24 de setembre 2007

La guerra del futbol...i la temeritat


Ryszard Kapuscinski va escriure un llibre amb el títol “La guerra del futbol”, on feia referència a altres conflictes, africans, atàvics, sanguinaris. Però els aires de la tardor incipient porten una altra guerra del futbol a Madrid, on el més important no és el futbol sinó els mitjans de comunicació i la creació d’estats d’opinió en vistes a les eleccions generals que venen. Aquest és el “foc amic” entre les files socialistes que provoca un calfred quan s’observa amb tota la seva dimensió. Una guerra molt més sofisticada i silenciosa que el soroll mediterrani, una mica impostat, de la política catalana d’aquesta setmana, per exemple.

A veure si em sé explicar de forma lineal. Tradicionalment el diari de referència de l’esquerra espanyola ha estat “El País”. La relació entre Felipe González i Jesús de Polanco era sinal.legmàtica i equilibrada. Junts van crear un espai ideològic i polític amb una notable projecció a la societat. Estigués el socialisme felipista al poder o a l’oposició. De socialistes dels d’abans que encara manen avui n’hi ha. Al Parlament, al ministeri de l’Interior... Un d’ells sosté: “No sé què ens passa. Més del 80% del que feia el govern socialista d’abans tenia inspiració en la línia editorial de El País i el diari sempre savia amb qui havia d’estar quan s’acostaven les hores decisives, les hores dels vots”.

Però els temps han canviat. José Luís Rodríguez-Zapatero va arribar a la Moncloa a la primera per la força dels vots, que és el que compta, i de tantes altres coses. Des del començament del seu mandat va sostenir que un partit, el seu, no podia descansar tant en un grup de comunicació, Prisa. Segurament recordava que Prisa va fer costat a la candidatura de José Bono a la secretaria general del PSOE fins molts pocs dies abans d’aquell 22 de juliol de 2000 en què va ser elegit contra pronòstic (González i Joaquín Almúnia van votar Bono...) al capdavant del partit socialista.

Amb l’arribada al poder, va nomenar un periodista que provenia de El País i que havia estat a la redacció de Catalunya, Manuel Barroso, com a Secretari d’Estat de Comunicació. Lloc poderós i influent – que són dues coses diferents. Barroso no va voler estar gaire temps al càrrec, no més d’un any i mig. Va presentar la renuncia “per motius personals”. Però en aquest any i mig va fer feina: va fer l’ampliació de televisions privades i va permetre la creació de La Sexta alhora que va repartir les llicències de la Televisió Digital Terrestre – poder del real en la societat de les televisions de plasma als trens regionals de Madrid!.

Va sortir del Govern i es fa ver càrrec de la direcció de La Casa de América – una canongia que és l’arcàdia del soft power madrileny. Però des d’allí va continuar operant. La Sexta està participada de forma rellevant pel grup MediaPro del català Jaume Roures. Jaume Roures no s’ha volgut quedar només amb una televisió: ha volgut llençar al mercat un nou diari: El Público.

La doctrina dels teòrics de la Moncloa és que El País és un diari “massa intel·lectual, massa felipista i massa crític amb l’executiu socialista”. I, a més, creuen que massa “ideològic i socialista hard”, Déu n’hi do! L’airet del poder que puja des de la Casa Amèrica per Cibeles i la Gran Via veurà el proper dimecres 26 de setembre la festa de presentació de el nou diari El Público. Els neosocialistes monclovitas i postfelipistes es barallen per tenir una invitació per anar a la festa. Jo la tinc però prefereixo anar a la recepció de l’ambaixada d’Alemanya i mai m’he dedicat a la revenda d’invitacions. El País contra El Público. El vell felipisme periintel.lectual a punt del xoc de trens contra El Público més populista – pensin en El Periódico- i entregat a la Moncloa. S’acosten eleccions.

Dos elements més per completar el quadre. El Grup Prisa, editor de El País, és també el propietari de Sogecable, que reivindica els drets d’emissió dels partits de futbol de la Lliga espanyola. La Sexta i MediaPro també reivindiquen tenir els drets d’emissió dels partits de futbol de la Lliga espanyola. Aquesta és la guerra del futbol, que és la guerra dels mitjans criptosocialistes, que és la gran guerra per saber d’on sortiran els diners per pagar el nou projecte comunicatiu. Ni publicitat i l’euro de El País o el mig euro que costarà El Público (destinat a un públic de “sentiments progressistes” més tobets i zapateristes). No. Els diners surten dels drets d’emissió del futbol. I els despatxos del poder monclovita han jugat a la decantació cap a La Sexta. El socialisme felipista se sent ferit. I han decidit actuar.

