La plaça Tharir

Dijous 26 de gener. Records i pensaments. La plaça Tharir, la plaça de l’alliberament, és la més cèntrica del Caire, a tocar del museu egipci, de la mesquita elegant de Omar Makram (on un cop hi vaig anar a una vetlla d’un amic egipci que va morir de vell i de savi) i de l’hotel Semiramis, gran hotel a tocar del pont del lleons que és el més elegant pont de la capital que creua el immens Nil.

En aquests últims tres anys de treball en la Unió per la Mediterrània, he passat dies transitant en el curt trajecte entre l’hotel i el parlament egipci. Ara tot això està humanament incendiat per la revolució que està fent trontollar el règim de Hosni Mubarak. Quan escric això, trontolla, quan sigui llegit..qui sap. Egipte, més de vuitanta milions d’habitants.

Per què ningú va pronosticar la caiguda del comunisme? Per què ningú va pronosticar les revolucions en xarxa i sense líder – molt democràtiques- dels països del nord d’Àfrica? Què vindrà després? Sense por al futur, quin paper hi tindran els islamistes radicals i els joves pro-occidentals? Han apreciat el important paper de les dones en aquestes revolucions?....dilluns ens reunim la direcció parlamentària de la Unió per la Mediterrània. Qui vindrà? Qui ja no vindrà? Quines cares posaran? Quantes coses que canvien en aquesta zona del món...a l’aguait...al final pot ser més repressió o pot ser un esperançador naixement d’unes societats més lliures i respectuoses amb els drets humans... a l’aguait...

A propòsit del nou llibre d'Anasagasti

Dilluns 24 de gener. Presentació a Madrid del llibre de Iñaki Anasagasti “Extraños en Madrid: Una república confederal para una España plural”. Amb molt de gust assisteixo a aquesta presentació que resulta molt animada, amb la participació del propi autor, és clar, de Duran-Lleida i del president del Congrés, José Bono. Amb l’autor hem compartit hores de comissió de la Unió Europea i algun viatge. Anasagasti és un polític en estat pur, amb el que es pot coincidir o no, però amb molt bona executòria política. En les nostres converses, sosté: escriure de política no és fer un compendi acadèmic sinó traslladar idees pròpies que agiten el punt de vista de l’altre. S’ha de ser punyent”. I així és ell.

De la presentació, entre nacionalistes, a priori resulta especialment incòmode el paper de José Bono. Però el president del Congrés, per convenciment, suposo, i perquè sap davant quin auditori està, sosté idees com les següents: “Nosaltres, els de Castella-la Manxa, mai vam reclamar l’autonomia sinó que ens la vam trobar”. Així com “puc entendre en part els nacionalistes perquè l’origen de l’Estat autonòmic està en una solució política per a catalans i bascos i no en el cafè per a tothom” o bé: “l’Estat autonòmic es va fer sota les pors d’un exèrcit encara molt vigilant, però ara això ja no és així”.

Les converses in d’aquestes setmanes a Madrid sempre basculen sobre els “mals de les autonomies”. Potser sí que és la hora que Castella i el sistema Andalusia-Extremadura simplifiquin i unifiquin prestacions i, potser, territoris. Sempre que respectin el que està en l’origen d’aquesta aposta: la vocació d’autogovern prèvia a la Constitució de bascos, catalans i gallecs. Això pot acabar així: en una simplificació interna de Castella.

Hipoteques

Dimarts 25 de gener. Han sortit dues sentències que poden canviar els sistema hipotecari de l’Estat. Ambdues sostenen que els hipotecats només han de fer front a l’execució de la hipoteca amb el bé immoble objecte de la hipoteca i no amb tot el patrimoni dels hipotecats. Aquest és el sistema americà. I és molt més sensat. Canviaria el risc que assumirien les entitats bancàries i trauria l’angoixa de moltes famílies que en plena bola del totxo van fer un números que ara no quadre. De fet, la exministra Trujilo em diu que el preu dels pisos de venta encara està inflat en un 30% però que les entitats bancàries no poden ensenyar totes les veritats. Però en la propera setmana s’han d’ensenyar els comptes de resultats de 2010 de les entitats bancàries i, per primer any i per obligació imposada pel Banc d’Espanya, bancs i caixes (aquesta melancolia que s’esvaeix) hauran d’ensenyar els seus actius immobiliaris. Un streptease molt interessant.

