31 de desembre 2012

Previsions i propòsits pels primers compassos del 2013


Política catalana- “Salpem” cap a una legislatura absolutament diferent. En el primer Ple de l’any del Parlament de Catalunya a finals de gener una majoria absoluta de la cambra aprovarà una resolució manifestant el desig que el poble de Catalunya exerceixi el dret a l’autodeterminació durant aquesta legislatura. En el primers compassos de l’any 2013 es produirà la reunió entre els presidents Mas i Rajoy on veurem si el president espanyol es manté de perfil mentre alguns dels seus li van fent la feina de “policia dolent”. Viurem la petició de celebració d’un referèndum aprovat per les Corts Generals prèvia petició del Consell de Ministres. Viurem l’elaboració d’una nova Llei catalana de Consultes que hem de veure si el govern espanyol s’atreveix a portar al Tribunal Constitucional per intentar la seva suspensió. Viurem, un altre cop, l’atenció dels mitjans internacionals davant els previsibles no del govern espanyol en contraposició a l’impecable procés democràtic que es viurà, en paral·lel, a Gran Bretanya en allò referit a Escòcia.
El socialisme català- Des dels estralls polítics i intel·lectuals que va suposar l’arraconament del president Pasqual Maragall del lideratge del socialisme català, els nous dirigents han anat fent esforços ingents per adaptar la sintonia del socialisme català amb la sintonia del socialisme espanyol. Però han succeït dos fenòmens que han desquadrat aquests esforços: el focus política català s’ha mogut cap al debat al voltant del dret a decidir i el PSC per no quedar fora de focus ni trencar-se internament ha hagut d’adoptar un criteri davant aquest rellevant aspecte. El que han acordat: respectar com a demòcrates el dret a decidir i manifestar que votarien que no en un referèndum d’autodeterminació. Aquesta doctrina ha irritat profundament el socialisme espanyol que considera que el PSC s’hauria d’haver oposat frontalment al dret a decidir en clara alineació amb el PP i Ciutadans. La segona derivada de la complexitat socialista catalana: encara que no sembli molt racional, l’adhesió d’una part dels votants socialistes a la idea del projecte espanyol va lligada amb la dada de si a la Moncloa hi governen socialistes o conservadors. En part, ells mateixos han alimentat aquesta idea amb aquelles campanyes que associaven l’Espanya atractiva al govern del PSOE i l’Espanya irrespirable al govern del PP. Aquests anys de plom (democràtic) de la majoria absoluta del PP també erosionen el posicionament del socialisme català. S’ha de firmar un protocol de col·laboració entre el PSC i el PSOE que serà un moment de catarsis en aquest punt. Un PSC viu i actualitzat és important per la cohesió social del país. Ho va ser en els anys de la transició i en el pacte de la llei de normalització lingüística de 1982. Ho han de ser avui sempre que els seus dirigents se sentin hereus d’aquell PSC d’ampli espectre.
Política espanyola- No hi ha res que cohesioni més a un partit que l’exercici del poder i, encara més, si aquest es produeix amb una majoria absoluta. Però en veu baixa és molt fàcil escoltar crítiques dels propis dirigents del PP per la passivitat i els silencis del president Rajoy. Uns diuen que és l’astúcia de l’home que ha viscut en l’ecosistema del poder sempre i que té una voluntat de pedra de mantenir-s’hi i resistir. Altres, senzillament, creuen que no té idees. I prova d’aquest “anar passant” és un govern ple de ministres d’una talla política més que qüestionable. El PP té dintre d’ell un embrió de partit d’extrema dreta articulat al voltant d’uns dogmàtics enyorats de temps pretèrits (finals dels anys noranta), una fundació –FAES- de pensament hard però que és l’única que proveeix pensament polític a la dreta espanyola i una premsa que vol dictar el pas al Govern. Ja veurem si es consuma la fusió de dos diaris incendiaris de la dreta madrilenya. Rajoy sobreviurà a tots aquests elements? Ell pensa que pot guanyar les properes eleccions generals. I Rubalcaba resisteix entre l’astúcia i el desgast més profund pensant que el temps li permetrà governar en coalició amb altres formacions. El comunisme i el populisme d’UPyD creixeran, fenòmens dels temps fotuts.
N-II- Propòsits programàtics que crec que ens hem de plantejar pel 2013: 1-Pressionar insistentment per acabar el 2013 les obres del tram Caldes de Malavella-Sils de la N-II desdoblada (4’5 km raquítics) tal com s’ha compromès formalment el govern. 2- Aconseguir que obligatòriament els camions transitin per l’AP-7 en el tram gironí alliberant així la N-II de camions que fan més perillosa la circulació. Per això comptem amb els 3 milions d’euros incorporats amb aquesta finalitat als Pressupostos de l’Estat. 3- Negociar el traspàs del tram de la N-II entre Maçanet de la Selva i la Tordera a la Generalitat desprès que el Govern fes oficial que no vol desdoblar aquest tram i que la ministra de Foment plantegés en seu parlamentària (contestant-me una interpel·lació) la possibilitat de negociar aquest traspàs amb la corresponent dotació econòmica. Després d’aquell dia, no n’ha volgut tornar a parlar. És important aconseguir aquest tram perquè sigui desdoblat per la Generalitat.
TAV- Aprofitar l’arribada el gener, per fi, del Tren d’Alta Velocitat a Girona i Figueres (fins a l’abril no funcionarà una línia que creui la frontera) i treure profit dels potencials econòmics. Però, sobretot, no fem el ridícul rient les gràcies i aplaudint a una autoritats que ens han fet arribar el tren d’alta velocitat amb, com a mínim, 10 anys d’injustificable retard. Salut i bon any nou per a tots vostès i als que vostès estimen.

23 de desembre 2012

Rosa Díez i el Partit dels Pirates


El Ple d’aquesta setmana ha estat molt llarg, tres dies complerts i molt densos. En un punt, Rosa Díez es va enfilar a la tribuna d’oradors i va començar a blasfemar sobre Catalunya, un dels seus punts forts. El diputat Pere Macias va pujar després a la tribuna i li va etzibar: “Vostè té menys legitimitat per parlar de Catalunya que el Partit dels Pirates que van treure 5000 vots més que UpyD en les últimes eleccions catalanes”. L’anticatalanisme com a vellíssima manera de guanyar vots en la geografia hispànica. Dos sistemes de partits ben diferents. No hem de deixar de cantar-li les quaranta davant de tanta demagògia.

3 milions per treure els camions de la N-II


En el tràmit parlamentari de l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat de 2013, CiU només ha pogut incloure dues esmenes. I les dues són per a les comarques gironines. Crec que convé recordar-ho i subratllar-ne el seu valor en un temps que la majoria absoluta del PP ha rebutjat sistemàticament les esmenes de l’oposició al Congrés i al Senat. En el Congrés vam aprovar l’esmena de CiU –pactada amb el grup de la majoria, és clar- per mantenir la rebaixa de taxes a l’aeroport de Girona-Costa Brava, cosa que garanteix, un any més, una bona posició del nostre aeroport i un impuls definitiu pel manteniment de la nostra industria turística. Al Senat vàrem aprovar una esmena per la qual es dota en 3 milions d’euros un fons per desgravar el trànsit habitual de l’AP-7 a les comarques gironines. Això, dit ras i curt, és una partida per treure vehicles de la N-II i finançar el seu pas per l’AP-7, autopista de pagament fins a l’any 2021 quan s’acaba la concessió. En el mes d’agost d’aquest any ja vaig llançar la idea de treure els camions de la N-II i fer-los passar per l’autopista obligatòriament instaurant el pagament de l’eurovinyeta (taxa per camions per l’ús d’autovies). Es calcula que l’eurovinyeta suposa entre un terç i una quarta part del que costa el pagament d’un peatge. És per això que s’ha de fer una acció coordinada: fer pagar als camions i obligar-los a utilitzar l’autopista i, alhora, pagar quelcom a la concessionària per l’ús obligatori de la via pels camions. És el preu a pagar per les obres no fetes en temps millors. Així alliberaríem la N-II de camions i faríem la via una mica més segura mentre no hem de baixar la guàrdia ni un mil·límetre del propòsit del total desdoblament. La partida està aprovada amb la votació final dels pressupostos que va fer el Ple del Congrés el 20 de desembre. Ara, hem d’anar molt ràpid per fer efectiva la mesura. Ja sabem com s’han deixat perdre partides destinades a la N-II. No serà el cas d’aquesta partida de la qual hem d’aprofitar fins a l’últim cèntim per treure els camions de la N-II. Per cert, IU i ICV van votar en contra d’aquesta esmena de CiU. Ells, que sempre clamen per obligar a fer transitar els camions per l’autopista. Hi ha coses, de segons qui, que no entendré mai.

