29 de novembre 2008

L’aigua baixa de color de petroli rus


L’aigua de la política estatal baixa de color de petroli. De petroli rus, per ser exactes. L’oferta de l’empresa privada russa Lukoil per comprar el 24% de les accions de Repsol a Sacyr, és una operació plena d’interrogants i zones opaques per a la gran majoria de la opinió pública. L’empresari d’èxit Del Rivero va comprar el paquet majoritari de Repsol-YPF sota l’aval de l’Institut públic de Crèdit Oficial –ICO- i el patrocini de l’Oficina Econòmica de la presidència del Govern. Ara Sacyr ha de vendre amb urgència la seva participació a Repsol perquè els seus comptes indiquen que té l’aigua al coll. I aquí apareixen els empresaris russos: primer Gazprom, empresa pública, i després Lukoil, empresa privada a la russa. A Rússia res s’escapa dels tentacles allargats del Kremlin. Vaig estar a Moscou fa tres setmanes, concretament reunit a la Duma, al parlament rus, i vaig poder polsar de primera mà la tendència del poder rus de lliscar cap a formes menys democràtiques i més clientelars. El sector energètic està privatitzat, tal com ha de ser en una economia de lliure competència, però a ningú se li escapa l’important paper estratègic que té un correcta subministra i una administració per part d’un accionariat no volàtil. És un debat d’interès públic, doncs. I aquí arriben els russos del fred. I el president Zapatero manté la seva aposta per Lukoil contra la opinió de la majoria de partits de l’arc parlamentari, pels motius abans exposats. Però també contra una gran majoria del seu partit. Miguel Boyer, home que es prodiga poc sota els focus, ha sortit a escena per escriure un article a el diari El País contra l’operació a favor de l’empresa russa. El que va ser el seu antagonista en el govern, Alfonso Guerra, diu que no es refia d’una empresa de matriu “soviètica” i el ministre d’Indústria i exgurú de Zapatero, Miguel Sebastián, home voluble, reformista i partidari de regalar bombetes, també s’hi oposa. Hi ha molt misteri a Madrid sobre la certesa de les trucades del Rei d’Espanya a favor dels russos. Rubalcava, home que maneja informació confidencial, també s’hi oposa a la seva manera el·líptica. A Catalunya alguns volen que el debat sigui més somort perquè La Caixa, segona accionista de Repsol, també vol resoldre aviat l’estabilitat de l’empresa. Però La Caixa no ho és tot en aquesta partida. Zapatero manté la defensa dels compradors que venen del fred i encara hi ha molt per escriure i viure en el combuls Paseo de la Castellana on el diner que jo es fa com abans i la pilota immobiliària ha quedat glaçada amb els primers freds.

Un doctor de 98 anys

Dimarts al matí estic al Senat per discutir de política europea amb el Secretari d’Estat per la UE, Diego López Garrido. Quan acabem la sessió, a les tres tocades, em diuen que hi ha un nombrós grup de metges gironins, tots ells jubilats, que estan dinant al Senat convidats per la senadora gironina Rosa Núria Aleixandre. M’acosta a saludar-los. Em trobo amb coneguts, com el que va ser el meu pediatre, Pompeio Pascual, o el doctor Campistol, també metge de la família. El més veterà és el doctor Josep Ruscalleda de Cassà de la Selva. Li demano que em recepti la manera d’arribar tan bé als seus 98 anys. Em diu: “Menjar poc i pair bé. I no enfadar-se”. Apuntat. No sé si sempre ho sé fer. Quin gran planter de metges que han curat mitja demarcació durant més de la meitat de la seva vida!

