30 de desembre 2006

La renda per càpita de Girona


La demarcació de Girona ha senyorejat any rera any d’estar entre les províncies amb la renta per càpita més alta de l’Estat. Sempre estàvem entre els segons i els tercers. Ara hem sabut que Girona va caure a la sisena posició l’any 2004. Això hauria d’invitar a una reflexió profunda i general. Som la tercera província que creix més en nombre d’habitants de tot l'Estat per darrera de Guadalajara i Alacant, som terra de pas, els nivells d’inseguretat han crescut i coneixem xarxes crimals que operen amb mètodes inèdits en aquestes comarques , no engolim prou bé tot el nou creixement... la brúixola marca un nord clar? Jo crec que marca sobrepés per ingesta compulsiva.

Un terç de compliment!


La Cambra de Comerç de Barcelona s’ha especialitzat en realitzar un informe anual sobre el grau d’execució de les partides pressupostàries del Ministeri de Foment destinades a Catalunya. Acaba de presentar l’informe que indica que el Ministeri de Foment només ha invertit un terç d’allò pressupostat pel 2006 a Catalunya. Una vergonya. El Govern del president que li agrada parlar del compliment de la "paraula donada". El nostre grup parlamentari pot dir ben alt i ben clar que no ha votat cap dels pressupostos d’aquesta legislatura, cosa que no poden dir ni republicans ni ecosocialistes, corresponsables d’aquest baix grau d’inversió. Entre les deu obres que la Cambra de Comerç de Barcelona considera urgents i que no es desenvolupen al ritme necessari hi ha el desdoblament de la N-II entre Tordera i la frontera francesa. Fa temps que vinc demanant que la societat civil gironina faci aquesta mateixa funció de fiscalització a nivell de les nostres comarques. La Cambra de Comerç de Girona sembla l’organisme més indicat per aportar aquestes dades que posen rigor i objectivitat al debat polític. Està a les seves mans.

25 de desembre 2006

Fot-li mà! (aeroports)

Em diuen que és un acudit de El Roto però el trobo ben simpàtic i ben vigent: “Ara que començava a perdre la por als avions començo a tenir pànic als aeroports”. No podeu inmaginar-vos prou els que no ho viviu habitualment el que suposa sotmetre’s al control setmanal de maletes, de la bosseta amb els xampús i l’espuma d’afaitar, de la inspecció manual… el més greu no és la norma – tot per la seguretat!- sinó aquests homes i dones displicents que et fan aguantar els pantalons sense cinturó mentre llegeixen el “Que me dices!” i truquen per mòbil per dir “Acaba de pasar Belen Esteban”. Com hi ha món!

On són? L'últim Ple de l'any

En l’últim dia de Ple de l’últim Ple de l’any, discutim i votem l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.
Sincerament, els hi ha sortit prou bé, tot i que també he traslladat les veus dels amics nacionalistes de les Illes que haurien volgut més. Queda lamentablement pendent l'equiparació del dret i deure de conìexer el català i el castellà. Hem salvat explícitament el reconeixement a la unitat de la llengua (article 33). Els hi ha sortit prou bé amb la definició de nous poders dels Consells Insulars, amb la creació del Consell Insular de Formentera – que algun dia donarà lloc al senador electe per Formentera- i amb una clàusula de finançament que ha de fer callar al PP quan parla de tractes preferencials.
La veritat és que Jaume Matas estava jugant bé la partida però de cop va entrar en funcionament l’aspersor d’Andratx, que en un relat juridico-mediàtic que està impregnant tota l’Illa de Mallorca tot i que l’alternativa que encarna Francesc Antich no acaba de saber rebatre prou bé els punts febles dels oponents. O no. Els “gabinets de crisi” real o induïda del PSOE ja no són el que eren. On son Júlio Feo i Julián Santamaría? Maria Salom, del PP, que parla un català dolç d’Inca, quan puja a la tribuna es converteix en una impecable castigadora del govern però també en una profeta de l’Espanya que se’n va per l’aigüera. No s’ho creu. Per acabar votant sí, és clar. Sempre arriben tard. Però arriben, tranquils. Fins al 1987 no van arribar a acceptar el Títol VIII de la Constitució, el de l’Estat de les Autonomies.
Quan acabem la votació i l’Estatut queda definitivament aprovat pel Congrés ens aixequem i aplaudim dirigint-nos a la tribuna de convidats, on habitualment hi ha les autoritats de la Comunitat Autònoma. No hi ha ningú i el protocol i la formalitat ens porta a una situació absurda: aplaudir al buit, als no presents. Els avions de Ses Illes deuen anar justos, ja se sap. Algú pregunta: on són?. Un diputat del PP, un sorià exministre que cada cop s’assembla més a Arturo Fernández deixa anar: “Ya deben estar todos en la prisión!” La flegma de tot un lord britànic de Sòria.
76 inspiracions- Pel debat de l’Estatut balear i, així, per parlar de la política autonòmica del PP, m’ha anat molt bé l’informe que dos professors de la Universitat Pompeu Fabra han fet comparant els articles de l’Estatut de Catalunya contra els quals el PP ha presentat recurs d’inconstitucionalitat i els articles de l’Estatut d’Andalusia que el PP ha votat afirmativament. El PP ha impugnat 136 articles de l’Estatut català. El PP ha votat 76 articles de l’Estatut d’Andalusia que són calcats o idèntics en contingut als de Catalunya que han impugnat per inconstitucionals. El que deia: la més gran contradicció de la legislatura. I la més gran rectificació.

Jon Lee Anderson

L’associació Liber Press ha entregat el seu premi d’enguany a Jon Lee Anderson, periodista actualment en The New Yorker i un dels millors corresponsals de política internacional contemporanis. Dilluns va pronunciar una conferència a la Fontana d’Or i ve rebre el premi a la Diputació de Girona. En anys anteriors, el premi de Liber Press ha fet possible que vinguessin a Girona personalitats de primer ordre com Ryszard Kapuscinki. Queda desmentit, així, que hi hagi certes activitats que només es puguin fer al Passeig de Gràcia de Barcelona, als Camps Elisis de París o a la Cinquena Avinguda de Nova York. Es desdibuixa el vell concepte de centre i perifèria. Certament, les comarques gironines no tindran mai la massa crítica de les grans ciutats, però això tampoc vol dir que algunes persones de primer ordre hagin de ser rebudes en una familiaritat tant excessiva, quasi íntima. Vull dir que si ara encara fes classes a la Universitat, hauria donat el matí per anar a la conferència. També cal preguntar-nos quant dels nostres hiperespecialitzats docents mostren algun interès per un corresponsal de guerra, ara que res no és molt important lluny de la finestreta de la pròpia matèria. Ai, ai, ai, que no ens ho hem de creure això de ser una província. Veig entrevistes a Anderson a diferents mitjans escrits catalans i a algunes televisions. Prou bé. Per què la segona demarcació de l'Estat amb la renta per càpita més alta mostra aquest bax interés per un aconteixement com aquest?

18 de desembre 2006

Una catalanitat transveral i una mica ferida

La Nit dels premis de Santa Llúcia aquest any s’ha celebrat a Girona. Un sopar molt agradable, un acte àgil, un ambient de catalanitat transversal. Catalanitat transversal però una mica ferida. Molts pensaments i intencions. La taula del costat és la taula presidencial, amb la màxima autoritat del país i un conseller adjunt. A la taula del costat n’hi ha un que pensa que arrossegarà els socialisme català cap a posicions nacionalistes. Al seu costat hi seu un home de poques paraules que està convençut que el seu partit ja ha anat massa lluny en aquest camp. Aquesta serà una de les tensions creatives de la legislatura. Crec que en sortiran guanyant les idees de l’home dels silencis. Pel que fa a nosaltres, a la gent de CiU, comença el camí de l’eixamplament, en el camp de la convergència d'idees i concepcions de la societat, totes ells modernitzadores, i també en el camp nacionalista. A casa sempre havia sentit a dir que "el dia comença a crèixer" aquesta setmana: per Santa Llúcia, un pas de puça, per Nadal un pas de pardal, per Any Nou...

16 de desembre 2006

Silencis, memòria, perdó... és possible?

La mal anomenada llei de la memòria històrica acaba de passar un debat de totalitat al Congrés dels Diputats. He estat el portaveu del Grup Parlamentari en el debat i segurament és una de les intervencions parlamentàries a la qual he donat més voltes. El tema ha provocat molt debat, com no podia ser de cap altre manera obrir aquest assumpte. Un altre dia en parlaré més llargament, faré l’article explicatiu de la nostra posició. Per fer la intervenció de dijous, el discurs de fons i les esmenes he tingut la sort de tenir hores de conversa amb Jordi Pujol, Josep Benet, Josep Maria Solé i Sabaté, Agustí Colominas, Albert Manent, Vicenç Villatoro... i tantes altres persones. Fa trenta anys es va fer quelcom important: la llei d’amnistia i la Transició política. En les Corts constituents es van aplegar Santiago Carrillo, la Passionària, Manuel Fraga i altres exministres de Franco. Allò va ser important i ara no es pot disminuir. Aleshores es va practicar un exercici d’amnèsia col·lectiva i puntual per permetre el trànsit de la dictadura a la democràcia en pau i amb concòrdia. Al cap de trenta anys només val la pena aproximar-se prudentment a l’assumpte si cap part hi vol imprimir una òptica ideològica determinada. Només val la pena si serveix per afermar la veritat històrica, tota la veritat – que a vegades és incòmode per tots-, el record i el perdó El perdó és una decisió individual però només des del perdó han començat les reconciliacions després de les dictadures sudamericanes i després de l’apartheit a Sudàfrica. I, finalment, el projecte de llei té un punt de petulància quan sembla que parteix de zero en la reparació i la recuperació de la veritat. Hi ha més de 25.000 llibres registrats en el dipòsit legal que s’han publicat sobre la Guerra Civil i el franquisme. Més dels que s’han publicat en tot el món sobre la Segona Guerra Mundial. No demanem a aquesta llei el que els historiadors ja han fet amb rigor durant tants anys. ERC i ICV han tingut una veu amb una clara intencionalitat de tenyir la llei d’un angle ideològic determinat. Malament rai anirem per aquest camí. El net de l’avi republicà, que sóc jo, ha de dir que podem prendre mal si passem de l’amnèsia col·lectiva a Paracuellos i els descontrolats, o no tant, dels pobles i ciutats de Catalunya. Tot allò va ser una gran desgràcia per a tots. Que va començar a partir d’un fet inqüestionable: un cop d’Estat contra la legalitat democràtica. Val la pena tornar-hi ara? Amb els nostres vots hem tombat les visions del PP, ERC i ICV però queda molt camp per córrer i per discutir sobre aquesta llei. Molt recomanable l’article de Jordi Pujol aquest dijous a La Vanguardia. El dia no va ser casual.

02 de desembre 2006

Veneçuela sota l'amenaça del totalitarisme


Estimulats pel propi Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, les Meses del Congrés dels Diputats i del Senat van organitzar una delegació parlamentària per fer d’observadors internacionals de les eleccions presidencials d’aquest diumenge a Veneçuela. Al cap d’uns dies la resposta ha estat prohibir-nos viatjar a Veneçuela i fer d’observadors internacionals. Un signe més de l’opacitat del règim chavista. Ens han tancat la porta al nas a Iñaki Anasagasti a Iñaki Echañiz, a Josu Erkoreka a Paulino Rivera i a uns quants parlamentaris més. El dia següent de la nostra roda de premsa denunciant la situació l’ambaixador de Veneçuela a Madrid ens ha dit “derecha reaccionaria golpista”. A Veneçuela no es vota amb llibertat. A qualsevol top manta es pot comprar un disquet amb el cens electoral i el vot dels censats en les tres últimes eleccions i el referèndum presidencial. Un règim militar i de terror. L’Anasagasti, que té la doble nacionalitat perquè va néixer allí, fill d’exiliats bascos, ho va poder comprovar en primera persona. Va aconseguir, fàcilment el disquet i va comprovar que en l’anomenada “lista Maisanta” estava registrat el que havia votat. En aquell país el vot és electrònic. En teoria el més modern del món. A la pràctica el camí més fàcil per connectar la màquina de votació a l’ordinador del palau presidencial del militar Hugo Chávez. Gaspar Llamazares, en canvi, surt en un elogi sense fissures del règim populista. Quins interessos ben concrets tindrà Izquierda Unida a Veneçuela? Doncs alguns de ben concrets.

