28 de maig 2014

CiU considera "indignant" la passivitat política del PP al negar-se a compensar els ciutadans ex residents a Guinea Equatorial

Xuclà ha defensat una iniciativa per donar solució als que es van veure obligats a abandonar aquesta antiga colònia però topa amb el rebuig del PP

La Comissió d'Afers Exteriors al Congrés s'ha negat, amb l'única oposició del PP, a establir mesures compensatòries per als ciutadans espanyols, la gran majoria d'ells catalans, exresidents a l'antiga colònia de Guinea Equatorial com ha reclamat CiU en una proposició no de Llei.

Aquesta tarda, el portaveu d'Exteriors de CiU, Jordi Xuclà, ha tornat a posar sobre la taula una vella i reiterada reclamació de CiU perquè es faci justícia i es compensi econòmicament als que es van veure obligats a abandonar Guinea Equatorial després de la seva independència el 1968, després que el Govern ordenés l'evacuació urgent dels ciutadans espanyols residents a l'antiga colònia.

Des de fa 21 anys que CiU va obrir el debat sobre aquesta qüestió al Congrés, encara a dia d'avui no s'ha donat resposta als afectats que van perdre les seves propietats i béns en deixar enrere Guinea Equatorial "s'estan vulnerant els drets d'aquestes persones" ha denunciat Xuclà, que ha recordat que ja es va aprovar per les Corts una iniciativa a instàncies de CiU que reclamava l'elaboració d'un cens d'aquests afectats per procedir al seu posterior compensació.

“Malgrat que aquest cens està elaborat” tal i com ha afirmat el diputat de CiU “el Govern no ha volgut revelar el seu contingut i, menys encara, procedir a compensar els mateixos”. "És simplement indignant aquesta absència d'iniciativa política per donar resposta als afectats" ha emfatitzat.
Xuclà ha fet una crida al PP perquè adopti una actitud constructiva i procedeixi a donar resposta a aquestes persones. Però també ha llençat un retret al PSOE, ja que les dues formacions han rebutjat aquesta reclamació de CiU quan han gaudit del Govern i, en canvi, han donat suport estant en l'oposició .


Sí, un nou país

És hora de fer balanç de les recents eleccions al Parlament Europeu. Em centraré en el nivell català i el nivell europeu. M'anllevant l’eslògan de campanya d'un dels contrincants politics s'ha de dir que sí, que d'aquestes eleccions n'ha nascut un país amb un nou sistema de partits politics, un nova forma de representació expressada amb un sistema molt més fragmentat de partits politics. Aquest cop ha guanyat ERC, felicitats per la victòria, i CiU ha quedat en segona posició a menys d'un punt i mig percentual de diferència, 100 mil vots més i un percentatge idèntic al de fa cinc anys. CiU sempre ha quedat segon en les eleccions europees menys un cop a mitjans dels anys 90. Sempre havia estat superada pel Partit Socialista de Catalunya. Aquesta és la gran novetat. Revisant les dades ciutat a ciutat es pot observar que ja no ha passat el que succeïa durant dues dècades: un increment d'ERC suposava un decreixement de CiU. O a l'inversa. Ara hi ha vot nou pels dos. Un dels punts claus a escatir en un anàlisi objectiu, fred i en profunditat en els propers dies és identificar el perfil dels votants de les dues principals formacions, CiU i ERC.

Caminem cap a un sistema com el que funciona habitualment en alguns països centreeuropeus i escandinaus: el partit guanyador se situa entre el 20 i el 30% dels vots i es construeixen coalicions de Govern o parlamentàries al voltant del primer partit. Penso en Holanda, en Dinamarca, en Estònia, en la República Txeca, en Suïssa, en Àustria.