Ni un duro

Dimecres 26 de gener. M’acosto a l’escó del ministre José Blanco per dir-li que el dia següent no seré a Figueres en la inauguració de la línea de TAV entre Figueres i París perquè estaré a Estrasburg. Parlant de la seva visita a Girona, li recordo els incompliments reiterats del desdoblament de la N-II. Com altres vegades s’ha activat mentalment per dir que formarà part del proper pla extraordinari i etç, etç... aquest cop diu amb rapidesa i cara de circumstàncies: “No tinc ni un duro”. Que malament que està el govern, que malament que està l’economia, que malament que està la desgraciada i patètica obra abandonada de la N-II.

Reposició del producte, la generació Zara

Generació Inditex- Amancio Ortega, propietari d’Inditex, la primera fortuna de l’Estat, ha anunciat que es retira de les funcions empresarials executives als 75 anys. Ortega és estudiat a les escoles de negoci d’arreu del món, on també hi ha les seves botigues. Formula Inditex: reproducció ràpida de les grans tendències de les grans passarel·les de moda amb roba a bon preu i alta rotació d’oferta en les botigues. Així s’ha vestit tota una generació que ha accedit a un vestir bé – a primer cop d’ull- i a bon preu. Avui la gent vesteix més bé que fa un temps i quasi tothom vol emular unes formes de vida de seguretat personal, propietat privada i confortabilitat. Decori casa seva amb Zara Home o amb Ikea, mobles d’una producció de gran tirada i a bon preu. És possible el model Inditex en el camp de la política? Grans ofertes per grans públics? Aquella noia de bon veure que circula per la vorera de davant i que vesteix amb roba vistosa de grans cadenes fa uns anys va votar els socialistes i ara ha votat Artur Mas. El segon ha sabut fer la reproducció ràpida de les tendències i adaptar-se a la generació Inditex. Els socialistes tenen un congrés a la tardor per saber si saben fer la seva reposició de la producció o volen ser la botiga d’un barri que ja no existeix. La política i els seus temps.

El vell número 17- Potser té raó l’expresident del Govern espanyol; José María Aznar, quan diu que el model autonòmic s’ha de revisar. Podríem arribar a coincidir. Sempre que entengués que el plantejament de diferenciació de nacionalitats i regions que estava en la base del pacte constitucional servia per avançar cap al reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. Si es tracte de reconèixer la nació catalana, basca i gallega. Si es tractes de reorganitzar i integrar regions i serveis de Castella i l’Espanya meridional. En aquest sentit, sí que tindria sentit superar el “cafè per a tothom”, el de les 17 comunitats autònomes. Reposició del producte: de 17 comunitats a territoris eficients i amb cohesió i sentit de comunitat històrica. Però si les ànsies homogeneïtzadores van en el sentit contrari – com és evident-, aleshores les plaques tectòniques de la plataforma Catalunya i la plataforma Castella s’aniran separant. I més i més gent a Catalunya li semblarà normal, sense una especial formulació política i ideològica. El cafè per a tothom ha anat massa lluny, certament. A molts devots del té els van convertir a la cafeïna. Ara a els proveïdors de cafeïna els hi serà difícil desenganxar-se’n.

Primàries- Cadascú és lliure d’organitzar-se la casa com vulgui. Però les eleccions municipals seran convocades el 28 de març pel 22 de maig. Els socialistes han decidit convocar eleccions primàries a Barcelona el 19 de febrer, un mes i una setmana abans de la convocatòria de les eleccions. Han de decidir si el candidat és Jordi Hereu o Montserrat Tura, han de decidir si fan reposició del producte. Els fantasmes de les primàries socialistes de Madrid sobrevolen la convocatòria. Aquí el outsider és l’actual alcalde i la candidata oficial l’exconsellera? Qui és Inditex? Tot molt confús .Guanyi qui guanyi, hi haurà sang recent en el parquet. Barcelona: un exemple de com un projecte polític d’èxit pot degradar-se.