Un cop mort Jesús de Polanco, el timoner de la línia editorial és José Luís Cebrián. A mesura que s’acosta el dia de la sortida de El Público i a mesura que veuen que la Moncloa juga a favor de la Sexta i contra els interessos de Sogecable, Cebrián i els seus han decidit disparar fort. El socialisme clàssic mira atònic l’ofensiva. Dimecres en un acte en el Círculo de Bellas Artes Felipe González va definir aquesta situació, a cinc mesos de les eleccions, com a “danys per foc amic”. Derrapant per les curves del poder.

16 de setembre 2007

Una remor profunda


Alguns cops he dit que la societat civil més organitzada i vinculada amb el món econòmic no acompanyava prou al món polític en les grans reivindicacions de país. M’autoesmeno. Durant la visita del Rei d'Espanya a la ciutat de Girona el dijous dia 13, el president de la Federació d’Organitzacions Empresarials de les Comarques Gironines, Joan Fausto Martí, va fer un discurs realista i, per tant, fonamentadament crític, molt crític, sobre el greu dèficit d’infrastructures a les comarques gironines que expressa un malestar molt profund, una remor intensa. Un discurs fet des de la independència de la societat civil que aplaudeixo i subscric. Llàstima que el president de la Generalitat, que va intervenir tot després, va fer com si sentís ploure i no es va moure ni un mil·límetre del discurs que portava escrit. El president actual de la Generalitat és un gran llegidor monòton de papers. No fets amb gaire gràcia ni nervi, per cert. Ara és un moment en que no podem defugir -partits polítics, societat civil- de la nostra responsabilitat i denunciar una situació desastrosa de les infrastructures a Catalunya, a tota ella, no només a l’àrea metropolitana. Tant és així que en l’última enquesta del CIS, el 52% dels enquestats reconeixia que l’Estat havia d’invertir més en obra pública a Catalunya. Fins i tot una majoria de ciutadans de l’Estat han superat el tòpic de la Catalunya “avara” i reconeixen que tenim problemes.

Com votarà (o no) el català emprenyat?


A Catalunya hi ha problemes que ens provoquen una ferida en la nostra autoestima col·lectiva i que ens duen a constatar que el fenomen del català emprenyat – la ferida en l’orgull català- no es cura amb un discurs del president del govern central, i menys de la seva ministra de Foment, i uns quants anuncis d’inversions futures. L’olfacte polític de la Moncloa ha errat en aquest assumpte. Tindrà això traducció electoral? Fins ara hi ha hagut un vot fidel socialista a les generals a Catalunya. Fins i tot el 2000. Però Ara els socialistes tenen un problema a Catalunya: l’abstenció. El ràpid i perspicaç ministre Alfredo Pérez-Rubalcava així ho admet: “Tenim un problema a Catalunya: 10 punts més d’abstenció que la resta de l’Estat en les últimes municipals. No veure-ho és estúpid”. Li dic que sí, és clar però que els companys de ball que van triar a començament de legislatura hi han ajudat notablement. S’encongeix l'espatlla i em dóna la raó. Pérez-Rubalcava – Fouché no ha mort!- que tan li agrada jugar a curt pateix perquè el nou socialisme juga més a curt del que ell està acostumat. Un cop hem coincidit en el diagnòstic, discrepem en el remei: els enganys de la legislatura ens han tornat molt més desconfiats. O com diu el president Pujol: “Amb els socialistes només es pot pactar si paguen per avançat”. Li dic la frase i no s’escandalitza. Negociar és el seu verb preferit. És dijous després del Ple, a la Sala Cánovas. Comença a ploure.