Estatut balear. Ara sí?

Preparo les notes, les esmenes i els documents pel debat de l’Estatut balear. Serà discutit en un temps rècord. Dilluns 4 de desembre en ponència, dijous 21 de desembre votació final al Ple del Congrés. Per què? Perquè PP i PSOE s’han posat d’acord en un text que, no satisfent als meus amics nacionalistes de les Illes, suposa un innegable pas endavant. Aquests dies Jaume Matas, president balear, feia més bona cara que Francesc Antich, candidat socialista. Segurament perquè qui governa a les Balears s’ha emportat el gat a l’aigua. Amb un preu: ser absolutament incoherent amb el discurs apocalíptic contra l’Estatut català. El PP s'està autoimpugnant i autoesmenant respecte al recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut de Catalunya. Per l'Estatut balear sí que s'hi val el que fou criticat pel català. Exactament igual pel d'Andalusia. N’han reproduït articles sencers. Tan dolents que erem fa un any! Per la meva part estic satisfet d’haver reeixit en les converses amb els socialistes per fer caure del text la referència a les “variants dialectals mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc”. Una gran absurditat amb voluntat de donar ales a l’incipient secessionisme lingüístic que nia a Mallorca. Això ha caigut, com una condició del vot de CiU i com un encàrrec dels nacionalistes de les Illes. Afortunadament, una situació molt més fàcil que el dia que els socialistes van votar “el valenciano és una lengua”.

27 de novembre 2006

El culte a l'emoció

Què tenen en comú els esports de risc, els espectacles multitudinaris d'un cantant pop, els videojocs agressius, les festes rave, els missatges de bona part de la publicitat actual? Que ens volen fer "vibrar".
Cada dia necessitem, sembla, més dosis d'adrenalina. Les nostres vides són sacsejades per les imatges banalitzades de la violència -l'atemptat contra les orres de Nova York, les tortures a l'Iraq- o per les impúdiques confessions personals televisades. Per tot allò que ens provoca una excitació, una commoció.
La societat està seduïda per unes "sensacions fortes" que actuen com una droga, amb els seus fabricants, distribuïdors i consumidors. Però la capacitat de sentir és una altra cosa.
Avui l'emoció triomfa i és objecte d'un veritable culte. Però quina mena d'emoció? Podria ser que fóssim cada vegada més excitables i menys sensibles?

25 de novembre 2006

El dia que els postnacionals van arribar al govern

Divendres continuo treballant i mirant de no fer-me mala sang ( això sempre s’ha d’evitar!) i per tant no em recreo amb el segon dia del debat d’investidura. De bon matí, roda de premsa per presentar les esmenes que CiU ha introduït als pressupostos generals de l’Estat a favor de les comarques gironines. Una cosa és pendre nota de la manera de fer del president Zapatero (memòria gravada amb foc) i l’altra continuar essent útil a la gent d’aquestes comarques. Amb el col·lega Josep Maria Guinart també aprofitem el moment per detallar la gran quantitat de partides pressupostàries que no es gasten. Definitivament convindria que un “auditor extern” (Cambra de Comerç, patronals i sindicats) constituïssin un observatori sobre el compliment dels pressupostos a les comarques gironines. Vull ser més controlat i avaluat. Però vull que siguin controlats els governs. Sense anar més lluny, el socialista de Madrid que està reproduint els vicis de l’anterior govern en quant a incompliment de calendaris i execució de pressupostos. Després reunió d’una hora i mitja amb una persona que es queixa que no li deixo veure el debat i cap a Navata, on se celebra el IV Fòrum de l’Empresa Familiar. A la taula del dinar, presidida per l’amic Josep López de Lerma, tenim una conversa ben oberta i en profunditat sobre el moment polític. Tots els de la taula són gent emprenedora i amb mentalitat oberta que saben buscar solucions i no recrear-se en els problemes. Baixo cap a Barcelona. Durant el trajecte sento l'última mitja hora del debat per ràdio. El president és investit quan falten deu minuts per les set. Transito a l’alçada de la Roca del Vallés. Comença un govern “social i postnacional” segons afinat titular periodístic a la llum del que va ser el discurs del dia anterior. Tinc un punt de tristor, no per la noble i democràtica funció d’oposició de CiU després d’haver guanyat les eleccions. Tinc un punt de tristor perquè estic convençut que el pensament íntim del president investit és el de Miquel Porta Perales, Francesc de Carreras i tots els pares intel·lectuals de Ciutadans: “Ja n’hi ha prou de lligar la institució de la Generalitat amb la causa nacional. A gestionar”. Recordo que fa uns anys Carod-Rovira va utilitzar el seu temps d’un debat de política general per recitar tot el llarg i bell poema “Ara mateix” de Miquel Martí i Pol. Avui no el podria recitar, és clar. I la seva aposta estratègica, que es veu per on va, quedarà frenada pels postnacionals del Baix Llobregat. Els comarcalistes d’ERC i els metropolitans del PSC casats per una causa compartida: apartar-nos. No als de CiU, sinó als que fèiem del catalanisme social i democràtic una forma serena i continuada de construcció nacional. Continuadora d’un fil roig de pensament de més de cent cinquanta anys. En aquest nosaltres hi ha també més d’un socialista catalanista gironí que aquests dies fa el cor fort. Reunió a dos quarts de vuit amb guineans exiliats fortament perseguits per Teodoro Obiang. Quedem al sempre càlid bar del Majèstic. Sopar a les nou del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona. Em posen al costat de Carod-Rovira i la seva esposa. “Bona nit, a veure el menú... millor que no ens diem el que pensem, oi?”. A dos quarts d’onze tertúlia a Com Ràdio. Hora i mitja de debat a cinc bandes. M’he proposat afrontar amb serenitat i superació d’algunes impressions el debat davant els tres apòstols del nou tripartit (els catalans som més aviat púdics tot i que la nova política és la política dels sentiments més pròpia d’altres latituds). Crec que aconsegueixo els propòsit. Només en aquelles primeres hores ja salten alguns indicis de discrepància. Però millor callar i no tapar el soroll somort. De pujada per l’autopista a mitjanit escolto el CD on es reciten els “Diez poemas de amor y una canción desesperada” de Pablo Neruda que em van regalar fa dues setmanes. Una bona manera d’acabar el dia, revisitant les coses essencials de la vida. Per tornar-hi l’endemà.

24 de novembre 2006

El destí de l'oposició és tornar al govern.

Dijous al vespre és el moment més habitual de la tornada de Madrid a Girona. Avui no he agafat ni l'últim pont aeri ni el penúltim, com quasi sempre. A l'avió he acabat el llibre de Valentí Puig, La gran rutina. Un gran llibre, novel.la, amb un pessic d'assaig... dur per algunes ànimes, tal vegada. Un molt bon llibre, definitivament. Un cop a casa he pogut veure el reportatge de la cada cop menys televisió nacional de Catalunya sobre el mandat de Pasqual Maragall. Ves per on, just un reportatge clavat com el dvd de la campanya que va fer posar les mans al cap a més d'un. Però si era crònica periodística... avui s'ha vist! Segona impressió: Maragall se'n va trist i forçat d'una presidència curta i atropellada.
Avui també ha estat el dia del discurs d'investidura del candidat Montilla. No l'he pogut seguir perquè era dia de Ple al Congrés i de no parar. Demà debat amb els portaveus i votació. Aquests últims dies ja hem dit el que havíem de dir i el que molt humanament havíem d'expressar. Hem guanyat clàrament i per segon cop una aliança pressumptament heterogènea (o no?) ens ha barrat l'accés democràtic al govern. Anyway. Demà comença el dia després d'un procés de dol ben humà, absolutament humà.. Demà comença la nostra responsabilitat democràtica d'oposició (que exercirem de debó pensant en un país de debó i no pas de dibuixos animats).
Així, doncs, passem pàgina i mirem al futur. Després del mal temps ve la bonança. I sostinc que en la formació del segon tripartit hi continua havent l'ADN d'un cert desori i d'unes potencials contradiccions. Si ho fem bé, el pas per l'oposició serà curta. Ara afrontem un repte més rellevant: interpretar un país que ha canviat i representar la majoria social del país. Un país que, en bona mesura, se sent descontent de la imatge que veu quan es mira al mirall. Continuem pel camí d'allò en el que creiem i anem-ho actualitzant. L'experiència diu que la coherència porta, de curt o de llarg, a un resultat satisfactori. Pensem en generacions i actuem a setmana vista.

12 de novembre 2006

El segon tripartit: un artefacte tarat

Parlar clar- Fa una setmana vaig escriure en el bloc amb el títol “Aquesta setmana em mossego la llengua”. Aquell mateix diumenge a la nit es feia pública la reedició del tripartit i, per tant, la suma dels tres perdedors per barrar el pas al guanyador de les eleccions al Parlament de l’1 de novembre. Només van fer falta quatre dies per servir un plat cuinat des de feia mesos. Aquesta, doncs, és una setmana per parlar clar. He deixat passar molts dies i he posat molta distància per escriure aquestes línies sense l'agror i el malestar que hi ha en moltes parts del país.

L’obsessió- Durant la campanya electoral no ens vam cansar de dir: si el tripartit suma 68 diputats, hi tornarà a haver govern dels perdedors per evitar el retorn de CiU a l’executiu. Així ho vaig escriure aquí fa dos diumenges. I així ha estat. En reservats de Madrid, al restaurant basc Errotazar de prop del Congrés, fa mesos, des d’abans de l’estiu, que José Montilla i Joan Puigcercós tenien pactat el segon tripartit que ara li diuen Entesa però que té tots els indicis i el material humà del govern que es va acabar abans d’hora. Hi ha dos tipus de ciutadans indignats: els que creuen en la norma de deixar formar govern a la força guanyadora, els ciutadans que saben que no tot s’hi val en política, i tots aquells votants d’ERC que ha vist com el seu vot servirà per fer president de la Generalitat el que va recollir un 26% dels vots i va perdre cinc diputats. Consideracions ideològiques i nacionals evidents a part. Potser el que alguns venim dient des de fa temps acabarà essent percebut per una bona part del votants d’ERC: en la direcció d’ERC hi domina molt més una obsessió anticonvergent que no pas la prioritat de l’acord i l’entesa entre forces nacionalistes.

L’error- Primera norma en democràcia: deixar liderar al govern al que ha guanyat clarament. Però en el moment polític a Catalunya, s’hi sumen altres factors que Antoni Puigvert va descriure molt bé aquesta setmana en un article a La Vanguardia. El segon tripartit dóna artilleria al Partit Popular, dóna oxigen als Ciutadans/Ciudadanos que en un 75-80% es nodreixen de vots socialistes espanyolistes i consagra una fractura civil forta i profunda que s’estendrà en la vida política dels propers anys. Fer passar el clau per la cabota té les seves conseqüències de curt o de llarg.

El que vindrà- Alguns pensen que aquest serà un govern “sòlid i coherent” però sóc dels que sostinc que en la càrrega genètica del tripartit hi ha el desordre i l’atzagaiada permanent. De fet, el material humà és pràcticament el mateix. I el partit principal encara està més debilitat. Què ens fa pensar que Josep Huguet (el del profund pensament del pit i collons!) avui és diferent de fa un any? Vindrà més del mateix i això porta desafecció de la ciutadania cap a la política. Ens haurem d’esforçar, com mai, a recordar que no tots els polítics són iguals i a mirar d’evitar que la ciutadania s’agafi la part pel tot. Encara hi ha estils diferents de fer política, per dir-ho d’alguna manera. Què ens fa pensar que Joan Tardà no serà l’home de sempre? El PSOE ha optat per fer descansar la vertabració de la seva idea d’Estat en gent com Joan Tardà. Insisteixo: si us plau, no es pensin que tots som iguals.

