27 de gener 2009

Els no llocs

Dimarts 27 de gener. Quarts de tres de la tarda. Aeroport de París-Orly. El vol anterior ha tingut una hora de retard i no hem pogut enllaçar amb el vol París-Estrasburg. aquesta setmana hi ha sessió plenària del Consell d'Europa a Estrasburg. Hi podré ser dos dies. Dijous hi ha un debat important a la Comissió d'Afers Exteriors del Congrés sobre el conflicte àrab-israelià amb la compareixença del ministre Moratinos. He de ser allí. Què farè aquest dia i mig a Estrasburg? Intervenir en dos punts de l'ordre del dia. Un referit al procés de consolidació democràtica d'Ucraïna - hi ha tant a fer i a dir- i l'altre referit a la necessitat de pressionar perquè Rússia s'incorpori a la part de la Carta Europea de Drets que fa referència a uns processos judicials amb garanties.

Escric des d'un no lloc. Aquest lloc, aquests bancs, aquesta cantarella de l'anunci dels embarcaments, el tràfec de persones, les botigues amb les franquícies globalitzades...podria ser en molts altres punts del primer món. He tingut temps de llegir la premsa del dia. Diversos comentaristes diuen que el president Zapaterio va estar millor ahir a la nit en el programa Tengo una pregunta para usted que fa dos anys. El d'ahir el vaig poder veure. el de fa dos anys no. Ja entenc que com a comunicador sigui comparativament millor que el seu més directe contrincant però em desespera la buidor de les seves frases, el cotò fluix en una època de crisi que necessita de lidertages clars i convincents i amb iniciativa.

Pel que fa a la política catalana, és un escàndol que la falta d'acord en el finançament ja ni sigui notícia ni motiu d'atenció. Potser és una tècnica d'adormiment de l'actual tripartit: allargar l'assumpte fins a la desesperació perquè el focus mediàtic es centri en alguna altra cosa. Però no tot té el mateix pes ni la mateixa rellevància. Com que és una època per poca brometa, es pot començar a anotar que els objectius de la segona legislatura del tripartit no s'estan complint. I les eleccions són l'any que ve.