D'aquí a les eleccions


Amb l’inici de l’últim període de sessions abans de la convocatòria d’eleccions a Corts Generals, molta gent em pregunta “Quin ambient es respira per Madrid?”. El Madrid polític, és clar. La resposta és ben senzilla: ja ha començat el compte enrera. L’airet electoral corre per l’hemicicle i pot haver-hi algun corrent d’aire que indisposi a qualsevol en aquest final de legislatura. Els que aconsellaven que el president Rodríguez-Zapatero convoqués eleccions pel diumenge 28 d’octubre no anaven desencaminats. L’evolució de l’economia – refredament en major o menor mesura- i el capteniment del català irritat i emprenyat marcaran decisivament el comportament electoral d’un grapat de vots que decanten majories – relatives, és clar-. Però el president vol fer les eleccions el diumenge 9 de març, o potser el 2 de març. La legislatura està pràcticament exhaurida. La majoria relativa socialista s’ha proposat aprovar trenta lleis però no els serà possible. Ni potser necessaria, tanta febre legisladora! No els serà possible perquè han practicat el canvi de parella constant en els pactes durant la legislatura. I això fa que a final de legislatura ningú vulgui acompanyar en la pista de ball al govern. Els pressupostos generals poden sortir amb el PNB, els dos diputats del BNG i algun altre diputat encara no identificat. Una majoria molt exigua que farà patir al govern en les votacions de les esmenes “territorials”. El vicepresident Pedro Solbes – amb qui es pot parlar amb un perfecte català, Solbes és alacantí- ja no està per aquest sotracs de la política del suspens constant. I compte amb els dos diputats “verds” dintre del grup socialista perquè posaran car el preu del seu suport en la recta final de la negociació. Se les veuran de tots colors.

El que prometia Fernández de la Vega fa tres anys...

M’he llegit la compareixença de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega Sanz davant de la comissió constitucional el 10 de maig de 2004. Cadascú va a dormir amb els papers que vol. És la compareixença de principis de legislatura en que cada ministra exposa el programa dels quatre anys. És ben xocant llegir que fa tres anys i mig la vicepresidenta proposava una reforma de la llei electoral per elegir els ajuntaments amb dos voltes i elegint alcalde el candidat de la llista més votada. Com han incomplet el compromís en aquesta legislatura! O com es comprometia a crear una Oficina Pressupostària perquè els parlamentaris poguéssim controlar l’execució dels pressupostos. S’hi ha negat en rodó, perquè es veuria el llautó de la gran diferencia entre allò pressupostat i allò gastat! Tinc ben bé material per a una suculent interpel·lació de final de legislatura amb la vicepresidenta. “Fets, no paraules”, deien. Doncs això.

Fantasia i promeses sanitàries preelectorals

La sanitat està traspassada a les Comunitats Autònomes. El govern de l’Estat només nodreix les comunitats a través del sistema general de finançament i de l’anomenat Fons de cohesió. Cada comunitat ha de prestar uns serveis sanitaris mínims d’acord amb la “cartera de serveis” que aproven de mutu acord tots els consellers de Sanitat. Dit tot això, aquesta setmana els socialistes han fet la gran fantasia de vendre la salut bucodental cofinançada públic-privat en nens i infants d’entre 7 i 15 anys com una cosa que faran els socialistes a nivell estatal i amb un marcta “accent social”. Això no serà així. Ho faran, en tot cas, les Comunitats Autònomes. I hi estic a favor, ho hem discutit durant la legislatura. Però la venta ha estat convincent i ben servida. La venta del no res. Es nota que s’acosten vísperes electorals. I Solbes i Salgado posant-hi reserves. Es nota també que ells dos han decidit no ser candidats en les properes eleccions i estan preparant la seva retirada.

Més places per estudiar Medicina

Compareix per primer cop el nou ministre de Sanitat Bernat Sòria – un altre interlocutor amb qui ens entenem amb la mateixa llengua materna. Carregat de bons propòsits, presenta un programa de govern durant una hora i mitja. Ben bé un programa per quatre anys, però li queden cinc mesos. Una molt bona notícia: li plantejo la falta de places d’estudis en Medicina a les universitats. No pot ser que ens faltin tants metges, que n’hàgim de reclamar de tercers Estats i que la nota de tall d’accés a la universitat per cursar Medicina sigui de les més altes. El ministra Sòria, a diferència de la ministra Elena Salgado, és partidari, d’acord amb la proposta del Grup Parlamentari català, d’incrementar el nombre de places a les universitats. Un metge es forma en uns deu anys. D’aquí a 7-8 anys hi haurà un nombre important de jubilació de metges. Hi podem arribar tard però encara a temps.