Crisi, "peonadas" i oposició

Dijous a la tarda hi ha debat sobre la situació econòmica amb el president del Govern i els portaveus de tots els grups. És allí on s’han anunciat les “peonades” per valor de 8 mil milions d’euros per als ajuntaments de tot l’Estat. Keynes passat pel turmix del populisme efectista del socialisme zapaterista. No és la millor tarda de Mariano Rajoy, que porta una setmana notant al clatell els esbufecs de l’expresident Aznar. El debat s’acaba tardíssim, just per agafar l’últim pont aeri. Torno sobre els meus passos cap a l’hemicicle perquè m’he deixat l’abric en el guarda-robes. Tres diputats destacadíssims de l’equip econòmic de Rajoy –un exministre entre ells- critiquen el discurs del seu líder, mig enlluernat pels anuncis de Zapatero, mig obsessionat per la possibilitat de topar amb un “cas Sacyr”. “Como se ha podido lanzar a esta piscina sin agua?” L’aigua és el miratge d’un oasis temàtic on fer oposició en temps de crisis econòmica, on, com en una jugada del set i mig, s’ha de criticar sense fer destrossa.

Els crims dels Grans Llacs i Ruanda (1994-2000)

Joaquim Vallmajó era un religiós nascut a Navata el 1940 que va desaparèixer i molt probablement va morir assassinat el 1994 durant la Guerra dels Grans Llacs i Ruanda. La guerra africana va ser la més sagnant des de la Segona Guerra Mundial, amb més de set milions de morts. I no es pot resumir només en un conflicte esquemàtic entre tustis i mutus. El que en sap de veritat d’això és el lletrat Jordi Palou, que és l’advocat de les famílies dels 9 espanyols assassinats en la guerra africana. Guerra i assassinats que es van prolongar des de 1994 fins al 2000, tot i que el Tribunal Penal Internacional per Ruanda només jutge els casos de 1994. De tot això me’n parla en Jordi Palou mentre preparem la defensa que he de fer dimecres a la tarda a la Comissió d’Afers Exteriors d’una proposta del Grup Català (CiU) perquè s’activin els mecanismes de INTERPOL perquè sigui extraditats a Madrid els 40 criminals de Guerra processats per l’Audiència i per un discretíssim jutge que sense fer el soroll mediàtic del jutge Garzón, ha aconseguit posar en escac mat al Govern Ruandès que té destacats en ambaixades i davant Nacions Unides alguns dels principals criminals de la Guerra dels Grans llacs. Acordem per majoria absoluta activar els mecanismes judicials que poden fer justícia al navatenc assassinat Joaquim Vallmajó.

17 de novembre 2008

Observatori dels Pressupostos

Aquest dimecres vam fer la votació finals dels Pressupostos Generals de l’Estat al Congrés. Ara transiten cap al Senat on els espera un vet que es resoldrà en pocs dies. Un cop aprovat el PGE, demano que es constitueixi un observatori del grua d’execució de les partides. No pot ser que ens barallem tan per millorar els pressupostos i que després alguns alts funcionaris d’alguns ministeris es passin per l’arc del triomf el mandat parlamentari. Demano que els mitjans de comunicació o la Cambra de Comerç es constitueixin en Observatori de l’Execució dels PGE, com una auditoria externa. O bé que tots els 6 diputats i 4 senadors per Girona a les Corts Generals firmem periòdicament i de forma conjunta una petició d’informació al govern perquè es mulli informant el que es gasta i en què.

