30 d’octubre 2010

Quina serà la pista central de l’últim any de legislatura?


Els hi puc assegurar que durant la setmana en un parlament es van coses molt més productives, edificants i elaborades que la sessió de control al govern del dimecres. Però la sessió de control – de llarga tradició en el parlamentarisme- s’escau com peix a l’aigua a la societat mediàtica. Temps curts, frases cridaneres....floret en mà....esgrima dialèctica. I a alguns, només alguns, periodistes parlamentaris els hi va molt més bé fer crònica d’això que de les denses i treballades sessions de comissions fent una nova llei...del tabac, per exemple. La política espectacle. De la qual tots participem amb més o menys decència.



Aquesta setmana s’ha estrenat el vicepresident Rubalcaba. Certament té un bon llenguatge corporal i una bona retòrica. M’ha fet la impressió que tapava i taparà el president Zapatero. I m’ha fet la impressió que té resposta per tot – al preu d’algunes notables filigranes. No és tant clar que en temps de crisi sigui bo obrir molts fronts parlant de tot.


L’últim any de legislatura- És evident que el Partit Popular haurà de reescriure la seva estratègia i la seva iniciativa des de l’oposició. Tindrem un últim any de legislatura més polaritzat que mourà les bases electorals dels diferents partits. Tindrem novetats que vindran del món d’ETA i, al capdavall, tindrem un altre cop la gestió de la crisi econòmica que ha quedat tapada per unes setmanes amb el gran canvi de govern. Les novetats que poden venir del món d’ETA posaran a prova un altre cop el to oportú dels socialistes i els populars. Sobretot el PP s’equivocarà si converteix aquest tema en un dilema moral entre rendició i negociació. Millor abraçar-lo com un assumpte d’Estat i apuntar cap a l’economia. Però en aquest temes i en els afers territorials, el Partit Popular té una acreditada capacitat d’equivocar-se. Queda pendent clarificar la pista en la que es jugarà el partit central de l’últim any de legislatura. A mi em sembla que és la pista de l’economia. Però les novetats que aniran arribant poden fer variar el focus i l’encert de la partida final.

Un exèrcit més reduït


El ministre de Defensa d’Alemanya, Karl-Theodor zu Guttenberg, ha presentat un pla per una reducción dràstica i una modernització profunda de l’exèrcit alemany. Guttenberg, continuador d’una família noble i de servidors públics, no és gens sospitós de pacifista. És dirigent destacat de la democraciacristiana alemanya. El que ha posat sobre la taula el ministre alemanya és la necessitat de canviar de dalt a baix l’exèrcit: fer-lo professional, reduït, tancar un munt de casernes militars, fer que la meitat dels seus efectius estiguin a l’exterior perquè puguin adquirir experiència pràctica i ser útils en missions internacionals. La modernització també suposa una reducció d’un mínim d’un 8% del pressupost. Ens falta un exercit europeu, ens sobren efectius en els exercits dels Estats membres. Ara que és temps de posar el dia tants d’àmbits del sector públic, també és l’hora de no tenir manies en qüestionar els actuals exèrcits.

El llibre de Javier Solana

Aquesta setmana he llegit el llibre-entrevista a Javier Solana fet pel periodista Lluís Bassets. Un llibre molt recomanable per totes les persones interessades en la política internacional. És la visió panoràmica i privilegiada d’una persona que ha estat 17 anys en la primera línea de la política internacional com a ministre d’Exteriors, secretari general de la OTAN i Alt Representant de la Política Exterior de la Unió. Solana diu que només s’ha sentit incomprès pels governs espanyols en la seva actuació en els Balcans. Certament, la política exterior té poca vocació d’intervenció en conflictes exteriors i veu Kosovo com una projecció de fantasmes atàvics interiors. Quan he tancat el llibre, he recordat que Trinidad Jiménez acabava de ser nomenada nova ministre d’Afers Exteriors. El contrast m’ha deixat una mica xocat.