05 de setembre 2007

Va guanyar Zapatero...i no hi ha guanyat Catalunya


“Fets, no paraules” deia fa un any un candidat que va perdre les eleccions al Parlament de Catalunya. Doncs això. A la política li convenen molts més debats centrats en dades tangibles.i objectives i no pas en tan bla bla bla.. i polítiques de declaracions i contradeclaracions, de veure qui la té més llarga, la llengua, per dir quelcom que s’evapora en tres dies.

Un cas ben clar. Aquests dies s’està discutint el compliment de l’Estatut en allò referint a la inversió en infrastructures a Catalunya. Aquesta inversió hauria de ser del 18’8% d’acord amb l’aportació catalana al PIB estatal. De govern a govern socialista no van arribar a complir l’Estatut en els Pressupostos de l’any passat. Mal negoci el “govern amic”. Però què en farem de pressupostar molta obra pública si després no es compleix allò pressupostat?
La majoria de parlaments de les societats democràtiques avançades tenen una Oficina pressupostària depenent del legislatiu. Si el Parlament és qui aprova els pressupostos els parlamentaris tenen el dret i l’obligació de seguir el compliment d’allò pressupostat. La seva execució. El programa electoral del PSOE en les últimes eleccions generals portava la creació d’una Oficina pressupostària a les Corts Generals en les mesures de “ qualitat democràtica” de les quals tan s’omplia la boca el president del govern espanyol. Queden pocs mesos per acabar la legislatura i d’Oficina pressupostària res de res. Els socialistes esgrimiran el pretext que s’ha de crear amb el nou Reglament. No és veritat. La veritat és que han donat llargues perquè no es pugui saber la veritat. I la veritat són 0% d’execucions en algunes obres. Que ho preguntin als veïns de la Vall de Ribes amb el Túnel de Toses, que ho preguntin als veïns de la N-II a Lleida amb les rotondes, que ho preguntin als pobres usuaris de la N-340 a Tarragona o de la N-II a Girona. Va guanyar Zapatero...i no hi ha guanyat Catalunya. Catalunya serà forta i respectada a Madrid quants menys vots tinguin PSOE i PP en les properes eleccions generals en el nostre país. I quanta més força tingui el nacionalisme català útil i eficaç

02 de setembre 2007

Per sortir de la politiqueria, per fer política amb sentit


Comença la recta final de la VIII legislatura de les Corts Generals. L’últim període de sessions, que comença demà dilluns i conclourà amb l’últim dia de desembre. Les Corts Generals es dissoldran, molt previsiblement, després de Reis, i les eleccions generals es poden celebrar el 9 de març.

En aquest moment el debat polític a Catalunya té un “fet diferencial” notable respecte al que es pot produir en altres llocs de l’Estat. A Catalunya hi ha un debat molt específic i notable al voltant del recent col·lapse de les infrastructures. L’apagada de llum del 23 de juliol que va afectar a més de 300.000 abonats (s’ha de multiplicar per tres o per quatre el nombre d’afectats) però també els retards en els trens de rodalies i els problemes a l’aeroport d’El Prat. I les cues a les carreteres, els 40 quilòmetres de cua de l’AP-7. Tot això ha fet aflorar un malestar més que justificat entre els ciutadans del país. No només els de l’àrea metropolitana, tot i que alguns mitjans només reflexen el que succeeix allí. També tenim problemes reals o potencials a les comarques gironines.