On era la societat civil?- Posats a parlar clar i de tot. La murrieria catalana també ha lliscat pel paisatge aquesta setmana. Tota aquella societat civil que es posa les mans al cap davant el que ha fet i el que pensa que farà el tripartit, on eren aquesta setmana? A Itàlia, en les últimes eleccions, la patronal en plena campanya va optar per arrenglerar-se amb les propostes de rigor de Romano Prodi per evitar un segon govern de Silvio Berlusconi. Va prendre partit fort i alt i amb totes les conseqüències. No demano editorials demanant el vot per un partit ni patronals demanant el vot (tot i que els sindicats ho han fet). Només demano més caràcter. Un dels problemes d’avui és que a molts dirigents de la societat civil els hi falta caràcter i dir les coses com diuen que les pensen en veu baixa. Ara que no es queixin. I de benvinguda afirmar, com ha fet Joan Rosell, que Montilla “és un bon gestor” és tot un exponent de la murrieria d’un país on alguns pensen que “més val la puteria que ser savi”. Així no es va gaire enlloc ni gaire lluny.

La campanya- No ho podem negar: els convergents som una mica massa de bona fe. Oferim a la societat una proposta basada en la cultura de l’esforç, en la responsabilitat, en la recerca de l’excel·lència... Hem ofert a la societat molt més del que la societat ens arribava a demanar. Això no vol dir que hàgim de renunciar a res ni a cap ideal. Només vull dir que aquest és un país amb poc caràcter i que es creu poc a si mateix. Un país amb política de dibuixos animats. Quan reaccionarà el país, la seva gent? Les municipals són un bon moment.

La prioritat- Tot l’enuig, per dir-ho suau, de votants, simpatitzants i militants de CiU es pot i s’ha de canalitzar en positiu amb la vista posada a les eleccions que tenim a sis mesos vista, les eleccions municipals. Ens hem de concentrar en fer un gran esforç per replegar sota les sigles de CiU gent continuadora del projecte i gent nova que des de sensibilitats diferents –socialdemòcrates, liberals, democratacristianes- tinguin en el nacionalisme la seva prioritat. ERC avui ja no és un referent nacionalista, no és un partit nacionalista, és com el que va ser Euskadiko Ezkerra poc abans d’integra-se en el partit socialista basc. Avui el partit nacionalista som nosaltres i hem de fer un gran esforç per obrir portes i travar complicitats, amb els votants, deixant al seu lloc les direccions dels partits. Directament amb els votants. A fer llista a tots els 221 municipis de les comarques gironines, a anar a buscar la millor gent i la gent que, de cor, se sent en un país que ha rodolat per la pendent del regateig curt i l’ocupació del poder a qualsevol preu. No tots som iguals.
El futur- He rebut molts sms aquesta setmana. És cert que el responsable de les relacions exteriors del govern, en Carod -Rovira – vice-president que no conseller en cap- no parla anglès. És cert que el company Joan Saura, l’amic dels okupes i les sargantanes, serà el capità dels Mossos. Tot això és cert i la indignació és alta. Però ara, com sempre, treball, treball i treball. En els propers dies podrem discutir aquell punt o aquell altre però podem estar orgullosos d’haver guanyat les eleccions. Com guanyarem les properes. D’aquí a quatre anys? Després de resoldre les discrepàncies sobre el quarts cinturó, la interconnexió elèctrica i mil punts més, ho sabrem. Penso que és més del mateix. Però, sobretot, penso que milers i milers de votants d’ERC tindran present que amb el seu vot es farà president a un home que el dia de les eleccions va afirmar que Catalunya anava a les urnes amb el nivell més alt d’autogovern (fotut burro que no sap d’on venim) i que es va passar tota la campanya dient que elegiríem el setè president de la Generalitat. Fotut burro: Montilla serà el president 128 de la Generalitat. Quanta gent està disposada a millorar les coses? Doncs moral de victòria i a treballar.

05 de novembre 2006

Ciutadans/Ciudadanos no és espuma

Quasi 90.000 vots per a una formació política creada fa mig any, Ciutadans de Catalunya, i que es declara frontalment antinacionalista i que farà bandera al parlament del tema de la llengua. Que portarà en seu parlamentària un dels debats que més pot remoure el pacte civil sobre la llengua de fa trenta anys: el català com a llengua vehicular de l’ensenyament primari. Només cal donar un cop d’ull als resultats per veure que entre un 75% i un 80% dels vots de Ciutadans provenen d’antics votants socialistes de l’àrea metropolitana. Els més bel·ligerants amb qualsevol plantejament catalanista. Durant la campanya alguns sectors del Partit Popular de Madrid han seguit amb delit el possible èxit electoral d’aquesta formació política. Fins i tot alguns mitjans – Mundo i Cope- han demanat el vot per ells. Ara veuen que el graner de vots és socialista. I que els seus ideòlegs són professors i pseudo-intel.lectuals més aviat llibertaris amb algunes notes del Partit Radical italià. Ens vam equivocar quasi tots, enquestes incloses. Aquesta formació no és espuma.Sdomina una ànima d'ocupació del poder més que mentalitat de país en la decisió del nou govern català, aquest miníscul partit pot ser una pedra a la sabata del que han estats els paràmetres de la convivència civil catalana dels últims trenta-quaranta anys. Alguns socialistes analítics ja ho tenen estudiat. No vull dir noms perquè em diran que parlo amb... precisament aquesta setmana. Però altres més dominats pel to de la política catalana dels últims tres anys, no ho volen veure. Ho haurien de tenir present a l’hora de prendre decisions. Ep, si volen, és clar!

04 de novembre 2006

Quan fan de la política un circ

Aquest divendres Josep Cuní ha pronunciat a Tribuna de Girona una conferència sobre el moment polític des d’una òptica periodística i també, cal dir-ho, de persona amb dimensió cívica i sentit de la responsabilitat civil. Cuní ha dit unes quantes coses amb les que puc estar d’acord. D’altres les redimensionaria. Però, sobretot, hi afegiria, en el moment actual de la política, el paper d’alguns mitjans. Aquesta recent campanya hem vist com diaris amb una pàtina de respectabilitat molt instal·lada en la població preguntaven als candidats sobre el seu plat preferit, quin cotxe tenien, una foto del seu rellotge, de les sabates... també un horòscop i un mitjà escrit ha innovat preguntant a les cinc dones dels cinc candidats sobre el comportament sexual dels seus marits al llit. Posats a preguntar, és una limitació preguntar només sobre el llit. Però és nou que les cinc formacions estiguin sotmeses a aquesta pregunta com si ella aportés quelcom a la conformació del vot a favor d’un bon governant. Certament, em respon en Cuní, les cinc dones s’han avingut a respondre amb major o menor pudor sobre aquest extrem. Com sigui, en la campanya és molt difícil discutir d’idees i projectes. Més que mai és una galeria de frivolitats. Els partits hem entrat en el joc? Sí. Els mitjans en si han invitat o, encara més, han modulat aquest perfil de campanya? També.
Continuant amb l’intercanvi d’idees amb en Cuní i amb els companys del sopar. Alguns mitjans es mouen molt més en la política trepidant de les declaracions i les contra-declaracions que no pas en el camp de la investigació. Vinc a dir que com a representant electe em sento molt poc controlat i avaluat pels mitjans de comunicació i per la societat civil organitzada. I que això no és així a tot arreu. Que hi ha democràcies més madures, menys frívoles, on el control i l’avaluació existeixen. A molts països europeus i als Estats Units. Però aquí, a vegades, sembla que resulta més rentable pujar a la tribuna dir-la de l’alçada d’un campanar que no pas parlar amb propietat de l’objecte del debat. I en aquesta variació del treball al parlament i a l’executiu hi ha fet molt la nova i estreta relació entre mitjans i política. El ponent de la nit ens invitava a fer una política del segle XXI. D’acord, però en els anys que estigui en l’honor, la il·lusió i les ganes de representar els ciutadans, ho continuaré fent mirant la lletra petita i pensant a llarg termini i no pas en el titular de l’endemà. La política no és una professió –tinc ofici i benefici al marge de la mateixa- però la política s’ha d’exercir amb professionalitat. Fa uns quants anys que aquest to s’ha perdut en la política catalana. Bàsicament perquè s’ha espanyolitzat en el sentit que ha adoptat les maneres de fer del periodisme madrileny. I alguns que fins abans d’ahir es deien independentistes sembla que s’hi senten còmodes amb aquesta assimilació.

Avui encara em mossego la llengua

Escric aquestes ratlles el divendres a la nit. Han passat dos dies des que les urnes van donar a Convergència i Unió la vuitena victòria electoral consecutiva a les eleccions al Parlament de Catalunya. Aquest cop en vots i escons i amb 11 escons de diferència respecte al segon partit que, al seu torn, n’havia perdut cinc. Guanyadors a les quatre demarcacions, a 38 de les 41 comarques – al Vallès Occidental vam quedar a 700 vots de ser-ho, també- i a la ciutat de Barcelona. Guanyadors a 214 dels 221 municipis de les comarques gironines. Han passat dos dies i els contactes per conformar una majoria parlamentària governamental ja han començat. De fet, aquesta mateixa nit ja arriben algunes informacions oficials i oficioses... però aquesta setmana, en el dietari de l’activitat política i de les impressions dels últims set dies, em mossegaré la llengua o, el que és el mateix, em contindré a l’hora d’explicar vivències i desenvolupar opinions. No voldria que cap frase ni dada interferissin el més mínim en les negociacions. Insisteixo: escric divendres a la nit i potser que això diumenge ja sigui aigua passada. Pot molt ben ser així però ja serà la setmana que ve el moment per deixar dit el que avui em guardo.

28 d’octubre 2006

Davant les eleccions de l'1 de novembre

Estem a tres dies vista de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre. Unes eleccions que arriben un any abans del final natural de la legislatura i que es veien com a inevitables des que l’11 de maig d’enguany el president de la Generalitat va firmar el decret d’expulsió dels consellers d’ERC i, per tant, el govern va quedar sense majoria al Parlament. Unes eleccions avançades fruit de la manera com el tripartit ha menat la seva pròpia relació interna on les discrepàncies han estat el pa de cada dia. Aquest panorama de falta d’estabilitat política i institucional, aquest desgavell, ha portat les coses fins al punt que el propi PSC ha decidit rellevar el seu candidat a la presidència de la Generalitat d’una manera precipitada i atropellada.

Les expectatives electorals de Convergència i Unió són bones si hem de fer cas de les últimes enquestes publicades i del propi pols que he pogut detectar aquests dies de campanya. Tot i això, si el tripartit suma la majoria absoluta, estic convençut que tornaran a formar govern. Si no hi ha una concentració de vot dels que volen un president nacionalista i un govern estable, cohesionat, coherent i amb mirada llarga al voltant de les sigles de CiU... aleshores, repeteixo, el tripartit es reeditarà. En què baso la meva convicció?

1- El balanç de la gestió de tripartit ha estat francament decebedor. Des de dins del govern, uns ho han definit com un viatge en Dragon Khan i uns altres dient que “governar així és més difícil que fer l’amor en un Simca 1000”. Tot i això, PSC, ERC i ICV tenen interès en reeditar el tripartit. Quan a una persona o a un col·lectiu en la seva feina les coses els surten francament malament, el que busquen és una segona oportunitat per mirar de demostrar que la primera vegada només va ser un gran error. Miren de tornar a repetir la jugada per rentar-se la cara de l’error del primer intent. Precisament en la trista executòria del tripartit hi ha la raó del perquè el volen repetir: per intentar fer veure que allò només va ser un mal moment i que no sempre serà així. Però el material humà sobre el que es formaria un segon tripartit seria el mateix. Els mateixos dirigents d’ERC, d’ICV i una bona part dels del PSC. Amb el canvi del cap de llista, això sí. Un canvi del cap de llista que portarà als socialistes a patir una certa davallada en vots i escons.