El que veuen els socialistes


La política és més canviant i líquida que mai. Ara fa un any just de la investidura del president Rajoy amb la majoria absoluta més àmplia de la dreta espanyola. Un any després, el desgast del govern ha estat altíssim. No només perquè ha pagat el preu de les mesures impopulars que ha d’adoptar qualsevol govern en època de crisi econòmica sinó també per la falta d’impuls polític. El primer ministre Rajoy compareix poc, no li interessa la política internacional –entesa com una política d’aliances per la millor defensa dels interessos- i té un govern amb poca visió política. Els socialistes, enfonsats fa un any en la més profunda de les depressions polítiques, ara veuen que en tres anys el PP pot perdre les eleccions generals. Que no vol dir que el PSOE les guanyi clarament. Avui, els estudis sociològics més seriosos que hi ha en les taules del poder assenyalen que PP i PSOE junts ben just sumen el 50% de la intenció de vot. Veurem petits partits creixent (IU i UPyD) i alguns que ni ens imaginem a dia d’avui. I es mantindrà una presència fixa de partits nacionalistes que, en totes les legislatures, sumen entre 25 i 30 escons. El PSOE ha començat a treballar en una proposta de reforma constitucional per atreure els partits nacionalistes. Però quan s’aproximen a la realitat política catalana, veuen que, ara per ara, no hi ha res a fer. I s’escruixeixen en veure la transparència política del PSC. D’aquí a tres anys, eleccions generals. Abans, juny de 2014, eleccions al Parlament Europeu, primera ronda d’unes eleccions que canviaran molt el sistema de partits. A Catalunya ja hi hem passat, al Parlament espanyol està germinant aquesta fragmentació.

La desena legislatura


21 de desembre de 2012, investidura del president de la Generalitat de la desena legislatura del Parlament restaurat el 1980. El valor de la continuïtat institucional i de l’atermància. Dels dos dies de debats em quedo amb alguns apunts: PSC i PP, de cop, s’han convertit en partits envellits i desintonitzats amb la dinàmica política dominant a la Cambra. El PP té dos problemes: la seva quasi nul·la capacitat de capitalitzar vot espanyolista davant el creixement de Ciutadans i a això s’hi ha de sumar l’accelerat procés de desgast del govern espanyol amb un primer ministre mancat de nervi i passió política. El PSC té el problema d’estar entre dos focs i no ser entès per les parts: el PSOE s’enfila per les parets amb l’opció del PSC de respectar el dret a decidir i molts dels seus no entenen que totes les votacions de la legislatura sobre el dret a decidir siguin abstenció –ni carn ni peix. ICV té un problema després d’escoltar els primers compassos de la CUP al Parlament. ERC avui està al bell mig de la pista i hem de veure com resisteix el pes de les responsabilitats amb el pas dels mesos. I no vull defugir que CiU no hem tingut prou temps per analitzar la caiguda de diputats i que tenim el repte de mantenir la cohesió entre els partits federats que nodreixen el grup de 50 diputats. Vaig sortir del Palau del Parlament, divendres a quarts de quatre de la tarda, més convençut de les possibilitats de la legislatura. Hi ha objectius programàtics nous i que han de madurar (la campanya electoral va ser massa sobtada per poder fer madurar alguns plantejaments), hi ha aire nou i actituds positives i hi ha una distància grandiosa amb els plantejaments del PP.

19 de desembre 2012

Josu Erkoreka

Un, quan es dedica a la política, no ho fa pas per fer amics sinó per defensar unes idees i uns valors. Però el pas per la política fa que acabis fent algunes amistats a prova del dia després del pas per la cosa pública i el trànsit cap a la vida privada. Aquest es el cas de l'amistat que he anat travant des de 2004 amb Josu Erkoreka. Dijous, quan es va acabar el Ple del Congrés, en un passadís de sortida pràcticament buit, en Josu em va portar cap a un racó lluny de les orelles sempre indiscretes per comunicar-me quelcom que durant 48 hores havia de ser un secret: deixava el Congrés per convertir-se en conseller i portaveu del Govern basc. Notícia del tot imprevista: l’home que va descartar ser lehendakari per decisió pròpia i després de les consultes familiars, ara era cridat a ser conseller i no podia pas dir que no. Jo sóc un animal de costums que em costa remoure’m dels llocs on hem sento a ple fent la feina. Passo uns dies dolents i després ja li sé trobar la girada a la nova ocupació. En Josu em va explicar que es trobava en aquest mateix estat de l'esperit. Li vaig dir que d’aquí a molts pocs dies estaria orgullós de ser ministre del govern del seu país. I així serà. Després de nou anys i un viatge pendent pel febrer que ja anàvem preparant i que ara segurament no podrem fer, em queda més lluny un amic que és un dels millors oradors que he conegut en el parlament. Però, sobretot, he admirat el seu mètode sistemàtic de treball: no obrir cap nova negociació fins haver tancar la prèvia, estudiar tots els casos fins a la lletra petita, firmar els acords, tenir un arxiu ben ordenat i tenir els documents subratllats i anotats i fer una recerca discreta del que pensen els contraris. La quinta essència de la millor tradició dels homes del PNB formats a Deusto. Una aplicació civil de la formació de la Companyia de Jesús. Li desitjo el millor i el trobaré a faltar.




Un discens democràtic per resoldre

Hem arribat a la fase del discens: una Catalunya sobirana o una Catalunya de l'anar tirant en un abonyegat Estat de les autonomies. I aquest discens s'ha de dilucidar democràticament en els propers temps, en la propera legislatura. Al cap del carrer no s'hi arriba per casualitat.

Les alternatives- Davant la pregunta racional de si els ciutadans volen viure en una societat amb major nivell econòmic, millors serveis i un entorn més innovador i de cultura centreeuropea, com molts creiem que seria una Catalunya que fos mestressa del seu futur, la resposta d'una gran majoria seria el sí. Sobretot si l'alternativa és l'anar-se masegant en un Estat espanyol ineficient - i més que ho serà-, premeditadament incomplidor en les inversions amb Catalunya (compreu el nou llibre de Pere Macias i Gemma Guilera, La gran bacanal, per confirmar aquest extrem) i ignorant, quan no dolós, en tot allò referent a la llengua i la cultura catalanes. Però les recents eleccions del 25 de novembre ens han donat alguns apunts interessants sobre la rica composició sociològica i el variat comportament electoral català. La participació va ser la més alta mai registrada en unes eleccions catalanes: 69'5% dels censats van votar. I la quarta amb més participació de totes les 35 convocatòries a les urnes que ha viscut el país des de la recuperació de la democràcia. I quina lliçó ens ha lliurat aquesta convocatòria electoral? Un joc de miralls.

El joc de miralls- La fragmentació dels canals de comunicació - des de la multiplicació dels canals de televisió fins a l'extremadament seleccionada comunitat de seguidors que hom té en el compte de Twitter- ens ha fet reduir la topografia emocional i la morfologia identitaria del país. Jo que no tinc sintonitzada a la televisió de casa ni el Canal 13 ni Intereconomia i que només llegeixo els diaris de la dreta extrema i demagògica de Madrid quan em cauen a les mans, he de començar a entendre que hi ha uns quants conciutadans catalans -milers- que s’informen (es desinformen segons el meu punt de vista) i fan la provisió dels seus elements de judici a través de canals de combat de la idea d'una comunitat nacional catalana que pugui desenvolupar en llibertat totes les seves potencialitats en el camp polític i cultural. Estem, doncs, en una cruïlla, en un discens que només es pot resoldre a través d'un debat democràtic madur, segurament tens, que ha de ser profundament respectuós i clarificador i que ha de culminar amb una consulta.

Segurament un dels despertars abruptes dels resultats del 25 de novembre és que no tots els que teníem una forta il•lusió nascuda de la manifestació de l'11 de setembre de 2012 ens esperàvem -ingenus de nosaltres- uns efectes tan mobilitzadors entre els contraris a la idea d'una Catalunya sobirana. A aquesta conclusió s’hi arriba després de llegir el resultat electoral de totes les comarques i seccions electorals de Catalunya, no només d’aquelles en les que s'ha incrementat el nombre de vots, alhora, de CiU i ERC, i que són només Pla de l'Estany, Garrotxa, Ripollès, Osona i el Pla d'Urgell. No, convé llegir els resultats en el seu conjunt, també l'increment de 13 punts de participació, per exemple, al Prat de Llobrtegat.

Fer el pas per guanyar- Ara tenim una societat que no està fragmentada però que té a davant un debat democràtic per ventilar. Hem de discutir, argumentar i, al final, votar.

I els que som partidaris de la Catalunya sobirana, des de fa tants anys però que també sabem que ara la podem sustentar amb arguments més tangibles de viabilitat econòmica i progrés material, hem de ser conscients que en aquest debat democràtic l’ofensiva del no serà intensa, aclaparadora per a algunes ànimes embargades per alguns dubtes.

Per això, molt més important que fixar la data de la consulta és assegurar que la mateixa serà un èxit perquè hi haurà hagut prou temps per fer madurar un debat ciutadà que si alguns el teníem molt clar hem de reconèixer que va agafar al conjunt de la població catalana amb una certa precipitació.

Aquesta setmana es celebrarà el debat d’investidura i possiblement la propera prendrà possessió el nou govern. Però davant una crisi de les finances de la Generalitat -pel sistema de finançament i per la caiguda d'ingressos-, una crisi econòmica severa que s'ha convertit en crisi social i aprimament i depauperació de les classes mitjanes, i davant del repte de la consulta durant aquesta legislatura, hem de ser molt conscients que la mateixa només tindrà consistència i podrà completar els quatre anys si té una majoria parlamentària compacte, sòlida, quasi granítica. I això és el que s'ha de descabdellar en els propers dies: un govern fort per afrontar la resolució del discens de fons. En som prou conscients tots els cridats a assegurar aquesta majoria? Hi ha moments que fer les coses bé o malament marquen l'itinerari d'un poble per unes quantes generacions. Ara, ens trobem en un moment d'aquesta naturalesa.

