Tren i aeroport

Durant l’any 2014 s’han incrementat en un 10% els usuaris del TAV en la línia Barcelona-Girona-Figueres. I més que creixerà amb una política de preus intel·ligents i flexibles que permetin amortitzar la línia més rendible dels 3.000 quilòmetres d’alta velocitat de tot l’Estat espanyol (un excés de totes totes). En canvi, la política de promoció de línies de tren Barcelona-França ha estat dèbil i poc decidida i aquí tenim el problema de la sostenibilitat econòmica de la concessió dels túnels del Pertús, que un dia d’aquest discutirem amb tots els seus elements descarnats. En canvi, l’any anterior també van baixar el nombre de passatgers de l’aeroport de Girona. Per a alguns, aquesta és una dada escandalosa. Crec que a més de la quantitat hi ha dos assumptes més a abordar: podem fer dependre l’èxit o la davallada de passatgers quasi exclusivament d’una sola companyia? Fins a quant (en diners comptants) hem de subvencionar els passatges d’una companyia amb els diners dels nostres impostos? Quanta d’aquesta inversió té un retorn en el turisme de les comarques gironines? (deixant de pensar en l’aeroport allunyat de Barcelona). I quanta d’aquesta inversió té un retorn també en viatges de negocis o investigació vinculats amb el teixit empresarial i universitari de les comarques de Girona? Per anar a menjar una pizza per 20 euros, el trajecte a Roma i tornar, no són pas els diners públics. Per potenciar l’economia i les relacions econòmiques, universitaris i culturals, sí que val la pena una inversió. Fins a quina quantitat? Discutim-ho.

Reforma del Codi Penal

La setmana que ve el Ple del Congrés dels Diputats discutirà i votarà la reforma del Codi Penal més important i de més gran abast des de l’aprovació del Codi Penal de 1995. Amb independència de la valoració dels continguts –molt criticables en molts punts– no es pot canviar un Codi Penal –que ha estat definit com una constitució en negatiu on es recullen els actes punibles contraris als valors de convivència democràtica– en una tramitació des que s’hi va posar a fons la Comissió de Justícia fins ara de menys de tres mesos. Així no es pot arribar a grans acords. I així, el Codi Penal passa a ser una nova llei bàsica destinada a ser canviada quan arribi una nova majoria parlamentària (com les lleis d’educació, per exemple). Mala manera de fer.

Votarem

Les parts ho han reconegut: l’últim mes i mig de la política catalana no ha estat precisament plàcid i harmònic. Qui ha volgut escoltar-ho, ha sentit una petició de disculpes explícita del president de la Generalitat. En resum: després del 9 de novembre, convé fer unes eleccions amb una discussió en profunditat –deliberació és la paraula clau en democràcia– sobre l’Estat propi. Artur Mas va fer una proposta el 25 de novembre. No ha estat possible perquè no era possible la llista conjunta de les forces sobiranistes. Tenim un acord: eleccions el 27 de setembre amb programa comú de les forces sobiranistes. Uns i altres estaven convençuts que la seva era la millor fórmula. Com que el Parlament de Catalunya serà dissolt el 3 d’agost, ara queden sis mesos de legislatura per aprovar el pressupost de 2015 i per preparar bé el que suposarà el debat democràtic en profunditat més crucial des de les primeres eleccions democràtiques. Ara, a diferència de fa una setmana, ja sabem a on anirem a parar. No seran unes eleccions de rutina, seran unes eleccions plantejades en clau de canviar-ho tot. Sis mesos és el temps necessari per preparar bé unes eleccions d’aquesta mena. I pel mig, unes eleccions municipals que ja canviaran molt el mapa polític. Hi ha un punt de l’acord que alguns han passat per alt: el suport mutu entre partits sobiranistes per formar ajuntaments després del 24 de maig. Això redefinirà el mapa d’aliances i els espais polítics en profunditat. I apunta a un determinat governa la ciutat de Barcelona. 

