23 de juliol 2013

No apte per a menors d’edat

Fa un any, juliol de 2012, milers de persones estaven preparant la manifestació de l’11 de setembre que va esdevenir històrica amb un milió i mig (dels de veritat) de catalans i catalanes que vàrem expressar cívicament una determinació que s’havia anat covant en els mesos anteriors. Un món s’acabava i un de nou s’albirava. Tot era il·lusió i un punt d’emoció. El mateix mes de setembre el president va anunciar eleccions avançades. Els objectius polítics canviaven perquè tots vàrem saber llegir un nou moment que tot just s’engendrava. Una nova etapa no apte per a menors d’edat en els afers de la brega política nacional.

Ningú va dir que seria fàcil. No era apte per a menors una causa democràtica, l’exercici del dret a decidir, que ha tingut per resposta, no democràtica, informes falsos de la policia espanyola (el ministre de l’Interior ja hauria d’haver dimitit), difamació a cabassats contra dirigents socials i polítics catalans, un increment dels serveis secrets a Catalunya (una salutació des d’aquí), gravacions patètiques i d’encàrrec desconegut en reservats de restaurants de Barcelona, un devessall de lleis que limiten la nostra autonomia política (aquesta és la resposta “intel·ligent” de la política espanyola?), un ofec a les finances de la Generalitat i un president del Tribunal Constitucional espanyol amb el carnet del PP a la butxaca. Ens ho podíem imaginar fa un any? I tot això només és una mostra d’una ofensiva que un dia tots plegats podrem explicar amb més detalls. Una ofensiva que provoca patiment, cert, però que té per resposta la resistència. Alguns dels que van encarregar “que primer es trenqui Catalunya que no pas Espanya” estan sorpresos de la nostra capacitat de resistència.


Ja hi som pel tros però encara en veurem de molt grosses. Fa tres cents anys que no tenim poder substantiu, estem desentrenats en les coses serioses del poder. Ara estem lliurant una batalla democràtica i pacífica que, en bona mesura, també servirà per saber si els catalans tenim prou força i determinació per aconseguir el poder substantiu. Depèn de nosaltres. No tot era la il·lusió pura de fa un any, havíem d’arribar fins aquí. No apte per a menors. Les adversitats formen el caràcter.

22 de juliol 2013

La fletxa fallida

Intent fallit. En les últimes dues setmanes poderoses forces han intentat enderrocar el president del Govern espanyol des de les seves pròpies files. Vist a pilota passada, ja fa mesos que es preparava una fletxa enverinada que havia de tocar els òrgans vitals d’un president que molts dels seus han vist amb desgrat des que va perdre les eleccions de 2008. No l’han matat però l’han deixat mal ferit. Rajoy no caurà però la combustió serà lenta i agònica. Veiem com han arribat fins aquí.

La germinació. Ara s’entén molt més la sortida de la presidència de la Comunitat Autònoma de Madrid d’Esperanza Aguirre (a l’espera de nous destins), ara s’entenen molt més les dues entrevistes atrevides i desafiants d’un expresident José María Aznar que es mostrava del tot disponible a tornar a la política activa en les més altes responsabilitats. Tots sabien, des de l’hivern, que el malestar prenia forma en les entranyes de l’home que durant vint anys havia portat les finances del partit i en sabia tants secrets: Luís Barcenas. Ell no tenia la intenció de disparar la fletxa més alta. Ell, peça determinant, tal vegada el cervell, de la trama Gürtel, només demanava protecció i quedar apartat de la causa i dels jutjats. Demanava protecció a un partit hereu d’una tradició política on els òrgans nuclears de l’Estat (fiscalia, jutges, policia...) molts de cops són molt propers a la dreta política, econòmica i mediàtica. Ell, íntimament, creia que el que demanava li havia de ser concedit perquè així “s’havia procedit tota la vida”. Com que passava el temps i no es resolien el seus mals de cap ni es garantien els seus secrets (cortina espessa que amagava grans fortunes pròpies i de tercers al cor d’Europa i a l’Amèrica d’amplis horitzons), va decidir comentar l’assumpte a un advocat inquietant i de feines brutes: Jorge Trias Sagnier, home que tots els que l’han tingut d’advocat n’han parlat malament. Exponent de la burgesia rància amb dificultats per arribar a final de mes. Un home disposat a tot. Per això va fotocopiar tots els documents que li van ensenyar amb la comptabilitat B del Partit Popular i els va entregar – a efectes lucratius no ponderables- al diari El País. Trias Sagnier havia derrapat, Barcenas negava l’autenticitat però redoblava la pressió sobre el partit amb el que mantenia una relació tan íntima amb les persones que es trobaven a les entranyes del comandament. Ell sabia que si obria les comportes, s’emportava per endavant una imatge cultivada durant vint anys, de partit de dretes “decent” i allunyat de la corrupció. Així va guanyar aquest partit les eleccions de 1996 i des d’aleshores havia mantingut aquesta imatge. Imatge impol·luta  tot i que, amb una colossal hipocresia, anava proposant ofegar el finançament públic dels partits (això m’ho conec perquè he estat ponent de les reformes legals dels últims vuit anys en aquesta matèria) mentre rebia finançament privat en un país on, segons un informe de la Unió Europea, el preu de construcció d’un autovia duplica el preu d’una autovia a Alemanya. Caparra de la gran orgia de ciment dels últims 25 anys de fons comunitaris.