14 de desembre 2012

Lluís Maria de Puig, el polític gironí que ha arribat més lluny

L’Alex Sáez va entrar a mitjanit del dia 12 al restaurant La Ancha per dir-me que se’ns havia mort un amic. Dos polítics socialistes catalans m’han marcat i amb ells he aprés i m’han ajudat a ser una mica millor: Lluís Maria de Puig i Isidre Molas. Lluís Maria de Puig és el polític gironí que ha arribat més lluny, que ha anat més lluny. Ho dic en molts sentits: el que ha arribat més lluny en la política internacional com a president de l’Assemblea Parlamentària de la Unió Europea Occidental (1997-2000) després d’haver estat president del Grup socialista i com a president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (2008-2010) després d’haver estat també líder del grup socialista en l’assemblea parlamentària que agrupa a més Estats del món, 47.

L’any 2008 ell ja era president de l’Assemblea del Consell d’Europa quan jo vaig arribar al grup liberal. Des del primer dia em va ajudar a orientar-me i em va donar bons consells. Durant el seu mandat, quan ell presidia el Ple, sempre vaig començar les intervencions en català. Era un catalanista socialdemòcrata partidari d’una solució racional per una Europa que coneixia tan bé – l’Europa gran, la del Consell d’Europa- que sabia que no era només una suma d’Estats sinó una realitat molt més rica de llengües, nacions i grups culturals. Ell va ser un home clau per la ratificació el 5 de novembre de 1992 de la Carta europea de llengües minoritàries o regionals.

Durant la seva presidència del Consell d’Europa –quan tenia tractament de cap d’Estat- va esclatar, per primer cop en més de 60 anys d’existència de l’organització una guerra entre dos Estats membres: el 8 d’agost de 2008 Rússia envaïa part de Geòrgia. A en Lluís Maria li va tocar dirigir l’Assemblea en un moment especialment delicat i tens. L’ambient de guerra es notava en el quefer parlamentari. Aquell estiu no va parar d’intentar fer de mitjancer entre Moscou i Tblisi.

En Lluís Maria de Puig és el polític que ha arribat més lluny perquè és el que ha conegut més replecs de la política europea i de la densíssima geografia humana i cultural d’Europa. Era un home d’un gran prestigi en els cercles europeus. Per mi, durant aquests anys, invocar la nostra amistat era una excel•lent carta de presentació. A més, estic convençut que ha estat feliç en el que ha fet durant els seus anys d’activitat política. Això no es pot dir sempre. Ha estat feliç perquè ha estat coherent i fidel amb una línia d’actuació, amb una vocació demòcrata i europeista, i d’aquí no s’ha mogut. Una lliçó per aprendre. Hauria pogut ser Secretari d’Estat de Consum durant l’època d’Ernest Lluch ministre de Sanitat. Hauria pogut ser alcalde de Girona al gener de 2002. Es va mantenir determinat en la seva línia de treball i va arribar molt lluny i molt amunt fins a presidir les institucions que havia servit amb entrega sistemàtica i estima. Sense cap bri de supèrbia, amb la humilitat que només sap donar una ironia fina- que és el tresor de les persones sàvies- i un coneixement de gran angular.

El seu últim Ple del Consell d’Europa va ser el mes de gener de 2011. Recordo que varem sopar junts amb altres parlamentaris i la Mariate, la coordinadora indispensable de la delegació, en la seva última nit com a parlamentari a Estrasburg, a la brasserie Aux Armes a la plaça Gutenberg. Aquella nit era un home feliç que completava una trajectòria de 31 anys de bon servei a una política digne, constructiva, de propostes de profit: la política magnànima en l’Europa gran. Junts recordàvem amb un somriure als llavis que molts dels nostres no sabien ben bé “què fèiem a Europa”.

I recordo que el dilluns 26 de novembre, el dia després de les recents eleccions catalanes ens varem trobar a la cantonada de la plaça Catalunya amb l’avinguda Sant Francesc de Girona. Ell, que anava amb la seva esposa, l’Ieto, em va encalçar i em va saludar amb la bonhomia de sempre. També hi era la Montse Vilosa. Varem parlar del panorama polític resultant de les eleccions, del mirall trencat de la política espanyola, dels possibles i dels impossibles. Em va dir que estava més prim, li vaig dir que el veia bé i que teníem tantes coses per fer! Era el president del Consell català del Moviment Europeu i de la Fundació Ernest Lluch entre moltes altres responsabilitats cíviques. I els amics d’Europa l’anaven reclamant. Poques persones saben que el Lluís Maria de Puig, historiador que mai va deixar la seva dimensió acadèmica, és doctor honoris causa per diverses universitats europees. Ha arribat molt lluny, ple de vida viscuda i ben acompanyat de tantes persones que en l’Europa gran avui el plorem.




10 de desembre 2012

Arriba el TAV a Girona i Figueres: memorial de greuges

Arriba el Tren d'Alta Velicitat, el TAV, a Girona i a la frontera amb França. 21 anys després de l'arribada de la primera línia d'Alta velocitat a Sevilla, primavera de 1992. 9 anys després de la primera data oficial de l'arribada del TAV a Girona: 2004. Fins a tres dates oficials i ¨definitives¨ ha arribat a anunciar el Govern de l'Estat per l'arribada del TAV a Girona i la frontera francesa: 2006, 2008 i 2012. Arriba el TAV a Girona el 2013 després que l'Estat espanyol s'hagi convertit en l'Estat del món amb més quilòmetres de línea d'Alta Velocitat. Aviat l’estadística dirà que el xinesos (1.350 milions d’habitants) ocuparan el primer lloc en el rànquing. Res a agrair, un retard històric a recordar, perquè no es tracta només de l’arribada del TAV a Girona. La pregunta clau és: com pot ser que l'Estat que ha fet més quilòmetres de línia d'Alta Velocitat (Valladolid, Toledo, Albacete, Còrdoba...) s’hagi passat 21 anys sense entendre que una prioritat absoluta era la connexió amb França que vol dir amb la resta d'Europa. 21 anys d'autarquisme ferroviari en Alta Velocitat, 21 anys d'entornassolament en trens que anaven del no res al Gran Madrid i del Gran Madrid a Sevilla (un tren de "folclòricas", segons va escriure Francisco Umbral), a la Manxa, a les vacances de Marbella, a les vacances de València... Però 21 anys sense pensar que els trens moderns han d'anar "nord enllà on diuen que la gent és neta, rica, lliure, desvetllada i feliç" (en paraules de Salvador Espriu de qui precisament el proper any celebrarem el centenari del seu naixement a Santa Coloma de Farners). Arriba el Tren d'Alta Velocitat amb algunes vergonyes majúscules: tenir durant anys les vies acabades però no programada la sortida de Barcelona i la construcció de l'estació de Girona. Però sobretot l’escàndol major té un nom: TPFerro, l'empresa hispano-francesa que té la concessió de la construcció i explotació del tram internacional Figueres-Perpinyà. El 14 de febrer de 2004, quan el ministre Francisco Álvarez-Cascos era un ministre en temps de descompte perquè ja s'havien convocat eleccions i ell ja havia anunciat la seva retirada de la política, es va firmar el protocol internacional entre el Regne d'Espanya i la República Francesa per la construcció del tram internacional TPFerro en forma de concessió amb la participació d'un consorci d’empreses espanyoles i franceses. Per la part espanyola, el palco del Bernabeu: Florentino Pérez i alguns amics valencians. El protocol és d'una claredat meridiana: a partir del 9 de febrer de 2009, si l'empresa tenia acabada l'obra, tenia dret a cobrar pel pas dels trens o, en defecte, una indemnització. L'Estat espanyol, en diferents acords del Consell de Ministres que tinc aplegats, ha gastat més de 200 milions d'euros en indemnitzacions - "compensacions"- a l'empresa TPFerro. El que s’hauria pogut fer amb 200 milions d'euros llançats al sac de la incompetència i la mala planificació! D'entrada, desdoblar més de mitja N-II al seu pas per les comarques gironines, el negoci de Robert i les cabres: 200 milions d'euros dels nostres impostos llançats en la compensació d'una empresa perquè el TAV no va arribar a entrar en servei fins a Figueres i en el tram internacional el 9 de febrer de 2009.