Visita a PIMEC Girona


Divendres els diputats Eudald Casadesús i Carles Puigdemont i jo mateix acompanyem Artur Mas en una reunió de treball a PIMEC Girona. Ens rep la seva presidenta, Mariona de Puig i al meu costat tinc la Cuca Mascort amb qui comentem, un cop més, tants de temes. Un intercanvi de punts de vista ben profitós. Les propostes de la petita i mitjana empresa, de PIMEC i de la FOEG, de Foment del Treball i dels sindicats, avui són en el primer punt de l’ordre del dia del que proposa el grup parlamentari català al Govern de l’Estat davant la crisi. Ens hem trobat amb un primer problema: durant mesos ha estat negada la crisi i l’arribada de la recessió. Un segon problema que em fa notar la reunió: la mentalitat de l’empresa catalana és molt diferent de la forma de fer diners que domina a Madrid. Precisament per això avui l’economia catalana, més basada en l’empresa familiar, se’n surt més bé que la d’altres punts de l’Estat. Per això l’empresa italiana sanejada del nord, també empresa familiar, se’n surt força bé. Els italians retenen gravada aquella frase de Zapatero: “El primer ministre Berlusconi està deprimit perquè estem a punt de superar l’economia italiana”. Ara passem un cap de setmana de miratges i moqueta tova per la visita de Zapatero a la Casa Blanca però després de la punta d’orgull patri per estar on no se sap ben bé què dir, tornarà al primer pla la realitat d’una situació econòmica de crisi mal portada. Un ministre d’Economia que va ajudar a guanyar les eleccions dient que no hi havia crisi – va guanyar el debat a Manuel Pizarro però els fets l’han desmentit- i que ara està cansat per menar la situació. Els quatre de CiU que ens reunim amb emprenedors, i que ho tornem a fer unes hores més tard a Olot, les hi deixem dit un missatge: no us rendiu, no us resigneu perquè ara, més que mai, la resposta neix de vosaltres, dels que aixequeu la persiana cada dia de les ganes de fer diners treballant. Ens en sortirem. Almenys l’economia productiva se’n sortirà.

Assasinat

Pel carrer de les Placetes de Pals, molts cops l’havia saludada, a ella i al seu fill i als avis que viuen en el mateix carrer. Recordo el fill que jugava amb les meves filles. Ha estat assassinada a Palafrugell. Corprès.

I la gestió dels aeroports?

He rebut una resposta parlamentària del govern que diu que només està disposat a traspassar l’aeroport de Sabadell. Ni el de Girona ni el deu Reus. I del de Barcelona...la ministra ja em va explicar totes les trampes per allargar la situació tal com està, a favor de AENA. I el govern de la Generalitat què fa? Res. I la societat civil reunida ara fa més d’un any en un solemne acte a IESE de Barcelona què hi diu? No els sento. Si el president Montilla ens vol adormir, el país hauria de reaccionar, com ha fet sempre. Ai aquest perillós son del no lideratge!!

15 de novembre 2008

17 de febrer de 2009


Aquest dia, els Estats espanyol i francès hauran de començar a pagar una gran quantitat de diners per l’explotació del tram internacional Figueres-Perpinyà del Tren de Gran Velocitat. La setmana passada a Biarritz, dilluns al vespre, vaig coincidir, casualitats de la vida, amb el veí de taula G.A. que forma part de l’empresa TPFerro concessionària de la construcció i explotació del tram internacional de l’Alta Velocitat. Ens vam intercanviar les targetes de presentació i quan va llegir que era diputat per Girona, els ulls li van començar a brillar amb la cobdícia dels euros que estan a put d’arribar al compte corrent. “Vostè sap que està a punt d’entrar en servei una línea d’alta velocitat per la qual no passaran trens? L’empresa en la que treballo l’hem construït”, em va dir obrint el sucós terreny de joc. Li vaig respondre: “Sí, és clar que ho conec i, a més, m’he llegit el contracte firmat entre els Estats espanyol i francès i la UTE d’empreses TPFerro que obliga al pagament a partir d’una data de començaments de 2009”. “Vaig participar en la redacció d’aquest contracte”, em contesta. “El felicito, és una joia de la precisió en els interessos econòmics a favor de l’empresa i plena de prevencions fonamentades contra els Estats”, li afegeixo. Resumint: a partir del 17 de febrer de 2009, hi passin o no hi passin trens, els dos Estats hauran de pagar a l’empresa constructora que té una concessió d’explotació per 50 anys. Si hi circulen trens, el preu del peatge pel comboi és ben clar. Si no hi passen trens: “s’haurà de preservar l’equilibri financer de l’empresa concessionària”. Això segon és el que passarà. Un gran escàndol. Un tren que comença enlloc i acaba enlloc. Almenys els francesos tenen un ample de via idèntic que els permet oferir en breu bitllets de viatges mixtes alta velocitat-mitja velocitat. Però a l’Estat espanyol, que les vies són de via estreta, res podrà entrar en funcionament fins que les obres no estiguin acabades entre Barcelona i Perpinyà. Un escàndol de grans dimensions. El govern espanyol ha de donar explicacions urgents. El seu president i la seva ministra de Foment. Poden allargar la concessió, és clar, a canvi de tapar el desastre. Però els ulls de G.A. s’inclinaven pel cobrament immediat de milers de euros mensuals a partir del 17 de febrer de 2009.