25 de gener 2009

Postal de Maputo


Escric aquestes línies des de Maputo, capital de Moçambic. He format part d'una delegació de parlamentaris i membres de l'Aliança europea contra la malària que hem pogut conèixer de primera mà la lluita contra una de les enfermetats més devastadores en el món pobre.
Escric des d'un país de 20 milions d'habitants que ocupa el lloc 164 de pobresa en el rànquing dels 177 Estats clasificats per les Nacions Unides. Un país amb una esperança de vida de 42 anys -me'n quedarien uns pocs- i que segons el PNUD el 2015 pot tenir una esperança de vida de 37 anys si no s'hi posa remei. Quina és la causa d'aquesta tendència fatal? En el país hi ha una prevalença de la sida del 16,5% de la població. Molt per sota del veí i diminut Estat de Swizilandia, amb el 40% de població infectada de la sida. L'Estat amb més sida del món, un país increïble en les seves formes polítiques i socials. La delegació ha estat organitzada per la Creu Roja i la Federació Estatal de Planificació Familiar. I a les dues organitzacions els he d'agrair molt el fet de poder conèixer de primera mà i amb experts de primer nivell l'abordatge sociosanitari de la malària.
En un país de 20 milions d'habitants, cada any 6 milions queden malalts de malària, una malatia evitable amb una certa facilitat i que no fa tants anys ha estat eradicada d'altres parts del món. A Sud-àfrica, per exemple, i no fa tant de temps de zones del sud d'Europa. Fa anys que treballo amb altres parlamentaris d'arreu d'Europa per incrementar els fons per lluitar contra la malària que castiga les zones més pobres del Planeta i que és evitable. A través de les fumigacions massives dels interiors de les cases, a través del repartiment de xarxes mosquiteres per dormir amb protecció. I, quan sigui possible, a través d'una vacuna que s'està investigant a Maniçhas, a menys de cent quilòmetres de Maputo i sota de direcció del pretigiós metge Pedro Alonso. Hem visitat el centre de Maniçhas i hem comprovat que la vacuna infantil contra la malària ha entrat en la tercera i última fase d'investigació. En els assaigs actuals té un grau d'èxit del voltant del 60%, encara poc però molt per fer front a aquesta enfermetat. Si tot va bé, la vacuna pot estar llesta per finals de 2011 o començaments de 2012. Una altra cosa és la seva aprobació pels organismes internacionals i la seva comercialització. Convé treballar per escurçar els terminis i perquè el 2015 ja estigui comercialitzada. Es planteja, també, el gran repte de fer viable un producte farmacèutic que serà consumit bàsicament en països molt pobres.
L'Aliança europea contra la malària és una contribució més d'una constel·lació de fons per lluitar contra una malaltia que mata poc més d'un milió de nens a tot el món cada any. Una contribució molt rellevant és la que fa la Fundació Hospital Clínic de Barcelona, eix central del Centre d'Investigació de Maniçhas. He trobat metges catalans investigant i dirigint el projecte. I he trobat, allí, metges moçambiquenys formats a Catalunya. Tots ells parlant un català perfecte, començant pel director. He parlat amb una doctora en Biologia moçambiquenya que va estudiar a Barcelona i que en un perfecte català m'ha descrit els seus coneixements de Vic, Olot, Besalú...
Un viatge a l'Àfrica subsaharina sempre invita a moltes reflexions que no esgotaré aquí. Sobre l'eurocentrisme amb el qual molt sovint s'ha practicat l'ajuda i les polítiques de cooperació, per exemple. Sobre la importància d'estudiar molt i molt la perspectiva antropològica abans de fer judicis de valors. Les relacions humanes, les sexuals, el vincle tribal... tot això s'ha de tenir molt en compte quan hom s'endinsa en els boscos de l'Àfrica negra, d'aquesta atmosfera que va descriure tan bé Joseph Conrad en el seu llibre El cor de les tenebres. La lluita contra la malària és una causa noble a la qual sumant esforços quasi hi podem tenir el peu al coll i que és una de les feines que més sentit ha donat al que he fet en el camp de l'activitat pública, en el camp de la política.

En la mort de Joan Fausto Martí

M'he assabentat de la mort sobtada del president de la FOEG a milers de quilòmetres de les comarques gironines. M'ha colpit perqué feia anys que ens tractàvem assíduament i que ens professàvem una afecte mutu. En Joan Fausto Martí era un home fet a si mateix, com tants d'altres homes d'empresa d'una determinada generació de les comarques gironines. Persistent i insistent. Atent al que passava arreu i disposat a facilitar l'acord. Només explicaré un cas. A començaments d'agost de 2005 en Joan Fausto Martí em va trucar perquè tenia una idea entre cella i cella: propiciar una trobada secreta entre Pasqual Maragall i Artur Mas per desencallar la negociació del text de l'Estatut en el Parlament de Catalunya. En aquells moments això semblava impossible i les posicions estaven molt enrocades. En Joan Fausto tractava des de feia anys amb el president Maragall, amb casa a Rupià, ben a prop de casa seva, a Torroella de Montgrí. I coneixia bé la gent de CiU. Vaig passar l'encàrrec a l'Artur Mas. La segona quinzena d'aquell agost es van produir les primeres trobades secretes entre Mas i Maragall que van desembocar en la negociació del setembre i l'aprovació del projecte de nou Estatut el 30 de setembre de 2005. Va jugar un paper clau en el desbloqueig de les negociacions. Pel coneixement i autoritat que li atorgaven les dues parts.

