ada Colau). Es veu que en la votació per
presentar recurs a la
sentència ERC s’ha abstingut, un cop més. No mullar-se ni
sota la dutxa. Pensar
en gran, o no.
06 de juliol 2014
Lentament entenen algunes coses
Dilluns 30 de juny, participo en una taula rodona dels cursos d’estiu de
l’Associació de Periodistes Parlamentaris. Cayo Lara (IU), Soraya Rodríguez
(PSOE), Beatriz Rodríguez-Salmones (PP) i un servidor. Després de set anys de
crisi econòmica i recuperació encara dèbil, la resistència dels materials de la
paciència ibèrica –prodigiosa a Portugal- comencen a cedir i el malhumor es
manifesta a les urnes. Un cop més sostinc que la crisi de canvi polític i
institucional a Catalunya no ha fet res més que avançar i anunciar la crisi
política i institucional que es viu a Espanya des de fa unes poques setmanes.
El rial va carregat d’aigua d’indignació i ganes d’emportar-se per davant molt
d’immobilisme. Em crida l’atenció la cursa iniciada per PP i PSOE per apuntar-se
al crit de protesta (en alguns casos sona molt forçat). Podemos ha impactat com
un meteorit en el Madrid polític i ha deixat UPyD i la líder Rosa Díez en les
vitrines del Museu Egipci. El vot de protesta ja no passa per la dama que
defensa tot allò que es desfà com un terròs de sucre (des del model territorial
fins a la intocable Constitució...) i Cayo Lara veu a venir que el seu verb de
disciplina PCE i formes manxegues serà desplaçat per una generació que ronda
els quaranta. De cop, salt generacional. I els dic: tots
vostès que durant tres o quatre anys han frenat per terra, mar i aire el dret a
decidir ara descobriran que la gent vol dret a decidir per tot. Volen
discutir-ho tot, tornar a començar. Uns amb més passió si Monarquia o
República, altres amb més passió el destí amb lupa de la utilitat de les inversions
públiques i la gestió del pressupost, altres la transparència en les decisions.
O entenem el que passa i canviem o quedarem també malparats en la nostra
formulació política. Si no volien caldo, dues tasses. Dret a decidir per a
tothom. Democràcia.
Identitats
La setmana passada, setmana de Ple
del Consell d’Europa a Estrasburg, vaig veure i observar dues nits de
celebració de l’equip d’Algèria pels carrers de la capital d’Alsàcia. En els
dos casos estava treballant a l’habitació i vaig treure el cap per la finestra.
Una bona colla de centenars de joves amb les banderes d’Algèria celebraven la
promoció de l’equip. Després vaig llegir que en alguns llocs del país s’havien
produït enfrontaments, ferits i detencions. En el silenci i la fresca de la nit
vaig pensar en aquella eclosió de felicitat sobre la terra que ha estat
clivella en les dues guerres mundials basculant de França a Alemanya i a la
inversa. El món s’ha fet més petit, la hiperconnectivitat ha canviat les
nostres vides, coneixem més l’altre... però en aquella plaça Kleber –el general
alsacià de Napoleó que va mantenir el domini d’Egipte i va incorporar la
fascinació per Egipte en la vida francesa-, en aquella terra d’avis que parlen
alemany i una identitat francesa forta però que no ha torçat la forta identitat
alsaciana, allí, joves francesos de tercera o quarta generació... interpel·laven
a tots els que creuen que els Estat-nació són motlles d’una eficàcia
inapel·lable.
L’olor de l’espígol
El
primer cap de setmana de juliol és l’arrencada de la temporada d’estiu a la
Costa Brava. Per molts la cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell n’és el
primer esdeveniment popular. Recordo els anys que Carles Sentís era un perfecte
amfitrió abans de l’inici de la cantada. I recordo que d’aquells anys en va
sortir una regular visita d’estiu a casa seva, després de dinar, a s’horabaixa
per dir-ho a la mallorquina manera, per parlar però sobretot per aprendre i
escoltar. Sentís sempre insistia en les formes suaus i amables de la Costa
Brava i ho contraposava al territori de la Costa Blava francesa. Sentís
coneixia aquella zona, com Josep Pla, i per ells Marsella va ser un lloc de
refugi i de base d’operacions. Ara que la vida professional m’ha dut a visitar
un parell de cops aquells borals, em faig més la idea de la diferència i de la
comparació. A la Costa Blava les carreteres passen arran de mar, la cornisa
està plena de cases i apartaments d’una distribució més o menys afortunada. I a
pocs quilòmetres a l’interior, les autovies i les autopistes. És un lloc de bon
viure, ple de sol i gent “well educated”
però la massificació és un desastre. En canvi, el desenvolupament econòmic més
lent del sud dels Pirineus ha permès servar un Empordà raonablement endreçat i
de bon viure. Si el patró de desenvolupament de la Costa Blava, o tants llocs
de la costa italiana, s’hagués traslladat a casa nostra, ara tindríem
carreteres molt transitades arran de mar, autopistes pel mig de la plana de
l’Empordà i una massificació irreversible. Sovint som crítics sobre un o altre
descosit urbanístic però en aquests moments hem de tenir ben present el que
hauria pogut ser i afortunadament ja no serà. L’any 1966 la professora
Yvette Barbaza va
publicar el seu excel·lent treball “El Paisatge humà de la Costa Brava”. La
seva lectura manté avui tota la seva vigència per entendre el que succeïa aquí
i el que ens diferenciava del frenesí d’unes societats europees que construïen
segones residències per un turisme de masses que ara ha evolucionat cap a un
viatjar pel món massiu. Mentrestant, l’Empordà manté la seva calma i bon viure.
