31 de març 2014

Eleccions europees

Aventuro que la participació a les eleccions europees a Catalunya serà superior a moltes regions europees, incloses les espanyoles. En aquest any 2014 el dia segur que tenim per comptar quants som en cada opció de país és en el vot secret en urna de finals de maig. I les causes democràtiques es guanyen en les urnes en el segle XXI, de forma impecable davant la comunitat internacional. Milions de catalans tenim ganes de votar, i ho farem a la primera oportunitat. I crec que en sortirà més ben parat qui millor mostri que prioritza el país per davant del càlcul de partit.         

Unes hores a Vic

Divendres, unes hores a Vic. Em demanen com els puc ajudar per trobar models de ciutat d'èxit a Europa per millorar la seva ciutat. Així ho faré amb gust. Per dintre penso que aquesta ja és una ciutat neta i polida, acabada i amb bona cohesió social. Vic és model en el sistema d'integració educativa de la immigració. Sempre es pot millorar, és clar. Fa temps que no estava a Vic. Sempre deixem el més semblant per més endavant. Una Catalunya continguda en les emocions, feinera, ferma, ben feta a foc lent, sòlida i productiva. Tornant del Madrid dels crits i on la crisi comença a fer forat en els carrers i les places, no hi ha res més reparador que entrar a Catalunya per la porta de Vic, que és d'una calidesa acollidora que evoca els vermells de Josep Maria Sert a la catedral de Vic o a l'edifici Rockefeller de la 5ena avinguda de Nova York. Civilitat, lluny de la barbaria nostre de cada dia. De Donetsk a Vic passant per Madrid. 

Massa tard

Divendres 28 de març a la tarda, trucada d'una ambaixada d'un país molt important de la Unió Europea. "Vostè creu que l'oferta de nou finançament per Catalunya, (llançada de manera vaporosa dijous al Congrés pel diputat d'UPN en sintonia amb el PP), pot apaivagar la demanada del dret a decidir en les urnes dels catalans?" Resposta: "No, massa tard. Avui els catalans ja no estan per considerar bescanviar finançament per la renúncia a la consulta del 9 de novembre". Es nota que en la pregunta hi havia voluntarisme que la resposta fos que sí. Informe a una capital europea de les llums amb la constatació que uns mediterranis del sud d'Europa mantenen una fermesa més pròpia de la tenacitat centreeuropea que no pas de la volubilitat dels països del sud. Fins i tot les capitals europees noten que el poder de Madrid és un gran fabricant de la desconnexió emocional profunda entre Catalunya i Espanya.

Temporada turística

Fa anys que lluito per l'aixecament de l'obligació de visats pels turistes provinents de Rússia i altres repúbliques de l'Est d'Europa. L'evolució ha estat ondulant. A finals de l'any passat, a la Cimera de Vilnius, l'acord d'associació hauria suposat l'aixecament de visats, però va fracassar a l'últim moment (algun dia ens haurem de preguntar si va valdre la pena el preu del fracàs). Avui és inimaginable l'aixecament de visats pels ciutadans russos. He llegit aquesta setmana unes profundes mostres de preocupació del sector turístic per les sancions a Rússia i el seu impacte en la temporada turística. Crida a la calma absoluta. Una cosa són les sancions a les autoritats responsables de la crisi de Crimea (unes 30 persones en la llista negre de viatges i bloqueig de capitals) i una altra als ciutadans en el seu conjunt. Els russos tornaran a venir el proper estiu, si no és que les coses es posen molt i molt malament en la confrontació entre l'Oest i l'Est. Avui per avui, ni de lluny aquest no és pas el panorama.

