27 de setembre 2009

Llocs de frontera

Lloc de frontera- Sèrbia vol presentar la seva candidatura per esdevenir algun dia membre de la Unió Europea. Mira al seu voltant i no entén que Albània o Macedònia ja sigui països candidats. Els Balcans occidentals i la seva integració en el club europeu és el gran tema dels propers anys, molt més que la integració de Turquia, que és produirà o no en funció d’uns criteris objectius de convergència que avui per avui no es donen. Formo part d’una delegació en la qual també s’integren els diputats Àlex Sáez, Juan Moscoso, Soledad Becerril i el senador Iñaki Anasagasti. Aquests últims anys sempre hem prestat atenció als nous Estats balcànics que van sortir més malparats de les guerres dels anys noranta del segle passat: Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Macedònia...per això aquest viatge a l’epicentre dels més forts en les guerres que van donar pas a la descomposició de Iugoslàvia és especialment interessant. Una part significativa de la societat, i alguns dels partits que tenen representació en el parlament, tenen una posició de comprensió cap a les guerres recents. Segur que algun dels diputats amb els que ens vam reunir tenen coneixement de on s’amaguen alguns dels criminals de guerra que encara no han estat entregats al Tribunal de la Haia. Quina manera més diferent d’afrontar la transició! És clar que en aquest cas, Iugoslàvia es va esmicolar. Sobre Belgrad van caure les bombes de la OTAN essent secretari general Javier Solana i amb una Secretaria d’Estat nord-americana, Madeleine Albright, tan aplaudida com mancada de mandat de Nacions Unides per decidir entrar a foc en els Balcans. En aquell moment va sorgir el concepte del dret d’ingerència que avui en diem “obligació de protegir”. En aquell moment Emma Bonino, comissària europea, va fer una gran feina d’ajuda humanitària als Balcans. Convé llegir la història de Sèrbia i de Belgrad (la ciutat blanca) perquè és la història d’un lloc de frontera, els llocs interessants són els llocs de frontera. Frontera tants cops alterada entre l’imperi austrohongarès i l’imperi otomà. Kalemegdan no és només el promontori rocós i fortificat que s’alça sobre la confluència dels rius Danubi i Sava, és el balcó d’Europa sobre l’imperi otomà que ha anat i tornat sobre aquelles terres. És indispensable visitar els llocs de frontera , les falles entre dos mons d’abans. Avui és possible que els vells enemics siguin socis del mateix club. En part, aquesta és la grandesa de l’Europa unida.

Privacitat- ¿Té dret el president del Govern a resguardar la privacitat de les seves filles fins al punt de fer retirar una foto oficial de l’agència Efe on apareixen les famílies Zapatero i Obama i que també ha estat retirada de la pàgina oficial de la Casa Blanca? Sóc partidari d’una esfera de privacitat dels personatges públics i sobre això hi ha escrita força jurisprudència. Dit això i un cop vista la foto de la Casa Blanca amb la cara de les filles de Zapatero difuminades, la pregunta és una altra: com poden anar aquestes dues criatures a la Casa Blanca vestides a l’estil Dr. Martens?