El 8 de gener o un altre dia, això també forma part del fum final per desviar les coses de la memòria, arribarà el TAV a la frontera francesa. Convé recordar que l'any 1986 el govern de la Generalitat va presentar un projecte de connexió en línea d'Alta Velocitat de Barcelona amb França. El projecte va ser redactat per Albert Vilalta, en aquells moments director general dels Ferrocarrils de la Generalitat, posteriorment conseller i secretari d'Estat. Existia una proposta catalana, impulsada pel president Jordi Pujol, per fer una obra que venia avalada pel més rotund sentit comú: connectar Barcelona, segona ciutat de l'Estat, a uns 150 quilòmetres amb França, a través d'una línia d'Alta Velocitat. Fins i tot els vam redactar el projecte. I el president Pujol va començar els contactes amb els presidents regionals del sud de França -Llenguadoc-Rosellò- perquè pressionessin a les autoritats de París per accelerar els terminis de l’arribada del TGV a Perpinyà. Era un projecte europeu i europeista. Era 1986, 27 anys després arribarà el tren que vam proposar en els feliços anys 80 del segle passat, quan es construïa i es proposava reformar amb profunditat l'Estat. Algú hauria de respondre per aquests 27 anys transcorreguts. Girona és una de les demarcacions amb l’índex de riquesa i industrialització més alt de l'Estat però, sobretot, és lloc de pas indispensable per a la connexió amb França. Perquè algun dia no gaire llunyà les mercaderies del Port de Barcelona siguin transportades fins al port de Rotterdam i perquè complementin aquest ara que Rotterdam segon està saturat en les seves capacitats de transportar les mercaderies que li arriben per la ruta del Rhin. Barcelona, el port principal de recepció de les mercaderies que arriben d'Àsia a través del canal de Suez i que es volen estalviar els dies de navegació per l'Estret de Gibraltar i la navegació per l'Atlàntic fins a Rotterdam.

Aquesta mateixa setmana el president de la república francesa François Hollande i el president del consell de ministres italià, Mario Monti, han firmat els acords internacionals per la ràpida construcció de la línea d'alta velocitat entre Lió i Torí. França prioritza primer Itàlia que Espanya, perquè els primers han mostrat molt més interès en aquesta connexió. A través d'una obra cara i d’enginyeria complexa a través dels Alps. L’autarquia del miratge del diner fàcil a Espanya els hi fer oblidar que després de més de 2500 quilòmetres de tren d'Alta Velocitat encara no s’havien connectat amb la resta d'Europa.

I convé recordar que fins el mes d'abril no serà efectiva la connexió amb la resta d'Europa perquè el gener només arribaran trens fins a Figueres i després s’haurà de canviar de tren per fer el trajecte per les vies franceses. Més precisió suïssa en la programació de les obres.

Estic convençut que els trens Avant seran rentables pel desplaçament des de Figueres i Girona fins a Barcelona i la resta de capitals catalanes. Al principi amb 40 minuts entre Girona i Barcelona, d’aquí a uns mesos amb menys, un 30 o 35 minuts. L’alternativa a un servei de Renfe Regional que ara fa el trajecte en una hora i 20 minuts, si tot va bé, quan aquest servei d'havia fet en 50 minuts no fa gaire temps. Convé que tothom sàpiga que els preus dels bitllets dels trens Avant i AVE estan per sota del preu de mercat. Em sembla que els gironins els ajudarem modestament a eixugar aquest dèficit. Perquè aquest dèficit l’han provocat aquelles línies que tenien 9 passatgers al dia entre Albacete i Conca.

El mes que ve arribarà el TAV, amb molts anys de retard: 27, 21 o 9 depèn des de quan es calculi el retard i l’absurditat. Una bona notícia per Catalunya: més connectats amb els semblants, nord enllà. Cap rendezvous als equips ministerials de Fomento. Moltes coses a recordar-los. Les aquí apuntades i la suspensió del projecte de soterrament de la línia del tren convencional i l’enderrocament del viaducte al pas de la línia de tren convencional per Girona. O la nul·la sensibilitat de l'Estat per connectar l’aeroport de Girona-Costa Brava amb el TAV que passa a pocs metres (això ho haurà de fer el govern català). Aquest és el memorial de greuges pel dia que arribi, amb surrealista retard, el TAV a Girona i Figueres, 21 anys després de l’arribada a Sevilla.

03 de desembre 2012

I ara, què?


Fa una setmana es van celebrar les eleccions per elegir el Parlament de la desena legislatura catalana. El resultat ningú l’havia pronosticat ni des de les enquestes ni des de la intuïció dels que van jugar en la primera línia de la campanya. La pregunta s’imposa: i ara, què? Primer convé fer un anàlisis dels resultats, després contemplar els diferents escenaris possibles.
Una lectura dels resultats- Una setmana després, amb perspectiva, és més fàcil fer una lectura objectiva dels resultats. CiU confiava en concentrar el vot nacionalista per afrontar una nova legislatura amb el dret a decidir com a punt nou del programa al costat de l’objectiu compartit de sortir de la crisi. L’apel·lació a la concentració del vot nacionalista no va funcionar. Prova d’això és l’increment en vots i diputats d’ERC. CiU va retenir 1’2 milions de vots i en va perdre tot just 80 mil vots en un context de dos anys de restriccions pressupostàries i amb una vaga general i el debat profundament social sobre les execucions hipotecàries en plena campanya. Ens va faltar detallar la nostra dimensió social i explicar la utilitat de la nostra proposta –com tan bé vam fer amb el pacte fiscal. Dit això, aquest 1’2 milions de vots i els 50 diputats de CiU tenen un valor per subratllar: amb un programa marcadament sobiranista, es renova la confiança en CiU que, mutant el seus trets principals de les nou anteriors comicis, aconsegueix tornar a guanyar les eleccions. Mirat des d’una setmana vista, intentar retenir els 62 diputats era molt difícil per dos factors: 1- L’any 2010 CiU va aconseguir 62 diputats amb una part important de vot prestat per retirar el tripartit del govern. El vot prestat que demanàvem per aquestes eleccions ja ens havia estat donat fa dos anys. I molt s’ha mantingut. 2- Amb una campanya de tant alt voltatge al voltant d’un nou element a l’hora de decidir el vot – la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa- és lògic que pugi la participació i que es mobilitzin els partidaris d’aquesta opció però també els contraris. En aquest sentit, el PP no ha capitalitzat el vot antisobiranista. El seu increment en vots és molt discret. Ciutadans és el fenomen a tenir en compte.
Qui és partidari del dret a decidir?- Algunes dades objectives com a punt de partida: 1- Convergència i Unió ha guanyat consecutivament les deu eleccions al Parlament de Catalunya des del restabliment de les institucions i les primeres eleccions de 1980. 2- En les eleccions del 25 de novembre es va registrar el rècord de participació en unes eleccions catalanes, el 69’5%, quina cosa ens proporciona un Parlament amb una forta càrrega de representació de la societat catalana i una forta càrrega de legitimació per adoptar decisions en els propers anys. 3- Una àmplia majoria dels diputats de la desena legislatura donen suport al dret a decidir (hem de saber si en aquesta majoria també hi hem de sumar els diputats del PSC, segons constava en el seu programa electoral. Aleshores en serien 107). 4- Què ningú s’enganyi, començant pels polítics de Madrid, en aquesta legislatura el poble de Catalunya serà consultat sobre el seu futur. L’americana, la democràcia liberal més antiga del planeta, va arrancar amb l’elaboració d’un cens d’inscrits per participar en les eleccions. Aquest cens es farà en aquests anys. 

Els pactes- Mirem al futur: de manera precipitada i atropellada, amb molt mala posada en escena, el PSC ha tancat la porta a coresponsabilitzar-se de la governació del país. Crec que el PSC s’ha equivocat. Tots els focus han apuntat al diàleg entre CiU i ERC. Diàleg que s’està produint aquests mateixos dies. No és l’ànim d’aquestes ratlles interferir en un diàleg que ha de ser discret. Però em pregunto en veu alta: si ERC té un mal record del seu pas pels dos governs tripartits, com pensa donar un “suport robust” des de l’oposició a la investidura i als pressupostos sense que això no el faci igualment responsable de les decisions difícils i no coprotagonista del govern? En els propers dies veurem com es descabdella tot.
Un parlament molt viu- El que convé a Catalunya és ser governada amb estabilitat i bona navegació en aquests temps difícils i poder decidir el seu futur en els propers quatre anys. Serà una legislatura de molta negociació i amb un Parlament molt viu .Segurament veurem una legislatura a la italiana en la que més d’un cop i de dos semblarà que s’acaba fins que es reconstrueixen els acords. De la bona negociació en surten els grans compromisos i els bons consensos. Per decisions majúscules, acaben imposant-se acords sincers, de fons. Consensos que no cal, ni es poden fer, per unanimitat (la democràcia és també discrepància) però estic convençut que en els propers anys els ciutadans premiaran qui adopti compromisos de País i castigaran qui es mogui per tactisme de partit. La temptació del tactisme de partit saltarà des de primera hora. I no necessàriament des de les files d’ERC. Salpem cap a la desena legislatura del Parlament democràtic de Catalunya.
El paper del govern espanyol- La primera setmana a Madrid després de les eleccions, l’ambient que es respirava: 1- Un somriure de conill entre murri i cínic del que es regeix només per la conservació del poder i que deia: “quant que us heu equivocat”. 2- Un lament en veu baixa per la caiguda de CiU perquè ¨haurà de pactar amb ERC”. 3- Una preocupació sincera per el no creixement del PP (de tercera a quarta força). 4- Una lectura miop dels resultats: “si aneu per la via sobiranista, patireu en el cobrament de les transferències”. No veuen que així alimenten l’anomenada “desafecció”. 5- El govern espanyol continua sense tenir una oferta tancada i atractiva per frenar el sobiranisme. No hi ha cap “català audaç i astut” prop del president del Govern. Després del primer Ple puc afirmar: CiU va ensopegar diumenge passat però els elements de la política espanyola que ens han portat fins aquí no han desaparegut. Continua vigent el tema de fons: una Catalunya desvinculada de l’Estat de les autonomies espanyol  i que busca una sortida nova. Nosaltres, CiU, no vam recollir tot el vot nacionalista que podíem. Un missatge del que hem de prendre nota: humilitat extrema en temps de crisis i patiment. El procés continua.