El petó mortal, eleccions basques


He compartit aquests dies de viatge també amb el portaveu del PNB al Congrés dels Diputats, l'amic Josu Erkoreka. Hem parlat de política, lògicament. Les eleccions que s'acosten, les basques de l'1 de març, presenten una possibilitat que pot impactar fortament sobre la política espanyola en el seu conjunt. Molt probablement guanyarà les eleccions el PNB, en vots i escons. Però també serà possible, molt probablement, un acord PSOE-PP per desallotjar el PNB del poder. Els dos hem coincidit a definir aquesta possibilitat com el petó de la mort. Patxi López té moltes ganes de ser lehendakari però Zapatero sap que si hi ha el pacte PSOE-PP la legislatura s'ha acabat. La legislatura espanyola, vull dir. El PNB es pot convertir en soci estable a les Corts Generals si els socialistes respecten i col·laboren en la governabilitat després d'una victòria justa dels nacionalistes bascos o es pot convertir en l'opositor més ferotge que pot finiquitar la legislatura. Hi ha preocupació a La Moncloa. El tripartit es va fer quan Zapatero encara estava a l'oposició. Ara el petó basc entre socialistes i populars pot ser mortal. I els populars, tan atropellats per les sevs aventures d'espionatge intern a l'estil Mortadelo i Filemón, estan molt disposats a donar aquest petó.

15 de gener 2009

Josep Pla intemporal


Torno a veure el DVD de l’entrevista que el periodista Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla l’any 1976, tres mesos abans de complir 80 anys. És fantàstica la vigència que manté l’entrevista, perquè parla del geni del país i del caràcter de la seva gent, de literatura i de la condició humana, d’una densitat de pensament, reconcentrat en la seva expressió, que avui no expressa ningú així a Catalunya. Josep Pla es preguntava si al cap dels anys continuaria essent llegit. La resposta és afirmativa. I continua essent vigent per interpretar amb tanta acertivitat el genius loci d’aquesta terra. També en aquest DVD editat per TVE i que es pot trobar en grans llibreries. He pensat que és un bon regal per alguns amics que poden entendre la constel·lació simbòlica des de la que parla Pla.

Pressumpta vaga de zel


Fa més de dos mesos que els pilots d’Iberia duen a terme el que s’anomena una “presumpta vaga de zel”. Com pot ser que les coses encara no siguin clares al cap de tan de temps? Què signbifica això d’una vaga encoberta? Per exemple: sortir amb mitja hora justa de rellotge de retard i, un cop ha aterrat l’avió, dirigir-se a la terminal rodant per la pista a pas de tortuga. Això ho he viscut com a patró habitual aquestes setmanes. Després, també hi ha la vaga “encoberta” dels controladors de Barajas. Resulta que els controladors de la capital de l’Estat cobraven a més del sou un plus notable en funció del nombre d’avions regulats per hora. Com que ha caigut el nombre de vols en aquest moment de crisi...més de mitja plantilla ha agafat la grip just el mateix dia i s’ha produït un col·lapse aeri colossal.

El fred


Aquí fa fred aquests dies però he trucat un amic ucrainià que viu a Kiev i que fa més d’una setmana que no té calefacció i aigua calenta a casa seva, com a tot el país, perquè Rússia ha tancat l’aixeta del gasoducte que a través d’Ucraïna, proveeix mig Europa. Bulgària, un Estat membre de la UE, un club de països pròspers, s’ha pelat de fred, també. No hi ha una política energètica comunitaritzada. No és Europa que depèn de si mateixa en un mercat únic sinó que depèn de tercers. Ara els Estats Units del nou president Obama vol deixarà de ser tan dependent energèticament. Això pot canviar les relacions de poder en el món. El fred té una olor. I el fred pot tenir color polític. Ara s’ha vist que varis directius de Gazprom són membres dels serveis secrets russos, de on prové el primer ministre Vlaldimir Putin. Tenir calefacció i aigua calenta, quina gran manifestació de benestar i civilització. Gaudim-ho.

Preocupació a la Costa Brava

14 de gener. Preocupació en sectors socials i econòmics de la Costa Brava pel rumor que corre que el Govern de l’Estat vol donar un grau de protecció mediambiental al litoral gironí entre Sant Feliu de Guíxols i Begur que faria impossible, per exemple, que les embarcacions fondegessin o la pesca menor en canya. Me n’abissa en Joan Puig i Valls, president de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols. M’ho confirma un hoteler de Calella de Palafrugell. Seria un nivell de protecció altíssim que no permetria les formes de vida habituals de la costa. Hem d’estar molt a l’aguait d’aquesta proposta i l’evolució de la seva possible formulació concreta.