Retorn d'Ucraïna per la porta de Vic


Dilluns 24 de març, s'acaba una intensa missió de tres dies a Ucraïna que ens ha permès veure en profunditat el panorama institucional des de Kiev, Donetsk i Lviv. Primera impressió: el sistema de partits s'ha enfonsat, el sentiment russòfil de l'est (fort) es base més en la falta de credibilitat de les institucions centrals que no pas en un moviment secessionista d'arrel profunda, les eleccions presidencials del 25 de maig són urgents per clarificar el joc de forces polític i definir un nou líder sorgit de les urnes (avui les enquestes ballen però el mes ben situat és Petro Poroshenko). Res es pot descartar, tampoc una partició del país. El que era un conflicte identitari entre un est sota influència soviètica des de 1919 (a la plaça gran de Donetsk, sota una estàtua immensa  de Lenin, hom pot veure encara avui en les manifestacions l'"home soviètic") i un oest de clar gust i regust centreeuropeu fins a 1944 (Lviv és una deliciosa ciutat de l'antic imperi austrohongarès amb tots els caràcters centreeuropeus), s'ha convertit en una crisi geopolítica que pot transformar l'ordre polític europeu. Rússia va passar dels Tsars als Soviets sense una revolució liberal, burgesa i democràtica pel mig. No està en la base de la cultura política russa els lideratges amb frens i contrapesos. La popularitat de Vladimir Putin està més alta que mai (75% d'acceptació) i el seu següent pas és del tot imprevisible. Un dia pressiona amb la mobilització de tropes a la frontera est d'Ucraïna amb Rússia però ara el veritable joc està en reactivar el conflicte de Transnístria, a Moldàvia (on les enquestes diuen que els prorussos poden guanyar les eleccions de finals d'any), i la idea d'un corredor "humanitari" (quina ironia) entre Transnístria i Crimea que faria caure Odesa sota la influència russa. Fins avui, la resposta occidental ha estat més que tèbia, intranscendent. No cal oblidar la potent agenda paral·lela d'interessos i comerç entre Alemanya i Rússia i no cal oblidar que el final del segon mandat del president Obama es basa, en bona mesura, en una sortida airosa del programa de capacitació nuclear d'Iran i de l'equilibri penós de Síria (ja són més de 130 mil morts). Obama sap que en ambdós casos el seu èxit està en mans de Putin. Rússia torna amb l'ànima sincera i poc amarada de valors democràtics que és tributaria de la seva història. Pensem com ens hi volem relacionar.    

17 de març 2014

Fa anys


 
11 de març. Fa deu anys dels atemptats terroristes de Madrid. Recordo que era el dijous de l'última setmana de la meva primera campanya electoral com a diputat. La notícia me la va donar la Susanna Quintana, altíssima diligència, que, al minut, em va treure la son. Aclaparament total. A quarts de deu del matí em va trucar un amic i periodista de nom Carles Puigdemont que en aquell moment no estava en el món de la política i era un discret i afilat assessor de la campanya. Em va dir: "no és ETA, és terrorisme de base islamista radical". Així va ser al final, però això no es va veure clar fins el divendres a la tarda i el dissabte. En Carles en aquells moments ja llegia molta premsa internacional per internet i tenia les seves fonts. Una confusió immensa es respirava en aquelles hores. Una senadora d'Almeria amiga de Àngel Acebes, en aquell moment ministre de l'Interior, m'anava informant en temps real del desconcert a la Moncloa i a Interior. El dissabte 13 a la tarda ens vam constituir en gabinet d’avaluació de l'impacte de l'atemptat en les eleccions del dia desprès. Al final vam quedar sols en Josep López de Lerma, home clau en el meu accés a la vida parlamentària, i jo. Vam obrir la televisió i vam veure la intervenció de Rubalcaba, aquella de "el gobierno tiene todo nuestro apoyo... y este país no se merece un gobierno que le miente". En Josep va dir: "el PP acaba de perdre les eleccions. Aquest home, t'abraça, et passa una fulla d'afaitar per l'esquena, et desangra i no te n’assabentes. "Estilista fino". Vam anar a dormir. Diumenge la votació, el PSOE va guanyar les eleccions a les urnes i jo vaig ser elegit diputat al Congrés per Girona, ara fa deu anys justos. S'ha commemorat l'11 de març. Ningú ha volgut recordar, ni l'interessat, l'arribada de Zapatero a la Moncloa.

13 de març. Aprovació definitiva de la llei del servei exterior al Congrés. Em toca intervenir en nom del grup en el punt final d'una llei que ha tingut fins a 38 avantprojectes. El ministre Margallo ha tingut l’audàcia de treure un informe cada cop que la llei feia un nou pas. Aquest cop ens ha entregat una joia apocalíptica que diu que una Catalunya independent perdria un 20% del seu PIB. Portem dos anys amb la reivindicació majoritària del poble i del parlament en totes les portades dels diaris d'arreu del món. I en aquest temps, les exportacions han crescut, les inversions internacionals s'han incrementat, el turisme ha batut rècords històrics i aquesta setmana la Comissió Europea ha decidit nomenar Barcelona com a capital europea de la Innovació. Des de la tribuna em quedo descansat desprès de llegir de bon mati l'informe. Dic que com al Regne Unit té ministres per Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord, el Govern espanyol té un ministre per Catalunya, de forma obsessiva i ridícula, el ministre Margallo. La llei és aprovada nomès amb els vots del PP. Una llei plena de prevencions cap a l’acció exterior del Govern de la Generalitat. No nomès, ni principalment, pel que diuen els articles de la llei.