Aquest és el “fet diferencial” català a cinc mesos del final de la legislatura. Un fet diferencial que no només notem aquí sinó que se’n parla més enllà. Avui a diferents punts d’Espanya es parla dels problemes de Catalunya i a la premsa europea també ha sortit el “col·lapse” català. Un alt càrrec polític del Ministeri de Foment, Víctor Morlan, s’ha instal·lat a Barcelona, com un virrei o un delegat del govern, per fer front al greu desgavell. I ha anunciat l’arribada de l’Alta Velocitat a ciutat de Barcelona per finals de desembre. Pot ser que el tren d’Alta velocitat entri a Barcelona a finals d’any al preu d’un treball contra-rellotge i sense temps de fer suficients proves de seguretat entre El Prat de Llobregat –on es produeixen esquerdes a les cases- i l’estació de Sants. Arribarà l’alta velocitat, 15 anys i mig després que arribés a Sevilla i 21 anys després que la Generalitat va redactar la primera proposta d’Alta Velocitat Barcelona-França a través d’Albert Vilalta. Les mateixes autoritats de l’Estat que han dit que l’Alta velocitat no arribarà a Girona i a la Jonquera fins al 2012 –havia d’arribar el 2004!- també han dit que després de les obres de l’Alta Velocitat s’acabaran els problemes en els serveis de Rodalies. Però no crec que això succeeixi. En 7 anys el nombre d’usuaris diaris del servei de Rodalies de RENFE a l’àrea de Barcelona ha passat de 90.000 a 300.000 persones. Els problemes són més de fons, més d’arrel i més de falta de previsió. Ja és la cançó de l’enfadós que el govern socialista acusi l’anterior govern del PP i els governs de CiU a la Generalitat dels problemes d’avui. Els socialistes porten 3 anys i 9 mesos governant l’Estat i el 20 de desembre farà quatre anys de l’arribada de la fórmula del tripartit –PSC-ERC-ICV- a la Generalitat. Ja és molt de temps per espolsar-se les pròpies responsabilitats i carregar els problemes d’avui en els anteriors governs. I sembla que aquest és l’únic discurs del socialisme català i de Carme Chacón, que sembla ser que serà la candidata per Barcelona al Congrés pel PSC. Un socialisme que també fa servir l’espantall d’un acord CiU-PP –impossible avui després de la ferotge política del PP- i que en canvi van tancant portes a una col·laboració en un escenari possible d’un PSOE guanyador per poc i que necessiti de suport de CiU i el PNB.

Però la política d’ara ha caigut en un curtplacisme –paraula exacte però que encara no està al diccionari- carregat de declaracions i contra-declaracions, de sortides endavant i de debats que s’evaporen en tres dies. És ben cert que el líder independentista Josep Lluís Carod-Rovira, que amb el vots d’ERC va fer president de la Generalitat a José Montilla, ara planteja un referèndum d’autodeterminació pel 2014. José Montilla mentrestant diu que no cal reivindicar infrastructures a través del debat de pressupostos perquè pot atiar “el conflicte territorial” amb “altres comunitats autònomes”. El mateix president que diu que en la política catalana s’ha parlat massa d’identitat i que va començar el seu mandat dient que entràvem en l’etapa post-nacional. Qui és el seu conseller de la vice-presidència proposa un referèndum per d’aquí a dues legislatures segurament com a sortida endavant dels problemes interns del seu partit mentre va investir un president que diu que estem en l’etapa post-nacional. Com una ampolla de cava intensament agitada abans de ser destapada... per provocar molta espuma. Però hi ha molts problemes i reptes més enllà de l’escuma.

El cert és que el que preocupa avui a milers de famílies és la hipoteca que va essent difícil d’afrontar. Un home del sector turístic em comentava aquesta setmana que ha notat que uns turistes que abans feien estades d’una setmana en hotels o apartaments ara només van de cap de setmana. Això són els 1.500 euros més a l’any que s’ha incrementat de mitja una hipoteca en l’últim any. Això és la mossegada de mitja paga extra de moltes famílies catalanes. Aquest és un tema d’avui, més enllà de l’escuma. Com ho són les infrastructures. Com ho és la sanitat. Un pediatre de Ripoll m’explica que la Generalitat ha tallat als cinc anys l’edat d’atenció pediàtrica de la sanitat pública. Del tot insuficient, quan l’atenció pediàtrica, em diu, s’hauria d’extendre fins als 10 o els 14 anys. Després dels cinc anys, els nens i nenes seran atesos per metges de medicina general tot i que encara estan en edat d’atenció pediàtrica. Però, desgraciadament, tot això passa massa inadvertit per aquesta política de paper, de diaris, de declaracions i contra-declaracions. Una política que no m’interessa, una política que fastigueja.
Els reptes dels país són tots uns altres i molt més immediats i importants. Només es pot fer acció, en el camp de la política i en qualsevol camp professional, amb una reflexió prèvia. I el que falta avui és una acció decidida que descansi en una reflexió prèvia, en unes idees clares. Idees clares, en primer lloc, en el sentit de comunitat, de país. Idees clares en el paper d’un govern que ha de transmetre confiança, seguretat i sentit comunitari a la societat. Una acció política que doni motius per l’autoestima i la seguretat. Però el curtplacisme i la política de vol gallinaci no està per això. I des del lloc que el tripartit –més que les urnes- ens han situat, crec que, més que mai, el paper del catalanisme majoritari, constructiu, serè i amb mentalitat de corredor de fons que vol ser Convergència i Unió ha de fer el paper d’aixecar la mirada, fugir de la misèria i de la pugna destructiva i fer propostes en positiu i plantejar solucions. Així afronto aquest últim període de sessions abans de les eleccions. Només així entenc i crec que té sentit l’acció política. Només així els electors podran afirmar: “No tots són iguals”. Aquest és l’anhel que hem de perseguir.

