Ryszard Kapuscinski va escriure un llibre amb el títol “La guerra del futbol”, on feia referència a altres conflictes, africans, atàvics, sanguinaris. Però els aires de la tardor incipient porten una altra guerra del futbol a Madrid, on el més important no és el futbol sinó els mitjans de comunicació i la creació d’estats d’opinió en vistes a les eleccions generals que venen. Aquest és el “foc amic” entre les files socialistes que provoca un calfred quan s’observa amb tota la seva dimensió. Una guerra molt més sofisticada i silenciosa que el soroll mediterrani, una mica impostat, de la política catalana d’aquesta setmana, per exemple.
A veure si em sé explicar de forma lineal. Tradicionalment el diari de referència de l’esquerra espanyola ha estat “El País”. La relació entre Felipe González i Jesús de Polanco era sinal.legmàtica i equilibrada. Junts van crear un espai ideològic i polític amb una notable projecció a la societat. Estigués el socialisme felipista al poder o a l’oposició. De socialistes dels d’abans que encara manen avui n’hi ha. Al Parlament, al ministeri de l’Interior... Un d’ells sosté: “No sé què ens passa. Més del 80% del que feia el govern socialista d’abans tenia inspiració en la línia editorial de El País i el diari sempre savia amb qui havia d’estar quan s’acostaven les hores decisives, les hores dels vots”.
Però els temps han canviat. José Luís Rodríguez-Zapatero va arribar a la Moncloa a la primera per la força dels vots, que és el que compta, i de tantes altres coses. Des del començament del seu mandat va sostenir que un partit, el seu, no podia descansar tant en un grup de comunicació, Prisa. Segurament recordava que Prisa va fer costat a la candidatura de José Bono a la secretaria general del PSOE fins molts pocs dies abans d’aquell 22 de juliol de 2000 en què va ser elegit contra pronòstic (González i Joaquín Almúnia van votar Bono...) al capdavant del partit socialista.
Amb l’arribada al poder, va nomenar un periodista que provenia de El País i que havia estat a la redacció de Catalunya, Manuel Barroso, com a Secretari d’Estat de Comunicació. Lloc poderós i influent – que són dues coses diferents. Barroso no va voler estar gaire temps al càrrec, no més d’un any i mig. Va presentar la renuncia “per motius personals”. Però en aquest any i mig va fer feina: va fer l’ampliació de televisions privades i va permetre la creació de La Sexta alhora que va repartir les llicències de la Televisió Digital Terrestre – poder del real en la societat de les televisions de plasma als trens regionals de Madrid!.
Va sortir del Govern i es fa ver càrrec de la direcció de La Casa de América – una canongia que és l’arcàdia del soft power madrileny. Però des d’allí va continuar operant. La Sexta està participada de forma rellevant pel grup MediaPro del català Jaume Roures. Jaume Roures no s’ha volgut quedar només amb una televisió: ha volgut llençar al mercat un nou diari: El Público.
La doctrina dels teòrics de la Moncloa és que El País és un diari “massa intel·lectual, massa felipista i massa crític amb l’executiu socialista”. I, a més, creuen que massa “ideològic i socialista hard”, Déu n’hi do! L’airet del poder que puja des de la Casa Amèrica per Cibeles i la Gran Via veurà el proper dimecres 26 de setembre la festa de presentació de el nou diari El Público. Els neosocialistes monclovitas i postfelipistes es barallen per tenir una invitació per anar a la festa. Jo la tinc però prefereixo anar a la recepció de l’ambaixada d’Alemanya i mai m’he dedicat a la revenda d’invitacions. El País contra El Público. El vell felipisme periintel.lectual a punt del xoc de trens contra El Público més populista – pensin en El Periódico- i entregat a la Moncloa. S’acosten eleccions.
Dos elements més per completar el quadre. El Grup Prisa, editor de El País, és també el propietari de Sogecable, que reivindica els drets d’emissió dels partits de futbol de la Lliga espanyola. La Sexta i MediaPro també reivindiquen tenir els drets d’emissió dels partits de futbol de la Lliga espanyola. Aquesta és la guerra del futbol, que és la guerra dels mitjans criptosocialistes, que és la gran guerra per saber d’on sortiran els diners per pagar el nou projecte comunicatiu. Ni publicitat i l’euro de El País o el mig euro que costarà El Público (destinat a un públic de “sentiments progressistes” més tobets i zapateristes). No. Els diners surten dels drets d’emissió del futbol. I els despatxos del poder monclovita han jugat a la decantació cap a La Sexta. El socialisme felipista se sent ferit. I han decidit actuar.