Afganistan- Dimecres a la tarda, debat i votació durant moltes hores a la Comissió de Defensa sobre l’enviament de més militars a la missió de la OTAN a Afganistan. La ministra Carme Chacón és una dona tossuda que sempre vol guanyar 10 a 0 en el debat parlamentari –cosa no prudent en el mig termini- però els portaveus de defensa també som tossuts. Aquest debat ha marcat un punt d’inflexió: el govern no tindrà més xecs en blanc per enviar soldats en missions internacionals i el parlament controlarà més la política exterior de defensa. Per preparar el debat, he parlat amb el diplomàtic Francesc Vendrell, ambaixador durant molts danys de Nacions Unides a Kabul. Ara, des de Londres, veu com canvia l’objectiu de la missió i apunta els molts perills que Afganistan sigui, un cop més, un fangar. Són vuit anys de presència militar i la resolució ha de ser ferma i, segurament, dolorosa. Tots els aliats parlen de guerra oberta, menys la ministra de defensa que no pronuncia ni un cop la paraula guerra associada a Afganistan. Ara farà vint anys de la caiguda del mur de Berlín, el final d’una època...però una nova època va començar l’11 de setembre de 2001, i Afganistan va ser el primer escenari on es va lliurar una batalla real que tenim ben a prop. Aquesta setmana una dona amb burka presumpta membre d’una cèl·lula terrorista islamista radical no ha pogut declarar a l’Audiència perquè els jutges i fiscals li volen veure la cara. El que poca gent sap és que aquesta dona vivia a Vilanova i la Geltrú, a pocs carrers de on viu un amic de fa molts anys. Des d’allí preparaven un atemptat avortat en el metro de Barcelona. Guerres difuses, perill difús.
Alemanya- El vell canceller Helmut Kohl ha sortit del seu retir en la recta final de la campanya electoral per les eleccions alemanyes d’avui diumenge per dir que ell no és partidari de repetir la gran coalició de democratacristians i socialdemòcrates i que prefereix un govern més coherent en el seu programa. El canceller Kohl sosté que amb un pacte dels pols oposats, al final el país no avança perquè molts temes queden aparcats. La gran coalició fou un compromís històric per treure, per segon cop, Alemanya de la recessió però ara que el país ja torna a tenir indicadors positius, prefereix una coalició del seu partit amb els liberals. Les coalicions de pols oposats acaben anul·lant la iniciativa governamental. Bona lliçó que hem viscut ben de prop els últims anys en la política d’aquí.

13 de setembre 2009

Economia, un govern que no és creïble


S’ha acabat la bufera, s’ha acabat l’esma. Aquesta és la impressió que dóna el Govern de l’Estat després del debat econòmic de dimecres passat. Aquest cop el president Zapatero va evitar la subhasta d’ocurrències que havien fornit els seus discursos econòmics altres vegades. Però tampoc va concretar com es farà la pujada d’impostos –un 1’5% del PIB, uns 16.000 milions d’euros. Aquests dies a França es viu un debat madur, a cara descoberta, sobre un nou impost ecològic, la taxa del carboni, que Sarkozy ha defensat amb un discurs valent: “Les conseqüències de la degradació mediambientals, o les frenem ara o les pagaran multiplicades per dos els nostres fills”. La major resistència a aquest nou impost es troba entre la desconcertada base de votants del socialisme francès. Reacció social a tenir en compte per veure com evolucionen les coses aquí. En moments de crisi econòmica el que convé és fer que el diner estigui en mans dels emprenedors que volen crear nova ocupació i no pas pujant els impostos. S’ha de tapar el dèficit públic que arribarà fins al 10 o l’11% del PIB a finals d’any? Sí i s’ha de reduir la despesa corrent de les administracions i aprimar les administracions en tot allò que tinguin de sobrer. Però la pregunta és: com s’ha arribat a un dèficit públic tan alt? I a més del doble de l’atur que la mitja de la Unió Europea. Mirat des de fora la visió de les coses és molt més freda. Divendres un diputat holandès em parlava de la bombolla immobiliària espanyola –singular i mundialment coneguda- i em preguntava: però vostès en què són bons fabricant? Bé, li vaig explicar els sectors industrials catalans clàssics, la fortalesa del sector turístic, les petites i mitjanes empreses...”Molt bé –em va respondre- però a Castella què fabriquen?” A Castella es fabriquen més coses de les que pensa l’holandès però menys de les d’una economia que volia treure pit però que tenia els peus de totxanes. Queden dos anys i mig de legislatura, el Govern tindrà una plàcida treva amb el semestre de presidència europea i després de l’estiu de l’any que ve es veurà que tot l’impuls del zapaterisme – que no és ben bé socialdemocràcia europea, per això el felipisme- no dóna més de sí.

Xina, tres fets concrets


Fa molt de temps que es parla de Xina com a nova potència econòmica emergent. Però a vegades falta que les afirmacions siguin il·lustrades per fets. En només una setmana ens han arribat tres notícies espectaculars de la puixança econòmica de la potència oriental amb economia de mercat i llibertats d’un règim comunista. Aquesta setmana s’ha firmat entre una empresa americana i el govern xinès el contracte per construir la planta d’energia solar més gran del món a Xina. Aquesta setmana el govern xinès ha revelat el seu pla de construir 13.000 km de tren d’alta velocitat. La primera fase ha d’estar acabada el 2013. I aquesta setmana Telefónica ha firmat un contracte d’associació amb una empresa xinesa que li obre unes grans possibilitats. No cal recordar que el deute i el crèdit americans estan falcats per una gran quantitat de fons xinesos. I Europa jugant-se la seva sort en el referèndum d’Irlanda del 2 d’octubre!