2- El debilitament del PSC en vots i escons faria que el tripartit que es formaria ho seria sobre una major debilitat del partit principal i sobre una major preponderància dels altres dos socis. Per dir-ho d’una manera molt gràfica i entenedora: en un nou tripartit, ICV tindria quatre conselleries i no pas dues com fins ara. Si les contradiccions han estat importants amb l’actual correlació de forces i amb l’actual president, majors serien amb un grup socialista afeblit i amb el seu candidat ocupant la presidència. Però això és ben possible si CiU no concentra més vots, augmenta una mica més en nombre d’escons i fa aritmèticament impossible la majoria absoluta del tripartit.

3- Algunes persones, moltes persones confiades, aquests dies m’han dit que el tripartit no es reeditarà perquè un PSC més debilitat no perseguirà el poder a qualsevol preu i perquè al PSOE no li interessa. Però els interessos del PSC i el PSOE cada dia poden ser més discrepants i per al PSC sortir del poder per una mala gestió després de tres anys seria una taca en l’expedient. Preferiran suportar un mes de soroll i continuar al poder que renunciar-hi.

4- La direcció d’ERC està clarament inclinada a favor del tripartit. Primer perquè creuen que podran influir més a un PSC més dèbil. En segon lloc perquè en la direcció actual d’ERC, no en les seves bases ni en la seva base electoral, hi pesa molt més un component ideològic fort, a l’esquerra del PSC, que no pas la prioritat nacional, el projecte d’increment de l’autogovern i de construcció del nostre marc nacional. Votants potencials d’ERC diuen: “M’estic pensant el meu vot però no vull José Montilla de president”. Que sàpiguen que, avui, votar ERC és decantar-se per Montilla president. Què pensin en l’ús parlamentari del seu vot més que en el seu vot.

5- Ras i curt: al Partit Popular li interessa que hi hagi un nou tripartit. La prioritat clara del Partit Popular és tornar a la Moncloa en una legislatura en la que han encaixat malament el seu pas a l’oposició i on estan lliurant una partida molt dura a nivell de tot Espanya per tornar al poder. Encara no fa un mes, un diputat del Partit Popular que va jugar un paper clau al costat de l’anterior president del Govern espanyol, em deia, amb un cinisme impactant però gens allunyat del pensament íntim de bona part de la direcció del PP: “Con otro tripartito y un atentado de ETA, volvemos a la Moncloa”. Algun dia potser escriuré el nom d’aquesta persona. Crec que no calen més comentaris. Els potencials votants del Partit Popular que vulguin que el seu vot serveixi per decidir el govern de Catalunya i no pas com a element de lluita a nivell de la política espanyola, que tinguin ben present el pensament íntim dels dirigents del PP.

6- Bona part dels meus referents en política provenen del pallaquisme. Si avui Josep Pallach aixequés el cap, quedaria esfereït davant de la situació del socialisme al nostre país. Avui el socialisme català és més PSOE que mai. El vell ideal de Pallach de bastir un projecte on confluís la socilademocràcia avançada europea i el catalanisme polític, avui no té referent a Catalunya. El PSC s’ha escolat per l’aigüera. I això m’ho han comentat, aquest dies, alcaldes i regidors socialistes, votants i simpatitzants socialistes.

7- Ja és tenir barra que des del PP o alguns exponents destacats d’ERC o l’aparell de propaganda del PSC diguin que Artur Mas és fatxenda o mil coses més. Només cal rebobinar actituds i idees de dirigents dels tres partits durant aquest anys. L’Artur Mas encarna avui una proposta política que vol tornar l’estabilitat i el bon govern a la Generalitat. El bon govern és com la salut, que només la trobes a faltar quan no la tens.

8- I, finalment, hem de decidir qui presideix el nostre país amb mentalitat de país. En el seu últim dia com a ministre, el 9 de setembre, José Montilla va dir: “No vull per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. No som ni millors ni pitjors, però estem decidint qui serà el president d’una nació amb una llengua, una cultura, un dret privat i unes formes de vida pròpies. És clar que vull per a Catalunya la màxima ambició pel seu creixement social, cívic i econòmic. És clar que vull un govern diferent del dels últims tres anys i és clar que vull que la presidència de la Generalitat estigui encarnada per una persona sense dependències d’un partit d’àmbit espanyol, com havia estat sempre fins ara. És clar que vull que Catalunya aixequi el cap un altre cop i que l’1 de novembre hi hagi una votació molt favorable, molt més del que avui diuen les enquestes, a favor de la nova Convergència i Unió. Hi sortirem guanyant.

16 d’octubre 2006

El pes real

Una dada per valorar el pes de la política exterior espanyola en aquests moments i especialment en el context de la Unió Europea. Només hi ha dos presidents i primers ministres de la Unió Europea que no han visitat la Casa Blanca: el primer ministre de Xipre i el president del Govern espanyol. La política exterior no és una debilitat de presidents del govern cansats del càrrec sinó una exigència ineludible perquè moltes coses rutllin. Començant per les exportacions i l’obertura de nous mercats. Això ho veu quasi bé tothom. La política exterior de l'estat espanyol és manifestament millorable.

07 d’octubre 2006

Pells de plàtan


El candidat socialista a la presidència de la Generalitat ha proposat un debat en castellà i en una cadena privada a nivell espanyol i en horari de màxima audiència per fer l’acceptat cara a cara Mas-Montilla. Hi ha pronunciaments que diuen molt, molt més que les moltes paraules que sentirem durant les properes tres setmanes. El seu argument és que “Catalunya és Espanya” i que el debat interessa a tots els espanyols. S’imaginen un debat a Tele 5 o Antena 3 a les nou del vespre entre els candidats d’Astúries o de la Rioja apassionadament seguit des de Catalunya? Aquesta proposta tenia una segona intencionalitat que era la de buscar un no d’Artur Mas en base a la llengua per atiar les brases d’un determinat electorat socialista, símptoma d’una certa desesperació. Crec que molt encertadament, l’Artur Mas ha proposat: “Que cadascú parli la llengua que vulgui, jo parlaré en català, aquestes són unes eleccions al Parlament de Catalunya”. Pells de plàtan. Tots els moviments de l’equip de campanya socialista tenen un punt de càlcul maquiavèlic i funest, com si tot el món fos una assemblea d’agrupació caïnita i dirigista del socialisme del Baix Llobregat. El nostre món, afortunadament, està molt més ventilat i ple de persones que les veuen a venir. De fet, E.J em ve a dir el mateix: “El principal problema que tenen els socialistes ara és que han executat amb mentalitat d’aparell i no pas amb mentalitat de candidatura presidencial. I la imatge de Pasqual Maragall deixant-se retratar amb el llibre “Los apuñalamientos” de Leonardo Sciacia davant els morros de Montilla queda fortament gravada en el subconscient electoral d’una gent que no dubten que l’han ajudat a prendre la decisió de retirar-se. Quina por només de pensar en les estratègies embolcalladores d’aparell!. En aquell moment passa pel passadís de l’hemicicle un dirigent de l’Executiva del PSOE que ens diu: “Que quede claro que lo han matado mas ellos que nosotros. Digamos que han tenido un exceso de celo”. I aquí estem.

23 de setembre 2006

Enrique Múgica, grandíssim...

M’he llegit el recurs d’inconstitucionalitat que el Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, ha presentat contra el vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ho he fet per feina, per les meves responsabilitats a la Comissió Constitucional, però ho he fet també perquè em bullin una mica les sangs i per recordar i recordar-nos que d’animals n’hi ha a tot arreu. El recurs ocupa més pàgines que el propi Estatut i els seus fonaments i la seva literatura político-vindicativa competeix esforçadament per arribar a l’alçada del crit “España se rompe” i “me duele España” que informa i presideix el recurs d’incosntitucionalitat presentat a finals de juliol pel Partit Popular. Aquest home insatisfet amb el seu llarguíssim pas per les institucions de l’Estat havia anunciat un recurs contra l’article referit al Síndic de Greuges però, i ara, és una esmena de totalitat és una impugnació general, és una gran tocada de violí aplaudida per aquell mig Madrid (a vegades sembla tres quarts o més) que està convençut de tota la mala imatge que de Catalunya han fet tres diaris i mig de la capital i alguns altres que ara no ve a compte detallar.

Múgica, el defensor dels ciutadans. Múgica, l’home que va dinar amb el general Alfonso Armada a casa de l’exalcalde i exconseller Antoni Siurana a Lleida poques setmanes abans del cop d’Estat del 23-F de 1981 i que tots els papers més decents sobre l’intent del cop d’Estat apunten que alguna cosa sabia, a títol individual o per delegació, de l’entrada dels tricornis al Congrés. Múgica, el socialista basc que pacte amb els joves socialistes sevillans en la clandestinitat per derrocar el secretari general Llopis en el congrés de Suresnes del PSOE. Múgica, el diputat des de la primera legislatura fent oposicions a ministre. Múgica, el ministre de dos anys i mig que va plorar el dia que fou destituït, Múgica, el defensor del pueblo proposat per Aznar en una jugada a la porteria dels socialistes. Exemple de com els premiats són agraïts fins al punt que els que avui vibren amb el recurs d’aquest espectre-alta institució de l’Estat són els populars. Ai, Múgica, com ha descol·locat els de Mariano Rajoy! Dimarts socialistes i populars, Ramon Jáuregui i Soraya Sáenz de Santamaría, estaven a punt de tancar un acord sobre l’Estatut d’Andalusia que suposava reconèixer, per part del PP, la licitut política d’alguns punts criticats en la tramitació de l’Estatut de Catalunya. Per exemple, estaven a punt de tancar un acord sobre el capítol de drets i deures, que és com reconèixer que en un Estatut hi pot haver-hi drets estatutaris. I, així, posar aigua al vi del recurs dels populars, que com sempre arriben tard i arrufant el nas. Però, ai las! Múgica desborda l’acord i remou les aigües de la política territorial com un Mobi Dick que paralitza i congela durant una setmana les feines del Congrés perquè els del PP decideixin què fan, si apuntar-se al seu club de suporters o passar pàgina de tants errors recents.

L’any passat el Congrés i el Senat van votar Múgica per un segon mandat de cinc anys. El vot és secret. Si el primer cop al Senat el vaig votar, desprevinguts com estàvem, l’any passat ja no el vaig votar. Com tampoc alguns dels seus companys socialistes, una mínima minoria, tot cal dir-ho. Amb cinc anys ja en vam tenir prou per veure quin peu calça. El Defensor del Pueblo, que ha de respondre a la figura d’una persona ponderada i institucional, és un dels cafres més importants que he vist en acció. L’anterior legislatura, en una conversa als passadissos del Palau del Senat, va deixar anar en una rotllana on la majoria el coneixíem d’un hola y adiós: “A mi lo que mas me gusta es masturbarme en la ducha”. Ho escric perquè molts del que estàvem a la rotllana ja ho han explicat. M’ha vingut aquella postal a la memòria perquè aquesta setmana aquest porc senglar de les institucions de l’Estat ha practicat l’onanisme nacionalista-ideològic espanyol amb llarg discurs polític i infumable recurs jurídic. Enrique Múgica, grandíssim onanista, a la dutxa i al despatx de Defensor del Pueblo. I encara li queden quatre anys d’exercici del càrrec!

