25 de juny 2007

Apunts de política italiana

Un grup de diputats italians visiten el Congrés dels Diputats. M’encarreguen fer una ponència per explicar a l’honorable delegació la modernització de l’administració a l’Estat espanyol. Ho faig amb molt de gust. Recordo les meves èpoques de professor de Dret Administratiu. Després de la feina, en la sobretaula, diversos diputats de diversos colors polítics aventuren que hi haurà govern de Romano Prodi fins a ala tardor del 2008. Que caurà perquè no podrà aprovar els pressupostos de 2009. I que hi haurà un govern tècnic fins convocar eleccions generals coincidint amb les europees el juny de 2009. Per aleshores Romano Prodi ja no es tornarà a presentar. Com ja ha anunciat. L’alcalde de Roma, Walter Veltroni, pot ser el nou referent del pol de centreesquerra. Per Aleshores Berlusconi pot ser que també hagi fet mutis de l’escena. Qui el rellevarà com a líder? Pierfranco Casini sembla que ha fet aigües en el seu intent del tercer espai. En el fons, queda ferm el nom de Gianfranco Fini. Qui ho havia de dir fa deu anys! No és veritat que la política italiana sigui un gran embolic. És més sofisticada que l’espanyola. I ja no cal dir que la nostra, la catalana. Cosa diferent és que Itàlia està en un mal moment polític, institucional i de to vital i d’impuls econòmic. Itàlia, però, és la segona pàtria sentimental del català amb vocació mediterrània.

Qui pagarà la factura sanitària?

La Ministra de Sanitat ha estat a Tribuna de Girona per parlar de política sanitària. Fa tres anys i mig era un advocat perfectament desconeixedor de la legislació sanitària. Ara, després de fer unes quantes lleis sanitàries al Congrés, crec que en sé una mica. En el sopar l’auditori l’ha interpel·lat amb un conjunt de preguntes intel·ligents. Hi he trobat a faltar la més elemental: com pagarem tota la factura sanitària en els propers anys? Per què ningú té el coratge de parlar d’un copagament en funció de la renta, atenuat, com el que es practica a Holanda? La sostenibilitat del sistema està molt tensionada per no tenir el coratge d’afrontar aquest gran debat pendent. Prou que s’han fet les reformes necessàries a Alemanya, per exemple, amb un gran acord, un Pacte d’Estat. No hi haurà el necessari, indispensable, Pacte d’Estat de sanitat durant aquesta legislatura, com en el seu moment va existir en matèria de pensions. Una greu irresponsabilitat. La ministra Salgado recorda especialment les comarques gironines per haver negociat la rescissió del contracte de RNE amb el govern nord-americà per fer possible el tancament de Radio Liberty a Pals. Era l’època en que era secretària d’Estat de Telecomunicacions. Amb el socialisme d’abans, que és d’on ella prové. I observa amb una certa perplexitat i molta professionalitat el socialisme d’ara, tant diferent d’aquell de reflexions a foc lent de l’època de Felipe González. Aprofita aquesta visita per veure la platja de Pals sense antenes.

Baldiri Hereu

Divendres al matí. Església de Sant Martí de Palafrugell. Enterrament de Baldiri Hereu, militant històric de Convergència. Va ser regidor en la primera legislatura democràtica, president local del partit, home molt treballador i patidor perquè los coses sempre anessin bé. Era un bon criteri per saber com anaven les coses de la política. Sense cap interès, des de la generositat dels seus anys. Ha mort als 89 anys i era militant de CDC des de la primera hora, des de 1977. L'11 de setembre de 2001 estava fent un parlament a Palafrugell a les tres de la tarda, en un dinar de la Diada. Quan vaig baixar, en Baldii va ser elque em va dir que un avió havia xcat contra unes torres de Nova York...Que bé que menava el Molí de Pals. Que bons que eren els arrossos que menjàvem cada primavera en una cita fixa. Què agradable i sàvia que era la seva companyia.

18 de juny 2007

Mongomo

Dijous al vespre. Envio un sms des de Mongomo, ciutat de Guinea Equatorial que fa frontera amb Gabon, a un gironí que va viure un any i escaig a Guinea quan eren províncies espanyoles –Santa Isabel i Fernando Poo- abans de la independència del 12 d’octubre de 1968. Em contesta emocionat: “Havia estat a Mongomo. El cap de la tribu era un vellet que bevia molt wisqui i vestia d’impecable blanc. Alguns vells del lloc encara deuen recordar els productes que veníem...” Pregunto als comensals de la taula pel vell de la tribu. S’ha mort fa uns anys. Era l’avi de la diputada guineana que tinc al costat. Un dels avis, és clar, perquè allí encara es practica la poligàmia i es paga dot per casar a una filla. El truquem i es parlen. Emocions i records. Un fil prim que enllaça Girona amb la selvàtica Mongomo. L’estandar de la globalització, el móbil, hi ajuda.

Gaza

En les portades de molts diaris d’ahir dissabte sortia publicada la foto d’uns membres del braç armat de Hamas ocupant l’oficina del president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abas, a la zona de Gaza. He estat en aquest despatx. Eren aquelles èpoques, no fa gaires anys, que el ministre Moratinos estava entestat en fer entrar en empatia els parlamentaris del Congrés amb els membres de Al Fatah. Després van venir les eleccions de gener de 2006, que va guanyar per majoria absoluta el moviment islàmic terrorista Hamas. I va començar la descomposició de l’ANP. El terrorisme islamista s’està infiltrant al mitjà Orient. A Gaza, clarament, i al sud del Líban i Síria. No s’hi valen mitges tintes davant aquesta situació.