Itàlia explicada des de París


He passat l’11 de setembre a París, treballant a la Comissió de Justícia i Drets Humans del Consell d’Europa. Organisme internacional que aplega 47 Estats membres que ens vigilem mútuament pel compliment dels principis democràtics i dels drets humans. Molta feina i apassionant. A l’hora de dinar, conversa animada amb el diputat italià Renato Farina. Aquell mateix dia apareix a la premsa la part més vistosa de la cimera anual hispano-italiana: la roda de premsa de Berlusconi autojustificativa de la seva vida privada, la seva passió per la conquesta i la seva atenció a la bellesa femenina (llegeixin la transcripció de al roda de premsa!). Durant la roda de premsa a l’illa sarda de la Magdalena, ni el president Zapatero ni les ministres Salgado, Chacón i Aído han dit ni mu davant tant singular monòleg. Em diu que m’apunti el nom de Versani com a nou líder del Partit Democràtic, l’esquerra italiana. Un cooperativista del nord d’Itàlia sempre en la línia de Massimo D’Alema. També parlem de l’allunyament vistós de Gianfranco Fini, president de la Cambra de Diputats, de Berlusconi. L’estratègia de Fini passaria per optar a la presidència de la República amb els vots de l’esquerra! El líder d’un partit post feixista evolucionat – “només li falta fer-se la circumcisió per congraciar-se amb els jueus”- aliat amb l’esquerra per fer la pinça al Popolo della libertà, partit del qual en forma part. Això pot passar a Itàlia. País meravellós i que resisteix prou bé la crisi econòmica, especialment el nord semblant a la Catalunya laboriosa ara orfe d’interpretació política governamental i de societat civil amb nervi. Farina, que és un home que segueix la política espanyola i llegeix la premsa catalana i madrilenya, em fa notar mentre caminem per la rue de Longchamp que en l’acte de Rodiezmo la ministre Aído lluïa unes aixelles perfectament depilades mentre que la senyora Leire Pajín aixecava el puny amb el braç arrapat al cos per tapar el bosc. Des de fora sempre es noten algunes coses diferents. I més amb una mirada italiana. Txiqui Benegas m’ha explicat que els socialistes canten la Internacional amb el puny esquerra aixecat i que els comunistes la canten amb el puny dret i que com pot ser que cap periodista ho hagi escrit i explicat! Un uixer que passava per allà s’ha acostat i hem parlat de futbol. I ens ha explicat el següent acudit: “Saben per què els del Madrid van tant a missa? Perquè és l’únic lloc on poden veure un home vestit de blanc aixecant una copa”. Benegas ha pagat els cafès.

05 de setembre 2009

A un any de les eleccions catalanes


Comença el curs polític. En la política catalana clarament centrat en les eleccions al Parlament de Catalunya a celebrar la tardor de l’any que ve. En política, com en tantes coses de la vida, tot són cicles. Es noten aires de canvi. Hauran estat set anys de tripartit, dues legislatures d’aliança de entre PSC-PSOE, ERC i ICV amb l’objectiu d’arribar al poder i passar pàgina dels anys de govern de Jordi Pujol. Però set anys en política són molts i més en aquets temps de tràfec i crisi econòmica en els quals els ciutadans ens demanen polítiques clares amb un nord definit que faci de la política una acció que sigui útil a la societat i millori la vida de les persones. Aquesta no ha estat la manera de fer dels governs d’aquests set anys, centrats en una reforma poc calibrada, en el seu origen, de l’Estatut i en querelles entre socis del tripartit. Si a això hi sumem que l’eslògan de la campanya socialista de 2006 va ser “Fets, no paraules”, el balanç de l’acció de govern tampoc destaca en cap punt d’una manera rellevant. La no acció com a forma de govern, el no lideratge com a manera d’anar tirant. Poques opinions i sempre escrites per sortejar el pes d’una presidència de la qual en coneixem poques opinions, pocs missatges de fons, poques polítiques de conjunt. Aquesta és l’estil ja contrastat de José Montilla. Però en aquesta època de trasbals els ciutadans més que la crítica volen conèixer la proposta alternativa i percebre la confiança que el canvi d’un nou govern pot ser millor. Aquesta és la responsabilitat i el repte que afronta Artur Mas.