El curs polític- He tornat a Madrid després de les vacances de Nadal i any nou. Comença l’últim any de legislatura. Una pregunta pertinent és aquesta: com omplirà el president Zapatero l’any de legislatura que li queda? Com l’omplirà des d’un punt de vista d’iniciativa política? De la renovació d’octubre de l’any passat ja no en queda cap efecte propulsor. Només un: la instal·lació de facto de Rubalcaba en la posició de primer ministre d’un president menguant. El president Zapatero, en aquests temps de vertigen, repeteix als seus interlocutors: “només estic preocupat pel diferencial” (del bon alemany, es clar). Administra malament la seva possible retirada. I encara més la incertesa sobre els seus dos possibles successors. Després de les municipals es pot desencadenar un espiral descarat de trinxeres per succeir-lo. Una altra presició de producte, El grup Prisa i el vell felipisme ja ha triat candidat: Rubalcaba (ell és la fòrmula Inditex, la novetat en les botigues?). Un dels més estrets col·laboradors del president del Govern afirma: “No és bo que els pares es beneficiïn de l’herència dels fills” i mira cap a una ministra. Després del 22 de maig, una espiral desconcertant i unes eleccions generals que si la inestabilitat continua poden ser en qualsevol moment a partir d’octubre. El PIB alemany creix al 3’7% i demostra que Europa es pot recuperar. La situació econòmica espanyola està sota zero.

S'ha acabat l'estat d'alarma

S’ha acabat l’estat d’alarma –previsió constitucional dictada pel Govern i ratificada pel Congrés- després de 43 dies. És el primer cop que s’ha utilitzat en els més de trenta anys de l’actual règim democràtic. Ha servit per limitar alguns drets sindicals dels controladors aeris i militaritzar durant uns dies les torres de control. Ha anat molt bé. Els avions han tornat a sortir a l’hora. I quan un proba la normalitat es fa més el càrrec del desgast impresentable arrossegat durant anys de vagues encobertes.

Però també els controladors diuen que la col·laboració amb l’exèrcit els ha ajudat a disciplinar la manera de treballar i que hi ha sortit guanyant en la planificació dels vols.

Hi va haver un moment que el PP va intentar oposar-se a l’Estat d’alarma per motius de forma –la falta de l’informe escrit del Consell d’Estat. Ben aviat van plegar veles perquè van notar que posar ordre en el desori aeroportuari era un gest d’autoritat del govern valorat per l’opinió pública. L’ordre, previsible bandera de la dreta, onejada per l’esquerra. Potser el que va desentrellar més clarament aquest malentès ideològic va ser Edouard Balladur, exprimer ministre francès sofisticat i astut, que va dir: “La seguretat és la primera de les llibertats”.

La llei de Costes i el litoral gironí

Tot i que no ha estat notificat oficialment, ja es té coneixement que el Ministeri de Medi Ambient ha decidit aplicar la llei de costes a Empuriabrava, i si no hi posem remei aviat a Santa Margarita, de tal manera de que zones urbanes de fa trenta i quaranta anys ara passaran a ser zona marítimo-terrestre.

Això voldrà dir que el dret de propietat quedarà notablement limitat, que els propietaris hauran de demanar permís al Govern de l’Estat per fer qualsevol tipus de reforma a les seves cases o que els amarratges seran en regim de concessió de 30 anys, La llei de Costes vigent va entrar en vigor el 28 de juliol de 1988. És una vergonya que 23 anys després el govern decideixi aplicar d’una manera diferent la llei perjudicant els propietaris i donant una imatge nefasta de la seguretat jurídica a l’Estat espanyol.