Visita parlamentària a la Cerdanya


Dilluns 12 de gener. Visita parlamentària de tot un dia per la Vall de Ribes i la Cerdanya. (Campelles, Ribes de Fresser, Planoles, Puigcerdà i Ger) La variant de Ribes de Fresser es troba en fase de redacció de projecte i l’hauríem de veure acabada en aquesta legislatura. Va ser un encert separar-la de l’obra de tot el Túnel de Toses. La Cerdanya és part de la circumscripció electoral que represento al parlament. Però els ceretans, amb una personalitat molt acusada, tenen molts més bones comunicacions amb Barcelona. Proposo un servei de trens semidirectes Puigcerdà-Barcelona que només facin parades a Ripoll i Vic. Seria un servei que faria la competència la cotxe. Avui no existeix. Surto de Puigcerdà a dos quarts de dotze de la nit. Faig la Collada de Toses. Hi ha una lluna quasi plena que m’acompanya en el trajecte d’un paisatge nevat, sereníssim, d’un blau de nit. El termòmetre del cotxe indica una temperatura de fins a menys 10 graus. El ferm està glaçat. No hi ha quasi ningú per la carretera. Dues hores i quart de trajecte. La música m’acompanya, i el paisatge de nit.

80 km/h


Des que la companyia Spanair va deixar de fer el vol Girona-Madrid, no hi ha més remei que anar a prendre l’avió a Barcelona, al pont aeri. Dijous a la nit és el dia habitual de tornada cap a casa després d’una setmana de Ple. Dijous a les onze o les dotze de la nit. Postal habitual i rutinària. Surto de l’aeroport i condueixo cap a Girona. Transito per les autovies del Baix Llobregat i del Vallès a 80 km/h en compliment de la norma del Govern tripartit. Hi ha molts pocs cotxes per l’autovia, però a 80 km/h. Sensació d’estupidesa que es repeteix setmana rere setmana. A partir del 15 de gener, serà obligatori circular a 40 km/h per algunes vies en compliment d’una nova genialitat del departament del conseller Joan Saura. El seu homòleg Joaquim Nadal ha fet notar l’absurditat d’aquesta postal que jo visc cada dijous a la nit. Té les de perdre. Per l’equilibri d’aquest joc d’ous que és el Govern tripartit.

10 de gener 2009

Un cost innecessari


El Consell de Ministres va aprovar divendres l’enviament de 395 militars a Somàlia per integrar-se durant un any en l’operació Atalanta de lluita contra la pirateria que campa per les aigües d’un Estat fallit com és Somàlia. Estem a favor de l’enviament d’efectius de l’exèrcit espanyol, estem a favor d’aquesta iniciativa que és la primera missió naval endegada per la Unió Europea per lluitar contra la pirateria. La pirateria és cosa seriosa en aquest inici de segle XXI. Succeeix el següent, però. L’enviament de tropes a l’estranger requereix de l’autorització del Congrés dels Diputats. Hi estem a favor. Va ser un pas endavant i una aposta reactiva dels socialistes després de l’enviament d’efectius de l’exèrcit a Iraq en època dels populars. He intervingut en el debat i votació de les autoritzacions dels últims cinc anys: s’ha fet en les comissions d’Exteriors o de Defensa. No hi ha un criteri definitiu. Però volen convocar una Ple del Congrés pel 20 de gener per l’autorització de l’operació a Somàlia. Mobilitzar 350 diputats per aquesta autorització suposa un cost econòmic molt important. La mateixa funció la podria fer qualsevol de les dues comissions citades. Es retallen despeses i se suspenen fins i tot delegacions en organismes internacionals però es farà aquest Ple. Quin en pot treure benefici? La ministra Carme Chacón pujarà a la tribuna a parlar i a computar minuts televisius. Amb el pèl recollit o solt, tan se val. Un cost innecessari.

