26 d’agost 2006

Lliçons d’Eivissa


Com cada any, des d’en fa vuit, hem tornat a Eivissa, al nord de l’illa, a la Eivissa pagesa i desimbolta, autèntica i rural. Però un no es pot estar de continuar parlant un “poc”, que diuen allí, de política. Els meus amics són partidaris de la defensa de la llengua i la cultura i no els havia fet res, el 1996, el 1999 i el 2003 impulsar un Pacte Progressista que agrupava a tots els partits d’Eivissa i Formentera menys el PP i que els havia donat bons resultats: la victòria en l’elecció del senador i la victòria en el Govern del Consell Insular. De cares a les eleccions de maig de 2007 això no anirà així. Què ha succeït? El control del partit socialista a Eivissa ha canviat de mans, absolutament. Els líders socialistes de tradició eivissenca, vells coneguts, com l’alcalde de la Vila d’Eivissa Xico Tarrés, han estat desplaçats per un grup de dirigents que simplement s’identifiquen amb el PSOE com s’hi identifica una agrupació d’Alcalà de Henares o de Toledo. Els nous dirigents socialistes són castellano-parlants que no consideren necessari dirigir-se en eivissenc en cap de les seves compareixences públiques. Són una part dels socialistes que representen, n’estic segur, una part dels seus militants: poc més de la meitat, tot i que actuen com si representessin mitja illa en la seva campanya de castellanització de la vida pública i de sucursalització de la política . D’Eivissa se’n treuen dues lliçons: les formacions nacionalistes han decidit prendre un altre camí amb una candidatura nova que la integraran entre tres i quatre partits. I, segona lliçó, els socialistes de tradició eivissenca són un zero a l’esquerra que ja han plegat veles i s’han quedat sense partit. Mai dues situacions són idèntiques però mai com ara el partit socialista de Catalunya havia estat tant subordinat i identificat amb el PSOE, en un camí semblant al d’Eivissa i malgrat que una respectable minoria d’ells s’entestin a fer veure el contrari. Una minoria, per cert, que d’aquí a quatre dies no pintaran gaire res. I ho lamentaré.

24 d’agost 2006

Una campanya ràpida

A finals d’agost, sobretot a muntanya, en les tardes caloroses es formen uns núvols molt ràpidament que descarreguen amb poca estona. Els ruixats d’estiu. Després l’ambient és molt més net i gens xafogós. La campanya electoral per les eleccions de l’1 de novembre serà una mica com aquesta formació ràpida dels núvols: pocs dies, conformació de l’opinió dels electors i resultats. En uns vuit setmanes. El camí que va de l’11 de setembre als panellets. L’opinió sobre els tres anys de govern tripartit està força instal·lada entre la ciutadania, tot i que haurà transcorregut mig any des de l’expulsió d’ERC del govern i la celebració d’eleccions mentre l’aparell socialista senyorejava des d’un govern que no té majoria parlamentària. Déu n’hi do l’aposta republicana! Però que ningú es confongui: una campanya curta no vol dir senzilla sinó que serà una de les més dures dels últims anys. Poc donada als equilibris i les equidistàncies o al vot de destí incert. Penso que en la campanya es plantejaran tres grans qüestions. 1- Qui pot retornar millor la dignitat a la institució de la Generalitat i la serietat i respectabilitat a la política catalana en el seu conjunt, al marc més que a la pintura. 2- Qui té una idea més global de país a la qual sàpiga servir des de l’eficàcia de la gestió però no només amb gestió sinó amb emoció i ambició. 3- Quin governant té millors condicions per garantir el compliment del nou Estatut al peu de la lletra i sense lligaments ni hipoteques. Per discutir d’aquests tres punts parlarem de política, de bon govern i de partits catalans independents o dependents i condicionats. Sé que als socialistes els irrita que parlem de partits sucursalistes però les paraules i els conceptes ja estan inventats. D’això parlarem, del sucursalisme que encarnaria José Montilla o de la recuperació de la tradició d’un autogovern català no lligat a quelcom tant volàtil com el govern de torn de Madrid. I de persones, de capacitat de lideratge. Com em deia un clàssic del socialisme espanyol: “Aquesta gent que calla tant o és que pensa molt o és que no té gaire res a dir, i he arribat a la conclusió que és la segona cosa”. La campanya podria quedar distreta per una estratagema de posar l’accent en el lloc de naixement. Seria lamentable perquè aquest és un punt que afortunadament no té raó de ser a Catalunya. Diguem que en absolut és un demèrit, i ara!, però, siusplau, no en facin tampoc un mèrit.

18 d’agost 2006

Una mica més de Xina


Fa quatre anys que cada agost coincideixo en un sopar amb un emprenedor fabricant de teixits de Sabadell. Aquesta trobada anual és com el termòmetre de l’humor empresarial del sector tèxtil català. Fa quatre anys la diagnosi i les expectatives del compte de resultat eren ben grises. Cada any les coses han anat millorant, però. Quan l’aigua es troba amb la roca, sempre hi ha un llimerol per on continuar fent camí. La reconversió del tèxtil català no s’ha basat només en la deslocalització d’algunes fàbriques allí, que en alguns casos també. Sinó sobretot en el saber fer, en el know-how, traslladat allí. Un saber fer que serveix per abastir un mercat interior creixent (cada cop són més els que consumeixen en un país de mil tres cents milions d’habitants) però sobretot per fabricar teixits xinesos de qualitat amb disseny i assessorament català quasi confós com a xinès. Globalitzats i endavant.
Però no només parlem del capteniment de l’economia. En l’últim número de la revista Foreign Policy hi ha un interessant reportatge sobre la crisi de valors morals a Xina. Fa 57 anys els xinesos van canviar els seus valors tradicionals pels maoístes. Ara van dient adéu a aquesta ideologia, en deconstrucció, escombrada pels novalors sobtadament cristal·litzats d’una capitalisme allí sí salvatge (sense seguretat social ni vacances pagades) i sense tenir una altra guia i ni referent. En dos generacions han destruït els referents tradicionals i els comunistes sense suplir-los per res coherent. L’anèmia moral que pateix la Xina urbana la volen curar els seus dirigents amb una desconcertant barreja de Confuci, Marx i exaltació de l’economia de mercat. Així, els membres més potents de l’emergent societat civil urbana no són consumidors altruistes ni ong’s al servei de causes nobles sinó màfies locals, grups d’estudiants ultranacionalistes, empreses pirates i sectes clandestines. Els estralls de molts errors en mig segle en una zona del planeta que cada cop podem ignorar menys.