Molts dels propietaris d’Empuriabrava i Santa Margarita són centreeuropeus, especialment alemanys, que han fet notar la seva indignació en la premsa dels seus països d’origen i fins i tot en el Parlament Europeu a través d’eurodiputats alemanys. Davant aital despropòsit del Ministeri de Medi Ambient, només queda uns solució: canviar la llei de costes per fer casar el sentit comú amb la llei, per evitar arbitrarietats com les que pateixen a Castelló d’Empúries i a Roses.

Tunísia

A Tunísia, aquí a tocar, les notícies es roben protagonisme les unes a les altres en el marc d’una transició d’incert futur. Convé llegir les cròniques de Xavier Mas de Xaxàs, peridista d’arrels olotines, a La Vanguardia. Son molt bones.

Aquesta setmana el partit polític de Ben Alí ha passat a la història i s’ha anunciat una amnistia general. Europa podría fer molt per inclinar la transició cap a una geografia democràtica. Pot utilitzar l’acord d’associació UE-Tunisia per condicionar el rumb. Ningú va pronosticar el que va passar el 9 de novembre de 1989 – la caiguda del Mur de Berlín-, ningú veia, fa deu anys, tota la potencialitat econòmica de la Xina actual. Potser no estem veient que el Magreb pot fer un gir polític avui encara en direcció incerta. Però la caiguda del Mur de Berlín no va ser fruit de la casualitat. Espanya l’any 1962 i Portugal el 1967 van demanar un acord d’associació amb les Comunitats Econòmiques Europees. I s’els hi va negar. I d’alguna manera Europa va ajudar a traçar un camí cap a la democràcia.

A Egipte (80’4 milions d’habitants) Hosni Mubarak està intentant que el seu fill el susbtitueixi, quina cosa ha fet augmentar el nivell de repressió. A Algèria (34’5 milions d’habitants), Abdelaziz Buteflika, amb 73 anys, també nota el descontentament. Els règims arabs desitgen que l’experiència de Tunísia fracassi. Pels mateixos motius, els Europeus hem de desitjar que triomfi. Ha hagut de ser el president Obama el que “feliciti el poble de Tunísia” mentre la diplomàcia europea calla i es perd en la seva melancolia.

Portugal

Aquest diumenge hi ha eleccions per elegir el president de la República de Portugal. Des de la recuperació de la democràcia, tots els presidents han estat reelegits. I sembla que també succeirà així amb el president Cavaco Silva. El president de la República té dret a dissoldre un cop, durant el seu mandat, el parlament i convocar eleccions si creu que la situació política ho requereix.. Cavaco no ho ha fet en el primer mandat però si la seva victòria és clara, ho podria fer en poques setmanes llançant al govern del socialista Socrates a uns resultats adversos. Això és el que pensa el meu amic João Bosco Soares da Mota Amaral, que va ser vint anys president de les Açores i també president del parlament de la república. Mota Mararal creu que hi haurà eleccions legislatives a Portugal a l’abril.

Les reformes

Els signants del “Manifest dels 100 economistes per una reforma laboral” han signat aquesta setmana un article amb diàfan títol: “Davant el pacte social: millor reformes sense pacte que pacte sense reformes”. I l’han publicat a El País. El Governador del Banc d’Espanya va afirmar l’octubre passat que abans de finals d’any estarien resoltes les fusions de caixes. Finals de gener i ara el govern de l’Estat prepara la recapitalització de les caixes mitjançant un decret. No es compleixen els terminis. Abans de finals d’any, s’havia d’haver tancat la reforma del sistema de càlcul de les pensions. No s’ha fet. Ara el govern fa un gir copernicà i aposta per allargar la vida de totes les centrals nuclears. Tot són missatges per tranquil·litzar els mercats internacionals. Tot per evitar el pitjor. Ara Portugal està en estat d’espera perquè hi ha eleccions presidencials el proper diumenge. Després, hauran d’adoptar decisions ràpides.