El/la donant de semen

Passa per l’Empordà un diputat socialista de Saragossa amb bon senderi i agradable tracte personal. M’explica quelcom que em va passar per alt. Els dos vam ser ponents de la llei de reproducció humana assistida. Els republicans, que no tenien gaires esmenes a negociar, van condicionar el seu suport a la introducció en tota la llei de la forma políticament correcta de “el/la”. Ja saben allò de “Els i les basques...”. Doncs amb l’afany encomiable d’explicitar que de gèneres n’hi ha dos, vam aprovar el redactat “El/la donant de semen”. Estem parlant de donants biològics. Del sublim al ridícul només hi ha un pas. Vam corregir la barbaritat al Senat. L’estimat Senat posa les coses al seu lloc.

El debat energètic i l'oportunisme polític

El debat energètic és un dels més importants que té plantejat avui Europa. Quin tipus d’energia i el transport de l’energia. Europa ha d’estar en xarxa en matèria de transports però també d’energia perquè no hi hagi illes energètiques i una forta dependència de tercers països o d’Estats no socis de la Unió Europea. França és l’Estat amb més producció pròpia d’energia. Enmig d’aquest debat a les dues parts del Pirineu oriental s’ha creat un moviment en contra de la construcció d’una nova línia de transport d’energia. Es pot i s’ha de discutir, molt, sobre el traçat. Per exemple, fer-la passar per Maçanet de Cabrenys és una barbaritat medio-abinetal. Però alguns del “No a la MAT” n’han fet un principi i una qüestió política que ha arribat fins a un punt en el que ja predomina més el prejudici – el judici previ- que la capacitat de diàleg. Tinc respecte i consideració pels que plantegen un model energètic diferent, tot i que fent números crec que no amb els seus plantejaments no arribem a satisfer la demanda i al final no ens posaríem d’acord. Però tinc molt menys respecte pels partits que agafen els temes al vol per pur oportunisme. Amb el “No a la MAT” així s’han comportat ERC i ICV. Ara el secretari general d’ERC Joan Puigcercós (que també és conseller d’un govern tot i que es nota menys en aquesta dimensió) ha afirmat que la MAT és necessària i que el que s’ha de fer és vigilar perquè es faci ben feta. Aquesta mateixa setmana el Diari de Girona publicava una carta d’un membre de la plataforma contrària a la MAT on expressava decepció per la posició (o falta de posició) d’ERC i per les paraules de Puigcercós. La incoherència es va pagant, en política, a mig termini. I entre les posicions impol·lutes i pures d’ERC de la primavera de 2003 i les de finals de 2007 hi ha un camí de batzegades. Vull dir que ja han recorregut el mig termini i que el balanç no genera confiança ni estabilitat.

Per què no un nou Estatut de Canàries?