17 de setembre 2006

L'Estatut balear i les dues cares del PP

Dimarts passat es va produir el debat de pressa en consideració del projecte de reforma, en profunditat, de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. D’aquest, i dels que vindran en mesos, en sóc ponent. Dimarts, doncs, vaig tenir l’oportunitat de posar en evidència que allò que el Partit Popular vol per a les Illes Balears ho nega per a Catalunya. Que allò que és “la ruptura d’Espanya” quan parla de la norma fonamental catalana és pau i glòria quan fa referència a les Balears. S’ha de dir que aquest és un Estatut potent, res a veure amb el del País Valencià, i que tot i que els meus amics nacionalistes de les Illes voldrien millor, especialment en llengua, s’ha de dir que és ambiciós. És ambiciós a base de tenir molta inspiració catalana. Quina íntima satisfacció poder discutir amb el president Jaume Matas sobre competències en immigració, en el servei balear de meteorologia, el Consell Audiovisual de les Illes Balears, la policia autonòmica Balear, la presència en els òrgans de la Unió Europea, en Consell de Justícia de les Illes, el Tribunal de Justícia de les Illes Balears com a última instància de cassació ordinària, la definició com a nacionalitat històrica, el reconeixement d’un “deute d’insularitat” de 3.000 milions d’euros... tot això és bo per les Balears de majoria absoluta popular i no és bo per a Catalunya? El president Matas, vergonyant, va justificar l’Estatut en un “si Catalunya obre el meló, nosaltres no podem ser menys”. Magnífica forma d’afirmar la pròpia personalitat. Això és quelcom semblant a allò de “o ballem tots o tanquem la festa”. Però resulta que no tothom balla igual ni té el mateix delit. Però Matas ha entrat en l’estela de la clàusula de l’Estatut Valencià, l’anomenada clàusula Frncisco Camps, per la qual, tot allò que adquireixi de nou poder una altra comunitat també serà incorporat a l’Estatut valencià. Delirant. Afirmar-se en funció dels altres. “No és una qüestió de melons, senyor Matas”. I es va emprenyar. També semblava de mal humor Mariano Rajoy. Un dels grans arguments de legislatura de l’oposició va fent aigües. El dia següent vam començar a discutir la reforma de l’Estatut d’Andalusia en ponència. I arribaran els d’Aragó, les Illes Balears i possiblement Castella-Lleó. I deien que les reformes estatutàries eren uns capricis dels polítics. La segona onada, la segona ronda de grans reformes, és una necessitat després de la dinàmica d’un quart de segle d’Estat Autonòmic. Que avui Catalunya és legalment nació perquè ho van votar les Corts Generals i Aragó no? Certament perquè les identitats polítiques són diferents i perquè, afortunadament, estem començant a tocar a cap de carrer.

16 de setembre 2006

Alerta: AENA vol retenir l’aeroport de Girona

S’està gestant la primera estafa del govern socialista al compliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que és un llei orgànica aprovada per les Corts Generals i refrendada pel poble de Catalunya. L’article 140.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya afirma que l’administració de l’Estat procedirà a “descalificar els aeroports d’interès general” que hi ha a Catalunya per fer efectiu el seu traspàs a l’administració catalana. Això dit, ras i curt, és la manera que es va pactar treure els aeroports de Girona-Costa Brava, Reus i Sabadell del sistema aeroportuària espanyol, de les grapes d’Aena, per fer possible el seu traspàs a la Generalitat que, al seu torn, havia de definir un model aeroportuari català que jo estic convençut que ha d’anar per una forta presència de la societat civil en els òrgans de direcció i una gestió eficaçment delegada al sector privat. Tal com va anar la gestació de la negociació dels aeroports al Congrés, tal com va caure l’esmena que feia referència a l’Aeroport del Prat, quedava més que evident que l’article 140.3 era la porta pel traspàs dels altres tres aeroports a les institucions catalanes. Però aquesta setmana hem sabut de molt bones fonts del Madrid altfuncionarial i polític que el Govern vol retenir l’aeroport de Barcelona però també el de Girona i traspassar només els de Reus i Sabadell. Motiu? L’aeroport de Girona ha aixecat el vol, té dinamisme, és potent i és rentable. Hi ha cabasats de declaracions de responsables governamentals, de negociadors socialistes de l’Estatut i de socialistes del govern català que avalen aquest traspàs. Però ara volen trencar el pacte i retenir Girona-Costa Brava en el sistema general i, en tot cas, fer-lo entrar per la via del Consorci com es pensa per Barcelona. Gran estafa. Ja podem estar ben atents a les novetats de les properes hores i setmanes. I la societat civil gironina estic convençut que estarà a l’alçada de les circumstàncies si és que hem de plantar cara per fer complir la paraula donada.

09 de setembre 2006

La pau armada


A vegades la pau és armada. Dijous el Congrés dels Diputats es va reunir en sessió plenària per validar l’acord del Consell de Ministres d’enviar fins a 1.100 efectius de l’Exèrcit a la missió de Nacions Unides, la Finul, per a la pacificació i estabilització de la frontera entre el Líban i Israel. La pau a vegades s’aconsegueix de forma armada. Mendiluce, que va viure tan de prop la barbàrie dels Balcans durant els anys noranta, va ser el primer a qui li vaig sentir aquesta expressió. I més d’un cop hem hagut de recordar-la davant algunes posicions mantingudes des de les files postcomunistes. Però ara resulta que els que van estar meditant si votaven a favor o en contra d’aquest enviament de tropes van ser els del Partit Popular. Al final va ser que sí perquè un no només podia ser formulat des de l’encegament o des del desgast pel desgast. Dit això, Mariano Rajoy tenia l’oportunitat de fer una intervenció per redimensionar la relació de l’anterior executiu amb la guerra de l’Iraq i per posar fre al discurs bonista del president Rodríguez-Zapatero. Però crec que va deixar passar la oportunitat. Només els restants grups parlamentaris vam decidir centrar-nos en els riscos però també en les possibilitats de lideratge europeu que planteja aquesta missió. Un dia pot arribar, fàcilment, l’anunci d’un mort d’un exèrcit integrant de la Finul. Però ja ha quedat dit que a vegades la pau és armada. Serà el moment, a més, de rependre la sempre difícil solució del cas palestí. Sense la solució del cas palestí és difícil que hi hagi estabilitat a la zona. Un Estat palestí comença a ser també una necessitat per Israel, bàsicament per motius demogràfics, pel major creixement de la comunitat islàmica en les fronteres de l'Estat hebreu. Que la pau arribi a aquella falla entre dos mons. Però no serà fàcil.

“No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”, va dir

Dilluns vaig sopar amb els companys de la direcció del Partit Andalucista que estaven a Madrid per presentar les esmenes a l’Estatut d’Andalusia. Vam parlar dels pobles d’Espanya i vam parlar un momentet d’Iznájar, on havien governat i ara hi tenen dos regidors dels quals sentirem a parlar. La situació és curiosa. Ja fa setmanes que va ser escrit aquí que el lloc de naixement mai ha de ser un demèrit però que uns estrategues el volen convertir en mèrit. Però la situació és estranya, deia, perquè els que un dia foren immigrants o els seus fills i nets no volen ser tractats com a tals ni menys seduïts electoralment com a tals. Son catalans casats o aparellats amb altres catalans... poc queda d’aquell partit de la immigració que va treure dos diputats en les eleccions de 1980. Però després hi ha, com deia, la indefinició del projecte de país. El tractar el que està en joc com una diputació o com un ajuntament gran. Per sobre d’una bona gestió hi ha una idea de país, idees de país que són diverses però que són. Enguany fa cent anys que Enric Prat de la Riba va publicar La Nacionalitat Catalana, per exemple. Però el catalanisme polític en les files del socialisme català sembla que ha quedat finiquitat. Montilla va afirmar dijous en el pregó que va fer al poble natal que va abandonar als setze anys per emigrar al Baix Llobregat: “No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. Aquí es reconfirma que som de cultures polítiques diferents. Perquè més enllà del que vull per tota la humanitat – llibertat, equitat, oportunitats- jo desitjo per a Catalunya coses que penso que no vol ni té Andalusia. No estem entrant en el terreny de qui és millor o pitjor, en absolut. Sinó en el terreny de les diferències, que existeixen i que per a mi són rellevants però no pas per l’home dels silencis espessos. Per exemple, llengua i cultura catalanes ocupen un lloc molt principal entre els elements que m’agradarien vitalitzar. I una forma de fer les coses en la vida pública i privada i tot el que Ferreter Mora va escriure en Les formes de vida dels catalans. Però m’hi jugo quelcom que aquest llibre no és dels de la biblioteca de l’exministre i encara diputat al Congrés: “No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. Queda dit. Recordem-ho: eleccions de les quals en sortirà el president d’una nació, segons estatutària definició votada per les Corts Generals. Per cert: hi haurà més baixes al PSC. Que potser empataran l’efecte Montilla i l’efecte Garrigosa?

03 de setembre 2006

La immigració, de prop

L’arribada d’un gran nombre d’immigrants irregulars a les costes de les Illes Canàries en el que va d’any, més de 18.000 persones, és, sens dubte, l’assumpte més important que transfigura la realitat de l’Estat i sobre la qual hem de prestar més atenció i més reflexió des de diferents camps, també i molt principalment des del camp polític.

En primer lloc cal dir que aquest és un assumpte que no es pot tractar amb frivolitat ni, molt menys, com a arma de diferenciació i confrontació política. Un parell de grups parlamentaris ho han perseguit aquest estiu presentant una iniciativa sobre el dret de vot del tot extemporània i que, els hi puc ben assegurar, queda molt lluny dels reptes i problemàtiques principals que avui planteja el fenomen de la immigració.

És fàcil posar-se d’acord en les causes i les motivacions que porten a tants milers de persones a intentar arribar de manera irregular a Occident. La causa no és cap altra que la fam i la falta d’oportunitats combinada amb l’esperança d’una vida millor en el ric Occident que no sempre s’ajusta a la realitat. D’immigracions n’hi ha hagut sempre però en l’era de la Globalització, que accelera els processos, la immigració s’ha fet més present. En bona mesura per les imatges de televisió sobre les formes de vida del món desenvolupat que arriben arreu i, en bona mesura, per les facilitats en la comunicació i, molt especialment, pen la comunicació a través del telèfon mòbil. Dels que des d’aquí truquen allí i els indiquen viaranys per arribar. Sobre les causes hi ha poca discussió.

Convé que ens preguntem, però, si hi cabem tots i tots alhora. Vull dir si des d’un punt de vista de creixement ràpid demogràfic, de transformació dels serveis socials més bàsics, de la sanitat, de l’educació, de la convivència entre estils de vida i tradicions religioses diferents... la qüestió és saber si tots els que volen venir, que són molts, poden venir fins al pròsper Occident. La pregunta és crua, com la realitat. La resposta és que no, aquí i arreu del món occidental. Prova d’això és que el Govern socialista de l’Estat porta més de 55.000 retorns d’immigrants que han arribat de forma irregular a Espanya en el que portem d’any. Queda lluny, doncs, aquell temps en que algunes formacions polítiques van fer causa política de l’eslògan “Papers per a tots”, queda lluny el dia que Pasqual Maragall, com a cap de l’oposició, es va personar a l’Església del Pi de Barcelona per expressar simpatia amb aquell moviment de “papers per a tots”.

Dit això, aquest és un assumpte que s’ha d’afrontar amb profunditat perquè pot suposar una transfiguració important de la realitat social de Catalunya i del conjunt d’Espanya. El catalanisme polític pot afirmar que va resoldre bé l’arribada de la immigració espanyola dels cinquanta i els seixanta. Jordi Pujol feia notar fa dos setmanes al Ripollès que últimament la seva ja clàssica definició d’integració li era reiteradament amputada en la seva part final: “És català tothom que viu i treballa a Catalunya i en vol ser”. I en vol ser. Les coses han canviat molt des d’aleshores. En part perquè no és tan clar que un grup important de la immigració que ara ens arribi es vulgui quedar aquí o vulgui fundar-hi una llar.

