17 de juliol 2010

Un debat inútil


Proposo la supressió del debat de política general que anualment se celebra al Congrés dels Diputats. Ho dic seriosament i ho vull argumentar. Aquesta setmana hem tornat a viure un debat de política general que l’any 1985 es va inventar el president d’aleshores, Felipe González, i que durant molts anys ha tingut sentit però que ara ha deixat de tenir-lo, és un diàleg de sords i una olla de grills que desprestigia la feina que durant tot l’any es realitza al parlament.
Durant molts anys, en aquest debat el president del govern, els ministres, els portaveus dels diferents grups...hi anaven amb les carpetes plenes de fitxes amb dades i més dades i es produïa un veritable repàs general de l’acció del govern. Era en l’era anterior a la societat de les imatges, les declaracions en vint segons, les enquestes per saber qui “ha guanyat” el debat.
El president Obama ha escrit unes reflexions molt interessants a la premsa nord-americana en les que sosté que cada cop més la crònica política té un llenguatge i un patró d’explicació més semblant a la crònica d’esports. Guanyadors, perdedors, minuts dedicats a cada tema...els focus, el moment, la frase prefabricada, la rèplica ja escrita...un bucle neuròtic i incomprensible que res té a veure amb “parlamentar”, escoltar, argumentar...els asseguro que això no és el millor parlamentarisme (fer lleis, controlar el govern, proposar iniciatives).
En els últims quinze dies he viscut aquest debat de política general i uns debats molt interessants amb tots els ministres del govern. Un cop finalitzada la presidència semestral de la Unió Europea, tots i cadascun dels ministres han vingut a la Comissió Congrés-Senat per la Unió Europea a fer balanç de la feina realitzada pel seu departament ministerial durant el sis mesos de presidència de la Unió. Hores d’escrutini, de balanç, de debat, de propostes...amb dades, sense la pressió del minut mediàtic... parlamentarisme de qualitat. És clar que això requereix de parlamentaris especialitzats en la matèria i en política europea i tres quarts del mateix pels periodistes. Dos debats com la nit i el dia. Ja m’agradaria que cada any els ministres fessin el seu debat sectorial de “política general”.
Aquest any, el diari de Madrid que passa com el més seriós i el de referència fora de les fronteres hispàniques ha publicat una columna a les pàgines de política per informar sobre els vestits escollits pel debat, les corbates...i les mitges d’alguna líder...tot això no té res a veure amb la política...i els suggereixo que no s’abonin a aquest circ. Aniria molt millor que el president del Govern periòdicament estigués sotmès a interpel·lacions (debats de tres quarts d’hora entre el torn de l’interpel·lant i el del govern, la rèplica i la dúplica) per respondre a temes concrets (sentència de l’Estatut, atur, mesures de recuperació econòmica... tema a tema, cas a cas). Això de convertir el parlament en un plató televisiu...no m’agrada.