El tercer tripartit serà una realitat si els tres socis sumen majoria absoluta, que ara els va de tres escons. És més que possible una pujada dels partits grans – CiU i en menor mesura PSC- i una baixada dels socis menors del tripartit. Anem per pams. L’opositor Raimon Obiols va aconseguir els tres cops que es va presentar entre 40 i 42 diputats. Avui el PSC en té 37 i el partit que ostenta la presidència va obtenir el 25% dels vots. El segon pitjor resultat dels socialistes en unes eleccions catalanes, només per davant dels 35 escons assolits per Joaquim Nadal el 1995. Pot ser que els socialistes registrin, doncs, un petit avanç, tot i que avui les enquestes no el detecten. ICV canviarà de candidat i molt probablement Joan Saura serà rellevat per Joan Herrera. Amb en Joan Herrera m’uneixen vincles d’amistat generacional, tots dos vam ser secretaris generals de les joventuts dels nostres partits al mateix temps i ens portem dos anys. Recordo que després de les últimes eleccions generals l’Herrera em comentava amoïnat: “Hem aconseguit només un 2% dels vots a l’Hospitalet de Llobregat i en canvi ens ha anat molt bé amb un 6% dels vots a Vic”. L’Herrera no és ni vol representar la continuïtat de l’antic PSUC, del comunisme català. Alguns votants de la tradició del PSUC no es veuran del tot identificats amb les propostes del nou candidat. A l’altra banda de la balança trobem el nou filó de votants “ecosocialistes” que bé podrien ser els que van votar generosament ICV a Vic i altres ciutats mitjanes. Però aquest és un vot més crític, eclèctic i canviant segons l’evolució política. Detectem una via de transvasament de vot jove d’ICV a CiU. Encara que pugui sorprendre a algú, això és així. Aquest element i altres, com la gestió molt paternalista i asfixiant d’ICV en els departaments que ha dirigit, poden ser els fonaments d’una petita davallada del soci menor del tripartit.

La davallada més important, però, és la que pot patir ERC. Potser no tant com diuen alguns que parlen d’una pèrdua de fins a set o vuit escons. Però una baixada apreciable sí. ERC està més còmode que mai com a soci del PSC-PSOE. Això que pot fer feliç als dirigents del partit, cada cop més units a la màxima de “qui dia passa any empeny...que ja veurem el que pot passar després” no ha de ser precisament el que més agradi a la gran majoria dels seus votants. Tots sabem que hi ha discursos per als molt convençuts però ERC ha perdut la frescor, la “puresa” i l’orientació que li va fer guanyar molt terreny el 2003 i a les eleccions generals de 2004. Bons resultats obtinguts per Josep Lluís Carod-Rovira, qui ja no repetirà de cap de cartell. Carod-Rovira avui és un vicepresident mancat de poder substancial que escura els seus mesos al Palau de la Generalitat. Però Carod-Rovira ve d’una tradició política llarga i sòlida que, en els seus anys frescos, li va permetre fer un discurs articulat amb un fons de solidesa intel·lectual. Qui el substitueix, Joan Puigcercós, és un expert en la maniobra i el curt termini –potser per això va fer amistat circumstancial amb un semblant: Zapatero- i en la llarga precampanya i campanya es trobarà a faltar aquesta manca de solidesa en la seva preparació personal i política. Ja ho veurem.

Del PP poc més es pot dir que, amb tots els respectes, és un partit excèntric –fora de la centralitat- en la política catalana i especialment en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Tots els vots que pugui recollir dependran molt més de l’evolució de la política espanyola i d’aquells votants que voten amb la mirada posada en la política espanyola. Aquest tipus de votant existeix a Catalunya. També s’ha de dir que Alícia Sánchez-Camacho ni brillarà amb l’experiència i l’agilitat del currículum de l’exministre Josep Piqué.

