21 de gener 2013

Viatge a Portugal que mira Catalunya


Un país que va firmar el memoràndum amb la troika, un país intervingut, un país silenciós que amb els vells codis de l’honor, l’orgull i l’estoïcisme entoma les dures condicions de la seva lenta recuperació econòmica. He estat tres dies a Lisboa aprenent més del país de l’altre extrem de la Península ibèrica que està curant amb humilitat i estretors els excessos que el van fer caure en el “diktat” dels organismes internacionals per tornar a l’equilibri pressupostari i el camí d’un nou futur econòmic. Portugal ha evitat el perill de caure per la pendent de l’espiral viciós, Portugal no és Grècia. Al país lusità se l’ha de conèixer bé per veure com van les coses en l’economia intervinguda més propera a l’economia espanyola que balla a la corda fluixa. Portugal és un país meridional, germà, un punt melancòlic com els seus fados però gens fatalista, resistent. Portugal se’n sortirà després d’haver fet el seu viatge a la modèstia col·lectiva.

Joao Marcelino és el director del Diario da Noticias, el principal periòdic del país. Marcelino, casat amb una catalana i que observa, amb molt d’interès, tot el que succeeix a Catalunya, és un bon analista i un periodista molt influent en el país. L’esmorzar s’ha prolongat per dues hores i mitja, i encara ens han quedat coses al tinter. L’esmorzar, com part del viatge, només ha estat possible gràcies al català que millor coneix Portugal, el nostre home lusità: Ramon Font, gran periodista, millor persona, un home de prestigi a Portugal. Hi ha alguns factors que fan que la situació de Portugal sigui millor que l’espanyola: el memoràndum amb la troika -FMI, BCE, UE- va ser firmat pel govern socialista de José Sócrates Carvalho Pinto de Sousa i és ara pilotat pel govern conservador de Pedro Passos Coelho. Hi ha una concertació dels dos grans partits – més el CDS-PP- a favor de les mesures d’austeritat adoptades. Aquesta unitat mai ha existit en la política espanyola dels últims tres anys. Un segon factor a favor: l’economia portuguesa està tocada però en cap cas va ser sacsejada per la bombolla immobiliària orgiàstica que s’ha viscut a Espanya. Els governs espanyols des d’abans de l’any 2000 han patrocinat un capitalisme popular no pas de petits propietaris – conservadorisme britànic dels vuitanta- sinó de classes mitges especuladores (ara compro un pis per 20 i el venc per 40 i embolica que fa fort). Segurament el capitalisme low cost va ser l’invent més desgraciat que ens va llegar la Tercera Via de Tony Blair. Duros a quatre pessetes. Això havia d’acabar malament. Menys pels bancs més prudents i de navegació sigil•losa.

Però Portugal també té temes conflictius de rabiosa actualitat: les privatitzacions que proveiran els ingressos indispensables per intentar reduir el dèficit públic d’acord amb els compromisos firmats. Les privatitzacions a Espanya ja es van fer en l’època del president José María Aznar i segurament sense la venta de les joies de la corona no s’entendria l’aparent èxit econòmic dels anys de l’aznarat -primeres llavors de la gran bacanal que vindria. La venta de Endesa, Telefònica, Iberia....va ser una gran operació de transferència de poder a la dreta econòmica castellana i l’assegurament dels ingressos per patrocinar l’ambició nacionalista d’una Espanya de primera divisió que, aquesta sí, va ser una quimera. Ara Portugal ha de vendre la seva línia de vols de bandera, Tap Portugal, i ha d’obrir a capital estranger la compra dels seus principals actius: des de la televisió pública fins a les grans infraestructures. I un parell de països treuen el cap amb diner fresc i voracitat: Angola o, més exactament, les grans fortunes polítiques i militars de l’excolònia, i Xina que està disposada a comprar arreu del món. Portugal té un gran cartell que diu: “està en venta (sense que es noti perquè el nostre orgull vell no ho resistiria)”. A Portugal a totes les autovies els hi ha posat peatge: mira Espanya cap a Portugal per despertar el teu sud repenjat en el gran son del subsidi.