Estatut i socialisme: jugar al límit


El 28 de juny es va fer públic ell fallo de l’Estatut i el 10 de juliol la sentència de l’Estatut. Després de quatre anys. A comptats mesos de les eleccions catalanes, a un dia per la gran manifestació, històrica, de rebuig i repulsa a la sentència.
Existeix un Madrid polític molt pràctic que fa temps que juga amb una Catalunya política dèbil i desorientada, en la seva expressió governamental. Només d’aquí a un temps llarg podré ser més explícit en el que escriuré: el govern va estar darrera de la idea que la sentència sortís abans de les eleccions catalanes per remoure les aigües de la política catalana, per fer que cada partit s’hagués de posicionar ràpidament. Aquesta va ser una decisió presa molt directament en la tercera persona del plural del poder del govern central. Li agrada jugar al límit. Temeràriament. Per això hem arribat fins aquí.
D’aquesta decisió tectònica, n’han sortit dues ànimes del socialisme. La que ha rebutjat la sentència – el president Montilla del dia 28 de juny en la seva declaració institucional- i la que ha dit que la sentència estava bé i que calia anar endavant –la ministra Chacón i el president Zapatero, en aquest ordre cronològic i coordinat. Montilla va tenir una primera sortida de repulsa pensant en com acabar dignament la legislatura i en alguna línea en els llibres d’història però pensant sobretot en com salvar el tripartit fins a l’últim dia, fins al novembre. Els altres socialistes – Zapatero: “Objetivo cumplido”- son els que han guanyat. I ara el socialisme català passa per la via estreta dissenyada des del socialisme de la seu del carrer Ferraz. Res de nou després de trenta anys. La ferida sagna tant que els estreteges del socialisme de Madrid han decidit prendre part en la partida, a la seva manera. Res de nou després de trenta anys.
El 30 de juny en la recepció del consolat dels Estats Units a Barcelona en motiu de la festa nacional del 4 de juliol, se’m va acostar un dels més entusiastes defensors i teòrics dels dos tripartits, avui còmodament instal·lat en un càrrec institucional de mandat llarg i em va dir: “Jordi, quin gran discurs del president. Això va en serio. D’aquí a pocs dies el PSC farà el pas i formarà grup parlamentari propi al Congrés”. L’hamburguesa era bona i el veure refrescant i això em va permetre evitar pixar-me de riure. Al president Montilla li han fet una mala passada els seus propis companys de partit. Els d’allí i ara els d’aquí que han abraçat l’estratègia del socialisme espanyol (declaració institucional molt lleugera per aplaudir un Zapatero que trobarà remei al que ell mateix ha precipitat). Sí, Moncloa ha precipitat la sentència perquè no ha posat interès en renovar els magistrats del Tribunal Constitucional fora de mandat i perquè algun dia explicaré la intrahistòria d’aquesta jugada per remoure les aigües de la política catalana (hi ha uns capitans socialistes que volen ser PSOE “sense manies”). Aquest mateix president puja aquesta setmana a la tribuna del Congrés per dir amb el seu millor somriure: “Jo no tinc res a veure amb la sentència del Tribunal Constitucional”. Un relativisme i un tactisme que ens arrossega al nihilisme polític...lluny, ben lluny d’aquesta manera de fer política. Se’l creuen? Jo no. Amb coneixement de causa.

04 de juliol 2010

I ara, una gran set de futur...




Ha arribat el dia. De fet, només hi ha una fallo del recurs del Partit Popular contra l’Estatut. La sentència no la coneixerem fins al dia 12 de juliol i tindrà més de mil pàgines. Però tothom ja ha opinat, amb encert o amb una flamarada inconsistent i contradictòria. Hi ha exemples per als dos casos que ara veurem. En 31 anys de sistema democràtic, aquesta és la primera sentència del Tribunal Constitucional que es pronúncia i retalla (més que retallarà quan coneguem els fonaments de la part interpretativa) una llei orgànica referendada pel poble. Aquest és un fet nou i rellevant. Aquest és un fet que tindrà una forta reverberació en la política catalana i en la política espanyola. I en les mútuament desenganyades relacions entre Catalunya i Espanya.



Quina resposta donar? De tot el què s’ha dit aquests dies, segurament les paraules de l’Abat de Montserrat (qui pensa de mil anys en mil anys sol veure-hi més clar) el gironí Josep Maria Soler, és de les més encertades des dels cànons de l’església però amb una lectura vàlida per a molts: “Tenint present que l’Estatut va ser aprovat en referèndum pels ciutadans com a expressió de la seva voluntat d’autogovern després que s’hagués pactat el text entre el Parlament i les Corts Generals, s’ha de dir que la sentència no respecta tots els drets que el Magisteri de l’Església reconeix als pobles que són una nació” I afegeix: “No podem canviar la sentència però serà necessari continuar treballant amb mitjans democràtics i èticament correctes per aconseguir els drets que tenim com a poble”. Em trec el barret.