És possible? Sí

Podria passar que el nou model de finançament sigui aprovat a les Corts Generals amb els vots fruit d’un pacte entre PSOE i PP. Altres combinacions parlamentàries són molt difícils i justes. Si passes això, seria amb el vot dels diputats del PSC dintre del grup parlamentari del PSOE. Sempre un acord de finançament ha estat fruit d’un acord de Govern a Govern. Avui els documents que s’intercanvien els governs no compleixen amb l’Estatut català. Podria existir un model sense el consentiment del Govern català però amb el vot dels diputats del PSC a Madrid? Una vegada més: sí.

El melic nevat


Neva a Girona, a la Vall de Bianya o a Sierra Nevada. El tractament informatiu és menor. Ben cobert només pels mitjans locals. Neva a Madrid i el melic informatiu enfoca la lupa sobre si mateix i es multiplica i multiplica l’efecte de la nevada. Sembla ser que van fallar els sistemes d’emergència. Me’n vaig escapar per poc, vaig tornar el dimecres a la nit. A Madrid hi ha una falla major dels sistemes d’emergència i es tiren els plats pel cap el Gobierno, la Comunitat i l’Ajuntament. Però no convocaran pas un simposi per la baixada en picat de l’autoestima dels madrilenys. Que és el que practica el català melancòlic, perplex i emprenyat. A Madrid ni els hi passa pel cap que una caiguda de fusibles sigui el preludi de la decadència. Aquí ens passa massa sovint. Hem perdut aquell “anem per feina” per una mirada abstreta i d’un emprenyament paralitzant. Els governs són reflexes de l’estat de la societat o la societat pateix la falta de nervi i nord del govern. Anem per feina un altre cop! Amb gent feinera, és clar. S’ha acabat l’hora del pati. Que bons que seríem anant per feina en època de crisis!

Votar personalment

El decret de desenvolupament de la llei electoral diu que és el president de la mesa el qui introdueix la papereta a la urna. És una rèmora de l’època dels inicis de la democràcia recuperada, quan se sabia votar poc i malament. He presentat una iniciativa de reforma electoral perquè siguem els ciutadans els que introduïm el sobre en la urna. Majoria d’edat democràtica almenys per l’acte físic de votar. Té possibilitats d’èxit.

Informació

Aquets dies m’informo de l’atac d’Israel contra l’estructura militar de l’organització terrorista Hamas en la franja de Gaza a través de la bona informació de La Vanguardia i El País. També la televisiva de TVE i TV5. I de la CNN. I del Haaretz i del Jerusalem Post i de la CNN. De totes les fonts d’informació que puc...menys de “Pepe Garriga, TV3, Jerusalem”. La informació de la televisió i la radio nacionals són un cop més i com sempre que tracte del conflicte àrabo-israelià, tendencioses, parcials, populistes i partisanes. Una pena, un mal servei. Ho lamento.

Senectut verda


He vist, amb retard la pel·lícula VichiCristinaBarcelona del gran director de cinema Woody Allen. En primer lloc s’ha de dir que és una gran promoció de la imatge de Barcelona, encara que es barregin el Parc Güell amb formes culturals i de vida un pèl –només un pèl- excèntriques a la ciutat i el país. En segon lloc s’ha de dir que de Woody Allen s’han vist pel·lícules molt millors. Ara hi ha un tipus de pel·lícules que fan un retrat dels sentiments i el sexe més agitats que floreix i flueix avui en dia dintre i fora de les pel·lícules, arreu. Woody Allen deu haver vist que directors més joves ho retraten amb gran precisió i agudesa. Hi ha un cinema francès molt a la avantguarda en aquest camp. I l’actor Sergi López n’és un bon exponent. Però ja no és la època ni la temàtica de Woody Allen. Aquesta pel·lícula fa una mica la impressió d’una senectut esforçada i amb una mirada verda d‘un Woody Allen que descriu unes festes de les quals ja no participa.

06 de gener 2009

La formació del Gabinet Obama, un bon indici (i inici).