Missatge que els que ens segueixen arreu del món han registrat en hores: els partits partidaris del dret a decidir i de la consulta del 9 de novembre registrem el 55% dels vots en unes eleccions concorregudes (47% de participació). Seria més si suméssim els vots de la formació magmàtica Podemos de quina naturalesa encara necessitem temps per saber que pensen els seus electes (entre ells un exfiscal radicat a Barcelona). El partit de la majoria absoluta en el parlament espanyol (PP) cau fins al 9'8% dels vots. I el PSC passa a ser el tercer partit en les dues últimes eleccions. Sense un PSC fort el PSOE no torna al poder a nivell espanyol i això provocarà algunes decisions que faci que puguem veure el naixement d'un partit socialista d'estricta sobirania catalana en les properes setmanes. Crec que és un intent que un grup de socialistes de llarg recorregut faran com una contribució en aquest moment de grans transformacions. I els hi haurem d'agrair l'intent i la determinació.


També haurem d'enfocar la resta de la legislatura incrementant al màxim la corresponsabilitat en les decisions dels partits que donen suport al govern. I prendre decisions molt clares i consensuades de cares al 9 de novembre.

Un apunt a nivell dels resultats en el conjunt d'Europa. El malestar es manifesta perquè l'ultima legislatura ha estat una evident expressió de funcionament deficitari de politiques de la Unió Europea. El repte i la resposta per la propera legislatura no es menys Europa sinó més Europa afrontant finalment un govern econòmic europeu i una política comú de fronteres realment integrada i solidaria entre països receptors i països allunyats de les fronteres exteriors. Un consens entre les tres principals forces de la cambra (populars, socialistes i liberals) serà indispensable per prendre decisions valentes. O ho fem o d’aquí a cinc anys els resultats seran una correcció encara més severa. No tenim una altra oportunitat que la present legislatura per fer una Europa que funcioni integrada en tot el que hem decidit integrar-nos (moneda, lliure circulació, política econòmica). No tindrem una altra oportunitat.

26 de maig 2014

Unes quantes eleccions i uns quants interrogants

Aquest article va ser escrit i publicat ahir diumenge abans de saber resultat electoral. 
Aviat, una reflexio posada al dia


Eleccions a Bèlgica. Avui hi ha eleccions parlamentàries, regionals, locals i europees a Bèlgica. Convé prestar atenció al resultat del partit NVA (Nieuwl Vlaamse Alliantie), els flamencs nacionalistes. En el parlament sortint van ser la primera força amb el 27% dels vots i avui estaran per sobre del 30%. La qüestió és saber si es tornaran a aplegar quatre o cinc partits de l'oposició per evitar que els flamencs nacionalistes (calmats, tranquils i eficients) influeixin en el nou govern. Les plaques tectòniques de Bèlgica es mouen molt lentament, imperceptiblement, però imparablement. Wait and see.
Eleccions a Ucraïna. Avui hi ha eleccions, per fi després de sis mesos d'excessiva interinitat, a Ucraïna. El candidat que des del primer dia està al capdamunt de les enquestes, Petró Poroixenko, pot guanyar fàcilment en la primera volta. Curiosament, la icònica Yulia V. Timoixenko serà l'àngel caigut d'aquestes eleccions. Poroixenko és un gran propietari de la primera empresa de xocolates del país. Un oligarca clàssic que en el més pur estil lampedussià farà que tot canvïi perquè quasi tot quedi igual. Curioses les coses que succeeixen en els països de l'est d'Europa i del sud del Mediterrani. Les grans apostes per les revolucions liberals i democràtiques han acabat amb escenaris de retorn al passat. Pot ser que l'olfacte de la política exterior americana hagi perdut agudesa pel que fa a Europa. Rússia torna i, en veu baixa, és admirada per la dreta extrema i l'esquerra extrema europea. La partida encara no s'ha acabat, de ben segur.
El vot dels residents a l'estranger. El sistema legal perquè votin per correu els ciutadans que viuen a l'estranger és un veritable desastre. Ens vam equivocar en la reforma de la llei electoral l'anterior legislatura. Una ciutadana de Girona (del carrer Maluquer Salvador) que fa uns anys que viu a Alexandria, va rebre el vot per correu tot just dimecres. El cònsol espanyol li va dir que no arribaria el seu vot a destí fins dimarts, tota una manera de desmotivar-la. I, a més, no certa del tot. S'ha de reformar la llei per fer possible incrementar un dret tan fonamental com el dret a vot.
Inoportuna Merkel. La cancellera Angela Merkel va dir a finals de la setmana passada que el proper o la propera presidenta de la Comissió Europea no ha de ser necessàriament un dels candidats dels partits que es presenten a les eleccions d'avui. Mal servei a la causa europea. Molts amics meus europeistes es pregunten si aquesta Alemanya poc europea que vol fer una Europa molt alemanya no està traient, precisament, quelcom que no és el millor de si.
Mals venedors. Fa un parell d'anys, l'administració general de l'Estat va anunciar que posaria a la venda diferents edificis i terrenys sense ús per fer calaix, estalvi i aprimar l'administració. Ara hem sabut, per resposta oficial del Govern, que només han venut un 5% del que s'havien proposat. En primer lloc perquè el mercat immobiliarti estava molt fred però tant com això perquè els preus estaven sobrevalorats. I aquest ha estat el resultat, un fracàs rotund. Sense anar més lluny, a la demarcació de Girona no s'ha venut cap dels immobles posats a la venda. Mentrestant, equipaments bàsics de la ciutat que s'han d'ampliar, una escola i un institut, no compten amb la cooperació de l'Estat. Què hi farem, res de gaire nou. Però per tenir present. 
L'autopista AP-7. La concessió de l'autopista AP-7 en tot el tram de les comarques de Girona i més cap al sud s'acaba el 2021, en termes del total de la concessió, a tocar. Falta saber si es respectarà aquesta data. Totes les obres de millora i ampliació el 2021 es veurà si s'han pagat amb el trànsit actual. Si no és el cas, l'administració de l'Estat té dues possibilitats: pagar la diferència o allargar la concessió. És un gran interrogant que ens acompanyarà fins a l'últim dia, quan es facin els números finals. El que sabem, avui per avui, és que l'Estat rescata autopistes en fallida amb una exigència prèvia d'una renúncia als bancs del 50% del crèdit concedit. La gran bacanal de les infraestructures absurdes es mostra en tota la seva costosa absurditat.