La reunió amb l’antic president Jorge Sampaio està concertada per dijous a mig matí. Un despatx d’un groc serè en un petit palauet rehabilitat també de color groc. I un sol de l’atlàntic que entra per la finestra i la vista sobre les aigües de plata del mar més gran i més ambicionat. Sampaio parla amb la serenitat i ponderació del que sap ser en el difícil repte de ser expresident. Sampaio em trasllada records per l’expresident Pujol i mostra un gran interès pel que succeeix a Catalunya. Els portuguesos, per ser francs, prefereixen ser un entre dos estats ibèrics que un entre tres o quatre estats ibèrics. Els egoismes d’Estat, uns vells coneguts. El president Sampaio mira amb distància i gran autoritat moral el Partit Socialista que tindrà un decisiu Congrés en proper mes de juliol on es repartiran les cartes: el candidat a primer ministre i el candidat a president. El Partit Socialista té molts números de guanyar les properes eleccions generals d’aquí a quatre anys (o menys si el president Cavaco Silva dissol l’Assemblea perquè no es pot complir amb el memoràndum). Els governs de moltes parts d’Europa colpejats per la crisi són governs que es calcinen en una sola legislatura de demanda de constants sacrificis a la població. Que miri el Partit Socialista espanyol a Portugal i a Itàlia i que es comenci a preguntar què li passa.

Portugal mira Catalunya, Lisboa amb més recel, Porto amb una admiració dissimulada i ambivalent. Creuen que va de debò perquè saben història de la Península. Saben més història peninsular que molts polítics castellans. Diversitat i unitat en l’iberisme, un banc de proves en una Unió Europea que, agradi o no, tornarà competències als Estats i deixarà fer més integracions subregionals. L’iberisme té futur i Catalunya hi és cridada com una part del tot. Alguns periodistes que els hi crida l’atenció la dimensió de crònica social de la política han destacat que els quatre parlamentaris ens hem pagat el viatge i l’estada a Lisboa. No entenen que els polítics, la gran majoria, treballem perquè ens agraden les causes en les que podem ser útils. Aquesta no és la notícia, la notícia és que Portugal mira Catalunya i Catalunya hauria de mirar molt més a Portugal.

15 de gener 2013

Cospedal

Pregunto a un destacat dirigent del Partit Popular per què la senyora Maria Dolores de Cospedal (que sembla un personatge secundari d'una obra de teatre d'Arturo Fernández) és tan mal educada i agressiva en els temes de política catalana o dels polítics catalans nacionalistes. Aquesta setmana ha insultat greument al president Mas. Em dóna aquest argument: "Habitualment qui fa el paper de policia dolent en un govern és el vicepresident que s'hi deixa la pell a favor del president i del partit. Però com que la senyora Soraya Sáez de Santamaría manté les seves ambicions de ser successora i candidata a presidenta, cuida al mil·límetre la seva imatge i no entra en brega per no cremar-se. Aleshores a la Cospedal li queda aquest paper per recollir la simpatia de la militància i la base electoral més de pedra picada. Ella no està al govern ni hi té peons. És la seva manera de posicionar-se per la successió al final d'un segon mandat del president Rajoy". Ho escolto, pot ser. Però en política, set anys són una eternitat. La senyora Cospedal es fa insuportable per la seva argumentació simplista i de titular fàcil. No entén que el dia de l'arribada de l'alta velocitat també es pot i s'han de recordar els dèficits i incompliments. Al Madrid gelat s'ha obert la veda al "tir a la cosa catalana". I anirà a molt més en els propers mesos. Una colossal falla només comparable a la recollida d'un milió de signatures contra l'Estatut. A un PP sense majoria absoluta (molt probable) li quedarà l’opció d'UPyD. Un panorama galdós. 

I, per fi, va arribar el tren ràpid

Alta Velocitat- Hem recordat tants cops els injustificables anys de retard en l'arribada de l'Alta Velocitat a Girona i la connexió amb la resta d'Europa que potser avui convé subratllar l'atac de sentit comú i optimització que ha embargat al Ministeri de Foment a l'hora de rebaixar preus del trajecte Figueres-Girona-Barcelona i compartir els mateixos trens pels serveis AVE i Avant. Sobre els horaris, un error que hi hagi un sol tren semidirecte que en 3 hores i 35 minuts faci el trajecte Girona-Madrid. La resta fan parades que allarguen el trajecte fins a quatre hores. Convindria un parell de semidirectes més.



Renfe regional- També és l'hora de dir que l'entrada en funcionament, per fi, del TAV farà que la línia de Renfe regional deixi de ser bastant utilitzada des de Figueres i Girona. Serà una línia de servei per les parades intermitges. Creixerà el dèficit de la línia i, ara més que mai, s’hauran de fer esforços per mantenir-la amb millors serveis i temps més curts de trajecte.