"Crec que estem nomenant el Gabinet que millor juga al basquet en la història d'Estats Units", va sostenir el President Obama fa uns dies, quan li van preguntar sobre els seus nomenaments, en al·lusió que la majoria dels seus col·laboradors, així com ell, juguen o han jugat a aquest esport assíduament. El comentari es donava quan els comentaristes polítics apuntaven que el President Obama estava seguint l'estil del President Abraham Lincoln, descrit per Doris Goodwin en el famós lliuro Team of Rivals, ("Equip de Rivals").

Obama apunta amb els nomenaments que el seu gabinet és un grup de líders que saben jugar en equip, no de rivals. Però tal vegada el més destacat és l'excel·lència i competència de l'equip de col·laboradors nomenat per Obama, i la elitista educació formal que han rebut la majoria d'ells. Demostrant una vegada més que en els Estats Units la política juga un rol fonamental per a accedir a posicions de poder, però que l'excel·lència acadèmica és una condició necessària.

El recentment elegit president del Comitè Econòmic de la Casa Blanca va ser el professor titular més jove en la història de Harvard i després el seu President. El seu director de pressupost va anar a Princeton i després a la London School of Economicis. La seva ambaixadora davant de Nacions Unides, Susan Arrissi, va ser una estudiant de Rhodes; i la seva assessora legal ha passat durant la seva formació acadèmica per Harvard, Cambridge i Yale Law.

De 35 nomenaments que ha fet Obama en les últimes setmanes, 22 tenen diplomes d'alguna universitat Ivy League, nom utilitzat des de 1954 i que fa referència a les vuit antigues universitats del Nord-est d'Estats Units, com Harvard, Princeton, Columbia, Yale... centres que han acabat essent sinònim de prestigi, reputació i excel·lència.

Malgrat tot, tal com assenyalava Steve Wagner, president de l'enquestadora QEV, radicada a Washington, "tenir un gabinet de “els millors i més brillants”, com es va denominar el del President Kennedy, no és sempre una garantia d'una gestió de govern reeixida". El govern de Kennedy va dur els Estats Units a la guerra de Vietnam, recorden altres analistes.

També grups d'esquerra americana estan criticant les nominacions, assenyalant que l'educació i l’experiència no poden ser les úniques mesures, sinó que es necessita el compromís del Gabinet amb la política i la ideologia promogudes durant la campanya. "No hi ha dubte que Larry Summers és molt intel·ligent, però no se li està donant la seva posició pel resultat dels seus exàmens universitaris", va dir recentment l'economista Dean Baker, codirector del Center for Economic and Policy Research, institut progressista que treballa prop dels centres de pensament del Partit Demòcrata. I va afegir: "el que mirem és la seva trajectòria, i no és bona. Summers va recolzar la desregularització financera i un dòlar sobrevalorat".

Avui per avui, però, els nomenaments han generat altes expectatives. L'Administració Obama tindrà una gran diversitat ideologia, racional i de gènere, però combregarà en el seu alt nivell acadèmic, no molt comú a Washington i molt diferent al que va predominar en el gabinet del president Bush, on la lleialtat al President i la connexió amb Texas semblaven ser el denominador comú.

La selecció del Gabinet parla molt sobre la forma de gestionar del President Obama, que tal com va fer en la seva campanya, va buscar envoltar-se sempre dels millors equips i escoltar i acarar diferents opinions i consells. Alhora, en contraposició a altres estils polítics més populistes, que tracten d'amagar la seva pertinença a la elit del país, Obama no té problema a destacar la necessitat de comptar amb col·laboradors d'excel·lència, educats en les millors universitats.

El primer president que conscientment va seleccionar els assessors amb millors credencials acadèmiques, no basant la seva decisió en les seves trajectòries polítiques, va ser Franklin D. Roosevelt, qui l’any 1932 va nomenar a un "Brain Trust" compost per professors de Columbia perquè pensessin estratègies per sortir de la Gran Depressió.

El Gabinet deixa clar també que Obama està disposat a prendre riscos i que ha prioritzat capacitat enfront de lleialtat, credencials acadèmiques i de capacitat de gestió més que familiaritat i lleialtat política. Ha nomenat en les principals posicions del seu govern a la seva més ferotge contrincant política, Hilary Clinton, a dos republicans, un d’ells en la posició clau de Secretari d’Estat de Defensa i altres membres del establishment demòcrata, que no responen necessàriament a la seva agenda.