Un exemple, ara, de resposta que ha entrat en contradicció en hores. Dilluns hi havia nervis a tot arreu però especialment a les files del socialisme català. Era el moment de mostrar un socialisme català nacionalista (contradicció en els termes en les últims tres dècades). Però era un govern que s’havia de mostrar “nacionalista” si el que s’acabava d’afaitar era el concepte de nació. Sobrevolava el Palau de la Generalitat el mateix neguit i complexa que va portar Lluís Companys a dir el Sis d’Octubre: “Ara ja ningú qüestionarà que sóc nacionalista”. I el president José Montilla va sortir a les vuit del vespre a expressar la seva indignació i a cridar des del govern a la manifestació (fet inaudit en tres dècades d’autogovern) per dir tot seguit que s’havia salvat el 95% de l’Estatut i que començaria una negociació política amb el president Zapatero (sí, el mateix personatge que es manté en el centre de l’escena de l’Estatut en els últims vuit anys) per recuperar l’autogovern retallat. Sí, Montilla expressava la seva indignació (alimentava la irritació i salvava un mes més de tripartit) alhora que posava el socialisme espanyol en una situació impossible de donar satisfacció. Dos dies després sortia a escena la ministra Carme Chacón per mostrar-se satisfeta amb la sentència de l’Estatut. Montilla desautoritzat, el socialisme en contradicció. Dijous sortia, finalment, Zapatero per afirmar: “Aconseguit l’objectiu”, frase ambivalent, enigmàtica i inquietant. Divendres el govern volia començar a negociar una reforma del Poder Judicial per donar “autogovern” a Catalunya. Els que coneixem la política de Madrid, aquest anunci no ens pot provocar res més que hilaritat. Operació maquillatge del gruixut. L’anterior legislatura el Govern va deixar morir una proposició de llei per adaptar el Poder Judicial a l’Estat autonòmic. Arribar a misses dites i amb pirotècnica intenció. A Montilla li hauria anat molt millor des del primer dia dir el que va dir la ministra Chacón (que és el que realment pensa). El tripartit li hauria durat un mes menys però la coherència discursiva hauria resistit davant el judici dels llibres d’història. Els socis del tripartit li seran igualment deslleials i incòmodes en aquest assumpte i Montilla es veurà arrossegat a la manifestació del 10 de juliol sense convicció ni un entorn amic i còmplice.



(Un parèntesi de bona font: s’ha fet tant malament tot el judici de l’Estatut que fins hi tot han filtrat un esborrany de la sentència a El Periódico (que la va publicar el divendres). El resultat és l’obertura d’una investigació interna que s’ha encarregat al magistrat Pérez-Tremps). Continua la novel·la dels deu negrets, amb vuit a punt de ser liquidats després d’haver fet la feina i un actor secundari que reapareix en aquest capítol al cap de quatre anys).



Dimecres a la tarda, al pont aeri, vaig volar amb en Miquel Roca. Aquell dia havia publicat un article a La Vanguardia en el que amb formes suaus i idees fortes, donava per trencat el pacte constitucional en allò referent a la “qüestió territorial”. “Jordi, no cal que entrem en aquest o aquell article tocat pel Tribunal Constitucional, no cal que entrem en detalls. Això és un desastre i un acte d’incomprensió cap a tants que hem intentat millorar les coses. És Espanya que té un problema, no pas Catalunya”. Sí, certament, el cansament és recíproc i ens trobem en un territori desconegut. A tothom qui el vol escoltar, Jordi Pujol ho explica així: “Salvador Espriu i Vicens Vives han fracassat. M’explico: ni els ponts del diàleg i l’entesa dels versos d’Espriu ni el programa de modernització econòmica de Vicens Vives en el seu llibre Notícia de Catalunya han aconseguit ser ben acollits per l’Espanya central de matriu castellana. Hem fracassat en aquest intent i tampoc hi ha una majoria clara independentista. Estem en un terreny intermedi en el que haurem de saber tirar endavant”. Sí, Madrid s’ha reafirmat més parisenca que mai, una gran capital d’una Espanya a la francesa i un crit d’anivellació dels poders territorials (la patètica clàusula Camps que ja volen posar en funcionament). Avui el jacobinisme final d’Azaña i la visió d’unitarisme de José Antonio es retroben, es reconeixen, es perdonen i descobreixen el molt que comparteixen (en bona mesura els uneix la insuportable excepció catalana). On és el polític, l’intel·lectual, l’home lúcid de Castella que ha sortit en defensa d’una comprensiva sortida del procés de l’Estatut? Fa temps que els pocs que van sostenir aquesta causa (potser només pel vol curt d’arribar al poder com uns murris) l’han deixat caure per la pendent de “ja és hora que algú purgui les pretensions dels catalans”. I aquí estem, es van separant emocionalment les plaques tectòniques que unien un projecte polític compartit entre Catalunya i la resta d’Espanya... es van separant imperceptiblement... sense un gran terrabastall... però sense cap ganes ni esforç per refer la ferida infringida, la humiliació que els catalans solem gruar en silenci i lentitud... aquí estem, entre en fracàs dels mots de Salvador Espriu i un nou territori en el que haurem de construir, ben aviat, un nou futur d’autoestima i anar per feina, per sortir del pou, per tornar a ser i ser sense mirar de reüll a Madrid. En la hipermodernitat i en la societat líquida, la memòria és dèbil... però la set de futur immensa. Aquesta set i aquest estiu que hem de passar...