Si fa pocs anys pel PSC exhibir la sintonia amb Zapatero era un actiu a les eleccions catalanes, avui el crèdit del president del Govern ha perdut enters a Catalunya. Pels seus incompliments competencials? Sí, especialment pels que seguim el dia a dia de la política. Però per la gran majoria de la població per la seva desorientació i improvisació en la gestió de la crisi econòmica. El primer mandat de Zapatero va tenir un relat, una foto de conjunt – ampliació de drets civils, nova política exterior...- En aquest segon mandat és erràtic i no aconsegueix transmetre un fil conductor de la seva política. Anar a salt de mata en època de convulsions i crisi és una greu temeritat. El seu equip ho nota i hi pateix.
Hi haurà concentració de vot útil al voltant de CiU i PSC. Qui en pot treure major avantatge? Jo sostinc que CiU si durant aquest any sabem explicar alt i clar que arriba una nova CiU a punt per aixecar el país i no pas que torna la CiU que va governar en l’anterior període. Això requerirà dosis raonables de renovació en el missatge – la societat no s’ha radicalitzat però sí que està farta dels qui maregen la perdiu i divaguen- i d’autocrítica en allò que varem fer malament. Ens haurem d’obrir a nous sectors de la societat, a nous votants i a independents. Ho farem. Haurem de comprometre’ns a fer un govern més eficaç, més àgil, que deixi respirar més a la societat i que tingui objectius clars i abastables. Avui el primer de tots és sortir de la crisi econòmica i renovar els motors econòmics del país.

Previsions de política exterior per la tardor

La construcció política d’Europa té una cita de transcendental importància: el segon referèndum a què és convocat el poble irlandès per ratificar el Tractat de Lisboa, el 2 d’octubre. Si a la segona és que sí, Europa haurà fet un pas de gegant en l’Europa unida. Si el resultat és el no, l’Europa dels Estats retindrà el poder per molt de temps.

Eleccions- El mateix dia, el diumenge 27 de setembre, se celebraran eleccions legislatives a Alemanya i a Portugal. Les eleccions alemanyes són d’una importància que no s’escapa a ningú. El motor econòmic d’Europa sembla que revalidarà la confiança en la seva canceller i que serà aritmèticament possible un nou govern de coalició entre democratacristians i liberals. A Portugal els resultats seran molt ajustats i el govern va sortir molt mal parat de les eleccions europees. El primer ministre Socrates és un aliat ideològic del president del govern espanyol perquè en el camp de la socialdemocràcia, la caiguda del laborisme a Gran Bretanya el maig de l’any que ve es un fet de general acceptació. Potser caurà, en part, perquè fa temps que va deixar de ser socialdemòcrata.
Conferència de Copenhaguen- El desembre d’aquest any i sota presidència sueca de la Unió Europea, se celebrarà la conferència de Copenhaguen que ha de definir les noves polítiques mediambientals globals que substituïren al Protocol de Kioto. Malgrat la crisi econòmica, avui la consciència mediambiental en el primer món és molt més alta que fa quinze anys. I la recerca de fonts d’energia alternativa molt intensa. El canvi de les formes de producció d’energia pot canviar, és clar, la geografia política del poder en el món.

La sentència que va per llarg

Qui sap si la sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya surt el setembre...o potser més tard. Hi ha més de 800 pàgines escrites d’esborrany de sentència però a alguns magistrats que se’ls suposava una sintonia de fons sobre la sentència, ara mostren discrepàncies que han de resoldre. Certament en un Estat on tot rutlla, els magistrats del TC no poden ser etiquetats a la premsa amb les sigles de dos partits. Certament el Tribunal està llastrat per més de tres anys de disputes a vegades més polítiques que jurídiques...però tinc una opinió singular sobre el retard. No aniria malament que el TC es retardés tant en la sentència si el govern català i l’espanyol haguessin aprofitat el temps per desplegar l’Estatut. Cosa que ha passat molt poc. Per exemple, només, no s’ha fet en el traspàs de trens regionals (com pot ser que un conseller gironí de política territorial se n’hagi oblidat?) i està totalment adormida la constitució dels Consells Judicials autonòmics i els reforçament de competències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, assumpte poc vistós però molt important per l’autogovern. En aquesta setmana que entrem la vicepresidenta econòmica del govern, Elena Salgado, compareixerà en el Congrés dels Diputats i anunciarà una xifres sobre finançament que no casaran, ni de lluny, amb les anunciades pel Govern català després d’una venta tan estrafeta de l’acord.