Trencament i deslleialtats. El mes de març Barcenas va trencar amb la direcció del partit. Era un asteroide descontrolat que podia impactar en qualsevol moment. Es queixava als anteriors dirigents del partit. I no hi ha res que faci entrar més en comunió les voluntats que un home ferit en conjunció amb els antics a qui no els agrada com ho fan els hereus. La secretaria general del partit de la dreta espanyola no va desactivar la bomba amb cura en cada un dels fils que s’havien de tallar. La senyora De Cospedal (el pare es deia Cospedal, sense el De, quines coses que té la dreta manxega!) va actuar sense tàctica ni estratègia, va cremar les naus i s’ha cremat a ella com a successora (idea que acariciava des del seu cigarral de Toledo). Aquí, una mica a la desesperada, entrava en joc el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, que va rebre ordres de canviar el fiscal i remoure aviat el jutge substitut. Gallardón, corredor de fons que ha ballat amb totes, va pensar que en aquest Far West si queien tots morts ell podia quedar primer. Gallardón es va decantar per la tropa de la conspiració amb Aznar i Aguirre al davant. Gallardón és, avui, un dels homes més odiats a la Moncloa.

Arriba Ramírez Codina. Gallardón no feia la feina, Bárcenas entrava a la presó. El volcà podia explotar en qualsevol moment. Si els papers de la comptabilitat publicats a El País eren una frivolitat de Trias Sagnier, la trucada a El Mundo era traspassar el rubicó. Pedro J. Ramírez Codina, vedet amb plomatge vistós del Madrid de les conspiracions i les fogueres de les vanitats, entrava en acció. Estava decidit: l’objectiu era fer caure Mariano Rajoy Brey (aquest escèptic que va repudiar, per temperament, el pensament dur de l’aznarisme, i que veia passar el temps sense intervenir l’autonomia de Catalunya – “mételes caña a los catalanes, Mariano, que ésto siempre nos da votos”.

El cop no és fatal. El Mundo pública els SMS Rajoy-Bárcenas, el dia després Bárcenas ho explica tot al jutge. Però quan el jutge li demana els “rebuts” de les entregues diu que no els feia “por qué no era elegante”: El PP marianista respira alleugerit. La línia de defensa judicial serà paraula contra paraula. I Bárcenas s’anirà desdibuixant. Les ferides i els odis són immensos dins el PP, Rajoy s’ha salvat però el dany és irreparable. La fletxa ha estat fallida, Aznar rabiós. Avui els dos principals partits espanyols, PP i PSOE, busquen nou cartell electoral per a les eleccions de 2015.


Mentides, vídeos i combustió. Quantes semblances amb aquells trenta mesos embogits del 1993 al  1995. Ara és el president del Tribunal Constitucional el que està tocat per mantenir la seva militància en un partit polític (error, gran error!). El Mariano Rúbio de 2013. I ara, com aleshores, actuació estel·lar de Pedro J. Ramírez Codina. Allò va acabar amb un vídeo amb Exuperáncia Rappú i les fantasies de blonda. No descartin noves estrenes mundials ben aviat en les pantalles de plasma. 

01 de juliol 2013

França s’aprima

La República Francesa està descobrint, a passes de gegant, que és molt més del sud d’Europa del que es pensava. Amb un fort aparell públic (el gaullisme va fer una dreta social pública forta) en estat d’aprimament, el Tribunal de Comptes ha tret a la llum un informe aquesta setmana en la que diu que la reducció del dèficit passa per la supressió de 10.000 llocs de funcionaris o l’increment de dues hores de treball dels existents més la no reposició de places. França tampoc podrà complir l’objectiu de reducció del dèficit dintre de l’ortodox 3% que demana la legislació europea. Acabarà l’any amb un 3’7% de dèficit segons el Tribunal de Comptes. França, gran país, haurà de donar una resposta per flexibilitzar la política d’austeritat dictada per Alemanya. D’aquí a uns anys es veurà tot aquest període de rigor de matriu germànica com una gran tortura dintre la gàbia d’or de l’Eurozona sense uns fruits positius. Alemanya ha fet canviar constitucions en una setmana, però la realitat és més tossuda. Tornem a una recuperació de competències dels Estats a l’espera d’un lideratge europeu autèntic i magnànim (Europa unida de veritat i no pas Europa com a mercat de negocis amb guanyadors i perdedors).

