Dinàmic debat català a Madrid. He acabat la setmana política a
Madrid el divendres amb un debat a la Universitat Carlos III a Getafe sobre el
moviment sobiranista català. Un públic molt nombrós de joves estudiants de
dret, ciències polítiques i altres matèries. El debat ha anat bé,
majoritàriament constructiu. A la taula: Enric Juliana, Albert Rivera, Juan
Fernando López Aguilar, el nou president del Centre Català de Negocis, Ester
Capella, senadora, i jo mateix. Albert Rivera està poc vitaminat, el dia del
llançament del seu partit a nivell de tot l’Estat han aparegut informacions
sobre un presumpte ús irregular dels fons de la fundació del seu partit. Joan Fernando
López Aguilar, a vegades tan brillant i obert de mires, en aquesta ocasió està
especialment agre i negatiu. Ells dos només invoquen la Constitució i les
lleis. Jo intento explicar que no poden tancar els ulls al que represento com a
electe: un ampli espectre de classes mitges catalanes que durant vint-i-cinc
anys s’havien adherit a la idea del reconeixement del fet nacional català
dintre de l’Estat espanyol s’han cansat de la frustració d’aquesta via i han
sortit en tromba a capgirar l’agenda clàssica dels partits polítics catalans
empenyent per una consulta i acaronant la idea d’una Catalunya sobirana.
Aquesta força s’ha de canalitzar políticament? Sí. El govern del PP ja té
decidit el seu paper: no moure ni un paper i esperar que aquesta energia s’estavelli
contra el mur de la superioritat de l’Estat espanyol. Aposta molt de l’estil
Rajoy –així ha guanyat els seus congressos i ha fet caure els seus oponents-
però d’un perill evident en unes democràcies globalitzades que es miren. Rajoy
creu que no té cost que “el cas català” salti a l’escena internacional perquè
en les relacions entre Estats ningú apostarà per reconèixer el capteniment dels
catalans manifestat en algun tipus de cita a les urnes. Jo no n’estic tant
segur. Molts ambaixadors pregunten i envien informes, molts somriuen per dintre
davant la miopia política de la cort de mandarins que envolten el president del
Govern espanyol. Algun dia ho podrem explicar tot. M’han convocat a una taula
rodona el dia 30 d’octubre a la Universitat de Salamanca per tractar de les
pacífiques i democràtiques demandes de la majoria del poble català d’exercir el
dret a decidir. Ponents: José Bono, Albert Rivera, Santiago Abascal (ex-PP
fundador del nou partit d’extrema dreta de Vidal-Quadras) i jo mateix. Espero tornar
viu i íntegra a casa.
Més AVE. De la lectura del projecte de Pressupostos Generals
de l’Estat per 2014 he tret una dada pròpia de l’època de quan les
infraestructures eren una gran bacanal de negoci i inauguracions: per l’any
2014 l’Estat espanyol es disposa a gastar 8.700 milions d’euros en obres del
tren d’alta velocitat. Una quantitat immensa, que s’apropa al deute total que
l’Estat té amb Catalunya. D’aquests 8.700 milions només 467 es dedicaran a
l’Eix Mediterrani, zona de la península que acull el 50% de la producció del
PIB espanyol. La resta cap a Galícia, la terra del president del govern i de la
ministra de Foment. Jo no tinc res contra els gallecs, però sempre, i més en
temps de vaques magres, és indispensable estudiar el cost/benefici de qualsevol
obra pública. Un quilòmetre d’AVE costa 18 milions d’euros de mitjana. I el seu
manteniment anual supera els 8.000 euros.
Deliberació. Una paraula estretament vinculada amb la democràcia
és la paraula deliberació. Aquest dimarts passat vam tenir al Congrés dels
Diputats el debat de les esmenes de totalitat a la llei espanyola del servei
exterior (la primera llei de l’acció exterior i les relacions democràtiques en
35 anys). De forma quasi inevitable en el seu quefer, el ministre Margallo va
derivar el debat en el moment polític actual que viu el debat sobre la
sobirania a Catalunya. El ministre d’Exteriors va reclamar el dret a saber per
què els ciutadans “no estiguin enganyats”. És el primer cop que veig un membre
del govern central entrant en el debat de fons, sense negar la major. Han
intentat cancel·lar la qüestió catalana de mil maneres –algunes des de les
clavegueres- durant els últims dos anys. Com que el debat perviu, més candent
que mai, alguns ja entren en la fase de l’argumentació, encara que sigui el que
jo pugui considerar el debat de la por. Un recent argumentari intern del PP
recomana als seus quadres començar a parlar de pensions....parlem-ne!
“Viva Espanya”, va dir. L’exercici eficient de la política, perquè sigui útil i de profit, requereix
d’altes dosis de cap fred, estratègia, capacitat d’empatia, capacitat de lligar
caps i, al final, un punt de fortuna. Però també hi ha moments perquè aflorin
glopades denses d’història, conviccions....que remouen les entranyes en el
moment menys pensat. Dimarts vam discutir i votar les emenes a la totalitat a
la llei espanyola del servei exterior. Els portaveus vam anar fixant posició.
El diputat del grup mixt Alfred Bosch d’ERC puja a la tribuna per utilitzar els
seus tres minuts (perquè s’ha de dividir el temps amb l’ampli nombre de
diputats del grup mixt). I en un moment de la seva intervenció recorda que tal
dia que aquell (15 d’octubre) de fa 73 anys va ser assassinat el president
Lluís Companys i demana uns segons de silenci pel seu record. Cadascú utilitza
el seu temps a la tribuna com vol. Diputats del PP remuguen durant aquells
segons eterns. I de les files del PP, banda de la muntanya, un diputat madur
del PP, pèl tenyit, cara de tenir ganes de fer amb els catalans el mateix que
van fer el seu pare i els seus oncles, crida: “Viva Espanya”. Aquest cretí o és un gran ignorant amb ganes
o és un gran falangista nostàlgic que avala amb el seu crit l’assassinat d’un
president democràtic extradit a l’Espanya de Franco pels nazis que el van
apressar a França. Tinc la gran sort de tenir en l’assemblea parlamentària del
Consell d’Europa una reunió de parlamentaris on trobo brillants exponents de la
dreta democràtica europea que em fan reafirmar en la convicció que al PP encara
hi ha elements franquistes que la fan estranya als estàndards democràtics. A un
diputat del PSC li repugna tant com a mi aquesta reacció. A un votant del PSC se li posen els pèls de
punta quan veu alguns subjectes a la manifestació del 12 d’octubre. Potser el
que falta és una idea clara i inclusiva d’Espanya. Quan la dreta es fa seva la
idea d’Espanya, el mateix estat se’n va pel pedregar.