Les normes dels que paguen


Dijous, en exclusiva, el Financial Times avançava que la cancellera alemanya Angela Merkel demanaria la revisió dels Tractats de la Unió Europea. Objectiu: de les lliçons apreses durant l’última crisi financera mundial, els dos grans contribuents de la Unió Europea, Alemanya i França, volen establir unes noves normes de joc. La reacció de la resta d’Estats membres de la Unió i de la pròpia Comissió europea va ser de rebuig als plans franco-alemanys. Menys de quaranta vuit hores després, els plantejaments de Merkel i Sarkozy eren acceptats. Aquesta és la notícia de la setmana, més enllà de la bromera. En un primer moment, el que plantejaven Berlín i París era suspendre el dret de vot als Estats que no complissin amb els criteris de disciplina financera de la Unió. Limitar els drets polítics, limitar la sobirania, ser més exigents amb el compliment de les normes. Semblen uns requisits raonables per un club d’Estats seriosos. En primer lloc es modificarà el Tractat de Lisboa per introduir nous mecanismes per afrontar crisis financeres. En compliment de les normes actualment vigents, Grècia ja hauria hagut d’estar fora de la zona euro. Però van prevaldre criteris de preservació del projecte europeista. Resumint: els que paguen s’han cansat de pagar sempre i a qualsevol preu i s’equipen amb noves normes de joc per si sorgeix una segona crisi financera internacional tal com apunten alguns experts.

Captar negocis...a Nova Zelanda


Durant els noranta, era prevalent el pensament que la globalització portaria per ella mateixa més riquesa i més democràcia de forma més ràpida i intensa arreu del món. La globalització era la ideologia en la que creia Bill Clinton, per exemple. Avui sabem que això no és així perquè no hi ha ni hi haurà un govern mundial que els nostres ulls puguin veure. En aquesta selva, tothom s’espavila. El govern de Nova Zelanda acaba d’endegar una ofensiva amb totes les de la llei per captar el negoci de l’entreteniment i més concretament el negoci del cinema. Ara el govern de Nova Zelanda està disposat a canviar lleis laborals i fiscals per fer que la pel·lícula The Hobbit es filmi en aquelles terres. Estan avançades les negociacions amb Warner Bros. Ha arribat el temps que els governs negocien de tu a tu amb executius de multinacionals. En el país que està a les nostres antípodes encara queda el record dels grans beneficis econòmics que va suposar que El senyor dels Anells fos filmada en aquelles terres el 2001. Hollywood deslocalitzat? En podríem dir així...però és que en aquest món, cada cop és menys clar que hi hagi centre i perifèria.

11 d’octubre 2010

Les finances, amb l'aigua al coll


En ple estiu, el Departament d'Economia i Finances de la Generalitat va començar una operació per aconseguir un crèdit bancari per valor de 3.000 milions d'euros. Va anar a tocar moltes portes de moltes entitats bancàries i, al final, només va aconseguir un crèdit sindicat de 1.000 milions d'euros entre diferents bancs. El més important, el banc Santander, expressament va declinar entrar en l'operació.
Com que falten 2.000 milions, ara el govern ha llançat el projecte de vendre bons a particulars amb un valor mínim de 1.000 euros cada un. Aquesta urgència es deu a què el govern no pot fer front a pagar els sous dels seus funcionaris i que està amb l'aigua al coll. Mira que deuen estar malament les coses per haver d'enviar aquest missatge d'evident debilitat de les finances públiques a set setmanes de les eleccions catalanes.

Qui té pega, fins i tot....

El president Zapatero, que és un especialista en la tàctica i el càlcul polític, va errar el tret aquest estiu fent públic el seu suport a una candidata a presidenta de la Comunitat de Madrid tot pensant que la seva bona sort -que ell està convençut que ho pot quasi tot- faria declinar el secretari general dels socialistes, Tomás Gómez. Per a nosaltres, que ens mirem tot això de lluny, doblement, el desenllaç d'aquestes eleccions primàries -que és un sistema que sempre deixa unes ferides enormes- ha deixat tocada l'autoritat del president del govern dintre el seu propi partit. I els barons territorials que tenen eleccions el 22 de maig han marcat distàncies.
Comento el cas amb un polític i amic i evoco aquella dita que es diu en castellà: "A perro flaco todo son pulgas". Ell em diu que hi ha una dita catalana que se li escua: "Qui té pega fins i tot amb els collons ensopega". Això de la normalització lingüística va fent la seva feina. Si fa pocs anys encara no dèiem bé bústia i escombraries... ara ja tinc una dita catalana ben escaient per reemplaçar la dita castellana.