El pic de l’estiu arriba, el blat ja està segat i aplegat en aquestes circulars
bales de palla d’una innegable evocació dels quadres de Van Gogh. Aquí i a la
Provença, paisatge d’on surten els quadres de sol i sensualitat desbordants.
Convé viatjar a la Provença, que la tenim a tocar. Ens uneixen unes formes de
vida mediterrànies i vocacionalment lleugerament sofisticades. Arreu, l’olor de
l’espígol ens euforitza contingudament.
03 de juliol 2014
N-II, estat de la qüestió
Vull començar reconeixent que la ministra Ana Pastor
té més instint polític i més atenció pel seguiment de l'empantanegada obra de
desdoblament de la N-II que no pas els seus dos immediats antecesors, Magdalena
Álvarez i José Blanco. Dit això, de les paraules als fets hi ha un pas de
gegant en aquesta matèria. Abans-d'ahir la ministra Pastor va
estar 20 minuts a Vilademuls per inaugurar un nou accés a l'autopista. Ara ja
tenim variant de Girona. Aquelles velles i descolorides pintades pel centre de la
ciutat que deien: «Variant de Girona per l'autopista» van veure com el temps,
21 anys després, els donava la
raó. Ahir , s'aixecava acta definitiva del gran error del ministre
Josep Borell i l'alcalde Joaquim Nadal de fer la variant de Sant Daniel. Ara
l'Estat vol traspassar la variant de Sant Daniel a la Generalitat. Cal
pensar en els seus nous usos. Ja tenim 20 quilòmetres d'autopista gratuïta amb
funcions de variant desdoblada. La culminació d'una decisió política de 2007 es
fa realitat l'1 de juliol de 2014, 7 anys després i mira que la infraestructura
bàsica ja estava construïda. Bé pels ciutadans i bé per la ministra, que ja té
una col·lecció de fotos gironines a la salut d'Abertis, que vol dir dels
usuaris de l'autopista. És pertinent aquí fer-se la pregunta planiana: «qui ho
paga, tot això?». Ara per ara, la concessionària de l'autopista, que té la fi de
la concessió l'any 2021. Aleshores veurem si totes aquestes obres són un bon
argument per l'allargament de la concessió. No avancem esdeveniments –queden 7
anys- però tampoc siguem innocents.
I de la resta de la N-II què? El Govern del PP va
heretar unes obres paralitzades del Govern del PSOE. L'octubre de 2012 es va adjudicar
una altra vegada el tram Caldes de Malavella-Sils amb un període d'execució de
15 mesos, que acabaven el gener de 2014. En el millor dels casos, aquest tram
de 4,5 km
estarà acabat a finals d'any, 11 mesos de retard sobre 15 de termini oficial d’execució.
La veritable novetat és l’anunci de dos nous trams, que ja van ser anunciats el
gener d'aquest any: el tram Sils-Maçanet
de la Selva i el tram, Medinyà-Orriols. La venda al mitjans va ser molt bona.
Tot i que ho portava apuntat a les notes, la ministra es va ben estar de dir que
eren dos trams de 3 km
cadascun. I això és tot. S’avança en la redacció del projecte de desdoblament «tou»
(duplicació de calçada) d'Orriols fins a la frontera francesa. El govern espanyol,
per primera vegada a la història, vol fer una concessió de construcció i
manteniment amb peatge a l'ombra. No ho veurem pas, aquesta legislatura.
Benvinguts siguin els avanços en els tràmits administratius. I el gran silenci de
la ministra, fa dos dies a Vilademuls, va ser no reconèixer obertament el que
ja ha dit en seu parlamentària: que el Govern de l'Estat no té previst
desdoblar la N-II des de Maçanet fins a Tordera (9,2 km ). Greu error. Volen
traspassar aquest tram a la Generalitat (regal galdós) i deixar sense connexió
per autovia a un conglomerat de 200.000 habitants de la Selva marítima i part
de la interior. Els
avanços són lents, no ens podem quedar amb els braços plegats. Cal insistir més
i separar el gra de la
palla. Ja veurem què passa el 2021 i mentrestant, de nou,
només 6 km
en una legislatura. Dit això, amb la ministra Pastor s'hi pot parlar, raonar i
avançar. Encara queda molta feina per fer, la major part.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)