22 de maig 2014

Per CiU, és «impresentable» que els catalans que viuen fora rebin tard les butlletes

El diputat Jordi Xuclà demana per escrit explicacions al govern espanyol i proposa una reforma del sistema per agilitar el procediment

El diputat de CiU Jordi Xuclà ha registrat aquest dimecres una bateria de preguntes per escrit al govern espanyol perquè expliqui els motius del retard amb què s'ha iniciat l'enviament de la documentació necessària perquè els electors residents a l'exterior puguin votar a les eleccions del 25-M. Xuclà demana a l'executiu que valori el fet que només el 3% dels residents espanyols i el 5,84% dels catalans hagi pogut completar els tràmits, i pregunta si té intenció d'impulsar una modificació de la legislació electoral per canviar el sistema.
 
La petició parteix de les dades que ha difós la Federació Internacional d'Entitats Catalanes, que denuncien que només 10.258 catalans residents a l'exterior tindran possibilitat de votar a les eleccions europees del 25 de maig. La resta, 165.143 (94,2%) no ho podran fer perquè no o bé no ho han demanat seguin el sistema de "vot pregat", o bé no han vist acceptada la seva sol·licitud, o bé perquè no han pogut completar tots els tràmits previstos dins del termini que marca la llei. 
 
Xuclà ha apuntat que les dificultats que es desprenen del nombre de peticions que s'han pogut fer demostren que "un cop més l'administració postal i electoral no està a l'alçada de les exigències legals" i "priva d'un dret fonamental" els ciutadans que estan censats a l'estranger, que és el de "la llibertat d'oportunitat per exercir el vot". 
 
Tot plegat, una situació "impresentable" que posa de manifest la necessitat de reformar el sistema vigent des del 2011. "Es va passar d'un sistema en què tots els residents a l'estranger rebien automàticament les butlletes al model de fer una petició per votar", ha recordat, un canvi que "en el seu moment va semblar correcte per evitar frau", però que finalment "s'ha demostrat insuficient".
 