Tornar el sentit a les campanyes electorals


La setmana que ve es farà pública una proposta de modificació de la llei electoral general espanyola que també afectarà la llei electoral catalana, fins que no siguem capaços de fer la nostra pròpia llei. Aquestes modificacions no regiran per la campanya de les eleccions del 28 de novembre perquè les noves normes no entraran en vigor fins a començaments de l'any que ve i, per tant, afectaran a les eleccions municipals del 22 de maig de 2011.
Proposem tornar a donar sentit als quinze dies de campanya i, en aquest sentit, prohibim expressament la publicitat exterior, les tanques publicitàries i els actes electorals fora dels quinze dies de campanya. Lògicament, hi haurà presentació de candidatures, de programes... però no poden ser aquestes precampanyes que duren tres mesos. Escric això a tomb de la llarga precampanya que estem vivint per les eleccions catalanes. Després d'estiu, allò més lògic és que s'haguessin convocat eleccions per al 24 d'octubre. Ara ja estaríem en campanya i hauríem resolt la composició del nou Parlament sense eternitzar el temps de descompte.

Una euroregió efectiva, el 18 de desembre.


La comunitat de municipis Perpinyà-Mediterrània (26 municipis de la Catalunya nord) han obert una oficina de promoció econòmica i cultural a Girona. La comunitat, la presideix Jean Paul Alduy, que va deixar l'alcaldia de Perpinyà per continuar de senador i de president d'aquesta comunitat. Alguns diaris se'n van fer ressò. A la foto surten l'alcaldessa de Girona, el president de la Diputació, Alduy i una quarta persona que és el regidor Jaume Roure. Home indispensable per entendre les bones relacions entre Catalunya Nord i el principat.
El tàndem Alduy-Roure, que són desperts, s'han afanyat a reforçar les relacions entre les dues comunitats amb la vista posada en l'obertura del tren d'alta velocitat Figueres-París el 18 de desembre. Ells tenen més propera Barcelona que París i ells saben de tot el profit que poden treure d'aquesta relació, que a nosaltres també ens convé. Anirem més a la Catalunya nord i a França i, per tant, menjarem bé i honestament

Qui serà el nou president del TC?


Aquesta setmana hem modificat la llei electoral per simplificar la butlleta de votació del Senat i, aprofitant aquesta modificació d'una llei orgànica, també hem modificat la llei del Tribunal Constitucional en el següent sentit: el magistrat que sigui nomenat per substituir un magistrat que hagi excedit el temps del seu mandat, veurà reduït el seu mandat en la quantitat de temps que s'hagi excedit el magistrat "caducat". M'explico. Un cas pràctic: ara es renovaran els quatre magistrats a proposta del Senat. Fa tres anys que s'haurien d'haver renovat i, per tant, els nous magistrats tindran un mandat d'uns sis anys i no de nou. A mi no m'agrada aquesta fórmula. Preferiria el cessament automàtic del càrrec per exhauriment del temps de mandat o, en l'altre extrem, mandats vitalicis com en el Tribunal Suprem dels Estats Units. Com que amb la renovació dels magistrats "caducats" surt la presidenta del Tribunal Constitucional, Maria Emilia Casas, ja ha començat l'especulació sobre qui serà el nou president.