L’Europa gran

En la meva feina d’intentar mantenir i ampliar el grup parlamentari liberal que presideixo al  Consell d’Europa, fa pocs dies vaig identificar dos nous diputats del parlament d’Ucraïna –sorgits de les eleccions de finals d’octubre– que formen part de la delegació de parlamentaris a Estrasburg i que tenen un perfil que sintonitza amb el nostre grup. Vaig prendre contacte amb ells per escrit i després telefònicament. Quan em van trucar, una veu jove em va preguntar ben seriosament en anglès si preferia continuar parlant en llengua anglesa o en català. Xocat, vaig preguntar si qui em trucava parlava català. I es va posar a parlar un català perfecte. La Liliana és l’assistent parlamentària d’uns quants diputats del grup proeuropeu i de la política nova (nascut fa pocs mesos) anomenat Samopomich. Va viure nou anys a Catalunya, on encara hi viuen els seus familiars, a Mataró. Allí va fer part de l’educació Primària, la Secundària i va estudiar tota la carrera de Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra. Quan fa un any va començar la revolta de Maidan va tornar a Kíev per lluitar activament per la caiguda de les formes corruptes de poder. Ella vol per a Ucraïna el mateix que ha viscut en els seus nou anys catalans: prosperitat i seguretat. La conversa amb ella m’ha fet recordar aquells anys que teníem converses semblants amb els romanesos mentre preparàvem el seu ingrés a la Unió Europea; avui, en formen part. Hi ha una part important d’Ucraïna que vol ser com l’Europa imperfecta però estable i segura en la qual vivim. La diferència és que Rússia, per la seva dimensió, història i ambicions, mai voldrà assemblar-se a l’Europa que va acollir i va donar oportunitats a la Liliana i els seus familiars. Serem capaços de pactar la convivència entre un model europeu que es va eixamplant i una Rússia que no es vol quedar amb els braços plegats sinó que, 25 anys després de l’ensorrament del comunisme, vol renéixer amb la seva àrea d’influència? Les plaques tectòniques són especialment sagnants en aquest lloc de frontera anomenat Donbas, en aquesta Ucraïna a la qual li queden cinc o deu anys per treure’s els dimonis del passat.

Ara que ja sabem a on anirem a parar

Edifici amb millor destí. Quan vaig entrar a visitar per primera vegada la nova Biblioteca de Girona –una meravella merescuda, un contenidor de cultura perquè la cultura ens l’anem fent nosaltres– vaig veure encara amb millor perspectiva les dimensions de la delegació del Ministeri de Defensa a Girona. Un edifici del tot infrautilitzat i que podria tenir molt millor destí, per exemple acollir el nou Institut d’educació Secundària que necessita la ciutat de Girona. Però el Ministeri de Defensa s’hi nega. O demana la construcció d’un edifici d’idèntiques dimensions que, per això, ja millor invertir els diners en un nou Institut. Recordo quan vaig acompanyar la regidora Isabel Muradàs al Ministeri de Defensa per negociar un millor ús de l’edifici: bones paraules però condicions estratosfèriques. En el manteniment de la delegació de defensa al carrer Emili Grahit hi ha molt de ganes de reafirmar la presencia simbòlica de l’Estat en un lloc cèntric. Recordo que fa anys i anys vaig anar a presentar allà els papers per tal de fer-me objector de consciència al servei militar obligatori. Aleshores, encara hi havia els equipaments dels quarters i el servei militar obligatori, i el lloc ja em va  semblar desproporcionat. Ara, és un monument al surrealisme, a una tossuderia a la qual es veu el llautó.

Amor per París

Després de París. La capital de la revolució de l'era de la llibertat, la fraternitat i la solidaritat ha estat fortament colpejada per dos atacs terroristes de clar tiny de guerra de motivació religiosa. La capital que va enterrar l'Antic Règim i que va donar pas als valors de la societat democràtica embrionària ha estat atacada pels que, en el seu temps històric i del paper de la religió en la política, encara estan instal·lats en l'Antic Règim. El moment invita a la reflexió profunda.