Per aquest motiu, i malgrat que la reforma del 2011 es va aprovar amb els vots del PSOE, PP, PNB i també de CiU, Xuclà aposta per una reforma del sistema que permeti facilitar els tràmits als residents a l'estranger i que puguin exercir el seu dret a vot sense dificultats afegides. 

19 de maig 2014

Visita a Blanes, S'Abanell i N-II

S'Abanell. Dissabte 17 de maig. He estat  a Blanes amb els propietaris dels 5 càmpings que s'han quedat sense la platja de Sabanell i veuen perillar el seu negoci i el seu propi terreny. L'explicació del perquè sembla doble: el drenatge salvatge de fa uns anys davant la costa de Blanes va provocar un  moviment de sorra que va aniquilar bona part de Sabanell i, en segon lloc, el desviament del riu Tordera també hi pot tenir a veure. Això diuen els experts. Ara s'ha recuperat una bona part de la platja però el paisatge és galàctic i desolador davant els cinc càmpings que acullen milers de turistes cada any. Feina per fer. Després hem tingut un acte polític per les eleccions europees. Clarament sembla que la situació política pot canviar a l'Ajuntament de Blanes -tan acostumat a l'alternança. He estat acompanyat, entre altres, pel regidor Quim Torrecillas, amic de fa tants anys i home de futur en la política local, i per un afinat Martí Pujals, candidat al Parlament Europeu.

N-II. He tornat de Blanes a Girona per la N-II sempre en obres. He constatat que el tram Caldes de Malavella Sils no estarà acabat pel juny o juliol, com es va comprometre la ministra l'agost passat. De fet, hauria d'haver estat acabat el gener passat. I he recordat als ciutadans de Blanes que m'han vingut a escoltar que el Partit del Govern espanyol, que és el partit de la líder del Partit Popular nascuda a Blanes, va anunciar el 26 d'abril de 2012 que no desdoblaria el tram Maçanet-Blanes (9 quilòmetres). Una manera d'allunyar la Selva Marítima i una part de la Selva interior de Girona i orientar-la cap a Barcelona. Mapes, planificació, política.


Més Europa i focs a la vista

Recta final de la campanya. A una setmana de les eleccions al Parlament Europeu, es va despertant l'interès d'una part de l'electorat. Dijous els teleespectadors tenien dues opcions per seguir els debats electorals. O bé seguir el cara a cara Miguel Árias / Elena Valenciano a la televisió pública espanyola (bipartidisme sorollós i, al final, masclista) o bé, a la mateixa hora, seguir el debat dels candidats a presidents de la Comissió Europea per part dels diferents partits polítics europeus. Em vaig inclinar sens dubte per la segona opció. Fa cinc anys era inimaginable un debat de top candidates de partits europeus. Europa ha patit una profunda crisi de l'euro en els últims cinc anys, per no tenir els mecanismes de la unió bancària i la supervisió, però, amb gran cost per alguns ciutadans i Estats, ara en surt reforçada. Era impensable, el 2012, quan l'euro estava al límit del precipici, pensar en una Alemanya que acceptés la Unió bancària i uns veritables mecanismes de coordinació en la política econòmica. Avui les enquestes donen un empat entre els conservadors europeus i els socialistes europeus. Amb els liberals, en tot cas, com a tercera força i amb possibilitats de decantar la balança i fer-se amb la presidència del parlament europeu. S'ha de dir, en tot cas, que la nit electoral del 25 de maig no se sabrà exactament el guanyador. En primer lloc perquè cap Estat membre pot fer oficials els seus resultats fins a les 11 de la nit del diumenge, quan tanquen els col·legis electorals a Itàlia (alguns ja hauran celebrat eleccions des de dimecres 22). I, en segon lloc, perquè alguns eurodiputats es prendran el seu temps per decidir l'adscripció en un grup polític. Diumenge també comptarem quants catalans anem a les urnes en el totèmic 2014 que tots vam decidir que seria l'any que els catalans serien consultats sobre el seu futur polític.