Un cop mort Jesús de Polanco, el timoner de la línia editorial és José Luís Cebrián. A mesura que s’acosta el dia de la sortida de El Público i a mesura que veuen que la Moncloa juga a favor de la Sexta i contra els interessos de Sogecable, Cebrián i els seus han decidit disparar fort. El socialisme clàssic mira atònic l’ofensiva. Dimecres en un acte en el Círculo de Bellas Artes Felipe González va definir aquesta situació, a cinc mesos de les eleccions, com a “danys per foc amic”. Derrapant per les curves del poder.
A veure si em sé explicar de forma lineal. Tradicionalment el diari de referència de l’esquerra espanyola ha estat “El País”. La relació entre Felipe González i Jesús de Polanco era sinal.legmàtica i equilibrada. Junts van crear un espai ideològic i polític amb una notable projecció a la societat. Estigués el socialisme felipista al poder o a l’oposició. De socialistes dels d’abans que encara manen avui n’hi ha. Al Parlament, al ministeri de l’Interior... Un d’ells sosté: “No sé què ens passa. Més del 80% del que feia el govern socialista d’abans tenia inspiració en la línia editorial de El País i el diari sempre savia amb qui havia d’estar quan s’acostaven les hores decisives, les hores dels vots”.
Però els temps han canviat. José Luís Rodríguez-Zapatero va arribar a la Moncloa a la primera per la força dels vots, que és el que compta, i de tantes altres coses. Des del començament del seu mandat va sostenir que un partit, el seu, no podia descansar tant en un grup de comunicació, Prisa. Segurament recordava que Prisa va fer costat a la candidatura de José Bono a la secretaria general del PSOE fins molts pocs dies abans d’aquell 22 de juliol de 2000 en què va ser elegit contra pronòstic (González i Joaquín Almúnia van votar Bono...) al capdavant del partit socialista.
Amb l’arribada al poder, va nomenar un periodista que provenia de El País i que havia estat a la redacció de Catalunya, Manuel Barroso, com a Secretari d’Estat de Comunicació. Lloc poderós i influent – que són dues coses diferents. Barroso no va voler estar gaire temps al càrrec, no més d’un any i mig. Va presentar la renuncia “per motius personals”. Però en aquest any i mig va fer feina: va fer l’ampliació de televisions privades i va permetre la creació de La Sexta alhora que va repartir les llicències de la Televisió Digital Terrestre – poder del real en la societat de les televisions de plasma als trens regionals de Madrid!.
Va sortir del Govern i es fa ver càrrec de la direcció de La Casa de América – una canongia que és l’arcàdia del soft power madrileny. Però des d’allí va continuar operant. La Sexta està participada de forma rellevant pel grup MediaPro del català Jaume Roures. Jaume Roures no s’ha volgut quedar només amb una televisió: ha volgut llençar al mercat un nou diari: El Público.
La doctrina dels teòrics de la Moncloa és que El País és un diari “massa intel·lectual, massa felipista i massa crític amb l’executiu socialista”. I, a més, creuen que massa “ideològic i socialista hard”, Déu n’hi do! L’airet del poder que puja des de la Casa Amèrica per Cibeles i la Gran Via veurà el proper dimecres 26 de setembre la festa de presentació de el nou diari El Público. Els neosocialistes monclovitas i postfelipistes es barallen per tenir una invitació per anar a la festa. Jo la tinc però prefereixo anar a la recepció de l’ambaixada d’Alemanya i mai m’he dedicat a la revenda d’invitacions. El País contra El Público. El vell felipisme periintel.lectual a punt del xoc de trens contra El Público més populista – pensin en El Periódico- i entregat a la Moncloa. S’acosten eleccions.
Dos elements més per completar el quadre. El Grup Prisa, editor de El País, és també el propietari de Sogecable, que reivindica els drets d’emissió dels partits de futbol de la Lliga espanyola. La Sexta i MediaPro també reivindiquen tenir els drets d’emissió dels partits de futbol de la Lliga espanyola. Aquesta és la guerra del futbol, que és la guerra dels mitjans criptosocialistes, que és la gran guerra per saber d’on sortiran els diners per pagar el nou projecte comunicatiu. Ni publicitat i l’euro de El País o el mig euro que costarà El Público (destinat a un públic de “sentiments progressistes” més tobets i zapateristes). No. Els diners surten dels drets d’emissió del futbol. I els despatxos del poder monclovita han jugat a la decantació cap a La Sexta. El socialisme felipista se sent ferit. I han decidit actuar.
Un cop mort Jesús de Polanco, el timoner de la línia editorial és José Luís Cebrián. A mesura que s’acosta el dia de la sortida de El Público i a mesura que veuen que la Moncloa juga a favor de la Sexta i contra els interessos de Sogecable, Cebrián i els seus han decidit disparar fort. El socialisme clàssic mira atònic l’ofensiva. Dimecres en un acte en el Círculo de Bellas Artes Felipe González va definir aquesta situació, a cinc mesos de les eleccions, com a “danys per foc amic”. Derrapant per les curves del poder.