Dimarts passat vaig decidir fer un nou pas per conèixer de primera mà la situació de la immigració a les comarques gironines. Vaig trucar a l’alcalde de Torroella de Fluvià i a les quatre de la tarda parlàvem al seu despatx de l’Ajuntament. Aquests últims dies havia estat notícia la presència d’un nombre significatiu d’immigrats irregulars, tots ells provinents de Mali, i que viuen de forma il·legal en una propietat privada del municipi. Evidentment que no és una situació fàcil i evidentment que s’ha de prestar atenció per evitar conflictes i preservar la convivència. Però el problema no es troba a Torroella de Fluvià o a Sant Pere Pescador o en qualsevol replec del país amb immigració irregular, il·legal. El problema, i seriós, es troba en les fronteres exteriors, ara principalment a Canàries. Però també als aeroports i a la frontera amb França, que és frontera interior però per on arriben autobusos de fora de la frontera Schenguen.

Existeix un segon problema, aquest molt més proper, a la cantonada: les màfies organitzades que trafiquen amb el trasllat d’immigrats fins a Europa i aquells que fan negoci amb els immigrants un cop viuen aquí de forma irregular. El problema és que avui a Salt es lloguen matalassos a 100 euros el mes, que no es cap quantitat desorbitada, però que sí que ho és la situació si pensem que hi poden viure en un pis vint o trenta persones. El problema també són les màfies locals. Molta d’aquesta gent ara es quedarà per la recollida de la fruita. S’oferiran d’explotació a explotació i algú els hi oferirà treball com sabem que també poden trobar algun treball en el sector industrial.

La immigració d’ara és un debat de fons. Ja sabem que el creixement d’Espanya, superior a la mitja de la Unió Europea, es deu quasi en exclusiva a la contribució de la immigració. Sabent, a més, que un nombre important d’ells no cotitza a la seguretat social. Però un país ha de poder decidir quin és el contingent anual d’immigració que incorpora d’acord amb les seves necessitats laborals i amb una prèvia selecció en origen. Així passa arreu, a Canadà, a Alemanya... on, a més, se’ls hi requereix acreditar un coneixement suficient del país i l’expressió d’una voluntat d’integració en les formes de vida i els valors cívics de la comunitat receptora.

Tot això no passa aquí, amb una política migratòria espasmòdica i improvisada. Des de començaments d’anys, el govern reconeix que ha trasllat a Catalunya 758 immigrants irregulars des de Canàries. No és el nombre, que no és molt important, sinó el secretisme amb el que s’ha produït aquests trasllats. Un dia tenim notícia d’un grup d’ells a Cassà de la Selva, un altre dia en un poble de l’Empordà. On és la immigració ordenada i legal? Arribem a l’absurd que en la segona quinzena d’agost un diari de Barcelona aconsegueix saber de l’arribada d’un grup d’immigrants traslladats pel Govern de l’Estat. Aconsegueix unes fotos i les publica a la portada. El dia següent el portaveu del Govern català simplement es queixa que no han estat informats. El problema de la immigració es redueix a informar al que airadament se sent desinformat? Quina absurditat! El problema de la immigració és que l’Estat controli els contingents anuals, les arribades i que sigui un procés legal, sense bosses d’explotació ni de marginació. Sens dubte, el problema més greu del govern central. I en data d’avui, han quedat desbordats. La nostra proposta és la de fer un gran reflexió que culmini amb un pacte d’Estat sobre la matèria. Molt millor això que anar de regularització extraordinària a regularització extraordinària.

26 d’agost 2006

Lliçons d’Eivissa


Com cada any, des d’en fa vuit, hem tornat a Eivissa, al nord de l’illa, a la Eivissa pagesa i desimbolta, autèntica i rural. Però un no es pot estar de continuar parlant un “poc”, que diuen allí, de política. Els meus amics són partidaris de la defensa de la llengua i la cultura i no els havia fet res, el 1996, el 1999 i el 2003 impulsar un Pacte Progressista que agrupava a tots els partits d’Eivissa i Formentera menys el PP i que els havia donat bons resultats: la victòria en l’elecció del senador i la victòria en el Govern del Consell Insular. De cares a les eleccions de maig de 2007 això no anirà així. Què ha succeït? El control del partit socialista a Eivissa ha canviat de mans, absolutament. Els líders socialistes de tradició eivissenca, vells coneguts, com l’alcalde de la Vila d’Eivissa Xico Tarrés, han estat desplaçats per un grup de dirigents que simplement s’identifiquen amb el PSOE com s’hi identifica una agrupació d’Alcalà de Henares o de Toledo. Els nous dirigents socialistes són castellano-parlants que no consideren necessari dirigir-se en eivissenc en cap de les seves compareixences públiques. Són una part dels socialistes que representen, n’estic segur, una part dels seus militants: poc més de la meitat, tot i que actuen com si representessin mitja illa en la seva campanya de castellanització de la vida pública i de sucursalització de la política . D’Eivissa se’n treuen dues lliçons: les formacions nacionalistes han decidit prendre un altre camí amb una candidatura nova que la integraran entre tres i quatre partits. I, segona lliçó, els socialistes de tradició eivissenca són un zero a l’esquerra que ja han plegat veles i s’han quedat sense partit. Mai dues situacions són idèntiques però mai com ara el partit socialista de Catalunya havia estat tant subordinat i identificat amb el PSOE, en un camí semblant al d’Eivissa i malgrat que una respectable minoria d’ells s’entestin a fer veure el contrari. Una minoria, per cert, que d’aquí a quatre dies no pintaran gaire res. I ho lamentaré.

24 d’agost 2006

Una campanya ràpida

A finals d’agost, sobretot a muntanya, en les tardes caloroses es formen uns núvols molt ràpidament que descarreguen amb poca estona. Els ruixats d’estiu. Després l’ambient és molt més net i gens xafogós. La campanya electoral per les eleccions de l’1 de novembre serà una mica com aquesta formació ràpida dels núvols: pocs dies, conformació de l’opinió dels electors i resultats. En uns vuit setmanes. El camí que va de l’11 de setembre als panellets. L’opinió sobre els tres anys de govern tripartit està força instal·lada entre la ciutadania, tot i que haurà transcorregut mig any des de l’expulsió d’ERC del govern i la celebració d’eleccions mentre l’aparell socialista senyorejava des d’un govern que no té majoria parlamentària. Déu n’hi do l’aposta republicana! Però que ningú es confongui: una campanya curta no vol dir senzilla sinó que serà una de les més dures dels últims anys. Poc donada als equilibris i les equidistàncies o al vot de destí incert. Penso que en la campanya es plantejaran tres grans qüestions. 1- Qui pot retornar millor la dignitat a la institució de la Generalitat i la serietat i respectabilitat a la política catalana en el seu conjunt, al marc més que a la pintura. 2- Qui té una idea més global de país a la qual sàpiga servir des de l’eficàcia de la gestió però no només amb gestió sinó amb emoció i ambició. 3- Quin governant té millors condicions per garantir el compliment del nou Estatut al peu de la lletra i sense lligaments ni hipoteques. Per discutir d’aquests tres punts parlarem de política, de bon govern i de partits catalans independents o dependents i condicionats. Sé que als socialistes els irrita que parlem de partits sucursalistes però les paraules i els conceptes ja estan inventats. D’això parlarem, del sucursalisme que encarnaria José Montilla o de la recuperació de la tradició d’un autogovern català no lligat a quelcom tant volàtil com el govern de torn de Madrid. I de persones, de capacitat de lideratge. Com em deia un clàssic del socialisme espanyol: “Aquesta gent que calla tant o és que pensa molt o és que no té gaire res a dir, i he arribat a la conclusió que és la segona cosa”. La campanya podria quedar distreta per una estratagema de posar l’accent en el lloc de naixement. Seria lamentable perquè aquest és un punt que afortunadament no té raó de ser a Catalunya. Diguem que en absolut és un demèrit, i ara!, però, siusplau, no en facin tampoc un mèrit.

18 d’agost 2006

Una mica més de Xina


Fa quatre anys que cada agost coincideixo en un sopar amb un emprenedor fabricant de teixits de Sabadell. Aquesta trobada anual és com el termòmetre de l’humor empresarial del sector tèxtil català. Fa quatre anys la diagnosi i les expectatives del compte de resultat eren ben grises. Cada any les coses han anat millorant, però. Quan l’aigua es troba amb la roca, sempre hi ha un llimerol per on continuar fent camí. La reconversió del tèxtil català no s’ha basat només en la deslocalització d’algunes fàbriques allí, que en alguns casos també. Sinó sobretot en el saber fer, en el know-how, traslladat allí. Un saber fer que serveix per abastir un mercat interior creixent (cada cop són més els que consumeixen en un país de mil tres cents milions d’habitants) però sobretot per fabricar teixits xinesos de qualitat amb disseny i assessorament català quasi confós com a xinès. Globalitzats i endavant.
Però no només parlem del capteniment de l’economia. En l’últim número de la revista Foreign Policy hi ha un interessant reportatge sobre la crisi de valors morals a Xina. Fa 57 anys els xinesos van canviar els seus valors tradicionals pels maoístes. Ara van dient adéu a aquesta ideologia, en deconstrucció, escombrada pels novalors sobtadament cristal·litzats d’una capitalisme allí sí salvatge (sense seguretat social ni vacances pagades) i sense tenir una altra guia i ni referent. En dos generacions han destruït els referents tradicionals i els comunistes sense suplir-los per res coherent. L’anèmia moral que pateix la Xina urbana la volen curar els seus dirigents amb una desconcertant barreja de Confuci, Marx i exaltació de l’economia de mercat. Així, els membres més potents de l’emergent societat civil urbana no són consumidors altruistes ni ong’s al servei de causes nobles sinó màfies locals, grups d’estudiants ultranacionalistes, empreses pirates i sectes clandestines. Els estralls de molts errors en mig segle en una zona del planeta que cada cop podem ignorar menys.

17 d’agost 2006

El "google" francès


El govern francès s’ha endinsat, una vegada més, en el món dels negocis. Ara concretament en el món d’internet i finançant un disseny de buscador que s’anomenarà Quaero (en llatí, “jo cerco”). Liderat pel president Jacques Chirac el projecte ha rebut més de 90 milions d’euros de fons públics. La idea? Ser la rèplica al cercador Google en la creuada francesa per contrarestar l’omnipresència de la cultura anglosaxona en la Web. Dos grans cercadors però també la competència entre l’Institut Europeu de Tecnologia impulsat per la Unió Europea i l’Institut de Tecnologia de Massachusetts. En el seu moment, a començaments dels noranta i en la voràgine de la primera guerra mediàtica en el procés de globalització, en el primera Guerra del Golf, França també va replicar amb un canal europeu de notícies enfront de l’enlairament de la CNN. En la societat oberta i del coneixement, com més instruments i fonts d’informació, millor. Però uns es desenvolupen des del sector privat i els altres amb fons públics i en base a “l’excepció cultural” francesa. Fet i fet, però, facin un cas relatiu als buscadors d’Internet perquè tot sovint fan passar bou per bèstia grossa o, el que és el mateix, s’ha de separar el gra de la palla. L’enciclopedisme és arqueologia però el devasall d’informació d'Internet anivella, sense que ens n’adonem, quasi, les bones fonts i les dolentes.

16 d’agost 2006

Els socialistes gironins i la "societat de les avaries"

Recordo com que s’acostaven les dates de les últimes eleccions generals de març de 2004 i els dirigents del Partit Popular, aleshores en el poder, s’entestaven a mantenir que el Tren de Gran Velocitat (TGV) arribaria i entraria en funcionament a Girona aquell any 2004. Manifestacions i més manifestacions del ministre de Foment, Francisco Álvarez-Cascos, i dels dirigents territorials. Es veia que sostenir aquell calendari duia de ple a fer el ridícul davant dels ciutadans i insultar a la seva intel·ligència i a la paciència dels qui fa vint anys que esperem aquesta infrastructura.

Aquell mateix paper galdós és el que ara veig que fan els dirigents socialistes de Girona i del ministeri de Foment sostenint que el TGV entrarà en funcionament a les comarques gironines (ciutat de Girona i connexió amb França) l’any 2009. Tants cops que havia escoltat en els debats electorals del 2004 a la diputada Montserrat Palma subratllant la falta de sensatesa dels populars i ara resulta que fan exactament el mateix. O per ser més exactes: uns i altres no feien ni fan res més que repetir indicacions, quasi instruccions, dels alts funcionaris del ministeri de Foment.