Focs a l'horitzó. Tots fan comunicats de premsa sobre la integritat territorial d'Ucraïna però, desgraciadament, la història d'aquest castigat i conegut país, continua pel camí de l'infortuni i la incertesa. La República Popular de Donetsk és un gran interrogant. Però altres focs potencials es poden guaitar en l'horitzó. Moldàvia pot ser el següent objecte de desestabilització de Rússia. Una part del país, Transnístria, està ocupada per l'exèrcit rus i, de fet, funciona al dictat de Moscou. Hi ha eleccions parlamentàries per a finals d'any i el partit comunista bascula entre la primera i la segona posició en les enquestes. La UE, per un cop, s'ha afanyat a posar les coses fàcils al petit país frontera amb Ucraïna. Li ha aixecat els visats per viatjar a la UE i li ha ofert l'ingrés en l'horitzó 2019, un any abans que Sèrbia i Montenegro. Un tercer foc es pot declarar a Bòsnia-Herzegovina, on el sistema institucional està al límit del col·lapse i cada una de les parts federatives va a la seva a pocs mesos de les eleccions. Els mapes amb fronteres que canvien tornen a l'ordre del dia a Europa, Algú ha escrit que tornem a l 'Edat Mitja europea. Jo crec, més aviat, que afrontem el segon ajust a la realitat després de la Caiguda del Mur de Berlín. Mapes resultats de la primera guerra mundial, que el 28 de juny farà cent anys que va començar, i que ara estan en revisió. El fallit Imperi austrohongarès deu somriure des de la tomba del temps.   

14 de maig 2014

Tantes coses que passen al món i tan aturat que està Rajoy

DONETSK. El passat diumenge l'autoproclamada República de Donetsk va celebrar un referèndum sobre el seu futur dins d'Ucraïna, dins de Rússia o independent del tot. Vaig ser-hi a finals de març, es respirava un sentiment d'allunyament del poder de Kíev i una mirada cap a Moscou d'esperança en la millora de les condicions de vida. Aleshores, el Governador Serguey Taruta encara ocupava les oficines avui controlades pels insurgents que estan a punt de fer una consulta en un clima prebèl·lic i de constrenyiment de la minoria de la població. Res d'això estava escrit en el guió. Hi va haver un moment que Rússia va jugar a favor dels moviments rusòfils pensant en com aquests s'estendrien per tot el país i influirien en les eleccions presidencials del 25 de maig. Aquest era l'acord entre Moscou i els oligarques. Putinno preveia aquest capteniment. Clarament un moviment popular armat i en un clima d'insurrecció ha orientat les coses cap al punt d'avui sense comptar ni amb els desitjos de Kíev ni de Moscou. Amb això vull dir que ni els més fins analistes de la prospectiva l'encerten. Fa uns anys em vaig comprar els dos llibres de George Friedman, que passa per ser el millor analista de prospectiva del món. He trobat en el seu llibre, La propera dècada, la descripció d'un escenari del que està passant (pàgina 120 i següents). Sota el títol del Capítol «Rússia torna», la conclusió més rellevant és que Rússia i Alemanya esdevindran uns aliats en aquesta dècada. I el dens silenci d'Alemanya aquests dies és molt eloqüent. No ha induït el que s'està produint però els seus interessos basculen entre el lideratge de la Unió Europea i un acord estratègic amb Rússia. Potser aquesta serà la posició de la Unió Europea a mitjà termini, també. Potser, encara estan caient velles fronteres.

MINISTRA PASTOR. Dimecres a la nit, em trobo per casualitat en un restaurant la ministra Ana Pastor. Parlem una mica del moment polític general, li noto un silenci contingut sobre alguna estratègia dels joves sorayos, (ella, la més antiga i fidel servidora de Rajoy, avui no del tot escoltada pels advocats de l'Estat que ocupen posicions clau del poder espanyol) i parlem d'obra pública i dels incompliments de calendari amb les comarques gironines. Em respon incòmoda i una mica irritada, un sentiment de tots els governants que pensen que ho han fet millor que els seus antecessors i que són criticats per incomplir. Li recordo que el mes de gener s'hauria d'haver acabat el tram de 4,6 quilòmetres d'autovia entre Caldes de Malavella i Sils i que el retard va per sis mesos o més. Li sembla normal i m'augura notícies positives sobre el tram nord amb col·laboració público-privada. Haurem d'insistir en la pressió i la denúncia, encara que alguns, injustament, de cop els embargui una injusta crítica cap als que més control han fet des de fa tres legislatures de l'obra pública de l'Estat a Girona. Pastor ha afrontat aquesta setmana la detenció d'alts executius d'Adif acusats d'inflar preus en les obres del TAV a Barcelona. En època de l'espitosa i administrativament informal ministraMagdalena Álvarez, certament. Tan cert com que encara ocupaven llocs de rellevància en l'ens públic dels trens.