Mar de fons

S’ha disparat la pressió interna en el PSOE per accelerar el relleu del president Zapatero. Quina cosa demostra, un cop més, el malament que està administrant els seus temps polítics l’actual president del govern. L’expresident Felipe González va repetint la doctrina: “la decisió de Zapatero d’anar-se’n seria personal però la de quedar-se dependria del PSOE”. La frase sembla un encàrrec de finesa florentina. Un missatge enmig d’aquest socialisme declinant que veu com reneixen els actors principals del felipisme. Joaquín Leguina, expresident de la Comunitat de Madrid i diputat fins a acabar l’anterior legislatura, ha dit aquesta setmana: “Zapatero ha fet una política marxista, de Groucho”. Amb aquests amics, no calen enemics. Serà difícil que el govern trobi sentit per omplir políticament aquest any de legislatura. Un canvi de cartell electoral sembla el revulsiu que mediten els socialistes. Qui? Rubalcaba va dir a començaments d’aquesta legislatura que estava cansat i no volia tornar a ser ministre. Ho va ser. Quan tres es postul·laven per ser vicepresident primer, Rubalcaba era l?únic que deia, amb cara de determinació, que no ho volia ser. Ho va ser. I ara diu que no té temps per pensar en ser candidat. Ja ho veurem.

La N-II, un any i mig després

El juliol de 2009 es van aturar les obres de desdoblament de la N-II en els dos trams en obres al sud de Girona (entre Caldes de Malavella i Maçanet de la Selva). Ha passat un any i mig.

Durant el 2010 van ser diferents les iniciatives parlamentàries encaminades a revisar aital desgracia. El govern de l’Estat es va comprometre, en votació del Ple del Congrés del 27 d’abril, a tornar a licitar i recomençar les obres entre Caldes de Malavella i Maçanet abans d’acabar l’any 2010. Això no ha estat així. Després van venir les retallades pressupostàries severes i amb gran retoc de tambors se’ns van anunciar que aquestes obres havien quedat salvades de la retallada. Durant el 2011 es licitaran aquestes obres? Qui sap, potser si. En el millor dels casos per tenir màquines treballant a pocs mesos de les eleccions generals de març de 2012. La setmana passada es va produir un nou accident mortal a Sils, en la zona de la carretera amb les obres aturades. Fa tres anys, en la campanya electoral la cap de files del partit socialista va dir: “El 2012 estaran acabats o en obres tots els trams de la N-II”. Ja ho veiem. I tot i la crisi les obres que es vol no s’aturen. Aquesta setmana mateix s’ha aprovat l’adjudicació del projecte constructiu de l’autovia A-26 entre Besalú i Cabanelles.

Què li passa a la desgraciada N-II? Que els responsables del Ministeri de Foment no han sabut apreciar mai la importància de l’obra (i algun potser la importància del interès personal inconfessable d’aturar-les), que els dirigents socialistes de la demarcació no han tingut capacitat d’influència, que els grups de l’oposició a les Corts Generals ens hi hem pogut deixar la veu i l’energia però no hem pogut desencallar l’atzucac i que el conjunt de la societat gironina informada i organitzada no ha aconseguit convertir la N-II en un tema de país. Se’n recorden quan els lleidatans van convertir el desdoblament de la N-II i la ruta de la Penadella en un tema de país? Doncs els pagesos de la Segarra devien tenir més mala llet i determinació que nosaltres. Que el 2011 sigui un any per tornar a la càrrega i fer que d’una vegada per totes es superi, en part, la vergonya de la N-II.

Més de 3 milions tirats- El 27 de desembre la periodista Laura Fanals escrivia una informació que hauria de provocar la indignació de tots nosaltres: l’Estat s’ha gastat 2’7 milions en el desdoblament del tram Medinyà-Orriols de la N-II. El Ministre de Foment va anunciar el 22 de juliol en el Congrés que no es desdoblaria la N-II entre Girona i la frontera francesa ni cap autovia “programada” que transcorregués en paral·lel a una autopista de peatge.