Les decisions del president Obama en aquesta fase demostren una enorme seguretat en si mateix i una clara lectura dels resultats electorals de novembre passat: 53 a 46% a favor d’Obama enfront d’un digne senador John McCain que s’ha retirat de la primera línea tornant al seu escó i oferint lleialtat al nou president dels Estats Units. Uns primers passos que indiquen que Obama governarà més des del centre ideològic que des dels grans temes que van centrar la seva plataforma de campanya. Sensatesa o la primera renúncia? Semblen decisions encertades.







03 de gener 2009

Les eleccions de l'1 de març


Eleccions basques i gallegues l’1 de març. Ningú al PNB intuïa que el lehendakari Juan José Ibarretxe avencaria les eleccions al primer cap de setmana de març. El singular sistema d’elecció de 25 diputats per cada província, independentment de la població, dóna més possibilitats al PSE-PSOE. Àlaba, molt menys poblada, proporciona bons resultats als socialistes i al PP. Els del PNB guanyaran en vots però poden quedar frec a frec en escons amb els socialistes. Aleshores podria succeir que el PP donés a canvi de res els seus vots per fer lehendakari al candidat socialista Patxi López. Al PP li donaria un cert rèdit en alguns punts d’Espanya on ha fet de la “causa territorial” un motor de vots. I els socialistes hauran de mullar-se sobre si accepten aquesta eventualitat. Tot això es jugarà en les properes setmanes. Les eleccions basques són molt importants pel País Basc, òbviament, però també per definir l’estabilitat del govern Zapatero pel que queda de legislatura. Si de l’1 de març en surt un PNB amb la presidència i governant amb els socialistes – que posarien condicions molt dures, potser canvi de llogater a Ajuria Enea- i uns nacionalistes gallecs governant amb el partit socialista, Zapatero ja té socis estables de legislatura. Si alguna d’aquestes peces falla, l’estabilitat parlamentària se li complicarà molt fins a les eleccions catalanes de l’any que ve. I després, ja veuríem.

Morts

No vull entrar en poques línies en un tema tan complex com l’atac de l’Estat d’Israel contra l’organització terrorista Hamàs que, a través d’un cop d’Estat, es va fer amb el control de Gaza el juny de 2007. És evident que ha mort molta població civil innocent. I que els atacs són poc selectius. Només vull assenyalar que l’any es va acabar amb més de 400 morts en pocs dies en la guerra que lliuren les tropes rebels de l’Est de la República del Congo i l’exèrcit ruandès. Però això només va ser un breu en alguns diaris d’un despatx de l’agència Reuters. No hi ha fotos. No hi ha, per tant, el mateix interès.

Sobre Cuba

50è aniversari de la Revolució castrista. Radiografia crítica de la immensa majoria dels mitjans de comunicació, inclòs el diari El País que fa temps que diu les coses clares sobre la misèria i el totalitarisme del règim cubà. El diari El Público, que tan poc es llegeix per aquestes terres, s’ha despenjat amb un quadernet especial hagiogràfic del règim castrista.

Amb quins suports?