24 de novembre 2012

Escrit en el dia de reflexió



Una reflexió sobre l’amistat- Escric a poques hores de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya. Escric quan s’esllangueix el dia de reflexió que, el l’actual època de la hiperconexió, més aviat és el dia de la descompressió pels que ens hem dedicat a fer intensament campanya i també dels ciutadans que han estat sotmesos a quinze dies de missatges no sempre constructius en la campanya més dura de les que he viscut. Hem convingut, amb el director del diari, que avui no era apropiat parlar de política des d’una òptica d’una determinada visió partidista del moment actual. Avui és el dia de reflexió. I a bé de Déu que per a mi aquesta també ha estat una setmana de reflexió. Dilluns el matí em van llevar del llit per comunicar-me la mort violenta de l’amic Jordi Comas per homicidi d’uns delinqüents comuns i especialment cruents. Es van acabar les cabòries del moment. Vaig tenir un dilluns de reflexió i desconsol entre moments de compromisos adquirits i somriures a mig gas amb el cap a una altra banda. He tingut amics que han mort massa joves d’una malaltia cruel, he tingut amics que han mort en accident de trànsit però en Jordi Comas era el primer amic, i amic de tants, que era assassinat. Ja vaig escriure en les pàgines d’aquest diari el dimarts els meus sentiments, els meus records i els meus afectes per en Jordi Comas. Aquests dies he reflexionat molt sobre la vida i el valor de l’amistat. Sempre hem de tenir temps per prendre plena consciència de cada moment de la vida que vivim i de cada amistat que és un tresor. De la vida viscuda com una obra d’art: no és el mateix viure en estat animal que viure amb unes actituds i aptituds apresses amb el pas dels anys i el coneixement de persones que ens fan millors. Jo tinc el meu petit llistat de persones que m’han fet millor, en Jordi Comas n’és una d’elles.
Una reflexió sobre la por- Aquests dies molts també hem reflexionat sobre la por. A amics els hi ha pres la por. La por de viure uns fets tan acarniçats com els que van viure en Jordi i la Carme. Com els que en les últimes hores hem vist que es vivien en altres assalts a cases de la família d’en Jordi i a Roses i un segrest a ple carrer a Empuriabrava. La primera de les llibertats és la seguretat. No és incompatible un Estat liberal amb un Estat segur. Sense seguretat no hi pot haver llibertat. Cap mania en la defensa de tots els instruments de l’Estat de Dret perquè la policia i la justícia castiguin als culpables. Molts amics han tingut por, i s’han assegurat dos cops que el pany o els panys de casa estaven ben tancats abans d’anar a dormir.
Una reflexió sobre la mentida- Aquests dies també he reflexionat sobre la mentida com a arma de destrucció. Joseph Goebbels ja va deixar instaurada la doctrina del “difama mil cops que alguna cosa quedarà”. Joseph Fouché també ho va practicar en la seva llarga vida pública que va transitar des de l’Antic Règim fins a Lluís XVIII. És indispensable llegir la biografia de Fouché escrita per Stefan Zweig (Fouché. Retrat d'un home polític. Barcelona. Quaderns Crema). Especialment una persona ha estat difamada aquest dies. Però altres persones també hem notat el calfred de la difamació ben a prop. Una pressió en petit que ens ha fet pensar en el molt que ha resistit el que ha rebut més le últims dies. 
Una reflexió sobre la democràcia- La decisió de convocar eleccions avançades i cridar el poble de Catalunya a definir-se sobre un programa basat en l’exercici del dret a decidir i la voluntat de construir estructures d’Estat propi que superin un Estat autonòmic en hores baixes i eficàcia nul·la, ens ha portat a tots a un túnel d’acceleració dels temps, les deliberacions, el naixement i dissolució de pors, la discussió dels pros i els contres i el coneixement, ben de prop, de la guerra bruta. Unes setmanes intenses, i dures. Però que han valgut la pena. Qualsevol part és dolorós, encetar una nova etapa també té els seus moments tensos. Diumenge 25 de novembre, Santa Caterina, els catalans exercirem el principi democràtic que està en la cúspide de la piràmide de Kelsen pel que fa a la jerarquia normativa: per sobre de les constitucions hi ha els principis bàsics fundants de les mateixes. I el principi democràtic n’és un d’ells. Tindrem el Parlament fundacional que entre tots haurem decidit. Votin, siusplau. Convençuts del seu punt de vista i conscients de la transcendència del moment. D’aquí a cinquanta anys es parlarà d’aquestes eleccions i es dirà: el poble de Catalunya va decidir tirar per aquest camí o per aquest altre. I la lectura històrica i la lectura dels molts corresponsals estrangers amb els que aquests dies he parlat es basarà amb un parell de dades: quina majoria té el primer partit de la Cambra i si els partits favorables a l’exercici del dret a decidir sumen dues terceres parts del Parlament. En poques hores ho sabrem. Respirem la llibertat de la democràcia, sense por.

14 de novembre 2012

El actes reflexes de Vidal-Quadras


Quan jo vivia a Barcelona, en els anys 90 del segle passat, tenia de veí a un senyor que aleshores es feia dir Aleix Vidal-Quadras. Eren els tems del carrer Balmes a tocar de la Plaça Molina. Han canviat algunes coses, ell va canviar de ciutat, pis i esposa. Així com de nom, ara es Alejo. Un home amb una intel·ligència que l'ha dut a la frontera del deliri. No ho dic jo, ho diuen els seus companys del Parlament Europeu escandalitzats amb la seva recomanació d'enviar tancs a Catalunya i suprimir l'autonomia. Ara ha dit que un català mig es comporta com un gos paulovia davant una bandera catalana. Vidal-Quadras presenta un quadre clínic agut.

Enquestes


Aquesta setmana han sortit les enquestes del CIS i del CEO. Presenten algunes divergències. Cal recordar que fa dos anys la que va encertar més el resultat final va ser la del CEO que, simplement transforma en escons el vot decidit sense "cuinar" les projeccions. La resposta, d’aquí a dues setmanes. Les campanyes electorals tornen a ser rellevants i efectives per mobilitzar vot indecís però son d'un simplisme cada vegada més fatigant.

N-II


Aquesta setmana ha fet un any: el 8 de novembre de 2011 els candidats a les eleccions generals Enric Millo -diputat a Corts mai nat- i el ara ministre Cristóbal Montoro van firmar solemnement un document a la Cambra de Comerç de Girona pel qual es comprometien a construir durant aquesta legislatura els 100 km d'autovia de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Paisatge un any després: suspès el desdoblament del tram nord, suspès el desdoblament Maçanet de la Selva-Tordera. Queden uns 6 km per desdoblar, dels quals se n'han adjudicat 4'5. D’això se'n diu estraperlo. O escopir a la cara.

Funciva



Alguna cosa es comença a moure a Madrid. Una Fundació d’orientació conservadora però mentalitat oberta, no finançada ni vinculada al Partit Popular, acaba de fer públic un document apostant per la reducció del mapa autonòmic a 10 autonomies i amb un tracte singular per Catalunya, el País Basc ja el té. Un tracte que respecti el principi d'ordinalitat, qui es el quart contribuent net no pot ser el nové a l'hora de rebre recursos per càpita, aquest es el cas de Catalunya. La Fundació es diu "Ciudadania y Valores", he participat en alguna de les seves sessions. El seu director, Jose Maria Roman, un gallec sense prejudicis, ha obert el joc. El seu gran inspirador es Andrés Ollero, jurista conservador i membre de l'Opus Dei, avui magistrat del Tribunal Constitucional, exdiputat del PP en els 80 i 90 del segle passat. Potser que arribin massa tard, ja ho se. Però hi ha espurnes de lucidesa en un mar d’histèria i entornasolament mediàtic i polític.

El primer cop


Conversa amb politics d'arreu d'Europa sobre les opcions sobiranistes de Catalunya. Reconec que es un cas nou i singular, únic, diferent de l’escocès perquè el senyor Rajoy i el senyor Cameron no tenen les mateixes actituds democràtiques. És el primer cop que es planteja així, dic. Alguns escèptics. Un Lord britànic diu: "Sempre hi ha una primera vegada. Un cop, també, per primer cop les dones van dir: volem votar. No hi havia precedents. També va ser una primera vegada".

Croàcia


Conversa amb la ministra d'Afers Exteriors de Croàcia, durant el congrés del Partit Liberal Europeu a Dublín. La senyora Pusic em pregunta pel moment polític català. Fa unes setmanes, en públic, a Madrid, al costat del ministre d'Afers Exteriors espanyol, no em va poder fer les mateixes preguntes. Quedem que el dia 1 de juliol de 2013, el dia de l'ingrès efectiu de Croàcia a la Unió Europea, estaré a Zagreb amb ella, ministre liberal de llarg recorregut. Ella mateixa em diu com arribar-hi: el vol directe des de Girona que ella ha utilitzat algunes vegades. La senyora ministra de Croàcia coneix les comarques gironines i té una curiositat profunda i dissimulada pel cas català.