14 de novembre 2008

Europeïsme i François Fillon


Dilluns al matí al Palau de Luxemburg de París, seu del Senat francès, reunió de parlamentaris dels Estats membres de la Unió Europea amb el primer ministre francès, François Fillon. El primer ministre llegeix una comunicació d’un quart d’hora sobre el programa de la presidència francesa de la UE i després se sotmet durant una hora i quart a preguntes dels parlamentaris d’arreu de l’Europa comunitària. Preguntes que ell prèviament no coneix. Es desenvolupava bé, amb dades i idees generals. Estructura bé el discurs i comunica amb precisió. Penso que això és impossible en el govern actual, de Barcelona o Madrid, on tots els membres del gabinet venen a llegir unes notes d’unes preguntes prèviament conegudes. Es respira molta més densitat política en aquest vell Senat francès. Aquests dies estic llegint una biografia de Charles de Gaulle escrita pel corresponsal Don Cook, que va viure en primer pla la Segona Guerra Mundial i la fundació de la V èna República francesa. La França del segle XX la va modular l’obstinada voluntat de De Gaulle. Els grans països es van fent millors amb les grans voluntats de grans líders. Avui a Europa li manca aquesta obstinada voluntat d’alguns dels seus líders. Tot i això, Europa farà un salt endavant en la seva integració en els propers mesos i anys per pura necessitat de ser un actor rellevant en aquest nou ordre que s’intueix. El passat no se n’acaba d’anar i el futur no acaba de presentar-se...

Notes de Biarritz

Dilluns a la tarda salto de París a Biarritz on es reuneix, anualment, un nodrit grup de polítics sudamericans i europeus, bàsicament francesos. Fa tres anys que hi vaig. Aquest any també ha vingut Artur Mas que ha parlat de política d’immigració. Entre els sudamericans hi ha una gran irritació no fonamentada per la Directiva europea de retorn que regula uns màxims en política d’immigració a tota la UE. Tot i la seva irritació, agafo aire i els hi dic que en 9 dels 27 Estats membres la directiva millora els drets dels immigrats i que en els altres Estats ja es respectarà la llei vigent més garantista. El problema, un cop més, és ajudar educadament a sudamèrica a aixecar el cap econòmicament evitan les temptacions populistes que recorren mig subcontinent. I com fer que les remeses que els hi arribin s’inverteixin en estructurar un teixit productiu i no pas al pur consum de l’anar tirant. Mentre estem reunits em truca el president Pujol per fer-me una consulta ben concreta. La meitat dels expresidents d’Estat de la taula el coneixen i mantenen unes breus però animades converses amb ell a través del meu mòbil que es van passant. Entre ells l’expresident de Bolívia Carlos Mesa que té arrels catalanes i parents a Girona. Mesa està construint un nou partit socialdemòcrata a Bolívia per intentar guanyar en les urnes el populisme souflé de Evo Morales. Biarritz és d’una gran bellesa però fa constatar que França és París i la vida tranquila dels departaments. París i la resta. Biarritz té un component basc que es veu a simple vista.