El 30 de desembre el vicepresident Pedro Solbes va fer públic el “model” de finançament autonòmic que proposa el Govern espanyol. Escolto la roda de premsa de Solbes anant en cotxe entre Tossa de Mar i Blanes. A Blanes li dic a l’Artur Mas, que ha negociat models de finançament i que és coneixedor de la matèria, que no he entès gaires res. Ell em diu que tampoc era gens clar perquè aquest és l’objectiu de la proposta: emboirar. Una proposta que no compleix, de molt, l’Estatut català. D’entrada perquè el finançament de Catalunya el Govern espanyol el vol fer passar per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA). Això no és el que diu l’Estatut. Però per aprovar aquesta llei al Parlament espanyol, es necessita majoria absoluta. Amb qui pot fer el PSOE majoria absoluta? Amb quins suports compte? Podria fer un gran pacte amb el Partit Popular. Aleshores Mariano Rajoy s’hauria de menjar tota la seva artilleria antiautonomista dels últims anys. Podria fer majoria amb CiU, possibilitat remotíssima avui amb un model contrari a l’Estatut. La pregunta és: ¿podria el PSOE fer majoria amb els bascos del PNB quan els bascos estan fora del règim general de finançament? Podrien els bascos amb el seu vot endossar un sistema a les comunitats de règim comú? Ells ens diuen que amb els seus vots no faran això. I aquí ens els creiem. Aleshores, Zapatero té un calendari electoral i un panorama que fa difícil la majoria parlamentària per a l’acord. També podria ser que hi hagués un acord insatisfactori que acceptés el Tripartit i aleshores ERC que va votar que no a l’Estatut – en el Parlament i en referèndum- acceptaria el model de l’Estatut rebaixat.

La prersidència de la República txeca


La República Txeca ha iniciat la seva presidència semestral de la Unió Europea. I ho ha fet amb un allau de crítiques d’alguns mitjans de comunicació i d’alguns polítics cap a l’Estat i cap al seu cap d’Estat, el president Václav Klaus. S’ha de dir que les presidències semestrals de la Unió Europea s’acabaran quan entri en vigor el Tractat de Lisboa (potser el 2010 si la tardor del 2009 els irlandesos viren el seu no del primer referèndum). Amb el nou Tractat hi haurà un president d’Europa amb un mandat de dos anys i mig. Mentrestant, a una bona presidència (la francesa ha estat molt intensa i unànimement aplaudida) la pot seguir una de més fluixa. Però en cap cas s’hi val l’acarniçament contra un Estat soci. Entre altres motius, perquè és la millor manera de sembrar encara més euroescepticisme en els nous socis de l’exbloc de l’Est. Des de l’europeisme més convençut, en un exercici d’empatia es pot entendre alguns dels motius de la prudència dels socis de l’antic bloc comunista. Països que havien viscut la opressió totalitària del comunisme ara volen viure més les formes d’un Estat complert abans de cedir part de la seva sobirania. Però tot arriba: Eslovàquia ja ha entrat a la zona euro i Txèquia ho farà la propera tardor. Menys dards fàcils cap al president Klaus, amb poders simbòlics, i més atenció al primer ministre Mirek Topolonek. La presidència txeca té tres objectius: economia, energia i política exterior. Les tres e. Croàcia podria entrar a la UE el 2010.

Els dietaris de Sándor Márai

He acabat de llegir els dietaris (1984-1989) de Sándor Márai (1900-1989). Molt recomanables. Del admirat escriptor magiar últimament s’han publicat moltes novel·les espesses que han anat a rebuf de la gran joia que és L’última trobada. Però Márai té dos llibres de memòries fantàstics i també aquests dietaris escrits des de l’exili i camí de la mort.

Grandíssim temporal de mar


30 de desembre. He acompanyat l’Artur Mas en la seva visita a Tossa de Mar i Blanes. El dia anterior vaig estar a l’Escala. I el dissabte 26 a la tarda vaig trucar a varis alcaldes. Un temporal d’efectes devastadors i que no es recorda des de fa decennis. Ens trobem a la Costa Brava, el nom ja ens ho recorda. Impressions: el mar torna allí on havia estat, la intervenció humana ha modificat la regeneració natural d’algunes platges...però també s’ha de dir que a Blanes un dic hauria pogut evitar molts i molts dels danys causats si els departament de Medi Ambient no hagués aturat aquesta obra durant tan temps per una protecció del medi ambient de visió intransigent i pseudoreligiosa.-panteístico-dogmàtica. Els diners hi són, 22 milions d’euros. I estan avorrint-se a les arques de l’Estat pels pals a les rodes dels mateixos que ens faran circular a partir del 15 de gener a 40 km per hora per algunes autovies de l’àrea de Barcelona. Un cop governen uns i un cop governen els altres però en els països sensats les excentricitats d’una clara minoria no s’imposen impunement al conjunt de la població com si res.