Aquell 9 de novembre de 1989



9 de novembre- El passat divendres va fer 23 anys de la caiguda del Mur de Berlín. El règim comunista de l'Alemanya de l'Est estava desgastat i en tensió des que l'estiu d'aquell mateix any les autoritats d'Hongria havien obert les fronteres amb Àustria i milers de ciutadans anaven fugint del comunisme. Però aquell 9 de novembre el portaveu de l'Alemanya de l'Est simplement va dir que el govern havia acordat un nou règim de viatges a l'estranger. En una roda de premsa molt concorreguda un periodista va preguntar des de quan era efectiva la decisió. El portaveu, dubitatiu, va dir: "Crec que la decisió es efectiva des del moment que s'ha adoptat.... es imminent.... des d'ara mateix". Milers i milers de ciutadans van sortir aquella nit cap als punts fronterers. I van començar a exigir traspassar els punts fronterers. Els vells dirigents comunistes ja dormien. A les 23.43 es va obrir el primer punt fronterer. La riuada de persones va ser constant. Van començar a saltar el Mur i a enderrocar-lo. Policia i exèrcit s'ho van mirar sense actuar. Va caure el Mur de Berlín, era el 9 de novembre de 1989. El 3 d'octubre de 1990 naixia l'Alemanya reunificada i integrada a la Unió Europea. Res estava escrit. Tampoc com integrar una part ampliada d'un Estat membre. Tot va anar ràpid i va sorgir d'un moviment de base popular. La voluntat d'un poble, vaja.

05 de novembre 2012

Ningú va dir que seria fàcil

Perquè hem arribat fins aquí- Tres setmanes per les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre. No són unes eleccions rutinàries més. La força de govern a Catalunya ha convocat els ciutadans a les urnes plantejant l’esgotament de l’actual sistema de la Catalunya autònoma – en un Estat que especialment en els últims deu anys ens ha retallat inversions, competències i capacitat fiscal- i la necessitat de consultar el poble en els propers quatre anys si es vol dotar d’estructures d’Estat propi en una Europa integrada i un món interdependent. Durant les primeres quatre setmanes després de la manifestació històrica de l’11 de setembre de 2012, bona part del poder polític de Madrid no va saber llegir el significat i l’abast del moviment social, que no només ni principalment polític, que ha mogut les plaques tectòniques de la política catalana. Ho diuen tants estudis sociològics i només cal parra l’orella al carrer: els ciutadans estan farts de la manera que l’Estat espanyol tracte Catalunya. Fem un petit inventari dels greuges plantejats a l’Estat: no paga els deutes que té amb Catalunya (disposició addicional tercera de l’Estatut), no fa les inversions que diu l’Estatut (un 11% del total de les inversions previstes pel 2013 amb un 18% de la població però un grau d’execució del 35% dels pressupostos del 2011), no vol negociar el Pacte Fiscal proposat i votat per 2/3 del Parlament de Catalunya, no accepta l’estat plurinacional que admetia la Constitució i que estava en les bases del pacte de 1978, no vol protegir la llengua catalana i el caràcter pluricultural de l’Estat (“nuestro proposito es españolizar los alumnos catalanes, ministre José Ignacio Wert, setembre 2012) i no admet la plenitud de l’Estatut votat i referendat pel poble.

La resposta poruga de la por- Ara, des de fa un parell de setmanes, no pas més, els poders polítics, mediàtics i econòmics de Madrid s’han despertat. Ningú havia dit que seria fàcil. Aquest moment havia d’arribar. I té un cert sentit que arribi. Els que durant més de deu anys han trencat qualsevol equilibri econòmic i polític entre Madrid i Barcelona, entre el poder central i el govern català, per què ara haurien de reaccionar amb comprensió, empatia i voluntat d’esmena? De fet, ara han arribat els núvols de la campanya de la por i la tamborinada està descarregant amb força però alguns, no pas per ser especials sinó per viure en els ambients polítics de Madrid, veiem com aquesta tempesta s’estava gestant des d’abans de l’estiu. I no ens ha de fer por ni impressionar. Jo l’he notat en les meves relacions amb l’administració de l’Estat, amb el cos diplomàtic i amb l’exèrcit. Tancament en banda. Ara només ens queda la força de les urnes, la configuració democràtica d’un Parlament de Catalunya amb dos terços de diputats partidaris d’exercir el dret a decidir. No hi ha marxa enrere. Si ara algú digués que hem d’apostar per contemporitzar i fer el cap cot, la represàlia encara seria més ferotge. Hem iniciat un nou camí perquè l’alternativa era continuar empitjorant. Ara, a mitja travessia, no ens poden tremolar les cames. Aquests dies he parlat amb molta gent i noto com la campanya de la por comença a fer forat en algunes persones. En moltes altres no. Aquestes no són unes eleccions rutinàries perquè es tracte de convèncer a tots els més o menys impressionats per la por.

Els que hi veuen clar i el que van a remolc- No és una confrontació democràtica que hagi dividit el país per la meitat segons els orígens dels catalans. No és això afortunadament. Totes les opcions polítiques tenim i recollim aquesta gran síntesis d’orígens que és el poble català avui. I en aquest punt vull aplaudir el sentit de la responsabilitat que ha tingut el partit socialista en no jugar aquesta carta. Qüestió a part són les apostes personals i ambicions partidàries de Carme Chacón i la vergonya aliena que provoquen les declaracions del president Montilla afirmant que els referèndums són les formes preferides dels dictadors i que Franco ja en convocava. Vull pensar que avui el propi Montilla se sent avergonyit de les seves paraules. I el PP sí que juga fort al discurs de la por però fins i tot per no quedar fora d’escena ara dóna la raó en allò que negava fa quatre dies: cal un millor finançament per Catalunya i cal singularitzar l’autogovern català, diuen ara. Una vella fórmula ja coneguda: els que van recollir més d’un milió de firmes contra l’Estatut d’Autonomia ara s’erigeixen en els seus màxims defensors. També van tardar fins a 1987 per esborrar del seu programa electoral la supressió del Títul VIII de la Constitució, la referida a l’Estat de les Autonomies. Sempre van a remolc i sense un projecte alternatiu convincent. El ventilador de la por que jo he notat en formes ben diverses ara es projecte sobre tota la població. No patiu per les pensions i els subsidis: un Estat que deixa de pagar una pensió a un ciutadà reconeix que aquest ciutadà deixa de ser part de l’Estat. És l’última cosa que deixaria de fer l’Estat. No patiu per les inversions en obra pública: pitjor que els últims deu anys és impossible. La N-II ja ha estat retallada dels 100 km a desdoblar a només 6 km. Dimecres 8 de novembre farà un any que els candidats Enric Millo i Cristobal Montoro firmaven a la Cambra de Comerç de Girona un compromís solemne per desdoblar els 100 km de la N-II. Seria un bon moment per recuperar aquest document i les paraules que el van acompanyar.

No tinguem por- Vull acabar insistint en la mateixa idea: no tingueu por. L’11 de setembre de 2012 va ser un gran moment de galvanització d’un malestar acumulat en forma d’una manifestació històrica – cap altre d’aquestes magnituds en la història de l’Europa contemporània- que va transcórrer de forma pacífica, amb bon to, amb bona convivència, quasi com una catarsis de tantes persones que volien expressar els seus sentiments i els seus anhels. Ara ha arribat la tamborinada de la por, les televisions apocalíptiques, l’espantall de la sortida de la Unió Europea – nosaltres som el poble més europeu de entre els pobles del sud d’Europa!- i algunes coses més que ens haurem de sentir en les tres properes setmanes. Però la democràcia té una gran força: el vot secret, les urnes que parlen per un poble. El 25 de novembre a la nit s’haurà acabat el setge de la por. No badem, mentrestant.

29 d’octubre 2012

Els britànics a Madrid

No hi he pogut estar però m’ho han explicat: aquest cap de setmana s'ha reunit a Madrid un grup de molt alt nivell entre Espanya i Gran Bretanya: intel·lectuals, polítics, científics... Que es troben un cop a l'any. Els hispànics els hi han explicat el gran desafiament independentista de Catalunya (llenguatge de la premsa de Madrid), els britànics els hi han exhibit l'acord David Cameron-Alex Salmon per celebrar un referèndum a Escòcia el 2014. Diguem que ha quedat en evidencia dues concepcions de cultura democràtica molt diferent. Els valents, i escasos, catalans i catalanes que hi han anat, han tingut feina. Una es de Girona.