Crisi econòmica

Una de les coses més importants que s’ha dit aquesta setmana l’ha manifestat l’economista Xavier Sala-Martín: amb els criteris de rigor i convergència econòmica que es van exigir a Espanya per entrar a la zona euro, avui l’Estat està o estaria a les portes de sortida de la zona euro. El propi ministeri d’Economia preveu un dèficit públic del 9’4% del PIB a finals del 2009. L’economia alemanya, francesa i japonesa estan repuntant i l’espanyola continua apuntant valors negatius. Si la crisi és global, les sortides són locals o regionals i es veu que la política econòmica del Govern amb més despesa i molta política de la subvenció, que d’aquí a un temps es veurà equivocada, no dóna bons resultats. Sortir de l’euro seria un terrabastall fenomenal i no succeirà però l’espanyola no quedarà entre les economies solvents de l’eurozona. No s’han fet les reconversions industrials en profunditat que convenien. La temporada turística, prou bona, ha salvat els indicadors d’aquest estiu però la tardor serà dura i els preus ja estan en deflació si no fos per la pujada dels impostos especials. Els preus intervinguts –benzina, tabac, alcohol- són els que poden maquillar aquest espiral endimoniat per l’economia que és la deflació.

Grip Nova

Conversa amb E.E., especialista en política social i sanitària. Les diferents administracions estan preparant el sistema sanitari per a la més que possible arribada d’una onada (no en direm encara pandèmia) de grip A o grip Nova, com ja ha passat en països del con sud que ara viuen l’hivern. Les previsions són que un 40% de la població passarà o passarem aquesta grip però que només un 10% necessitarà atenció metge hospitalària en algun moment. Xifra suficient per portar les possibilitats del sistema sanitari al límit. Les vacunes ja estan fabricades i vigilades per l’Exèrcit en un centre de Burgos. La qüestió és que aquesta vacuna s’ha fet amb menys proves que cap altre. I això planteja alguns interrogants. I Tamiflú en quantitat suficient per mitigar els efectes d’una grip que serà benigna en la immensa majoria de casos però que pot canviar el funcionament de la vida diària a causa d’algunes mesures preventives que pot ser que s’hagin d’adoptar.

Ca la Paula

Parem a sopar a Ca la Paula de Castellfollit de la Roca. Ara a Castellfollit s’hi entra principalment per anar a menjar a aquesta fonda que ha recuperat els principis d’una casa de menjar honest. Una fonda il·lustrada, amb una idea precisa de les coses. Uns cigrons amb oli i sal – record del dinar de casa dels dilluns- i un filet de porc. En parlem amb en Joan, fill de Camprodon, que havia fet de flequer i que després ha donat consell per fer menjar bo i que torni a les millors receptes dels nostres productes i ara és l’ànima d’aquesta nou sobre el cingle. “Per fer bon pa necessitem bon blat!”. No és el mateix un pa de benzinera que un pa fet amb la saviesa d’un obrador. Però l’hedonisme auster que es porta avui no ens ha de conduir inevitablement al pa-xiclet. Ca la Paula – i la Pauleta que acaben d’obrir a Olot- són exemples de menjar bo a un preu molt bo. I d’unes ganes de fer les coses ben fetes.