Torna poc a poc la remor de l’activitat parlamentària. Com a ponent de la reforma de l’Estatut de Canàries em demanen declaracions sobre si es podrà tramitar aquesta tardor. Afirmo que sí i que tot depèn de la voluntat política. Però manca voluntat política en les files socialistes. Per explicar-ho senzill: la reforma de l’Estatut de Canàries va ser aprovat en el parlament canari amb els vots de Coalició Canària i el PSOE. Va arribar al Congrés i es va aprovar la seva tramitació. En aquell moment el Partit Popular va presentar una gran quantitat d’esmenes contra un Estatut que va arribar a qualificar de “nacionalsocialista”. Ara Coalició Canària governa amb el Partit Popular. Els dos socis han pactat un text de reforma estatutària que demostra que en política autonòmica el PP és un gran falsari. El PSOE es troba amb el primer Estatut que hauria de tramitar amb la possibilitat real que descarrili la negociació a pocs mesos de les eleccions. (“El PSOE retalla l’Estatut canari”, diran els socis de govern). La batalla per un grapat de vots i alguns escons està servida a les Illes Canàries, on es parla amb un accent molt dolç però es practiquen formes polítiques molt meridionals, mediterràniament meridionals, vull dir.

Els escons de Navarra

Conversa amb un polític navarrès. M’explica com l’acord PSN-NaBai ja estava fet i les conselleries repartides amb noms i cognoms. Convé recordar que els socialistes no és que quedessin segons, sinó que van quedar tercers en nombre de vots, però ja tenien la presidència a les mans fins que la direcció federal del PSOE s’hi va interposar. Algunes informacions rellevants tenien. I unes eleccions generals a la vista. Per Navarra s’elegeixen 5 diputats al Congrés. Actualment n’hi ha 2 d’UPN, 2 del PSOE i 1 de Nafarroa Bai. El meu interlocutor dóna per fet que el desgast i el desprestigi que han acumulat els socialistes amb aquesta operació dubitativa farà que en les properes generals el resultat sigui el de 2 diputats per UPN, dos per Nafarroa Bai i 1 pels socialistes. Queda apuntat. Dos diputats de Nafarroa Bai (coalició amb presència del PNB) sumen en un bloc central CiU-PNB-BNG per a una eventual negociació d’una investidura.

La llarga negociació d'un govern a Bèlgica

No és veritat que no succeeixin notícies rellevants durant l’agost. A Bèlgica fa dos mesos que estan encallats en la formació d’un nou govern per la difícil conjunció de famílies polítiques i els plantejaments polítics de flamencs i valons. Fa uns anys, quan es va explosionar la ex-Iugoslàvia, un dirigent polític atinat va afirmar: “Nosaltres ens hem de fixar en l’evolució i les possibilitats de Bèlgica més que no pas en les dels Balcans”. Tenia raó. I Déu n’hi do com va evolucionant la convivència en respecte a les identitats, autonomia de les parts i eficàcia (factor molt important) del conjunt de Bèlgica. Dos mesos sense govern. Possibles eleccions a Polònia a l’octubre. Eleccions a Grècia el 16 de setembre. Eleccions legislatives al Marroc el 9 de setembre on poden pujar molt els islamistes. Tot això és el nostre entorn més immediat. I necessitem diaris que ens informin puntualment d’això, encara que sigui al preu de menjar espai al tauró i al peix manta.

El tauró i el pex manta

Què és notícia? Molts de cops allò que té suport gràfic, fotos o imatges de televisió. Aquesta setmana hem arribat al punt més alt de la deflació informativa de cada agost. És la setmana del ferragosto, que diuen els italians, tot i que amb una calor molt inferior a la de l’estampa del pic de les vacances. No és cert que no succeeixin coses rellevants arreu del món aquests dies. Però alguns mitjans de comunicació llisquen cap a l’entreteniment i la notícia prima. Per això el tauró de la platja del Miracle de Tarragona ha estat la portada de diaris i la primera notícia en alguns informatius de ràdio. A les deu del matí del dimecres, el conductor del programa dels matins de Catalunya Ràdio se li trencava la veu informant de “l’última hora que ha arribat a la nostra redacció” (“entri i acomodis, última hora”) que era la mort del tauró. Al cap d’unes hores Greenpeace informava que cada any es maten a Europa milers de taurons per vendre la carn de les aletes de tauró. Però aquestes morts són en producció industrial i no tenen fotografia. En la societat de la informació es pot crear una gran onada sentimental – que a alguns els hi provoca veritable commoció- amb imatges i un relat ben farcit. Dijous hi havia un peix manta despistat a la platja de Barà. Però el pobre peix manta va arribar quan ja s’havia subministrat la ració del relat de l’animal extraviat a les costes catalanes. Descansin en la pau –informativa- el tauró i el peix manta...