Pressupostos i esmenes

Dimarts al matí intervinc a Biarritz i a primera hora de la tarda faig el salt en avió fins a Madrid. Hi ha debat de pressupostos en la Comissió. En dos dies, CiU aconsegueix introduir esmenes per valor de fins a 40 milions d’euros, més els pactats la setmana anterior en ponència. Tot plegat suma 70 milions d’euros. El PSC només ha incorporat 19 milions d’euros. Diners destinats al que és prioritari avui: projectes d’I+D+i i inversions territorials que millorin els pressupostos en els ministeris de Foment, Medi Ambient i també Cultura. Els bascos han pactat el traspàs de les competències en Innovació per ajudar a fer una economia més avançada en tems que els totxos es tornen fang. Els del Grup Parlamentari català també hem apostat per la innovació que tan ha caracteritzat l’economia catalana. Últimament alguns empresaris catalans havien tingut la temptació d’abandonar l’economia del pencar i enlluernar-se per l’economia del “aquí te pillo aquí te mato” que es practicava pels despatxos financers del Paseo de la Castellana de Madrid.

Nit electoral americana

Dimarts a la nit. Recepció de l’ambaixada dels Estats Units a la Casa d’Amèrica, antic Palau de Linares, davant la Cibeles. L’amfitrió, l’ambaixador Eduardo Aguirre, és un republicà declarat que ens rep amb cara de dir “la nit no em serà gaire agradable però benvinguts i endavant”. Tenen l’amabilitat de fer-me passar a la zona més reservada de seguiment dels resultats. Allí la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, m’adopta sobtadament de parella i no em deixa de rotllana en rotllana. Intento posar en la conversa alguns temes pendents d’obres de l’Estat a Catalunya ( tants!!) però ella surt per la tangent explicant acudits. La ministra té gràcia andalusa explicant acudits, fins i tot n’explica alguns de marcat to masclista. Arriba el president Montilla i, bàsicament, calla. A un quart de dues dono per acabada la vida social i el canapès i me’n vaig per seguir els resultats davant el televisor. Dormo poques hores i el dia següent comento els resultats en dos cadenes de televisió. Obama en l’hora decisiva. Transmet confiança i esperança i, a més, sembla que sap envoltar-se dels millors i aprendre. Zapatero el 2004 també desprenia esperança però van ser necessaris pocs anys per veure la seva inconsistència. P.S. Dimecres la Generalitat va entregar el premi Blanquerna d’enguany a Esther Koplowith. Els motius estan ben justificats en la seva vessant social i filantròpica però penso en els marramiaus que haurien fet els actuals integrants del tripartit ( que ja duen cinc anys de govern de to baix) si aquesta hagués estat una decisió d’un govern de CiU.

Israel-Europa

Setmana francesa. Dijous i divendres reunió dels European Friends of Israel, els amics europeus d’Israel, un altre cop a París. Patrocinat pel Parlament europeu i el Govern del partit Kadima, aquesta és una gran operació per traslladar a Europa l’opció d’una ràpida creació de l’Estat palestí com a alternativa a un Estat d’Israel binacional, on els palestins creixen ràpidament en la seva demografia. Tot canviaria amb una victòria del Likud. En els primers mesos de 2009 hi haurà la primera cimera UE-Israel i preparem molt bé, amb precisió jueva, el camp de treball perquè doni fruits ràpids i mútuament beneficiosos. En el sopar, la cantant jueva Noa interpreta algunes peces i l’himne d’Israel: “Tenim l’esperança de veure una nació lliure en la nostra terra...”. El sionisme va ser un gran moviment de reconstrucció nacional. Després de 6 milions de jueus exterminats en l’Holocaust, amb 800.000 jueus desplaçats. La pau està més a prop en el Mitjà Orient.