14 de març. Dinar a Barcelona, invitat per David Grebler, amb l'amic Shlomo Ben Ami, polític, diplomàtic i escriptor israelià de primer ordre. Ara resident a Madrid i viatger infatigable. Es va enfrontar en les primàries del partit laborista amb Shimon Peres i va perdre. Desprès va iniciar una nova vida. Home clau i discret en processos de mediació. El que de bo succeeix a Colòmbia no es aliè a ell. El trobo més escèptic sobre el conflicte Israel-Palestina i més crític amb els palestins, ell que sempre ha estat un colom envoltat de falcons. Notes: Iran és el gran oponent del món àrab, els pobles que van perdre desprès de les fronteres artificials de la descolonització ara tornen i comencen a guanyar (kurds, xiïtes....), Egipte ha posat el seu futur en mans de Rússia i s'ha allunyat dels Estats Units....

15 de març. Avui fa 75 anys que Carles Rahola i Llorens va ser afusellat per catalanista i fidel a les institucions de la Generalitat. Senzill i sentit record i homenatge als jardins de la Infància de Girona. Lectura de l'article "Refugis i jardins" a l’Autonomista publicat el 8 de febrer i que segurament fou el fet que li va costar la vida. Un article per rellegir i tenir ben present. Carles Rahola va ser afusellat el dia que el meu pare complia 5 anys, tot és tan recent. Una bona noticia: l'Ajuntament de Girona es farà càrrec de l’ordenació i estudi dels arxius encara a casa dels Rahola. Vivíssima intervenció de la neta dels Rahola, Rosa Ros i Rahola: "vam decidir viure en una altra ciutat, en un indret que no ens recordes l’assassinat però tampoc els que ens giraven la cara i ens negaven el pa i la sal". Avui, hi ha una generació que vol reparar aquella ignomínia. Els fills, ja grans, de la generació derrotada. Els fills que són pare d'uns nous fills sense temences ni pors, imparables.

Fa 80 anys. 15 de març, avui el meu pare, en Cinto Xuclà i Pascual celebra el seu 80è aniversari. Dinar familiar a Can Xabanet de Banyoles. Ha arribat la primavera, l'estany lluu en un dia radiant, la bondat entre per la llum de les finestres. Els cors durs s'estoven amb els anys i amb la capacitat de treure’s les pors i els dubtes dels fills d'un segle XX que no va ser gens fàcil. Una felicitat tranquil·la, de la Catalunya Vella.

16 de març. Avui Crimea celebra un referèndum amb dues preguntes que no reconeix bona part de la comunitat internacional. Ucraïna, terreny delicadíssim del joc de zones d’influència entre Occidents (lent de reflexes) i Rússia (que torna neoimperial). Si res s'espatlla, la setmana que ve els hi escriure aquesta crònica setmanal des d’Ucraïna.

 

10 de març 2014

Quadern de París

Un calendari aproximat. Hem escoltat fa tot just dos dies una frase col·losal i frontal de la líder del neoespanyolisme, Rosa Díez: "se tiene que evitar de todas las formas que el gobierno catalán ponga las urnas en la calle". Aquest tipus de sentències són les que provoquen perplexitat en el món civilitzat. La serenitat i la persistència del moviment popular a favor del dret a decidir comença a captar l'atenció del món. L'estiu el Parlament de Catalunya aprovarà una llei de consultes no vinculats emparada en l'Estatut d'Autonomia. S'haurà creat una administració electoral catalana basada en les competències previstes per l'Estatut i la llei. El president de la Generalitat firmarà el decret de convocatòria de la consulta. Aleshores, què farà el govern espanyol i els acòlits de Rosa Díez: anar a rebentar les urnes transparents a cop de martell? Aquesta setmana passada n'he parlat amb JP. Li dic: "a partir de setembre entrarem en una navegació accelerada, com els ràpids de la comarca de la Noguera". 

Una batalla de poder. El PP espanyol va anar al Congrés del PP europeu amb la intenció de recollir un bon grapat de poder. Fins i tot no descartava presentar un candidat d'última hora a president de la Comissió Europea. Ara que ja hi ha candidat, l'incombustible luxemburguès Jean-Claude Junker, quina serà la compensació pel PP espanyol? Escenari d'alta expectativa: la presidència de l'eurogrup per Luis de Guindos (que ha dit molt, potser massa, que ho vol) i una vicepresdència pel comissari espanyol. Escenari de mínims: el comissari d'agricultura postnegociació de la PAC. En aquest marc, s'ha allargat la remodelació del govern espanyol. I no es pot descartar que encara s'allargui fins a l'octubre, quan neixi la nova comissió.