Eleccions a Ucraïna

Aquest diumenge hi ha eleccions legislatives a Ucraïna, el país europeu més important fora de la Unió Europea, exceptuant Turquia i la seva singular posició geoestratègica. El Partit de les Regions sembla que pot tornar a guanyar. Un partit que, en gràfica expressió d'un amic diputat finlandès, un dia muny de la mamella de Moscou i l’altre de la de Brussel·les. Això no agrada al president Putin. Però no hi pot fer molt. La gran novetat d’aquest diumenge pot ser la caiguda del bloc opositor liderat pe Yulia Timoxencho i l’ascens de tercers partits, especialment el liderat per un exboxejador culta, ric i exitòs. A Ucraïna, aquest diumenge, també es juga la batalla del subministrament del petroli a bona part d'Europa, la dels llargs hiverns. Hi ha una alternativa patrocinada per la Unió Europea i Estats Units: el viaducte Nabuco que comunica el mar Caspi amb el Mediterrani passant per Azerbaijan, Georgia i Turquia. Però fa poques setmanes que a Georgia un partit anomenat proliberal però també proPutin va guanyar les eleccions. Mapes, mapes, mapes... El poder dels llocs i els recursos naturals. Tan entornasolats amb la Unió Europea, no veuríem prou la importació de l’evolució de l'Europa gran, la que va més allà del Mar Negre.

La premsa internacional

Una novetat absoluta del moment polític que esta vivint Catalunya és que som minuciosament seguits per la premsa internacional. Convé que siguem ben conscients que en el món del fast food informatiu -twuits, twuits, twuits- no serem sempre a la primera fila del focus en el que estem. Per ja quedarà instal·lada la causa catalana en l'agenda internacional. Divendres em va entrevistar la televiso pública austríaca, fa uns dies la televisió pública hongaresa i, exòtic a no poder ser més, també una televisió de la Costa de Marfil. En els països mes democràtics, som seguits amb una mirada respectuosa i encuriosida. En el món mediàtic espanyol, un punt d’inflexió va ser la missiva dominical del periodista (mes o menys) Perdo J Ramirez quan fa dos diumenges va apostar per una refundació del mapa territorial amb nomes dues nacionalitats històriques amb poders singulars (quins?). I el president del Govern ja ha encarregat a un home de la seva confiança que posi fil a l'agulla. No es Javier Arenas, el líder de les firmes contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. És un clàssic que sembla que ara torna, tot i la seva intensa ocupació en les coses de la policia i els presos d'ETA. Serà sincer el diàleg? No calibren encara la velocitat de creuer que han agafat els aconteixaments a Catalunya. Waiting.

A un mes vista

Queda menys d'un mes per les eleccions al Parlament de Catalunya. A vegades penso que aquest mes ens sobre a CiU perquè el que havíem de dir ja ho hem dit, essencialment. Però m’equivoco, la capacitat de sorpresa no té límits. Per un costat, les compareixences publiques del president Mas em diuen que serveixen per explicar molt bé el seu capteniment (jo miro molt poc la televisió) i els altres partits encara poden aprofundir mes en la seva posició borrosa. Això es clar en el PSC i el seu posicionament sobre el fet nacional. Sobre la reducció de la despesa per imperatiu d’ortodòxia econòmica europea, els seus anys de govern són molt recents. Pel que fa al dret a decidir de Catalunya, aiguabarreix. El principi democràtic acaba pesant mes en un demòcrata, però l’adaptació és dolorosa, per alguns. Un PP amb un lideratge amb autonomia de vol intel·lectual podria ser temible (pensem en Josep Piqué i altres), però tampoc es el cas amb la recitadora del argumentaris de la por.

La mirada de Montoro

Dimarts 22 d'octubre de 2012. Debat de les esmenes de totalitat dels Pressupostos Generals de l'Estat de 2013. Com que Duran-Lleida encara s’està recuperant de l’operació del menisc, fa la seva intervenció assegut des de l’escó. Això fa que tinguem molt a prop el ministre Montoro que escolta, a estones, i ens mira, a estones. Quan Duran-Lleida treu en la seva intervenció la vergonyosa situació d’abandonament del desdoblament de l’N-II, el ministre Montoro em clava una mirada. Recorda que per dos cops he tret a la tribuna del Congres la seva firma d’aval al desdoblament complert de l’N-II de la Jonquera a la Tordera segons document firmat el 8 de novembre de 2011 solemnement pel cap de llista no nat com a diputat al Congres i l'avui ministre en acte solemne a la Cambra de Comerç de Girona. Alguns del PP m'han retret aquesta incisivitat. Però ha tingut els seus efectes. Montoro fa cop de cella i conversa posterior amb la ministre Ana Pastor. I cita l’N-II en la seva replica des de la tribuna. 24 hores desprès surt una nota de premsa del Ministeri de Foment anunciant l’adjudicació definitiva del mini-tram Caldes de Malavella-Sils. Molta reactiva la nota de premsa però allò que compte, la publicació en el BOE, encara no s'ha produït. I en aquest assumpte, la prudència es poca desprès de tantes presses de pel. Quedaran dos mesos per començar a moure terres i no gastar els 15.9 milions d'euros pressupostats en aquest tram. L’N-II ha estat una contundent via de desafecció política cap a l'Estat espanyol, fins i tot pels que menys els "posa" Guifré el Pelós.

15 d’octubre 2012

Un sopar ben animat

Demà dilluns a la nit es fa l’entrega del Premi Planeta d’aquest any. No es pot negar que en el camp de la cultura algunes persones gestionen amb gran sentit empresarial els seus negocis. Amb la mateixa aproximació freda al mercat amb la que es podria vendre litografies de pop-art, alguns donen premis de literatura. Tots hem llegit, algun any, el premi Planeta. Aquest dilluns el president Artur Mas presidirà el sopar d’entrega. A la seva dreta tindrà el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert Ortega, (el que diu que “es nuetra intención españolizar los alumnos de las escuelas catalanes”), a la seva esquerra tindrà a l’editor José Manuel Lara Bosch, pèrdua irreparable en una Catalunya sobirana. Un sopar ben animat.


El debat del rigor

El que sorprèn una mica al Madrid polític és que aquells mateixos que, amb un cert rigor i prestigi reconegut, plantejàvem propostes i argumentàvem alternatives en el debat polític (aquesta és la tradició del Grup Parlamentari Català durant els últims 30 anys), ara amb el mateix rigor els hi expliquem perquè hem arribat fins aquí i els hi impugnem les seves raons. Ja estaven acostumats a la traca d’alguns que fan passar bou per bèstia grossa però els remou el debat que fila prim. Aquesta setmana m’ho he passat molt bé citant el gran filòsof, teòric del dret i polític Hans Kelsen. I la seva teoria del principi de jerarquia normativa i el recordatori que en la piràmide normativa per sobre de la Constitució hi ha les Normes Bàsiques Fundants de la mateixa (Teoria Pura del Dret ,Reine Rechtslehre). I que entre aquestes normes hi ha el principi democràtic i el respecte als Drets Humans. Només així, invocant a Kelsen, es va poder resoldre jurídicament el judici de Núremberg. No sé quants dels incondicionals de cada bancada es van sentir interpel·lats per Kelsen però alguns em van venir a discutir l’argument. Fa dues o tres setmanes em preguntava a mi mateix quin era el nou sentit d’un diputat nacionalista català de CiU a Madrid en aquests nous temps. Aquesta setmana ja he trobat la resposta.

El ministre d'afers exteriors

Vaig conèixer l’actual ministre d’Afers Exteriors del govern espanyol fa uns anys sortint del museu de l’Holocaust de Jerusalem (Yad Vashem). Hi havia pocs autocars i vam quedar asseguts de costat. Vam trencar el gel a partir de l’evocació d’amics comuns i parlant de política europea. García-Margallo és un dels ministres més preparats del precari executiu espanyol. Li passa, però, que durant 18 anys va ser diputat europeu i s’ha perdut, precisament, els anys que ajuden a entendre perquè a amplis sectors de la societat catalana se li va omplir el pap i avui planteja un punt i apart rotund. Se’n va anar quan encara governava Felipe González i ha tornat de ministre del Govern de Rajoy (amb una economia a punt de ser intervinguda i amb dos nacions de l’Estat amb majoria sobiranista clara, aquests és el plat de Nadal que espera al primer ministre). García-Margallo, que va ser diputat a les Corts de 1977 encara cita al Miquel Roca d’aleshores i evoca “Per la Concòrdia” de Francesc Cambó. Tot això, avui, és material arqueològic. Del dur debat que vam tenir aquest dijous durant la tramitació del Tractat internacional per l’accés de Croàcia a la UE el que més greu li va saber va ser quan li vaig dir un parell de vegades que els consensos polítics de la Transició espanyola havien quedat enterrats. Em va dir que tal afirmació l’havia deixat “nublado”. Insisteixo: tot just aquesta setmana s’han despertat.

Només el discurs de la por?

On és el discurs i l’oferta alternativa al moment d’empenta i il·lusió que viu la societat catalana? O l’excés (Vidal Quadras enviant la Guardia Civil) o la pena (Gallardón dient que una Espanya sense Catalunya seria més pobre. I què?) o la confusió més vaporosa (els socialistes discutint si federalisme simètric o asimètric). O el ministre d’Exteriors dient que l’expressió dels ciutadans en el Camp Nou lesiona la imatge d’Espanya. No vull ni pensar quina alternativa té a aquesta urticària que li provoca la llibertat d’expressió. La força de la democràcia és imparable. Els ciutadans de Catalunya estem convocats a les urnes el 25 de novembre. Espero que des d’ara i fins aleshores viurem un debat profundament democràtic amb els pros i els contres. Fins ara el discurs de la por és senzillament, i dit amb tot el respecte, ridícul. Senyal que el discurs del viure millor es robust.