El magistrat Manuel Aragón va fer la feina de portar la sentència de l'Estatut fins a l'extrem de la quasi implusió del Tribunal. Va deixar en minoria el grup partidari d'una sentència menys lesiva -l'anomenat bloc progressista- i va fer tractes amb els magistrats més propers als sectors antiautonomistes. Diuen que el magistrat Aragón és el candidat preferit pel govern i el primer partit de l'oposició. Si Manuel Aragón és el candidat pactat entre els dos sectors i té el vistiplau dels dos partits de torn de la política espanyola... motiu de més per pensar que sota corda la sentència va ser impulsada pels dos partits per "corregir la desviació catalana". Més allunyament.

03 d’octubre 2010

Les lleis velles

Dijous 30 de setembre a les nou del matí. El primer punt del Ple del Congrés d´aquest dia es la votació de totalitat -ja m´explicaré- de la ley de reintegración y amejoramiento del Règim Foral de Navarra. Com que sóc el portaveu del grup en aquest punt, m´he posat a estudiar dret foral de Navarra. No es pot pas dir que la feina del parlamentari no sigui diversa i intel·lectualment enriquidora per qui vol, és clar. El règim foral de Navarra d´avui es basa en les lleis forals de 1839 -restauració del règim monàrquic després de la primera guerra carlina- i 1841 -quan el foralisme perd algunes plomes, molt poques, pel retrocés de la causa carlista-. I la llei «d´amejoramiento» de 1982 manifesta que el dret foral de Navarra es basa en les lleis velles i s´acull a la Constitució. No és pas que la constitució els doni, doncs, el dret d´accés a l´autonomia, com es diu amb caràcter general en l´article 2 de la Constitució, sinó que les lleis velles anteriors s´hi acomoden. D´una manera molt singular: qualsevol reforma de la llei foral de Navarra es pacta de govern a govern i només passa per les Corts Generals per un vot únic d´acceptació o rebuig. Això vol dir que les Corts Generals no poden esmenar el text paccionat pels governs. Això sí que és silenciosament confederal i asimètric i privilegiat. Pujo a la tribuna i dedico una estona final a dir que admiro les capacitats del règim foral de Navarra, que reconec el valor de fonamentar l´autogovern en els drets històrics i les lleis velles i que no he conegut un sistema tan sublim de bil·lateralitat com el de la relació entre governs per pactar la reforma del «amejoramiento» i del règim econòmic. I que tot això es produeix un dijous al matí amb gran placidesa i cortesia... i que de l´Estatut d´Autonomia de Catalunya se n´ha fet foc gros a la plaça pública quan ha volgut fonamentar l´autogovern el els drets històrics i la relació amb el govern de l´Estat en la bilateralitat. Tots aquests tertulians, tan ben pagats com desinformats de les televisions digitals i les ràdios d´agitació que satanitzen l´autogovern dels catalans, deuen estar dormint aquest dijous a les 9 del matí o prenent alguna cosa a Casa Manolo -el bar ple de fum i confraternització del costat del Congrés-. Perquè cap d´ells està a la tribuna de premsa. Cap d´ells es frissa pel privilegi de Navarra

Quin candidat?

Ja ha estat escrit aquí que el dia després de les eleccions catalanes el PSC es posarà a proclamar un nou candidat a l´alcaldia de Barcelona que rellevi Jordi Hereu. Dijous va venir al Congrés una persona de primera línea ara ja retirada de la política. I ens va explicar que els socialistes catalans han exercit una gran pressió perquè l´exministre i expresident del Parlament europeu Josep Borrell fos candidat a l´alcaldia de Barcelona. Borrell, ara rector -per oposicions- de l´Institut d´Estudis Europeus de Florència -un centre de gran qualitat- els ha donat carabasses d´una manera estrident. Deu recordar encara la seva caiguda de la candidatura a la presidència del Govern de l´Estat, que va ser, bàsicament, orquestrada pels seus companys de partit. Qui serà el candidat? Jordi Hereu es resistirà i Xavier Trias va fent feina constant i callada.