Montenegro. L'OTAN només té un tros de front de mar en tota la rivera nord del Mediterrani que no forma part de l'aliança militar. Es tracta de Montenegro, la resta, des de Gibraltar fins als confins de Turquia està integrada a l'aliança. Montenegro hauria de rebre la invitació per entrar a l'OTAN en la cimera anual de caps d'Estat i de Govern que se celebra a Gal·les el mes de setembre. Millor que l'OTAN vagi ràpid i agafi aquesta finestra d'oportunitat perquè Rússia torna amb força en la política de veïnatge oriental i en els Balcans. Sèrbia, que celebra eleccions parlamentàries el diumenge 16 de març, cada cop té més dubtes sobre els beneficis de la seva integració a la UE. Si Montenegro entra a l'OTAN aquest any, entrarà a la UE el 2018 o el 2020. Esperem que trobin una UE més refeta.
Un sopar a parís. Aquesta setmana passada he dedicat hores i energia al Consell d'Europa i he notat l'alè de les hostilitats entre Rússia i Ucraïna. Dimecres m'assabento gràcies a la Marisé Olivé, l'eficient delegada del Govern català a França i Suïssa, que Jordi Pujol està a París. Sopem els tres. Quan es parla sense pressa i a uns mil quilòmetres de casa, tot rutlla en un clima molt positiu i animat. Gran dimensió política i humana d'un home actiu i molt conscient als seus 83 anys.
Anotacions al bloc. Quan torno caminant, en una nit quasi primaveral, al meu hotel penso que jo vinc d'aquest món. Què és el que m'ha marcat i format i que, és clar, em sento tributari de Jordi Pujol. De Pujol i no pas de Pasqual Maragall o Ernest Lluch.
Donar comptes. Aquesta setmana he registrat 69 preguntes parlamentàries perquè el govern espanyol doni compte del nivell real de compliment d'allò pressupostat per l'any 2013 a les Comarques Gironines. Sempre tenim uns grans debats i unes acurades valoracions quan es presenta el projecte de Pressupostos per l'any següent. Però a un govern se l'ha de controlar també pel que realment fa. L'experiència dels anys passats és desoladora. Execució del pressupost de l'Estat a Catalunya el 2012: un 42% del pressupostat. Grau de compliment a Madrid: un 111%. No calen més paraules.
La comunitat jueva i Girona. He rebut diversos correus i trucades d'amics jueus que han conegut la notícia de les últimes descobertes arqueològiques al Call jueu de Girona, on ara ja podem afirmar que hi va haver una sinagoga. Un correu d'Israel, un missatge des de Suïssa, la recent visita de l'ambaixador. Girona, juntament amb Besalú, ja forma part de la ruta del potent turisme jueu a Europa. Hem de mirar que sigui molt més que turisme. De fet, el poble jueu té una curiositat viva, i sense prejudicis, pel poble català. Els ho puc ben assegurar.