Convergència i Unió ha plantejat recentment una solució raonable per guanyar temps i eficàcia en la posada en funcionament del TGV a les comarques gironines. El que pot estar enllestit el 2009 és la via i tots els mecanismes de seguretat en el tram fins a l’Aeroport de Girona. En aquells moments, en el millor dels casos, les obres de soterrament a la ciutat de Girona hauran començat, com desitgem i volem. Atès que la línia del TGV passa just pel costat de l’aeroport i atès que hi ha reserva de sol per construir un baixador a l’alçada de l’aeroport, el TGV pot entrar en funcionament a les comarques gironines amb una estació a l’aeroport que seria estació de sortida i d’arribada de la línia Girona-Barcelona-Madrid-Sevilla.

Amb aquesta proposta guanyaríem uns quants anys i faríem entrar en funcionament unes instal·lacions ja acabades. La proposta ha tingut bona acollida per part de sectors socials i econòmics de les comarques gironines i per part de la majoria de partits polítics. Però els socialistes, obstinats i tancats en banda. Fa pocs dies el tinent d’alcalde de l’ajuntament de Girona, Joan Pluma, va afirmar que aquesta proposta “és una serp d’estiu”. Que no s’equivoquin: l’eficient arribada i posada en funcionament del TGV a les comarques gironines (optimització de l’obra feta i amironament de l’impacte ambiental) no és una “serp d’estiu” sinó l’assumpte més important en infrastructures que viuran les comarques gironines en un decenni. Es pot fer bé i malament i això és el que estem discutint. En tres punts: 1-posada en funcionament de la part acabada, 2- Explicacions del gran retard en el tram de la ciutat de Girona i 3- Explicacions de com afrontarà l’Estat les obligacions que es derivaran de l’acabament de la part internacional (Figueres-Perpinyà) a començaments de 2009. Això no és per tractar-ho frívolament sinó perquè els governants socialistes d’ajuntament i ministeri vegin que tenen en aquest tema una bomba de rellotgeria a les mans amb la qual juguen inconscientment. Com apunta Eduard Punset en un recent assaig, poques coses irriten més als ciutadans de les societats modernes i complexes que la ineficàcia en les infrastructures, en el que ell anomena “la societat de les avaries”.

26 de juliol 2006

Incoherència de la de debò


Em va semblar una mica ofensiu el dia que vaig sentir dir que ICV era “la marca blanca dels socialistes”. Però sembla ser que la capacitat d’empassar-se el que calgui és molt gran. D’entrada van decidir quedar-se en el govern en minoria (que havia de ser tècnic però que s’ha convertit en pura màquina de l’aparell del partit socialista). El dimarts d’aquesta setmana el Consell Executiu aprovava el Pla d’Infrastructures que recull just tot el contrari del que defensa ICV. Però en el telenotícies del migdia i en els butlletins horaris de la ràdio pública, ni una referència ni un bri de discrepància. A la tarda Joan Saura diu en veu baixa que no els hi sembla bé i que per això s’han abstingut (agosarats, de debò) i que el quart cinturó no es farà amb ells al govern (amb aquest nom, han dit cíniques fonts pròximes). Jo en sóc favorable, sembla ser que els socialistes també i aquests últims dies el candidat socialista fa uns esforços notables per caure bé a aquells que discrepen de tot el que proposa ICV i ERC. Tots aquests no el votaran, segur, però mentrestant deixarà discrepàncies patents amb els seus socis tripartits. Que és amb qui aspira a tornar a governar. Com un avançament del gran soroll del tripartit que fou i que vol tornar a ser. L’alternativa ja es prou coneguda: una majoria sòlida de CiU per tenir un govern cohesionat, coherent i amb lideratge. Queden menys de cent dies per les eleccions. El juliol ha servit per descobrir Montilla com a candidat. Aquest home que es reivindica continuador d’Enric Prat de la Riba perquè fou president de la Diputació de Barcelona durant menys d’un any i de Lluís Companys perquè fou ministre abans que president de la Generalitat. Em sembla que els castells de focs s’acabaran aviat. Continuarem.

25 de juliol 2006

Saber una mica d'història...

Crec recordar bé que fou Churchill qui digué que per governar un país s’han de reunir, bàsicament, dues condicions: dormir vuit hores per tenir el cap clar per prendre bones decisions i saber una mica d’història. He de reconèixer que no soc dels que sempre arribo a dormir tot el que deuria però sí que crec que saber una mica d’història és elemental per entrar en el debat i la pressa de decisions polítiques.

Tot això ve a tomb d’algunes posicions del govern espanyol davant el conflicte present en el mitjà orient. Dimecres passat vam tenir comissió d’exteriors del congrés dels diputats amb la compareixença del ministre d’exteriors i cooperació per informar de la posició espanyola davant el polièdric conflicte de la zona. El ministre Moratinos, allí sí, va fer una intervenció sospesada i equilibrada, pensada, que segurament devia perseguir, com un dels seus objectius, superar i matisar les declaracions pel broc gros que per dos cops havia realitzat el president del govern. Després va venir la foto prenent partit per la causa palestina que va ser publicada per la premsa més destacada d’arreu del món.

No és el meu ànim, en aquestes poques ratlles, entrar en el fons de la qüestió. Si algú la vol conèixer la pot trobar, en part, en el diari de sessions de l’última comissió d’exteriors. Vull dir, simplement, que aquest conflicte no neix d’ahir ni d’abans d’ahir i que, justament, s’ha de saber una mica d’història per parlar amb propietat de l’assumpte. Hem de parlar tant de l’origen de l’actual conflicte, com de la desproporció de la reacció com del quadre de poders i de corrents confessionals dintre del món musulmà de la zona. Hem de parlar de tot això, com a mínim. Però sembla que el president del govern, que no a tants altres destacats socialistes espanyols, començant per Javier Solana i continuant per respectables eurodiputats, li és més senzill la frase fàcil i bonista. No hi ha res de bonista en cap, en cap, de les posicions en el conflicte. Els nens no venen de París i s’ha de saber una mica d’història. I, per cert, els mitjans de comunicació no han d’aspirar, per res del món, a anivellar-se amb el simplisme que hem presenciat els últims dies. Tot i que s’hi esforcen notablement. Saber una mica d'història...

16 de juliol 2006

Àrdues explicacions per Castella


Principis de juliol sol ser l’època àlgida dels cursos d’estiu de les universitats. Aquesta setmana m’ha tocat anar a dos punts de la geografia espanyola per ser ponent de sengles cursos: a Aranjuez i a Segòvia. D’una manera especialment descarnada noto un estat d’opinió bel·ligerant contra allò català i contra el nou text estatutari. Ho noto molt més que entre les quatre parets – és un dir- del Congrés o que entre els llocs comuns de la política espanyola. Hem de tenir present que durant tres anys seguits tres dels quatre diaris amb capçalera a Madrid les han dit de tots colors i han ultrapassat el límit de la veritat més evident a l’hora de parlar de Catalunya. I no cal oblidar que el quart diari també va tenir els seus moments foscos. Si a això hi afegim el radiofonista al·lucinogen dels matins –“ fot-li fort cap a l’extrema dreta que puja l’audiència!”- i un determinat calfred que ha recorregut a determinats sectors dels Alts funcionaris de l’Estat, tot plegat ha produït un estat d’opinió que ha deixat ferides profundes. Algú pot dir: “Que s’aguantin!”. Però no comparteixo aquesta manera de donar sortida a les situacions de crisis. Ells s’ho han de fer mirar però, en el grau que ens pertoqui, a tots els que hem participat en aquest procés també ens ho hem de fer mirar. Faig referència als gestos gratuïts, a la gesticulació estrafeta que algú pensava que sortia gratis. Ser respectat només serveix per ser escoltat i per poder obrir pas segons els propis punts de vista. I el respecte alguns ens l’han fet perdre. No oblidar mai el front de l’Ebre cap avall! Ni el dels Pirineus cap amunt, tampoc.

08 de juliol 2006

Del paisatge i el vi de la terra


Paisatge- Visito la seu de l’Observatori del Paisatge, al robust edifici de l’Hospici d’Olot. En Joan Nogué i en Pere Sala m’expliquen la feina que fan perquè el nostre paisatge – que és, a més, un element important de la identitat- sigui endreçat i harmònic fins on sigui possible. Algú dirà que la feina d’un observatori del paisatge és pròpia d’una societat benestant que se’l pot permetre perquè té necessitats més bàsiques resoltes. En part és cert però, en part, fer les coses ben fetes i tenir un territori “polit”, com diuen els eivissencs, és també una manera d’entendre la vida i de passar per aquest món. No és només l’ideal dels noucentistes. Ha de ser un ideal d’avui i, és clar, que ha de perdurar més enllà del partit que governi.
Vi- Parlo amb una àmplia representació dels vinicultors catalans. Estan preocupats, segurament de forma innecessària, pel nou carnet per punts i per una probable futura llei del l’alcohol. En tot cas, de la conversa en trec algunes dades. Ara es veu menys i vins més cars. Ha augmentat l’educació del paladar i els vins catalans comencen a entrar en els circuits internacionals de bons vins. Tots els vinicultors m’expliquen que els números els hi quadren perquè entre el 40% i el 60% de la seva producció va a l’exportació, sobretot a Amèrica. I una dada que ens ah d’invitar a pensar: Catalunya és l’únic país d’Europa on es consumeix més vi de fora que del que es produeix aquí. Exactament en una proporció de dos a u. Per tant, que encara té el doble de mercat un vi bo de la Rioja que un vi bo del Penedès. Sóc partidari dels bons vins, siguin d’on siguin. Però no deixa de ser rellevant que siguem l’únic país d’Europa on el primer vi que consumim no sigui el de les nostres vinyes. D’uns anys ençà els vins catalans són prou bons perquè aquesta proporció canviï. Aquí l’autoestima no ha d’anar en detriment de la salut de la tràquea i el ventre

02 de juliol 2006

Sopar amb pingüins


Fa un parell de dies un amic va escriure en la premsa gironina algunes conclusions molt encertades que va treure del sopar de dimecres passat al pavelló de Fontajau en motiu de la visita dels prínceps de Girona a la ciutat. El passat mes de maig vaig fer una conferència de balanç a mitja legislatura de les Corts espanyoles on m’aprofitava d’una cita del llibre d’Enric Juliana per subratllar el món fantàstic que ens hem creat a les nostres comarques. Citava el llibre La España de los Pingüinos de Juliana en el següent punt: “Actuar com si España no existís. Aquí rau la clau. Després de 25 anys d’autonomia són diversos els sectors de la societat catalana – funcionaris municipals, funcionaris autonòmics, mestres, professors i catedràtics, professionals liberals de focus local, periodistes contractats pels mitjans públics de comunicació, treballadors autònoms, modestos comerciants i petits empresaris- que poden viure “com si España no existís”. Aquests sectors no representen a tot Catalunya i ni tan sols s’aproximen a la majoria sociològica. Però, en estat d’excitació o de greuge, conformen una minoria molt incisiva i molt ben representada en els mitjans de comunicació. El seu exponent més representatiu és el català emprenyat, un home inquiet i fins i tot atordit per l’evolució del món (igual que milions d’europeus i igual que milions de ciutadans de tot Occident)”.
Dimecres no hi havia gaires catalans emprenyats però sí molts gironins alegres com pingüins en un garatge. Senyores amb una fal·lera d’anar al servei fregant la taula presidencial, alguns que s’aixequen abans d’hora, altres que els havia fet mandra posar-se la corbata. I una immensa majoria de persones correctes representants de la societat civil gironina més dinàmica, cal dir-ho.
Entre tots, tots els que hi vulguin pensar, haurem de decidir si volem ser una de les demarcacions més riques de l’Estat que es tanca en si mateixa o bé que s’obra i es projecte en el seu entorn geogràfic i econòmic. Vull dir que el paisatge humà dominant de dimecres no era ni el dels Maulets – que no hi eren- ni el d’un grup de dirigents gironins que han fet una aposta per posar Girona en el mapa com ho ha fet Astúries aprofitant les circumstàncies. Hi havia, molt majoritàriament, homes i dones encantats d’explicar el dia següent a casa i a la feina el molt prima que està la princesa i el ben plantat que és el príncep i “a veure si encara sortim a l’Hola”. Ai, ai, la gran bombolla en la que vivim contents i una mica lluny de tot! I mira que Manhattan és aquí a la cantonada, en el nostre món que se’ns ha fet més petit i abastable.