REFORMA TERRITORIAL. França i Itàlia estan submergides, les dues, en una profunda reforma territorial que, en els dos casos, suposa la supressió de nivells de l'administració territorial. La supressió de les províncies a Itàlia, la fusió de les regions a França. I els dos casos comportaran estalvi de pressupost públic i integració de serveis. Mentrestant, en la divisió territorial sobreposada espanyola, no es mou ni una fulla: les províncies de 1833, les Comunitats autònomes de les nacionalitats amb vocació política i les que no en tenien el 1978, i l'organització territorial pròpia de cada comunitat autònoma. El Secretari d'Estat de la reforma territorial a França, André Vallini, qualificava ahir en una entrevista a Le Figaro l'estalvi el quasi 25.000 milions d'euros a mig termini, la meitat de l'ajust pressupostari que Manuel Vallsha imposat per aquest any als francesos trencant i fent una mala passada al discurs dels partits socialistes de tot Europa en plena campanya del parlament europeu. Reformes per simplificar i aprimar les administracions territorials i aquí el conservadorisme extrem de Rajoy en matèria territorial («tot està bé, res té remei, tot ha de romandre...») és ofensiu als ulls d'Europa i dels ciutadans més desperts i crítics davant l'apilonament territorial.

PUTIN I OBAMA. Dilluns el president Barack Obama va fer el seu discurs davant l'Associació de Periodistes Polítics de Washington a l'Hotel Hilton de Dupont Circle (barri important i de bons records en la meva vida). Es tracta d'un exercici anual de fair play i capacitat d'ironia en què el president dels Estats Units ha de demostrar que se sap riure de si mateix i sap enviar algun dard enverinat i subtil als oponents. Va passar molt desapercebut, aquí, quan Obama va dir que tal vegada el líder ideal del Tea Party (l'ala dreta dels Republicans) és Vladimir Putin. No és una comparació a la lleugera. Aquest és un debat que va més enllà. Putin s'està revelant com un líder amb ínfules de recuperació de l'orgull nostàlgic soviètic i que en matèria de costums socials és sever amb els drets dels homosexuals i altres formes de vida del segle XXI. El que va dir Obama té el seu què: els Republicans nord-americans (ben partidaris de la democràcia tots ells, nascuts en la terra de la democràcia nova) troben a faltar i busquen un líder amb orgull imperial (Obama només ha fet que concloure guerres i no n'ha iniciat cap) i amb duresa amb les costums socials (el matrimoni homosexual ha avançat als Estats Units bàsicament sota el mandat d'Obama). Sí, era una comparació per despertar el somriure del públic de l'Hotel Hilton però era també tota una declaració de posicionament davant dos tipus de lideratges: els forts i els suaus. A Obama l'acabarà de jutjar la història, en tot cas s'ha comportat com un demòcrata pur i valent. Els republicans busquen un perfil de líder fort. Els últims que van tenir no els van sortir bé i exportar la democràcia de forma express a Irak i Afganistan ha resultat un fracàs notable. Avui el món busca lideratges tous o forts?