17 d’agost 2006

El "google" francès


El govern francès s’ha endinsat, una vegada més, en el món dels negocis. Ara concretament en el món d’internet i finançant un disseny de buscador que s’anomenarà Quaero (en llatí, “jo cerco”). Liderat pel president Jacques Chirac el projecte ha rebut més de 90 milions d’euros de fons públics. La idea? Ser la rèplica al cercador Google en la creuada francesa per contrarestar l’omnipresència de la cultura anglosaxona en la Web. Dos grans cercadors però també la competència entre l’Institut Europeu de Tecnologia impulsat per la Unió Europea i l’Institut de Tecnologia de Massachusetts. En el seu moment, a començaments dels noranta i en la voràgine de la primera guerra mediàtica en el procés de globalització, en el primera Guerra del Golf, França també va replicar amb un canal europeu de notícies enfront de l’enlairament de la CNN. En la societat oberta i del coneixement, com més instruments i fonts d’informació, millor. Però uns es desenvolupen des del sector privat i els altres amb fons públics i en base a “l’excepció cultural” francesa. Fet i fet, però, facin un cas relatiu als buscadors d’Internet perquè tot sovint fan passar bou per bèstia grossa o, el que és el mateix, s’ha de separar el gra de la palla. L’enciclopedisme és arqueologia però el devasall d’informació d'Internet anivella, sense que ens n’adonem, quasi, les bones fonts i les dolentes.

16 d’agost 2006

Els socialistes gironins i la "societat de les avaries"

Recordo com que s’acostaven les dates de les últimes eleccions generals de març de 2004 i els dirigents del Partit Popular, aleshores en el poder, s’entestaven a mantenir que el Tren de Gran Velocitat (TGV) arribaria i entraria en funcionament a Girona aquell any 2004. Manifestacions i més manifestacions del ministre de Foment, Francisco Álvarez-Cascos, i dels dirigents territorials. Es veia que sostenir aquell calendari duia de ple a fer el ridícul davant dels ciutadans i insultar a la seva intel·ligència i a la paciència dels qui fa vint anys que esperem aquesta infrastructura.

Aquell mateix paper galdós és el que ara veig que fan els dirigents socialistes de Girona i del ministeri de Foment sostenint que el TGV entrarà en funcionament a les comarques gironines (ciutat de Girona i connexió amb França) l’any 2009. Tants cops que havia escoltat en els debats electorals del 2004 a la diputada Montserrat Palma subratllant la falta de sensatesa dels populars i ara resulta que fan exactament el mateix. O per ser més exactes: uns i altres no feien ni fan res més que repetir indicacions, quasi instruccions, dels alts funcionaris del ministeri de Foment.

Convergència i Unió ha plantejat recentment una solució raonable per guanyar temps i eficàcia en la posada en funcionament del TGV a les comarques gironines. El que pot estar enllestit el 2009 és la via i tots els mecanismes de seguretat en el tram fins a l’Aeroport de Girona. En aquells moments, en el millor dels casos, les obres de soterrament a la ciutat de Girona hauran començat, com desitgem i volem. Atès que la línia del TGV passa just pel costat de l’aeroport i atès que hi ha reserva de sol per construir un baixador a l’alçada de l’aeroport, el TGV pot entrar en funcionament a les comarques gironines amb una estació a l’aeroport que seria estació de sortida i d’arribada de la línia Girona-Barcelona-Madrid-Sevilla.

Amb aquesta proposta guanyaríem uns quants anys i faríem entrar en funcionament unes instal·lacions ja acabades. La proposta ha tingut bona acollida per part de sectors socials i econòmics de les comarques gironines i per part de la majoria de partits polítics. Però els socialistes, obstinats i tancats en banda. Fa pocs dies el tinent d’alcalde de l’ajuntament de Girona, Joan Pluma, va afirmar que aquesta proposta “és una serp d’estiu”. Que no s’equivoquin: l’eficient arribada i posada en funcionament del TGV a les comarques gironines (optimització de l’obra feta i amironament de l’impacte ambiental) no és una “serp d’estiu” sinó l’assumpte més important en infrastructures que viuran les comarques gironines en un decenni. Es pot fer bé i malament i això és el que estem discutint. En tres punts: 1-posada en funcionament de la part acabada, 2- Explicacions del gran retard en el tram de la ciutat de Girona i 3- Explicacions de com afrontarà l’Estat les obligacions que es derivaran de l’acabament de la part internacional (Figueres-Perpinyà) a començaments de 2009. Això no és per tractar-ho frívolament sinó perquè els governants socialistes d’ajuntament i ministeri vegin que tenen en aquest tema una bomba de rellotgeria a les mans amb la qual juguen inconscientment. Com apunta Eduard Punset en un recent assaig, poques coses irriten més als ciutadans de les societats modernes i complexes que la ineficàcia en les infrastructures, en el que ell anomena “la societat de les avaries”.