23 de juny 2006

Qualitat democràtica i el "casino" italià

Seguretat- Aquesta setmana el senador i amic Carles Gasòliba ha assenyalat la deriva cap a una situació d’inseguretat i més corrupció que indicadors objectius assenyalen que es van instal·lant en el conjunt de l’Estat espanyol. Gasòliba ha destacat informes recents, analitzant diversos elements com el fet de que els bitllets de 500 € hagin passat des de gener de 2002 fins al gener de 2006, del 3,5 al 26%, que la Unió Europea alerti sobre el frau en l’IVA en el que, per països, Espanya ocupa un lloc destacat. Per altra part, consultories especialitzades en l’aplicació de la directiva europea sobre blanqueig de capitals, ja van denunciar fa temps que Espanya s’estava convertint en la principal plataforma a la UE. En conjunt, aquestes activitats il·legals i fraudulentes fan evident que darrera de les mateixes hi ha organitzacions que també poden estar lligades amb els altres dos grans delictes tipificats: narcotràfic i terrorisme.. Una societat democràtica on funcionen les normes de l’Estat de Dret no es pot deixar corcar per la corrupció i la inseguretat. Diferents estudis assenyalen que prop del 20% del PIB espanyol neix de l’economia submergida. Aquest és un flac favor a tots els sectors de l’economia productiva que treballen pagant impostos i complint amb les lleis.
Itàlia- El nostre país d’Itàlia, que sempre serà un país germà pels mediterranis i, singularment, pels catalans, està submergit en una profunda crisis de confiança i de credibilitat. S’ha posat al descobert que la lliga italiana de futbol, el gran pa i circ dels nostres temps, és un gran entramat de corrupció, compra de victòries i de derrotes. Els italians tenen un altre gran referent: la televisió pública italiana, la Rai. Doncs bé, el país també s’ha despertat astorat amb la revelació que diverses noies havien passat pel catre del cap de gabinet del vicepremier i ministre d’Exteriors Gianfranco Fini per poder accedir a fer d’”starllete” a la televisió d’un país tant admirat per les matrones i per les carns i les pells esplèndides. L’home en qüestió, el cap de gabinet, es diu Salvatore Sottile, i sembla ser que realment era subtil en les seves arts pel presumpte delicte de concussió sexual a Palazzo Chigi i a la Farnesina. Sempre ens quedarà el chianti, la Toscana, Villa Borghese i el color morat dels que veuen tota aquesta pruïja i tot aquest “casino”. Dit això, llegir la premsa italiana continua essent molt més instructiu que llegir la gran majoria de la premsa de Madrid.

17 de juny 2006

Les lleis i la responsabilitat individual

Corre la brama pels cercles parlamentaris de Madrid que el govern està preparant un projecte de llei sobre l’alcohol. Tot i que tinc algunes dades i algunes indicacions que provenen del propi ministeri de sanitat, vull veure el text legislatiu abans de fer un judici més consolidat. En tot cas, vull dir que no es poden fer paral·lelismes, com alguns volen fer, entre la llei del tabac i la futura llei de l’alcohol. Em sembla que fem massa lleis. El consum responsable d’alcohol és una qüestió d’educació – que no s’imparteix per reial decret -, de codi penal – on ja està regulat- i del foment d’hàbits saludables des de l’administració sanitària. I poca cosa més. Al final farem una societat esterilitzada i que s’agafarà els hàbits de les nostres formes de vida amb paper de fumar. Tot depèn, insisteixo, de l’educació i de la responsabilitat individual. Existeixen fumadors passius. D’acord. Existeixen bevedors passius? Tal vegada sí a la carretera i en actes de violència. Però per això ja existeixen les previsions del codi penal. Pensar en aquesta llei com un acte de lluïment seria una hipòtesi lamentable. Dimecres una doctora em demostrava amb dades a la mà com una administració sanitària s’hauria de dedicar molt més a la prevenció i reducció del colesterol i l’obesitat que no pas a tota la parafernàlia d’una societat esterilitzada i limitada en el seu espontaneïsme.

03 de juny 2006

Iberia aixeca el vol. Cap problema

La companyia aèria ha anunciat la voluntat de suprimir uns quants vols en destí i origen a l’aeroport de El Prat de Llobregat, l’aeroport de Barcelona, i s’ha muntat un gran escàndol i una notable indignació entre sectors econòmics i exponents significats de la societat civil. És un debat i és una indignació ben pròpia d’altres temps. No ens ha de preocupar tant. Vivim en una societat oberta i els vols que deixarà de fer aquesta companyia els faran altres companyies. S’han acabat els temps de les companyies aèries “de bandera nacional”. Alguns vols que volen suprimir d’aquí a molt poc temps seran competitius amb alta velocitat. I, per altra banda, s’han perdut l’oportunitat de convertir Barcelona en la gran plataforma de vols cap a l’Europa de l’Est i cap al pròxim i mitjà Orient. Ells s’ho han perdut. Perquè si alguna cosa no variarà és la situació geogràfica, que ens és favorable. Per tant, menys indignació provinciana (també s’ha de ser un català emprenyat per això?) i més empenta per trobar noves companyies, que arribaran. M’ha sorprès la reacció airada d’alguns mitjans i d’alguns polítics de mentalitat vella.

30 de maig 2006

Notes del debat de política general

Debat de política general al Congrés dels Diputats. Quarts de deu del vespre. La impressió és que Rajoy en el seu joc del tot o res s'està quedant en el res en el seu discurs polític. Vull dir que els dies passen i un cop més l'ambició d'autogovern de Catalunya és motor per la dinàmica de l'Estat de les autonomies. Aquest cop, a més, tocant el moll de l'os del que és més nuclear: la cristalització de l'Estat plurinacional. I mentrestant el PP queda encorats en la imatge del partit del no. I el no de l'Estatut de Catalunya porta al no de l'Estatut d'Andalusia. El partit del no. Sense alternatives, només amb soroll. Malament rai perl joc parlamentari regit per govern i oposició. D'això se n'ha parlat un cop més aquesta tarda .I un cop més ha estat element de desgast entre PP i PSOE. L'Estatut, lletra a part, com artilleria en el debat polític espanyol. Seguir el debat ajuda a refroçar el convenciment del sí en el referèndum del 18 de juny, de l'aposta pel salt endavant en l'autogovern. Com s'ha fet en els últims 150 anys. Gradualment, sí. I aquest cop amb un bon salt endavant.
Ara escolto el portaveu d'ERC, que es queixa de traspàs pendent de l'Aeroport de Barcelona. Només una dada pel debat dels propers quinze dies: el traspàs de l'Aeroport del Prat ja estva negociat. 50% Generalitat, 50% Estat i el nomenament del director per part del govern català. Això anava a missa. Però ens van demanar que aquest acord el deixèsim aparcat perquè l'havia d'anunciar un partit que ara demana el no. I que l'anunci seria el seu pas cap al sí. I així estem. Ni van servir per rematar la jugada de l'aeroport de Barcelona. El pont aeri no l'agafem per anar a quedar descansats des de la tribuna del Congrés sinó per anar per feina a Madrid. Dijous a mitjanit en començarem a parlar amb arguments i passió. Continuo en el debat, que ha començat a les dotze del migdia...

15 de maig 2006

La maduresa institucional del país a prova



Ara comença una etapa de govern en minoria fins a la celebració d’eleccions anticipades la propera tardor. Un final avançat de la legislatura per la manca d'una majoria parlamentària que recolzi el govern. Un període en el que el punt més important serà la celebració del referèndum de ratificació del nou Estatut, el proper 18 de juny, tot just d’aquí a cinc setmanes. Després, el parlament continuarà en període de sessions – d’acord amb el nou Reglament- un mes més, fins a acabar la primera quinzena de juliol. El setembre el curs polític s’obrirà ja amb la perspectiva clara d’eleccions anticipades.

No vull entrar en els motius que han portat a que l’actual govern ja no compti amb una majoria parlamentària. Són prou coneguts. Ara l’autogovern del nostre país es posarà a prova en el que fa referència al seu sentit institucional, a la capacitat de transitar amb correcció i sentit de la realitat des d’aquesta setmana fins a la celebració d’eleccions. Vull dir que el govern haurà de consultar permanentment al primer grup de l’oposició, que li ha garantit estabilitat parlamentària en els propers mesos. Vull dir que aquest haurà de ser un govern de gestió. És una experiència nova en l’autogovern català des de la recuperació de la democràcia.

A la legislatura li queda un gran repte, el referèndum i, després de l’estiu, s’han de convocar eleccions. Qualsevol intent d’allargar un mes, dos mesos la legislatura és, simplement, allargar la debilitat política del govern. Seria una posició de curta mirada.

Un altre aspecte és la lentitud en el nomenament d’un nou govern que cobreixi las sis baixes produïdes. Dijous a la tarda vaig sortir un moment de la Comissió mixta de la Unió Europea per escoltar la roda de premsa del president de la Generalitat convençut que anunciaria la forma de cobrir la titularitat de les sis conselleries en les que s’havia produït el cessament del seu titular. Però no va ser així. Quan escric aquestes ratlles potser ja està pràcticament definit el nou govern provisional. Però conceptual, des d’un punt de vista de continuïtat i govern, deixar vacants sis conselleries em provoca una pobra impressió sobre el sentit institucional al qual feia referència abans.

S’han produït algunes imatges ben plàstiques sobre el traspàs de poders. La insígnia que duen tots els conseller i membres del parlament vam veure com es va convertir en un simple “pin” que un ex-conseller es treia de la solapa per entregar a qui el substituïa provisionalment. Després hi ha tot el diàleg del ram de clavells. Sí, la revolució, sí, tota una explicació de perquè les coses han anat pel pedregar.

En només cinc setmanes haurem de crear un clima apropiat per fomentar la participació en el referèndum i perquè el debat i la votació se centrin, realment, en allò pel que hem estat cridats a les urnes. Vull dir que un tercer plebiscit en dos anys i mig i sempre sobre els mateixos protagonistes i els mateixos arguments, és una crida esgotadora. Anem a la qüestió: nou Estatut, més poder polític i financer o l’Estatut raquític, ja per ara, de 1979, el dels 56 articles. Aquesta és la qüestió. Simplement aquesta.

A veure quin clima cívic s’instal·la en el debat ciutadà durant els propers dies. L’asserenament és indispensable. El no d’avui espero que es vegi, d’aquí a uns anys, com un no cojuntural, del moment, desencertat. Però el no pesarà més en la mesura que els partidaris del sí no es mobilitzin, en la mesura que el que jo entenc la minoria del no es faci sentir molt més i faci més soroll que la majoria del sí. En aquest sentit, seria indispensable alguns actes unitaris de les forces polítiques partidàries del sí. En el més habitual estil de tants països europeus. Com seria molt convenient el posicionament de la societat civil, de persones i entitats. Fem-nos sentir tots. Un referèndum és un gran acte de maduresa democràtica, és traslladar al conjunt de la ciutadania l’última paraula en una decisió política d’especial rellevància. Els referèndums ajuden a madurar les posicions, a parlar clar, a arribar al fins de la qüestió. Fem-ho, doncs, durant les properes setmanes. I després el poble de Catalunya ja decidirà un nou govern que ens torni a l’estabilitat i a reprendre un camí que, amb la fórmula que sigui, és el que s’ha de reprendre després de l’experiència dels últims 29 mesos.