01 de novembre 2008

Els pressupostos i les esmenes de CiU


Reprodueixo la crònica de Laura Fanals en el Diari de Girona d'avui sobre les esmenes presentades per CiU als Pressupostos Generals de l'Estat amb especial referència a les esmenes territorials per a Girona:


"Convergència i Unió ha presentat esmenes per valor de gairebé 152 milions d'euros per les comarques gironines als Pressupostos Generals de l'Estat, i assegura que donarà suport a totes les propostes del PSC per incrementar les dotacions per Girona, de manera que espera que els socialistes facin el mateix. I és que, per ara, CiU pensa que són uns "mals pressupostos", als quals s'ha de "donar la volta".El diputat gironí Jordi Xuclà va explicar ahir que ja s'han incorporat algunes esmenes de la federació, com els 5 milions d'euros per a la variant de Ribes de Freser, 500.000 euros pel passeig marítim de Colera, 1 milió d'euros per a la platja de s'Abanell (totes aquestes compartides amb el PSC) i 500.000 euros per a la Pletera de l'Estartit. A més, també hi ha l'esmena de consens entre CiU, PSC i ERC sobre el Centenari de la Costa Brava.Tot i això, Xuclà va lamentar que, del total de pressupostos de l'Estat, una part no s'acabi utilitzant: segons va indicar, el grau d'execució a les comarques gironines no ha arribat enguany al 75%. De moment, però, els diputats gironins de CiU estan concentrats en obtenir més recursos per a la demarcació. Segons va indicar ahir Xuclà, en matèria de Foment mantenen la seva proposta electoral de tenir tots els trams que falten per desdoblar de la N-II i l'A-26 acabats o en obres durant el 2009, i per tant veuen "insuficients" les partides que s'hi han destinat. A més, consideren "absolutament prioritària" la variant d'Olot, ja que amb l'entrada en funcionament del túnel de Bracons tenen por que es converteixi en un "coll d'ampolla". En total, CiU ha presentat 26 esmenes de Foment i 26 més de Medi Ambient.En matèria de cultura, la diputada Montserrat Surroca va explicar que s'han presentat 26 esmenes més, en considerar que les inversions previstes són "del tot insuficients". En aquest sentit, considera que el Festival Temporada Alta mereixeria "un suport més gran, perquè és té moltes possibilitats i és un projecte de país", i per això han demanat 300.000 euros més. Pel que fa al futur Museu Thyssen de Sant Feliu de Guíxols, Surroca va assenyalar que el Govern "s'ha fet en diverses ocasions la fotografia i ha presentat grans projectes", però ara esperen que durant el 2009 hi dediquin una partida d'un milió d'euros. Un altre concepte pel qual CiU desitjaria més diners són els premis Prudenci Bertrana, ja que malgrat que fa poques setmanes el PSC va presentar una proposició no de llei per a donar-los més suport, "això no s'ha traduït en cap suport econonòmic". Per això, demanen que s'hi destini una partida de 100.000 euros. Xuclà va assegurar que veuen "bona predisposició" per part dels socialistes per a incorporar esmenes. De fet, va considerar que estem "enfront de la principal modificació pressupostària de la democràcia", i per això va voler fer una crida a tots els grups polítics (des d'ERC fins al PP) a "sumar-se a aquestes esmenes, pactar-les i transaccionar-les". Fins ara, però, Xuclà va assenyalar que el PSOE ha pactat esmenes per valors de 19 milions d'euros a tot Catalunya, mentre que CiU ja n'ha incorporat 7 per a les comarques gironines durant la fase de ponència."

Eleccions als EUA


Divendres a la nit. Pel Canal 3/24 de la Televisió de Catalunya hi ha un interessant debat sobre les eleccions americanes del 4 de novembre entre tres excorresponsals de la cadena als Estats Units: Martí Anglada, Salvador Sala i Ramon Rovira. Un debat de gran qualitat, ple d’informació i d’experiència. De tres periodistes de la casa que demostren que la casa ja té experiència. Llàstima que estigui amagat en l’emissió d’un canal tan poc vist. El millor que es pot veure en aquest moment a la televisió. Dimecres Miquel Roca deia a Madrid: guanyarà Obama però per menys del que diuen les enquestes. Obama no té una oportunitat de passar a la història pel color de la seva pell sinó per les reformes que ha d’afrontar en el camp financer i econòmic. Per primer cop en molts anys, és més important saber el nom del futur secretari del Tresor dels EUA que del Secretari d’Estat. Estic fitxat per participar en dos debats televisius el dimecres 5 tot valorant els resultats del 4 de novembre als Estats Units. Una nit llarga en la que, un any més, dormiré poc.