L'alteritat. He tingut una conversa telefònica amb un diputat d'un país europeu de majoria musulmana. Un home d'una forta defensa del secularisme que té només les creences religioses musulmanes més com una herència cultural-religiosa i no pas com un alcorà polític. Un laic, laïcista i sensat. M'ha fet la següent reflexió que m'ha deixat pensatiu: "en un país musulmà mai podràs veure una caricatura de Jesús o d'un Déu d'una altra religió. Per nosaltres, amb les nostres creences, és tabú i absolutament impensable blasfemar el Déu d'una altra religió. La vostra llibertat d’expressió, vista per un musulmà, és una ofensa. No justifico, en absolut, els atemptats de París però crec que heu de prendre en compte el nostre punt de vista". He quedat pensatiu després de penjar el telèfon. Els meus valors estan en els valors assassinats a París, el meu punt de vista és el de la societat que té en els seus límits el dret a criticar altri també si l'altri té una manifestació religiosa. Dit tot això, he pensat que aquest és el nus de la qüestió, sigui discutit entre persones raonables -el meu amic i jo- o sigui ventilat de forma violenta i terrorífica. Per una religió la blasfèmia és injustificable, per nosaltres, és justificable. Fa anys que existien campanyes a Internet per crear l’atmosfera per crear l'autoria intel·lectual del que ha succeït a París.

El secularisme. Jo estic amb els parisencs -la ciutat més bella i sofisticada del món, dit després d'una comparació no pas menor. Però també hem de pensar en el punt de vista de l'alteritat. Una dimensió molt important, una solució és posar en valor els Estats de tradició musulmana i de majoria de població musulmana que tenen una clara tradició secularista, és a dir, de posar la religió en l'esfera privada i no deixar informar les decisions polítiques per una compilació religiosa. Els valors informen la política, també els religiosos de cadascú, però una religió que ha de marcar mai una política. La democràcia es basa en saber salvaguardar la diversitat religiosa en una convivència plausible i gens fanàtica. Es pot dir que del gran mal del totalitarisme comunista en va quedar un guany col·lateral: la rebaixa substancial del fet religiós en les societats soviètiques. Que no pas la seva anul·lació. El fet religiós va ser present i és present en repúbliques exsoviètiques que tenen una clara majoria musulmana. I el cristianisme va sobreviure als anys de plom totalitari a Romania -església ortodoxa- i a Polònia -un cristianisme que va ser quasi coagulador de la lluita per la llibertat i la democràcia. Tots ells avui són Estats seculars, la religió té manifestacions populars-religioses en el calendari de les societats però totes elles són societats sense fanatisme. En aquells països on encara viuen en el seu particular Antic Règim -Estat i església tot en un- és on encara hi ha un llarg camí per córrer.

Les guerres de religió. I no cal oblidar que ara mateix s’està lliurant una cruenta batalla religiosa dintre de l'islam entre xiïtes i sunnites. I que només això explica el naixement i finançament del grup terrorista Estat Islàmic i només això explica, ara, les envestides als mapes postcolonials artificials d'Irak o una part de Síria. Iran i Aràbia Saudi estan lliurant una guerra de religió (que també d’influència política) que té en la baixada del preu del petroli un dels instruments més principals de desestabilització. 