El baixador a l'aeroport- Un tren d'alta velocitat no pot parar cada dos per tres a vàries poblacions. Hi estem d'acord. Però amb la posada en funcionament es veu més clar que mai el que alguns venim dient: s'ha de construir una estació-baixador a l'aeroport Girona-Costa Brava. Seria, serà, l’únic aeroport català connectat amb alta velocitat. A 25 minuts de Barcelona. Utilitzant la mateixa via i uns trens llançadora, es pot convertir en l'aeroport Barcelona2, beneficiant també a les comarques gironines. El Govern català està redactant el projecte i haurem de fer entrar en raó el govern central. En cas contrari, el Govern català haurà de construir aquesta estació-baixador. Pot revolucionar les possibilitats de l'aeroport de Vilobí d'Onyar.



Massa gran- El dia que es van inaugurar els túnels de la variant de Castellfollit -que passen per Sant Joan les Fonts, com em recorda sempre l'alcalde Joan Espona- una olotina ben intencionada va exclamar: "és molt ample aquesta autovia, n'han fet un gra massa". Avui, cap usuari de la A-26 renunciaria a la conducció confortable d'una autovia de bon traçat. El dia de la inauguració de l’estació del TAV a Girona també vaig sentir: "és molt gran aquesta estació, n'han fet un gra massa". Deixem que prengui vida i s'ompli de bullici. Aprofitem una inversió que en el panorama pressupostari actual, ara no es faria. Traiem suc de tot el que tenim.



Uns ho fan, altres ho inauguren- En la posada en funcionament del TAV Barcelona-Girona-Figueres hi va ser invitat l'exministre Jose Blanco i l'exsecretari d'Estat Víctor Morlan, ara tots dos diputats socialistes de l’oposició. Els vaig anar a saludar: a tothom qui ho volia escoltar anaven repetint que dels 3.700 milions de l'obra 3.500 havien estat licitats en època del govern socialista. Pot molt ben ser: uns ho fan i uns altres ho inauguren. Aquesta és, a vegades, la resultant dels calendaris de l'obra publica i l’alternança en el poder. Cal dir que Blanco i Morlan es van abocar amb l'alta velocitat -els pesaven les multes per incompliment de contracte del tram de TPFerro, la broma va costar a les arques públiques més de 200 milions d'euros- però també s'ha de dir que fins i tot quan van voler, al final del seu mandat, es van despistar i no van licitar ni un punyeter quilòmetre de desdoblament de la N-II.



L'alegria de la ministra- Algú em va fer notar que la ministra de foment estava eufòrica amb la inauguració de l'alta velocitat Barcelona-Figueres. Jo també ho vaig notar en diferents trucades telefòniques. Per què? "Fixa't -vaig dir al meu interlocutor- que segurament aquesta serà l’única línia d'alta velocitat que podrà inaugurar en els quatre anys de mandat. Galicia va per llarg i la connexió Valencia-Barcelona pel 2015 és un optimista brindis al sol" Temps de sequera, hem tallat just, per uns quants anys. Amb els recursos que queden, es manté vigent la reivindicació d'una obra indispensable: desdoblament complert de la N-II. Tot i que no ho volen fer, no podem retrocedir ni un mil·límetre.

07 de gener 2013

Itàlia

La clau de les eleccions a Itàlia serà el resultat del Senat. Per ser investit primer ministre es necessita la confiança –fiducia- per majoria absoluta de les dues cambres. Amb alta probabilitat l’esquerra del PD aconseguirà la majoria a la Cambra dels Diputats. Tota l’energia del debilitat Poble de las Llibertat i de la Llista Monti s’ha centrat en aconseguir un bon resultat al Senat que eviti la majoria d’esquerres a la cambra alta. Aleshores només seria possible un nou govern tècnic. Un govern Monti 2? Un exemple de com un petit poder amb una bona palanca pot noure una gran roca. En la política italiana res és el que sembla a primera vista.

La informació contrastada

Una Plataforma (quants són?) anomenada Democracia Real Ya presenta una denúncia contra 63 diputats que cobren indemnització per manutenció a Madrid tot i tenir residència a la capital. Els hi comunico que no tinc residència a Madrid i que sóc parlamentari de “províncies”, que és on visc amb la família, a 700 km del lloc de treball! Dit això, tothom té dret a presentar denúncies millor o pitjor fonamentades en dret. El que passa últimament és que es confon la veritat i l’embolic i la mentida amb una gran facilitat. Cas real: diputada per Barcelona, resident a Barcelona i que cada setmana es desplaça a Madrid per treballar. Viu en un hotel. I té un pis de propietat a Madrid fruit dels acords d’un divorci. En aquest pis no hi ha volgut tornar a posar els peus i viu en un hotel molt més proper al Congrés. Si tingués el pis llogat a Barcelona, Sevilla o Llívia, ningú hauria disparat contra el seu honor. Ara té una denúncia presentada davant el Tribunal Suprem pels tipus penals més furibunds. Em jugo un sopar a on vulguin que aquesta denúncia serà arxivada per falta de consistència jurídica. Però qui repararà l’honor tacat?