En Josep Costa pastisser

12 d’agots. A Ripoll fan el Mercat Medieval en commemoració de la mort del Compte Gifré – 11 d’agost-. Una bona idea. Passejada pel centre de la vil·la amb en Xavier Cima i la Marta i altres regidors, trobada amb els mitjans de comunicació i, a l’hora baixa, ens dirigim cap a la terrassa de la pastisseria d’en Josep Costa, davant del Monestir. El criteri d’en Josep Costa de Ripoll és important per saber com respira el país, els seus neguits, les seves esperances –plenes de desconcert ara mateix-, el seu nervi i les seves blasfèmies. En Costa és visitat per uns quants. Ens té a tots apamats. És un home molt de la seva terra però és un home viatjat. (Ve a Madrid sovint i menja a La Ancha, a tocar del Congrés. La Ancha és la casa de menjars exitosa que van haver d’obrir uns bascos que van renyir amb els seus parents de la casa de menjars La Estrecha del carrer Pintores Madrazo. La Estrecha era una taverna que fa anys que va tancar. I els parents van decidir, amb un punt de despit, posar al local del carrer Zorilla en nom de La Ancha per no quedar curts). Tornem a en Josep pastisser. És el president del Gremi de Pastissers de les comarques gironines. Fem un viatge imaginari per aquests centres d’art que són les bones pastisseries. Té 140 i tants afiliats. Tots tenim el record dels pastissos de la nostra infància, dels dies de festa i de guardar. En el meu cas aquest viatge per la dolçor gastronòmica comença a la pastisseria d’en Narcís Ferrer d’Olot. I tantes que hem anat coneixent. Ens ofereix un croissant extraordinari. Comencem a parlar de futbol, del Barça i de les amistats compartides amb la família d’en Pep Guardiola. “En això del futbol queda clar que la que en sap de veritat és la teva dona”. Assenteixo. I parlem de política, és clar. Abans que el personal se’n vagi, perquè ja han tocat les nou, anem a saludar la Conchi, puntal del negoci. La Conchi, que va venir d’Albacete, té la pell fina i uns ulls molt vius. Coneix amb una llambregada les formes dels que venen a xerrar una estona amb en Josep. “Com ho tenim per les eleccions de l’any que ve?”, pregunto. “Aneu bé però falta un no sé què final”. Entesos i apuntat. Després arriba l’Enriqueta, la dona d’en Josep que acaba de tancar la botiga de la plaça de Sant Eudald. “Despatxava i ens varem conèixer i ens varem enamorar...”. En Josep és un home apassionat i li dic que l’amor devia florir entre l’obrador i la botiga. Amb en Josep es pot parlar de tot sense ofendre a ningú. Elegància. En el trajecte entre la plaça de l’Ajuntament i la plaça de Sant Eudald, ell fent rodolar la seva bicicleta mentre camina, em dóna exactament quatre consells per viure que em queden gravats en un aire de confidència que dóna el carrer desert i les llums esmorteïdes. En Josep fa veure que ja s’ha enretirat i que el negoci el porten les filles però està al peu del canó de les seves dèries i amors a tothora. Una vida densa, completa, perseverant. Una mirada múrria i pràctica alhora, un sentimental dissimulat, com tants catalans. Un criteri a tenir en compte.

A primera hora del matí, a Begur

La Cati fa sonar a tot volum les ranxeres a la seva cabina de pagament del pàrquing de Begur. És el dia de Santa Maria, el pic de l’estiu, el ferragosto. La Cati ja té alguns anys però tira floretes als clients coneguts i els clients li corresponem. La Cati ha viscut i ha patit d’amor i de treball. Les coses que ens hem explicat sempre han estat en els petits intervals del pagament manual. “Te has pasado un poquito...mi niño...pero te voy a cobrar sólo una hora”. De Sants a Girona. “Los hombres, que sois todos iguales...pero volví a caer...”. Menjar un minientrepà de truita a la plaça de Begur i prendre un tallat a primera hora del matí amb una bona companyia i una conversa sense principi ni final, quan les botigues encara estan ben plenes de viandes i buides de clients. El tràfec de turistes tranquils i vilatans laboriosos invita a badar amb punxes de desvetllament i pruïja. Les fruites i les verdures són esplèndides. Avui puja boira de les cales, el mes comença a declinar cap als dies plàcids de finals d’agost. A la ràdio entrevisten a la eurodiputada Carmen Romero, serena i parlant de les coses grans i d’Europa sense el dogmatisme del partidisme cec. Canvio al CD. Variacions Goldberg de Bach, evidentment interpretades per Glenn Gould. Així vaig sortint de Begur, aquesta gran densitat de replecs de la naturalesa que condensa un discret formiguer humà i una bellesa natural molt destacada. Amb el fons de les Variacions Golberg em tornen a la memòria les ranxeres de la Cati, i els seus ulls blaus i les seves arrugues i tanta vida viscuda...