Una Espanya desorientada en la golafreria

Han passat quatre setmanes i el govern de l’Estat i els socialistes continuen sense encertar en el diagnòstic i les causes profundes d’aquesta nova època en la que els catalans volem exercir el dret a decidir després de deu anys travats en negociacions frustrades. Durant anys el catalanisme polític volia canviar Espanya per fer un Estat amable que reconegués la pluralitat nacional. (No és tan difícil, mireu Suïssa). Però Espanya vol continuar essent un Estat de matriu bàsicament castellana, tendència accentuada en els últims anys. S’han esborrat els pactes d’equilibris de la transició espanyola i els últims quinze anys de golafreria del diner fàcil han accentuat aquesta construcció d’un poder centrípet al voltant del Gran Madrid (línies de metro al no res i deliris en la política exterior i el nacionalisme espanyol). Tot això ara és una melancolia només comparable als aires de 1898.

El Madrid polític descobreix que no és “un calentón de verano”

Han obert els ulls? Aquesta setmana s’han despertat, tot just aquesta setmana, un mes després de la manifestació de l’11 de setembre. I han tingut un mal despertar. No és un “calentón de verano” com em va dir una ministra el 12 de setembre ni “una estrategia para negociar el pacto fiscal”, que em va dir el portaveu dels populars. No s’han llegit el pacte fiscal i, sobretot, no han escoltat a ningú o no han tingut a ningú amb prou autoritat des de les files del seu partit a Catalunya pel explicar-los el que estava germinant en amplis segments de la classe mitja catalana. Com que queden sis setmanes per a les eleccions catalanes, ara no és el moment d’entrar a discutir quants estan a favor de què. Estem convocats a les urnes i allí expressarem el nostre parer. En aquestes sis setmanes m’agradaria que el debat fos profund i argumentat però de moment només veig un discurs de la por pronunciat per uns que sembla que estan paralitzats en la seva pròpia por. Només així es poden interpretar les paraules del president Rajoy; “fora d’Espanya i d’Europa només s’està en el no res i conduits al buit (“a la nada”)”. Dos consideracions: amb l’amenaça no es construeix res i, en segon lloc, només un home poc viatjat o amb poca lectura d’història pot dir això.

10 d’octubre 2012

Quina por el discurs de la por!

El dia després de la històrica manifestació de l’11 de setembre de 2012, la del milió i mig de ciutadans darrera la pancarta “Catalunya, nou Estat d’Europa”, una ministra del Govern espanyol em va dir: “Esto es un calentón de verano agravado por la crisis. Cuando mejore la situación económica, todo volverá a su sitio”. Vaig pensar: “ai que equivocada que estàs, manyaga”, que deia la meva àvia. Han passat quatre setmanes i el govern de l’Estat i els socialistes continuen sense encertar en el diagnòstic i les causes profundes d’aquesta nova època en la que els catalans volem exercir el dret a decidir després de deu anys travats en negociacions frustrades. Durant anys el catalanisme polític volia canviar Espanya per fer un Estat amable que reconegués la pluralitat nacional. (No és tan difícil, mireu Suïssa). Però Espanya vol continuar essent un Estat de matriu bàsicament castellana, tendència accentuada en els últims anys. S’han esborrat els pactes d’equilibris de la transició espanyola i els últims quinze anys de golafreria del diner fàcil han accentuat aquesta construcció d’un poder centrípet al voltant del Gran Madrid (línies de metro al no res i deliris en la política exterior i el nacionalisme espanyol). Tot això ara és una melancolia només comparable als aires 1898.

On és el discurs i l’oferta alternativa al moment d’empenta i il•lusió que viu la societat catalana? O l’excés (Vidal Quadras enviant la Guardia Civil) o la pena (Gallardón dient que una Espanya sense Catalunya seria més pobre. I?) o la confusió més vaporosa (els socialistes discutint si federalisme simètric o asimètric). O el ministre d’Exteriors dient que l’expressió dels ciutadans en el Camp Nou lesiona la imatge d’Espanya. No vull ni pensar quina alternativa té a aquesta urticària que li provoca la llibertat d’expressió.

La força de la democràcia és imparable. Els ciutadans de Catalunya estem convocats a les urnes el 25 de novembre. Espero que des d’ara i fins aleshores viurem un debat profundament democràtic amb els pros i els contres. Fins ara el discurs de la por és senzillament, i dit amb tot el respecte, ridícul. Senyal que el discurs del viure millor es robust.

08 d’octubre 2012

L'Estat es retira de Girona

Inventari de la retirada de l'Estat espanyol de Girona: no desdoblament de la N-II, no soterrament del tren convencional al seu pas per Girona, renuncia a construir l'arxiu provincial (que tenen les altres tres capitals). Inventari del que queda: la base Loran abandonada i sense un preu raonable de venta, la delegació de Defensa a Girona al carrer Emili Grahit (que podria tenir molt mes servei), les casernes de la Guardia Civil buides a Cadaquès i Tossa de Mar pe gaudi de les vacances dels uniformats i les seves famílies.....l'Estat es retira de Girona. Queda la delegació del govern i una escenografia en blanc i negra de l’època dels Governadors Civils.....foto a la tardor del 2012. Sembla que ens hagin donat per perduts.

El mirall basc

Conversa llarga i serena amb un històric dirigent socialista basc. Ens reconeixem mútuament errors i desencontres. N'apunta un dels seus: "els bascos socialistes hem tret tan de pit amb els beneficis del concert econòmic basc que hem acabat donant idees ben tangibles als altres, especialment a un poble agreujat (presumptament) com el català". Una reflexió lúcida a tenir en compte. Ho diuen ells mateixos.

Els contraarguments

Fa dues setmanes, al Centre Cultural Blanquerna de Madrid, vaig escoltar el discurs més agut a favor de la permanència de Catalunya a Espanya. Un discurs amable, trabat, persuasiu... del periodista José Antonio Zarzalejos. La resta que he escoltat ha basculat entre l’excés (l’apel·lació a l’exèrcit) o el cansament recíproc (si se’n volen anar, que ho facin....). No hi ha ni esma per mantenir una proposta convincent. S’emboliquen entre el federalisme simètric i l'assimètric... sense convenciment.

El focus internacional

Aquesta setmana he estat a Estrasburg en motiu de la sessió plenària de l’assemblea del Consell d'Europa. Gran quantitat de col·legues europeus del 47 estats del Consell d'Europa m'han preguntat pel moviment polític sobiranista que creix a Catalunya. Em va entrevistar una televisió hongaresa i la televisió pública croata em va demanar que els hi facilites contactes a Barcelona perquè volen cobrir durant tres setmanes les eleccions catalanes. L'entrevista del president Mas al New York Times i també en l’edició internacional (International Herald Tribune) és una de les contribucions més polides a favor de la projecció internacional de la causa de la transició nacional.

La Legió a Sant Climent

M'han informat que una divisió de la Legió espanyola esta fent practiques a la base militar de Sant Climent Sescebes. No puc pensar res més que els legionaris i la seva cabra han decidit que els aires de l'Empordà els hi provaran. No vull pensar res més. Ja sabeu l’acudit que corre aquests dies: "van enviar els tancs a Catalunya però quan van veure els preus dels peatges, van fer mitja volta o van guillar perquè no tenien diners per pagar tant de peatge".

N-II

Dimarts 9 d'octubre a les 7 de la tarda (aproximadament). Discussió i votació al Congrés dels Diputats d'una moció de CiU perquè l'Estat traspassi a la Generalitat el tram de la N-II entre Maçanet i Tordera amb la dotació pressupostaria suficient perquè el Govern català es faci càrrec del seu desdoblament. Quina cosa vol fer amb caràcter urgent. A veure si l'Estat vol cooperar, com tan sovint es diu, o si continua l’asfíxia econòmica en forma d’infraestructures ajornades durant 17 anys.

No hi haurà llistes noves

Mentre els socialistes catalanistes arranquen les fulles de la margarita per aclarir el dubte de si fer un partit nou socialdemòcrata estrictament d’àmbit i sentit català, no deuen recordar que Catalunya no té llei electoral pròpia i encara es regeix per la llei electoral general espanyola (una assignatura pendent, una vergonya, d’aquests més de trenta anys d’autogovern). No deuen saber que els partits sense representació parlamentaria i les agrupacions d’electors han de presentar-se amb l'aval de l'1% de les firmes del cens electoral de la circumscripció. El termini per presentar llistes s’acaba el 17 d’octubre. En resum: els socialistes catalanistes ja poden començar a pensar en un vot útil més enllà del simplisme espantadis del líder impostat Pere Navarro. I mentre la CUP discuteix si es presenta o no, també hauria de començar a recollir moltes firmes en 10 dies.

Quan Chacón admirava Quebec

Recordo els anys noranta, quan Carme Chacón era professora associada de Dret constitucional a la Universitat de Girona. Jo n'era de Dret administratiu. Recordo com la professora Chacón parlava amb vibrant admiració sobre la pulcritud democràtica de les consultes sobiranistes a Quebec. Ella hi va anar a fer una ampliació d’estudis pel seu curs de doctorat. Vist avui no semblava sincera la seva devoció pel dret a decidir dels quebequesos ara que ha entrat en escena per arrenglerar-se en el discurs de la por davant el gran debat democràtic que viurà Catalunya en les properes set setmanes.