Aquí encara hi ha algun incrèdul que pensa que estem davant d’una aturada temporal. No, estem davant de la cancel·lació del desdoblament de la N-II entre Girona i la Jonquera. I per això es va rescindir el contracte de l’obra Medinyà-Orriols. Ara sabem que això ha suposat tirar a les escombraries 2’7 milions d’euros que més el cost de redacció del projecte constructiu suposen més de 3 milions d’euros tirats. Aquesta és una decisió que s’hauria de rectificar. No serà possible durant l’agònic executiu de Zapatero. Però els 22 quilòmetres que separen les sortides de Girona i Figueres, sí que haurien d’estar connectades per autovia. Com en tantes còmodes autovies de la geografia espanyola, com tantes obres que es continuen executant (aquesta ja s’executava) fins i tot en aquesta època de crisis.

Els 100 dies de confiança

Una vegada format el nou govern de la Generalitat presidit per Artur Mas, una sensació de rigor i bon fer és general en la societat, entre els que han donat suport a aquest govern i els que no. Només la manera d’administrar la victòria, la manera de formar el govern i les primeres mesures que s’adoptaran en els propers dies ja dibuixaran un estil molt diferent a un govern tripartit que el president Montilla o Joan Herrera van reconèixer que “no havia sabut tenir un relat”.

En el joc democràtic de funcions entre govern i oposició és pura norma donar 100 dies de confiança abans de començar a criticar el que encara no ha començat a caminar. Però els 100 dies de confiança ens duen fins a finals de març, just quan es firmarà el decret de convocatòria de les eleccions municipals del 22 de maig. Ja ha estat escrit aquí: quin gran servei que hauria fet al seu partit si el president Montilla hagués convocat eleccions per finals de juny de 2010. S’hauria evitat els efectes polítics de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (que avui probablement encara no tindria sentència i un tribunal amb unes majories menys bel·ligerants a l’autogovern català). Segurament hauria tingut uns resultats menys dolents i el mapa de la governació de país hauria pogut ser diferent i, sobretot, hauria allunyat quasi un any les eleccions catalanes de les municipals.

Ara, a quatre mesos i 21 dies, es difícil refer un partit que ha convocat un Congrés extraordinari per la tardor per sortir de la crisis política. El Partit Socialista Català té semblances amb el Partit Socialista Francès que no acaba d’aixecar el cap en les tensions entre vells elefants (llenguatge polític francès), dirigents renovadors com Manuel Valls i dolces dirigents mig polítiques mig profètiques com Ségolenè Royale. Aquí el quadre pot quedar conformat d’una manera diferent. D’entrada hi ha el debat sobre el futur del sector catalanista (en fase de liquidació i ajust de comptes). De Joaquim a Rocío hi va un món.

L'últim any de la legislatura

Comença l’últim any de la novena legislatura espanyola. El president Zapatero es troba en els nivells més baixos d’acceptació i popularitat i continua sense desvetllar si tornarà a ser candidat (el que per alguns és una intel·ligent “administració dels temps polítics” per la majoria és un gran desconcert).

Zapatero tornarà a ser candidat si les enquestes li riuen una miqueta. Durant un any intentarà explicar que el sacrifici i les reformes són el millor per la societat i són indispensables. Com que ho fa amb reserves mentals i tensions ideològiques, fins ara no ha sabut explicar-ho així. També és cert que el gran càstig del món socialista es pot produir en les eleccions municipals i autonòmiques i després els comptadors es poden tornar a equilibrar entre govern i primer partit de l’oposició.

Una majoria absoluta del PP no convé per res al desenvolupament de l’autogovern de Catalunya i una certa recuperació del Partit Socialista es convenient en aquest sentit. L’efecte de rellançament de la remodelació ministerial d’octubre de 2010 ja ha quedat fosa. Ara queda la reforma de les pensions (aprovada per Reial-Decret el 28 de gener proper) i un últim any que Zapatero es discuteix entre fer-lo “radical” o“reformista”. El PP i el seu líder, desdibuixats i esperant que la fruita caigui madura. Les enquestes apunten un increment de diputats de CiU que seria l’escenari ideal per completar el mandat de governació donat per les urnes el 28 de novembre. Les enquestes també apunten a una recuperació de IU i un grup parlamentari propi per UPyD (els durs de la dreta la votaran per castigar a un PP que es pot permetre prescindir de Álvarez-Cascos i altres elefants conservadors).