ELS JUEUS FRANCESOS. L'any 2013 3.280 jueus francesos han emigrat a Israel. Aquesta xifra representa només al voltant de l'1% de la comunitat jueva a Israel però suposa un increment d'un 70% respecte a l'any 2012. I entre gener i febrer de 2014, 854 jueus francesos han emigrat a Israel. Per primer cop, emigren més jueus de França que dels Estats Units. Les raons són múltiples i no poden quedar lligades només a un sentiment antisemita. Senzillament, més jueus francesos pensen que viuran millor en la seva llar nacional. Un sentiment que altres europeus no podem experimentar. Una terra promesa per a joves que saben que viuran en un estat que produeix el 47% de les patents mundials. El proper dimecres farà anys de la creació de l'Estat d'Israel. El 14 de maig de 1948 va néixer l'Estat d'Israel, que no va pas ser reconegut per tothom. Espanya no hi va establir relacions diplomàtiques fins al 1987! Hi ha moltes coses, a la vida, que no estan escrites als llibres de prospectiva del professor (jueu) George Friedman.

07 de maig 2014

New ALDE video: What we stand for – our values, principles and ambitions for Europe

The new ALDE group video has just been released and is available to view on Youtube. It outlines 'What we stand for – our values, principles and ambitions for Europe.





05 de maig 2014

Les urnes de 2014


Ara que no ha començat el soroll- El proper divendres començarà la campanya per les eleccions europees. Durant quinze dies la informació però també el soroll s'incrementaran i potser ara, a les portes de l'animació electoral és un bon moment per aportar algunes idees i dades sobre el moment, per Europa i per Catalunya, en el que som cridats a les urnes. Com sempre en les eleccions europees, s'augura una participació electoral baixa i s'esgrimeix una gran distància entre les institucions europees i els interessos dels ciutadans. Fruit de la meva estricte experiència, més enllà dels meus ideals, crec que aquesta afirmació és absolutament falsa. Però no en farem res de profit si aquesta només és una convicció personal difícil de compartir.

Tan important com unes eleccions municipals- Com que en aquestes circumstàncies s'ha de dir quelcom de traç gruixut per captar l'atenció del públic, aquests dies repeteixo el següent: amb tanta passió que ens aboquem a les eleccions municipals, on es registre el nivell de participació més elevat, hauríem de ser conscients que, de llarg, es prenen decisions que afecten molt més a les nostres vides en el nivell europeu que en el local. Tinc molts i bons amics municipalistes. De fet, el meu cuquet de la política va néixer molt lligat a la política municipal d'Olot. Vagin per endavant les meves credencials. Però ens hauria de caure el vel de la passió per les coses immediates i tangibles i veure que una part molt important de la nostra sobirania delegada als poders públics es troba a nivell europeu. Els Estats nació fan esforços de flaquesa per aparentar ser el que ja no són, sistemes complets i tancats de sobirania que exerceixen el monopoli democràtic de la mateixa. Tot això ja és el passat que veiem pel retrovisor de la mirada al segle XX. Avui la mundialització de l'economia i les nostres formes de vida ens ha fet molt més lliures en moltes de les nostres decisions. I pel què fa a l'administració del poder públic, avui ens trobem en una transició tan desconcertant com irreversible. M'explico: Europa ha estat feta, des de fa més de 65 anys de pau i estabilitat, a cop de crisis de les quals n'han sortit mecanismes de major integració o benestar. A finals dels anys 90 del segle passat va néixer una atrevida i positiva idea: la creació d'una moneda única europea. Va néixer la moneda però no els instruments de govern econòmic de la moneda única. Els governs dels Estats van ser egoistes i temeraris. Hem afrontat una crisi econòmica mundial brutal, que va explotar el 2007, i l'euro no estava equipat amb els mecanismes de protecció adequats per creuar aquesta tempesta. Convé dir les coses pel seu nom i no pas per això ser menys convençut europeista. Hem patit més que altres economies que han sortit abans de la crisi (aquest mes els Estats Units han arribat a una taxa d'atur del 6'2% de la població) i dintre d'Europa, els països del sud hem patit més perquè en aquest egoisme possible alguns (els bancs dels estats que ens donaven crèdit) s'han aprofitat descaradament de la situació. L'any 2012, per uns mesos, semblava que la moneda que tenim a la butxaca, podia fer aigües. Alguns pirates de coll blanc i despatxos centreeuropeus s'han aprofitat d'aquests anys. Si l'any 2012 s'hagués trencat l'euro en dos tipus de canvi, la diferència hauria estat de 1 a 1'3 per als països del sud d'Europa. Aquesta dada sempre la recorda Romano Prodi. Sempre, en el remolí, alguns se n'aprofiten. El resultat, al final de la tempesta, és un sistema bancari europeu, una supervisió bancària europea i un control pressupostari europeu. Impensable fa tres anys. La paraula clau és supervisió, vam crear l'euro però no vam supervisar la salut del sistema bancari que feia rodar l'euro, gran temeritat. Ara ja sortim d'aquest remolí amb més integració europea, un cop més a base d'una batzegada, una Europa que es construeix a cops de crisi. Perquè no hi ha un veritable demos europeu, una consciència col·lectiva forta d'identitat "nacional" europea però també tots veiem que el cost de la no Europa hauria estat brutal per afrontar les turbulències del últims anys. Amb la pesseta a la mà, els governants haurien estat molt més irresponsables i avui formaríem part d'una lliga d'Estats francament mediocres.