Parlem clar de la N-II

Dijous a les 12 del migdia va ser entregat al Congrés el projecte de Pressupostos Generals de l´Estat. Els pressupostos més austers des de la recuperació de la democràcia, conseqüència directa de la crisi econòmica que ha impactat especialment a la península de la bombolla de la totxana. Uns diuen que hi ha més partides socials que mai en els pressupostos, uns altres assenyalen que quatre de cada deu euros dels pressupostos es dedicaran a pagar les prestacions d´atur i el deute que l´Estat ha col·locat en els mercats internacionals amb els seus corresponents interessos. Les dues frases són exactes però tant de bo que no s´haguessin de pagar tants de diners per l´atur més alt de la Unió Europea i que el propi govern preveu que pujarà durant aquest any fins al 19´7% de la població activa.
Una lectura gironina dels pressupostos- Lamentablement és molt senzilla: continuen les obres de l´Alta Velocitat -perquè no es poden parar unes obres que tenen l´espasa de Damòcles del tram acabat de TPFerro i les seves milionàries indemnitzacions- i es deixa penjada la N-II un any més. I no pas des de la ingenuïtat he de dir que no m´esperava aquests pressupostos tan raquítics per a la N-II. Tenia una certa confiança en la paraula i el pacte polític amb el ministre de Foment, José Blanco, que va comprometre, mitjançant votació en el Ple del Congrés, licitar tots els trams de la N-II des de Caldes de Malavella fins a la Tordera durant la segona meitat de 2010. No ha estat així. I 12 milions per a l´any que ve.... no ens duran gaire enlloc. Tot i això, el més preocupant en termes de planificació és la definitiva aturada de les obres de la N-II des de Girona fins a la frontera francesa. El 22 de juliol d´aquest any el ministre de Foment va anunciar en el Congrés que no es faria cap autovia més que tingués a una certa distància una autopista. Al ser preguntat sobre si això suposava la cancel·lació del projecte de la N-II tram nord, va manifestar que «s´obria una període de reflexió». Aquest període es va acabar el dijous quan vam llegir que els pressupostos tenen 0 euros destinats al tram Medinyà-Orriols que inaugurava les obres del tram nord. Unes obres ja començades. Un gran desastre. Fracassada capacitat d´influència del conseller de Política Territorial que ha intentat, infructuosament, que els trams sud de la N-II fossin licitats aquest any. Ara els socialistes ens critiquen perquè no recolzem aquests pressupostos -que són un desastre- i sí els del PP. Els pressupostos que vam negociar amb el PP ens van dur el desdoblament de la A-26 entre Olot i Besalú i els túnels de Castellfollit-Sant Joan les Fonts i ens van portar els pocs quilòmetres ja desdoblats de la N-II. Mira que haver de treure l´espantall del PP per justificar uns pressupostos injustificables des del punt de vista de la N-II...
Hunor negre- Ja fa anys que llegeixo pressupostos públics i despullo -un exercici ben prosaic en aquest cas- les operacions de maquillatge i inflació de partides. Aquests any els alts funcionaris del Ministeri d´Economia sembla que s´han decantat per l´humor negre. Totes les partides que queden aturades i en via morta els ha donat una partida de 134.000 euros. Tot sigui per inflar una mica les dades de l´incompliment. En aquest exercici d´engany, un any eren 80.000 per aquí i 200.00 per allà. Però aquest any totes les partides falses tenen 134.000 euros, invariablement. Sembla ben bé que ens prenguin per estúpids. La segona gran operació de maquillatge són els 108 milions d´euros dedicats a l´empresa Seittsa per a «obres de manteniment» i «convenis amb Adif». Aquesta és la segona partida més gran per Girona després de les obres del TAV. Em recorden molt els pressupostos de 2009 quan es van inventar una partida fantasma anomenada «Cataluña ferrocarril» de 250 milions d´euros. Saben quants d´aquests diners es van gastar el 2009? Zero. I després, també hi ha una partida molt espectacular: 29 milions d´euros per obres de manteniment de les comarques gironines... aquest any 2010 eren 36,6 milions d´euros. Vostès han observat obres de millora de les carreteres de l´Estat a Girona per valor de 36,6 milions d´euros?