Croàcia arriba- Avui, 1 de juliol Croàcia ha esdevingut l’Estat 28 de la Unió Europea. Hi arriba amb poca passió perquè veu que Europa està mancada de lideratge i de projecte. Hi arriba abans de complir els 20 anys del final de la guerra amb Sèrbia. Una gran notícia per passar pàgina de les guerres dels Balcans del anys 90 del segle passat. Croàcia s’haurà d’acostumar a alguns hàbits nous i podrà fer menys comerç amb l’Estat fallit de Bòsnia i Hercegovina i amb Sèrbia. Malgrat l’ambient pessimista del moment, una bona notícia per tots, també per la pròpia Croàcia.

Kosovo, soci d’Europa- Aquesta setmana el Consell Europeu ha aprovat la candidatura de Sèrbia per accedir a la UE i les negociacions, llargues, començaran el gener de l’any que ve. Però la UE també ha firmat un acord d’associació amb Kosovo. Aquesta firma suposa el definitiu reconeixement de Kosovo per part de la UE. El Regne d’Espanya s’ha hagut de menjar la seva retòrica contrària al reconeixement de Kosovo i ha votat abstenció. En les relacions internacionals regeix la norma: qui calla hi està a favor.



Cayo Lara i el dret a decidir

Ha passat quasi desapercebut (foto amb peu de pàgina) però el líder de l’esquerra postcomunista Cayo Lara ha estat aquesta setmana a Lloret de Mar i a Blanes on ha defensat el dret del poble de Catalunya a exercir el dret a decidir després de 35 anys d’un consens constitucional que s’ha anat desgastant. Els plantejaments ideològics d’aquest company d’hemicicle estan bastant lluny dels meus però és destacable que el líder d’un partit que es pot convertir en el tercer a les eleccions europees i a les generals defensi el dret a decidir. A vegades estem tan desconnectats de la realitat política espanyola (com si no existís, i existeix i es mou) que fem més cas a la defensa al dret a decidir d’un professor alemany que aquesta setmana ha passat per Barcelona que al líder d’una força amb milions de votants. 

Eleccions avançades a Andalusia


El president de la Junta de Andalusia, José Antonio Griñan Martínez (Madrid, 7 de juny de 1946) ha anunciat que no es tornarà a presentar a unes eleccions, ha fet un discurs de la renovació (als 67 anys, després d’una llarga etapa de ministre, diputat, conseller i president de la Junta) i ha anunciat eleccions primàries per escollir nou líder i candidat del PSOE-A pel juliol  d’aquest any. Tot i que diu que vol completar el mandat de tres anys que li falten, ningú se’l creu. Després de l’elecció de la nova candidata, molt probablement Susana Díez (el socialisme andalús és molt complicat i convocar tant ràpid unes primàries té per objectiu no deixar organitzar als contrincants), les eleccions es poden precipitar en qualsevol moment de l’any que ve. Eleccions molt avançades a Andalusia amb dos objectius: un lideratge nou que es pugui presentar i guanyar abans dels judicis dels ERO (gran escàndol de clientelisme a gran escala) i eleccions abans de les generals de 2015 que Griñan està convençut que no aniran bé al PSOE si Rubalcaba continua entestat en el lloc de comandament. Després de més de 30 anys a l’arena pública, aquest home de 67 anys ha tingut l’habilitat de sortir per la porta gran amb un discurs renovador. És molt difícil sortir bé de la política, he vist tanta amargor en els moments de plegar! I el PP sense líder vitaminat per guanyar a Andalusia després del cant del cigne de Javier Arenas. El PSOE-A és un poder fàctic molt important en el tauler polític espanyol. I si li surt bé la jugada de les eleccions avançades, serà un actor clau en l’elecció del nou líder del PSOE. 33 anys de govern a Andalusia i una operació lampedusiana perquè tot canviï perquè tot continuï igual. Destacable. 

Ja hi som pel tros


Ja hi som pel tros- Aquesta és una expressió molt catalana: “Ja hi som pel tros” que vol dir que quan estàs a la meitat del camí millor acabar les coses perquè sinó prendràs mal. En el procés cap a l’exercici del dret a decidir ja hi som pel tros i crec sincerament que és bo que la societat catalana expressi els seus punts de vista sobre el seu futur col·lectiu (ja veurem al final amb quina escletxa legal). El debat està instal·lat al carrer. I l’èxit del concert del passat dissabte a la nit va demostrar que no estem davant d’una flamarada. El meu amic diputat britànic Bob Walter se’n fa creus de com compliquen les coses a Madrid. Walter, membre destacat del Partit Conservador britànic, exhibeix amb orgull, en una taula del menjador del Consell d’Europa a Estrasburg, que el Govern de Cameron ha patrocinat i acordat la data i la pregunta del referèndum escocès del 18 de setembre de 2014. Acte seguit, Walter, de forma democràtica, desplega els seus arguments pel no a la independència d’Escòcia. En la mateixa taula, el seu col·lega i contrincant, Lord Tomilsson expressa una opinió contrària. Quedo meravellat de tanta pulcritud democràtica. No ens ha de fer por debatre el sí i el no. I els nostàlgics dels anys 80 i 90 del segle passat (sí però no) em sembla que no entenen que no hi ha gaire espai electoral per  “l’anar-hi anant”, ara ja hi som pel tros.