Un futur imperfecte. Que lluny queda aquella fàcil, massa fàcil, profecia del Fukuyama sobre el final de la historia després de la caiguda del Mur de Berlín i el triomf de les societats obertes i democràtiques. La seguretat serà un assumpte essencial dels pròxims anys. La seguretat és la primera de les llibertats per viure en un entorn fiable i raonablement previsible. Però en nom de la seguretat també veurem penosament retallada la nostra llibertat en allò referent a la privacitat. Un futur imperfecte en què està per aguaitar si les societats fanàtiques que viuen en el seu particular antic règim faran una evolució lenta però segura cap al secularisme i la tolerància religiosa. El clic mental de l'islamisme radical no és gens fàcil ni previsible perquè una societat basada en una religió "superior" ha de fer un llarg camí. Com a Europa un dia va acabar la Inquisició. I la globalització també ha portat noves pors i la societat hipercomunicada ha connectat de forma insospitada comunitats diverses. Hem de pensar també en l’exclusió social que les nostres pròpies societats han permès i que han precipitat processos de radicalització entre europeus de tradició musulmana, sobretot de segona i tercera generació. L'11 de setembre de 2001 va començar un nou món imperfecta. I hi viurem molts anys fins que hagi supurat la ferida d'aquest amuntegament de fanatisme, superioritats religioses i intransigències. Un llarg camí per córrer fins a arribar a societats seculars on el fet religiós s'expressa com una manifestació de la llibertat religiosa, sempre en l'esfera privada, sempre en la comprensió per l'altre. París, aquí a tocar, ha estat ferida. Hem estat ferits i sabem que en vindran més de ferides fins que algun dia caigui aquesta manifestació de la intolerància.

Pronòstics 2015

Calendari obert. Els 365 dies d'un any sempre ens deixen més fets imprevistos que fan quedar curtes les previsions de començament d'any. En tot cas, aquí van algunes previsions i pronòstics per l'any 2015 sabent que, en tot cas, el gran interrogant que gravita sobre la política catalana, la possibilitat d'eleccions avançades pel mes de març, quedarà resolt en dues setmanes com a molt. Amb avançament pel 22 de març o no, el que és cert és que desprès del 9 de Novembre les forces sobiranistes no es quedaran amb els braços creuats i alguna expressió a les urnes veurem durant aquest any. El president Artur Mas a vegades deixa anar pistes un sol cop. Fa unes setmanes va afirmar: "Votarem el març o a la tardor però aquest any els catalans s'expressaran a les urnes per decidir el seu futur col·lectiu". Personalment no veig en l’executòria del president Mas deixar córrer la legislatura fins a finals del 2016 per fer unes eleccions de caràcter ordinari. Això, però, nomès està en unes mans. El que és segur és que 2015 serà l'any de la recomposició dels mapes polítics i dels espais electorals a Catalunya, Espanya i bona part d'Europa. Baixa el taló del sistema bipartidista en la política espanyola, es recomponen els espais i els lideratges en la política catalana i el populisme i el plantar cara a l’ortodòxia treuen en cap en l'escena europea.

24 de maig, municipals. L'últim dia del mes de març d'enguany es firmarà el decret de convocatòria de les eleccions municipals que se celebren cada quatre anys el quart diumenge del mes de maig. Serà el primer o el segon cop que els catalans haurem estat cridats a les urnes. El nou panorama es consolidarà a les municipals. En l'escena catalana veurem un Xavier Trias que crec que tornarà a guanyar a Barcelona però que no sap si podrà governar perquè ERC haurà d'optar per obrir-se, o no, a pactes a un Podemos-Guanyem cada cop més oposat al dret a decidir. A les comarques gironines bona salut de les actuals majories governants, siguin del color polític que siguin, ja veurem fins on arriba la força del PSC i del PP per fer llistes electorals, una força ées limitada que fa quatre anys. A nivell espanyol, veurem el pas del bipartidisme a la jugada a tres bandes. Convé recordar que també hi ha eleccions autonòmiques a 13 comunitats. Al País Valencia Podem pot empatar amb el PSPV o quedar segon. De cop UPyD ha passat a ser un objecte pel museu dels records (el dia de juny de l'any passat que Rosa Díez González va fer una defensa tancada de la Monarquia  des de la tribuna del Congrés en la votació de la successió a la corona, va perdre tota la frescor del vot protesta). El PSOE acarona Extremadura i poc més. El meu company de tantes hores de treball, Gaspar Llamazares, es presentarà a candidat d'IU a president d’Astúries per evitar la pujada de Podemos que ara és la segona en les enquestes. Llamazares pot ser president autonòmic per una curiosa combinació. Castella i la Manxa és una partida que es va guanyar el dia que es va canviar l'Estatut per canviar els sistema electoral. Si tot i això la senyora Cospedal (De Cospedal des de fa quatre dies) perdés, seria realment un indici que les coses van regular al PP. Per cert, un partit de govern que encara no ha nomenat el seu candidat o candidata a l'alcaldia de Madrid a menys de cinc mesos de les eleccions. El nom preferit per part del president Rajoy és Ana Pastor, sempre fidel, però Esperanza Aguirre continua recordant que surt ve a les enquestes. El mapa polític català serà tan diferent del de la resta de l'Estat espanyol. A tocar. Les plaques tectòniques es van movent. 