03 de març 2014

Un plató de televisió i els tàrtars a la Costa Brava

APUNTS DEL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL. L'any 1985, el president Felipe González es va inventar un debat anual de política general anomenat "Debate del Estado de la Nación". Podríem dir que fou la primera creació política per la societat mediàtica, abans de la proliferació de televisions i les xarxes socials. La primera aposta per un gran plató de televisió on es discuteixen assumptes en profunditat però on la posada en escena, i el que el president Barack Obama en diu "el trasllat del llenguatge esportiu al llenguatge de la crònica política", està a l'orde del dial. Crec que aquest any el debat ha tingut millor nivell i cobertura que en anys anteriors. Alguns apunts a retenir. Rubalcaba està de ple en campanya i no li ha passat pel cap retirar-se, està guerrer per guanyar la confiança dels seus per incompareixença d'oponents (tot canvia molt ràpid, és clar, i el resultat de les europees serà rellevant). Rosa Díez, aquesta senyora amb naturalesa d'anguila, amb llengua iconoclasta i vida plàcida, comença a posar nerviós el PP i les contestes contundents de Rajoy deixen entreveure un nerviosisme que se situa molt en la disputa pels vots de Madrid i la seva zona d'influència (el gran Madrid que es menja les Castelles). Rajoy fou molt contundent sobre el dret a decidir de Catalunya, però és aquella mena de retòrica que se'n va per l'aigüera amb poques hores (ara, alguns diuen que la porta està oberta al diàleg per la referència a una possible reforma de la Constitució. Jo crec que tot això és bromera per part seva. L'hora de trobar el punt just, molt difícil pel Govern espanyol, serà a partir de setembre d'aquest any). Els bascos van fent el seu camí, tenen pactada l'estabilitat amb el govern central i la revisió de la quota basca està més aprop que lluny. Els governants bascos per la definitiva cancel·lació d'ETA estan fent una feina no prou reconeguda, de moment. Algun dia es podrà explicar els acords d'octubre de 2011 amb el PSOE i el PNB com a negociadors silents (el millor de Zapatero no es pot explicar, perquè, de fet, no ho va fer ell).
EFECTES ESPECIALS. He escrit fa un moment que el debat de política general té un punt de posada en escena televisiva important. Des de l'escó que tinc assignat veig en diagonal, a dos metres, el cap de gabinet del president del Govern, tot un factotum que també és diputat. Porta el discurs llegit del matí i té assenyalats els moments que convé interrompre amb aplaudiments. Ho té perfectament marcat. Alguns altres diputats del PP, repartits per la bancada, n'estan al corrent i quan ell arranca, els altres el segueixen. Li molesta quan algun espontani aplaudeix fora de guió. Els nois del PP sempre han estat molt així de teatrals. No ho he vist en cap altre partit un discurs amb els aplaudiments assignats. No necessiten pas padrins.
GIRONA EN EL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL. En el debat de política general es voten resolucions sobre assumptes de política general al tercer i últim dia del debat. Cada grup parlamentari té el dret de presentar fins a 15 propostes de resolució. Només el meu grup parlamentari en presenta una sobre els deures pendents en obra pública de l'Estat a Catalunya que inclou, és clar, les obres pendents a Girona: N-II, traspàs de l'aeroport, millora substancial de l'Eix Pirinenc, que vol dir també collada de Tosses. Cap altre grup parlamentari ha presentat una resolució sobre obra pública a Catalunya i Girona. És l'hora de mullar-se. El final del procés: tots els grups hi voten a favor ?menys el PP (en contra, sense miraments ni esmena de substitució amb arguments alternatius) i els postcomunistes d'IU-ICV que voten abstenció perquè aquesta gent no està pas pel desdoblament de la N-II (que mirin el que fan els Verds alemanys per veure que no s'ha de confondre l'obra pública essencial amb la lluita contra la contaminació). El PSOE ens presenta una esmena per carregar-se el traspàs dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell a la Generalitat. Aquell traspàs que ja vam negociar amb Alfredo Pérez Rubalcaba el 2006 durant la tramitació de l'Estatut ("dadme la confianza, no pongamos nada en el Estatut y en tres meses os presento la ley de traspaso de los aeropuertos", encara ho esperem. Un home dedicat a la venda del que sigui, Rubalcaba-Fouché). Aleshores parlem amb els socialistes i els diem que quedaran molt malament votant en contra del que tot el territori dóna per bo. Un entregat diputat socialista Àlex Sáez ha de convèncer el portaveu de Foment del PSOE, Rafael Simancas, que pensa que es trenca Espanya per la unitat d'AENA en allò universal i creu que l'Eix Pirinenc ja és de la Generalitat (ja ens agradaria). Després, en l'últim moment, es desperten els del PP volent muntar el pànic entre les files socialistes. Foc d'encenalls. Quedem-nos en què per primer cop el PSOE ha votat a favor del traspàs de l'aeroport de Girona per ser gestionat des del territori. Després es desperta la diputada del PP per Girona que, a pilota passada, emet un comunicat amb més insults que conjuntives. Un zero a l'esquerra. Molt difícil tot això de l’aparell de l'Estat, tot molt conegut.
UCRAÏNA. Quedem-nos només amb la portada de la revista Time d'aquesta setmana: foto a tota pàgina de la plaça Maidan de Kíev i el titular: "This isn't over" (això no s'ha acabat). Els moviments per tenir la millor ascendència sobre Ucraïna seran intensos en els dies i mesos que vénen. Podem dir que si Rússia veu que pot tenir una influència raonable sobre tot l'Estat, respectarà la seva integritat. En cas contrari, si veu que se li escapa de les mans i un nou govern pot cancel·lar el conveni per la base militar de Sevastopol, pot trencar el país i convertir Crimea en un territori amic (Crimea va ser de la República Soviètica Rusda fins l'any 1954, quan va ser traslladada a la República Soviètica d'Ucrana en mostra d'amistat). Allí s'han guanyat guerres contra els Otomans, d'allí han estat desplaçats i repatriats molts tàrtars (el líder dels tàrtars estiueja a la Costa Brava, concretament a Sant Antoni de Calonge). Allí es lliurarà una guerra diplomàtica o tal vegada cruent en els propers dies. Cap dels gloriosos futuròlegs de prospectiva internacional ho havia previst. Així s’escriu la història.