La llibertat i la democràcia- per què sóc europeista? Perquè vivim en el continent que més i millor protegeix la llibertat i la democràcia i la combina amb un Estat i una societat del Benestar que dedica el 50% de la despesa social mundial. Els meus anys de relacions internacionals m'han fet conèixer persones d'una gran personalitat i un compromís admirables. Fa ja molts anys que conec a Sam Rainsy, líder de l'oposició democràtica a Cambotja. Ha estat a la presó, ha patit els Kemers rojos (la barbàrie més gran més recent) i ara és un polític que lluita sempre en unes eleccions fraudulentes. Recordo que me'l va presentar Emma Bonino a la terrassa de l'Hotel Minerva de Roma, a tocar de les mítiques i atrotinades oficines del Partito Radicale a Largo Argentina. Fa uns anys vam tenir una conversa a Cambridge. Ens va aplegar Harry, un amic d'una meva amiga. La quinta essència d'un tory que provoca papallones a les dames delicades i amb debilitat per l'estètica perfecta, rodona i una mica ensucrada. Harry hi va posar el te i el cafè. Sam Rainsy i jo la conversa apassionada i amb algunes ferides de la lluita per les causes nobles i dures que no sempre entenen els torys colonials que mai s'han despentinat. "Amic Sam, Cambotja és, al final, tan bell i ric de recursos com Nova Zelanda i és una gran i antiga cultura. Però els cambodjans són, generalment, molt pobres i tenen el patiment en els seus ulls i en les seves decisions atemorides". Sam em va contestar: "Nova Zelanda és rica i no ha patit per violència. Jo crec que això és així perquè la seva gent és lliure i gaudeix de la llibertat de construir les seves pròpies vides. Els cambodjans no gaudeixen d'una real llibertat i respecte als seus drets i per això continuen sent pobres". I Sam va concloure: "els meus amics que viuen del camp a Cambotja i que han pogut sortir amb mi en comptades ocasions i veure Europa han entès perfectament sobre que va la democràcia i el liberalisme: és sobre la llibertat i la capacitat de ser constructor de la pròpia vida, creatiu. És sobre la gent que disfruta de la dignitat de perseguir i aconseguir els seus propis objectius. Aquest és el tresor del món lliure, d'Europa. I no sé si vosaltres el sabeu valorar prou i sempre". Aquella conversa vibrant amb Sam Rainsy em va marcar per la resta de la meva vida. Nosaltres, els europeus, formem part de la minoria de la humanitat que vivim en pau, llibertat i democràcia. I aquest és el gran compromís europeu després de dues guerres mundials.


L'any de les urnes- Hi ha un últim punt sobre el que les coses es poden dir ras i curt: Catalunya viu el moviment social de transformació de la nostra naturalesa política com a nació més important des de fa molts anys. En cert sentit, des de fa segles. Només serem si som a les urnes. Només serem si els europeus ens saben en vot secret i en urna. El 2014 volem anar a les urnes dues vegades. Per si de cas, i veient com les gasten els "demòcrates britànics" i "vellutats" de Madrid, fem-nos comptar les nostres voluntats politiques el 25 de maig. L'urna segura. Si no sabem fer-ho aquest 2014, sabrem lliurar batalles democràtiques amb més audàcia?