La guerra i l'atzar

Llarga conversa amb l’ambaixador de Geòrgia a Espanya. Parlem de la guerra amb Rússia d’aquest estiu. Un dels punts forts de la batalla informativa va ser dilucidar qui va obrir les ofensives militars, si Rússia o Geòrgia, aquesta segona potser aconsellada pels Estats Units. Aprofitant, a més, els focus apuntaven a la inauguració dels jocs olímpics de Pequin. Per arrodonir la teoria dels fils invisibles. L’ambaixador Zurab Pololikashvili m’explica que tot és molt més senzill i fruit d’un matoll de conflicte local que es va incendiar fins a convertir-se en guerra. El primer dia de les hostilitats els ministre de Defensa es trobava de vacances a Espanya i mig govern estava fora del país. El president estava de camí a l’aeroport per volar cap a Xina. Els atacs locals d’un grup d’habitants d’Osètia del Sud va ser repel·lit per l’exèrcit georgià. Els russos van entrar en acció...i la guerra no prevista va convertir-se en la guerra de l’any. Ara Ucraïna i Geòrgia volen entrar a la OTAN. La cimera anual se celebrarà els proper 18 de novembre a València. A l’expectativa de les possibilitats d’ampliació de la nova aliança militar que ja no té enemic de la guerra freda sinó que es vol constituir en zona de pau i estabilitat.

Policia de Catalunya

S’ha completat el desplegament dels Mossos d’Esquadra per tot el territori de Catalunya. És només la tercera o la quarta notícia de l’informatiu. Però és un fet històric. La policia de Catalunya ja està desplegada per tot el país. Construcció de l’autogovern, que ha de ser sinònim d’eficàcia i modernitat. Una notícia que em fa sentir content. Hi noto el sentit de demanar poder polític per a Catalunya. No sé si avui això es nota prou o es fa notar prou en el nostre país.

La sortida de la UEO

El president del Congrés dels Diputats, José Bono, que dirigeix amb astúcia i poc soroll el parlament, ha decidit retallar notablement el nombre d’Estats amb els quals el parlament tenia relació parlamentària. Racional i bona decisió en època de crisi. Però Bono també ha decidit donar per finiquitada la delegació parlamentària davant de la Unió Europea Occidental, instrument de seguretat europeu que s’ha de dissoldre el dia que entri en vigor el Tractat de Lisboa (el 2010, en el millor dels casos) que ja comunitaritza la política de seguretat. Gran relliscada. L’Estat té ambaixador davant de la UEO, el gironí Lluís Maria de Puig va ser president de l’assemblea parlamentària de la UEO i, com a tal, avui president d’honor, l’Estat contribueix amb diners a mantenir una organització de la qual es retira per la porta del darrera i amb una mesura de pur consum populista...primera relliscada notable del president del Congrés. En sentirem a parlar.

Estranys companys

La política fa estranys companys de trajecte. Especialment en la dreta espanyola dalt voltatge conspiratiu. El que s’està cuinant a foc lent les últimes setmanes en els reservats dels restaurants del Madrid de la dreta espanyola és impressionant: Esperanza Aguirre està dolguda amb Mariano Rajoy per com la va tractar abans i després del Congrés del PP del mes de juliol, l’entorn d’Esperanza Aguirre veu que s’ha de recol.locar en el tauler perquè la “lideresa” camina cap a la seixantena – mala edat per començar a liderar en la política espanyola- i Alberto Ruíz-Gallardón manté intactes les seves ambicions. Aguirre estaria disposada a recolzar Gallardon com a recanvi de Rajoy a canvi d’una bona quota de poder i de complir el seu somni de ser candidata a l’alcaldia de Madrid. La rancúnia, aquest motor dels humors ferits!. Tota aquesta conspiració només s’activaria si el PP de Rajoy té mals resultats en les eleccions basques, gallegues i europees.