Eleccions generals, o no. El president Rajoy ja ha dit que vol esgotar la legislatura fins l’últim dia. I que ell serà candidat. Tenint en compte que les últimes eleccions generals van ser el 20 de novembre i que la legislatura s'acaba quatre anys després de la celebració de les eleccions, es podrien celebrar les eleccions generals en les primeres tres setmanes de gener de 2016. Quin punt fort té aquest escenari? Que el PP amb la seva majoria absoluta actual podria aprovar els pressupostos generals de l'Estat pel 2016 a l'espera d'una legislatura nova amb un arc molt més fragmentat. No és destacable. El PP pensa que pot guanyar just (120 diputats) i que el PSOE no tindrà més remei que recolzar la investidura i no sumar amb Podemos. Aleshores seria una legislatura que pivotaria molt en el dia a dia de les votacions en el parlament i que no necessariament seria molt llarga. Fer ballar per un peu el president del govern es l'escenari preferit del líder del PSOE, sigui Pedro Sánchez o Susana Díez, que acarona aquesta idea des del primer moment (aquell estil andalús tant orgànic de fer política socialista: l'exaliada ara enfrontada al candidat que va suportar).

Amb un ull mirant a Grècia. Les eleccions parlamentàries gregues del 25 de gener són un termòmetre rellevant per veure l'abast de la victòria de Tsirisa (tres punts per davant de la conservadora Nova Democràcia). Una victòria de l'esquerra radical (jo els he escoltat intervenir i proposar a Estrasburg i no tenen res de socialdemòcrates, no ens fem trampes al solitari) posaria a prova la pulsió entre la perifèria europea i els centres de poder. Amb uns anys de perspectiva, ja podem dir que Alemanya ha tret avantatge d'aquest anys de turbulències de l'euro. I que Portugal, Espanya, Irlanda, Itàlia i Grècia n'han patit. Fins i tot França, que tant li costarà reconèixer que ha de baixar un graó les seves ambicions i capacitats.

Obres noves. L'any 2015 veurem la inauguració del nou pont del Ter sobre la ciutat de Girona, que fa dos anys i mig que s'hauria d’haver inaugurat. La dreta postfranquista sempre té alèrgia i urticària al debat (això és el búnquer del PP gironí més algun subcontractat). Els que han inaugurat set quilòmetres de N-II desdoblats en set anys els enerva que els hi recordi que queden 55 quilòmetres de N-II per desdoblar a les comarques gironines: 42 entre Vilademuls i la frontera francesa i 13 entre Sils i Tordera. D'aquests 55 quilòmetres només s'han compromès obres, per d’aquí a final de legislatura, de menys de 6 quilòmetres. I amb un termini d’execució de 40 mesos! En resum, que no veurem noves cerimònies del PP en el que queda de legislatura. El que sí que hauria de fer el PP és posar en funcionament els serveis per fer de Palamós un port internacional, frontera Schengen. Tot està apunt i la Generalitat paga la infraestructura. Sembla ser que ja ho tenien apunt pel mes de novembre però ho han deixat per any electoral. Que ho facin, en tot cas.