Kosovo

Dissabte de la setmana passada vam dinar a Olot amb el líder del Partit Liberal de Kosovo al restaurant la Deu. A en Pere Reixach li vaig presentar el nostre invitat com el futur president o primer ministre d’un Kosovo independent. Si en sis mesos Nacions Unides no aprova el pla Atisshari per a la independència tutelada de Kosovo, el parlament kosovar proclamarà la independència. Immediatament serà reconegut, el nou Estat, pels Estats Units i altres Estats de la comunitat internacional. Rússia s’hi oposarà. Serbia clamarà al cel, França posarà el relentí per la seva estratègica i rovellada amistat amb Belgrad. Què farà el Govern del Regne d’Espanya a finals d’any? a poques setmanes de ser convocades eleccions generals. La diplomàcia espanyola ja està preparada per una posició molt reàcia i de precaució. L’argument que esgrimeix el Govern: “la balcanització d’espanya”, expressió fins ara només utilitzada per l’ex-president revisionista Aznar. Però és que Vladimir Putin parla de Catalunya i Euskadi en les seves entrevistes per posar pressió a Europa. Kosovo és un cas molt complicat: bresol geogràfic i espiritual de Sèrbia. Més d’un 90% de població albanesa i una forta neteja ètnica de l’exèrcit serbi contra els albanesos. Quasi 200.000 persones. Al president del Partit Liberal li van matar 12 familiars durant la guerra. L’OTAN i el president Bill Clinton van fer el que no va saber fer Nacions Unides. Kosovo serà motiu de debat intern a les portes de les properes eleccions generals. I un previsible atemptat haurà enervat, aleshores, el fantasma estúpid de la balcanització.

Carreteres col.lapsades

Dissabte al matí transito per l’AP-7 entre Barcelona i Girona. L’autopista està col·lapsada. Les infrastructures del país no es programen ni es fan al ritme del creixement de la població. Circular per l’autopista un dissabte al matí normal, sense pont, és perillós: cues, frenades, camions que avancen a la valenta. ¿Se’n recorden de l’anunci del departament de Política Territorial de construcció del tercer carril de l’AP7 entre Maçanet de la Selva i la frontera francesa? I que aquesta obra no havia de costar res als ciutadans perquè aniria a compte de l’increment de beneficis de l’empresa per l’increment de vehicles fins al 2022 quan s’acaba la concessió? Doncs bé, l’empresa fa temps que ha incrementat els beneficis i l’ampliació no es fa. Jo em queixo. El president de la Cambra de Comerç afirma que estem deixats “ de la mà de Déu”. I tants i tants ciutadans que no tenen perquè aguantar el que no és normal en tants altres llocs de la geografia ibèrica.

Som 704.788 ciutadans de les comarques gironines

Aquest és el nombre d’habitants de les comarques gironines segons l’últim padró de l’INE. D’ells, 128.347 són estrangers, el 18’2% del total. En quants pocs anys la demarcació de Girona ha transitat del seu estable padró, durant decennis, del mig milió d’habitants, als 700 mil actuals. Es tracta de la tercera província amb un major nombre d’immigrants, superada només per Alacant i les Illes Balears. No apunto que això sigui negatiu. La immigració ha contribuït a rejovenir la població i la franja més important d’habitants de les comarques gironines es troba entre els trenta i els trenta-quatre anys (64.342), precisament la meva franja d’edat. Per fer front a aquest important creixement demogràfic les comarques gironines necessiten tres grans elements: cohesió social, infrastructures i lideratges. La cohesió social passa per la integració de les comunitats immigrades, per un bon i sòlid desenvolupament econòmic i per una política urbanística i de planificació territorial amb sentit comú. Les infrastructures passen per superar l’examen llargament suspès de la baixa inversió de l’Estat i la Generalitat a les comarques gironines sobre la qual tots parlem tants de cops. I, finalment, els lideratges requereixen una societat civil vital, uns mitjans de comunicació de articulin els reptes i debats de la societat, com fa el Diari de Girona, i un conjunt de polítics amb les idees clares i la complicitat d’amplis sectors de la societat per treballar enèrgicament i colze a colze. En el camp dels lideratges, alguns – en els tres sectors que he apuntat- s’han quedat al segle passat. Ara més que mai, un nou impuls per les comarques gironines. La dels 704.788 habitants.

Pactes locals: el mercat de Calaf

S’han constituït els ajuntaments de la vuitena legislatura democràtica municipal. En els últims dies i hores s’han anat precipitant els pactes. No vull entrar en la casuística de tants i tants acords, alguns de ben sincers, alguns amb una alta insinceritat entre els firmants. Dijous vaig rebre la trucada d’un amic de fora de la demarcació de Girona. En Jordi Moltó va ser alcalde de Sallent des de 1987 fins a 2003, any en que també va guanyar les eleccions però va quedar a l’oposició. Ara tornarà a governar en minoria. Em comenta: “Fa quatre anys una sopa de sigles em va enviar a l’oposició. Ara l’abstenció d’un partit em permet governar amb minoria. Torno a l’alcaldia perquè sóc el cap de llista de la llista més votada. Estic content però així no es pot viure, amb l’ai al cor, amb quasi tot obert després de conèixer els resultats de les eleccions. Els legisladors heu de fer quelcom”. Li explico que el maig de 2004 vaig plantejar un pacte al Congrés dels Diputats perquè es reformés la llei electoral per donar més estabilitat als governs municipals. Algun dia aquesta reforma s’haurà de fer. Més aviat que tard.