La fira de les vanitats

Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) ja tenia la fortuna feta abans d’anar a exercir de director-gerent del Fons Monetari Internacional però sobretot després de sortir-ne. Oficialment en va sortir perquè s’enyorava del seu Madrid natal en aquella nova etapa d’un nou amor i una criatura petita. Però, sembla ser, que la seva executòria al capdavant del FMI tampoc era molt brillant. En tot cas, tenia una pensió vitalícia del FMI que li garantia una daurada retirada. Però va poder més l’ego irritat i l’orgull ferit. L’home que ara sabem per les memòries del president Aznar que després de dir dos cops que no al final va dir que sí que volia ser candidat a president del Govern, va tornar i es va fer càrrec de Caja Madrid per demostrar que podia liderar un empori econòmic que fes contrapès al poder polític. Caja Madrid, després Bankia, era la gran avaladora del Madrid espumós dedicat al diner ràpid, fàcil i sense recorregut. Segurament el seu predecessor, Miguel Blesa, va ser el que va cometre majors lleugereses com a bancari però Rato va cometre un error capital de supèrbia: voler ser més després d’haver-ho estat quasi tot, no saber-se retirar. Rodrigo de Rato està pendent de judici per la seva gestió al capdavant de Bankia i ara l’acaba de fitxar Telefònica. En una societat en un concepte alt de l’ètica, ja existiria avui una campanya per donar-se de baixa de forma massiva dels serveis de Telefònica.

La més complerta exposició mai vista de Salvador Dalí

El més complert Dalí. La reputació de París com a capital d’exposicions d'art de gran èxit - on fornades de visitants es mantenen ferms fent cua tota la nit sota la pluja per entrar - es confirmarà un cop més en aquests mesos en els que el Centre Pompidou mostra la retrospectiva de Salvador Dalí més important des de fa 30 anys. És la major mostra de les seves obres des de la retrospectiva de 1979 a París, en el mateix Centre, i que segueix sent l’exposició més vista en la història del Pompidou - amb gairebé 900.000 visitants, un ritme de 8.000 al dia. Aquella mostra de 1979 va ser presidida pel propi Dalí que, amb la immodèstia típica, va exigir dels comissaris de l’exhibició: "Ha de ser alguna cosa enorme, colossal, una mena d'apoteosi de vida que fa que tothom entengui que sóc inimitable".

Des de l'inici de la crisi financera, la capital francesa ha mostrat en repetides ocasions que el pessimisme econòmic internacional no ha disminuït la demanda del públic per a exposicions d'art importants. El 2010, la retrospectiva més gran del món sobre Monet, al Grand Palais, va atraure 920.000 visitants i va haver d'obrir tota la nit per donar cabuda a les multituds. Una altra gran exposició del Grand Palais, Picasso i els Mestres, va ser un ple total el 2008. L'exposició de grans ventall sobre Dalí és assenyalada arreu com un dels majors esdeveniments d'art de París de l'hivern.

La mostra de París, que s'estendrà fins al març, abans de traslladar-se a Madrid, compta amb prop de 200 obres, entre olis, escultures, pel·lícules i instal·lacions, dissenyades per mostrar el funcionament intern del món de l'artista. És una gran oportunitat per veure les obres que ja es poden veure a Figueres o Madrid però també les dels Estats Units, els museus centreeuropeus i les col·leccions particulars. Desprès de fer només mitja hora de cua, hi vaig dedicar dues hores i mitja que em van passar volant. Vaig mirra el rellotge i m’esperaven per sopar. A París no es pot fer esperar cap invitació a sopar. Em vaig quedar amb bocins de l’exposició per gaudir. I moltes hores de films. Tota aquella gent que admirava els quadres, els detalls, els lliberts de les exposicions, les pedres del Cap de Creus... Tota aquella gent que admirava a través de l’obra de Dalí el món proper, casolà, íntim de l’Empordà, de casa. No deixin passar l’oportunitat de veure aquesta magnífica exposició que segurament tornarà a batre el rècord de ser la més visitada en tota la història dels museus de París, que vol dir de l’Europa de cultura sòlida i densa. Veure l’exposició de Salvador Dalí al Centre Pompidou amb aquella vista plàcida sobre París és com estar reconfortat al ventre de la mare.